Arxiu mensual: febrer de 2019

EL DOBLE RELAT

La farsa està en marxa, un Judici marcat on malauradament la sensació de que tot està escrit i tant sols veiem una obra de teatre per arribar a un final d’escarni i com sempre la victima serà Catalunya.

La història des de fa 300 anys no enganya i ens ensenya que amb diferents versions el nostre paper a aquesta Espanya que diuen indivisible sempre ha estat el mateix, i quan em intentat creuar una ratlla que no ens es permesa el càstig ha estat dur. Presidents afusellats, empresonats, repressió, maltracte i tot amanit amb odi visceral i catalanofòbic que ha donat molts rèdits als polítics espanyols. No parlo de tota la societat espanyola evidentment. Tanmateix el sistema i els lobbys de poder no han canviat al llarg del temps.

Ara assistim a un nou episodi i malauradament les al·legacions dels advocats dels nostres ostatges polítics tot i certes, no van amb consonància amb la determinació dels nostres partits fora com diu en Bernat Dedéu. Seguim remenant un diàleg que no existirà i que sembla demanarem fins a la fi del món, però alhora Espanya continuarà fent d’Espanya sigui amb la dreta o l’esquerra al poder i com deia la victima la de sempre.

Tot un xoc d’emocions veure els nostres ostatges, però això no ens ha de fer baixar l’exigència que evidentment no passarà pel diàleg amb aquell que no et considera igual.

La república factible
Bernat Dedéu

Quan, de Madrid estant, escoltava la intervenció d’Andreu Van den Eynde al Tribunal Suprem, no vaig poder evitar pensar que el judici de l’1-O començava de la pitjor manera possible. Amb l’excepció de Javier Melero, un penalista de la vella escola que coneix molt rebé l’enemic (i que, per això mateix, va deixar ben clar que l’esdevenir del judici havia de seguir criteris estrictament jurídics i tècnics, aïllats de tot focus polític), la intervenció de la resta de lletrats feia presagiar una defensa ideològica dels seus clients. Una cosa és que els presos polítics aprofitin els seus discursos al Suprem per tal de reivindicar-se, però l’altra, ben diferent, és que els seus representants legals es disfressin de mitiners. Després d’acabar la intervenció de Van den Eynde, un col•lega de Madrid, jurista i molt ben connectat als cercles de poder capitalí, m’escrivia un missatge fatal: “Pèssim to i espantosa forma d’encarar el judici. Això és com si abans d’un partit de futbol agafes de bracet al referee i li dispares que el sistema d’arbitratge de la lliga espanyola és una puta merda. Ja us podeu anar preparant, perquè em temo que els destrossaran”.

La cosa té certa ironia. Mentre els presos polítics i els seus advocats han adoptat l’arena del TS per desplegar la seva reivindicació irada, l’independentisme té l’ambició gelada en el camp de la praxi. Així Oriol Junqueras, que aquesta mateixa setmana picava a la porta de La Vanguardiaper publicar-hi un paperot (“Un camino factible a la república”) en què es disfressava de polític comú ―potser per anticipar el pacte ja signat entre Ada Maragall i Ernest Colau a Barcelona― i ens transportava amb un cop de puny a la pantalla del dret a decidir i al trencament del forrellat del règim del 78, comprant la maragallada tantes vegades desmentida per la realitat d’una Espanya com a suma d’infinites repúbliques: “Un camino factible hacia la república que también se tiene que basar en el fortalecimiento del movimiento republicano y en el debilitamiento gradual no de España como sociedad, sino del régimen del 78”. Mentre a la sala del tribunal s’adopta una retòrica abrandada, fora murs la cosa és la de sempre; la pretensió del catalanisme de modernitzar una Espanya que viu encantadíssima amb l’ascens de Vox i la ultradreta.

