Arxiu mensual: maig de 2019

SPAIN IS DIFFERENT

La retirada de les acreditacions provisionals dels escollits eurodiputats europeus per l’Estat espanyols es l’últim episodi d’aquesta farsa de democràcia espanyola per impedir els representants que no volen com ja ens tenen acostumats.

La seva tàctica democràtica, es deixar presentar als candidats en unes eleccions amb el seu programa i un cop comprovat que amb el vot popular son escollits, invalidar-los la representació si no interessen per la seva uniformitat deixant orfes als votants i manipulanta el més sagrat de la democràcia, el vot de la gent que queda en un no res. Ho hem vist al Parlament de Catalunya amb el veto als candidats a President, ara a Madrid amb els Presos polítics i per últim ho proven a Europa amb la Candidatura de Puigdemont, el qual no van poder impedir la seva presentació i ara tornant a fer el ridícul intenten manipular la seva acreditació per impedir la seva entrada amb l’excusa de no haver donat la llista, quan resulta tenien una a Brussel·les on els noms de Puigdemont, Comin i Junqueres estaven en gris i destacats. Davant l’escàndol han hagut de retirar les acreditacions a aquells diputats que ja havien fet els tràmits normals.

Veiem ara que tota la resta d’escollits de la resta d’Estat europeus poden fer aquests tràmits amb normalitat, excepte els provinents de l’Estat espanyol. Una nova vulneració de drets que compta amb Tajani i la seva cort europea com aliats per validar aquesta nova cacicada d’un Estat que reiteradament es salta totes les normes d’una democràcia i demostra que el seu règim no hauria de ser de rebut a la Unió Europea. Un Estat que a cop d’imposició i repressió com veiem en el judici farsa amb sentència ja escrita per uns càrrecs imaginaris i la persecució ideològica constant com a metode per resoldre un tema polític, ho trasllada al terreny europeu on no ha tingut el mateix èxit evidentment.

Aquest odi i tics feixistes no haurien de ser ben vistos i molt menys amb aquests espectacles, manipulant la normativa que en cap lloc diu que han d’anar a Madrid a recollir res presencialment, però ja sabem que tot s’hi val per impedir la veu lliure dels nostres exiliats i el president legítim de Catalunya.

Segurament 40 anys enrere la violència hagués estat molt més forta i la visió de fora molt més obscura, ara hi ha coses que no es poden amagar i això juga en contra d’Estat com l’espanyol que fa honor al seu lema “Spain is different”.

REBEL·LIÓ I PUNT

Ahir vam saber les conclusions de la Fiscalia en el judici farsa. Tots els testimonis, fets, documents, vídeos no han servit per canviar ni un gram la petició de penes i la no demostració de cap dels delictes ha servit per endurir encara més la resolució, deixant clar que fins la meitat de la condemna no podran gaudir del tercer grau, cosa que nomes s’aplicava en delictes de terrorisme o violació. Aquesta es la resposta de l’Estat a l’ONU.

Efectivament, no demostrar res, seguir una invenció fantasiosa i jurídica sense precedents ens porta a seguir insistint que la violència es el nostre patrimoni i que els presos no ho son per les seves idees, no fos cas. Les penes més dures, i la repressió de les mateixes com deia a l’alçada i equiparant uns presos polítics a uns violadors o terroristes amb delictes de sang. Tot un desgavell de grans proporcions i que desmunta aquelles teories que finalment la veritat s’imposaria queda en res i posa al seu lloc als del lliri a la mà que sembla no saben amb qui s’enfronten i com actuen.

Avui també hem vist fins on arriben els tentacles d’aquest Estat i com actua Brussel·les impedint l’entrada a dos eurodiputats electes com Carles Puigdemont i Toni Comin amb excuses de mal pagador que no eren aplicades a la resta d’escollits que van anar a fer els tràmits. De fet aquest incident ens demostra el que hem dit sempre, no busquem reaccions, decisions o complicitats sense un gest ferm o palpable per part nostre. Malauradament ningú mourà un dit per nosaltres sense la nostra determinació. La mesquinesa política funciona així.

