Arxiu mensual: març de 2019

UN GRAN MAJOR

Les declaracions ahir del Major Trapero, son un nou exemple de professionalitat, res a dir. El cos de Mossos no es un exèrcit com es volia fer creure, es un cos policial amb decisions policials i que ha de defugir ingerències polítiques com es volia fer creure. De fet va quedar demostrar que son els unics que van complir l’auto judicial on es posava en primer lloc la seguretat ciutadana i apart van ser més efectius alhora de requisar urnes que la violència sense fre dels altres cossos.

Alhora es demostra que no hi havia cap control dels mossos i que tothom va fer el seu paper com no podia ser d’altra manera. Un altra cosa es que hagués passat individualment al cos i el referèndum no hagués estat condicionat per les porres amb una encara més alta participació i una Declaració de veritat del Parlament. Aquesta es una incògnita que malauradament no podem respondre, com diur en José Antich, Trapero, res a retreure.

Trapero, res a retreure
José Antich

La declaració contundent, completa i també per a alguns controvertida del major Trapero al Tribunal Suprem és per sobre de qualsevol altra reflexió que es pugui fer una prova definitiva i irrefutable de la inexistència de rebel•lió per part dels acusats en desmarcar el cos dels Mossos d’Esquadra de qualsevol acord o entesa amb el Govern per incomplir les resolucions judicials. Tant és així que quan Trapero va declarar sota jurament a la sala que la policia autonòmica tenia un pla escrit, concís i detallat per detenir el president Puigdemont i els consellers si la fiscalia o el jutge així ho ordenava el silenci gairebé es podia tallar a l’interior del Suprem.

Trapero ha fet una declaració honesta i professional que té dues virtuts: la primera, treu o intenta treure al cos policial de les grapes del poder polític i de qualsevol acusació sobre això i, d’altra banda, demostra que totes les decisions que es van adoptar al seu dia es van ajustar a la més estricta legalitat. En segon lloc, surt en auxili del Govern sense faltar gens ni mica a la veritat. La rebel•lió és doblement indefensable ja que no només no hi va haver violència, indispensable per a qualsevol acusació, sinó que tampoc no hi va haver un cos policial disposat a ser el braç armat del Govern. Això sí, Trapero ha prioritzat la defensa del cos, la seva professionalitat i la seva honorabilitat per sobre d’un hipotètic glamur entre les files independentistes que mai no va buscar i sempre va rebutjar. És un policia i no un polític i mai no ha enganyat ningú. Per això no hi havia ni un rebuig cap al major entre els acusats i tampoc entre els exiliats en acabar la seva potent declaració.

La sospita que al major Trapero l’Estat espanyol mai no li perdonarà l’actuació dels Mossos en l’atemptat gihadista de l’agost de 2017, l’efectivitat policial a l’hora de desactivar la cèl•lula terrorista i l’autonomia en les seves decisions durant aquells dies és avui més evident. I jutjar els policies per les seves decisions policials hauria de ser el més normal del món. De fet, a tots els països és així. No fem, entre tots, que siguin el que no són.

LA FARSA INSUPORTABLE

Aqueta farsa de judici arriba a uns limits insuportables quan ahir el testimoni Jaume Mestre va ser acusat de mentir i amenaçat pel Tribunal amb conseqüències penals, per segons diuen els seus reiterats “no lo se”.

Francament com diu Iu Forn després de veure passar Zoido o Rajoy per posar dos exemples, es indignant que els seus desconeixements siguin amics i ara siguin penalitzats. Uns testimonis de primera i uns de segona, de fet es el que te quan comparem una democràcia de primera i una de segona com es el cas espanyol. No hay más preguntas.

