Arxiu mensual: gener de 2019

IRONIA PER SORTIR DE L’ATZUCAC

La societat catalana, particularment la que vol una República per Catalunya viu perplexa i porta més d’un any assistint a espectacles que no hauria imaginat quan ho veia a tocar. Veu les reaccions dels seus partits, del seu Govern i dels principals líders i assisteix atonita a les portes d’un judici per dir-ho suaument desorientada. Per això he trobat adient un toc d’ironia amb l’article de Joan Rovira que segur ens ho farà empassar millor.

L’exèrcit de Pancho Villa

per Joan Rovira
Però, a veure, per què insistim a demanar unitat, a somiar unitat, quan és evident que, d’acord amb el pensament estratègic imperant, no hi ha res més eficaç que la desunió i el caos per garantir la victòria final?

Jo vull creure, en les poques estones que em dóna per ser creient de religions fantasioses, que hi ha genis visionaris, amb ments molt més complexes que la meva, que saben que l’arma secreta de Catalunya per guanyar és precisament la desunió, el caos, l’embolic constant, la picabaralla creativa i amarga.

Quan tens al davant un Estat podrit i corcat, sí, però poderós i desacomplexat com és Espanya. Quan t’enfrontes a una casta funcionarial, política, policial, judicial, periodística, militar i econòmica, que se les sap totes i està disposada a tot, perquè ja no té marxa enrere. Quan ja has fet figa just al moment de la veritat, quan tot ha acabat en una desbandada caòtica, quan ets la víctima d’un xantatge i d’un escarment brutals. Quan entre els uns i els altres s’han petat la Generalitat, l’autonomia i la Constitució… què millor, penso jo, que contraatacar amb un plantejament creatiu, d’aquells que desorienten l’adversari i que et situen en la posició adequada per llançar l’ofensiva final.

La desunió és la nostra arma secreta per enfonsar Espanya, cada dia n’estic més convençut, encara que, per les meves limitacions, no acabo d’entendre els mecanismes que ens han de portar a un triomf aclaparador. A vegades pot semblar que aquesta desunió, aquesta constant batalla interna repleta de misèries i egoismes de via estreta, pot fins i tot enfonsar Catalunya per als propers trenta o quaranta anys. Però quan penso això, em corregeixo immediatament: segur que em falta informació, segur que no tinc els elements necessaris per valorar la brillantíssima estratègia de fons que s’ha posat en marxa i que ens condueix, imparables, cap a un èxit històric de dimensions còsmiques. Quants llibres d’història s’escriuran, en anys a venir, lloant tota aquesta sagacitat, tanta intel•ligència política, tanta visió de futur…

On els comuns mortals només veiem ganivetades, putadetes, venjances, partidismes miserables, fugides cap endavant, músiques ploraneres per amagar la veritat, maniobres patètiques i altres tristes i més aviat vomitives baixeses humanes i polítiques, s’hi amaga la llum de l’estratègia guanyadora.

Uns que si Sòcrates o Ciceró, els altres que si la paciència que s’ha de tenir per no buidar el pap abans del judici, els de més enllà que tenen pressa perquè ens estavellem gloriosament amb ells, els que somien amb la república bolivariana, els que volen canviar-ho tot perquè no canviï res, els que juguen a proclamacions simbòliques, els que diuen que eixamplen la base de cara a l’any 2524 però no tenen ni punyetera idea de com fer-ho, els que esperen amb tota la fe que el món sencer s’horroritzi espontàniament amb la gran injustícia que està cometent Espanya…

Pot semblar que això no va enlloc? Que no és un principi, ni una continuació, sinó l’agonia que precedeix el final? Algú podria comparar-ho, de mala fe, amb l’exèrcit de Pancho Villa? Potser sí, però…

Segurament no entenem prou bé la intel•ligent divisió de papers que s’ha plantejat, amb una extraordinària capacitat disruptiva: tu a la presó, jo a l’exili, i tots a hòsties fent veure que pensem en les eleccions i en l’hegemonia, i en quatre dies independents.