La resolució del grup de Treball de l’ONU deixa ben clar que son presos polítics i en demana l’alliberament immediat. Res que no sigui normal en un món civilitzat i on es respectin els drets humans, socials i polítics de les persones i societats. La resposta com sabem ha estat de menyspreu i acusant l’independentisme de manipular la mateixa ONU com excusa. Es a dir, encara que no sigui vinculant, no en faran cas i per suposat no esperem de l’organisme internacional cap tipus de sanció, és el món que deiem abans i que tot va interconnectat.

Arribats en aquest punt, els de em de parlar, diàleg i més diàleg, o referèndum acordat com objectiu, potser haurian de fer un exàmen de consciència i deixar d’enganyar la societat catalana per dignitat i simplement dir la realitat. Catalunya nomes aconseguirà la Repùblica unilateralment, respectant els mandats democràtics del mateix poble i jugant la partida fins al final, sense por i assumint les conseqüències fins al final en cas de derrota. Llavors veurem com totes aquelles tecles que hem descrit abans prenen part i s’activen.

Qualsevol altre tàctica, rebel·lió i punt.

STRASBOURG, MÉS DEL MATEIX

Crec que cap ciutadà europeu pot entendre la sentència d’Strasbourg donant la raó al TC espanyol per prohibir el Ple del Parlament del dia 9 d’octubre, recordo el que havia de donar compliment al resultat del Referèndum d’independència del dia 1 en forma de Declaració de la mateixa.

Ens diu que era una suspensió necessària en una societat democràtica i ens diuen que la convocatòria va incomplir la decisió del TC de suspendre la llei del Referèndum que era la base de la sessió.

Com diu en Jordi Galves, jurídicament es pot entendre que una instància superior tingui prevalència per una inferior. El que no es pot entendre i es molt preocupant es anar contra la mateixa democràcia i la sobirania d’un Parlament on els representants escollits per la ciutadania van validar pels seus objectius amb el seu vot. Això segons Strasbourg queda en segon pla i la societat entenc indefensa davant aquesta sentència per damunt de la gent i els seus drets bàsics.

La correcció diu que les sentències s’han de respectar, no ho comparteixo, quan son per damunt de la mateixa societat i els seus drets, evidentment, no.

Escandalosa sentència d’Estrasburg

Jordi Galves

Oi que si un jurat de dotze independentistes radicals ha de jutjar un guàrdia civil seguidor del Reial Madrid potser la sentència serà una mica esbiaixada? Oi que si dotze lesbianes justicieres haguessin de dictaminar legalment sobre un milhomes misogin potser hi hauria el perill que la conclusió no sigui gaire equilibrada? La selecció dels jutges i del jurat en aquest sentit ho és tot. Per aquest motiu la justícia que no és simplement una caricatura de justícia intenta, si més no, mirar d’habilitar jutges, de seleccionar persones honrades per al jurat que siguin suficientment imparcials, suficientment independents per emetre sentències vàlides i que siguin respectades. La justícia no té valor si perd la seva legitimitat. La màfia siciliana no pot pretendre emetre justícia sobre Al Capone ni el torero està legitimat per afirmar que el toro no pateix.

La pròpia administració de justícia vol ser, o almenys pretén ser, sempre, un exercici honrat de contenció, d’objectivació, d’independència. Ja no es tracta del pagès Bernat que té un conflicte de marges amb el pagès Ramon i, en qualsevol moment, pot agafar l’escopeta. En ser gestionat per terceres i quartes persones, per mitjancers serens i equànimes, l’enfrontament té més probabilitats d’anar més enllà de l’egoisme d’una de les dues parts. D’arribar a una solució justa, que tingui en compte les dues parts. Encara que una de les dues parts tingui tota la raó del món i l’altra cap ni una. Penso que el judici al criminal nazi Adolf Eichmann l’hauria d’haver realitzat un tribunal internacional, tot i que la sentència del tribunal de Jerusalem fou la correcta, l’única possible. Però hauria estat molt millor que la condemna al gran assassí de jueus hagués estat col•lectiva, de tota la humanitat en el seu conjunt, i no només una sentència dels jutges de l’Estat d’Israel. El rebuig al nazisme no és només cosa de les víctimes jueves. Després de la Xoà tota la humanitat és moralment jueva.