Falsos testimonis de primera, de segona i Zoido
Iu Forn

Ja ho diu el vuitè dels deu manaments, en versió Moisès: “No diràs falsos testimonis ni mentires”. És el manament que en versió Tribunal Suprem afegeix una petita frase al final: “No diràs falsos testimonis ni mentires, depenent de qui siguis”.
I és que la sessió de butxaca d’avui del judici, amb la tarda lliure, ens ha ofert la possibilitat de veure en directe què entén la justícia suprema (de Suprem) per fals testimoni i quin criteri hi aplica.

(Per cert, petit incís: fa un parell de dies que hem passat d’un cronograma digne d’aquell “tenim pressa” indepe de no fa pas gaire a una agenda tan relaxada que sembla la d’en Solari i en Lopetegui després d’haver cobrat les seves sucoses quitances o contractes en LI-QUI-DA-SI-Ó).

Toral, que el jutge Marchena i el fiscal Jaime Moreno han aprofitat que avui passava per allà el senyor Jaume Mestre, responsable de Difusió de la Generalitat, per amenaçar-lo amb enviar-lo a galeres a remar amb les orelles. Miri que durant aquest mes que fa que tenim judici ha passat gent a dir coses. I miri que d’aquesta gent que ha passat n’hi ha hagut amb molt mala memòria, amb memòria selectiva, amb memòria que els ha fet recordar-ho tot al revés i gent que, directament, s’ha inventat una memòria. I, escolti, no ha passat res. Fins avui.

Avui en Jaume Mestre, que passava per allà, ha fet enfadar molt els mateixos ciutadans judicatúrics que no van obrir boca quan, per exemple, li va flaquejar la memòria de l’ex ministre Zoido. Si vostè va tan fluix com ell (de memòria), li adjunto un recordatori elaborat per l’usuari Miquel Strubell Fill, que no té res a veure amb el famós XabiStrubell que va aparèixer quan la declaració d’en Jordi Cuixart:

El ministre Zoido no sap ni recorda res. O això va dir unes 60 vegades. Si les ajuntes totes, et surt un vídeo de 2 minuts. Crispetes i a gaudir.

Escolti, i qui diu Zoido, diu altres il•lustres amnèsics (i amnèsiques) que tots tenim al cap.

Aquesta columna, com no podia ser d’altra manera, està molt a favor de la memòria i en contra d’aquestes absències tan sobtades com persistents dels records més o menys immediats. Ara bé, encara està més d’acord i, de fet li dóna un suport total i absolut, a que això afecti tothom. No pot ser que uns testimonis s’aixequin de la cadira de declarar havent fet un Harpo Marx i no passi res i a d’altres els vulguin dur directament al jutjat de guàrdia.

Perquè, com va dir aquell: “La justícia és igual per a tothom”. I seria una pena que es confirmés aquella altra versió que diu: “La justícia és més igual pels uns que pels altres”. Sobretot perquè últimament la justícia fa molt mala cara per culpa d’un constipat mal curat que amenaça amb pulmonia.

JUGADA MESTRA?

La decisió del President Puigdemont de ser candidat a les Eleccions Europees i la seva afirmació de tornar a Catalunya amb la immunitat que li dona el càrrec sense poder ser detingut i optant aquest cop si a la investidura a la Generalitat es un cop d’efecte.

El podriem interpretar en clau personalista, amb el precedent de les eleccions del 21 D i la promesa incomplerta com molts insistirant, en clau electoral i la batalla sobiranista amb Esquerra, també seria una nova pedra en el camí de les enquestes dels Repúblicans que persegueixen un primer lloc que no van aconseguir les passades eleccions. Segurament aquesta seria una part, per l’altra i saben que la partida es a Europa, seria una nova manera, una nova prova del cotó per veure com defensa un eurodiputat escollit per les seves institucions davant un Estat membre amb dubtosas reputació democràtica i eines d’altres temps.

Veure la seguretat dels advocats que fins ara han guanyat totes aquestes partides a l’exterior dona credibilitat, i veure els de sempre a l’Estat i el seu menyspreu com si no hi hagués ningú més al món assegurant que seria detingut i que no rebrà l’acta de diputat si no jura i perjura la sagrada Constitució fa riure.