El cert és que a alguns ens falta fe en els líders visionaris que ens guien. Ens fixem massa en els seus petits defectes i no valorem prou les excelses virtuts que els inspiren. Ells i elles tenen un pla, però no ens el poden explicar, per raons òbvies. Segur que ha de ser això. Hi ha un pla, tot està previst i les coses aniran passant, una per una, fins que totes les peces encaixin. Qui no s’ho cregui és que no té prou fe, perquè tot s’està fent de forma impecable i aviat el món sencer ens prendrà com a exemple: la innovadora i sorprenent via catalana esdevindrà el referent universal per a tots els processos d’alliberament nacional.

Que es prepari Espanya, perquè la força aclaparadora de la desunió catalana, l’impacte tempestuós d’aquest caos polític fenomenal, no només la farà trontollar, sinó que acabarà suplicant de genolls un referèndum o regalant-nos la independència.

Repetim-ho una vegada i una altra, totes les que calgui, fins que ens n’acabem convencent. Catalans i catalanes de poca fe: tenim la terra promesa a l’abast i no ho volem veure…

LA RECEPTA JUNQUERES

Coneixem aquesta recepta que el vicepresident legítim Oriol Junqueres ens trasllada en format de Conferència o d’entrevista. Rebutja el que Rufian va qualificar d’independentisme màgic o immediat per un de factible sent conscients del moment que vivim. Posa les municipals com una gran oportunitat de país amb Barcelona com a clau. Vol eixamplar la base i el judici el veu com una oportunitat, alhora diu que la victòria no s’aconsegueix amb una o dos batalles sinó amb el reforçament propi i desgast del rival. Per últim ens diu que es va quedar a Catalunya per sentit de responsabilitat cap als ciutadans en contraposició als exiliats.

Cal dir que com acte de partit estaria perfecte, com acte de país evidentment no. Rebutjar el que no es va ser capaç de fer efectiu quan estaven a la recta final es preocupant, ja que traspassa una responsabilitat que corresponia principalment al Govern català. Teniem les lleis aprovades, un Referèndum guanyat clarament sota les porres i una Declaració encara que tard però que no van públicar i no van començar a fer efectiva amb tot un poble al carrer per defensar-la. O sigui que parlar de responsabilitats com a mínim es questionable.

Ens porta a les Municipals, i especialment a Barcelona com a clau per la República, estariem dacord, però alhora rebutja una candidatura unitària que guanyaria l’alcaldia i amb el seu rebuig donarà la mateixa a la Colau de torn sense remei, tot un contrasentit.

Parla del famós eixamplament de base quan hi havia més de 2 milions de persones preparades per defensar la República i van negar aquesta possiblitat donant pas a la repressió absoluta i la desfeta, no veig com s’enxampla res així, ni com es guanya credibilitat de país.

Dir que per responsabilitat amb els ciutadans es va quedar posant els presos eticament per damunt dels exiliats, ho sento però em sembla irrespectuos i fals per ser moderat. Precisament la responsabilitat amb la societat era la Declaració i acte seguit informar a la comunitat internacional i començar a signar els primers decrets del nou Estat amb el poble mobilitzat al carrer per resistir. Fer el que van fer posa al mateix pla qui va marxar que qui es va quedar i sabia que anava a una presó espanyola amb seguretat.

De fet, es un tema personal, i ningú es pot atorgar el plus de responsabilitat i menys quan no van complir amb el mandat fins al final, tal com portem un any posterior al 155.

La recepta Junqueres així la veig.

RISCOS IMAGINARIS

Una nova violació flagrant dels drets individuals dels ciutadans negant la posada en llibertat mentres dura el judici als nostres ostatges polítics amb excuses de mal pagador sobre un risc de fuga inexistent com constata José Antich amb claredat en el seu escrit. Alhora el Govern espanyol amb diner públic obre una campanya diuen per lluitar contra els fake news que l’independentisme explicarà durant el judici a nivell internacional i posant al capdavant una exmilitant d’UPyD, on queda clar per on van les línies mestres d’aquest nou escàndol que ens tocarà viure.

Risc de fuga i dret de defensa
José Antich

Unes hores abans que els presos polítics catalans siguin traslladats de les presons catalanes a centres penitenciaris de Madrid, el Tribunal Suprem ha adoptat les últimes decisions respecte a la seva posada en llibertat, que els ha estat denegada. El TS fa esment del risc de fuga existent, de la garantia de defensa que tenen malgrat la seva reclusió i es fa tot un embolic quan explica l’existència d’estructures de poder republicà a l’estranger, en clara referència als exiliats i al Consell de la República.