Des d’aquesta perspectiva és escandalosa la sentència que va emetre ahir el tribunal d’Estrasburg, el famós Tribunal Europeu dels Drets Humans que se suposa que tot ho jutja i ho jutja bé, com si fos una sala adjacent de la Vall de Josafat. El Tribunal d’Estrasburg, reglamentista i formalista en excés, no té en compte que els drets humans no sempre poden adoptar les millors formes, que de vegades la vida és molt puta i els humans són humans desgraciats que no tenen la sort de comptar amb l’assessorament i la pulcritud d’un Gonzalo Boye. De vegades la gent, el personal, la plebs, fa pudor d’aixella i és desagradable i, fins i tot obtusa, poc protocol•lària, però això no vol dir que no pugui tenir raó. El més indigne pot tenir la raó i el gran Aristòtil, amb tota la seva ciència, acaba a quatre potes muntat per la seva muller Filis, que el domina i cavalca. La sentència d’ahir determina que el Tribunal Constitucional té jurisdicció i imperi sobre un tribunal regional, cosa lògica que no tindria cap més discussió si no fos que el tribunal regional en qüestió pretén traduir en legislació el referèndum del primer d’octubre, un referèndum d’independència. Un referèndum pel qual Catalunya s’estableix com a nació independent. Si no fos per això, naturalment que Estrasburg té raó i la part contractant de la segona part és la part contractant, com va ensenyar-nos per a sempre Groucho Marx.

Per altra banda, fa molt mal efecte, en un tribunal tan formalista, tan net i endreçat, tan sofisticat, que els jutges hagin estat els que han estat. ¿No en tenien d’altres? No és gaire seriós que en un conflicte sobiranista entre Catalunya i l’Estat Espanyol un dels jutges que jutgen sigui precisament espanyol, concretament la senyora María Elósegui, una joveneta de l’Opus Dei a punt de jubilar-se, ideològicament més propera al franquisme que a Bildu, obertament homòfoba. Ajudada pel magistrat de San Marino Gilberto Felici que és tan progressista com un jutge andorrà, un especialista en l’apassionant món de la jurisprudència de San Marino, una jurisprudència que no evita que com a qualsevol microestat europeu, la llei i l’ordre no siguin tan florents com les activitats econòmiques. Hi ha algun jutge de l’Europa del Nord, de la moral protestant i calvinista en el jurat? Ni un, no siguem ingenus. El president és de Malta, un altre país admirablement democràtic i laic com pocs, el senyor Vincent A. De Gaetano, un microestat fabulós. També cal assenyalar la presència activa del representant portuguès, Paulo Pinto de Albuquerque, antic professor de la Universitat Catòlica Portuguesa, especialista en els costos de la repressió criminal. Alena Poláčková, la representant de la catòlica Eslovàquia fou antiga presidenta del Tribunal Suprem del seu país. L’eminent Helen Keller, suïssa, és una important jurista però representant del particularisme legal suís, a la defensiva respecte la jurisprudència internacional. I Georgios A. Serghides és el representant de Xipre, un altre país germà i mediterrani, amic d’Espanya com en un festival d’Eurovisió.

EL JUNQUERISME DE TARDÀ

Aquella famosa frase de “El Junquerisme es amor”, ara torna amb Tardà i deixar que Margall i Colau sumin amb el dret a decidir com a nexe i les polítiques socials per bandera. La frase es naif i no hi ha dubte que explica moltes coses.

Aquest esforç que dediquen a desvirtuar el mandat de l’1 d’octubre i fer-lo entrar en l’oblit no hi ha dubte que fa forat. Si el punt de trobada per acumular poder ha de ser tornar al dret a decidir i a un pas d’un nou Estatut, gairebé podem seguir enrere i reclamar com el 78 llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, un lema per la propera diada estil retro. Aquest amor a base de renunciar als mandats populars no hi ha dubte no porta a res més que la situació on estem on els partits lluiten per una hegemonia autonomica naturalment.

Fer República, penjar pancartes al balcó oficial, enxamplar bases i altres fets que escoltem cada dia no fan res més que confirmar l’allunyament dels partits de la ciutadania.

A l’altre costat ja ens arriba que la Fiscalia mantindrá la rebel·lió com a provada en el Judici Farsa, es curiós provar una cosa que no ha estat acreditada en cap moment i que ara mateix en les proves documentals mostren com la violència nomes va ser per part de l’actuació policial, mai per la societat catalana. Tant fa, la sentència malauradament es escrita i la repressió ha causat el seu efecte devastador amb la divisió independentista i ara l’exemple amb els presos polítics per futures generacions. Un PSOE agafant el regnat de la falsa moderació espanyola sense bellugar un dit en el judici, assumint els 155 que calgui i sense cap diàleg més enllà de la brama sense base que dins la sagrada Constitució tot i fora res.