Ni la república serà més factible quan se somniï refermada en aspiracions caduques i passades de rosca, ni la llibertat dels presos serà més factible si aquests i els seus advocats es dediquen a escarnir el tribunal que els ha de jutjar. Vist que l’independentisme polític ja s’ha rendit, no entenc a què treu cap fer-se el màrtir en una sala de justícia dels enemics per impostar un heroisme que els fets han demostrat absolutament inexistent. Temo el pitjor, estimats lectors: la condemna de l’independentisme a tornar de nou al catalanisme soft i una condemna exemplarment dura als nostres polítics. Però hi haurà encara una condemna pitjor: la de la societat catalana, castrada en la súplica d’un futur l’indult, amb els líders segrestats a la presó o amb la inhabilitació de l’escarment i la por. Ens espera un futur negríssim. Tant de bo m’erri. Sort que a Barcelona s’albira una mica de llum.

LA VERGONYA D’UN ESTAT

Com diu en Salvador Cot, avui ens jutgen a tots, a tots els democrates, els que han defensat que la societat no pot ser esclau d’unes lleis, sinó que ha de poder expressar els seus drets i exercir-los si una majoria així ho vol, els que vam aguantar la violència policial pel simple fet d’expressar la voluntat popular, pel que vam votar uns representants amb un programa concret que amb la majoria atorgada van voler aplicar-lo i per tots aquells que no el validarien però que evidentment tenen tot el dret a dir-ho ben alt i acceptar el que el poble decideixi.

Tot això serà jutjat a partir d’avui per l’anomenat règim del 78, un Estat que no vol evolucionar amb unes estructures podrides i del passat que no accepta la diferència, ni la democràcia amb el sentit més pur de la paraula. No accepta la llibertat d’expressió, ni el lliure criteri de la ciutadania. Un desgavell i vergonya per la Unió Europea que amb el repte català ha explotat i ha renunciat a fer política, utilitzant la violència d’un Estat acostumat a fer-ho i passar per sobre de la voluntad dels seus ciutadans.

Com diu la canço del Llach, que tinguem sort.

Ens jutgen a tots

per Salvador Cot 11/02/2019
Si no fos per les terribles conseqüències personals i polítiques que té, el judici que ara comença estaria al nivell de les pel•lícules dels Germans Marx. Es jutja un cop d’Estat executat, suposadament, per ciutadans de totes les edats i oficis que, òbviament, estaven completament desarmats. La rebel•lió i la sedició, característica de les unitats militars, es correspon en realitat amb una sèrie de manifestacions populars que van culminar amb el referèndum de l’U d’Octubre. Només hi va haver ferits entre els votants, que van ser agredits per la policia de l’Estat, que no va trobar més oposició a les seves armes que els cossos de les persones que anaven a votar.

Aquestes acusacions rimbombants es miren amb aprensió des dels altres sistemes judicials europeus, que s’han negat a enviar ni un sol dels exiliats catalans que viuen, amb tota normalitat, a tres estats diferents d’Europa. Les estructures judicials de Madrid acusen als altres de la violència pròpia i converteixen les reivindicacions democràtiques en delictes del codi penal. Perquè, si se seguís, la línia argumental del jutge Llarena (i de la dreta espanyola, en general), s’haurien acabat els drets civils que caracteritzen la democràcia a tota Europa.

El judici serà penós i tindrà efectes polítics profunds a la societat catalana. La llarguíssima presó provisional fa preveure condemnes tan severes com arbitràries, pura represàlia. Però un fet no se li escapa a ningú; durant la vista oral els acusats continuaran representant la societat catalana que els va votar. Ens jutgen a tots.

ESPANYA FAKE

La que havia de seri super manifestació per la unitat espanyola i cura de totes les ofenses que Pedro Sanchez havia fet en forma de concessions imaginaries a la part independentista va ser un fracás de convocatòria, cosa que per els mitjans que hi donen suport i els propis protagonistes tant els fa, ja que el discurs fake seguirà fins al final, i això ja sabem que no necessita de certeses.

Realment veure els grups feixistes desfilar amb els seus símbols del passat i tres partits que es veu no son nacionalistes però viuen i respiren per la unitat a la força d’un territori i la imposició d’una idea de país per damunt de la gent i de qualsevol cosa.