En termes jurídics tot es molt embolicat, i evidentment jo no podria dir del cert qui te raó i com es poden interpretar les normatives en aquest cas excepcional. Aleshores la qüestió segurament seria un cop més la defensa de la democràcia i dels drets dels ciutadans a la Unió Europea i la resposta que es dona des de tots els àmbits. Aquí si que ens trobariem en un nou cas per veure si triomfa la repressió, la impunitat i la manca de democràcia espanyola o una Unió Europea i uns valors que com veiem no sempre son defensats i on no sabem si s’imposarà aquells que deixen un partit feixista com VOX fer una Conferència dins les institucions i prohibeixen a dos Presidents catalans fer el mateix, o bé aquella que representa uns valors i que ha tombat en els Tribunals la farsa judicial espanyola fins el moment.

La jugada mestra, depén d’aquesta circusmtància.

LA NEUTRALITAT DE PART

Aquesta ordre de la Junta Electoral Central donant 48 hores al President Torra per retirar tots els llaços, estelades i altres cartells dels edificis de la Generalitat, sembla més un nou atac a la democràcia que una mesura lògica.

Es la resposta al requeriment de Ciutadans sobre retirar símbols partidistes i ideològics, amb l’argument de la neutralitat i que les Institucions son de tots. Un nou atac com deia amb excuses de mal pagador, puc entendre que banderes estelades son partidistes i per tant en una campanya i des de les institucions no es puguin exhibir, però el tema dels llaços grocs i altres cartells referents als presos polítics es un altra historia ben diferent.

Primer, les formes i el mode de la carta imperativa i posant per exemple “Generalidad” quan saben perfectament que no es el seu nom i nomes es motiu d’humiliació constant com patim sense escrúpols, en segon lloc el llaç groc no es partidista, ja que no es de cap partit en concret, ni tampoc es polític, es un símbol de la gent tingui la ideològia que tingui, sigui independentista o no i tampoc es polític, denúncia una situació anormal en qualsevol estat democràtic que tingui presos polítics per les seves idees i amb una presó preventiva que ningú pot justificar, sinó es des de la revenja d’un Estat autoritari.

Lógicament la Generalitat ha de denúnciar i en te tot el dret aquesta anomalia. Posicionar-se al costat de la democràcia i la injusticia no es delicte, també podriem dir el mateix dels llaços liles per la violència contra la dona i aquests no els prohibeixen.

Es curiós veure com aquells que clamen contra la neutralitat del carrer, eliminant la pluralitat son els que donen cobertura a un Estat autoritari i amb unes greus mancances de democràcia, avalant la repressió i la violència contra la ciutadania com si fos el més normal.

Una última curiositat, es que nomes es la Generalitat, quan no hi ha eleccions autonòmiques. Si que n’hi ha als Ajuntaments, i aquests no son esmentats en l’ordre, una nova prova esperpèntica del que parlem.

Una nova prova de la neutralitat de part, que malauradament crec el nostre Govern obeirà com ha fet des de fa un any i mig amb totes les mesures que se li han requerit.

EL PARTIDISME EN ESTAT PUR

Ens esperen uns quants mesos de tacticisme dels partits sense fre amb la sensació que el de menys es la implementació de la República i el vertaderament important son les quotes de poder de cada formació, amb el confrontament dels lideratges, la utilització dels presos polítics i tot el que tenen a mà per aconseguir els objectius. De moment ja veiem com la desaparició del PDCAT es cada cop més aprop per la forç de Puigdemont i els seus nous espais, alhora veiem com Esquerra torna a confiar amb les enquestes i esten la mà per exemple als Comuns. A l’altre costat la coherència de la CUP amb la no presentació a les Eleccions espanyoles. De fet una bona aposta que nomes s’hauria de veure rectificada per una candidatura conjunta que veiem impossible.