Aquesta es la situació, on tant sols l’exili actua amb uns mínims de llibertat fora de control. Al Principat la lluita entre partits i la substitució de paraules claus com independència son el resultat de l’opressió sense límit. El Junquerisme de Tardà no es la solució, enxamplar la base hauria de voler dir més gent dacord amb els teus objectius, no diluir aquests per ser més gent, la diferència es gran i el frau també.

LES URNES SON TOSSUDES

Davant la repressió, davant la falta de democràcia, davant la injusticia, davant de tot el que patim a Catalunya, al final arriben les urnes hi tornen a insistir amb la centralitat de l’independentisme a Catalunya.

La victòria a Europa del President Puigdemont torna a obrir un nou front els propers dies, on escoltarem la cantarella de sempre del fugit de la justícia, a il·luminat i altres insults o menyspreus que nomes busquen aillar i oblidar l’únic perill que recorda l’Estat que a Catalunya el mandat de l’1 d’octubre segueix viu i els més de 2 milions de persones que optem per la República Catalana seguim vius i esperant la resolució del conflicte.

Un nou cop dur que ara deixarà Europa amb la obligació de prendre part en el conflicte per molt que els hi pesi. En clau interna veiem com Esquerra segueix el seu cicle de victòries, ara municipals i en casos tant significatius com Barcelona, Lleida o amb pactes possibles a Tarragona. Ara caldrà veure per on van aquests pactes, si es prioritza el mandat república per davant del pol dreta o esquerra que francament la societat catalana no entendria, si no es que la independència no es el seu objectiu. La batalla de les forces i l’establishment per resoldre el conflicte català obviant que no es pot fer desapareixer un poble, però si manipular-lo a traves dels seus partits segueix en peu. Han lograt dividir-nos com a partits i intentar borrar el referèndum, fins hi tot fer passar el socialisme com l’amic necessàri, quan no es res més que una cara del 155.

Ara faltarà les eleccions catalanes que podrien ser temptadores per un partit tard o d’hora, però que si no son en clau d’unitat i d’objectiu clar d’implantar la República sense excuses de mal pagador, com els presos, l’eixamplament de bases o mil i un subterfugis que escoltem.

Veiem com Ciudadanos i la seva tàctica de l’odi no es productiva i el seu fre sense cap alcaldia i un descens es una bona notícia, menció apart els Populars aprop de la desparició completa de les nostres institucions.

Un últim fet destacat, es la constació del nostre President legitim Carles Puigdemont com el guia de l’independentisme per una bona part de la societat catalana, un fet que hauria d’obligar Oriol Junqueras ha entendres i deixar una lluita partidista que no ens porta enlloc per l’objectiu tant ambiciós que tenim.

PARAULES DESCONCERTANTS

Ahir en un miting a Barcelona, el President espanyol Pedro Sanchez deia que “La Constitució es la patria de tots els espanyols”, alhora en una entrevista Oriol Junqueras deia en referència la Judici “Guanyarem perquè tenim raó”.

Cal veure la profunditat d’aquestes frases. Sanchez parla de la Constitució com el centre de tot, allò que ens acull sense remei, que no es discuteix, que s’imposa sense replica i que mai podrà ser reformat, potser caldria dir-li que aquesta visió senzillament no es democràtica, la patria de tots els espanyols son els mateixos ciutadans, aquests haurien de ser la base del sistema i no un annex sense veu, nomes cada 4 anys per escollir els seus representants i aquests blindant unes estructures d’Estat i un sistema que reprimeix precisament als seus administrats i retalla quan cal els seus drets més elementals, com son el poder de decidir per damunt de qualsevol norma escrita, la qual mai pot ser la primera opció davant la societat que vol decidir. Aquesta visió restrictiva democràtica diu molt poc de l’anomenada esquerra i deixa clar que la visió dretana del sistema es uniforme i no te diferències.

Davant això ens diuen diàleg, caldria dir quin, si sempre hi ha la sagrada Constitució per damunt els acords i la decisió de les mateixes persones, un parany que diu molt clar quin tipus de democràcia ens hem dotat.