Es va detectar la incomoditat d’un dels socis, que potser comença a veure que la deriva feixista dels dos companys de viatge no els portarà al Govern espanyol i fent equilibris diuen que no donen suport VOX governant Andalusia conjuntament o entren i surten de les fotos de grup com si les imatges no fossin imatges.

A l’altre costat, el PSOE de Pedro Sanchez amb una bona part del seu partit en sintònia amb el feixisme que va manifestar-se diumenge i com a bona part del sistema espanyol trencant negociacions amb l’independentismes i repetint un cop i un altre que el dret a l’autodeterminació mai serà motiu de diàleg, com si Espanya no hagués signat els tractats dels Drets humans que inclou aquest dret i com si la societat fos el més prescindible en pos d’una idea d’un territori a la força.

Aquest joc polític espanyol te un ase dels cops i una excusa perfecte amb Catalunya i el seu procés cap a la independència. Tots son 155, no ho oblidem i tots son hereus de les remores de la Dictadura amb major o menor grau i el “a por ellos” es comú amb diferents formes.

Ara està en mans dels partits catalans acordar una estratègia conjunta que inclogui sempre l’oferta de debat d’un Referèndum d’autodeterminació acordat i la fi de la repressió inclosos els exiliats i presos polítics clar i amb data final, al mateix temps veure que la unilateralitat es l’únic camí per fer realitat els anhels democràtics de la gent en un Estat tant allunyat d’aquests estandards i sensc cap intenció de donar un cop de timó a la seva propia historia. Un fake news constant.

ELS PROBLEMES REALS

Ahir vam viure un nou capítol en el Parlament on es dona fe que els problemes quela bancada de Ciudadanos anomena reals per deixar l’independentisme en res tampoc ho son i simplement es l’excusa de la seva deriva d’odi i falta de qualsevol projecte.

La diputada d’Esquerra Jenn Diaz confessava entre llàgrimes en el faristol que va ser victima de violència masclista fa 10 anys i es defineix com a supervivent. Lógicament el seu retorn a l’escó va ser entra aplaudiments de tots els parlamentaris d’en peus com a mostra de suport amb aquest drama humà que envolta la nostra societat. Com diriem en les histories de l’Asterix, tots, tots no, un grup va mostrar la seva indiferència amb aquest anunci amb la imatge sobretot de la seva líder i principals dirigents com si allò no anés amb ells.

Realment no es el primer cop, recordo un cas sagnant amb els familiars del presos i el drama que pateixen, quan van rebre reconeixement per la part humana de la seu parlamentària, alhora que el mateix grup de Ciudadanos es mantenia fred i imperterrit en els seus escons sense mostrar cap emoció, bé, si la de l’odi sense fre.

Aquest grup, que es basa en l’insult permanent al President, a la majoria i a la institució en general com a llei fonamental, molts cops i com argument pretén atorgar-se el poder de dir que l’independència es un fenòmen paranormal que no preocupa ningú a Catalunya i oblidant tot el que ha passat aquests darrers anys i ho contraposa al que ells diuen problemes reals, com l’atur, les pensions o la violència de genere posem el cas. Per si algú li calia ara veiem i constatem que era una fal·lacia i que no els preocupa el més mínim els problemes dels catalans, cap sigui social, econòmic o de qualsevol indòle per molt que afecti a la societat que vivim.

Al mateix temps, aquesta fredor ens fa veure el nul grau d’humanitat que respiren i un odi profund a tot el que respira a Catalunya amb la idea malaltissa de la unitat d’Espanya com a be suprem per damunt de qualsevol altra cosa, encara que es tracti d’una xacra com aquesta. Com va dir el President Torra han renunciat a representar els seus votants i tant sols es representen a si mateixos i la mesquinesa que transmeten que els hauria d’invalidar per representar a ningú.