Veiem un cop més com la via escocesa amb l’SNP aglutinant l’independentisme no es la catalana i son incapaços de deixar els partit per un objectiu compartit que un cop aconseguit torni a la lògica de partit. Massa anys d’autonomisme i poc poder deixen el seu posit.

Divideix i perdràs

per Salvador Cot
L’independentisme aposta per elevar el llistó de pressió i, en la mesura del possible, orientar l’estratègia cap a Europa. Tant és així que JxCat ha decidit col•locar quatre símbols de la repressió (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas) com a caps de llista de les eleccions espanyoles i al propi Carles Puigdemont al capdavant de les europees. ERC, de la seva banda, juga fort sobre la personalitat d’Oriol Junqueras, candidat a Madrid i a Europa.

ERC ha apostat per les llistes separades, convençuts que JxCat només ofereix unitat per evitar-se la concreció d’un fracàs electoral que semblen indicar les enquestes. Però els cartells electorals que presenta l’espai postconvergent són de màxima rellevància i Carles Puigdemont, a hores d’ara, és una figura de dimensió internacional, impulsada pels èxits innegables d’una estratègia judicial que ha acabat amb les euroordres espanyoles a les papereres judicials de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. ERC, de la seva banda, pot argumentar la satel•lització de diversos sectors dels comuns com a indici -més qualitatiu que quantitatiu- d’èxit del famós eixamplament de la base.

La mobilització social de l’independentisme no ha decaigut, així que viurem campanyes successives i intenses. Ara bé, l’electorat pot tolerar, encara que sigui a contracor, la divisió entre els partits independentistes, però s’equivocarà greument el candidat que busqui la confrontació entre els diversos espais. Són temps d’emergència que no permeten frivolitats partidistes.

CANDIDAT PER TOT

La decisió d’Esquerra de presentar Oriol Junqueras a totes les eleccions siguin espanyoles, europees o catalanes segueix sent contradictòria. Alhora hi podem sumar que des de l’orbita de Junts per Catalunya sembla que els números u de cada provincia també seran presos polítics amb la mateixa línia.

Segurament hi ha arguments de partit i de numeros electorals que donen raons als partits per aquestes mesures i captar emocionalment aquells vots que segurament es podien sentir allunyats d’aquestes eleccions encara amb la decepció al cos pels fets viscuts aquests darrers temps.

Per altra banda i deixant el partidisme pur i dur de costat, cal veure l’utilització dels presos polítics absolutament per tot i que els partits semblen encantats amb la idea, i que francament no veig tant de rebut.

Deixant de banda la injustícia del que veiem, de la seva situació i de la condemna que ja sembla escrita per la farsa de judici que ens ofereix cada dia el Tribunal Suprem, això seria un tema i l’altre l’us indiscriminat dels partits catalans independentistes de la mateixa situació com a tapadora per no afrontar el vertader problema. La seva actitud des del 21 D, la seva nul·la desobediència i seguiment al mandat del poble, el posar temps al que encara no ens han explicat en forma de Referèndum i lleis de costellada en contraposició als discurs oficial de posar el poble al límit amb un objectiu vinculant i real.

Es un tema que els va molt bé per tapar vergonyes no explicades i on el factor emocional ajuda i molt en aquest propòsit, una espècie d’objectiu per tapar el vertader objectiu.

Dit això, i seguint amb el fil exposat crec que a les Eleccions espanyoles hi havia dues possibilitats dignes. Una coalició unitària per la República de tots els partits i amb l’objectiu de parlar amb tothom sempre en base a fer efectiu el mandat popular i l’altra la no presentació o deixar les cadires buides un cop assolit els representants. Evidentment ni una ni l’altra sembla entra en el full de ruta, per cert inexistent, i on obviant el context res fa canviar la situació d’una època autonòmica normal.

Juga amb els sentiments de la gent es indigne i en aquest cas sembla que es un trumfo que els partits explotaran fins al límit.

