Arxiu mensual: juny de 2019

HO HAUREM DE FER NOSALTRES

Com be diu Àstrid Bierge, la responsabilitat de “Ho tornarem a fer”, ha de ser del poble. No podem esperar massa cosa dels nostres partits que ens han demostrat la seva actitud i no sembla que vagi en aquesta direcció, no hi ha unitat, ni full de ruta compartit i si molt de fum. Ahir escoltavem Rufian per Esquerra a Madrid que podria donar-se una abstenció a la investidura dels nostres carcellers i tot amanit amb la paraula “diàleg” a canvi. Com deia no en podem esperar massa cosa i el poble ha de despertar si vol gaudir d’una nova oportunitat.

Tornaran a no fer-ho

per Àstrid Bierge

L’1 d’octubre no es va votar “com sempre”. Entre el 2 i el 27 d’octubre ningú estava enginyant cap “jugada mestra”. Les “estructures d’estat” no estaven preparades. Fer la independència no era “anar de la llei a la llei”. No estaven previstos “tots els escenaris possibles”. No hi havia plans “de la A a la Z”. Espanya va resultar no ser “un estat democràtic”, qui ho podia saber. El Govern no va arribar “fins al final”. Europa sí que podia permetre allò que els nostres propis representants van estar disposats a permetre.

El referèndum no va ser “vinculant”. “Declaro la independència de Catalunya” va ser un bluf dos cops. Votar-los el 21-D “per treure’ls de la presó” no va funcionar, fixa’t. Votant el President, no va tornar el President -“si el poble de Catalunya ho vol, jo tornaré”-. Intentar reformar la Llei de Presidència per investir Puigdemont a distància va ser inútil. Quim Torra no és un “president provisional”. No s’està “fent República”. No hi ha un “govern efectiu”. Encara estem esperant que arribi la “tardor calenta”. La Crida no és del poble, és l’enèsim invent de Convergència. L’ANC no ha organitzat les accions que va prometre si els partits no pactaven una estratègia abans de final d’any.

Si els ho permetem, ho tornaran a fer. No faran el mateix una altra vegada, és evident, però tornaran a incomplir tot allò que es comprometin a fer per “La República”. Avui no entro a valorar si el motiu del seu fracàs polític és la incompetència, la feblesa o la falta de voluntat real. Sigui pel que sigui, si no van fer la independència el 2017 encara menys la faran a partir d’ara, que ja han estat reduïts per les forces de l’Estat i han tastat sola de sabata. No ho faran, no passarà! A hores d’ara i fins que no canviï la cultura política del país, corcada per les dinàmiques partitocràtiques i per dècades de vincle amb Madrid, la independència no la faran els partits.

Jo crec que la gent sí que podem fer-la i ho seguiré pensant fins que no demostrem el contrari. Alhora, crec que la independència només es pot fer a través de les institucions catalanes. Per tant, cal que al Parlament hi governi una candidatura ciutadana, lliure de les tares dels partits i que sigui escollida per la gent en unes primàries amb llistes 100% obertes. Si no volem renunciar a la independència, si no volem resignar-nos a la mera resistència per passar la patata calenta als nostres descendents, com hem fet sempre, si volem lluitar per la nostra vida i no només per l’oportunitat dels qui vindran, ens hem de començar a fer a la idea que la independència l’haurem de fer nosaltres.

HO TORNAREM A FER

Dia d’emocions a flor de pell ahir escoltant els nostres presos polítics davant un Estat que mai ha escoltat, no escolta, ni escoltarà. Aquest es el terreny de joc i aquella Oda “Escolta Espanya” no te cap valor en els dies presents i ho hauriem de dir ben alt i clar per no enganyar a ningú.

Una nova lliçó de dignitat de tots ells, i em quedo amb la frase brillant i valenta de Jordi Cuixart “Ho tornarem a fer”. Una declaració d’intencions d’una persona que no es política i que malauradament en aquest terreny els partits han triat altres camins que ens han dut al cul de sac on estem ara.

