Arxiu mensual: juny de 2018

LA TARDOR CATALANA

Ahir vam poder veure el documental 20 S i vam poder comprovar un cop més i amb detall com el relat del Jutge Llarena, es una fantasia paranoica amb una intenció ben clara i que de cap de les maneres ens podem mirar des de la barrera i amb resignació.

El 20 de setembre va ser un gran parany ideat per l’Estat espanyol per intentar frenar un referèndum en primer lloc, cosa que ja veien gairebé impossible, ja que quan una societat esta determinada en una direcció no hi ha cap força que ho pugui capgirar, i en segon lloc provocar un relat de violència com a base per possibles imputacions i relat al món en un procés fins aleshores impecable amb democràcia i pau.

Veiem clar les provocacions a la seu de la CUP sense ordre judicial, o les hores que van estar regirant la Conselleria i les seves exigències per sortir-ne, amb la cirereta del pastís amb els cotxes amb armes dins abandonats entre la multitud com esquer per provocar un esclat de violència que encara que provocat hagués justificat la intervenció i les posteriors condemnes.

Cap d’aquests desitjos va ser aconseguit, i per tant la justícia espanyola va utilitzar la violència desmesurada el dia 1 d’octubre contra la societat pacífica amb la validació miserable d’un Cap d’Estat totalment desacreditat i uns mitjans espanyols de claca. Sense proves però amb uns informes policials com una novel·la que han estat la base per les imputacions i pels posterior judici per damunt de la realitat. Ni amb la pitjor de les Dictadures podriem veure fets així.

Ara com es rumoreja a la tardor podrien tenir lloc els judicis amb condemnes demanades entre 20 i 30 anys pels nostres presos polítics, els Jordis i la cupula policial catalana amb el Major Trapero al capdavant.

No confio en els partits catalans, de fet veiem com algun encara discuteix si el terme unilateral es vàlid o s’amaga com puguin, tot molt lamentable, però la gent, la que va començar tot, no la veig veient per la televisió com tots ells van sent condemnats i entrant a les respectives presons amb molts anys per davant entre reixes. Si es així de fet, es que el poble s’ha rendit i no es mereix massa cosa, però si no es el moment de la tardor catalana, aquella que passarà un altre cop per davant de la mediocritat dels partits i exigirà la implementació de la República fruit del resultat de l’1 d’octubre.

No ho veig com un acte unilateral, sinó un acte democràtic i de respecte a la ciutadania que ha d’estar disposada a patir la bogeria repressiva d’un Estat que no enten de democràcia i que finalment haurà de cedir si la gent no ho fa.

Aquesta es la meva aposta i la sortida a l’atzucac on ens trobem, no en veig d’altre.

LA JUSTÍCIA NO ES LLARENA

Cal combatre aquesta Justícia espanyola encapçalada en aquest cas pel Jutge Llarena totalment basada en mentides contra els nostres presos polítics i especialment pels Jordis. Un documental aquest dijous ens mostrarà la realitat que han obviat des de la Justícia espanyola per construir un relat de fantasia que porti a la condemna. Una vergonya per qualsevol que es vulgui dir democràtic i que hauria de portar conseqüències a aquest jutge que no pot jugar amb la vida de les persones per interessos que no siguin els de la seva competència i que no siguin per vetllar per un judici just basat en les proves i no amb la falsedat de les mateixes.

Veurem la vergonya per la tele

per Salvador Cot
… i en acabar la projecció del documental, Susanna Barreda i Txell Bonet es van abraçar. Mediapro ha recompost un trencaclosques de videos casolans i imatges de tota mena de procedència -incloses algunes de les que van enregistrar els professionals d’aquest diari- que deixen veure, amb claredat, com es va desenvolupar la jornada del passat 20 de setembre. El documental és cronològic i es basa, en gran part, en el so ambient dels mateixos protagonistes, del que deien i pensaven en aquells moments de mobilització social i confusió informativa.

