Arxiu mensual: juny de 2019

OPERACIÓ RECULADA

Una bona reflexió de Àstrid Bierge sobre la reculada dels nostres partits i els seus lligams amb els partits estatals. Pel que fa l’ANC crec que ha caigut en el parany segurament fruit del control de seguir insistint amb una idea que si no es amb unitat no funciona i si no es amb una direcció tampoc i oblidant que potser tocaria denunciar i desemmascarar aquesta reculada i connivència amb els poders factics de l’Estat.

Els pactes amb el PSC

per Àstrid Bierge

El fet que JxCat i ERC sumin més de quaranta pactes municipals amb el PSC, que els convergents estiguin negociant amb ells per la Diputació de Barcelona i que els republicans es plantegin afavorir la investidura de Sánchez, demostra fins a quin punt els dirigents del Procés tenen pensat seguir fent saltironets enrere amb el somni humit de normalitzar un neoautonomisme en el qual es puguin tornar a sentir segurs. La unitat estratègica ja existeix i es basa en la reculada. Però com que això no ho poden dir, es barallen a estiracabells per veure qui s’empesca l’excusa guanyadora.

És que és de traca. Mentre abranden la indignació dels independentistes per les injustícies i els maltractes que estan rebent de l’Estat, ells van i hi pacten. I no val que es justifiquin apel•lant a les singulars dinàmiques de la política municipal. Algú que s’hagi presentat en una llista del PSC, per molt que sigui el Pepet de Can Joanet de Castefollit de la Roca, és algú que forma part d’un partit polític que lidera un estat autoritari i que vol acabar amb la nació catalana. Mira Pepet, haver muntat un nou partit.

Si fan manetes amb el PSC és perquè, per molt que parlin d’estat d’excepció, el que volen és poder fer política com si aquí no hagués passat res. L’Elisenda Paluzie, que tot això ho sap perfectament, no se n’està sortint. En comptes de muntar una altra manifestació per demanar als partits allò que és evident que no volen complir -“Objectiu Independència”-, l’ANC hauria d’intentar de deixar en evidència la manca de compromís dels partits amb l’alliberament nacional. Suggereixo una idea: aprofitant la bona iniciativa sobre el consum energètic, es podria fer una llista de totes les relacions políticoeconòmiques que hi ha entre les institucions catalanes liderades per independentistes i les oligarquies espanyoles, és a dir Telefónica, Endesa, Indra, Cellnex, Avertis i etc. Si l’ANC fes això, si l’ANC s’atrevís a tocar tendre de veritat, potser la gent començaria a entendre que els pactes amb el PSC són només la punta de l’iceberg.

NO ES NO

Els presos polítics de Junts per Catalunya demanen abstenció amb la votació per la investidura de Pedro Sanchez, i això sembla una petició en sentit contrari al procés que vivim.

El Govern de Pedro Sanchez ha dit mil i un cops que no parlarà d’autodeterminació ni res semblant amb les forces catalanes, no ha bellugat un dit perquè la seva advocacia demani absolució pels presos polítics al no haver-se demostrat cap delicte, ha exercit un cordó sanitari amb les forces independentistes catalanes a Madrid, ha repetit que mantindria el control financer a la Generalitat, o sigui una continuació del 155 sense fi. Com sabem es una de les forces del 155 i veiem com per exemple el seu ministre ultra Borrell ara intentarà tancar delegacions catalanes obertes recentment al món i així podriem seguir fins a l’infinit.

Això es el PSOE, i els presos en demanen abstenció per facilitar investidura del seu presidenciable, cosa que ja van fer un cop a canvi de res i ara amb totes les mostres de repressió i duresa, diria odi contra Catalunya a la taula volen tornar a repetir.

Francament, costa molt d’entendre aquesta manera de fer. No es diu la veritat, es continua demanant diàleg on no n’hi ha, es continua demanant referèndums que mai s’acceptaran i en definitiva es continua el qui dia passa any empeny esperant una sentència que tots sabem dura,i a damunt posem l’altra galta. Crec que ja seria hora que el poble aixeques la veu i digues prou a tant d’engany i farsa dels nostres partits i exigir la veritat i el full de ruta real que volen aplicar sense embuts per no continuar manipulant una societat que ja sembla molt desorientada pel que veu.

