Arxiu mensual: abril de 2019

LES MENTIDES INDIGNANTS

Ja tenim la campanya espanyola en marxa i em criden l’atenció dues propostes dels nostres principals partits. Per part d’Esquerra proposaran a Madrid un Referèndum sobre la monarquia i per part de Junts per Catalunya proposaran un salari mínim català.

Crec que el grau d’indignació no fa més que començar i hauria de servir per veure la conveniència d’anar a votar a les eleccions a Madrid en base a mentides sense sentit, bé si, de molt sentit per aquells que amb la boca plena asseguren uns grans sous durant 4 anys amb quatre proclames i donant l’esquena per cert a l’1 d’octubre i el mandat democràtic de la gent catalana de bona fe.

Per part d’Esquerra veiem en el programa que recuperen un cop més i sense vergonya la petició de Referéndum acordat, un mantra impossible i que es l’excusa perfecte per viure 4 anys més del sou públic i de pas amb total falta de respecte per la ciutadania, ja que implicitament queda dit que el dia 1 d’octubre va ser una festa infantil en forma de gran engany a la població adulta catalana, per si això no fos poc ho uneixen a un Referéndum sobre la Monarquia espanyola que res te a veure amb el desig de República Catalana, i si amb les ganes i la mentalitat autonomista de tornar a un passat polític que segur enyoren disfressat això si de proclames a l’Estat propi, una presa de pel de grans proporcions.

A l’altre costat Junts per Cat reclama un salari mínim català, no hi ha dubte que una proposta lloable en un context autonòmic normal, i on el major nivell de vida del territori exigeix unes prestacions més altes. Nomes hi ha un problema, que això es incompatible amb el mandat democràtic d’independència, o una cosa o l’altra. Les dues en un mateix pack no son possibles. Apart podríem discutir que la proposta es electoralista ja que Espanya mai acceptarà aquesta mesura a Catalunya, i qui ho fes possible seria el seu suicidi política a l’Estat on tots sabem el paper que hi tenim reservat. Pregunte a Cayo Lara i els que paguen el PER i segur que us en fa cinc cèntims.

Per tant, demanaria que ja que malauradament volen seguir presents a Madrid, intentin no burlar-se més del poble que no s’ho mereix.

Son les mentides indigants.

ELS DRETS DEL NO RES

El Jutge Marchena ha denegat la petició dels presos polítics per poder participar a la campanya electoral. Considera que la presó es proporcional i no vulnera el dret a la participació política dels acusats.

Així doncs, Sànchez, Turull, Rull, Romeva, Junqueras i Forn seguiran com fins ara. Diuen també que en el moment del judici que ens trobem no es pot donar aquesta petició ja que podrien desatendre la crida judicial i provocaria disfunció en el desenvolupament de la vista malgrat reconeixer l’actitud col·laborativa dels processats i considerant apart que encara que hagin posat el seu patrimoni com a garantia no poden assegurar la no fugida dels mateixos.

Realment, un Estat així fa por i llàstima alhora. Crec que un Estat ha de vetllar principalment pels drets dels seus ciutadans, respectar-los i protegir-los. Aquest no es el cas, la presó proporcional que ens diu es per uns presos per motius polítics, no violents i sense cap càrrec criminal. Unes persones pacifiques empresonades per les seves idees amb un relat que encara avui no s’ha provat senzillament perquè no existeix. La presó provisional hauria de ser acceptada per presos violents i perillosos per la societat que no poden estar convivint amb ella fins que hi hagi sentència, però no per un Estat que malauradament te presos polítics, es a dir per les seves idees. Més d’un any de presó sense cap justificació amb els greuges que això provoca amb ells i les seves families.

Ara es segueixen vulnerant els seus drets com el de defensa per les condicions en les que enfronten el judici, i ara per no poder exercir com a candidats en igualtat de condicions. Si ho son vàlids per presentar-se, també ho han de ser per ser igual que la resta i des de la presó evidentment no ho podran fer. Una nova cacicada d’un Estat podrit.