LES RECEPTES DE LA FAES

Aquestes son les principals declaracions de Pablo Casado, com podem veure el dirigent popular segueix directament la idea de la FAES sobre Espanya, que bàsicament es una evolució del falangisme de sempre. Catalunya es ETA, les urnes son colpisme i “a por ellos” es el tracte reservat a Catalunya. Més o menys seria això i un PSOE que fins ara nomes ha fet que seguir aquest camí sense atrevir-se a evolucionar. Aquesta es la representació que hi ha a l’altre costat de la taula on es vol dialogar i parlar simplement de democràcia.

Crec que els resultats son clars: ZERO.

• 1. Manifestacions.- “Si Sánchez no rectifica haurem de fer una crida als espanyols a sortir al carrer, és l’única fórmula que ens queda perquè un president del Govern mentider i traïdor actuï en benefici de l’enviat constitucional amb el qual va jurar el seu càrrec”.

• 2. Moció de censura.- “És tan greu que no descartem res, perquè estem davant d’una actuació de fellonia, d’alta traïció a Espanya, no s’ha vist des del 23F”.

• 3. PSOE.- “M’agradaria que el PSOE assenyat posés peu en paret, com va fer al Comitè Federal que va deposar el seu secretari general”.

• 4. Reunió bilateral.- “Què és això d’un president que es reuneixi de tu a tu amb una autonomia presidida per delinqüents?”

• 5. Aznar.- “Un respecte al senyor Aznar que és víctima d’ETA, no és un president del govern espanyol que negociés amb ETA com va fer Zapatero”.

• 6. Agenda catalana.- “L’agenda que estem veient a Catalunya és l’agenda d’ETA, és a dir l’agenda del nacionalisme que s’alia amb l’esquerra acomplexada i apaivagada”.

• 7. Corrupció.- “Jo no puc demanar disculpes del que ni he protagonitzat, ni he viscut, ni sé si ha passat i ni tan sols un jutge no ha fallat encara”.

• 8. Partits catalans.- “Il•legalitzaria Arran perquè justifica la kale borroka, encoratja la violència als carrers. Per exemple, ANC i Òmnium Cultural què estan fent, o ERC i el PDeCAT, rebent fons públics tenint líders independentistes ja processats?”.

• 9. Article 155.- “Cal aplicar un 155 i el partit que lideri aquesta resposta es portarà darrere a l’Espanya dels balcons, que no és del PP ni de Cs ni de Vox, és un 60 o 80% d’espanyols, també d’esquerres”.

• 10. Panorama polític.- “A Espanya està sorgint Vox i s’està desplomant Podemos. Això està fent que el PSOE mengi vots de Podemos, que Ciutadans els mengi del PSOE i alhora torna vots al PP i fins i tot trasfiere a Vox”.

• 11. Andalusia.- “L’acord que vam firmar amb VOX i amb Ciutadans, per separat a Andalusia, és perfectament suscribible, per qualsevol espanyol de bona fe que vol regeneració, ocupació, i bona educació i sanitat.”

• 12. CIS.- “És alguna cosa per estudiar perquè podríem estar parlant de la utilització de fons públics en benefici d’un partit”.

• 13. Pedro Sánchez.- “Espanya no es mereix un Govern que menteixi i Sánchez és un mentider compulsiu. Per tant, com és un mentider i un incompetent, que convoqui eleccions”.

• 14. Llibre de Pedro Sànchez- “Ja veurem allò és, però sembla que serà francament lamentable el que llegim”.

• 15. Pactes amb Ciutadans.- “Jo he de pactar partint d’uns acords de govern i amb Ciutadans no tinc cap problema, tinc una bona relació amb Rivera i valoro dues qüestions fonamentals per a mi: defensen la Constitució i la unitat d’Espanya”.

• 16. Llei de l’avortament.- “La canviaria sencera, la derogaria i tornaria a la llei que tenia cohesió social, que és la que es va aprovar amb Felipe González i va respectar Aznar, una llei que no hi havia cap necessitat de canviar.”

• 17. Feminisme.- “Si feminisme és defensar i respectar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, sí (em defineixo com a feminista)”.

• 18. Violència masclista.- “Dins de la defensa de la legislació que hem posat en pràctica per eradicar la violència contra les dones, no acceptem aquesta col•lectivització que diu que les dones són víctimes per ser-ho i els homes agressors per ser-ho”.

