Arxiu mensual: maig de 2019

PARAULES DESCONCERTANTS

Ahir en un miting a Barcelona, el President espanyol Pedro Sanchez deia que “La Constitució es la patria de tots els espanyols”, alhora en una entrevista Oriol Junqueras deia en referència la Judici “Guanyarem perquè tenim raó”.

Cal veure la profunditat d’aquestes frases. Sanchez parla de la Constitució com el centre de tot, allò que ens acull sense remei, que no es discuteix, que s’imposa sense replica i que mai podrà ser reformat, potser caldria dir-li que aquesta visió senzillament no es democràtica, la patria de tots els espanyols son els mateixos ciutadans, aquests haurien de ser la base del sistema i no un annex sense veu, nomes cada 4 anys per escollir els seus representants i aquests blindant unes estructures d’Estat i un sistema que reprimeix precisament als seus administrats i retalla quan cal els seus drets més elementals, com son el poder de decidir per damunt de qualsevol norma escrita, la qual mai pot ser la primera opció davant la societat que vol decidir. Aquesta visió restrictiva democràtica diu molt poc de l’anomenada esquerra i deixa clar que la visió dretana del sistema es uniforme i no te diferències.

Davant això ens diuen diàleg, caldria dir quin, si sempre hi ha la sagrada Constitució per damunt els acords i la decisió de les mateixes persones, un parany que diu molt clar quin tipus de democràcia ens hem dotat.

Pel que fa Junqueras, malauradament la raó no sempre guanya, hi ha molts altres factors que influeixen amb les derrotes i les victòries, aquesta visió simbólica de les coses segurament pot estar molt bé eticament, però la realitat el desmenteix i la societat camina per aquest lloc. El poder manipula i dirigeix aquesta raó com veiem en el judici farsa cada dia, on la veritat es el menys important i la forma d’arribar a una realitat buscada el primer objectiu. No busquem tant la raó, que també i més la victòria si volem arribar a algun lloc concret amb garanties.

Diumenge ens tornem a jugar molt en els nostres municipis i sobretot a Europa on personalment crec que la candidatura de Puigdemont hauria d’obtenir una gran representació per poder posar el nostre problema al cor de les institucions i amb el que més por li fa a l’Estat espanyol, alhora per equilibrar les forces independentistes en vistes a futurs fulls de ruta compartits i unitats desitjades per la societat catalana.

EL CONTRAPODER

Espanya segueix la seva deriva cap a l’abisme, ara amb la suspensió dels presos polítics com a diputats. Una patata calenta de la qual no sembla que ningú en vulgui assumir la responsabilitat i tornem a veure com el poder judicial, legislatiu i executiu flirtejan sense embuts.

Un Estat democràtic te una cosa sagrada per damunt les altres, es el vot i la decisió dels ciutadans. Com es evident Espanya no ho te en compte, i ara amb la suspensió dels diputats inhabilitarà els seus votants prop d’un milio i mig i els deixarà amb un pam de nas sense immutar-se. Una suspensió que com els discursos de l’odi que escoltem cada dia dels representants polítics tractant de culpables unes persones que estan a judici però no condemnades, per tant ja seria una anomàlia, però per alguns personatges com Albert Rivera ja ho son de fa temps i el seu odi es trasllada cada dia demanant la retallada de tots els drets assumint el paper del poder judicial com a bon sistema anormal dins la Unió Europea, altres com Populars exclamant “que se jodan” des de la Mesa i tampoc es sancionable i altres com VOX senzillament demostren que l’evolució de l’home de les cavernes no va anar a tot arreu igual.

Tanmateix, aquesta deriva ja va començar impedint que el President legitim Carles Puidemont fos investit com marcava el vot ciutadà, aquí si amb la col·laboració vergonyosa i acceptació del Parlament Català i que va donar peru a la suspensió de diputats també acceptada un fet inaudit que ha alterat la voluntat popular i el joc de les majories i minories, i ara es pot repetir a Madrid amb una alteració intolerable en qualsevol sistema democràtic. Crec que tothom entèn que unes persones que tenen dret a presentar-se en unes eleccions i que son validats pels ciutadans, alhora d’exercir la seva representació ara no poden ser exclosos. Seria normal si ja fossin condemnats i lògicament haurien de ser substituits pel següent de la llista però no ho son i el sistema judicial no pot posar la seva mà en el sistema polític com si res o simplement ser la seva crossa.

