Arxiu mensual: febrer de 2019

LA DIGNITAT I LA MENTIDA

Amb les declaracions de Mariano Rajoy i Soraya Saenz de Santamaria vam poder veure com allò de jurar la veritat com a testimoni es simplement un formalisme sense cap efecte, van entrar amb contradiccions amb diferents temes relacionats amb aquells dies al voltant de l´1 d’octubre que ens van mostrar la mentida per bandera, cosa que sembla a la Justícia espanyola tant li fa i demostra un cop més la farsa del judici, que si va reaccionar quan Reguant i Baños amb un gest de dignitat van rebutjar respondre al feixisme ultra posat com acusació popular en un fet inimaginable en qualsevol Estat democràtic.

De fet com diu en Jordi Barbeta, aquests testimonis de l’acusació deixen sense efecte moltes de les acusacions de la Fiscalia, cosa que seria evident si no fos per la farsa de la que estem parlant.

I Rajoy exculpa Forn

Jordi Barbeta

Més enllà de les subjectivitats a l’hora de comentar les imatges de violència, la declaració de Mariano Rajoy ha de servir d’argument per exculpar Joaquim Forn de l’acusació que l’imputa haver utilitzat els Mossos per aconseguir objectius polítics. En la seva declaració, Forn va deixar clar que el dispositiu de seguretat és una decisió tècnica que correspon prendre als comandaments policials d’acord amb les instruccions de jutges i fiscals. L’exconseller d’Interior va subratllar que en cap cas va donar instruccions als Mossos de com havien d’actuar. En un moment de la declaració de Mariano Rajoy, l’expresident del govern espanyol ha assegurat que no va participar en la decisió tècnica sobre el desplegament i l’actuació policial del dia del referèndum. Però, a més, ha afegit: “He estat ministre de l’Interior i mai he intervingut en l’organització d’un dispositiu policial”.

Quan va declarar Forn, els acusadors van posar en dubte que el conseller pogués diferenciar entre la seva posició política i la seva actuació com a conseller. Ara, Rajoy ha deixat clara la diferència entre la direcció política d’un ministeri o departament i els criteris tècnics dels comandaments policials. Per si fora poc, Forn va insistir que els Mossos van aplicar les ordres de la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que en una interlocutòria pocs dies abans del referèndum va advertir que els cossos i forces de seguretat havien d’adoptar “totes aquelles mesures que impedeixin la consecució del referèndum”, però que ho havien de fer “sense afectar la normal convivència ciutadana”. I aquest va ser el criteri emprat pels Mossos d’Esquadra, tan diferent de l’actuació de les policies espanyoles i molt més eficaç des del punt de vista de l’ordre judicial”.

Soraya Sáenz de Santamaría tampoc ha assumit cap responsabilitat en el dispositiu policial del dia del referèndum i ha intentat avalar les acusacions de la fiscalia centrant-se només en sostenir que hi va haver violència contra la policia i no al revés, ignorant les evidències dels vídeos, fins al punt que l’advocat Xavier Melero ha hagut de recordar que el Codi Penal castiga la manca de veritat del testimoni que està sota jurament també quan amaga fets o dades rellevants.

Lluny de la sala, la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, ha considerat necessari sortir en defensa dels fiscals que intervenen en el judici del procés després de les crítiques rebudes per totes bandes. Segarra ha dit que els fiscals estan actuant de manera “absolutament professional” que “hi ha base” per mantenir l’acusació de rebel•lió i que “es mantindrà durant tot el judici”. La intervenció de la fiscal general ha estat interpretada en mitjans jurídics com un intent d’aixecar els ànims dels fiscals que denota certa sensació de derrota. És el segon cop de mà que reben els fiscals després de la rèplica que va fer el rei Felip VI a les reivindicacions democràtiques dels acusats que quan va dir la setmana passada que “és “inadmissible apel•lar a una suposada democràcia per sobre del dret”. L’actitud del monarca està resultant determinant en l’actuació de la fiscalia, que en el seu escrit d’acusació ja donava a entendre que estava complint ordres del cap de l’Estat.

