Arxiu mensual: setembre de 2018

JORNADES DE REFLEXIÓ

Aquests propers dies seran una nova prova del cotó del procés i la seva gestió dels nostres representants. No han començat amb bon peu deixant i autoritzant una manifestació de violents com la policial de demà i que lògicament despertarà la indignació de bona part de la ciutadania que veu com la burla i escarni es total i sense resposta.

El pots de l’Àstrid Bierge crec que reflecteix exactament un sentiment que molts guardem des d’aquell 1 d’octubre i on encara esperem perplexos una resposta i no excuses de mal pagador amb les conseqüències que això ens ha comportat.

Desmuntant el processisme

per Àstrid Bierge

Arran del vídeo que vaig penjar a YouTube fa uns mesos, Les Motos del Procés, tuitaires i comentaristes m’han adreçat paraules no sempre amables sobre les deficiències del moviment antiprocessista, al qual pertanyo amb orgull i que ve a dir que els líders del Procés ens han enganyat i que per tant cal canviar-los juntament amb tota la seva manera de fer politiqueta. Indignats, fan una sèrie de raonaments que resumeixo i contesto.

1. S’ho han jugat tot per fer complir el nostre mandat

El mandat no era fer un referèndum que no fos vinculant. Això ja ho vam fer a les consultes populars i el 9N. El mandat era que fessin la independència. El 2017 se la van passar dient que la raó de ser del referèndum era implementar-ne el resultat. Durant més de quinze segons, s’entenia. Més enllà de les raons, és una evidència que han fracassat en la missió de materialitzar el nostre mandat electoral.

2. És immoral criticar persones que estan pagant un preu personal tan alt.

Que estiguin sent tractats molt injustament per Espanya no vol dir que hagin fet bé la seva feina a Catalunya. La indecència de la maquinària espanyola i la decència dels líders processistes no són vasos comunicants. Que estiguin patint injustament no vol dir que no puguem passar-hi comptes a la nostra manera civilitzada. No ens deixem robar també això.

Els nostres líders utilitzen la ferida per protegir-se i justificar-se. Sense presoners ni exiliats ni la conseqüent creuada dels llacets, que és el que centralitza el debat, Esquerra i PDeCAT s’haurien ensorrat. Si no fossin víctimes, la gent no els hauria perdonat l’aixecada de camisa. Tapar-se les vergonyes amb la pròpia sang és una cosa molt nostrada. És com a les pel·lis, quan algú es dispara a la cama per deslliurar-se de sospita. Jordis a banda, els qui són a la presó hi són perquè s’hi van deixar ficar. Ara ens guien a través del victimisme i de la tara, que és el que fan els màrtirs, no de l’empoderament i la virtut, que és el que fan els herois.

3. La força de l’estat va ser massa bèstia, s’ha de ser comprensiu.

Això ja ho haurien hagut de preveure quan van comprometre’s a culminar el procés. Era la seva feina i ningú no els va obligar a agafar-la. Amb qui es pensaven que jugàvem? En tot cas, quan un no pot complir el seu compromís, l’única sortida digna que li queda és demanar perdó i plegar.

4. No ens van enganyar, va ser un error de càlcul

Si fos així, els dies després del “referèndum” no haurien hagut de permetre que la gent de bona fe es muntés olles mentals sobre jugades mestres. Haurien hagut de sortir a dir que la resposta internacional no havia estat l’esperada i que, si trigaven tant a decidir, no era per estratègia sinó perquè no sabien què collons fotre.

Que a la campanya de les autonòmiques ERC i JxCat es comprometessin a investir el president que sortís escollit i que finalment no ho fessin, també va ser un error de càlcul?

No ens enganyen ressuscitant la idea del referèndum pactat quan saben que la probabilitat que el PSOE hi accedeixi és zero?

No ens enganyen parlant d’implementar la República quan és obvi que no tenen ni les eines ni la voluntat de fer-ho?

5. Espanya té ostatges, és normal que els partits afluixin

Molt bé, però llavors que ho diguin. Si aquest és l’objectiu, el desembre passat s’haurien hagut de presentar dient que abaixarien veles per intentar normalitzar la situació de les persones afectades.

6. Si haguessin tirat pel dret, hi hauria hagut molts morts

Si l’amenaça de violència extrema va ser la veritable raó de l’enretirada, haurien hagut d’explicar immediatament què els havien dit i qui els ho havia dit. Però no, primer es van fer enrere sense cap dret i després van dir-nos el motiu.