Quan això passa el sistema democràtic entra en fallida i la ciutadania desprotegida davant aquest monstre. Aquesta es la realitat espanyola, un contrapoder contra els mateixos protagonistes, la societat i que bona part de la població espanyola accepta sense recança i configura aquesta farsa de sistema anomenat Estat espanyol.

ACATAR DINS LA GOLA DEL LLOP

Les imatges d’ahir parlen per si soles, uns diputats embogits volen silenciar uns altres, mirades d’odi com les de Rivera, insults com Hernando des de la Mesa del Senado i un seguit de desproposits amb la frase “Em de parlar” de Junqueras a Sanchez pel mig. Cal dir que parlar de que. Espanya ja ho ha fet i el seu llenguatge no es amb paraules i be que ho sabem. Per tant, amb més simbolisme no avançarem. La suspensió serà immediata i cal pensar un cop acabat el judici i les eleccions que llastimosament fan dividir les nostres forces per una hegemonia autonòmica, que fem, aquesta es la pregunta.

Acatar creativament

Bernat Dedéu

Els independentistes ja tenim una nova col•lecció d’aquell tipus ben determinat de fotografies que, segons els visionaris del procés, haurien de provocar que el sistema polític espanyol col•lapsi ben aviat com una catedral en flames. El problema és que l’àlbum de les instantànies acumulades (de l’1-O a l’empresonament del Govern que el parlamentarisme català no s’atreví a restituir) s’engreixa a una velocitat alarmant i, malgrat la nostra insistència en el si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, l’Estat mai no acaba de tombar-se i respira molt tranquil. Això és el que pot deduir-se de la sessió d’ahir al Congreso, marcada per la presència dels presos polítics als escons, una realització televisiva de vergonya aliena que els amagava volgudament (a casa, d’això, sempre n’hem dit censura) i diferents formes ben creatives d’acatar la Constitució espanyola.

Com sempre, en això de l’estètica no hi ha qui ens faci ombra, i la providència va fer que la joveníssima diputada republicana Marta Rosique hagués de cridar al vot per la presidència de la cambra abillada amb una samarreta on hi posava Acció Antifeixista / Països catalans. Qui diu estètica diu també la poesia, i aquí em teniu els diputats prometent la Carta Magna per imperatiu legal “amb lleialtat al mandat de l’1-O” o “per la República catalana”. Res més cínic, ai las, perquè si alguna cosa han fet els partits de l’oligarquia independentista, ha estat esvair la memòria de l’1-O a força de traficar amb les esperances de la tribu prometent un referèndum pactat, així com de buidar de significat polític palpable el concepte de “república”, que ara mateix s’empra talment com un comodí. Si els diputats haguessin estat lleials al mandat l’1-O, com sap tothom, no haurien d’asseure’s al Congreso.

M’admira i m’exaspera alhora la naïvetat de molts conciutadans quan pensen que això d’ahir pot fer trontollar els fonaments de l’Estat. Contràriament, Espanya viurà encantadíssima d’haver-se conegut amb un catalanisme de samarretes que continuï prometent-ho tot sine die. Lluny d’una incomoditat o d’un perill, el fet que els líders independentistes que varen gosar trencar la suposada unitat d’Espanya acabin asseguts en un indret on, els agradi o no, són representants de l’estat que diuen combatre és una victòria espanyola. Perquè siguem francs; ser fidel al mandat de l’1-O i ser representant del poble espanyol són dues peces que no encaixen, de la mateixa manera que pretendre fer política independentista des d’una presó espanyola és un atac a la mínima intel•ligència dels electors i una presa de pèl. Renunciar a les conviccions independentistes mai no pot ser un guany.

Tot això ho saben perfectament les bases i els militants d’Esquerra i Convergència, però encara és hora que demostrin als seus líders que no els poden comprar amb quatre nòmines i les engrunes d’un càrrec a la Generalitat, així com també és hora que moguin el cul per superar les estructures oligàrquiques dels seus partits, que no tenen cap altra intenció que sepultar-los per sempre en l’autonomia. Els electors saben perfectament que de fer turisme i selfies al Congreso no se’n traurà res de bo. Ara només falta que s’alliberin i que ho diguin. Perquè acatar, per molt creativament que es faci, sempre implica acatar. Fins i tot aplaudien a la Batet, els enximpladors de la base…

IMATGES DE LA VERGONYA

Veure els nostres presos polítics dins les cambres espanyoles, i de la manera que els veiem reafirma que la comparació amb Turquia es queda curta i despulla un Estat que ha enterrat la democràcia si es que mai l’havia desenterrada.

