Arxiu mensual: novembre de 2018

EUROPA DE REULL

Interessants reflexions de Ramón Cotarelo sobre les futures eleccions europees, que son un paradigma de la direcció del procés en aquests moments. Sense unitat, n’hi ha que no la volen, la clàssica esquerres i dretes que simplement valida el context autonòmic que semblava deixat enrere i la constatació dels partits com a primera opció deixant el país per la simple retòrica.

Mirant a Europa

per Ramón Cotarelo

Dues notícies en un mateix dia il•lustren sobre alguna complexitat de l’independentisme català. La primera és un informe de la fundació Elcano sobre l’opinió dels europeus al voltant de Catalunya, els catalans, les relacions amb l’Estat i les previsions d’independència. La fundació Elcano té prestigi, és acadèmica, liberal/socialdemòcrata i amb un rampell d’espanyolisme.

L’informe mostra una opinió europea generalment favorable a Catalunya, els catalans i la independència. Lògicament oscil•la segons països, però la mitjana de la Unió és favorable i pro-independència.

La segona notícia, llegida en un digital, és que ERC, Bildu i BNG negocien una candidatura independentista a les eleccions europees amb exclusió de Puigdemont, la Crida, el PdeCat i, qualsevol personal o ens que no sigui d’esquerres, segons doctrina de Joan Tardà. Segons sembla, s’està a l’espera de si la CUP decideix participar i de saber si, decidint participar, exigeix la presència de l’independentisme conservador o subscriu l’exclusió.

A primera vista, la imatge de l’independentisme català és millor a Europa que la seva realitat a casa.

La justificació de les llistes catalanes separades és la teoria general que s’addueix en totes les eleccions: les llistes separades maximitzen el vot independentista. La justificació perquè els separats a Catalunya vagin juntes amb els bascos i les gallegues és la idea de les esquerres amb les esquerres encara que siguin d’altres nacions perquè a això obliga el caràcter de col•legi únic de les europees. Per fi, la justificació per no anar amb les altre esquerres catalanes i espanyoles (amb les que, per la resta, hi ha bona sintonia) és que es tracta d’esquerres independentistes. ¿Correcte?

Correcte. La teoria general que les llistes separades maximitzen el vot independentista té el correlat que, tant és com siguin les llistes si, un cop escollides, els/les electes coincideixen en l’acció de govern del compliment del mandat de l’1-O.

Amb un petit matís. Les eleccions europees, com el seu nom indica, son europees; no catalanes, ni espanyoles. La importància dels seus resultats en termes de vots i escons per a les llistes independentistes és molt moderada, per no dir inexistent. Tot i que dels 54 diputats que corresponen a Espanya la llista independentista aconseguís 10 o 15, el Parlament Europeu té 750 diputats. S’ha de tenir així mateix en compte que els d’aquesta llista hauran de defensar tres nacions l’únic punt comú de les quals és que volen alliberar-se d’Espanya. És un grup a la contra.

Les eleccions europees no serveixen per a res des del punt de vista de l’eficàcia per raons òbvies i per això no son extrapolables a cap part. Però tenen un gran valor simbòlic. Probablement hagi presentat la seva candidatura Oriol Junqueras tenint en compte això. Però per això també, és incomprensible que s’hagi rebutjat l’oferta de Puigdemont d’anar segon a la llista. I això amb independència de si ha estat o no una bona idea. La ressonància de l’independentisme al Parlament Europeu és mínima, però, per poca que sigui, no és encertat no aprofitar-la privant d’un escó l’home que més ha fet a l’exterior per la República i és la imatge mateixa d’aquesta a Europa.

I per últim, una modesta consideració: en acceptar el marc legal espanyol (que, evidentment adapta a Espanya la normativa europea) formant candidatures que transcendeixen les fronteres autonòmiques però no les estatals, ¿no s’està prosseguint la política autonòmica? ¿Com encaixa això amb la implementació del mandat de l’1-O? Sens dubte, la llista única independentista beneficia els bascos i els gallecs, que van més endarrerits en el suport al moviment i aquest és un factor a tenir en compte. Però, ¿en què beneficia a l’independentisme català, l’horitzó immediat del qual és realitzar les seves pròpies eleccions al Parlament Europeu?

¿Per què no una llista única independentista catalana a la que puguin afegir-s’hi altres formacions independentistes sense obligar-les a prendre partit en un suposat conflicte intern català?