El President Torra va clamar per la unitat estratègica per obtenir la resposta davant una sentència que veient les actituds de la Fiscalia no fa preveure res de bo. No hi ha dubte que la unitat es fonamental i retornar a deixar els partits de gestió autonòmica al calaix en benefici d’un objectiu compartit amb la societat es prioritari i bàsic. Escoltar el President Torrent per la decepció dels votants de l’1 d’octubre i dir que ells sempre van dir que era una votació per reforçar una negociació política, es simplement fals. Es legitim però no ho van dir, van aprovar lleis, van explicar conseqüències i posteriorment van enganyar la mateixa societat catalana, es un fet i el cinisme no te lloc en aquests moments.

Ara toca unitat, però amb una idea clara per anar on. Ho tornarem a fer, això vol dir seguir un camí pacífic evidentment, però arribar fins al final amb la decisió del vot de la gent, i això tots sabem que requereix unilateralitat, decisió i implicació de tothom sense passos enrere en cap moment, també lideratges que portin la veu del moviment i que ara trobem a faltar en tots els àmbits. Assumint això, aquest camí ens pot portar a una negociació i a la veu de nous actors, però sempre en base a la nostra decisió i actuació com a actors principals.

No ens enganyem, la sentència pot ser dura, però també una oportunitat, i aquesta es a les nostres mans. Cal generositat, decisió, claredat i fer fora el partidisme interessat, així es pot obrir una finestra d’esperança per tornar-ho a fer, però aquest cop de debó.

LA VERITAT FA MAL

Ahir vam escoltar les brillants defenses dels nostres presos polítics presentant els seus informes finals. Diferents estratègies però totes ben argumentades i desfent un per un aquesta farsa sense proves per delictes tant greus com els que hem sentit amb una clau de rebel·lió i violència que no s’ha pogut demostrar senzillament perquè no existeix.

De totes maneres i esperant que acabi el mateix aquesta setmana i quedi llest per la sentència, hi ha dues coses que voldria destacar:

La primera es l’actitud del Tribunal escoltant les defenses, que en molts moments va anar entre badalls i preocupació per l’hora, en definitiva una sensació de no voler escoltar res ja que tot està escrit i no ha canviat ni una coma amb 4 mesos de sessions de judici. Un frau de procès judicial sense precedents i que dona tota la indefensió i els pitjors auguris pels nostres presos.

La segona, la defensa de Xavier Melero, ironic i brillant com sempre i amb tota una lliçó pel processisme sense límits “no van fer res, no van trencar res, van incomplir el pacte amb el poble, ja que ningú diur res, ningú vota res i tothom cap a casa”, “La Generalitat va incomplir sistemàticament les lleis de desconnexió aprovades, per fer que res tingui validesa normativa ni de letalitat repúblicana. Incompleix la proclamació dels resultats, la declaració que nomes es declarativa, no es baixa la bandera, no es comunica res als cossos diplomàtics, no es dictes decrets i lleis i tots accepten des del minut zero l’article 155”.

Aquestes frases tant crues, malauradament son la realitat, i deixant de banda la injusticia del seu procés judicial i la seva presó preventiva totalment injustificable, en aquesta part de fets haurien d’assumir les seves responsabilitats amb el poble de Catalunya tard o d’hora. Senzillament un frau que un advocat no independentista ha hagut de posar damunt la taula amb arguments irrefutables.

Per vergonya de l’independentismes, els seus propis partits encara es hora que assumeixin res, i tant sols han seguit la farsa amb benefici partidista i oblidant els fets. Un poble madur crec ha de ser exigent i demanar responsabilitats d’uns polítics que van enganyar la ciutadania amb unes entitats de la societat civil que tampoc van estar a l’alçada i van menjar-se el gripau assumint una derrota abans de jugar i això es pot disfressar de moltes maneres però la veritat fa molt mal.