Les imatges son colpidores, persones escollides pel poble, sense cap problema per presentar-se com a representants del mateix i teoricament amb els seus drets polítics intactes per exercir com a representants dels mateixos. La realitat es unes persones recordo no condemnades o sigui amb la pressumpció d’innocència intacte en qualsevol Estat civilitzat, traslladats emmanillats, vigilats per dins les cambres constantment i amb unes restriccions de reunions amb els seus grups o de contactes amb la premsa totalment intolerables, entrant per la porta del darrera i coartant els seus drets elementals. Ara com ja hem escoltat segurament seran suspesos immediatament amb aquest intent de silenciar les seves veus i imatge.

Una vergonya en plena Unió Europea, que suposo deu significar el diàleg de sords que tant pregonen. Un sistema que simplement vol apagar les veus pensant que amb això eliminen el problema, quan la realitat es que els 2 milions de persones segueixen i seguiran allà per pànic de l’Estat. No entenen res, ni ho volen entendre. Estan acostumats a la imposició i a deixar la ciutadania com una nosa a evitar.

Avui alguns baixaran la vista quan es trobin cara a cara amb els presos polítics. Diuen barbaritats per un grapat de vots, des de colpistes a delinquents es la cantarella que alguns dels liders ultras espanyols ens refermen cada dia amb la col·laboració de la premsa i mitjans del règim. Saben perfectament que els exiliats han guanyat les batalles judicials i per tant no estan al seu abast, ara toca un escarni amb un judici de vergonya que els ha esclatat davant el nas i saben que uns anys més tard els Tribunals europeus rectificaran aquesta aberraicó juridica.

Un Estat amb descomposició que encara deixa més evidència aquells que demanen pactar res o diàleg per solucionar el conflicte. La seva democràcia son les imatges de la vergonya i l’enterrament de qualsevol sistema que escolti la ciutadania i apliqui les mesures corresponents.

RES DE NOU

La nul·la influència dels partits catalans a Madrid i com diu Ramon Cotarelo la començarem a veure en la composició de la Mesa primer, en els pactes posteriors i amb jugades com el nomenament d’Iceta per visualitzar qui rebutja més l’independentisme. Aquesta es la realitat parlamentària a Madrid i no variarà.

Facin joc, senyores i senyors

per Ramón Cotarelo

S’admeten apostes per a la taula de joc parlamentària. Hi ha nou càrrecs a l’aire. El PSOE vol una distribució unionista espanyola que deixi fora tots els nacionalistes, no només els independentistes, com també al nou a la ciutat, Vox. El seu model és la mesa que va funcionar en els ja llunyans temps de la majoria de Rajoy: 3 per al partit majoritari i 3 a repartir de dos en dos entre Podemos, PSOE i Cs.

Canvia PP pel PSOE. El bipartidisme apareix amb sidecar però és bipartidisme. O no? Segons com es miri. Si es mira pel cantó anomenat “social” és bipartidisme esquerra/dreta per discutir si els impostos dels rics es pugen o es baixen. Si es mira pel cantó “nacional” és monopartidisme unionista per imposar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Les ambigüitats de Podemos o els Comuns no arriben ni a configurar un “bipartidisme imperfecte”.

Fora, rotundament fora, convertits en fugitius, els independentistes catalans. No és que se les prometessin gaire felices amb la seva possibilitat de bloqueig del govern espanyol, però sí que tenien esperances secretes. El cruel resultat electoral del 28-A és el mirall de la seva irrellevància parlamentària. Una dutxa d’aigua freda sobre les brases de les expectatives. Els independentistes baixen la veu i Sánchez, que es veu segur al seu hort, s’alça amb inteperança i menys preu mentre el seu ajuda de cambra, Podemos, calla perquè no se’l vegi i se’l confongui amb un català, d’aquests que Iglesias visita no pas per solidaritat sinó per interès pressupostari.

Si algú se sent decebut va pegar d’ingenu o volia vendre fum enllaunat de la Marca España. Sigui quina sigui la composició del Congrés dels Diputats, sempre hi haurà una majoria antiindependentista esclatant, del voltant del 90%. Només excepcionalment, gairebé miraculosament, la minoria catalana pot jugar un paper determinant en una crisi parlamentària en assumptes menors, com rebutjar uns pressupostos o substituir un govern. Però sí es percep un perill real per a la unitat d’Espanya, la majoria esclatant del Congrés (PSOE, Podemos, PP, Cs i Vox) passarà per sobre de la minoria catalana com un ramat d’elefants per un camp de maduixes. Com el Tribunal Suprem passa per sobre del Parlament, sense dignar-se a demanar un suplicatori.