Reconeixent la seva col·laboració i alhora diuen que tenen risc de fuga, quan gent com Joaquim Forn van tornar de Brussel·les per presentar-se a la Justícia espanyola, no te ni cap ni peus aquesta por injustificada.

Estant tractant com uns criminals a unes persones de pau amb l’únic delicte de viure en un Estat no democràtic i on la imposició i els tics autoritaris son als seus gens i en tota la seva estructura.

Son els drets del no res.

EL CICLE ELECTORAL

La meva posició a les eleccions espanyoles es clara, si els partit assumissin el mandat de l’1 d’octubre, l’efectivitat de la República i la lluita contra la repressió ferotge de l’Estat, la seva participació seria inexistent a Madrid. El que veiem es la lluita autonomista de sempre, les reclamacions infinites d’un Referèndum impossible pactat, la sospita fonamentada que tornaran a donar suport a canvi de res a Madrid venen fum més o menys com sempre. Dit això i com diu Bernat Dedéu, les europees seran crucials per veure cap on camina l’independentisme. La incapacitat d’un partit per fer la unitat desitjada ens posa en la cruïlla que pot ser decisiva pels propers mesos i el rumb que pren el país.

Les europees són les catalanes
Bernat Dedéu

En això de les eleccions acostuma a passar com amb els derbis entre Barça i Madrit; cada cita per votar esdevé ben ràpid el partit del segle i se li atorga l’estatut de final. Certament, les eleccions del 28-A i les municipals del maig tenen alguna cosa de particular. Pel que fa a l’electorat català, fa tota la pinta que el retorn a la parsimònia neo-autonòmica (i per tant a la submissió nacional) provocarà un creixement de l’electorat socialista a Catalunya. Per altra banda, l’auge espectacular d’Esquerra convertirà el partit republicà en el principal interlocutor del catalanisme a la capital del regne. Al seu torn, les eleccions a Barcelona tenen l’innegable interès de saber si Ernest Maragall tornarà a la casa que va ajudar a cimentar com a alcalde o bé com a maquinista en cap d’un govern d’Ada Colau i de si Jordi Graupera salvarà l’escassa intel•ligència que li resta a l’independentisme.

Aquest possible canvi d’hegemonia (acompanyat d’un retorn a l’esquerra de pluja fina) no és una mutació menor. Però diria que és a la suposada marietad’aquesta tríada, precisament a les europees, on trobarem la veritable carn d’olla de la política tribal i del seu futur. Car, en efecte i més enllà d’aquesta cursilada que s’anomena la internacionalització del procés, serà a les europees on finalment s’enfrontaran Puigdemont i Junqueras. De fet, l’únic que pot fer perillar l’hegemonia d’ERC amb una triple victòria és, ara per ara, la pervivència de la figura del president 130. D’aquí que Puigdemont no només s’autodesignés candidat a Europa, sinó que hagi tornat a especular amb un possible retorn al país. Aquesta hipòtesi és una autèntica trola, com sap tothom, però també és igualment sabut que les mentides mai no et passen factura en aquest petit racó de món.

Si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid

Les europees seran unes eleccions netament catalanes, i Puigdemont s’hi juga el perviure com a referent del sobiranisme, la possibilitat de continuar actuant com a cap de files del centre-dreta català i, sobretot, seguir exercint de mosca collonera del tema nostru en l’àmbit de la Unió Europea. Malgrat tots els errors comesos pel 130, el seu exili forçós i la llibertat de moviment polític que li regala és el seu principal trumfo. No és tampoc casualitat que Marta Pascal hagi fet un cafè amb Enric Juliana per especular amb la creació d’un nou partit que ressusciti l’antiga Convergència en aquests precisos instants: si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras no només pot provocar moviments a Calàbria, sinó que continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid.

De fet, la millor opció per acabar amb aquesta actual oligarquia independentista que s’ha mostrat tan amateur i mentidera és engreixar Esquerra a Madrit, perquè les bases dels republicans explotin d’ira tot veient el seu partit convertit en una nova crossa del PSOE, després alimentar l’estrangeria de Puigdemont a Europa i trencar-ho tot a Barcelona amb Graupera. És la millor forma de ratificar la massa de votants independentistes i, en paral•lel, començar a viatjar pel camí de líders millors.