• 19. Memòria històrica.- “És bo que qualsevol familiar que busca els seus éssers estimats tingui el suport de les institucions, però no amb lleis que intenten reestructurar els afectes, o la història, o reescriure el que va passar”.

• 20. Veneçuela.- “Jo el que he demanat és que Espanya lideri un Pla Marshall, o un pla Colom… que ajudi la reconstrucció d’un país tan ric que necessita l’ajuda internacional”.

RELATOR O MEDIADOR

Ahir veiem com el Govern socialista es despenjava amb un proposta d’un relator per la taula de partits que han acordat amb els representants catalans. Tot això el dia que Esquerra havia presentat la seva esmena a la totalitat dels Pressupostos i PDCat sembla ho farà divendres.

Qualsevol pas es benvingut, no hi ha dubte, però cal que entenguin que amb presos polítics i una repressió sense aturador a Catalunya, alhora que negant dia si i dia també el dret a l’autodeterminació com inexistent i un hooligan volen curar ferides o desinfectant catalans en el seu Govern no seria la millor manera d’agafar credibilitat.

Aquesta paraula pot acabar sent una nova presa de pel intolerable. Presentar un relator, com una espècie de notari que pren notes dels acords que s’arriba amb aquesta taula de negociació que ja han dit sempre dins els parametres de la Constitució i negant com deia el problema real de Catalunya, res te a veure amb un mediador internacional, experts en conflictes amb la ment oberta i on no hi ha cap veto a parlar de res i si en procurar una sortida el més democràtica possible al conflicte com seria un referèndum acordat perquè els catalans decidissin amb totes les garanties la seva independència o no del Regne d’Espanya.

Seria com la nit i el dia, no volem un notari, volem algú independent que porti les dues parts a l’única solució possible, i sobretot la més democràtica i justa. Per tant no hi ha res, si hi ha molt de fum i un nou engany veient com els Pressupostos marxen senser remei. La mediació de Miquel Iceta en tot això tampoc porta bons auguris, ja sabem tots el seu trilerisme polític no te límits i va de part, de part del 155 esclar.

Aquesta proposta, si la podem anomenar així, ja ha estat criticada per tots els altres actors espanyols amb virulència, que nomes tenen una recepta, a Catalunya ni aigua, “a por ellos” permanent, deu ser la seva manera de voler acostaments i solucions.

Encara falta per veure com acabarà el tema, però caldria deixar clar que una taula entre Governs al més alt nivell i uns mediadors internacionals per pactar el referèndum català, fí de la Repressió i absolució dels presos polítics amb la fi de la presó preventiva i retorn lliure dels exiliats es l’única oferta que podria fer parlar dels Pressupostos, la resta es un nou pas d’aquest vodevil que simplement no podem acceptar.

Relator no es mediador.

POPULISME I NACIONALISME

Realment escoltar la cap de Ciudadanos, Ines Arrimadas dient que el discurs del President Torra i de VOX es semblant i criticar el nacionalisme i populisme, alhora criticar a Sanchez per haver tardat tant a reconèixer a Guaido a Veneçuela i obviar els seus pactes a Andalusia es tot tant llastimós i patètic que no es veu al límit on poden arribar.

Es trist aquest cinisme d’una ultra nacionalista espanyola sense cap respecte als valors democràtics i a la gent omplir-se la boca de segons que. Encara que ho vulgui amagar,ella governa a Andalusia amb el suport del feixisme de VOX i això es un fet. Comparar aquest feixisme retrograd amb els valors i mandats democràtics de la ciutadania i voler complir-los per part dels seus representants per damunt de lleis evidentment no tenen res a veure.

Criticar a Sanchez per haver tardat massa a reconèixer un titella dels Estats Units i lobbys internacionals per espoliar el petroli veneçolà i la seva riquesa natural impunement per damunt de la mateixa ciutadania d’aquell Estat es reconèixer la nul·la democràcia espanyola i un cinisme esfereidor per posar cullerada amb assumptes internacionals i propis d’un Estat on no hi te cap dret i alhora desatendre el problema polític català dins el seu Estat negant el dret a l’autodeterminació i avalant la repressió com a sistema sense cap gest, cap. Ahir em sabut com no han deixat entrar res groc a la presó madrilenya on son els nostres ostatges en el summum de la malaltia que pateixen i la xenofòbia que els guia.