El que té Espanya en crisi no és la minoria catalana al Congrés sinó Catalunya mateixa. No és el govern i el seu suport parlamentari el que falla. És l’Estat, que no és viable contra Catalunya.

La composició de la mesa augura un govern amb diverses opcions de coalició i amb llibertat de moviments. Per molt que Podemos insisteixi a entrar a l’executiu, el PSOE prefereix governar en solitari amb independents “professionals de prestigi reconegut” i amb suport parlamentari exterior. Sánchez acaba de descobrir el govern tecnocràtic, que és el vertader populisme europeu, i farà servir Podemos i Cs com a crosses alternatives.

VOLAR PONTS

El Parlament ha dit no a la plaça d’Iceta com a senador, pas previ al seu nomenament com a president de la cambra, i veiem com els representants socialistes mostren la seva autèntica cara amb furia i aquesta no va massa lluny de la que mostren els Populars per posar un exemple.

La vicepresidenta Calvo parla de conseqüèncis jurídiques en mode amenaça i de missatge de legalitat, respete i entesa. Eva Granados pe part del PSC en el ple parla de fer volar ponts i nul respecte a les minories.

Cinisme i feixisme pel broc gros. La mentalitat colonial sempre surt a la llum i en aquest cas es un gran exemple de com el simple anunci de Pedro Sanchez sobre la designació d’Iceta sense parlar amb el Parlament, tràmit necessàri, ho donaven per assumit sense més. Ens parlen ja d’amenaces jurídiques, cosa que estan molt acostumats i segurament poden fer i desfer, però no ho farn pel conducte reglamentari. El Parlament ha de dessignar els senadors en una votació on com marca la democràcia pot ser si o no. Parlen de legalitat i respecte, però nomes de les nostres forces cap a Madrid i no pas a l’inreves.

De fet, amb la farsa judicial amb els presos polítics, la persecució sense precedents a l’independentisme i la repressió sense límits que patim amb la total col·laboració de l’Estat i partits els ponts evidentment ja no existeixen i parlar de nul respecte a les minories es francament cínic, ja que ells son els primers que han dinamitat tots els ponts democràtics i han perseguit nomes un objectiu. L’eliminació de l’independentisme amb constants actes antidemocràtics per part de l’aparell judicial i la Junta Electoral sense precedents en un Estat de la Unió Europea.

Ara pretenen cortesia que en el seu llenguatge vol dir submissió sense límits. Iceta ha tastat la seva propia medicina i la conseqüència de fer volar tots els ponts.

EL DEBAT DE LA VERGONYA

Ahir vam viure un nou episodi d’un Estat que ha fugit de la democràcia i que utlitza totes les estructures d’Estat per combatre l’independentisme català sense cap por a adulterar eleccions amb decisions propies de règims totalitaris.

Ahir TV3, com a televisió pública de Catalunya, i que lògicament representa uns valors com pot ser la democràcia va caure en el parany de normalitzar el que els Tribunals o la Junta Electoral mana en forma de vetar Oriol Junqueres amb l’excusa dels horaris de la presó o al President Puigdemont o Toni Comin des de Brussel·les amb l’excusa de no poder garantir una igualtat ja descolorida.

La reacció del representant de Junts enviat al programa em va semblar del tot encertada i la llàstima es que el representant d’Esquerra no seguis el mateix exemple. Cal deixar en evidència aquesta farsa un cop i un altra. No es pot normalitzar la situació, ja que llavors la sensació es de que no passa res, més enllà d’algun estirabot. Ahir vam veure un debat en un Estat on dos candidats eren prohibits quan tenen els drets polítics intactes, i tècnicament era perfectament possible en els dos casos la seva intervenció, i apart garantir que no gaudirien de cap aventatge, vers al contrari, pel fet de no ser conjuntament amb la resta tenen desaventatge alhora de poder replicar amb eficàcia. Per tant no hi havia cap problema, més enllà de la repressió sense límits als nostres partits.