Pel que fa al desenvolupament estricte del judici, la qüestió de la rebel•lió, delicte pel qual es demanen les condemnes més elevades, continua apareixent molt de passada. Es preveu que els fiscals es reserven per quan declarin els policies espanyols i centren la seva estratègia prioritàriament en buscar la coordinació del Govern amb el Parlament i les entitats de la societat civil per acusar-los de complot o de conspiració. De fet, és el primer que destaca l’escrit d’acusació de la fiscalia posant tots al mateix sac d’una “estratègia basada en l’actuació convergent”. Precisament, Vox s’ha estrenat fent preguntes als testimonis intentant establir la connexió.

LA LLEI I LA DEMOCRÀCIA

Amb les declaracions ahir de Jordi Cuixart i Carme Forcadell van acabar els interrogatoris, i un cop més vam veure com una nova lliçó de democràcia feia miques els falsos arguments de la Fiscalia, per cert d’un baix nivell que fa fredor.

Efectivament, la dignitat dels nostres presos polítics ahir va quedar representada per Cuixart “Jo sóc un pres polític. Després de 500 dies de presó, la meva prioritat ja no és sortir de la presó. La meva prioritat és denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats”. Tant clar i contundent com digne en aquest Tribunal.

Haver d’explicar que es una butifarrada o els entrepans que van entrar a la Conselleria d’Econòmia el 20 S son les proves que es veu busca el Tribunal, que entre errada i errada va caminant per l’abisme d’un Estat sense separació de poders i un nivell democràtic tant baix que les comparacions turques prenen cos cada dia amb més força.

La Carme va haver de suportar com era interpel·lada sobre acció de Govern i lleis aprovades, com si ell en formes part i alhora explicar pel desconeixement del Tribunal, en que consisteix la presidència d’una cambra Parlamentària. Un desgavell que dia rere dia veiem astorats.

Tornant a la frase de Cuixart, la dignitat que reflecteix es una mostra del tarannà de la persona i un lideratge que encara que no buscat es promocionat per aquesta causa sense solta ni volta.

Al mateix temps veiem com la constància entre emparellar llei i democràcia torna a ser el cavall de batalla i la fal·lacia que escoltem. Com sempre he dit la llei no es democràcia. En primer lloc les Dictadures també tenen lleis, i els règims més terribles també. La democràcia son els drets de la ciutadania que ha de ser la principal protagonista del sistema i ha de poder anul·lar, canviar o desobeir si fa falta lleis injustes per adaptar-les als seus destinataris. La força de la gent ha des ser el protagonista sempre i mai el mateix sistema es pot convertir en una presó pels seus mateixos destinataris com es el cas.

La llei i la democràcia, la clau de volta d’un Estat que ha explotat amb tota la virulència al primer repte, es el que te no haver fet una vertadera transició i si una farsa per perpetuar un règim que no ha canviat pas.

HAN DIMITIT

Tant el numeret de Ines Arrimadas a Waterloo no agafant el guant de la porta mig oberta que va deixar el President Puigdemont per parlar, es la constatació si es que calia que el diàleg es el de meny, no volen convèncer, simplement vencer i humiliar sense fre.

Alhora el pas de llarg del Monarca espanyol de l’stand de Catalunya al Mobile es una mostra més de que el Borbó tal com va fer a partir del discurs del 3 d’octubre ha abdicat dels ciutadans de Catalunya que nomes els te en ment en clau de submissió i enfrontament, ho va tornar a fer amb la seva posició enmig del judici als presos polítics catalans i com deia la mostra d’ahir que ja venia precedida del discurs lloant la democràcia espanyol en un Congrés tecnològic com aquest i aprofitant cada ocasió per repetir una mentida com que Espanya es una democràcia exemplar, cosa que evidentment vol dir que no ho es, i no ho es deixant de banda les criaturades de la part de la Generalitat amb la tàctica de fent veure que com a lema, ja ha dimitit també de les seves funcions i directament a pres partit amb els catalans ja fora de les seves funcions.

Com diu en Cot, el com pitjor millor, sembla ser el motiu que guia tota la caverna espanyola tant política, com reial.

Inés a Waterloo i Felip al Mobile

per Salvador Cot
L’escenificació de futures represàlies contra Catalunya, quan més implacables millor, s’han convertit en una competició embogida. Quatre actors principals competeixen per treure profit polític de la catalanofòbia general de la societat espanyola amb la col•laboració dels mitjans de comunicació del règim. En aquesta cursa, Ciutadans corre un gran risc de desbordament per la irrupció de Vox, que sempre pot oferir més repressió, i per la radicalització del nou PP de Pablo Casado, que promet un 155 etern i extensiu a l’escola catalana, els Mossos i TV3. A aquests tres corredors de la competició anticatalanista se’ls ha afegit un quart: Felip de Borbó. El rei madrileny ve a Catalunya amb la mateixa intenció que Inés Arrimadas va a Waterloo; sortir per la tele plantant cara a les autoritats catalanes.