Tothom sap que les excuses donades pel Suprem són això, excuses. Es poden justificar amb dosi de mala fe o tirant del Codi Penal, però no se sostenen. Avui dia, el risc de fuga queda perfectament anul•lat amb mesures de control telemàtic o amb una vigilància fora de la presó i en règim de reclusió. Si està més que justificada la seva posada en llibertat, que modificaria la seva situació de presó provisional, ho està molt més una llibertat vigilada. Tanmateix, alguns dels presos polítics —la presidenta Forcadell i els consellers Turull, Rull, Romeva i Dolors Bassa— sabien perfectament al mes de març passat, quan van tornar a declarar al Suprem, que serien enviats a la presó. I es van presentar davant del jutge Pablo Llarena. Tots quatre consellers es van presentar al novembre, van ser empresonats, posats en llibertat al desembre i es van tornar a presentar al març, sabent que tornarien a anar a la presó. No és acceptable que es parli de risc de fuga amb aquesta actitud.

En segon lloc, hi ha la qüestió de la preparació de les seves defenses. La presó provisional no només comporta anades i vingudes des del centre penitenciari al TS —almenys, una hora d’anada i una altra de tornada i amb jornades maratonianes de dimarts, dimecres i dijous—, sinó que redueix enormement el temps per preparar la seva defensa i dificulta que els seus lletrats puguin fer la feina en condicions d’una mínima normalitat. Potser es tracta també d’això: a la injusta presó provisional que han denunciat oenegés internacionals, afegir-hi les dificultats més grans possibles. Serà bo que els observadors internacionals vagin prenent nota de totes aquestes decisions.

La resolució judicial de denegació de llibertat té, a més, un element que no es pot passar per alt. El reconeixement que fa del risc de fuga vinculat, diu textualment, “a les estructures de poder organitzades fora del territori espanyol posades al servei d’aquells processats que han adoptat la determinació de sostreure’s a la crida d’aquesta Sala”. La Casa de la República de Waterloo es converteix així ja oficialment per a l’Estat espanyol en una estructura de poder organitzada a l’estranger, amb capacitat per acollir exiliats i facilitar auxili als processats. Certament, no inventa res el Suprem, però no deixa d’estranyar la normalitat amb què ho explica.

Potser cal que el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, i l’altisonant responsable d’España Global prenguin nota que la Casa de la República catalana ja forma part del nomenclàtor de l’Estat espanyol.

MARAGALL, AIXÍ NO

La resposta del candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Barcelona Ernest Maragall a les peticions d’unitat, crec es lamentable en els moments que ens trobem i deixa ben clar que no hi ha consens de l’independentisme i si molt autonomisme i partidisme sense fissures. No hi ha dubte que el 155 ha triomfat amb aquest aspecte.

A la Fundació de la Crida, el President Torra va tornar a reclamar unitat de cara a les municipals de Barcelona, posteriorment a la nit Marta Rovira des del seu exili a Ginebra també anava amb aquesta línia i la resposta del candidat d’Esquerra va ser tornar a negar la mateixa i burxar en l’argument que no podien ser un salvavides del centre dreta català amb consciència de debilitat pròpia. Alhora creu que la ciutat hi perdria ja que robaria opcions al ciutadà per votar diferents opcions de gestió i propostes per la ciutat, al mateix temps ofereix acords posteriors als comicis, i rebutja el pressing que pateix el seu partit, tot amb la mateix línia de l’Oriol Junqueras des de Lledoners.

Una falta de visió interessada i un partidisme sense límits seria la definició. Una alcaldia com la capital catalana no es qualsevol cosa, i seria vital pel projecte independentista, segur que tots els actors ho veurien així, no cal ser un gran estratega. També es sabut que a les municipals la candidatura guanyadora obté l’alcaldia independentment sigui majoria o no. Evidentment com a mínim amb 4 candidatures independentistes (Esquerra, Junts per Catalunya, CUP i Primàries) les opcions son gairebé nul·les i donen a Colau una nova oportunitat o fins hi tot a Manel Valls. En canvi una sola candidatura posant el país i la República al capdavant ho tindria molt factible assolir la mateixa.