De fet nomes calia veure els representants del 155 sobretot Populars i Ciudadanos amb la seva actitud fatxenda, gairebé amenaçant la cadena si emetia el vídeo del President Puigdemont deixat pel seu representant, al mateix temps esmentant colpistes i cop d’Estat constantment a la part independentista i al procés català sense rubor i sense cap aturador pel presentador. Tenen un Estat darrera que els protegeix i es nota.

El mateix que per exemple ahir en el Judici veient com le percepcions son prohibides en els testimonis de la defensa i son autoritzades en els representants de la violència policial amb les famoses cares d’odi. No hi ha vergonya i tant el sistema judicial com la inactivitat política tenen un objectiu sense miraments. De fet ara veurem la vergonya del jurament de càrrec a les cambres espanyoles dels presos escoltats per la policia i immediatament desprès portats a la presó altra cop com a vulgars delinquents.

Cre que aviat la comparació usual amb Turquia sera un insult als turcs.

Per cert i per Gonzalez Pons reclamant també el valencià com a llengua ofical alhora de contestar pel català, dir-li que aquest es un invent seu per la seva xenofòbia lingüística, un es una llengua i l’altra no, igualment per Cañas demanant la igualtat a Catalunya amb el castellà, sense saber que si de veritat fos així seria un gran avenç, però pel català.

Vergonya, rere vergonya.

PROTECCIÓ D’ESTAT

El sistema sempre es protegeix a si mateix, te tots els mecanismes per fer que res canvii i tot segueixi amb ordre. De fet els resultats a la Cambra de Comerç han estat un forat a la línia de flotació i per això ha provocat tants escarafalls.

Veiem a les campanyes, com per exemple a les municipals a Barcelona, la candidatura de Graupera queda sempre en el silenci, ja que amb l’excusa de no tenir representació no pot participar en els debats i pateix el silenci informatiu dels mitjans que funcionen per quotes de representació, d’aquesta manera es constitueix com un lobby dels partits on es fa molt difícil entrar de nou. Avui en el debat de TV3 veiem com alguns partits com Ciudadanos posen el crit al cel per no deixar el número u d’Esquerra en aquest cas a la presó i al número 1 de Junts a l’exili poder participar-hi amb l’excusa de no poder controlar els seus moviments en forma de assessors o mitjans digitals que en un faristol no hi son.

El cinisme no te límits, ja que si precisament no hi poden ser es perquè un Estat els te mitjançant la repressió en presó preventiva i a l’exili acusats d’una rebel·lió inexistent amb una farsa de judici, suposo que aquest avantatge no ens el diran mai, però be que s’aprofiten del mateix.

Com deia, l’Estat utilitza tots els mecanismes per protegir els de sempre i que res pertorbi el mateix sistema amb uns partits garantia del règim i amb un poble que cada 4 anys es consultat, però després oblidat i com a protagonista secundàri i que més aviat molesta com podem observar. Es la contradicció de la democràcia, en podríem dir la democràcia controlada amb aparença de falsa llibertat.

Un sistema que podem comprovar amb càrrecs per exemple a Europa com Junker que ningú ha votat i que son cara visible del sistema amb la població sense poder validar-ho i amb una protecció del mateix sistema que exclou la mateixa gent.

EL CINISME DE LA MORT

Interessant articles de Josep Lluís Carod Rovira i la seva relació amb Rubalcaba. Constato la indecència dels mitjans i persones públiques alhora de tractar qualsevol mort. Més enllà del tema personal, aquesta persona, era una persona d’Estat espanyola amb clars punts foscos com el GAL per exemple, i la manipulació del Parlament amb l’investidura de Puigdemont per posar dos exemples, i això també es Rubalcaba, per tant cal posar les persones en el seu lloc, vius o morts. El cinisme en que es tracta les defuncions no hauria de ser incompatible amb explicar la realitat sense embuts.