El que veuran els espectadors de TV3 aquest dijous, a les deu de la nit, és el mateix, essencialment, que recorden les desenes de milers de persones que es van mobilitzar aquell dia i les dotzenes de periodistes que ens hi vam acostar per informar. Va ser una mobilització radicalment pacífica en la qual els principals líders polítics i cívics van aplicar-hi un criteri de no violència estricta. I no només a l’escenari de Rambla Catalunya sinó, també, en un indret molt més difícil, com va ser la seu nacional de la CUP, rodejada i assetjada, arbitràriament, per la policia espanyola. Sense ordre judicial ni la més mínima decència democràtica.

El documental demostra el que ja sabem; que els informes de la Guàrdia Civil són un muntatge i que la instrucció del jutge Llarena és la venjança d’una justícia extremista. Però que siguin immunes a la veritat no els ha d’estalviar la vergonya de l’exposició pública.
Oblidar l’1-O

INVENTAR UN NOU 1 D’OCTUBRE?

Les paraules del President Torra, esmentant que hem de trobar un nou 1 d’octubre, un nou moment, es tot un avís del que estem vivint.

Realment cal dir alt i clar que l’1 d’octubre els nostres partits, i particularment el Govern va incomplir les seves funcions amb la ciutadania no portant a terme fins al final el que estava previst. Ara parlem de buscar un nou moment, evidentment s’ha de buscar, però tampoc com excusa per no complir el mandat del mateix dia d’octubre.

Aquestes apel·lacions al diàleg mai poden ser amb condicionants de no parlar precisament del problema, i aquest es el dret a l’autodeterminació, i un referèndum fet i guanyat pendent de la seva aplicació amb una majoria social a Catalunya que no depén del famós 50%, ja que això es un parany més que ens portaria a demanar sempre condicions que mai ningú ha assumit i que nosaltres tampoc ho hem de fer, simplement es el projecte majoritària, validat a les urnes i amb majoria en seu parlamentària com aval més clar.

Com diu Clara Ponsatí, el que no pot ser es voler fer veure el que no es pretén fer o amb un objectiu tant cabdal i central de país no deixar els partits a un costat i exhibir unitat d’acció fins al final. Aquesta com hem vist s’ha estroncat molts cops i es impossible arribar a ser un Estat amb els partits no descuidant la seva tàctica per guardar i augmentar la seva parcel·la de poder com es normal en una autonomia. Aquest es el mal, no pot ser que mig govern sigui a la presó injustament i l’altra meitat a l’exili. Tots havien d’haver anat a una en el mateix vaixell i donat entendre una unitat sense fisures i el mateix projecte. No pot ser per exemple que Esquerra es mantingués ferma amb la unilateralitat en el seu dia i ara si no es per les esmenes dels militants ho haguessin rebutjat.

Com deia no cal inventar un nou 1 d’octubre, simplement cal aplicar el que ha quedat a mitges i s’ha de complir per simple higiene democràtica i respecte al poble.

LA VERGONYA DE TARRAGONA

La inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona crec va confirmar la temença de fer uns Jocs d’esquena a la mateixa ciutat i amb una clara intencionalitat política.

Tots hem escoltat allò de no barrejar política i esport. En aquest cas vam poder veure unes graderies mig buides, cosa que dona una molt mala imatge, just quan es deia que tot estava esgotat, i posteriorment hem sabut que la Generalitat ja ha denúnciat que la seva petició d’entrades va ser rebutjada i en canvi altres entitats si en podien repartir amb bandera espanyola inclosa i consignes prou clares.

De fet i com es va veure la simbològia que vam veure era molt concreta, i les reaccions també. La xiulada al President Torra pot ser normal i es lliure, no si es seguint unes instruccions ja donades com va ser el cas.