Es mesqui posar aquest partidisme atroç com excusa per no donar el pas, o posar la gestió de ciutat com escull, oblidant el principal objectiu de país. Francament sense generositat, alçada de mires i un full de ruta compartit i clar per complir el mandat popular , el 155 haurà vençut i el partidisme autonomista que alguns sembla que defensen serà el pa de cada dia.

Sr. Margall, així no.

SENSE RESPOSTA

Com diu en Tian Riba, escoltant ahir al President Torra, veus clarament que ja hem perdut un any i no hi ha cap pla, ni proposta pels judicis i per fer efectiva la República, més enllà de la retòrica repúblicana. El dia 29 els ostatges sortiran cap a Madrid i trobar una resposta unitària es clau amb o sense els partits i aqui la societat catalana un cop més ha de prendre la iniciativa i arrossegar el decebedor i poruc partidisme.

Super Glue
Tian Riba

El president Quim Torra va anar ahir a Can Basté i, més o menys, va explicar que “vivim en una autonomia jurídica, on hi ha una República declarada, però no feta efectiva, però que s’està tractant de fer efectiva, però amb un govern que actua amb les competències de l’Estatut ―retallat, afegiria jo―, per tant, actuant com una autonomia, però mirant de fer efectiva la República, per tant, treballant perquè Catalunya pugui ser independent ―ja veurem com, va afegir el president i afegiria jo― sense descartar cap via democràtica i pacífica”. Més clar, l’aigua, no?

El president Torra, que intenta parlar més clar que els polítics professionals, només va tocar l’Stradivarius quan se li va preguntar què pensa fer quan hi hagi la sentència del Suprem sobre l’1-O. La resposta va ser que anirà al Parlament amb una proposta sota el braç perquè es voti. Però el violí va arribar quan va ser preguntat sobre quina proposta. Fer efectiva la República? I si la proposta és aquesta i el president de la cambra, Roger Torrent, no la vol sotmetre a votació per evitar tornar a començar amb les presons i els exilis, culpar ERC de traïció i anar a eleccions amb aquest marc? O la proposta ha de ser consensuada prèviament per la voluntat del president d’exercir de Super Glue-3?

I aquesta és la clau. És el que volen saber els ciutadans. Fa només 10 anys, els independentistes eren el 15%. Ara són la meitat. Hi encara hi són. No han marxat. El catalanisme tenia l’Estatut com a mínim comú denominador. Ara el catalanisme s’ha gibaritzat ―tot i els esforços de resistència de part del que queda dels temps de la guerra freda PSC-CiU― i el corrent majoritari és l’independentisme. La gent hi és. Però es pregunta què ha de fer per no haver d’aprendre’s la impossible definició de Quim Torra i anar-se’n a casa desesperada. I, per tant, si els dirigents, si els partits, volen que la gent no marxi, han de consensuar un mínim comú denominador. Tornar a establir una estratègia. I no només una resposta al judici, sinó més enllà. Encara que hàgim de tornar fer servir el concepte de full de ruta.

El dirigent polític que ha fet la proposta més potent és l’enemic públic número 1 de l’Espanya que José María Aznar va començar a imposar fa més de 20 anys: Arnaldo Otegi. Otegi parla d’un gran pacte dels independentistes de tot l’Estat que vagi de Bildu i la CUP al PNB i el món convergent per confrontar-lo a l’Espanya de matriu castellana i fer possibles canvis en profunditat. Però perquè hi hagi aquest gran pacte que permeti confrontar l’Espanya del tripartit de dretes amb l’Espanya que vol obrir un procés constituent sense cap renúncia, el primer que han de fer uns i altres és posar-se d’acord dins dels seus respectius països, cosa que no passa ara ni a Euskadi ni a Catalunya. I, en aquest sentit, on urgeix més una clarificació és dins del món convergent, on hi ha la batalla de la sopa de lletres entre un PDeCAT que es resisteix a morir, l’interregne de Junts per Catalunya, i una Crida que es resisteix a néixer. Però cal també un mínim d’estratègia entre la resta de sigles també per coordinar una internacionalització, aprofitant que la lluita pels drets civils i polítics s’entén més al món que la voluntat d’una regió rica de marxar d’Espanya, que és el que havia venut la diplomàcia espanyola. Si cadascú truca a la porta pel seu compte, els diran que primer es posin d’acord entre ells.