Rubalcaba

per Josep-Lluís Carod-Rovira

Llegeixo unes quantes notes biogràfiques d’urgència sobre Alfredo Pérez Rubalcaba i m’assabento de moltes coses sobre ell que no sabia. Per això em limitaré a parlar del Rubalcaba que vaig conèixer. Jo no vaig tenir-hi tracte fins al 2004, quan era portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés i jo diputat al Parlament i estava al capdavant de l’ERC de llavors. “Aquest Rubalcaba és el més llarg i espavilat dels socialistes”, m’havia dit el president Pujol, anys enrere. Per això, quan un vespre, a la Moncloa, el president Rodríguez Zapatero em va comentar que, si no hi tenia inconvenient, faria venir el portaveu del seu grup al final de la nostra conversa, vaig assentir, tot posant-me en guàrdia, de manera instintiva. És el record més llunyà que en tinc i, malgrat que ja en fa 15 anys, encara el veig a ell, apareixent tranquil•lament pel fons de l’estança i adreçant-se a mi amb una educació i una amabilitat que ja va mantenir, amb mi, per sempre més. Feia pocs mesos de l’entrevista que el tòpic atribueix erròniament a Perpinyà i, sense embuts, va preguntar-me: “Però, a veure, tu, amb quines persones et vas entrevistar? Quins dirigents de l’organització eren?”. Amb la mateixa naturalitat vaig respondre-li: “Doncs, no ho sé, perquè, francament, ells no es van presentar i no ens havíem vist mai abans…”. Va somriure, incrèdul, davant la mentida i més encara quan vaig afegir-hi, amb ironia: “A més, per un moment vaig pensar que no fossin dels vostres, del CNI, perquè no podia ser que, tractant-se de bascos, mengéssim tan malament”.

Als inicis de la negociació de l’Estatut, vaig tenir-hi algunes reunions paral•leles a les oficials de grup i, fins i tot, algun sopar discret ell i jo sols, al centre de Madrid, davant la sorpresa dels escortes respectius. Justament, en aquestes trobades és on veus la imatge real de les persones i on apareixen confidències i s’insinuen complicitats, més personals que no pas polítiques. Ell era un any més gran que jo i procedia també de l’activisme antifranquista, però aviat vaig comprovar que teníem dues lleialtats nacionals distintes i que aquesta circumstància seria un mur insalvable, a l’hora d’arribar a acords en profunditat, no pas a aspectes menors. Això, però, no va afectar mai la nostra relació personal, que va ser sempre fluïda, respectuosa i fins i tot afable, des de trinxeres no sols diferents, sinó contraposades. Madridista fins al moll de l’os com ell era, m’agradava de tocar-li el voraviu sempre que en tenia oportunitat, davant les derrotes o errades del seu club, mitjançant missatges telefònics que sempre contestava amb el seu sentit de l’humor tan personal, fi i intel•ligent, propi d’un professor universitari, culte i trilingüe. Recordo una reunió a Pedralbes, en ple debat estatutari, en un petit comitè de dirigents socialistes, d’aquí i d’allà, i d’ERC, quan va posar la mateixa cara de sorpresa que tots els assistents en sentir l’aleshores president Maragall afirmar, tot alçant-se, davant l’atzucac en què ens trobàvem: “Sortim nosaltres de la reunió i que s’hi quedin només els socialistes, a veure si s’aclareixen i tornem-hi més tard”…

Va ser un dia a Madrid, que, sols tots dos, em digué, com qui fa una confidència no reproduïble: “No, però si vosaltres teniu raó. Si jo ja ho sé que sou una nació! El que passa és que has de comprendre que no podem dir-ho, perquè si ho fem, se’ns mengen vius…”. Vaig comentar-li en aquell moment que aquesta era, exactament, la mateixa argumentació que el filòsof J.L.Aranguren havia sostingut en una trobada d’intel•lectuals a Sitges, dues dècades abans: “Vostès tenen tota la raó del món en el seus plantejaments i en el que diuen, però a veure qui és el valent de nosaltres que té el coratge de dir-los-ho als nostres!”. Ni tenint el nostre suport com van tenir en la investidura de Zapatero, davant un Rajoy cap de l’oposició, vaig veure que mai, mai, mai, no arribaríem a un acord només per la simple via del diàleg, perquè ells, a més de la paraula, tenien i tenen la força. I estaven disposats a fer-la servir. La tarda mateix en què apareixia al programa Tengo una pregunta para usted, a TVE, va telefonar-me perquè fos conscient de l’audiència de l’emissió i del morbo que hi provocava la meva presència. Després d’haver-hi amollat el “Yo me llamo Josep-Lluís aquí y en la China popular”, responent la intransigència lingüística de bona part del públic, ja no me’n va fer cap comentari posterior.
El 2010, un dilluns al matí, a quarts de nou, vaig rebre una trucada al meu mòbil. Era el llavors Vicepresident i ministre de l’Interior, Rubalcaba, com era conegut, només pel segon cognom. Tres cooperants catalans havien estat segrestats a Mauritània per Al Qaeda i ell era a punt de començar una reunió sobre aquesta tema, amb els serveis d’intel•ligència d’altres tres estats: “Et truco perquè, acabo de llegir l’informe del CNI on diuen que, a les quatre setmanes, ja hem contactat amb els segrestadors. Però continuo llegint que, als quinze dies, qui ja hi havia parlat era el govern català i he pensat que tu hi tindries alguna cosa a veure”. En confirmar-li el contacte, em preguntà que com ens ho havíem fet i vaig dir-li que sense diplomàcia professional, ni serveis d’informació, ni exèrcit de terra, mar i aire, com sí que tenien ells. “Com, doncs?”, insistí. “Si, home, a tu t’ho explicaré, ministre de l’Interior del Regne d’Espanya…”, vaig concloure, tot somrient. L’estat n’assumí tot el protagonisme i nosaltres ens en vam apartar, davant el perill que la solució s’espatllés i ens en carreguessin els neulers.