Pel que fa Junqueras, malauradament la raó no sempre guanya, hi ha molts altres factors que influeixen amb les derrotes i les victòries, aquesta visió simbólica de les coses segurament pot estar molt bé eticament, però la realitat el desmenteix i la societat camina per aquest lloc. El poder manipula i dirigeix aquesta raó com veiem en el judici farsa cada dia, on la veritat es el menys important i la forma d’arribar a una realitat buscada el primer objectiu. No busquem tant la raó, que també i més la victòria si volem arribar a algun lloc concret amb garanties.

Diumenge ens tornem a jugar molt en els nostres municipis i sobretot a Europa on personalment crec que la candidatura de Puigdemont hauria d’obtenir una gran representació per poder posar el nostre problema al cor de les institucions i amb el que més por li fa a l’Estat espanyol, alhora per equilibrar les forces independentistes en vistes a futurs fulls de ruta compartits i unitats desitjades per la societat catalana.

EL CONTRAPODER

Espanya segueix la seva deriva cap a l’abisme, ara amb la suspensió dels presos polítics com a diputats. Una patata calenta de la qual no sembla que ningú en vulgui assumir la responsabilitat i tornem a veure com el poder judicial, legislatiu i executiu flirtejan sense embuts.

Un Estat democràtic te una cosa sagrada per damunt les altres, es el vot i la decisió dels ciutadans. Com es evident Espanya no ho te en compte, i ara amb la suspensió dels diputats inhabilitarà els seus votants prop d’un milio i mig i els deixarà amb un pam de nas sense immutar-se. Una suspensió que com els discursos de l’odi que escoltem cada dia dels representants polítics tractant de culpables unes persones que estan a judici però no condemnades, per tant ja seria una anomàlia, però per alguns personatges com Albert Rivera ja ho son de fa temps i el seu odi es trasllada cada dia demanant la retallada de tots els drets assumint el paper del poder judicial com a bon sistema anormal dins la Unió Europea, altres com Populars exclamant “que se jodan” des de la Mesa i tampoc es sancionable i altres com VOX senzillament demostren que l’evolució de l’home de les cavernes no va anar a tot arreu igual.

Tanmateix, aquesta deriva ja va començar impedint que el President legitim Carles Puidemont fos investit com marcava el vot ciutadà, aquí si amb la col·laboració vergonyosa i acceptació del Parlament Català i que va donar peru a la suspensió de diputats també acceptada un fet inaudit que ha alterat la voluntat popular i el joc de les majories i minories, i ara es pot repetir a Madrid amb una alteració intolerable en qualsevol sistema democràtic. Crec que tothom entèn que unes persones que tenen dret a presentar-se en unes eleccions i que son validats pels ciutadans, alhora d’exercir la seva representació ara no poden ser exclosos. Seria normal si ja fossin condemnats i lògicament haurien de ser substituits pel següent de la llista però no ho son i el sistema judicial no pot posar la seva mà en el sistema polític com si res o simplement ser la seva crossa.

Quan això passa el sistema democràtic entra en fallida i la ciutadania desprotegida davant aquest monstre. Aquesta es la realitat espanyola, un contrapoder contra els mateixos protagonistes, la societat i que bona part de la població espanyola accepta sense recança i configura aquesta farsa de sistema anomenat Estat espanyol.

ACATAR DINS LA GOLA DEL LLOP

Les imatges d’ahir parlen per si soles, uns diputats embogits volen silenciar uns altres, mirades d’odi com les de Rivera, insults com Hernando des de la Mesa del Senado i un seguit de desproposits amb la frase “Em de parlar” de Junqueras a Sanchez pel mig. Cal dir que parlar de que. Espanya ja ho ha fet i el seu llenguatge no es amb paraules i be que ho sabem. Per tant, amb més simbolisme no avançarem. La suspensió serà immediata i cal pensar un cop acabat el judici i les eleccions que llastimosament fan dividir les nostres forces per una hegemonia autonòmica, que fem, aquesta es la pregunta.