FORA DE LA LLEI

El que semblen obvietats per molts democrates i que son explicades per Carod Rovira, no ho son per l’estructura espanyola i el seu relat. Dintre la llei tot, fora de la llei, res.

Com si fos un cataclisme, un buit en l’espai i evidentment el món civilitzat sap que no es així. Primer la gent, després la llei. Alterar l’ordre significa posar a la mateixa alçada una Dictadura militar i una teorica democràcia ja que les dues tenen lleis a respectar, en canvi posar la societat en el centre de les decisions i de respecte dels seus drets es la diferència fonamental i que malauradament Espanya no ha fet seva.

Respectar la llei

per Josep-Lluís Carod-Rovira

Tota l’arquitectura acusatòria de les incidències del procés (jutges, fiscals, polítics, periodistes, tertulians) es fonamenta en un sol argument: en democràcia cal respectar la llei i els independentistes no ho han fet. El respecte a la llei és el fonamental en una democràcia. Dintre la llei, tot. Fora de la llei, no-res. No cal dir que la solidesa d’aquest plantejament és, francament, estantissa, per més que intenti aparentar ser un discurs lògic, serè i racional. D’entrada, l’existència d’un marc legal no és garantia de democràcia, en absolut. Fins i tot les dictadures tenen lleis i hom obliga els ciutadans a complir-les. Durant el franquisme hi havia també una legalitat vigent i això no implicava, precisament, que el franquisme fos una democràcia. Per tant, la tesi llei = democràcia és falsa de totes totes. No totes les lleis són democràtiques, ni pot afirmar-se que s’està en democràcia simplement perquè hi ha lleis vigents.

D’altra banda, les constitucions, les lleis, les normes, són sempre el resultat d’una majoria política determinada, amb una ideologia concreta (econòmica, social, política, mediambiental, lingüística, de gènere, etc.) que les aprova als parlaments. Tot marc legal, en conseqüència, no és altra cosa que l’expressió precisa de la correlació de forces que es produeix en un moment o període històric específic i les lleis, totes les lleis, són la manifestació d’aquesta hegemonia. La constitució espanyola en vigor representa l’acord produït entre els franquistes i la majoria de l’antifranquisme, acord gràcies al qual el franquisme no seria considerat delicte; ni, els franquistes, perseguits per la seva pràctica antidemocràtica, a canvi de legalitzar partits polítics i convocar eleccions. Així va començar tot i, quaranta-dos anys després, encara dura.

En els països de llarga tradició, cultura i pràctica democràtica, l’estat de dret es fonamenta en l’existència d’un marc legal basat en els valors democràtics fonamentals, tal i com són recollits i reconeguts pels principals organismes i pactes internacionals. Però, no figurant Espanya entre els estats de tradició democràtica, tot és diferent. I tal com assegurava un jutge a propòsit de la situació política a Catalunya, sense envermellir, “a Espanya, la integritat territorial, la unitat d’Espanya, constitueix el fonament de l’estat de dret” i no pas els valors democràtics, doncs. Coherentment amb això, el coordinador de les forces policials responsables de la repressió el primer d’octubre assegurà que “el compliment de la llei està per damunt de la convivència ciutadana”. I l’ex-líder socialista espanyol, traspassat recentment, reconeixia que “Espanya haurà de pagar el cost” de les irregularitats democràtiques en la repressió de l’independentisme i ho acceptava a benefici d’un “bé moral superior”, com diria la conferència episcopal espanyola en relació a la indissoluble unitat d’Espanya.