Aquesta obra teatral que ens volen vendre no fa res més que mostrar amb cruesa un Estat que mai ha superat la Dictadura i la imposició i on tot forma part del mateix sistema podrit i de manipulació amb la ciutadania sense excepcions entre els partits. Donar lliçons des d’aquest punt de partida a l’exterior ja es de traca i alhora mostra el pa que es dona a nivell mundial on els lobbys, el poder controla i belluga els fils d’un sistema creat per controlar a la població que es l’últim actor i el menys protagonista, quan hauria de ser l’actor principal.

Populisme i nacionalisme pel broc gros.

VIOLÈNCIA DE GENERE

Aquest es un tema sensible per la societat, aquest allau de víctimes per violència masclista va més enllà d’uns simples fets brutals que no voldriem veure. Cal veure que ha fallat o que falla en una societat que diem civilitzada i que casos com aquests s’encarreguen de demostrar que no es així.

Una violència amb unes dades esfereidores i que porta darrera totes unes costums i maneres de fer que han quallat en un sector de la societat que distingeix entre homes i dones per tot i amb tot sense posar el terme persona i la valoració de les seves capacitats en funció d’això. Una societat que ha rebut una educació on la dona en aquest cas ha estat presentada com a objecte sexual i amb una missió clara en el món predeterminada i on certes coses pel simple fet del seu sexe li son negades amb un esglaó d’inferioritat que com deia part de la societat ha assumit i que comporta aquestes brutals agressions, comportaments i malauradament morts que vivim.

Un dels sectors que ha contribuit amb aquesta impunitat no hi ha dubte que es l’esglèsia i particularment amb refereixo a la catòlica, evidentment no l’única, però que posa a la dona sempre en segon pla i amb un missatge que no ha evolucionat des de les cavernes.

Ara, però veiem com en els casos de Montserrat o Constanti recentment sumats a milers de casos per tot el món i que no para de creixer i ser denunciat com la depravació d’aquesta entitat amb la pederastia per bandera i la impunitat com a senyal suposo divina.

Veiem atònits els que no som creients com els casos es van multiplicant i no hi ha cap investigació a nivell global amb un tracte igual a la ciutadania fora de l’esglèsia. Tampoc veiem gaire escàndol per part dels seus creients o seguidors i on tot queda tapat per aquesta funció sembla miraculosa d’aquesta empresa i els seus directius i treballadors.

Potser cal avançar com a societat madura i denúnciar i exigir mesures contra aquesta plaga i una també violència de genere, que sembla els col·lectius feministes per exemple no contemplen, i el poder de les societats que ens regeixen tampoc. La investigació, clausura i detencions crec seria el millor homenatge a les victimes i un clar senyal de que la societat evoluciona i deixa enrere una coacció que sota el paraigues de la por i la superstició ha estat impune amb els seus crims sense càstig.

Despertarà la societat algun dia.

TRISTESA I RABIA

Veure com avui les furgones dels Mossos prenien els nostres ostatges polítics i posteriorment la Guardia Civil es feia carrec per anar a Madrid es impactant i produeix una indefensió i rabia infinita. Uns líders, unes bones persones que les de la part política simplement van dur a terme el mandat popular com hauria de ser el manual de les bones democràcies i amb el pecat de no arribar fins l’execució final del mateix.

Ara amb més d’un any de presó preventiva en un Estat que ha mostrat durament que el seu referent es Turquia, per molts vídeos que ara vulguin vendre sobre els seu impecable esperit democràtic, cosa que dona a pensar que alguna cosa no funciona.