Acatar creativament

Bernat Dedéu

Els independentistes ja tenim una nova col•lecció d’aquell tipus ben determinat de fotografies que, segons els visionaris del procés, haurien de provocar que el sistema polític espanyol col•lapsi ben aviat com una catedral en flames. El problema és que l’àlbum de les instantànies acumulades (de l’1-O a l’empresonament del Govern que el parlamentarisme català no s’atreví a restituir) s’engreixa a una velocitat alarmant i, malgrat la nostra insistència en el si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, l’Estat mai no acaba de tombar-se i respira molt tranquil. Això és el que pot deduir-se de la sessió d’ahir al Congreso, marcada per la presència dels presos polítics als escons, una realització televisiva de vergonya aliena que els amagava volgudament (a casa, d’això, sempre n’hem dit censura) i diferents formes ben creatives d’acatar la Constitució espanyola.

Com sempre, en això de l’estètica no hi ha qui ens faci ombra, i la providència va fer que la joveníssima diputada republicana Marta Rosique hagués de cridar al vot per la presidència de la cambra abillada amb una samarreta on hi posava Acció Antifeixista / Països catalans. Qui diu estètica diu també la poesia, i aquí em teniu els diputats prometent la Carta Magna per imperatiu legal “amb lleialtat al mandat de l’1-O” o “per la República catalana”. Res més cínic, ai las, perquè si alguna cosa han fet els partits de l’oligarquia independentista, ha estat esvair la memòria de l’1-O a força de traficar amb les esperances de la tribu prometent un referèndum pactat, així com de buidar de significat polític palpable el concepte de “república”, que ara mateix s’empra talment com un comodí. Si els diputats haguessin estat lleials al mandat l’1-O, com sap tothom, no haurien d’asseure’s al Congreso.

M’admira i m’exaspera alhora la naïvetat de molts conciutadans quan pensen que això d’ahir pot fer trontollar els fonaments de l’Estat. Contràriament, Espanya viurà encantadíssima d’haver-se conegut amb un catalanisme de samarretes que continuï prometent-ho tot sine die. Lluny d’una incomoditat o d’un perill, el fet que els líders independentistes que varen gosar trencar la suposada unitat d’Espanya acabin asseguts en un indret on, els agradi o no, són representants de l’estat que diuen combatre és una victòria espanyola. Perquè siguem francs; ser fidel al mandat de l’1-O i ser representant del poble espanyol són dues peces que no encaixen, de la mateixa manera que pretendre fer política independentista des d’una presó espanyola és un atac a la mínima intel•ligència dels electors i una presa de pèl. Renunciar a les conviccions independentistes mai no pot ser un guany.

Tot això ho saben perfectament les bases i els militants d’Esquerra i Convergència, però encara és hora que demostrin als seus líders que no els poden comprar amb quatre nòmines i les engrunes d’un càrrec a la Generalitat, així com també és hora que moguin el cul per superar les estructures oligàrquiques dels seus partits, que no tenen cap altra intenció que sepultar-los per sempre en l’autonomia. Els electors saben perfectament que de fer turisme i selfies al Congreso no se’n traurà res de bo. Ara només falta que s’alliberin i que ho diguin. Perquè acatar, per molt creativament que es faci, sempre implica acatar. Fins i tot aplaudien a la Batet, els enximpladors de la base…

IMATGES DE LA VERGONYA

Veure els nostres presos polítics dins les cambres espanyoles, i de la manera que els veiem reafirma que la comparació amb Turquia es queda curta i despulla un Estat que ha enterrat la democràcia si es que mai l’havia desenterrada.

Les imatges son colpidores, persones escollides pel poble, sense cap problema per presentar-se com a representants del mateix i teoricament amb els seus drets polítics intactes per exercir com a representants dels mateixos. La realitat es unes persones recordo no condemnades o sigui amb la pressumpció d’innocència intacte en qualsevol Estat civilitzat, traslladats emmanillats, vigilats per dins les cambres constantment i amb unes restriccions de reunions amb els seus grups o de contactes amb la premsa totalment intolerables, entrant per la porta del darrera i coartant els seus drets elementals. Ara com ja hem escoltat segurament seran suspesos immediatament amb aquest intent de silenciar les seves veus i imatge.

Una vergonya en plena Unió Europea, que suposo deu significar el diàleg de sords que tant pregonen. Un sistema que simplement vol apagar les veus pensant que amb això eliminen el problema, quan la realitat es que els 2 milions de persones segueixen i seguiran allà per pànic de l’Estat. No entenen res, ni ho volen entendre. Estan acostumats a la imposició i a deixar la ciutadania com una nosa a evitar.