De dretes o d’esquerres, els partits espanyols accepten que la integritat territorial és allò que ho explica, ho justifica i ho condiciona absolutament tot, per sobre dels valors democràtics bàsics. Tot lliga, doncs, i d’aquí ve aquesta reiterada apel•lació a respectar la llei, justament perquè tot el disseny del seu marc legal, que ens apliquen a nosaltres, és el que és. I encara, per reforçar-ho més, no s’estan de dir que les lleis vigents són les que volen la majoria dels ciutadans. Un altre dia en parlarem, també, d’aquestes majories democràtiques en les quals, com a catalans, estem condemnats a ser sempre minoria. I, en conseqüència, a sotmetre’ns-hi. Fins ara, si més no.

REACTIU I NO PROACTIU

Com be descriu Eduard Voltas, l’independentisme des del llunyà 3 d’octubre no es proactiu, proposant, aprofitant i executant un pla o relat i ha passat a ser reactiu davant la repressió, intentant aturar o justificar els cops però amb la iniciativa perduda. Nomes hi ha una esperança que es la resolució del judici farsa sigui el motiu d’una nova unitat i full de ruta clar i compartit. Un cop passat això el crèdit dels partits crec haurà acabar definitivament.

Un enorme quejío

per Eduard Voltas

(Quejío: inserció en el cant flamenc d’un ¡Ay! aflictiu i prolongat o d’uns quants ¡Ay! successius que, amb independència de la cobla, s’hi insereixen al principi, al mig o al final. Exemple: Aay, aaaay/soy desgraciadito/jasta p’al andar/que los pasitos que yo doy p’alante/se me van p’atrás.)

Des que va començar la repressió, l’independentisme ha perdut completament la iniciativa política i s’ha convertit en un quejío.Un ¡Ay! aflictiu i prolongat, que de vegades es posa al principi del discurs, de vegades al mig i de vegades al final, però que sempre hi és: en el míting de campanya, en la xerrada al poble, en la intervenció al Parlament, en l’entrevista televisiva. Sempre. Un ¡Ay! que reflecteix un dolor real i profund, sí, però que no proposa res als catalans. El quejío ho impregna tot. I quan l’¡Ay! no és per la repressió que ens afecta a tots, és pel dolor partidari: ¡Aaaaay!, que amb la llista única això no ens hauria passat. ¡Aaaaay!, que els comuns i el PSC ens estan pispant les alcaldies que ens pensàvem que teníem guanyades. ¡Aaaaay!, processistes que no esteu implementant el mandat ni fent efectiva la República. Laments pertot, laments arreu. El moviment popular més imaginatiu i massiu de la història d’Europa, reduït a un lament permanent i impotent. Paràlisi.

A l’independentisme se li va acabar la iniciativa política el 3 d’octubre de 2017, quan no va saber què fer amb tota aquella energia popular i l’estat va començar a desplegar l’estratègia repressiva. Des d’aleshores no proposa, simplement respon com pot als embats de l’estat i dels seus adversaris polítics. No té un pla, ha deixat d’innovar i és incapaç de traçar una estratègia compartida com la que va portar al 9N o a l’1O. Sí, ha guanyat totes les eleccions que se li han posat per davant, però ho ha fet més des de la dignitat del que no es rendeix que no des de la proposta política. Perquè de proposta política, ara mateix, no n’hi ha. I de dignitat en pots viure un cicle electoral, però no dos.

Partits i entitats tenen a les seves mans aprofitar la sentència del Suprem com una palanca per recuperar la unitat d’acció i la iniciativa política per tornar a dirigir el país, o bé convertir-la en l’excusa per a un últim, profund, enorme i emocionant quejío, després del qual només vingui tristesa, decadència i irrellevància política. Perquè els països i els moviments polítics no viuen de llepar-se les ferides. En la tumba de mi madre/a dar voces me ponia,/y escuché un eco del viento/no la llames, me decía,/que no responden los muertos./Aay, ayyy…

LA NOVA POLÍTICA

La decisió de Colau que ha de ser validada per les bases sembla que finalment ha cedit i disfressat com vulguin es posarà al costat de PSC i de Valls per arribar a la cadira desitjada i amb l’establishment content. El tot s’hi val per la poltrona, això era la nova política i l’esquerra pura.