Només si entre Lledoners, Waterloo, les primeres neus de Ginebra i els relleus institucionals es posen d’acord, serà possible que la resposta a la sentència, que ha de ser política, sigui avalada per una majoria del Parlament. Altrament, portar una proposta que no compti amb aquesta majoria, només porta a unes eleccions. Però més enllà d’això, només trobant un nou mínim comú denominador ―i explicitant-lo― evitaran empetitir la base, que és el contrari que eixamplar-la.

EL TRACTE DIFERENT

Es curios veure com situacions que es podrien assimilar amb diferents contexts tenen reaccions diferents per part de la comunitat mundial. Veneçuela i Catalunya per exemple en son un bon exemple.

Veure com el lider opositor Juan Guaidó es proclama al carrer com a president interí durant una manifestació contra Maduro, i ràpidament Estats Units el reconeix i encoratja altres Governs a fer el mateix es xocant. Al mateix temps un conflicte que be de les sospites de frau electoral que van mantenir Maduro al càrrec i que alguns Estats van donar credibilitat.

Un tema seria la legitimitat i netedat de les eleccions que perpetuaven a Maduro al Poder, ja sabem que aquest líders acaben sent dictadors encoberts sense manies, de fet el Parlament veneçola no va reconeixer la victòria, i un Estat ric que viu una gran crisi economica per la caiguda del preu del petroli i les sancions internacionals i també de caire social, alhora que veu com l’oposició intenta desbancar el cap present però les manifestacions i enfrontaments diaris provoquen una mena de Guerra civil interna que no s’atura.

Dit això, es curiós com el resultat de les urnes sota la repressió amb el vot lliure de la gent no es reconegut i en canvi la declaració unilateral del líder opositor amb o sense raó sobre les sospites de frau es avalada sense recel.

El paper d’Estats Units evidentment es clar, i les seves intencions es tornar a controlar tota Sud-america com temps ençà quan el Dictador de torn amb el seu suport espoliava el país i omplia els interessos americans que en alguns Estats amb victòries populistes que molts cops han acabat amb règims iguals però amb diferents interessos han trastocat.

Tanmateix, un reconeixement democràtic d’aquest fet intern es senzillament intolerable i sospitós al mateix temps. Si a Catalunya no han validat el clam de la gent, els resultats electorals i d’un referèndum, o sigui el lliure mandat de la gent, tampoc es pot fer en aquest cas i amb greus mancances democràtiques de forma i fons.

Aquest es el joc a nivell mundial i si volem ser un Estat més hem d’estar disposats a jugar-hi sense el lliri a la mà per no provocar tractes diferents.

LA VERGONYA D’ALTSASU

Ahir vam veure el cas Altsasu per la Televisió Pública Catalana i vam constatar si calia que el concepte Espanya es Turquia sempre va cap a una realitat que cada cop menys gent pot negar.

Un cas on 8 joves han estat victimes d’un Estat amb condemnes de 12 anys de presó per una suposada baralla de bar mai demostrada i amb nombroses proves que han estat amagades i un odi en aquest cas al conflicte basc que segueix viu i ben viu.

Escoltar la presidenta de Victimes del Terrorisme parlant de la por i l’odi que encar tenia, i la seva alegria per la condemna, reflecteix quin tipus de personatges parlem. Obliden sempre una cosa, que ells parlen des de la seva posició de superioritat i amb tot un Estat al darrere, no amb igualtat. Cal molta barra per tenir les forces policials al costat, les estructures judicials i les estructures de l’Estat al costat amb objectiu sistemàtics de repressió, queixar-se de la por i l’odi.