LA VERGONYA DE L’EUROCAMBRA

Ahir VOX va poder fer el seu acte a l’Eurocambra amb tots els consentiments, i això es preocupant i denota de que parlem quan es mencionen els valors i l’esperit democràtic que teoricament defensa l’espai.

Efectivament, Ortega Smith i els seus acompanyants van passejar el seu racisme, xenofòbia i feixisme per una institució que hauria de ser molt allunyada d’aquests postulats miserables que no haurien de poder compartir espai en cap institució democràtica.

Aquest acte va servir per tornar a rebaixar la democràcia al no res, insultar Catalunya i els catalans, i amb paraules més gruixudes al President Puigdemont com a covard colpista i al moviment independentista com a fals i fascinerós. De fet els va sobra temps per ser indiscrets, ja que una camara davant la desaprovació d’un parlamentari present va captar com es deien “entre tu y yo le pegamos”. Aquest es el nivell d’aquesta colla.

De fet Tajani, el President de l’Eurocambra deu estar orgulló de vetar la Conferència del President Català per raons de seguretat deia i ara autoritzar que un partit com aquest escampi la seva propaganda feixista per la sala com si res. Aquesta es la deriva que ha arribat a Europa. Una cosa es ser un club d’Estats que protegeixen els seus interessos i l’altra donar cobertura a segons que i vetar el que no interessa deixant els valors amb un sac trencat per sempre més.

El que veiem a l’Estat podria ser semblant, i dia rere dia veiem com se’ns ven que la importància de la gent es zero i l’important es la llei al preu que costi. Relats inventats i personatges miserables que es contradiuen constantment i no poden demostrar el que no va passar. Ahir la Secretaria Judicial volent acusar la Presidenta Forcadell, va passar del segur que la vaig escoltar a jo no he dit això, en una nova prova de la deriva que portem. Una jornada com el 20 S on la por la va envair, ja que la violència era palpable i mentrestant a fora, música, comerços oberts i la gent assistint al Teatre de darrera la Conselleria per on finalment va sortir la testimoni. Tot molt de rebel·lió vaja.

MISERABLES SENSE PIETAT

La sessió d’ahir del Judici va ser especialment sagnant pel que fa a la mentida dels testimonis i com ser un instrument de l’Estat per justificar un relat que nomes existeix en l’odi i la revenja d’un mateix Estat que crec per molts i cada cop més, mai més tornarà a ser nostre.

Millo i De los Cobos van fer un recital miserable de mentides, mesquinesa i cinisme fent el seu paper per començar a justificar una sentència que malauradament sembla escrita.

Escoltar aquests personatges parlar de la violència de la ciutadania contra les forces policials, fairy inclos, una acció exquisida dels mateixos cossos com es va escoltar ahir a la sala, un atac furibund als Mossos i especialment al Major Trapero, ja preparant la seva futura sentència. Negant els ferits del dia 1 i posant els ferits policials com a victimes. La fredor que ens explicaven on les persones eren el de menys i quedaven molt per sota de l’objectiu d’avortar el referèndum sigui com sigui. Tot un desgavell democràtic i de falta d’humanitat total.

Cal dir que tots coneixem les accions miserables de Millo com a Virrei a Catalunya, ahir també vam veure com un simpatitzant del cop d’estat del 23 F com De los Cobos, com si d’un automata es tractés ens tractava com simple carn humana que es podia sacrificar i vexar en benefici de la sagrada unitat espanyola i de la interpretació contradictòria dels autos judicials.

Aquestes son les clavegueres d’un Estat corrupte i inquisidor que no te el més mínim respecte pels seus ciutadans i que hauria de provocar que com a mínim per dignitat la ciutadania catalana, independentista o no es separi d’aquest Estat irreversiblement com no hauria de ser d’altra manera.

Escoltant Millo i De los Cobos, veiem uns miserables sense pietat que no haurien de representar a ningú més que a ells mateixos.