Aquest progresisme que sempre tenen a la boca totalment de fireta i aquesta nova figura allunyada de les tàctiques dels partits tradicionals ja hem vist durant el seu primer mandat com ha funcionat amb molt de fum i topades amb la realitat que res tenien a veure amb l’activisme cívic. Ara les capritxoses i perilloses urnes amb els seus resultats han posat al personatge amb la dificultat de triar, cosa perillosa en política, ja que implica agradar uns i rebutjar uns altres. Sembla que finalment ha triat unir forces amb un partit del 155 i de la unitat espanyola per davant de tot, inclus de la mateixa gent i comptar implicitament amb els vots de Valls, el que considerariem dreta espanyola (Ciudadanos).

Aquest teoric xoc de projectes l’allunya de tot el que havia pregonat, però sembla que la poltrona per 4 anys més i amb el suport de l’establishment, aquell que sempre ha criticat ja li esta bé. La qüestió d’aquesta casta poderosa era evitar un alcalde independentista i un pacte de Govern, com li havien ofert i on llavors si que rebutjava els vots de Junts acusant de no pactar mai amb les dretes, cosa que ara sembla no li importa.

Els Coscubiela, Rabell i altres personatges dels Comuns no hi ha dubte que estaran satisfets i el seu odi a l’independentisme evidentment passa per damunt de qualsevol ideològia que en definitiva es el seu suport a no escoltar el poble, a la imposició, i a una ideològia indefinida que no enten de dretes i esquerres. Una indefinició calculada en un partit que ja veiem va perdent suports elecció rere elecció ja que no poden seguir enganyant a l’electorat indefinidament sense prendre partit.

La seva decisió, si acaba sent validada es legitima, faltaria més, però defineix el personatge i un partit on sembla ara per ara domina l’unionisme per damunt de tot i el rebuig al dret a decidir. Faltarà veure les giragonses dialectiques que li esperen els propers 4 anys i els gripaus que haurà de justificar que aquest cop sí seran la seva fi per desencis dels seus votants.

ENGANY ALS VOTANTS?

Les declaracions de Rufian sobre que no era independentista, era Republicà i d’equerres sembla que no han causat gaires escarafalls, però tal com diu en Cotarelo em semblen molt greus pel país i pels seus votants en particular. Sembla que últimament ens estem acostumant que el que votem posteriorment no es respectat i que els parametres que ens presenten els partits per donar la nostra confiança tampoc son certs.

Davant aquest engany de grans proporcions, caldria respectar la societat i fer un canvi de rumb amb la sinceritat per davant i deixar la paraula a la ciutadania que per suposat un cop donada si pot ser fos respectada. Segurament demano massa.

Per la independència de Catalunya i la llum de la veritat

per Ramón Cotarelo

Unes quantes reflexions sobre l’enutjós i molt previsible assumpte de les declaracions de Rufián amb motiu de la presentació del seu llibre a Madrid. El presentador va ser l’ideòleg de Podem, Monedero que, el seu dia, va justificar l’aplicació del 155 a Catalunya amb el següent empàtic raonament: “l’article 155 de la Constitució calia aplicar-ho a Catalunya perquè els independentistes s’havien tornat bojos”. Per descomptat, l’expressió és una redundància perquè per a un espanyol molt i molt espanyol com els de Podem, un independentista és un boig des del principi. No “es torna boig”, ho és per definició.

Els independentistes, és a dir, els que defensem la separació de Catalunya d’Espanya com el millor des d’un punt de vista també d’esquerres, segons aquest geni espanyol, estem bojos. No és el cas de Rufián. El seu seny queda patent des del moment en què no és independentista, segons les seves pròpies paraules.
La frustració i la ràbia de molta gent en llegir això, a la qual el signant d’aquest article se suma, van convertir les xarxes en un incendi. Si això és cert, si el portaveu d’ERC, no és independentista, s’hauria d’haver dit abans de les últimes eleccions, les espanyoles, les europees i les municipals. Més que res perquè els electors sabessin què estaven votant i no els enganyessin, com ha succeït.