En tot cas, si ells consideren que la via unilateral desencadenaria una massacre i no volen fer-se’n responsables -com si la gent no fos prou grandeta per triar si arriscar-se o no-, que reconeguin obertament que ara comparteixen el pla dels comuns: esperar que Espanya canviï per poder fer un referèndum a les bones.

7. Tenen raó, fins que no ampliem la base Europa no ens ajudarà

A Europa li importa un rave quants siguem. De fet, hi ha una gran majoria política a favor del referèndum i a Europa li rellisca. El que l’importa a Europa no és quanta gent siguem sinó les dimensions del problema que siguem capaços de generar-li. Som prou gent per armar un sagramental institucional, econòmic i moral que podria moure muntanyes.

8. Fas crítica destructiva. Proposa alguna cosa.

Proposo que els fem fora. Com? No és fàcil, el processisme ha fet metàstasi. Però hi ha esperança. Que l’ANC d’Elisenda Paluzie ja no sigui una extensió dels partits és una gran notícia. Les primàries també. Són la manera idònia de renovar la política. Que els líders independentistes competeixin ens ajuda molt més que tota aquesta batalla noble però inútil dels llacets.

9. Posa-t’hi tu, si ets tan valenta.

Tot un clàssic. Catalunya deu ser l’únic país del món en què, quan critiques els polítics, et diuen que deixis la teva professió i et presentis a Presidenta. Escolta, mira, jo no vull ser política i encara menys ser Presidenta. En tot cas, si ho fos, em podria equivocar i fins i tot em podria acovardir, però el que no faria mai de la vida és inventar-me excuses de mal pagador ni permetre que l’enemic em maltracti per evitar que el meu poble em faci passar comptes.

EL PAPER DELS MOSSOS

La policia catalana ocupa un espai fonamental en la construcció d’una nova realitat i el seu posicionament. El desallotjament ahir de la Plaça Sant Jaume es significatiu i alhora preocupant.

De fet, crec que el cos amb tota la seva pluralitat, finalment no pot variar el rumb per decisions polítiques i ha de mantenir-se fidel a les instàncies que el controlen. Tanmateix tant el Govern com el poder judicial en la nova República evidentment serien nous i passarien a fer aquesta funció sense problemes.

Dit això, el desallotjament de l’acampada per la República a la Plaça Sant Jaume, pacífic com sempre no es de rebut i més per les crides a la mobilització permanent que el President Torra va repetint un cop i un altra. Caldria definir com pot se permanent si alhora les forces policials el retiren. El 155 ja sabem a intoxicat molt el cos, com a perill evident per l’Estat de força de resistència i vertadera estructura d’Estat a controlar. No hi ha hagut una restitució completat dels comandaments amb el nou Govern català i caldria revisar si hi torna haver un nou impuls per un nou Estat.

La manifestació d’homenatge a Barcelona del proper dissabte es una gran provocació. Veure desfilar uns violents salvatges que simplement no van obeir ordres, van utilitzar la violència de manera descontrolada i gens proporcional contra la població indefensa i això no te perdó. No tenen o no haurien de gaudir de bula infinita pel fet de ser una força policial. Per altra banda veiem com des de l’Estat es tracta uns cossos i uns altres. La gestió impecable per part dels mossos dels atemptats a Barcelona nomes ha rebut critiques i mentides de desprestigi per part de l’Estat, alhora la violència d’un Estat contra la seva població rep reconeixements, tota una paradoxa.

Ningú ha de posar al mig de la política les forces policials, però la democràcia i els poders que els han de controlar han de fer la seva feina pel bé de la democràcia i de la mateixa seguretat de la població. Una justíca desfermada i un cos policial repressiu son les armes de l’Estat espanyol, la indefensió es absoluta i en aquest cas el paper dels mossos evidentment no pot ser aquest model.

AUTONOMIA EN FORMA DE REPÚBLICA

Ahir en una comissió mixta entre Estat i Generalitat, en Pere Aragones ens confirmava que l’Estat pagarà en 2 anys una petita part del deute amb Catalunya, concretament prop de 1500 milions dels 7500 reclamats, això si, va corre a dir-nos que el dret a l’autodeterminació segueix intacte.

Efectivament, la Ministra d’Hisenda ho va confirmar per la Disposició mai complerta de l’Estatut i el finançament dels Mossos. De fet s’han compromes en els pressupostos espanyols del 2019 incloure les partides per fer-ho efectiu. Aragonès ja ha explicat que faran el seguiment amb atenció per no acabar en res i l’Estat ho emmarca amb aquest dialeg i normalització de relacions que ja ha vist o veurà altres gests com la presència catalana amb un tècnic pel nou model de finançament autonòmic.