Felip VIè creu haver reorientat la crisi de la monarquia espanyola tapant els escàndols de família amb la mampara catalanòfoba, encara que sigui a costa de generalitzar l’objectiu republicà dins la societat catalana. Tant és així que l’actual Borbó deixa la seva supervivència en mans del PSOE, l’únic actiu polític que li queda perquè sembli que se situa una mica més enllà de la confluència entre la dreta extrema i l’esquerra dreta espanyoles.

Així les coses, el fet és que Felip de Borbó viu del conflicte. Necessita ser la garantia de què no hi haurà un referèndum pactat i de què els acusats catalans seran condemnats amb duresa. Qualsevol alternativa el deixaria fora de joc davant dels que li perdonen els pecats familiars a canvi de puny de ferro contra els catalans. Ara ja només pot regnar contra Catalunya.

MALA GENT

La cap de l’oposició Ines Arrimadas ens deixa per anar de número dos a Madrid. No diré que la trobarem a faltar, però el més greu es que el territori tampoc i els seus propis votants menys, això si que es greu.

Els numerets que ha muntat per Catalunya han tingut el final a Waterloo amb un últim xou esperpèntic que si no fos per la incredulitat feia plorar de pena per una gent que han fet del seu odi i la seva deshumanització el pal de paller de les seves actuacions fugint de qualsevol interés pel territori que haurien de representar.

Hem vist com la jugada de l’espanyolisme el 21 D, passava per una victòria unionista que esborres l’independentisme del món i tornes Catalunya molts anys enrere, amb la líder de Ciudadanos al capdavant per acabar amb el problema. El que no preveien es que l’independentisme tornaria a obtenir la majoria al Parlament i el pla quedaria en res.

A partir d’aquí el paper d’Arrimadas i el seu grup ha estat dimitir dels seus propis votants, repetint un cop i un altra el mantra de que la República no existeix i mil i un insults i menyspreu cap als actors que ho defensen inclosos el President. Alhora portar una crispació sense precedents en seu parlamentaria, no fer cap proposta per Catalunya en cap sentit i mostra en repetides ocasions una deshumanització amb el dolor dels demes, com els familiars dels presos polítics o altres motius com la violència de genere. Un odi que sembla els menja per dins i encega fins al punt de passejar-lo per diferents indrets de Catalunya trobant sempre la indiferència de la gent com a resposta, ja que al no voler conèixer la gent del país i el seu tarannà, han comprovat que es pacífica i no cau en provocacions de baixa estopa que ofereix amb retirada de llaços al carrer com a gran heroicitat i manera d’interpretar la democràcia.

En definitiva, ha deixat orfes als seus votants, orfes al territori i marxa a Madrid per seguir una carrera personal ja que es incapaç de representar algú amb un mínim de sentit comú. Com dia mala gent i recordant la cançó de la Trinca “Passi-ho Bé”.

LES DIFERÈNCIES

Ahir va tornar a quedar en evidència les diferències grans entre el poble al carrer i els seus partits. Un marge cada cop més gran on les exigències son separades brutalment i cada cop més irreconciliables.

Efectivament, la gent no va paralitzar el país, es cert, els sindicats del règim majoritaris no van secundar la vaga i això es nota, però a les manifestacions i concentracions en molts casos massives es podia olorar com la gent en molta majoria demanava la llibertat dels presos però també expressava desorientació pel que escolta al Judici dels presos polítics i per les actituds del nostre Govern i partits.

Hem escoltat com la Consellera Bassa ens deia que la LLei de Transitorietat simplement era un instrument per presionar acords amb l’Estat i hem escoltat reiteradament com el Referèndum i la declaració al Parlament posterior simplement eren mobilitzacions i actes polítics sense valor, afegiria per calmar al poble català i buscar una sortida de l’atzucac amb Espanya. Per altre banda veiem el nostre Govern i l’obediència total a la injusticia i repressió espanyola i els nostres partits sempre amb la paraula República a la boca i preocupats per les properes comteses electorals com di nomes la prioritat fos els respectius partits. Alhora i davant la injustícia absoluta i delirant del judici veiem com sembla l’excusa perfecte per no afrontar els reptes pendents.