Avui alguns baixaran la vista quan es trobin cara a cara amb els presos polítics. Diuen barbaritats per un grapat de vots, des de colpistes a delinquents es la cantarella que alguns dels liders ultras espanyols ens refermen cada dia amb la col·laboració de la premsa i mitjans del règim. Saben perfectament que els exiliats han guanyat les batalles judicials i per tant no estan al seu abast, ara toca un escarni amb un judici de vergonya que els ha esclatat davant el nas i saben que uns anys més tard els Tribunals europeus rectificaran aquesta aberraicó juridica.

Un Estat amb descomposició que encara deixa més evidència aquells que demanen pactar res o diàleg per solucionar el conflicte. La seva democràcia son les imatges de la vergonya i l’enterrament de qualsevol sistema que escolti la ciutadania i apliqui les mesures corresponents.

RES DE NOU

La nul·la influència dels partits catalans a Madrid i com diu Ramon Cotarelo la començarem a veure en la composició de la Mesa primer, en els pactes posteriors i amb jugades com el nomenament d’Iceta per visualitzar qui rebutja més l’independentisme. Aquesta es la realitat parlamentària a Madrid i no variarà.

Facin joc, senyores i senyors

per Ramón Cotarelo

S’admeten apostes per a la taula de joc parlamentària. Hi ha nou càrrecs a l’aire. El PSOE vol una distribució unionista espanyola que deixi fora tots els nacionalistes, no només els independentistes, com també al nou a la ciutat, Vox. El seu model és la mesa que va funcionar en els ja llunyans temps de la majoria de Rajoy: 3 per al partit majoritari i 3 a repartir de dos en dos entre Podemos, PSOE i Cs.

Canvia PP pel PSOE. El bipartidisme apareix amb sidecar però és bipartidisme. O no? Segons com es miri. Si es mira pel cantó anomenat “social” és bipartidisme esquerra/dreta per discutir si els impostos dels rics es pugen o es baixen. Si es mira pel cantó “nacional” és monopartidisme unionista per imposar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Les ambigüitats de Podemos o els Comuns no arriben ni a configurar un “bipartidisme imperfecte”.

Fora, rotundament fora, convertits en fugitius, els independentistes catalans. No és que se les prometessin gaire felices amb la seva possibilitat de bloqueig del govern espanyol, però sí que tenien esperances secretes. El cruel resultat electoral del 28-A és el mirall de la seva irrellevància parlamentària. Una dutxa d’aigua freda sobre les brases de les expectatives. Els independentistes baixen la veu i Sánchez, que es veu segur al seu hort, s’alça amb inteperança i menys preu mentre el seu ajuda de cambra, Podemos, calla perquè no se’l vegi i se’l confongui amb un català, d’aquests que Iglesias visita no pas per solidaritat sinó per interès pressupostari.

Si algú se sent decebut va pegar d’ingenu o volia vendre fum enllaunat de la Marca España. Sigui quina sigui la composició del Congrés dels Diputats, sempre hi haurà una majoria antiindependentista esclatant, del voltant del 90%. Només excepcionalment, gairebé miraculosament, la minoria catalana pot jugar un paper determinant en una crisi parlamentària en assumptes menors, com rebutjar uns pressupostos o substituir un govern. Però sí es percep un perill real per a la unitat d’Espanya, la majoria esclatant del Congrés (PSOE, Podemos, PP, Cs i Vox) passarà per sobre de la minoria catalana com un ramat d’elefants per un camp de maduixes. Com el Tribunal Suprem passa per sobre del Parlament, sense dignar-se a demanar un suplicatori.

El que té Espanya en crisi no és la minoria catalana al Congrés sinó Catalunya mateixa. No és el govern i el seu suport parlamentari el que falla. És l’Estat, que no és viable contra Catalunya.

La composició de la mesa augura un govern amb diverses opcions de coalició i amb llibertat de moviments. Per molt que Podemos insisteixi a entrar a l’executiu, el PSOE prefereix governar en solitari amb independents “professionals de prestigi reconegut” i amb suport parlamentari exterior. Sánchez acaba de descobrir el govern tecnocràtic, que és el vertader populisme europeu, i farà servir Podemos i Cs com a crosses alternatives.