La sorpresa davant la primera notícia de l’ictus ha preparat el camí per a l’impacte posterior de la seva mort. Uns quants factors, arribats tots alhora, expliquen el seu mal resultat electoral, sent ell el líder del PSOE. Després del daltabaix a les eleccions, el 2014 abandonà oficialment la política i tornà a la universitat, com a professor de química, si bé sempre va procurar mantenir la seva ascendència en qüestions d’estat, sense abandonar mai el seu parlar pausat i serè, aplicant la lògica a un discurs que pretenia convèncer per la coherència i la racionalitat, en un àmbit on senyoregen tan poc com el bon gust i el rigor. Però no sóc tan ingenu com per no adonar-me que la seva pulcritud en les formes, sincera pel seu perfil cultural, era, alhora, l’embolcall d’un posicionament absolutament intransigent pel que fa a la intangibilitat territorial de l’estat, és a dir, el caràcter innegociable, inqüestionable i immodificable de la unitat d’Espanya. A això, hi supeditava tota la resta de plantejaments ideològics, atès que aquest n’era l’essencial.
Era, sí, un home d’estat, d’estat espanyol, clar, per damunt de tota altra consideració, amb tota l’herència negativa i la càrrega repressiva que aquesta condició comporta, sobretot si n’ets responsable d’Interior. Ara s’ha explicat com, fins i tot al marge del PSOE, per raons d’estat, va influir perquè el Parlament de Catalunya no investís Puigdemont com a President, això sí, amb una col•laboració catalana plural imprescindible. I aquell 30 de gener de 2018 ja va quedar clar que frenàvem i que hi havia un gir en profunditat, acceptant les limitacions imposades a la sobirania del Parlament i a la voluntat de l’electorat. Rubalcaba tenia clar que mantenir la unitat d’Espanya tenia un cost davant la comunitat internacional, però creia que s’havia d’estar disposat a pagar-lo per impedir, com fos, la independència de Catalunya. Per això la premsa espanyola més ultra li dedica, ara, la portada sencera i li plouen els elogis de l’Espanya de sempre, de dretes i d’esquerres, com una mena d’advertiment a Pedro Sánchez, perquè no s’aparti del camí recte.

Ara, amb la seva desaparició, recordo només els moments de conversa privada i, fins i tot, de confidència personal, sabent, ell i jo, que mai no ens negaríem la paraula ni el tracte afable, però que, a l’hora de la veritat, continuaríem sent fidels a una lleialtat superior. Ell, a l’estat espanyol. Jo, a la nació catalana, completa.

EIXAMPLANT LA BASE

La gran victòria de la candidatura independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona es un gran pas per assolir aquest poder que en el moment decisiu estigui al costat de la República i no al costat de les empreses de l’IBEX espanyoles i les seves institucions. Un pas que aquest sí i davant tanta decepció fa eixamplar la base de país, per cert aquesta sí, i no la que pregonen alguns partits amb finalitats més que dubtoses.

Revolució democràtica a la Cambra

Modest Guinjoan

Les eleccions a la Cambra de Comerç han donat uns resultats que són una sotragada en el govern d’aquesta institució creada fa 133 anys i que ha comptat amb un total de 31 presidents en les diferents etapes per les quals ha transitat. Quan va néixer ho va fer per “defensar l’interès general i aconseguir el bé comú del comerç, la indústria i la navegació”. La raó d’existir actual, seguint el seu lloc web, és “prestar serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i a la creació d’ocupació, i consagrant la seva funció de representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria, els serveis i la navegació”.