Arribats aquest punt i mirant a l’horitzó, veiem com el judici passarà amb malauradament amb una condemna que sembla escrita i les eleccions també passaran, llavors la pregunta es que. No hi ha un full de ruta unitari per seguir endavant, ni un compromís per la República explicit i aclaridor.

Malauradament això provoca que mentres per un costat escoltem al Judici com la farsa es posa en evidència i no hi ha cap delicte pels acusats, també veiem com la versió d’aquests dies esmentats queda desnaturalitzada sense fre i a l’altre costat com diria aquell el més calent a l’aiguera i amb el perill de que aquest abisme entre poble i representants cada cop sigui més gran.

SOCIS D’OMNIUM O L’ANC

La pregunta clau als nostres acusats es veu per demostrar la rebel·lió, la violència i tots els càrrecs inventats que s’acusa als nostres dirigents polítics al Suprem, es resumida en saber si son socis d’Omnium o de l’ANC.

Aquesta es la pregunta que es va repetint com si fos un delicte ser soci d’aquestes entitats i com si això jutifiqui els 25 anys de presó com a condemna. Tota una paradoxa de grans dimensions que com no podia ser d’altra manera i davant també el baix nivell de fiscalia i advocats de l’Estat vist fins ara, els nostres presos polítics amb les seves intervencions desmunten i ridiculitzen sense esforç. De fet no hi ha color entre el nivell d’uns i altres i de la veritat d’uns fets en un costat i la d’un relat fantasios i d’odi que sembla ja te la sentència escrita en el context d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol.

Tanmateix i com diu en Bernat Dedéu més d’un any desprès del referèndum i declaració del Parlament cal seguir exigint la responsabilitat dels que estan al banc dels acusats i a l’exili de no haver culminat el procés tal com s’havia venut al poble. Una cosa no treu l’altra i com sempre el poble es mereix respecte i una explicació per totes les parts.

L’era de l’empatia
Bernat Dedéu

El nostre diccionari de l’IEC defineix l’empatia com la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs mitjançant un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Tradicionalment, el procés de posar-se en la pell de l’altre ha tingut una aura moral positiva, especialment si aquest grup o individu a què es refereix la frase anterior resulta una víctima d’un fet o condemna injusta. Paradoxalment, diria que ens trobem en un present polític en què l’empatia, sota l’excusa d’aquesta momentània calcomania existencial amb l’alteritat, representa la forma més perversa de cinisme amb què la classe dirigent pot espolsar-se la responsabilitat atorgada pel poble.

Preneu com a deliciós exemple la política més empàtica de l’univers: la hiper-alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan un periodista o ciutadà pregunta a Colau per l’alça dels preus del lloguer a la capital des que ella és a l’alcaldia, lluny d’exposar les causes d’aquesta pujada o d’intentar cercar remeis per pal•liar-la, la política comuna acostuma a respondre que ella paga religiosament el seu lloguer i que també li sembla desmesurat. Quan és qüestionada per temes d’igualtat social, de tolerància o d’agressions al col•lectiu elagetebeí, Colau mai no desaprofita l’ocasió per recordar la seva condició de bisexual, amb el simple objectiu d’adduir que, en aquesta lluita, ella hi és d’antuvi.

El gest de Colau té un mèrit extraordinari, car l’alcaldessa ha aconseguit àdhuc modelar la pròpia identitat d’una forma magistral, agraint a l’atzar dos dons: haver nascut “bisexual i de classe pobra” (el tercer do, el de la nació oprimida, no l’ha inclòs en la seva personalitat, perquè fa poc cosmopolita). Seria injust adjudicar aquesta apologia d’allò empàtic només a la inquilina de l’Ajuntament perquè, d’ençà dels empresonaments del govern català no exiliat, l’empatia ha fet de mur de contenció a qualsevol esment als discursos que hem escoltat fins ara al Tribunal Suprem. De fet, ja fa un any que la crítica al processisme és un tabú que s’escuda en l’empatia bonhomiosa vers els pobres engarjolats.