TRES EXEMPLES

La mentida i la incomprensió cap a Catalunya no te límits, i tres exemples recents ho poden configurar i de persones tant diferents com la Candidata Popular Álvarez de Toledo, el president espanyol Pedro Sanchez i el diputat d’ERC Joan tardà.

La candidata popular ens diu que l’actuació policial el dia 1 d’octubre a Sant Julià de Ramis va ser pulcre i gentil i que l’errada va ser acceptar el nacionalisme com animal de companyia. En Pedro Sanchez diu que li ofen que Guardiola digui que Espanya es un país autoritari i repressiu, ja que se li va oferir ser seleccionador espanyol. Joan Tardà diu que per exercir l’autodeterminació cal que hi hagi una hegemonia de les esquerres.

Cayetana segueix amb el seu discurs xenòfob contra Catalunya i aquests tics de feixisme que li coneixem cada dia. Qualificar l’actuació salvatje de Sant Julià el dia del referèndum com a pulcre es ofensiu. Tothom ha vist les imatges de la violència policial desmesurada i sense control que van exercir contra la població i les escoles simplement per la seva obsessió malaltissa i antidemocràtica d’impedir la democràcia com sigui. Alhora i des de la seva mentalitat repressora dir que tolerar el nacionalisme català va ser una errada, dient clarament que nomes es vàlid el seu nacionalisme excloent espanyol es un perill per qualsevol societat moderna i que valori els valors de la democràcia i el respecte.

En Sanchez es fa l’ofes per una cosa evident, si un Estat es comporta d’una determinada manera quan te un repte polític i democràtic com el català, amb la violència, el càstig i utilitzant les estructures de l’Estat per ofegar els drets de la ciutadania no es pot esperar que es digui que no es un Estat autoritari. De fet l’excusa del càrrec ofert de seleccionador, poc te a veure, ja que com sempre diuen no es pot barrejar política i esport, quan curiosament son els primers en fer-ho.

Pel que fa Joan Tardà, no es veritat els drets com el d’autodeterminació s’exerceix des de tots els posicionaments, de dreta a esquerra i units per aquesta causa demanada per la ciutadania. l’Esquerra no te cap superioritat moral sobre la dreta com ens vol fer veure. Sembla que no hagi aprés res del procés i parla amb clau autonomista i partidista que aquesta si que mai ens portarà a l’autodeterminació.

Son tres exemples clarificadors.

RETORN AL PASSAT

Marta Pascal i les seves critiques al President Puigdemont, dient que no es pot governar Catalunya des de Waterloo, unit als rumors de creació d’un nou partit amb les persones de la vella Convergència, un espai de catalanisme moderat com defineixen es simplement una involució antinatural.

De fet, Pascal sembla no ha pait sortir dels llocs de direcció del PDCat i esl postulats que aquest defensen. Crec que la seva visió encara que segurament amb suport de mitjans que voldrien que mai Catalunya hagués sortit del seu paper autonòmic de sempre i peix al cove no pot resultar.

Ja hem escoltat noms possible com el President de Sociedad Civil Catalana i que voldria ressucitar un catalanisme sense futur i totalment fora de lloc que representava la vella Convergència o la desapareguda Unió, aquesta última ja va intentar aquesta aventura però els resultats ja vam veure van ser desastrosos. Ara un possible nou intent senzillament es fora de la realitat, la sacsejada dels últims 10 anys i tot el que ha passat hauria de fer veure a tothom que la vella recepta autonòmica com si res hagués passat es una mentida que ja no tornarà i no te cabuda entre la societat catalana, que opta pel pas endavant de la República Catalana i una desafecció definitiva a Espanya per la repressió i la gestió de la democràcia a Catalunya i els que volen una Catalunya sotmesa amb retallada de drets i el graner d’una Espanya amb total assimilació, no crec que hi hagi llocs per camins del mig.