LES REIVINDICACIONS SOCIALS

Un dels problemes de no culminar les coses quan toquen es que els temes que havien quedat pendents de resoldre i que confiaven en aquest nou context ara tornen a sortir amb tota la legitimitat.

Les vagues de metges, bombers, professors i altres col·lectius destapen les misèries d’un sistema que amb les retallades ha entrat amb col·lapse i que nomes la voluntat dels professionals ha mantingut en primera línia. De totes maneres tot te un límit i la perdua econòmica dels mateixos i la manca d’inversions per continuar amb un servei de referència han portat a les protestes.

De fet, entenc que amb el procés independentista s’obria una finestra d’esperança per poder arribar en un context on l’implementació de tots els nostres recursos conjuntament amb una millor planificació de país portes a les solucions desitjades. Fins hi tot hem vist col·lectius compromesos amb el poble i la seva llibertat com els bombers posant els seus cossos al servei de la causa, cosa que mai els agrairem prou.

Ara havent constatat la marxa enrere de la culminació del mateix i l’acatament total del nostre Parlament on la paraula República nomes es una justificació que no una realitat, cal veure com es governa i es dona sortida als problemes socials. Ja no val l’excusa dels diners que no tenim o del poder legislatiu que gaudim. Es a dir la culpa es de Madrid, no la veig raonable, ja que nosaltres mateixos hem fet marxa enrere per revertir la situació i per tant ara tocaria fer política, en aquest cas autonòmica i assumir les responsabilitats que pertoquen.

Com deia al principi, no es pot estar a missa i repicant, ara no hi ha excusa nacional quan els mateixos partits l’han avortada, ara no es pot mantenir indefinidament als col·lectius més afectats sacrificats per sempre. Cal polítiques i recursos que hauran de buscar per fer front a una societat que ha de viure el dia a dia amb garanties i revertint allò que en un moment va quedar retallat per la crisi i que ara no es pot obviar.

EL BORRELL DE TORN

Aquest ministre es el clar exemple, no l´únic, del tarannà polític espanyol i la clara demostració del tot s’hi val per mantenir aquest règim tant allunyat de la democràcia i de tant baix nivell intel·lectual.

Les declaracions de la Virreina Cunillera defensant Borrell i dient que te una intel·ligència fora del comú fan riure per no plorar i també delaten el nivell d’aquest altre personatge que segueix amb diferents formes la tasca de l’àntic Virrei Millo amb una burla constant a la dignitat dels catalans.

De fet en Borrell, aquell que va utilitzar informació privilegiada per vendre accions d’Abengoa i que ara ha estat multat, el mateix que redueix el genocidi dels indis americans a una xifra de 4 indis amb menyspreu, el mateix que inventa una escopinada invisible per la resta de la humanitat per justificar la seva fatxenderia, aquell que ens vol desinfectar pel nostre independentisme i que participa amb manifestacions al costat del feixisme sense rubor. El mateix que va faltar al respecte al COI amb l’afer de Kosovo, el que es va atrevir a dir que abans es trencaria el Regne Unit que Espanya o que minimitza l’efecte de les bombes venudes a Arabia Saudita com si fossin caramels, que per discrepar políticament sobre l’opinió dels presos polítics belga ha creat una crisi diplomàtica amb expulsió del delegat de Flandes inclosa i altres exemples que trobariem amb la seva gestió i declaracions.

Aquest deu ser la intel·ligència fora del comú, com descriu Cunillera que hi troba. De fet la xenofòbia i falta de respecte d’en Borrell no te límits i la seva falta de qualsevol engruna d’humanitat com va quedar demostrat amb la seva burla d’Oriol Junqueras quan ja estava a la presó es un fet inqüestionable.

En qualsevol democràcia normal, evidentment no tindria cap càrrec polític, i per suposat i nomes per l’afer recent de treure profit de la seva informació per enriquir-se hauria estat cessat o hagués dimitit. De fet per molt menys altres Ministres ja van presentar la seva dimissió i ara veiem com es protegit i lloat pels seus companys de partit com si res.

Aquesta es la democràcia espanyola, on els Borrells de torn poden fer i desfer sense por amb una ciutadania totalment indefensa.

COHERÈNCIA

Les declaracions de Jordi Cuixart des de la Presó demanant coherència a la classe política catalana i fer allò que van prometre i pel que van ser votats es de manual.