Mentre aquesta setmana i l’anterior, els nostres polítics electes ordien discursos d’altíssim contingut polític, als ciutadans se’ns negava la possibilitat d’incidir en els seus mots a causa de l’empatia. De fet, la nostra wagneriana tribu ha experimentat un orgasme continu d’orgull veient declarar Junqueras, Forn, Turull i Romeva. Ai, reina, sí que parlen bé els nostres nanos, i quina llàstima com mos tracten els espanyols! Certament, les intervencions brillaven, els arguments eren dignes de Ciceró i l’empatia aflorava a dojo: qualsevol cosa, ai las, menys recordar que aquestes mateixes persones són responsables directes de tots els incompliments posteriors a l’1-O i (parcialment) de la repressió estatal que viu el poble català.

Però l’empatia ho taparà tot: les mitges veritats, la jugada mestra, el camí de la llei a la llei, les estructures d’estat que eren quasi a punt d’enllustrar-se, i tota quanta mandanga esdevinguda fum. La pregunta ara és fins quan ens haurem de capbussar en aquest estat d’empatia contínua que eximeix de qualsevol responsabilitat moral. Car tot pinta que aquest estat on la crítica viurà entre parèntesis es perllongarà quan es dictin les inexorables condemnes, a la qual cosa caldrà després afegir un temps prudencial quan surtin de la presó (un fet que, com molts conciutadans, jo desitjaria immediat). L’univers de les emocions, conseqüentment, garantirà més d’un lustre d’anestèsia.

Entrem de ple en l’era de l’empatia. Ens caldrà, doncs, que els nostres il•lustríssims acadèmics de l’IEC barrinin noves definicions. Jo els en proposo una de nova: “facultat d’identificar-se amb la dissort aliena d’un castigat o reprimit, mitjançant la qual hom renuncia a la seva capacitat d’anàlisi crítica sobre aquesta mateixa persona”. Procedeixin a incloure-la al totxo, que això va per llarg…

TOT S’HI VAL CONTRA CATALUNYA

Nou atac del sistema a Catalunya. Per part espanyola retirant l’escorta al President Torra en el seu trasllat a Brussel·les i el President de la Cambre Europea Tajani prohibint la Conferència dels Presidents Torra i Puigdemont a dins l’Eurocambra per motius de seguretat, també una exposició de la Plataforma per la LLengua sobre la llengua catalana diu que per la pròximitat electoral espanyola i al mateix temps acceptant Conferències de l’extrema dreta polonesa i ara diuen que també de VOX en una nova mostra del pa que es dona a les institucions europees.

Ens trobem un altre cop amb una persecució a la democràcia per damunt de tot. Deixar que el President Català viatgi sense escorta es una indecència i una irresponsabilitat, els hi agradi o no els motius del viatge, aquesta mesura deu formar part de la campanya de Borrell i la seva exportació de la marca Espanya que inclou comparar com va dir la seva responsable una votació amb una violació, tot plegat indica el nivell i l’odi al que ens enfrontem i que haruia de servir com avís pels nostres dirigents.

Pel que fa a Tajani, veiem clarament quins creu que son els valors europeus. El supremacisme, la imposició i el triomf dels lobbys capitalistes amb l’extrema dreta com exercit per convertir en un espai que hauria de ser de democràcia i valors en un de molt diferent. De fet Tajani no pot justificar cap motiu de seguretat per prohibir una Conferència quan el President Puigdemont ja ha viatjat per moltes institucions dels països europeus sense cap incident, al mateix temps barrejar una exposició sobre llengua amb unes eleccions estatals espanyoles ja es xenofòbia. Per reblar el clau donar ales a l’ultradreta amb acceptaciò d’actes dins unes institucions es pervertir qualsevol valor que de fet ja veiem per exemple amb la manera de gestionar els milers de morts a les aigues europees cada any sense cap intenció de resoldre aquest drama humanitari.

Una Unió que ens demostra que no bellugarà un dit per nosaltres si no hi ha uns fets concrets que l’obliguen i que tant sols depenen de nosaltres. Una Unió convertida en un club d’Estats amb interessos econòmics i de poder com a preferència en benefici dels de sempre. Aquesta Europa a mi no em representa.

HO DIUEN ELLS

El President espanyol, Pedro Sanchez ens diu que apel·la a l’Espanya moderada i sensata per evitar el triomf dels mes ultres en referència al tripartit d’ultra dreta, alhora la Ministra Calvo diu que l’independentisme va mantenir el dret a l’autodeterminació al diàleg perquè el judici era proper. Dues idees que ens donen moltes explicacions.