Aquest fals catalanisme moderat ja no te sentit i encara que molts es fregarien les mans per ressucitar un mort, es fora de la realitat. Els context evoluciones i les societats també. Els fets tenen consqüències i aquestes son les que son.

Marta Pascal va voler aferrar-se a la vella idea convergent de sempre, on el pujolisme era la màxima representació i aquest senzillament es mort. El catalanisme d’ara es independentisme en una gran majoria i vol senzillament ser ell, no va contra ningú, però vol volar sol i no renúncia a la nostra manera de ser ni a les nostres possibilitats. El peix al cove es mort, no hi ha peix ni cove i Pascal faria bé de reflexionar i acceptar l’evolució dels espais i que es pot fer tot, però mai hi haurà un retorn al passat. Catalunya mai tornarà a la seva posició de fa 10 anys.

LA MOCIÓ DEL CINISME

La moció presentada ahir pel PSC en el Parlament en forma de Moció de Censura al Govern català va guanyar finalment, però va viciada d’origen i això ho sap tothom que no vulgui enganyar a la societat catalana.

De fet, els socialistes han demostrat molta mesquinesa per presentar aquesta moció amb les cartes marcades. En democràcia evidentment es legitim presentar-la i no seré jo qui defensi la nul·la gestió del Govern català fins al dia d’avui i la seva acceptació de la perdua de la sobirania del nostre Parlament. Això es una cosa i l’altra es reconèixer una votació tant transcendental en una legislatura saben que 5 diputats (Puigdemont,Comin,Rull,Turull i Sanchez) per ordre del Jutge Llarena no poden exercir com a tals i no poden delegar el vot, alterant la clara aritmetica parlamentaria que la ciutadania va decidir amb el seu vot.

El resultat normal, comptant l’abstenció de la CUP hauria estat el rebuig de la moció per 66-65 i per tant trobo encertat no fer cas de la mateixa.

El problema rau amb l’acceptació de la farsa espanyola que ha manipulat el Parlament i ha violat la seva sobirania tant com ha volgut sense cap resposta del nostre Govern i els partits que li donen suport. Han permés que el President de Catalunya el trii i validi el Jutge Llarena i també que dicti qui pot ser parlamentari i qui perd aquests drets entre moltes altres coses. Això ha permés que s’arribes a situacions esperpèntiques com les d’avui amb la part tant alta de responsabilitat dels nostres representants i la falta de respecte a la ciutadania i a la institució, de fet una seu que s’ha vist embrutada repetidament per les actituds dels líders de Ciudadanos que un cop i un altra han saltat les normes de convivència i respecte mínimes amb actituds inciviques i de “quinquis” de baixa estopa, que no ha provocat la resposta de la Mesa del Parlament per acabar amb elles.

La moció del cinisme, no crec que tingui més recorregut del que ha tingut, però el Govern segueix amb aquesta deriva del simbolisme com a programa de Govern i submissió absoluta sense fre amb les picabaralles partidistes de rerefons i això tard o d’hora hauria de provocar la moció aquest cop de la gent i aquesta si que serà valida.

DEMANAR UNITAT

El President Puigdemont, conjuntament amb dos membres del seu Govern Clara Ponsatí i Toni Comin tornen a demanar a traves d’un article conjunt una llista unitària per les Europees del 26 de maig per deixar un missatge clar i una victòria incontestable.

Diuen que posari el dret a l’autodeterminació dels pobles al centre de l’agenda política europea i permetria guanyar clarament. Aquestes tres persones representen tres espais diferents i posarien el conflicte català amb Espanya en el centre. De fet la proposta no es nova i des de l’espai de Junts Per Catalunya ja s’ha demanat diversos cops amb la negativa dels Repúblicans, fins hi tot amb la predisposició de Puigdemont per formar part de la llista darrera Oriol Junqueras.

Efectivament, un nou intent de sentit comú en aquest desgavell que formen els nostres partits i els seus interessos. Si fugim del partidisme que ens envolta, per sentit comú i sobretot a Europa el més normal i desitjable seria aquesta candidatura unitària, es igual qui l’encapçali, però enviant un missatge clar de saber que volem per damunt de la lògica partidista i la manera d’aconseguir-ho per damunt de tot complint el mandat del poble i sent un instrument útil que fuig d’una situació normal.