De fet parla del Referèndum pactat com una opció fantàstica però que dificilment un Estat com l’espanyol acceptarà mai i per tant hi ha altres vies com la desobediència cívil i pacífica que de cap manera es poden descartari s’han d’acceptar les seves conseqüències. Acaba defensant la unitat estratègica i rebutja cap pacte amb la fiscalia en una causa injusta.

Paraules coherents d’un home compromés i amb la dignitat intacte tot hi el seu captiveri per un Estat de façana democràtica i estructures d’altres règims.

Davant aquesta lliçó que ens trobem desprès d’un any del Referèndum de l’1 d’octubre i la Declaració d’independència posterior. Cap pas endavant, apart de la retòrica buida sobre la República, acceptació del tutelatge del Parlament de forma vergonyosa, victòries judicials a l’exterior amb les mans lliures, però acatament dins al territori amb el trencament de la unitat per part dels nostres partits que semblen ja més preocupats per les futures eleccions que pel que precisament van ser votats per la ciutadania.

Veiem com per exemple Esquerra ja ha rebutjat candidatures unitàries amb les excuses de sempre, sobre la base i la cantarella que separats es més beneficios i on sempre hi ha el suport d’alguna enquesta cuinada per corroborar aquest fals argument. Una CUP que s’ha desmarcat de la farsa i un Junts per Cat o Crida o com es digui que tampoc ha acabat de donar el que esperavem.

Davant això, evidentment i internacionalment estem perdent interés, ja que el moviment s’ha aturat i no es camina en la direcció amb la culminació del procés i amb l’excusa que s’ha convertit en el fonamental amb els presos polítics i els llaços grocs que han substituit a l’estelada, un clar simptoma, de que el pas enrere desprès de la proclamació encara per explicar i la repressió espanyola han fet el seu efecte.

Ara sembla que ho volen fiar tot amb un Judici que ja sabem el resultat, i on impassibles sembla deixarem que marxin a Madrid per no tornar i potser dins de 10 o 12 anys els tribunals europeus ens donaran la raó, i amb això se suposa ja haurem guanyat.

Haurem guanyat moralment, però això no fa una República, segurament la coherència que reclama Cuixart sí.

PRIMÀRIES SENSE UNITAT

Interessant article d’Eduard Voltas sobre les Primàries als municipis per agrupar el vot independentista i poder assolir alcaldies que per separat potser no s’assoliran i amb un impuls decidit de l’ANC. El problema i ho veiem a Barcelona per posar l’exemple més cru, es que ens podem trobar amb una candidatura per cada partit, apart d’aquesta nova creació i per tant l’objectiu quedarà encara més diluit sense remei.

Altres ciutats importants on l’experiment tindria tot el sentit ja veiem com els partits hi han girat l’esquena proclamant els seus candidats i prioritzant conservar les seves quotes de poder local abans de mirar els comicis en clau republicana, i aquí el problema es la perdua de la transversalitat de l’Assemblea i sobretot augmentar la direcció de la divisió quan es pregona sempre la unitat com a tresor.

Primàries: el suïcidi de l’ANC?

per Eduard Voltas

Com és que Ada Colau és alcaldessa de Barcelona si només té 11 regidors de 41? Doncs perquè la llei electoral diu que, un cop celebrades les eleccions, si cap candidatura no ha assolit la majoria absoluta de regidors ni tampoc es pot formar una coalició de govern de diferents grups que arribi a aquesta majoria absoluta, s’adjudicarà automàticament l’alcaldia a la que hagi estat la llista més votada. Això és el que va passar a Barcelona al 2015. No hi havia cap pacte mínimament coherent que sumés els 21 regidors de la majoria absoluta (les forces independentistes en sumaven 18; el PP, el PSC i C’s, 12), i per tant l’alcaldia corresponia a Ada Colau per llei. Que finalment tant el PSC com ERC i la CUP hi votessin a favor va tenir un valor polític, és clar, però no pràctic: Colau hauria estat alcaldessa igualment.

Aquesta peculiaritat de la llei en relació als comicis municipals ha estat un dels arguments centrals del moviment de les primàries que han impulsat persones particulars i petits partits com Solidaritat i Demòcrates, moviment al qual s’ha sumat decididament l’ANC després de consultar-ho amb els seus socis. La tesi seria: en determinats municipis, si tots els independentistes van junts, potser no s’aconsegueix la majoria absoluta però es garanteix que la llista més votada sigui republicana, i per tant les possibilitats d’assolir l’alcaldia són molt més altes. Al web de Primàries Catalunya s’hi llegeix: “És imprescindible la concentració de vot en una llista independentista/republicana per garantir, com a mínim, esdevenir la llista més votada”. En un altre apartat del web, es diu el mateix d’una manera més contundent: “assegurar una llista única independentista que aconsegueixi la majoria”.