VIOLÈNCIA MALALTISSA

Com diu en José Antich, es posa les mans al cap per escoltar José Nieto parlant d’actuacions exemplars i assegurar que no hi va haver carregues policials. Avui Enric Millo insistirà amb aqueste escenari de guerra als carrers que nomes pot estar amb les ments malaltisses d’aquests personatges, titelles per encobrir aquest escàndol que en Estats civilitzats hauria provocat la dimissio del Govern del mateix Estat per saltar totes les normes de la democràcia i aquí veiem com la parodia del Judici segueix amb un relat de fantasia per justificar una condemna que no patiran els autèntics violents que van actuar el dia 1 d’octubre i els responsables que ho van ordenar

Realment si mirem enrere, veurem que els torturadors i responsables del Franquisme no han pagat res pels seus actes miserables i repulsius, ara en aquest nou context veiem com es repeteix l’escena de que els culpables podran seguir les seves vides com si res, això es l’autèntica transició.

Actuació exemplar? ‘No fotem!’
José Antich

Va ser una actuació exemplar. Amb aquesta frase i amb sorprenent desimboltura, José Antonio Nieto, qui va ser secretari d’Estat de Seguretat en el període de temps que s’està jutjant al Tribunal Suprem, va contestar sota jurament quan se li va preguntar per la intervenció de la policia espanyola al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. La pregunta era de la fiscalia del Suprem i molts vam fer un bot en sentir la resposta d’un senyor que va ocupar amb el govern del PP un lloc de tanta responsabilitat. Per si no n’hi hagués prou amb aquesta, una altra perla: “Tècnicament no hi va haver càrregues policials”. No, és clar. Més d’un miler de ferits de diferent consideració, imatges d’una violència inusitada contra gent pacífica que estava davant dels col•legis electorals… i no hi va haver cap càrrega policial.

Realment, aquest és el judici de les sorpreses. Si la setmana passada eren una infinitat d’altíssimes personalitats del govern espanyol ―des de l’expresident Mariano Rajoy fins a Soraya Sáenz de Santamaría passant per l’inefable exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro o l’irrepetible Juan Ignacio Zoido― que repetien invariablement que no sabien, no coneixien, que allò no va ser responsabilitat seva i respostes similars, aquest dilluns hem passat directament a la fase d’invenció. Nieto va arribar molt més preparat, amb les respostes precises, sobretot a l’interrogatori de la fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i fins i tot de Vox. Va anar detallant una infinitat d’inexactituds, tant que costava reconèixer en la seva explicació els greus fets que aquell dia van succeir en moltes poblacions de Catalunya i que van fer, en molt poques hores, la volta al món. Unes imatges que llasten encara avui, i així serà durant molt temps, la imatge d’Espanya a la comunitat internacional. Una altra cosa va ser quan el van interrogar les defenses i Nieto va entrar en contradiccions importants. No exagerava el conseller Quim Forn en assegurar que el relat de l’exsecretari d’Estat de Seguretat era ple de falsedats.

Crida l’atenció que el president de l’Alt Tribunal, Manuel Marchena, no permeti que es visionin imatges i vídeos dels incidents juntament amb les declaracions dels testimonis. Hi haurà un visionament en un altre moment del judici però moltes de les declaracions que s’efectuen perdrien contundència si s’acaressin amb les imatges. Dit en plata: desmentirien testimonis com Nieto parlant de les càrregues policials, de la violència o de l’actuació exemplar. El fet que es pogués donar la rèplica instantània també faria que els testimonis fossin molt més prudents. Però Marchena, que aquest dilluns ha ensenyat els ullals en diversos moments, ho ha establert així. I així acabarà, tingui o no tingui raó que això, en una sala, és el que menys importa. No debades, ho va deixar clar a un dels advocats que li va entrar a sac la passada en un moment del dia: “No necessito la seva conformitat”. I així és.