Pel que fa a la cerimònia, cap símbol de Tarragona, cap entitat representada, cap representació de la cultura, el folclore o de la historia de la ciutat. Una vergonya ja que l’objectiu de les cerimònies d’aquests esdeveniments, més enllà dels resultats esportius, es posar la ciutat als ulls del món i la oportunitat es va perdre nomes per partidisme polític i amagar una realitat d’un país i una ciutat que no es el que es va ensenyar. Castellers, diables, Tarraco Viva, Gegants, esbarts i un llarg recorregut van ser amagats en benefici d’una paraodia sense sentit.

Alhora, la cirereta en forma de paracaigudistes militars amb gran bandera espanyola inclosa per portar la bandera dels jocs i que conjuntament amb exhibicions aeries fetes i l’arribada d’un vaixell militar al nostre port aquesta setmana diuen molt poc del que l’alcalde va anomenar els jocs de la pau. Un altra vergonya sense sentit que no fa honor al sentiment de la ciutadania que es molt clar no viu els jocs i no els sent propis.

Una darrera cosa que veurem, es amagar la gran aportació que ha fet la Generalitat amb benefici de la propaganda del que ha aportat l’Estat. Una nova manipulació de l’unionisme que representa en aquest cas l’alcalde Ballesteros i el seu partit.

Com deia, una oportunitat perduda i una vergonya per Tarragona.

LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

El discurs políticament correcte de no discutir les sentències judicials, ja que sembla que en un sistema democràtic això no es qüestiona. De totes maneres a un Estat amb mancances democràtiques tant greus com Espanya, evidentment la justícia no es justa ni correcte.

Ahir vam conèixer que els salvatges de l’anomenada Manada que van violar una noia i ho van escampar per les xarxes socials amb orgull queden en llibertat amb nomes 6 mil euros de fiança a l’espera de resoldre els recursos pertinents. Un clar contrast amb els nostres presos polítics amb presó preventiva ja fa més de 8 mesos i fiances en el seu dia per exemple a Carme Forcadell de 150 mil euros.

Un sistema que veu més greu els delictes relacionats amb l’opinió o la llibertat d’expressió que els delictes de sang o violació evidentment es una farsa de justícia. Res pot ser més greu que manllevar la vida a una persona o coartar la seva llibertat i drets individuals en el cas de les violacions.

De fet es parla molt de les dones i el seu clam, però hauriem d’anar més enllà i parlar de les persones en genèric i protegir els seus drets siguin el que siguin que mai poden ser violentats sota cap circumstància i menys si tenen premi per aquesta farsa de justícia.

Tanmateix hem vist com en el Cas Castor la empresa que el va executar i concretament el seu President Florentino Pérez quedava exempt de qualsevol responsabilitat, en un altre cas de vergonya aliena. El mateix podriem dir de les condemnes a músics per les seves lletres en altres casos que deixen clar quin tipus de democràcia ens ofereixen.

En definitiva, una justícia espanyola tant podrida com la resta del sistema.

LA CARTA DE LA VERGONYA

Un menyspreu més, la carta nomes ha servit per això. Crec que ja es hora de deixar de voler deixar en evidència un Estat que ja ho hem fet prou i obeir el mandat del poble i de les urnes en forma de República Catalana. Aquesta es la prioritat i no un altra.

Escriure una carta a Borbònia S.A.

per Joan Rovira

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber: els reis no contesten mai les cartes que els escrivim. Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix. Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions. I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables. Penalment, clar… Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també.

Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola.

Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat han comès aquesta ingenuïtat de manual?Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se. Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula.

En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol parlar amb el que més mana a l’altra banda. Totes les negociacions es basen en aquest principi, si no hi ha intermediaris que tinguin poders per negociar seriosament. Problema? No estem gens segurs de qui mana a cada banda. Això és un seriós obstacle per asseure’s a parlar, però ara per ara, a Madrid no hi ha ningú, ningú, que vulgui o pugui fer-ho. Potser més endavant? Possiblement sí, de temes menors, de distensió, de desinflamació, però no de la qüestió nuclear, en els dos sentits: la qüestió que és el nucli de la crisi i que al mateix temps és la bomba atòmica.