Malauradament, el partidisme no te límits i l’objectiu de la República sembla allunyat per alguns, i això ens porta a la lògica electoral d’un país sense aspiracions territorials on l’esquerra i la dreta es disputen el poder legitimament i defensant els seus postulats i sobretot guiant els seus passos per la perspectiva que els atorguen les enquestes i que en aquest cas afavoreixen als republicans i que sense embuts ho posen per davant del mandat popular sigui el que sigui.

Aquesta trista realitat torna ferotgement i veiem com el diàleg estèril i sense opcions, els presos, la repressió emmascaren els debats per no fer passos endavant cap al mandat de l’1 d’octubre i on la tàctica partidista torna al primer pla, si es que mai havia marxat. El rebuit a aquesta llista es un nou simptòma clar d’on ens trobem i cap on anem. Una Catalunya on el poble torna al segon pla i es utilitzat pel partidisme sense finalitats clares i que no siguin afavorir simplement les quotes de poder dels seus representants.

Així alguns pretenen aixamplar bases i altres reconeixements internacionals de fireta. Unitat es la recepta infalible que els allunya dels seus interessos personals, una llàstima indignant.

BLOQUEIG DE FIRETA

El soroll electoral passarà a ser una nova capa de vernis del “Fem República”, i escoltarem proclames com el bloquejarem Espanya per mantenir la flama, encara que com malauradament tinc que donar la raó al Bernant Dedéu no deixa de ser un nou engany. No hi ha possible bloqueig ja que les aliances si son necessàries deixaran a banda els partits catalans i al mateix temps buscar una nova manera de justificar uns pactes com ja va passar amb el PSOE de Sanchez serà un objectiu dels partits. Vots a canvi de fum.

Crec que nomes plantant cara a l’engany podrem fer efectiva la nostra República, i això nomes depén de nosaltres.

Bloquejar

Bernat Dedéu

En tant que fenomen netament literari, el procés ha resultat ser un autèntic doll de mots i d’expressions: ni un pas enrere, ho tenim a tocar, de la llei a la llei, jugada mestra i etcètera. Darrerament, els líders sobiranistes anaven curts de diccionari, però l’adveniment d’unes eleccions sempre excita la xarrera i la brigada de l’eixamplar-la-base ja té la pastanaga que anhelava: bloquejarem el govern de Madrit, diuen contentíssims! Al•leluia, respon la massa! Doncs bé, aquesta serà la cançoneta que impregnarà la pre-pre-campanya, la pre-campanya, la campanya i la post-campanya sobiranista del 28-A. Si guanya Sánchez –diran convergents, republicans i frontistes del poble lliure convergent– només un independentisme fort podrà allunyar el president socialista d’un pacte amb Ciutadans i, al seu torn, posar com a condició d’una investidura una solució política per a Catalunya.

Com sempre, la cosa sona de puta mare i semblaria capaç de convèncer fins i tot una pedra. Però només té un petit i sempitern problema: és mentida. La història més immediata ja ens ha fet saber que l’independentisme pot ser perfectament capaç d’investir Pedro Sánchez sense cap mena de contrapartida. Primer va ser l’excusa de fer fora Rajoy i ara, no us preocupeu, que ja en sortirà alguna de nova. De fet, lluny d’amoïnar-se per l’auge independentista, el líder del PSOE respiraria contentíssim amb una pujada substancial d’ERC i PDeCAT, a qui podria controlar amb la simple promesa d’una taula negociadora i d’un relator imparcial. Fixeu si li sortirà barata la cosa! Per això no és gens casual, malgrat el soroll que ha provocat a Madrid, que Miquel Iceta situï el cim de l’independentisme en el 65% dels vots a Catalunya: perquè això és exactament el que opina Oriol Junqueras.