Com deia aquell,no es no.

UN ORGAN CENSOR

Les paraules de la presidenta Carme Forcadell al judici i anteriorment defensant que la Mesa del Parlament mai pot ser un organ censor sembla han caigut en l’oblit amb l’abstenció d’Esquerra per no admetre la ILP sobre la DUI a la cambra catalana.

La fase on ens trobem des de la no aplicació del mandat de l’1 d’octubre i la Declaració per la porta del darrera deixant la de davant oberta de bat a bat pel 155 i tota la repressió posterior acceptada sense resistència porta a decisions com aquestes que deixen en un no res allò de “fer República”, “eixamplar la base” o “dialeg per un referèndum acordat”.

Les excuses dels repúblicans per evitar la seva tramitació en definitiva els ha posat al costat de l’unionisme, aquells que també de tant en tant s’omplen la boca de la solució de diàleg amb la falsedat de no acceptar ni els nostres drets ni segons quins temes i aquells que reclamen respecte per les decisions judicials quan ja fa temps que han condemnat als nostres presos polítics amb campanyes contra un possible indult que per força implica culpabilitat incloses.

Ens diuen que no volen més gests i si coses solides per arribar al final, quan no es aquest el camí que sembla segueixin. Les seves excuses legals fins hi tot han estat desmentides per l’informe del lletrat del Parlament que no posava pegues a la seva tramitació i posterior discussió en la cambra catalana. Tota un declaració d’intencions que es el nostre principal problema i engany al poble.

No ens enganyem, Espanya i els seus poders no canviaran, mai pactaran cap referèndum i molt menys per Catalunya, això es P3. Defensar el contrari o alimentar esperances es cinisme amb grau superior. Donar vots a canvi de res o obeir cegament qualsevol decisió del Suprem fins hi tot per no poder decidir qui seria el nostre President, es claudicació i res a veure amb fer República.

Ara eliminant les funcions bàsiques de la nostra Mesa com ens deia la Carme, arribem al punt màxim de la mala direcció que han pres en aquest partit, que sembla molt més preocupat per consolidar una hegemònia dins una Autonomia espanyola que complir amb els mandats de les urnes i les lleis aprovades al Parlament precisament per donar cobertura amb aquests mandats.

A la divisió independentista i la falta de full de ruta compartit ara afegim la censura de la nostra Mesa Parlamentària.

EL SISTEMA PODRIT

Com be diu Iu Forn amb la seva ironia habitual, la crisi de Ciudadanos es un gran exemple d’un sistema podrit on els valors i el respecte a la ciutadania ha passat a un segon terme i els càrrecs i llocs de poder com a sistema de vida en primera posició.

Nart, Toni Roldán i la platja postrevetlla

Iu Forn

Al mig del debat sobre si l’estat de les platges després que la ciutadania hi vagi a celebrar la revetlla demostra que som una societat porcament incívica, insolidària i egoista amb l’espai aliè, arriba a les nostres pantalles “La imatge de com queda la sorra en el fons és una metàfora sobre com funciona per alguns la política”. Dos exemples ho confirmen.

Javier Nart, eurodiputat de Ciutadans. Avui ha descobert que ell i el seu partit no estan d’acord en l’estratègia. I en algunes cosetes més. Té tot el dret. Només faltaria. Sorprèn que no se’n hagi adonat fins avui, però ja se sap que l’interessat sempre és l’últim a saber-ho. Es veu que s’ha llevat, ha mirat per la finestra i ha exclamat: “Això nostre ja no és el que era”. I ha anunciat que dimiteix com a membre de l’executiva del partit. Ara bé, conserva l’escó d’eurodiputat obtingut tan recentment que ni n’ha pres possessió.

O sigui, mantindrà durant cinc anys un seient que ha guanyat anant en una llista amb les sigles d’un partit que ja no és el seu perquè ell ho ha decidit així. I cobrarà el sou corresponent. I no haurà de donar explicacions a ningú. Ni tan sols a si mateix. I s’estarà allà fins als 77 anys!