Però no només no es va explicitar el que, segons sembla, és l’ànim dels dirigents republicans, sinó que es va donar a entendre el contrari, sistemàticament, induint als votants a pensar que, en triar ERC, estaven votant per la República independent. Junqueras va fer diverses declaracions protestant molt indignat que algú cregués ser més independentista o més republicà que ell. Perquè hi havia i hi ha de fa anys el rumor que ERC no és independentista. Rumor alimentat pel fet que els seus principals dirigents (Junqueras, Tardà, Aragonès, etc.) fan declaracions ambigües amb freqüència, que inciten a dubtar del seu esperit independentista. I no una o dues vegades sinó sempre.

Cada vegada que els republicans parlen de la independència hi ha enrenou d’indignació i els declarants es queixen sempre que les seves paraules s’han tergiversat, falsificat, tret de context i altres plagues d’Egipte. Sense adonar-se, segons sembla, que si sempre que parlen cal desmentir, culpar el context, parlar d’interpretacions falses, és perquè menteixen en l’explicació del malentès, que no era un malentès sinó un benentès: aquests senyors no són independentistes ni ho han estat mai.
Per això Junqueras ha de repetir insistentment que ningú és més independentista i republicà, que ell simbolitza la independència i la República, encara que ell mateix i els seus seguidors i ajudants facin i diguin cada dia el contrari. D’aquí l’enèsim embolic amb les declaracions de Rufian a Madrid. Davant el sentiment de rebuig que susciten, s’amunteguen els aclariments, les explicacions, els desmentits amb què els republicans acostumen a adobar els seus confusos pronunciaments. Els de l’interessat, els de la premsa i els dels sol•lícits servents de l’hegemònica ERC que, per descomptat, no aclareixen res i tampoc estan per això, sinó per seguir fingint i marejant la perdiu de la República espanyola, falsa quimera de l’esquerra espanyola i la catalana assimilada.

Perquè res és més fàcil que aclarir dubtes d’una vegada per totes sobre l’independentisme d’ERC. Que Tardà o Junqueras convoquin una roda de premsa amb una declaració d’una frase: Esquerra Republicana de Catalunya és una organització independentista (si també vol dir que és republicana i d’esquerres, coses irrellevants en l’ocasió, endavant) que dirà i farà el que sigui necessari per aconseguir la independència de Catalunya aquí i ara. Res més. No cal estirar o encongir les bases, pactar, repactar o contrapactar amb altres o tirar-li polsos a tothom.
Al president Puigdemont no li cal desmentir cadascuna de les seves declaracions, ni afirmar als quatre vents que és independentista i republicà.
Per què? Perquè és la realitat, clara i cristal•lina. El president de la República catalana a l’exili és independentista sense confusió ni ombra de dubte. Per això volen tots acabar amb ell com sigui. I quan dic tots, són tots, fins els qui volen “sacrificar-ho”.

Perquè l’única veritat de Catalunya és la independència. És una veritat clara i transparent, a digui Agamèmnon o el seu porquer.
La resta? Declaracions que, oh desgràcia, sempre s’interpreten malament.

LA REALITAT DEL FEIXISME ESTRUCTURAL

Escoltant la Fiscalia i part acusatoria del Judici Farsa, conjuntament amb la resolució dels Tribunals aturant l’exhumació de Franco del Valle de los Caidos, s’arriba a la conclusió que el feixisme es un sistema estructural amb diferents formes per subsistir com en el cas de l’Estat.