Segur que moltes persones que participen d’aquest moviment ho fan amb aquest objectiu, però també és cert que destacats impulsors de les primàries utilitzen en els actes i a les xarxes socials un argumentari paral•lel: les primàries no com una eina per assolir la unitat electoral dels independentistes en determinats municipis, sinó com una estratègia contra els partits o bé, directament, com un primer pas per crear un quart espai polític independentista que competeixi electoralment amb els tres espais actualment existents. De fet, cada vegada és més habitual sentir dir a alguns impulsors de les primàries que les llistes que en surtin es presentaran com a quarta papereta independentista, cosa que, es miri com es miri, és una contradicció flagrant amb la teoria de l’agrupació del vot per garantir alcaldies.

Si no fos per la participació de l’ANC en tot plegat, la veritat és que un servidor no hi tindria absolutament res a dir. La participació en política és lliure, tothom hi té dret, i són els ciutadans amb el seu vot els únics que poden dir si en un Parlament o en un consistori hi ha d’haver 3 partits o 30. Tampoc tinc massa a dir sobre el fet que es declarin uns objectius i se’n tinguin uns altres. Si ho fan els partits de sempre també ho poden fer alguns dels impulsors de les primàries, només faltaria. I al final, insistim, qui decideix són els ciutadans.

Que l’ANC estigui en el centre d’aquest moviment, però, sí que mereix comentari, perquè si s’acabés confirmant que les llistes sortides de les primàries competiran electoralment amb les altres forces independentistes, l’ANC estaria pervertint el vot dels seus associats a la consulta interna del juliol, i al mateix temps creuant el que fins ara havia estat una línia vermella autoimposada. La clau de l’èxit de l’ANC fins ara, allò que l’ha convertit en l’entitat organitzadora de les mobilitzacions més massives i sostingudes en el temps de la història contemporània d’Europa, ha estat el seu caràcter transversal. Cada vegada que l’ANC ens ha convocat, tots ens hem sentit convocats. Navegant per les aigües braves de la rivalitat entre els partits independentistes, l’ANC ha aconseguit gairebé sempre erigir-se en una casa de tots i per tant en una eina de pressió molt efectiva en moments clau. Però si entra en la competició electoral, es convertirà un rival més dins del quadrilàter independentista. I per tant ja no serà l’ANC, serà una altra cosa.

Imagino que el Secretariat Nacional de l’entitat és conscient d’aquest risc i que, en tot cas, abans de prendre decisions irreversibles tornarà a consultar els socis. Si l’ANC que hem conegut fins ara s’ha d’immolar, almenys a mi m’agradaria que fos per una causa més engrescadora que un grapat de regidors en una dotzena d’ajuntaments.

ODI SENSE FRE

La moció de Ciutadans al Parlament demanant igualtat de tracte entre tots els presos i per exemple una llista de les visites dels nostres ostatges polítics va ser rebutjada i dona idea de l’odi que guia aquest partit.

De fet ho podriem posar al costat del Bus de Ciudadanos que demana el no a uns indults i que passeja pels carrers de Madrid, en un despropòsit d’un partit que per cert tampoc va condemnar el franquisme en el Senat amb una abstenció de vergonya i que deixa molt clar el seu tarannà si es que calia.

Un cop més hem vist com pretenen i condemnen ja des de fa temps els nostres presos abans del judici cosa que no te coherència quan defensen la separació de poders i allò de no opino sobre les decisions judicials. Amb els presos independentistes tot s’hi val i com sempre amb la falsedat per davant i la confrontació en primera línia. Demanar igualtat de tracte a tots els presos dona a presuposar que no n’hi ha, ja que no tindria sentit i fa por veure com expressen aquestes mocions sense ni tant sols comprovar el tracte i visitant els mateixos per veure en directe el que ens volen vendre com una falsedat més i una deshumanització que no els importa gens.

Tanmateix demanar la llista de visítes ja es indignant, ja que totes son documentades i licites com a per exemple càrrecs polítics que son i que ells també podrien utilitzar. Sembla que vulguin crear un registre per estigmatitzar els mateixos posteriorment amb la seva deriva indigne i sectaria.