LES MILLORS CONDICIONS

Avui segueix el judici i veurem i escoltarem nous relats fantàstics sobre una violència inexistent i uns mossos en el punt de mira dirigits per uns polítics folls i sense respecte a la llei.

Es un camí que haurem de seguir, ja que com sempre he dit aquesta farsa que cada cop escandalitza més gent fora de les nostres fronteres te un final escrit i que potser serà un nou moment per intentar culminar el procés d’emancipació democràtica. Per tant ho haurem de fer amb les millors condicions possibles i ser proactius i no reactius. Com diu Eduard Voltas haurem d’agafar la llibreta.

Agafar la llibreta

per Eduard Voltas

És el mateix que El Periódico sigui propietat de Prensa Ibérica que no que ho sigui de Mediapro? No, no és el mateix. És el mateix que l’alcalde de Barcelona es posi de perfil en els moments crítics, que no que empenyi en la mateixa direcció que la resta del país? Tampoc no és el mateix. És el mateix tenir CCOO i UGT compromesos fins al fons amb l’autodeterminació que no alineats amb la patronal en aquest tema? De cap manera. I parlant de la patronal, és el mateix que estigui controlada per vells empresaris del règim del 78 que no per representants de la nova economia catalana internacionalitzada, tan poc dependent del mercat espanyol? Rotundament, no. És el mateix que els comuns estiguin anestesiats per ICV que no esperonats per l’esperit renovador genuí del 15M? No, la diferència és abismal. És el mateix que l’independentisme tingui el 47% dels vots que no el 53%, o el 57%, cada vegada que els catalans són cridats a votar en eleccions convencionals? Doncs tampoc és el mateix, de fet és molt diferent. És el mateix que els dirigents independentistes estiguin guiats per la cultura política de Jordi Cuixart, en comptes de prioritzar per damunt de tot la no assumpció de riscos personals? No, és la nit i el dia.

Obsessionat amb la batalla final, de vegades l’independentisme tendeix a oblidar o menystenir les petites batalles parcials, aquelles que permeten conquerir posicions i que, sumades, modifiquen la relació de forces fins a fer la victòria inevitable. Hi ha algun dels factors assenyalats en els interrogants del primer paràgraf que, per ell mateix, sigui decisiu? Certament, no. Però sí que ho seria la suma de tots ells, o de la majoria. Facin, sinó, l’exercici d’imaginar-se una Catalunya on els mitjans líders editorialitzen a favor de l’autodeterminació; on l’alcalde de Barcelona accelera en comptes de frenar; on els grans sindicats paren la indústria per defensar els drets civils; on la patronal, en comptes d’enviar missatges de por a la llibertat, n’envia d’esperança; on les places del 15M s’alien amb l’independentisme per tombar el règim; on cap líder unionista ni cap opinador ni cap buròcrata de la UE pot dir vostès no tenen la majoria en vots; on els líders independentistes miren de fit a fit a l’estat i li diuen, com Cuixart: “no tinc por”. Imaginin-se aquesta Catalunya, i aleshores sumin-t’hi la força que ja té l’independentisme, la que ha acumulat els darrers 10 anys. No cal ni escriure com acaba la pel·lícula, oi?

És molt possible que les circumstàncies facin inevitable a curt termini un nou xoc com el d’octubre de 2017. Ho pot provocar la sentència del Suprem, o una victòria electoral de la dreta extrema i l’extrema dreta amb 155 immediat incorporat, o totes dues coses combinades. I no és descartable que del xoc en pugui sortir, aquest cop, un resultat favorable a l’independentisme, per l’efecte rebot contra l’acumulació i la desmesura de les agressions. Però si el xoc a curt termini no es produeix, o bé si es produeix amb resultat de derrota, algú haurà d’agafar una llibreta, apuntar tot allò que ens falta, posar les llums llargues i començar a treballar per guanyar cadascuna de les petites batalles que t’acaben fent guanyar la guerra.