El mateix dia que un altre destacat membre de Ciutadans, Toni Roldán, s’ha adonat del mateix que Nart i també ha decidit plegar. Però Roldán plega de veritat i no només una miqueta. Ell deixa l’escó de diputat al Congrés. No està d’acord amb la situació i ho deixa. No fa com Nart, que diu que no hi està d’acord i es queda assegut a l’escó esperant que passin els dies. Roldán és la prova que demostra com es fan les coses quan no estàs d’acord amb les coses.

Aplicat a la moda aquesta d’anar a passar la revetlla a la platja i deixar-ho tot fet una merda, Roldán seria la família que hi va carregada amb quilos de menjar i beguda, menja i beu i quan considera que ja en té prou agafa una bossa buida, hi diposita totes les restes generades i les llança a un contenidor.

En canvi Nart seria la família que va carregada amb quilos de material, ho endrapen tot, s’ho mamen tot, i quan toca marxar, deixen les restes allà mateix pensant que ja vindrà algú a netejar-ho. I aquest algú, naturalment, no són ells. I si l’endemà la merda ofega a qui vingui a la platja, és el seu problema perquè els Nart ja no seran allà. Als Narts de torn els llepa un peu i part de l’altre la resta de la humanitat. Que els bombin molt perquè la qüestió és jo, jo, jo i jo. I finalment jo.

I el més sensacional de la metàfora és que costa d’entendre com és possible que les mateixes persones que fan el viatge d’anada a la platja arrossegant quilos de material no siguin capaços de carregar els envasos i els recipients buits de tornada. Al menys fins un lloc on dipositar-los. Coi, si pesen menys!

Bé, i qui diu viatge d’anada i tornada a la platja diu a l’escó que, com la platja, és de tots. En aquest cas de tots els que han votat el partit, no a tu.

ANIVERSARI SENSE PENA NI GLORIA

Els 5 anys de la coronació de Felipe VI com a monarca espanyol i com diu en Jordi Barbeta ha passat amb més pena que gloria, olor de naftalina i sensació de fi de cicle amb una institució caduca, hereva de la Dictadura i amb el posicionament a favor del “A por ellos” que ha marcat un abans i un després amb les seves funcions. Ha perdut la neutralitat, i ha equiparat la unitat espanyola barrejada amb la monarquia i amb els catalans al punt de mira per sobreviure. Tot plegat molt trist i indigne en el segle que vivim i amb una teorica democràcia mantenir l’herencia del Dictador.

Felip VI està molt agraït al procés i als catalans
Jordi Barbeta

En complir-se cinc anys del relleu de Joan Carles I per Felip VI al capdavant de l’Estat, hem hagut de suportar tota la parafernàlia reverencial dels mitjans de l’establishment competint entre ells per veure qui era més més obedient amb les consignes d’exaltació a la monarquia. És interessant subratllar que, en aquesta ocasió, els elogis desmesurats es referien tant o més a la monarquia que al monarca, senyal que el que més angoixa és la continuïtat del règim.

Per exagerades i fins i tot repugnants que siguin les adulacions, difícilment es pot amagar la realitat. Un rei estimat pel poble tindria en els seus primers cinc anys de regnat el balanç més entusiasta i, vet aquí que des que es va coronar Felip VI, la seva reputació i la de la monarquia ha passat del no-res a la més absoluta misèria. Les demostracions de suport i afecte es nota que són tan artificials que recorden els actos de desagravio que s’autorganitzavaFranco.

Certament, bona part dels problemes anaven en el pack de l’herència. L’abdicació de Joan Carles I va ser un acte de servei, sembla que en absolut voluntari, per assegurar la continuïtat de l’empresa familiar. Es va fer acceleradament i gairebé en secret en comprovar que l’ascens fulgurant de Podemos i de l’independentisme català suposava tota una amenaça al règim. Tot va ser tan precipitat que experts constitucionalistes han posat en dubte la legalitat del procediment, molt especialment el traspàs de poders com a capità general i cap de les Forces Armades. Els mateixos que acusen de cop d’estat els fets d’octubre al Parlament de Catalunya, avalen el relleu al capdavant de l’Estat que es va fer impedint el debat parlamentari. La coronació de Felip VI ha estat la més trista que es recorda, sense els fastos propis de les celebracions de la reialesa, sense reis ni reines ni princeses; de fet, sense convidats internacionals.