Curiosament el mateix dia, el President Torra ens diu que un cop acabada la restitució, de fet falta nomes el President Puigdemont, es posarà en marxa un organisme per redactar la Constitució catalana amb les aportacions de la ciutadania.

Crec que no encarar el resultat a les urnes del Parlament o el mandat de l’1 d’octubre o la declaració d’independència encara que tard i malament en forma d’implementar els resultats es inversament proporcional en fer negociacions autonòmiques de les de sempre reclamant les engrunes del deute de l’Estat amb Catalunya que encara s’ha de veure que es compleixi. Es a dir fer autonòmia pura i dura amb anys per davant no es compatible amb aquest mandat, ni amb el respecte que es mereix la gent.

Parla de restitució complerta quan simplement s’ha obeit una a una totes les ordres del Govern espanyol en forma de veto al President o a les lleis es si més no pervers. Ja que si la intenció era que fos complerta la investidura del President Puigdemont i el seu Govern en viu o a distància seria un fet i no una promesa sense fons com ara. De fet fer un organisme per elaborar una Constitució d’una República que no han implementat te un cinisme prou aclaridor.

Aleshores, em pregunto si no acabarem amb una Autonomia en forma de República, simbòlica esclar i sempre deixant la gent en segon terme, la democràcia sota mínims i les lleis del Parlament i el referèndum al calaix.

LA FARSA DE SANCHEZ

La farsa de Pedro Sanchez continua sense miraments, les seves paraules lloant les solucions polítiques de Canada amb el Quebec son d’un cinisme insuportable i els seus gests de fum sense cap canvi respecte el passat Govern son una realitat que sembla els nostres partits a Madrid accepten incomprensiblement.

Allò que molts no volen escoltar entre les gairebé nul·les diferències entre PSOE i PP es confirma cada dia. La situació catalana es la mateixa i les receptes no han variat, de fet nomes ha canviat un partit del 155 per un altra. Alguns diran que les formes no son les mateixes i això ja es un gran que, francament les formes son importants però si no van acompanyades de fets no son res, i aquest es el cas.

Sanchez i el seu partit es vol comparar amb societats civilitzades com el Canada quan de portes endins els deficits democràtics son alarmants i la repressió el pa de cada dia. Ha rescatat un Estatut retallat en el seu dia pel seu mateix partit i que ara sembla la solució per una votació imposada amb les promeses esterils de sempre, tot d’esquena a la gent i mantenint els ostatges polítics a la presó amb l’opinió judicial de mitja Europa en direcció contraria. Un desgavell de grans proporcions.

Davant d’això, escoltem el seu representant Miquel Iceta, dient cada dia que ells ja ho van advertir, com si això fos un gran que. El problema real es el que van advertir, van donar a entendre amb normalitat, que en un Parlament no es pot debatre segons de que, que els programes electorals que han guanyat no es poden aplicar posteriorment i que la democràcia no es pot activar per donar la paraula a la ciutadania que ha de mantenir el seu vot i la seva reclamació en un calaix en nom d’un règim amb olor de naftalina que no en vol saber res.

Aquest es el gran avis, i mentrestant a Madrid el xec en blanc segueix fent sospitar el que per sota es cou que naturalment també obvia els protagonistes, el poble. Aquesta es la base democràtica que ens volen vendre com el que no es i que per suposat deixa com sempre la veu i decisió per uns quants amb més drets que la resta.

PROU COMMEMORACIONS

Ahir, alhora que la gent tornava a ocupar els carrers, especialment davant la Conselleria d’Economia i la seu de la CUP i recordavem aquell autèntic Cop d’Estat i un parany per construir un relat miserable de violència que va acabar amb el segrest dels Jordis des da ja fa 11 mesos, llegiem nous missatges dels Jutges autènticament repugnants.

Llegim com comparaven al President Puigdemont amb un violador i deixaven prou clar si es que calia que la nostra indefensió dins aquest Estat es absoluta i sense marxa enrere. Alhora i en aquest doble llenguatge del nostre Govern sabiem que la Generalitat enviarà un tècnic com a representant a la Comissió autonòmica per un nou finançament, assegurant que de cap manera això canvia l’objectiu de l’autodeterminació. En definitiva una nova presa de pel que la ciutadania ha de denúnciar i com diu la Bel Olid, no commemorar res més i si complir amb el mandat popular a les urnes i a l’1 d’octubre validat pel poble, simplement això.