Una rebel·lió normativa ens diuent entre altres perles, tota una sublevació per alterar l’ordre constitucional, una violència sense límits guiada pels líders independentistes, i una utilització de les institucions pels seus fins. Proves tant esfereidores com un tuit de Carme Forcadell “El dia 1 a votar sense por” o el matons del carrer en les persones de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart. No segueixo per no repetir coses increibles que pensavem mai escoltariem per justificar un relat fantàstic que malauradament enviarà unes persones innocents a una condemna dura i severa com exemple. Curiosament una rebel·lió que més enllà de les paraules no tenia res preparat, ni control del territori, ni estructures d’Estat, ni com vam acabar veien cap intenció de complir amb les lleis aprovades al Parlament en base als resultats de l’1 d’octubre i posterior Declaració. De fet l’esperpent es tant gros que els autèntics violents que van saltar totes les normes com a mínim d’una civilització normal, actuant com a mers instrument d’un Estat impositiu i sense respecte a la ciutadania, les forces policials son les víctimes i els pobres votants els agressors ferotges.

Aquesta comparació em recorda a l’altre tema d’ahir on el Tribunal atura la sortida de Franco del seu lloc, i on llegim la resolució on no es anomenat Dictador ni un sol cop i per si fos poc el seu periode de Cap d’Estat el situen el 1936, o sigui en periode de República i validant com no podia ser d’altra manera que era la victima i tots els reprimits i enterrats als vorals de les carreteres els agressors. La història es repeteix sense fre i l’Estat es un especialista en convertir els botxins amb víctimes i les víctimes en botxins. Un clàssic.

Desprès d’això uns seguiran venen que volen ampliar la base com si això fos cabdal i altres seguiran amb el discurs de fer República cada dia, dos conceptes que no volen dir res, i on la realitat del feixisme estructural hi passa pel damunt sense oposició.

EL XOU DE BARCELONA

La cursa per l’alcaldia de Barcelona dona per moltes contradiccions i idees que crec que ja estan pactades de fa temps i simplement embolcallen el producte per presentar-lo a la societat. Posar a l’eix dreta a esquerra davant quan l’eix que ha marcat la societat es independència o autonomia, transversals les dues es faltar a la veritat i dir clarament que el context actual no els agrada i volen tornar al context autonomic on tant a gust podien repartir el pastis.

Ara resulta que l’Ibex és d’esquerres
Iu Forn

Resum del que s’ha publicat fins ara sobre els pactes postelectorals a BCN: la nit que vam saber els resultats, Ernest Maragall es va veure alcalde i va fer un discurs com a tal. I Ada Colau va fer un discurs de “hem perdut i no seré l’alcaldessa”. Però aquella nit en Miquel Iceta va trucar a Colau i li va dir que no es donés per vençuda perquè hi havia alternatives.

A partir d’aquí ha vingut el joc de les cadires, amb combinacions tan diverses com impossibles (algunes): Esquerra-Comuns, Comuns-PSC-Esquerra, Esquerra-Comuns-Junts, Esquerra-PSC-Junts, Comuns-PSC-Ciutadans, Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Pactes, alguns dels quals ja van néixer difunts, pobrets. Per allò que cantava María Dolores Pradera, però aplicat a la política del “Devuélveme mi amor. Para matarlo. Devuélveme el cariño que te di. Tu no eres quien merece conservarlo. Tu ya no vales nada para mí. Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás. Lo tuyo te lo envío cualquier tarde. No quiero que me veas nunca más”.

Quedem-nos, doncs, amb els dos pactes més factibles, ara per ara.

1/ Esquerra-Comuns. Aquest planteja el problema titulat “Què passa amb Colau?”. Perquè en aquest supòsit l’alcalde seria Maragall, com a partit més votat, i no sembla que Colau s’hi quedés fent de primera tinent d’alcalde, oi? Però llavors podria aprofitar per marxar a refer l’alternativa d’uns Comuns sense candidat al Parlament en unes eleccions més o menys pròximes. I allà, depenent dels resultats, potser sumar un bipartit amb Esquerra que permetria als de Junqueras acabar de fer-li la desitjada OPA hostil a JuntsxCat i convertir Colau en vicepresidenta.
L’altre problema és com justifica Esquerra davant l’opinió pública indepe no incloure en el pacte a JuntsxCat, actuals socis al Govern del país i sobretot socis en el projecte “de país”.