En cinc anys de marge, Felip VI no ha estat capaç de remuntar el desprestigi de la institució que representa i, en canvi, les mobilitzacions republicanes creixen considerablement. El CIS no pregunta sobre partidaris de la monarquia o la república, no fos cas que Sa Majestat s’ofengués, i El Confidencial, que no sembla precisament un mitjà amic de revolucions, ha publicat una enquesta en la qual el suport a la monarquia només supera en 8 dècimes el 50%, però preveu un futur difícil per a la institució quan dos terços dels joves espanyols prefereixen la República.

Em sap greu haver de dir-ho, però observant enquestes i posicionaments, si algun fet ha millorat al conjunt d’Espanya la popularitat del Rei va ser el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, quan va prendre partit contra les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. Felip VI va voler aprofitar els fets de Catalunya per fer un discurs que el legitimés, com el seu pare es va legitimar amb el que va fer durant el cop d’estat del 23-F. Certament són discursos incomparables en situacions diametralment diferents, però en tots dos casos l’objectiu prioritari no era pas salvar la Constitució, sinó la monarquia. De fet, la Constitució va ser traspassada quan estableix que el Rei “arbitra i modera”, quan el que va fer va ser prendre partit i radicalitzar la situació.

A l’octubre de 2017, la monarquia borbònica s’estava morint i Felip VI i els seus assessors van trobar en el conflicte català l’ocasió de rehabilitar-se. Comptaven que a Catalunya i segurament al País Basc la seva intervenció no agradaria, però seria molt celebrat a l’Espanya de l’“A por ellos” si aconseguia embolicar-se amb la bandera rojigualda en un moment molt oportú. Des del 3 d’octubre, el Rei encarna més que mai la unitat d’Espanya i ha convertit els republicans en antiespanyols. Ser ara republicà a Espanya és com donar suport als catalans i a la independència. Són, si fa no fa, traïdors a la pàtria, com en temps de Franco. Fins i tot Podemos ha relegat progressivament la qüestió republicana als seus discursos.

Sí, sí. Sap greu dir-ho així, però el procés li ha anat de perles a Felip VI. Ha d’estar molt agraït als catalans, que l’han convertit en un heroi a la resta d’Espanya quan semblava que no trigaria a fer les maletes com el seu besavi. De fet, sempre he dubtat sobre això: I si resulta que els catalans no han fet altra cosa que mossegar l’ham?

EL CINISME D’ICETA

El líder socialista català ens diu que l’independentisme no accepta que tenim un problema dins de Catalunya. Està orgullós dels pactes transversals als Ajuntaments i critica l’actuació del President Torra per evitar a Santa Coloma de Farners un pacte de Junts pel Cat i PSC. Parla de primer acords a Catalunya i desprès el diàleg amb Espanya.

Cal molt de cinisme per fer aquestes afirmacions, aquest mantra dels seus companys unionistes sobre el problema intern de Catalunya es una mentida que repetint mil i un cops volen que quedi en la nostra memòria. Quan una part tant important d’un poble reclama un afer, en aquest cas la independència del país, la democràcia ha de donar sortida en forma de vot i decisió de la gent que lògicament com qualsevol tema dona dues opinions, positiva i negativa i la perdedora simplement ha d’acceptar la majoritària, això no es diu problema intern, es diu democràcia. Altra cosa son els interessos de l’Estat representants pels seus partits com els d’Iceta amb una posició molt concreta i que deixa la gent sense els seus drets per cert.

Els pactes transversals poden ser molt bons, però els pactes entre les forces del 155 i avaladores de la repressió i contra els drets del poble en el context on ens trobem no son de rebut amb les forces que precisament van ser agredides per intentar complir amb el seu mandat electoral donant la paraula al poble. Es a dir posar en el mateix sac els botxins i les victimes no es normal.

Respecte el diàleg, es deu referir al del seu partit, inexistent i amb el mantra de no parlar precisament del tema i si de solucions que ningú ha demanat.

Per tant el cinisme d’Iceta segueix al màxim i no sembla que la tàctica hagi de canviar.

LA MOCIÓ DE L’ABSURD

La propera setmana el Parlament votarà una proposta de Ciudadanos per demanar al Govern renunciar a la DUI i complir la Constitució i les resolucions judicials. Diuen que com qualsevol ciutadà han de complir la llei i es la resposta del “Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart. També reclama frenar la discriminació dels que no comparteixen la seva ideologia, abandonar les polítiques que discriminen el castellà i deixar d’insultar la democràcia amb els termes “exiliats” i “presos polítics”.