Es increible el cinisme i el relat del PSOE de cara a aquestes eleccions espanyoles acusant l’independentisme de no haver aprovat els pressupostos i deixar caure aquest Govern, com també d’un possible tripartit ultra com a guanyador. De fet la victòria o no dels partits ultres dependrà dels votants espanyols, crec que funciona així i no de qualsevol partit. Alhora com sempre Catalunya serà l’arma per veure qui la diu més grossa i qui serà més dur com eina per recollir vots.

No espero res del tripartit d’ultradreta que amb la seva paranoia i odi irracional a Catalunya nomes faran que posar-lo damunt la taula com hem vist per exemple amb el numeret de Ciudadanos a Amer aquest cap de setmana, un odi sense escrúpols i que no sembla que hagi de portar aturador.

El PSOE apel·la una Espanya moderada, suposo que no es deu referir a la que han practicat sense resoldre un problema polític a Catalunya per la via política, negant el dret de tots els pobles a l’autodeterminació, negant parlar en un diàleg però sense parlar del principal problema i reclamació catalana i atorgant-se el poder de saber que volen els catalans obviant un cop més la realitat, això li diuen moderació. Com ho veiem amb Calvo que no entén com es manté el tema principal per la part catalana, que volen que mantinguin doncs.

Neguen constantment la realitat, la pretenen tergiversar i així fer política virtual com han fet fins ara. Alhora imposar una realitat basada en la imposició i la seva llei màxima d’esquenes als drets de la gent i de pas a la democràcia.

Ho diuen ells.

DIGNITAT O VICTÒRIA

Aquestes dues paraules molts cops van lligades i altres no. Malauradament els catalans tenim per costum fer les coses impecables i buscar que la nostra raó sigui immaculada, però deixem a la segona part la victòria final. La història en va ple.

Ahir gran lliçó del vicepresident legítim, l’Oriol Junqueres davant el Tribunal inquisitori, deixant clar la defensa del vot, de la democràcia i de l’independentisme com a millor formula pels ciutadans i no per enfrontar ningú, amb el seu verb habitual i la pedagògia de professor d’Universitat va deixar en ridícul a una Fiscalia que cal dir de baix nivell. En Quim Forn, va optar per rebatre els arguments tècnics sobretot del seu àmbit, els Mossos i els operatius de l’1 d’Octubre, i la veritat es que va ridiculitzar les falses acusacions del Tribunal amb dades i documents que haurien d’avergonyir al mateix, però com deia al principi, ells nomes valoraran el resultat final, per cert, i malauradament crec ja escrit de fa temps.

Una cosa fa mal de sentir, i no es el primer cop, tractar l’1 d’octubre i la Declaració d’Independència com actes simbólics sense cap valor formal, i això fa mal i la sensació de frau i engany al poble ens envaeix. Crec eren i son els nostres representants amb un objectiu clar validat a les urnes, un full de ruta amb unes lleis aprovades al Parlament amb tota la legalitat, i un resultat a pesar de la violència policial fora de dubte, amanit amb una Declaració votada al Parlament encara que tard. Un poble que va fer tot i més per protegir les urnes i el vot i que estava disposat a fer el que calgui al carrer per defensar el resultat i que ara no se’l pot dir que tot era simbòlic, en tot cas li podrien dir per exemple al Roger Espanyol i la perdua del seu ull i tants i tants casos.

No ens mereixem que juguin amb un poble que creu el que fa. Dit això, ens caldran moltes explicacions i sobretot saber cap on anem i el més important que volem fer. Ara a l’abril i haurà unes noves eleccions espanyoles i tornarem a veure la implicació dels partits catalans en una nova mostra contradictòria pel poble i de suport al caràcter simbòlic de tot plegat. Com deia el poble va fer tot per la victòria i ara no es mereix seguir per aquest camí. Te la dignitat i vol la victòria.

3 ANYS SENSE LA MURIEL

Com et trobem a faltar Muriel, un accident desgraciat ens va fer marxar una gran dona, impulsora de la “Revolta dels somriures”. Conjuntament amb Carme Forcadell simbolitzava aquest procés democràtic cap a la llibertat catalana i el seu tarannà dolç però contundent ara ens faria molta falta.

Per damunt de partits i interessos seguirem fins al final, i una part serà per tú.