2/ Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Aquest és el pacte favorit d’això que anomenen “les elits” de la capital i fa dies que ens el bombardegen per Twitter, mar i aire. L’objectiu és que BCN no tingui un alcalde indepe. Com sigui. Fixi’s que fins i tot s’ha ofert el gran Bou (PP)! I en això estan. Els mariscals que guien la tropa defensen des de les seves privilegiades atalaies que si Valls és elit, JuntsxCat també. I no pot ser negar a Colau el suport del “vallisme” i, en canvi, veure bé que Maragall pacti amb la dreta de JuntsxCat.

La qüestió és que llavors aquest colauisme gran defensor de la classe obrera ha d’explicar per què accepta el suport de la dreta rica i realment poderosa de l’Ibex i demonitza la dreta catalana que va pel món amb una sabata i una espardenya i a qui l’Estat vol esclafar com sigui. I després ha de convèncer a les bases que els comprin l’artefacte i que les bases no surtin corrent.

Tot plegat, una feina de macramé molt entretinguda visualment i que promet grans moments. Sobretot perquè, com deia el gran savi Josep Català: “Miri’m la boca. La veu? Veu que la tinc petita? Doncs no pretengui que combregui amb rodes de molí!”.

TORNAR AL PACTE FISCAL?

Les declaracions del Vicepresident Pere Aragones en forma de recuperar el document signat a Pedralble per iniciar el diàleg amb l’Estat i d’estar disposat a negociar un nou sistema de finançament son el símptoma del poc respecte a la ciutadania catalana en les seves diferents formes.

Aragonés sense rubor ens proposa tornar deu anys enrere amb el pacte fiscal del President Mas que va rebre un cop de porta i ara negociar un finançament a la baixa sobre aquella proposta i això si reclamar un cop més diàleg sense renúnciar a l’objectiu final de país. Aquest reflex de la distància entre partits i societat cada cop es més gran per vergonya aliena. Crec que no son compatibles un nou finançament autonòmic i el mandat de l’1 d’octubre. Son dues direccions oposades. Una es gestió autonòmica pura i dura com els últims 40 anys intentant vendre un acord com els gran acord, amagant la crua realitat dels números com en les millore èpoques del President Pujol i davant una societat adormida tots amb la medalla posada per vendre fum, i l’altre obeir a la societat que ha fet tot els últims 10 anys i que finalment sota la violència salvatje policial va amb el seu vot validar la independència. Una cosa i l’altra no son possibles.

Realment cada pas que escoltem deixa més clar que no hi ha full de ruta compartit, que no hi ha objectiu comú i que la repressió i el 155 son dues eines que han fet forat. Escoltem Gabriel Rufian pronosticant eleccions pel Febrer i proposant Tardà com a President, tot un desgavell per fer-s’ho mirar. De fet la situació es ben clara, el 155 segueix vigent, control econòmic total i també de la cambra que ha perdut la potestat de nomenar el President i respectar els diputats escollits pels votants com ha quedat ben pales. Davant això i una sentència als nostres presos polítics que ja veiem amb el judici farsa que serà molt dura i que no estan disposats a escoltar ni a l’ONU, i arribar on faci falta. La segona autoritat del país ens diu que vol seguir negociant un nou finançament, es per apagar i marxar directament.

Nomes la societat catalana pot trobar la clau per desllurigar aquesta marxa enrere de la seva voluntat, i caldrà que trobi el moment més aviat que tard abans no hi hagi remei i la partitocracia aconsegueixi torna a una autonomia poc a poc i deixar a l’oblit qualsevol mandat.