Un nou numeret d’aquest grup ultra del Parlament, amb una moció sense sentit, i que deixa el poder de la ciutadania i els seus drets en res en benefici d’una presó anomenada llei i en aquest cas Constitució. Obliden que en una democràcia el clam i el vot de la gent ha de ser escoltat i aplicat com a representants seus, i res esta per sobre ni es censurable, de totes maneres poden estar tranquils ja que no sembla que els dos grups principals de l’independentisme estiguin per la unilateralitat com han demostrat des de l’aplicació del 155 i la seva obediència cega en totes les decisions. El Parlament es la cambra de representació del poble i com a tal es sobirà i no pot ser coartat per motius ideologics o cotilles legals com proposen ells.

Pel que fa a la discriminació ideologica, suposo que es deuen referir a la violència policial amb els votants pel dia 1 d’octubre, la repressió posterior a tots nivells i un judici farsa polític sense proves amb futures condemnes d’escarni i propies d’un Estat autoritari. Aquesta no crec que la demanin. En el tema castellà, recordo la raó de naixement d’aquest partit i la seva lluita contra el català ja es insultant. Nomes l’escola manté la llengua vinculant i una llei aprovada per tots els grups, amb la resta d’àmbits de la vida ja veiem on esta una llengua i on esta l’altra, per tant simplement es una mentida més d’un partit xenofob. Per últim i pel que fa als termes, doncs si ho son i s’ha de dir alt i clar, per molt que ho vulguin amagar el règim espanyol no funciona com un Estat democràtic i no compleix els estandards europeus com veiem en totes les seves estructures. Encara que ho vulguin amagar, la realitat es la que es i la vergonya europea i els seus suposats valors es diu Espanya.

UNA NOVA REBEQUERIA

l’Estat te un nou problema per la seva rebequeria i confondre el desig amb la realitat. La no inclusió de Junqueres, Puigdemont i Comin a la llista d’europarlamentaris es una nova situació esperpèntica d’un Estat que no arriba als standards democràtics exigibles dins Europa.

El sistema podríem dir que els ha traït, es a dir, tu et pots comportar com una Dictadura quan aquesta es oficial i amb tots els ets i uts, però quan oficialment es un sistema democràtic encara que simplement com a farsa i mantenint les estructures anteriors com es el cas, la cosa no es tant senzilla i el cost de fer veure que te moltes més dificultats. Ningú pot entendre que puguis ser representant escollible en qualsevol Elecció sense problemes i posteriorment et retallin els drets respecte als altres escollits. Encara es més greu quan son exiliats o presos polítics, ja en una situació que cap país democràtic permetria i amb males arts intentis impedir la seva representació. Ara toca les Europees, on resulta que els poders de representació presentats per Boye no son acceptats quan en altres cambres ho han estat i exigeixen una presència física que saben com a parany per la seva detenció. Al mateix temps qui si es empresonat a Madrid i podria anar a fer els tràmits li es negat.

Tot un desgavell, que potser i d’una vegada per totes la Unió, més enllà de Tajani i les seves dubtoses qualitats democràtiques hauria d’intervenir per protegir els nostres representants i de pas els seus votants, una cosa sagrada que no es pot permetre es manipuli de qualsevol manera deixant en evidència les mancances del mateix sistema.

La cambra europea independentment del color, ideologia o simpatia hauria de vetllar per protegir els principis i drets democràtics individuals i com a societats i no ser complice d’un Estat ancorat en el passat i amb nul respecte pels drets humans com es el cas. Si no es així, crec que la nostra pertinença en un futur Estat independent dins la Unió no tindria cap sentit, si es que ara en te algun.