Els resultats electorals, encara que no seran definitius fins dilluns vinent, indiquen que la candidatura Eines de país, impulsada per l’ANC i el CCN, ha guanyat clarament i que el perfil del ple de la nova cambra serà clarament sobiranista. Això representa un canvi radical respecte a resultats d’eleccions anteriors, que els vencedors hauran de saber administrar. Allò que s’espera del nou govern d’aquesta cambra és, com no pot ser d’altra manera, que estigui al servei del teixit empresarial del país. El fet que els guanyadors manifestin el seu compromís amb el país no fa sinò reforçar que seran fidels a les necessitats de les empreses d’aquí. Per tant, amb perspectiva econòmica, la implicació amb l’empresariat sembla que n’ha sortit reforçada.

Els resultats són en certa manera revolucionaris per a una institució que estava assentada en la quietud i en la connivència amb els poders polítics que interessaven a cada moment. Ara bé, l’autèntica revolució rau en la manera en què s’han aconseguit els resultats: descansant en procediments infinitament més democràtics que els que imperaven fins llavors.
En aquestes eleccions, més enllà de qui té la majoria i qui no la té, el gran guanyador ha estat fer un gran pas endavant en matèria de procediments democràtics i de millora de la representativitat del sistema empresarial català

Anem a pams. La Cambra es governa pel seu ple, format per 60 membres, que elegeixen el president i prenen decisions per majories. Cal distingir tres tipus de membres en funció de com es trien:
1. Bloc 1: 40 membres elegits democràticament en les eleccions que s’acaben de celebrar. Pendents de recomptes finals, més de tres quartes parts (31 o 32 membres) han votat la candidatura Eines de país. De les 432.000 empreses convocades n’han votat 17.224. Pot semblar poc, i ho és. Però representa un progrés impressionant, com veurem més endavant.

2. Bloc 2: 14 membres, corresponents a 14 empreses que entren al ple de manera directa tot fent una contribució anual de 75.000 euros l’any. Entre les empreses n’hi figuren de la banca (CaixaBank, Sabadell i Mediolanum), d’infraestructures i serveis bàsics (Naturgy, Abertis, Aigües), auditores i consultors (Deloite i PwC), i altres.

3. Bloc 3: 6 membres que són elegits pels 54 anteriors d’entre candidats que presenten les patronals Foment (gran empresa) i Pimec (autònoms, micro, petita i mitjana empresa).
No entraré a discutir la idoneïtat del sistema per a arribar a la composició del ple, perquè crec que, avui, el que toca és valorar positivament el trencament d’una inèrcia que no es corresponia amb els temps moderns. Del bloc 1, el fet que hagin votat 17.224 participants representa només un 4,1% del cens; però és que en les darreres eleccions els vots els van fer unes 7.000 empreses, i, d’aquests vots, més de 6.000 realitzats per correu els va anul•lar un jutge. De manera que el president sortint, que ha governat els darrers 9 anys, ho va ser (des del punt de vista electoral) amb poc més de 800 vots. Que hi hagin participat més de 17.000 empreses és una gran notícia, i esperem que en futures conteses en siguin moltíssimes més, amb l’ajut del vot electrònic que ja ha tingut un paper clau en aquesta ocasió.

Sobre el bloc 2, hi ha qui ho interpreta com a representació de la gran empresa i de l’establishment. És més el segon que el primer. El preu conjunt són els 1.050.000 euros anuals que aporten al pressupost de la Cambra. Es tracta d’una contribució important, però mai s’hauria de perdre de vista la funció de la institució, que entre altres coses és prestar uns serveis, uns serveis que aquestes empreses rarament necessiten, perquè se’ls presten internament. La Cambra és una estructura de poder, i això sí que ajuda a explicar la seva implicació amb la institució. Per cert, la meitat d’aquestes 14 patrocinadores van traslladar la seva seu social fora de Catalunya fa alguns mesos.

Per a dir-ho ras i curt, en aquestes eleccions més enllà de qui té la majoria i qui no la té, el gran guanyador ha estat fer un gran pas endavant en matèria de procediments democràtics i de millora de la representativitat del sistema empresarial català. Queda una feinada per fer, però no dubtem que el futur president de la Cambra representarà més el nostre empresariat. Més i segurament que millor que, per posar un exemple, el Sr. José Luis Bonet, de Freixenet, que presideix la Cámara de España per designació de la superioritat.