Aquest odi irracional veiem com no es tal quan tractem de la Dictadura franquista, i igual que els Populars eviten la condemna encara que sigui amb mocions interessades com la del Senat. Qualsevol partit democrata hauria de condemnar sempre un règim del terror, com la dictadura franquista i veiem com en aquest cas es renten les mans i ensenyen les seves vergonyes.

En definitiva un odi sense fre sense remei.

COLPISME I FEIXISME

Aquests dos termes els escoltem últimament amb una impunitat absoluta i fent cas omís del seu vertader significat amb aquesta selva en la qual alguns es senten molt còmodes.

Populars, Ciudadanos, veus del PSOE com el hooligan Ministre Borrell i altres persones dia si i dia també al referir-se als ostatges polítics, als exiliats, al Govern de la Generalitat i a l’independentisme en general utilitza la paraula colpista sense rubor. Cal ser molt barrut per utilitzar aquest terme que saben es rebel·lió amb violència contra un règim establert i en el que el Franquisme en seria un exemple i ni tant sols son capaços de condemnar-lo quan en tenen ocasió en seu parlamentària.

Per un democrata es un insult molt greu quan be precisament per aquells que validen Fundacions que fan apologia del franquisme, aquells com deia que no condemnen els horrors de la Dictadura, la repressió violenta dels cossos policials el dia 1 d’octubre per reprimir el vot de la gent o que son incapaços de condemnar ningú de l’àntic règim, ni quan es requerit per la justícia internacional i on l’ultra dreta violenta te barra lliure pels nostres carrers i la justícia, recordo els principals tribunals, els mateixos d’epoques passades reconvertits en el nom, no en els fets son capaços de no fer entrar a la presó els agressors de Blanquerna per motius familiars per posar un exemple.

Davant això anomenar feixista a aquests elements no seria descabellat i no estaria en pla d’igualtat amb els anteriors. De fet el feixisme seria un nacionalisme ultra on la unitat del territori per exemple seria el que justifica tot, on les idees son reprimides amb violència, i on la separació de poders es una quimera on tot el sistema podrit respira corrupció i pensament únic. Aleshores ho veig molt aprop i nomes escoltant Pablo Casado, Albert Rivera o Josep Borrell per exemple son perfectament comparables amb l’ultra dreta més rància que sorgeix per Europa.

Crec que hem arribat a un punt on tot s’hi val, i on l’odi d’aquests personatges a la diferència no te límits ja que l’Estat tampoc en te, sense possible resposta de la ciutadania.

Colpisme i feixisme, dos termes que en una democràcia normal no serien cap actualitat i que haurien de fer reflexionar.

QUIN ES EL LÍMIT

Fets molt greus presenciem dia si i dia també en aquest Estat espanyol que encara fan més incomprensible la presència dels nostres representants a Madrid, que ja no te excuses, si no es que pensem en els sous o la no creença amb el projecte de la República.

Veiem com un autobús de Ciudadanos recorre Madrid amb la imatge de Junqueras somrient i del President Puigdemont fent crida a la manifestació contra els indults imaginaris als nostres ostatges polítics. Veiem la campanya andalusa monopolitzada per les acusacions a Catalunya i amb una mostra ahir del líder precisament de Ciudadanos acusant al President Torra de supremacista per haver dit que els catalans teniem més gens que els andalusos, cosa totalment falsa, però tot s’hi val per justificar l’odi irracional.

Al mateix temps sabiem ahir que en les declaracions dels policies per l’1 O arribaven a acusar als votants i al mateix Roger Espanyol per la perdúa del seu ull, i negant que fos pel dispar de la pilota de goma com totes les imatges han denunciat. Avui mateix veiem com en un dels seus típics xous el diputat Gabriel Rufian era expulsat del Congreso per dir al Ministre Borrell el que tots hem vist, un hooligan de Sociedad Civil Catalana i que tracta l’independentisme com si fos un virus no pot representar un Estat a l’exterior.

Podríem afegir altres fets com el que veiem i constatem dia si i dia també sobre la nul·la separació de poders i la farsa de judici que espera als nostres ostatges sense defensa possible.