LA CADIRA I EL PROCESSISME

Un cop constituits els Ajuntaments i repartit el pastís, veiem con han sorgit pactes del nostres partits Esquerra i Junts pel Cat amb partits del 155 com son els socialists i això ho hem entomats sembla amb naturalitat, quan no ho es i hauria de provocar indignació a la ciutadania de veure el tot s’hi val per la cadira amb un discurs que s’allunya dels mandats de l’1 d’octubre sense remei. Llegir com en Pere Aragones parlar de forçar un nou referèndum per fer inevitable un reconeixement torna a ser aquesta tàctica d’estirar el processisme fins l’infinit i de pas una nova burla a la ciutadania que no surt del seu astorament amb la manera de fer d’un Estat que aconsegueix els seus objectiu i sobretot amb la nostra classe política que simplement accepta i intenta maquillar una realitat amb proclames buides i fets inexistents.

Eixamplant la fase (no la base)

per Marc Gafarot

Erra, i molt, Ernest Maragall quan diu que la decisió de Colau d’acceptar els vots de Collboni i Valls és incoherent. De semblant manera, tampoc és gota incoherent que Valls -i tampoc Collboni per d’altres motius- presti de forma tan alegre i despresa els seus vots a canvi de “no-res”. El polític francès, esdevingut paracaigudista i quintacolumnista a Catalunya té molt clar qui li paga i per fer què. És un exemple de l’existència de la realpolitik –estatal- en aquest suposat món líquid i de les beneiteries i banalitats que marca la recurrent post-veritat que afluixaidees i ments arreu d’Europa, en especial a casa nostra.

La coherència de Colau, és obvi, respon a la seva desmesurada ambició, la qual només és comparable a la seva extrema desinhibició per tot allò que traspua escrúpols i integritat. Però hi ha molt més que una mera qüestió d’ordre personal, Colau va ser inventada i patrocinada per carregar-se qualsevol forma de govern independentista a Barcelona: el primer damnificat va ser Trias, a qui Colau no tingué la decència d’agrair-li –error del pediatra ficat a polític- que li pagués la festa de la seva organització a base de subvencions i convenis. Tenia gràcia la cosa, perquè no prou satisfeta amb això la Colau encara li etzibava al bo i tan ingenu de Trias en afers col•lectius que ell era la casta dretana, poderós, culpable de corrupció i de la fam al món, de no sé quantes guerres, després d’haver-la mantinguda amb l’excusa de la PAH. Però amb Trias no passava res ja que les esquerres, malgrat que desunides, han de fer-se el paper i fraternitzar entre elles a l’espera del moment on l’aritmètica electoral permeti un nou canvi de rumb i cicle. Amb Ernest “Tete” Maragall, germà d’un antic alcalde progressista, era el moment esperat i desitjat i els gurus més esquerranosos d’ERC, desconeguent els vertaders plans de la batllessa, preveien una entesa entre Maragall i Colau per fer un veritable govern progressista a Barcelona i així fer créixer l’independentisme. De passada l’objectiu era també continuar arraconant i anorreant els representants de l’antiga convergència, com si aquests no estiguessin excel•lint en l’art de malvendre el patrimoni familiar, joies de l’àvia –o avi aquí- incloses. Simplificant molt: independència d’esquerres o ens quedem com estem. Quins nassos!

Lògicament Colau no tenint-ne prou de pactar amb els socialistes també ha acceptat sense miraments, però sense agraïment públic –l’educació tampoc és el seu fort-, els vots de Valls que contràriament a Trias no deu ser casta, ni IBEX, i menys encara amb un passat de repressor i repatriador d’immigrants sense papers. Els nostres esperits “gauchistes” i republicans no entenen res i, per ser sincers, és normal que res comprenguin doncs primer haurien de conèixer com funcionen els estats i el seu monopoli absolut de la violència legítima, la diferència entre poder i autoritat i el rol, derivat del que he dit abans, dels infiltrats o agents dobles en un moment incert i conflictiu com l’actual. Maragall –Ernest- no se’n deu a venir del que li ha passat: ell, antic socialista, que no és independentista i que si n’ha fet bandera ha estat per estratègia o oportunisme polític i per solidaritat –segur que sincera- amb els presos i exiliats, ara és apartat per suposat agent separatista. El problema d’ERC, malgrat els bons resultats electorals a generals i municipals no pas a les europees, rau que més que eixamplar la base independentista per l’esquerra, el que pretenien era eixamplar i allargar la fase del procés per fer-lo inacabable. I això, pensi el que vulgui ERC o qui sigui, malgrat presons, exilis i famílies patidores és pa per avui i fam per demà. L’Estat pot tolerar set-cents o vuit-cents batlles independentistes catalans perquè els presenta arreu com elements folklòrics. De la mateixa manera l’Estat havia d’evitar un govern liderat per un independentista a Barcelona, cosa que magistralment ha fet. L’Estat, que es troba per sobre de dretes i esquerres monarquies o repúbliques, poc a poc, va assolint tots els seus objectius. I els nostres partits independentistes de paraules però no de fets, van fer, vull pensar que inconscientment, la seva feina derrocant el corrupte PP de Rajoy i insuflant noves energies amb el renovador Pedro Sánchez. Era Gramsci, pensador comunista, qui deia dues coses: per fer la revolució cal fer més evidents les contradiccions del teu enemic i dos en temps d’emergència nacional reagrupament de classes. Nosaltres hem fet com a moviment nacional tot a la inversa i això és més Espanya i menys independència. Ens qui tenen cadires potser ho agraeixen, el país ho lamentarà,tot i que potser ara no ho sap. Queda aquí.