Fiscals de l’Audiència nacional amb clar posicionament polític en un Tribunal hereu del franquisme i on segueix ben viu. Irregularitats flagrants com videos que demostren que les acusacions van ser falses. Veure la camisa blanca immaculada de la suposada victima quan teoricament estava tacada de sang per tots els costats i bruta per les trepitjades, identificacions que no coincideixen amb la realitat i moltes més proves que fan d’aquest judici una farsa.

Escoltar com els controls de la Guardia Civil son intimadatoris al País Basc i amb barra lliure per tractar a la població, fa fredat i demostra que res ha canviat.

Un procés de pau que nomes ha interessat a la part basca i no per la part espanyola que res ha fet i es l’excusa perfecte per la repressió i negar drets a la ciutadania que no podrien fer.

Aquesta es la trista realitat d’un Estat a la deriva on la ciutadania es indefensa davant unes estructures que no han evolucionat i que continuen ancorades al passat.

EL MISERABLE BORRELL

El ministre Borrell ho ha tornat a fer, la seva mesquinesa no te límits, i ahir va tornar a negar els ferits del dia del Referèndum català i va tornar a dir que moltes de les imatges eren falses.

Cal tenir molt poca humanitat i molt de cinisme per seguir insistint en uns fets que tot el món va veure i que fora del relat inventat espanyol sap tota la resta del planeta. Negar l’evidència i la realitat es l’opció dels “a por ellos” per blanquejar la seva violència i el seu nul respecte per la democràcia i la ciutadania. Aquests son els que ens ofereixen pressupostos i els que ens venen com els bons per Catalunya.

Borrell, la guineu al galliner

José Antich

Cal tenir molta barra per anar al Consell de la Unió Europea sobre Afers Exteriors i defensar que moltes de les imatges de la violència policial de l’1 d’octubre estaven manipulades, no hi va haver els ferits que els serveis d’emergència i la Conselleria de Salut van atendre i van comptabilitzar i que tot formava part d’una campanya d’intoxicació de l’independentisme. Ho acaba de fer el ministre d’Exteriors, José Borrell, en vigílies del judici de l’1-O, que asseurà bona part del Govern i diversos líders independentistes al banc dels acusats amb peticions de penes que en el seu conjunt sumen més de 200 anys.

No és el primer que ho fa: el seu antecessor, Alfonso Dastis, del Partit Popular, ja ho va provar. Va sortir escaldat dels fòrums en què ho va fer i fonamentalment de sengles trobades amb la BBC i la cadena de televisió Sky News, que, en directe, el van replicar amb enorme duresa, ja que estaven emetent les seves pròpies imatges d’aquella violenta jornada policial. Dastis va recular i va guardar silenci però el vídeo va fer la volta al món. En un fòrum més reduït i sense imatges, Borrell ho ha tornat a intentar. És possible que per educació ningú no li hagi dit res però aquelles imatges van situar a l’ull de l’huracà la policia espanyola i la violència que va exercir contra els ciutadans catalans.

El ministre Borrell farà molt soroll a Espanya amb la seva campanya a l’estranger contra l’independentisme català. Però la seqüència del que allà va succeir és massa viva perquè pugui ser oblidada. Mai a Europa no havia passat res igual contra ciutadans indefensos i en actitud pacífica. D’aquella actuació se’n deriven moltes coses, des del discurs del Rei, fins al 155 i la supressió del Govern. També, el fals relat en què se sosté tot el judici que s’iniciarà el 5 o el 6 de febrer. El judici més important que ha tingut Espanya en dècades i que ha despertat l’interès dels principals mitjans de comunicació internacionals, entitats com Amnistia Internacional, diverses oenegés, parlamentaris europeus i membres de cambres legislatives de diferents països europeus.

Un judici que, d’altra banda, auscultarà el nivell de democràcia existent a Espanya. La pèrdua de llibertats individuals i col•lectives que s’ha viscut en els últims anys. L’atzucac al qual vol portar a Catalunya un poder desbocat que s’agrupa al voltant del A por ellos! i que veu al judici el moment d’esclafar una ideologia i de donar un escarment. Tot molt allunyat de la justícia però molt del grat de Borrell.

ELS NOUS TEMPS

El conflicte del taxi torna amb força, hem vist imatges de violència, talls als carreres i paraules gruixudes i de coacció dels seus representants amb diferents visions de les administracions que amb la patata calenta i les eleccions municipals properes els incomoda qualsevol decisió.