La tàctica d’Iceta, comprada per Esquerra, és la de situar la independència en una tessitura d’un percentatge impossible per tal d’allargar sine diel’autonomia i l’eixamplament de la base de la nòmina. Fixeu-vos com l’expressió fer república és una calcomania perfecta del fer país d’en Pujol: si no em creieu, canvieu els mots quan s’escaiguin hi tindreu el privilegi de viatjar de franc en el temps. Ara que vivim un intent de retornar la neo-autonomia jacobina a Catalunya, i que els popes sociates i convergents ja frisen per tornar a repartir-se el país, Sánchez no només no té por de cap bloqueig independentista, sinó que pactant amb ERC i PDeCAT té la possibilitat de tornar a tenir Catalunya ben controlada mentre la dreta espanyola es destrueix a si mateixa. Si n’és de justeta la nostra classe política, ai las, que fins i tot un paio amb tanta poca llum ens pot regalar lliçons d’estratègia.
A partir d’ara, ja ho sabeu: on diguin bloquejarem poseu-hi directament pactarem. Així després us estalvieu disgustos, que la vida és curta.

LES PORTES D’ENTRADA I SORTIDA

Els exemples de Soraya i Duran com ens descriu en Modest Guinjoan, son perfectes per veure com de podrit pot estar el sistema espanyol i com les el·lits es protegeixen i sobreviuen fent un cercle sense fi amb la societat fora de joc i la democràcia totalment pervertida.

Soraya de Cuatrecasas i Duran d’Aena

Modest Guinjoan

Soraya Sáenz de Santamaria Antón ve de fitxar pel despatx d’advocats Cuatrecasas. Unes setmanes abans s’anunciava que Josep Antoni Duran i Lleida s’incorporaria al consell d’administració d’Aena. Són només casos recents i diferents de les famoses portes giratòries entre sector públic i sector privat que val la pena mirar d’entendre amb perspectiva econòmica.

Tothom sap que les empreses privades busquen obtenir favors dels poders polítics (tot ben legal, esclar) que tard o d’hora es tradueixen en beneficis en els comptes d’explotació. Qui més cuida la bona connexió amb el poder polític són, lògicament, les empreses que operen en mercats més regulats, com per exemple la banca, el sector energètic o l’obra pública.

Les portes giratòries constitueixen un quid pro quo, un intercanvi de favors, de valor econòmic difícil de quantificar, entre altres coses perquè la informació sobre els intercanvis ho és tot menys transparent. Però la realitat és que es donen, encara que les contraprestacions es facin de manera diferida en el temps. Què hi ha al darrere? O bé un reconeixement de deute per part de qui fitxa l’expolític, el qual ha fet favors mentre manava, o bé una inversió en aquesta persona pels rendiments que pot donar en el futur, gràcies als seus contactes i/o al coneixement que en té de com funcionen els circuits de presa de decisió política. Res d’això s’explica públicament.

Soraya Sáenz de Santamaria és una advocada de l’Estat que va exercir com a tal fins que va fer el salt a la política el 2004, any en què es va convertir en diputada. Del 2011 al 2018 va ocupar els més alts càrrecs que es poden ocupar en un govern de l’Estat per sota de president. Va ser vicepresidenta del govern espanyol i, coses del destí, també presidenta de la Generalitat per delegació de Rajoy. El 10 de setembre de 2018 deixa la política. A principi del març passat Cuatrecasas anuncia la seva incorporació en qualitat de sòcia, que portarà l’àrea de “transparència”, i també com a membre del seu consell d’administració. La senyora Sáenz de Santamaria era una purista en matèria de portes giratòries, però es veu que ha canviat d’opinió i ha fet el salt en sis mesos a les creences pròpies i ho ha fet, no en dubtin, amb tota la cobertura legal imaginable.

El seu fitxatge per Cuatrecasas es pot entendre dintre de la normalitat d’incorporar agenda i experiència en l’administració pública, però també (per què no?) en el marc del fet que Cuatrecasas fos una assessora del govern Rajoy o que el Sr. Emilio Cuatrecasas es va deslliurar de l’empresonament per delicte fiscal, després d’un pacte amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, quan aquests organismes depenien de la senyora Sáenz.