Tanmateix veure com el Govern els acomiadava a Can Brians i seguiem escoltant les paraules buides de sempres, les que duren fa més d’un any, ara deixant marxar els presos polítics a una farsa judicial que sabem acabarà amb una dura condemna i com diu en Jordi Cabré sense un sol gest de dignitat, el primer hauria de ser investir el legitim President i recuperar o renovar uns lideratges ara orfes i que simplement han seguit obeint un Estat que fa i desfà sense manies amb la permisivitat dels nostres i que sembla esta disposat a seguir fins al final amb el judici de la vergonya i la repressió sense aturador.

La pregunta en aquest dia de tristesa i rabia, seria fins quan?

Investiu Puigdemont
per Jordi Cabré

“Declare Independence”, ens invocava Björk l’1 d’octubre del 2017. Vam trigar, malauradament 27, dies a fer-li cas. Era una reacció a l’escàndol mundial que van suposar les imatges de la policia atonyinant votants, era una reclamació de dignitat molt més enllà de la “validesa jurídica” o dels resultats del referèndum. El resultat del referèndum van ser 1.000 ferits i una imatge d’estat autoritari dins d’Europa, com a mínim això. I això ha quedat així, i això ja era motiu per a molts (per a Björk també) per a trencar amarres i declarar l’emancipació. Passats un any i quatre mesos, amb presos polítics a punt d’iniciar un judici grotesc i amb tota la maquinària de l’Estat (capitanejada pel Rei) disposada a forçar la llei fins al deliri, el crit coherent amb aquell cant de Björk seria “invest Puigdemont”. Tingueu un maleït gest de dignitat. Corregiu l’error de fa un any. Deixeu de fer comèdia.

Aprovar el reglament que afavoreixi una investidura a distància no té res a veure amb, en paraules del president del Parlament, “aprovar coses que puguin ser efectives”. Ni amb la frase tan hologramàtica (per buida) de Junqueras, quan ens deia que calia distingir allò factible d’allò no factible: encara recordo el seu escepticisme previ al 9-N i envers la seva utilitat. No, senyors: l’aprovació d’un marc legislatiu que afavoreixi la possibilitat d’investidures a distància no té res a veure amb “l’efectivitat” perquè al president del Parlament no li correspon parlar d’efectivitat. El Parlament legisla, el govern executa, i decideix (juntament amb els partits) si activa o no aquesta prerrogativa. No correspon al president del Parlament parlar d’efectivitat, sinó donar tràmit legislatiu a allò que demani la majoria. I aquí és on ve el veritable problema: hi ha una part de la majoria que tal vegada no vol afavorir aquest canvi legislatiu, fins i tot encara que aquesta prerrogativa no s’executés. O trigués en executar-se. O es recorregués al TC, o se suspengués. És així de cru: simplement, no volen que a Catalunya s’aprovi que això sigui possible. A aquest punt hem arribat.

La investidura del president a l’exili era i és el mínim exigible per a imaginar una part del conflicte, la catalana, disposada a plantar cara davant la repressió. I avui és una exigència política de primer ordre, pensant en tots els qui van col•laborar en l’1-O i van patir el 155 i els empresonaments i van confiar que això servís d’alguna cosa. Això val per a ERC però també per al PSOE: si realment volen desinflamar, si realment creuen que la irregularitat és que el vot de la gent no hagi estat respectat pels homes de gris dels reglaments i les lleis malinterpretades, si volen una solució que representi tothom i això vol dir que, quan un independentista guanya, ha de poder governar, si vol Pedro Sánchez en definitiva partir de postulats democràtics encara que sigui per negociar en condicions de dignitat a ambdues bandes, si el PSOE vol un veritable “retorn a la normalitat”, que faciliti la investidura de Puigdemont. Ara mateix. I, si no, un cop Puigdemont torni a presentar-se a les eleccions i les guanyi. Espanya sap que no pot estar tota la vida negant l’evidència: l’independentisme a Catalunya se’n sortirà millor o pitjor del seu objectiu, certament… però serà a partir d’ara l’eix des d’on giraran tots els debats del país. D’això, no hi ha marxa enrere possible. Quant abans ho vegin, millor per a les esperances de salvació d’Espanya.