Efectivament, no vull treure raons per la indignació al sector del taxi, la competència molts cops deslleial de les noves plataformes i en conseqüència la baixada d’ingressos. Tot això ho sabem, però a l’altre costat de la balança veiem com el món avança i canvia i no es pot lluitar contra l’evolució. Quants oficis hem vist que han desaparescut per l’aparició de la tecnològia o noves formes, quants sectors han hagut de canviar i adaptar-se a noves maneres de fer per no morir. La resposta es molts i ara el taxi no pot ser una excepció.

Res es per sempre, i aquesta nova manera de transport es un servei a la ciutadania que no poden coaccionar un sector simplement perquè afecta la seva butxaca. Cal una regulació es evident per trobar la convivència a la nova situació, però es intolerable aquestes imatges que hem vist com un xantatge a una societat que no pot veure tampoc retallats els seus drets i una evolució del planeta constant que fa evolucionar tots els sectors i provoca canvis on la humanitat ha de saber adaptar-se.

Dit això, veure les reaccions de les administracions es com sempre veure la mediocritat dels nostres representants i els seus interessos bàsicament de captació de vot i de partit. l’Estat ens diu que no es la seva competència i ho deixa en mans de les Autonòmies i Ajuntaments. La Generalitat de moment es l’única que ha fet una proposta, que pot agradar més o menys, però ha proposat aquesta regulació pel debat amb el parany que dona via lliure als Ajuntaments per canviar-ho, però que podria ser impugnat immediatament. La part de l’Ajuntament amb Ada Colau al capdavant com sempre no es mulla, si i no i tot el contrari per no esquitxar els problemes, es a dir electoralisme màxim, no fer enfadar ningú i de pas incomplir amb la funció per la qual ha estat escollida, una llàstima i la constatació que calen canvis a Barecelona, que podrien vindre de l’independentisme si sigues capaç de deixar els partits i mirar el país.

En definitiva un exemple perfecte de la barra lliure d’un sector i la mediocritat política en general.

LA CATALANOFOBIA SENSE LÍMITS

El Parlament extremeny aprova una moció dels Populars per demanar el 155 per Catalunya amb tota una sèrie de mesures com el control de TV3 o el dret a que el castellà sigui llengua vincular a les escoles, o via lliure per recuperar les competències que facin falta i es creguin oportunes.

Aquest surrealisme va comptar amb el suport dels Populars, Ciudadanos i Socialistes i va ser emés en horari prime time a la Televisió extremenya. Una espècie del “A por ellos” amb versió parlamentària.

Fins aquest nivell l’odi a Catalunya ens porta a l’Estat que un parlament autonòmic opini i exigeixi el càstig a un altre i no s’ocupi del que vertaderament suposo importa els seus votants, com es els problemes a Extremadura, segurament tapats per ampliar i lloar aquest odi sens límit pel que fa a Catalunya i que tant rèdit dona. De fet aquells que parlen dels problemes reals de la gent constantment ens ensenyen cada dia que aquest en te un que es veu en primer lloc com es la unitat d’Espanya, tot un desgavell i una burla a la ciutadania per intentar dissimular aquest feixisme sociologic tant impregnat a les estructures estatals.

Iceta des de Catalunya ho ha criticat, però ja veu i cada cop ho pot dissimular més com el seu partit es idèntic en objectius a la dreta que tant rebutja. Aquest es el diàleg que ens volen oferir. Us imagineu el Parlament de Catalunya aprovant mocions contra un altra comunitat, seria surrealista i trist, però a Espanya amb els catalans tot s’hi val, arribant a veure com per exemple Millan Mestre per primer cop assumia el tracte colonial cap a Catalunya.

Alhora veiem com a Madrid ens anuncien dos taules de diàleg, una la que ja existeix entre Governs i un altre entre partits i on ja s’ha dit que nomes es tractaran temes dins el marc de la Constitució i no el problema polític de Catalunya. Aquest es el gran botí dels nostres representants dues taules per res que sonen a una nova presa de pel a la societat catalana.

Una presa de pes des de dins i catalanofòbia sense límits des de fora, aquest es el context on ens trobem.