No vull commemorar res més

per Bel Olid,
Fa un any que sortíem al carrer convocats per nosaltres mateixos. Volaven els missatges, marxàvem de casa o de la feina. Ens repartíem per allà on hi havia escorcolls, o intents il·legals d’escorcolls. Sortíem al carrer i fèiem de barrera, perquè el poder no el tens, te’l donen. I si érem molts a no reconèixer el poder de la força bruta, la força bruta no tenia cap poder. Em demano on és aquell aprenentatge, ara mateix. Si ens n’hem oblidat, o si l’emprem només l’onze de setembre per fer accions que semblen més performances que no pas mostres de força polítiques.

Aquella nit, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van demanar a la gent que tornés a casa, que mantinguéssim el caire pacífic del que havia anat passant durant tot el dia. Que la violència no ens fes perdre la raó que ens havíem guanyat a pols. Són a la presó, ara. Des de fa gairebé un any. I, sabeu què? No ho vull commemorar.

No vull que arribi el dia que faci un any que Cuixart i Sánchez siguin a la presó. No vull sortir a manifestar-me, no vull cridar contra la injustícia. No vull. No vull que faci un any que ens van prendre el pèl amb la falsa proclamació de la república, no vull que faci un any que en comptes d’encerclar el Parlament ens van enviar a la Plaça Sant Jaume i vam creure, com a bons ciutadans i revolucionaris de pacotilla que som.

No vull commemorar l’u d’octubre, com si fos el part d’un nadó que ha nascut mort i recordem. Hi vam posar la pell, en aquell part. Hi vam posar la vida, la il·lusió i la por. Hi vam posar el més valuós que teníem i ens en vam sortir. No vull haver-ho de repetir, i sobretot no vull commemorar que ho vam fer i que, de moment, ha servit de ben poc.

Vull deixar d’anar a la feina com si no passés res. Vull deixar d’evadir-me en vacances, mentre n’hi ha que no tenen llibertat de moviment. Vull deixar de comentar la situació política lamentable en què estem mentre faig una cervesa amb les amigues, i passar després a les notícies sobre amants o feines noves. Vull deixar de viure, que s’aturi el món. Com quan t’enamores, però al revés.

Vull que siguem milers a seure a fora les presons, fins que hagin d’obrir-les i fer-ne sortir tots els que hi són injustament. Vull que no tinguin treva els injustos. Que sempre els segueixi algú amb un cartell que els recordi qui són, què fan, i per què. Vull que aquest temps de «qui dia passa, any empeny», no corri més. Vull que s’aturi tot fins que hi siguem totes.

No és gens adult, això que demano, ja ho sé. O potser sí. Potser és la cosa més adulta que podem fer els que volem la independència, si és que la volem de debò i ens ho creiem.

ESTAT DE SETGE

Avui fa un any del 20 de setembre on l’Estat va passar per sobre de qualsevol línia vermella democràtica i va ocupar les nostres institucions amb les seves violentes forces policials per impedir la democràcia i fer enrere la voluntat de la ciutadania que aquest cop si va fer seva la frase “els carrers sempre seran nostres”.

De fet aquests fets sense precedents en un teoric estat democràtic, son la base de la imputació dels Jordis, segrestats per l’Estat ja fa gairebé un any i obviant els fets, les imatges i qualsevol indici real del seu comportament aquell dia, que va ser pacífic i en tot moment d’ajuda a la policia espanyola per poder contenir el poble que veia astorat com eren ocupades les seves institucions, amb detinguts sense garanties i fins hi tot amb una pretesa entrada a la seu d’un partit polític sense permís judicial que va ser avortada també gràcies a la gent.

La vergonya dels Jordis marca clarament un Estat antidemocràtic i repressor sense mesures que començant pel seu Cap d’Estat fins l’última estructura de poder viu marcat per un règim que mai va morir i que segueix dictant les normes en aquest territori.

Coincidint amb aquests fets sabem els correus enviats en el xat oficial per molts dels jutge espanyols i les seves opinions contra el procés independentista i ja avançant delictes a imputar i un odi sense precedents amb una mentida que ja va començar a ser a ser construida sense miraments. Un seguit de correus que destil·len aquest nacionalisme ranci i contra Catalunya sense miraments en un col·lectiu teòricament imparcial i que ha d’impartir justícia sense ideologia previa.