Bé ells deuen saber quin ha estat el motor de la porta giratòria. Mentrestant Cuatrecasas presenta el fitxatge com una incorporació de valor, cosa de la qual no en podem dubtar, se’n destaca el talent i que és una “advocada excepcional que ha demostrat al llarg de la seva carrera professional la seva vàlua i la seva gran capacitat de gestió”. Política, hi afegiríem, sense que això s’hagi de considerar negatiu.

El fitxatge de porta giratòria de Duran i Lleida és com a conseller independent d’Aena, l’empresa estatal que gestiona els aeroports espanyols. Es tracta d’una empresa i un model de gestió que el Sr. Duran, quan era diputat a Madrid, no es cansava de denunciar per aconseguir la gestió del Prat per a la Generalitat. Ara podria impulsar el mateix però des de dins. Veurem si ho fa.

Des del seu fracàs electoral el 2016 i de la fallida del seu partit, Duran és un outsider de la política que es resisteix a deixar-la del tot. Entre altres coses per seguir ingressant a remolc de la política (havia afirmat en una entrevista de la Mònica Terribas que si deixava la política per la docència “de què viuré?”). Ara Aena, de la mà del seu president, el català Maurici Lucena, li solucionarà 12.000 € del seu pressupost anual, que són les dietes que cobrarà per assistir al consell. Substitueix un altre català expert en portes giratòries, Josep Piqué i Camps. I acompanyarà en el consell un altre català també, José Luis Bonet, expresident de Freixenet i president de la Cámara de España. Com la Soraya a Cuatrecasas, un es pregunta quina experiència deu tenir el Sr. Duran en el negoci aeroportuari. Sort que la seva selecció la va fer una empresa de caçatalents. Segurament que també hi deu haver influït el fet que al president d’Aena el Sr. Duran li cau bé i que es tracta d’un tercerviïsta polític.

Vagi com vagi, les portes giratòries no paren (arriba l’episodi Jorge Fernández Díaz). I si bé pot ser justificable en termes econòmics i en termes legals, és una pràctica com a mínim dubtosa en termes de qualitat institucional d’un país si no es deixa passar un temps dilatat entre la responsabilitat política i la incorporació a l’empresa.

LA INDEPENDÈNCIA O CONVIVÈNCIA

Aquest cap de setmana, Pedro Sanchez ho ha tornat a dir, no hi haurà independència, ni dret a l’autodeterminació, ni referèndum. Catalunya te un problema de convivència i no d’independència. Apart reafirma el control financer a la Generalitat com si res.

Aquesta es la consigna del partit que ens diu que el votem per evitar un pacte de la dreta extrema amb Populars, Ciudadanos i VOX que directament parlen obertament d’aplicar l’Article 155 perpetu a Catalunya, tancar TV3 i pràcticament deixar l’autogovern en un no res, si es que algun cop ha estat alguna cosa més que simbolisme. Deixan de banda les formes, no veig diferències substancials. Son els quatre partits del 155, ho hem de recordar un cop i un altre, no respecten els drets més elementals d’una democràcia, com es el vot de la gent. Practiquen la imposició per no afrontar problemes polítics amb política i si amb repressió i aplicant tot el poder i estructures de l’Estat contra Catalunya.

En Sanchez apart ens diu quin es el problema intentant obviar el problema real català un cop i un altre com si la població fos estúpida i ens diu ben clar que per la força no decidirem el nostre futur i que el decidiran ells per nosaltres com si fossim menors d’edat. Segurament per aquest concepte es reafirmen en el control dels diners de la Generalitat, que a la pràctica es com seguir aplicant el 155 per la porta del darrera.

La proposta d’Iceta amb el 65% aviat ha estat rebatuda i tirada a les escombraries sense fre. No hi ha democràcia i tots en son culpables per igual. Elements per votar cap ni un. De fet i com diu el president espanyol el problema es de convivència, precisament amb aquesta estructura espanyola i un tarannà colonial que ja no lliga amb l’época on ens trobem i que no te cap intenció de canviar.