HO HAUREM DE FER NOSALTRES

Com be diu Àstrid Bierge, la responsabilitat de “Ho tornarem a fer”, ha de ser del poble. No podem esperar massa cosa dels nostres partits que ens han demostrat la seva actitud i no sembla que vagi en aquesta direcció, no hi ha unitat, ni full de ruta compartit i si molt de fum. Ahir escoltavem Rufian per Esquerra a Madrid que podria donar-se una abstenció a la investidura dels nostres carcellers i tot amanit amb la paraula “diàleg” a canvi. Com deia no en podem esperar massa cosa i el poble ha de despertar si vol gaudir d’una nova oportunitat.

Tornaran a no fer-ho

per Àstrid Bierge

L’1 d’octubre no es va votar “com sempre”. Entre el 2 i el 27 d’octubre ningú estava enginyant cap “jugada mestra”. Les “estructures d’estat” no estaven preparades. Fer la independència no era “anar de la llei a la llei”. No estaven previstos “tots els escenaris possibles”. No hi havia plans “de la A a la Z”. Espanya va resultar no ser “un estat democràtic”, qui ho podia saber. El Govern no va arribar “fins al final”. Europa sí que podia permetre allò que els nostres propis representants van estar disposats a permetre.

El referèndum no va ser “vinculant”. “Declaro la independència de Catalunya” va ser un bluf dos cops. Votar-los el 21-D “per treure’ls de la presó” no va funcionar, fixa’t. Votant el President, no va tornar el President -“si el poble de Catalunya ho vol, jo tornaré”-. Intentar reformar la Llei de Presidència per investir Puigdemont a distància va ser inútil. Quim Torra no és un “president provisional”. No s’està “fent República”. No hi ha un “govern efectiu”. Encara estem esperant que arribi la “tardor calenta”. La Crida no és del poble, és l’enèsim invent de Convergència. L’ANC no ha organitzat les accions que va prometre si els partits no pactaven una estratègia abans de final d’any.

Si els ho permetem, ho tornaran a fer. No faran el mateix una altra vegada, és evident, però tornaran a incomplir tot allò que es comprometin a fer per “La República”. Avui no entro a valorar si el motiu del seu fracàs polític és la incompetència, la feblesa o la falta de voluntat real. Sigui pel que sigui, si no van fer la independència el 2017 encara menys la faran a partir d’ara, que ja han estat reduïts per les forces de l’Estat i han tastat sola de sabata. No ho faran, no passarà! A hores d’ara i fins que no canviï la cultura política del país, corcada per les dinàmiques partitocràtiques i per dècades de vincle amb Madrid, la independència no la faran els partits.

Jo crec que la gent sí que podem fer-la i ho seguiré pensant fins que no demostrem el contrari. Alhora, crec que la independència només es pot fer a través de les institucions catalanes. Per tant, cal que al Parlament hi governi una candidatura ciutadana, lliure de les tares dels partits i que sigui escollida per la gent en unes primàries amb llistes 100% obertes. Si no volem renunciar a la independència, si no volem resignar-nos a la mera resistència per passar la patata calenta als nostres descendents, com hem fet sempre, si volem lluitar per la nostra vida i no només per l’oportunitat dels qui vindran, ens hem de començar a fer a la idea que la independència l’haurem de fer nosaltres.