Tot un escàndol de grans proporcions, que fa veure la farsa del procés judicial i l’indefensió de la ciutadania atacada en els seus drets i en mans d’uns ultres sense escrúpols tacats per un sistema que com deia no ha avançat i segueix amb els tencacles de la dictadura incorporats.

DIES DE COMMEMORACIÓ O RECLAMACIÓ

Demà 20 de setembre, es la data que fa un any les forces policials espanyoles entraven en conselleries de la Generalitat bàsicament per aturar el Referèndum, provocant la manifestació multitudinària de la gent davant les mateixes i que van servir de base falsa per la detenció dels Jordis amb una inventada violència.

Aquesta data, la seguiran el dia 1 d’octubre, el 3, el 10, el 27 amb diferents commemoracions del Referèndum, aturades de país i declaracions d’independència. Es el que anomenen la tardor calenta. De fet el que ens diuen des del nostre Govern i partits no lliga amb l’esperit precisament d’aquests dies.

El problema bàsicament es el canvi de relat un any desprès, amb una ciutadania disposada a no ser menystinguda com fa un any i defensar la República votada i proclamada. Ha superat la repressió espanyola que encara de forma institucional o a nivell de carrer segueix ben vigent, però no ha superat el seu efecte amb els nostre líders i partits actuals que viuen acomplexadament amb una boca plena de República i uns fets que els desmenteixen a cada minut que passa per desesperació de la bona gent disposada a donar el millor per arribar a l’objectiu ja conquerit.

Les excuses, la majoria comprades precisament a l’unionisme interessat, com ampliar majories, no som prous, referèndum acordat, negant el del dia 1 d’octubre o descartant la unilateralitat. Utilitzant els presos com escut, per aquesta baixesa davant el poble i que el mateix Jordi Cuixart advertia que el millor pel país ho serà per ells, però no necessàriament ho serà a l’inreves.

En definitiva unes commemoracions que haurien de portar a la reflexió de que som majoria, mobilitzats com es va demostrar la passada Diada, hem votat i guanyat tant en el Referèndum, com en el Parlament i els nostres representants van declarar encara que tard la Declaració d’independència que no es pot rebaixar. Per tant cal fer-la efectiva i no dilatar amb el temps més repressió, uns judicis ja marcats de bon principi o excuses de mal pagador que el poble no pot acceptar.

Es l’hora de reclamar i no commemorar.

EL PERILL DE LA JUSTICIA

La nova decisió ahir dels jutges a Belgica per no acceptar l’euroordre contra Valtonyc i desmuntar una nova farsa d’acusacions i deliri perillós contra els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i qualsevol indici de democràcia torna a deixar en ridícul la justícia espanyola.

De fet, qualsevol societat es veuria atacada i coartada per un poder judicial descontrolat i vist com una eina perillosa contra la mateixa ciutadania. En aquest cas contra Catalunya, i que ha de fer veure que els nostres presos polítics no tenen cap oportunitat amb el judici als mateixos i l’únic camí viable es la República per recuperar els nostres drets individuals i com a poble.

Jutges autònoms i monarquia independent

per Salvador Cot

La descomposició del règim polític que ve de la transició és tan profunda que els diversos estaments de poder comencen a actuar, visiblement, de forma gremial en defensa del que ells consideren -autònomament- que és essencial. Els exemples més clars són les estructures judicials i la monarquia, que prenen les decisions que més els convenen per a la preservació dels seus estatus i privilegis. Els jutges espanyols, per exemple, estan emprenent una duríssima ofensiva políticojudicial contra tot el que es mogui, des de polítics independentistes a actors progres, passant per rapers contraculturals i funcionaris catalans. L’Estat, en el seu conjunt, està patint-ne les conseqüències a causa d’un desprestigi internacional que ja no neguen ni a Madrid. Però als jutges els és ben bé igual.

Passa el mateix amb la monarquia. Felip VI i l’entorn borbònic van optar per fer un discurs agressiu el passat 3 d’octubre, entenent que això els assegurava el manteniment del sistema monàrquic, surfejant sobre l’onada de nacionalisme espanyol. No només això, sinó que tant l’Emèrit com el Preparao han deixat molt clar que no toleraran que els toquin ni un euro de la fortuna familiar, al marge dels procediments pels quals l’hagin obtinguda. I també ve d’aquí l’obstinació de Felip de Borbó en venir a Catalunya, entestat a trepitjar, alhora, el territori i la societat catalana. Ells, a la seva.