Aquesta es l’Espanya que s’agrada i ens mostra cada dia amb orgull, davant de tot això, cal un gest de Catalunya, ja no valen més excuses per retirar els nostres diputats de Madrid, per dignitat, i per acabar encara que sigui parcialment amb aquesta humiliació constant i una estructura podrida. Al mateix temps amb nul·la influència, amb el paper de l’ase dels cops i amb un feixisme que com vam veure ahir va lliurement al seu aire sense rubor, no hi ha alternativa.

La societat catalana mereix dignitat, i el límit crec ja ha estat creuat amb escreix.

SENSE VERGONYA

Una democràcia a prova de vergonyes i escàndols, aquesta es la suposada democràcia espanyola, el missatge del senador Popular causaria estralls en qualsevol Estat democràtic i amb conseqüències greus. Aquí es una cosa més, la població s’ho empassa, els partits xiulen i com diu el Salvador Cot la justícia espanyola és nomes espanyola.

La justícia espanyola és només espanyola

Salvador Cot

No calia el missatge d’Ignacio Cosidó per constatar que tant el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com el Tribunal Suprem estan controlats pel PP i el PSOE. La justícia espanyola és només espanyola, això està clar com a mínim des de 1939. El que crida l’atenció són les circumstàncies del missatge. És a dir, que un escàndol que adquiriria les màximes dimensions a qualsevol democràcia occidental sigui enviat, frívolament, a un grup de whatsapp on hi ha un centenar i mig de persones demostra la quotidianitat de la corrupció política en un àmbit essencial com és la impartició de la justícia. No només això, el portaveu del PP al Senat presumeix dels tentacles del PP i tranquil•litza els senadors, als que pressuposa del tot interessats en el control de jutges i magistrats per part del seu partit.

Però això no és tot. Una vegada conegut el missatge, el PP ha menystingut la polèmica dient que es tracta d’un error d’interpretació -insultant la intel•ligència dels ciutadans majors de set anys- i el PSOE, que participa de la festa en la mateixa mesura que el PP, ha ignorat olímpicament l’escàndol. A Ciutadans s’han fet els ofesos evitant, escrupolosament, demanar la dimissió de ningú i assegurant que la independència del Tribunal Suprem està assegurada -aquí ja els majors de set anys estan bufant un espantavelles- i que el que els caigui als independentistes estarà la mar de bé. Podemos ha fet que els nens d’abans facin sonar, alhora, unes maraques quan diuen no sé què del bipartidisme mentre, en paral•lel, s’asseguren una cadira al CGPJ.

El resultat és que el què havien de saber només 146 senadors del PP ara ha arribat milions de ciutadans. I què? La molta desvergonya es manté intacta gràcies a moltíssima més desvergonya.

TREURE PRESOS

La Ministra espanyola Carmen Calvo ens diu que cap Govern de cap democràcia del món pot treure presos de les presons, amb una nova mostra de cinisme sense límits.

Realment en un Estat on els tres poders son una barreja sense pudor dir el que es pot fer o no es una temeritat. En un Estat on els passos judicials s’esbomben als quatre vents abans de produir-se, o on els escorcolls son filtrats a la premsa abans de començar es de riure. De fet un Estat on es permet una instrucció delirant i fantasiosa amb una violència inexistent per poder justificar els ostatges polítics i on dos persones de la societat civil tenen com a prova pujar dalt d’un cotxe per exercir la violència sense validar el vídeo que tots hem vist on demanen a la gent tornar cap a casa, es senzillament una vergonya.

Uns ostatges amb més d’un any de presó preventiva, amb uns delictes on els exiliat a Europa les justicies respectives ja han dit que no hi ha motiu de delicte i s’ha fet cas omís. Un Estat on la violència policial de l’1 d’octubre no esta a la banqueta dels acusats conjuntament amb els seus comandaments per atacar la població civil com tot el món ha vist i encara els que son cridat els volen fer passar com a víctimes es de traca.

Un Estat que sap perfectament que una causa política l’ha de solucionar la política i que no ha tingut cap problema amb opinar i alentar la detenció, però quan es tracta de posar la justícia al seu lloc ens diuen que no es cosa de l’executiu que en canvi si que pot opinar sobre la vergonya de les hipoteques en una nova mostra de la burla que estem sotmesos.

La Ministra, un cop més ens ensenya la nul·la diferència amb els seus homonims populars i com es posa a la boca la paraula democràcia quan mai l’han tinguda present.

En definitiva una vergonya d’Estat que en una Unió Europea com cal al no complir els mínims standards democràtics hauria de ser sancionada i advertida de la seva deriva don mai a marxat.