El resultat és que l’Estat espanyol se sobreposa al seu propi govern, incapaç d’aplicar cap estratègia coherent. Ridícul rere ridícul, el règim es radicalitza. I accelera, amb contumàcia castellana, la cursa cap a l’abisme.

LA MINORIA MAJORITÀRIA

Des de l’Estat ja no saben quins termes inventar per obviar la realitat. Ara escoltem a Pedro Sanchez parlar de la minoria majoritaria per referir-se a l’independentisme i del que ens uneix, que es veu es el reforçament de l’autogovern.

Realment mesquina la seva argumentació, ens diu que som una minoria al carrer però una majoria al Parlament gràcies a la llei electoral catalana. Pel contrari l’unionisme es veu es majoritari i per tant no es pot parlar d’independència.

Es curios obviar la passada manifestació de més d’un milió de persones repetida per setena vegada, els milers de mobilitzacions i la comparació amb les convocades pel tripartit del 155, o per associacions xenofobas com ahir reclamant escolarització nomes en castellà a les escoles. Crec que no resisteixen les comparacions.

Alhora les victòries electorals amb majories parlamentàries amb una llei electoral espanyola igual per tothom, inclus en les passades eleccions del 155 preparades com una tupinada espanyolista que tampoc els va funcionar.

Tampoc es veu que obvia el resultat dun referèndum sota la pluja de la violència oficial de l’Estat amb una victòria aclaparadora i de fet amaga que la lògica elemental davant els seus dubtes i la magnitud del que parlem es un referèndum pactat que precisament ens nega, ja que no vol saber la realitat.

Donant la volta a la mesquinesa, es creu amb la potestat de saber que ens preocupa i de que podem votar parlant dun Estatut que ja va ser retallat al seu dia i deixat en la seva expressió màxim i que per cert ningú ha reclamat, i que alhora es el punt definitiu de ruptura al deixar i negar el dret dels ciutadans en les seves decisions a les urnes i pels seus representants legitims.

Una paranoia de cinisme que nomes pot acabar d’una manera a pesar de l’actitud submissa dels nostres partits, i es amb la revolta pacífica de la gent per defensar els seus drets i les seves decisions majoritàries, que res te a veure amb els desitjos perversos de l’unionisme espanyol i la seva repressió sense límits.

LA NACIÓ DE BORRELL

Les paraules del Ministre Borrell en una televisió anglesa sobre el dilema de regió o nació per Catalunya i la seva resposta contundent a favor de la segona han aixecat polseguera, igual qu el desig d’alliberar els presos polítics per poder tramitar una negociació política.

No hi ha dubte que el subconscient juga males passades, i en aquest cas davant les preguntes directes i amb calma del periodista lluny de la terra que coneix millor l’han fet dir el que es una obvietat que no te massa discussió enlloc, més enllà dels hooligans de l’unionisme ranci i un discurs que no s’aguanta per enlloc.

Posteriorment hem vist com davant les critiques matisava amb termes com nació cultural o nació social per exemple que simplement son un invent sense sentit. Catalunya es una nació per la seva història, per la seva cultura, per la seva llengua, pel seu sentiment de pertinença i moltes coses més i no es cap secret. De fet la mateixa Constitució espanyola ja recull la diferència entre Nacionalitats i regions, cosa que invalida aquests escarafalls dels que tenen aquest llibre com les taules sagrades de la llei.

Pel que fa a la segona resposta, es evident que cap diàleg pot ser possible amb presos polítics a les presons, amb persones segrestades per un Estat i que haurien de ser interlocutors. Senzillament es impossible i no hauria d’existir per la part catalana en aquestes condicions. Això es evident.

La farsa de procès judicial per senzillament escapçar els lideratges independentistes i fer que una reclamació legitima, pacifica i democràtica quedi anul·lada no pot seguir. Quan Europa ha dit el que ha dit sobre els nostres exiliats i quan veiem com les proves son pura invenció sense fonament amb uns Jutges al servei de l’ideal de la unitat del Regne i no de fer justícia, la taula de negociació no es pot obrir.

En Borrell en definitiva ha verbalitzat el que en privat pensa la major part de l’unionisme i que en públic no poden fer evident ja que seria la seva tomba política.

No podem estar encara parlant sobre el concepte nació 40 anys desprès de la mort del Dictador, la imposició no pot resistir la democràcia i el pes de la realitat.