Aleshores, més enllà de les tàctiques i maniobres de rigor, per a què serveix escriure-li una carta a Felipe VI?
Anem a veure qui respon… Oh, sorpresa: Pedro Sánchez. El president del govern espanyol surt a «marcar paquet» i fer veure que és ell qui ha de donar permís al rei per dialogar. Per a això, s’empara en el vell conte constitucional: el rei regna però no governa, qui governa és el govern. Impecable argument si això fos una monarquia constitucional a la sueca. Però és a l’espanyola, i les coses funcionen d’una altra manera. Sánchez i Felipe VI fan comèdia.

El president espanyol, que no oblidem que va donar llum verda al 155 i vés a saber a quantes barrabassades més, ha protegit el poder ocult del rei i ha revelat, per si no ho sabíem, com funciona el règim. L’objectiu és continuar amagant qui mana realment a Espanya i dissimular l’extraordinària feblesa de la política democràtica. Quan es va adonar que l’abisme s’obria als seus peus, Felipe VI no va necessitar ningú per sortir a la tele i ordenar, ordenar amb totes les lletres, que es posés en marxa la maquinària repressiva. Ui, perdó, volia dir els mecanismes legals per preservar la legalitat… La de la llei de l’embut, més exactament.

Felipe VI personifica la covardia política de la monarquia espanyola, que mana amb tots els ets i uts, però ho amaga al poble espanyol perquè es cregui que això és una monarquia nòrdica. El rei mana absolutament en qüestions clau com Defensa, espionatge (CNI) i Afers Exteriors, on treu i posa ministres, càrrecs, polítiques… Ho fa a l’obscuritat, mentre es posa medalles per ser el rei més transparent de la història d’Espanya i lidera, des de l’ombra, l’operació Borbón-Urdangarín, una brillant estratègia de maquillatge per als ingenus que se la vulguin empassar.

I hi ha encara una altra qüestió fonamental en la qual el rei mana absolutament: l’ordre constitucional. A veure si ens aclarim: el dia que s’obrin les comportes de la reforma constitucional (que no veuran ni els nostres besnéts), automàticament apareixerà la qüestió essencial, la clau del sistema: la monarquia. Ho amaguen teatralitzant la sagrada unitat de la pàtria, però l’autèntic escull és posar a votació la monarquia. El rei té por a qualsevol esbós de reforma constitucional, perquè la riuada se l’emportarà: ningú no ignora que la monarquia no té cap mena d’autoritat moral, per bonica que quedi a les fotos.
La rebel•lió catalana té, doncs, una virtut afegida, que la fa encara més perillosa: està despullant el veritable esquema del poder espanyol, les argúcies de «Borbònia S.A». Està forçant que caigui el vel: la zona fosca del règim és la Zarzuela.
Potser no és tan ingenu escriure cartes a la «zona fosca de la força», encara que no les respongui ningú…

NI OBLIT NI PERDÓ, DIGNITAT

Una polèmica ha creat recentment els actes relacionats amb el Monarca espanyol a Catalunya. La seva presència a la inauguració dels Jocs Mediterranis a Tarragona i la cessió per part del Celler de Can Roca a Girona d’un espai per entrega de premis de la Fundació Princesa de Girona i les critiques rebudes.

De fet aquest últim acte ha estat respost pels germans cuiners explicant que ells es dediquen a la cuina i no a fer política. Cal dir que respecte absolut a aquesta meravella de la cuina catalana, però es una excusa que en el context on ens trobem crec no es aplicable. El dia 1 d’octubre tots els que vam anar a votar i col·laborar amb les diferents tasques per defensar les urnes tampoc ens dedicavem això, i tenim diverses professions i vam patir la violència validada i esperonada pel Monarca en el seu discurs del dia 3, abandonant per dir-ho d’alguna manera a una part dels seus subdits que s’havien atrevit a aixecar al dit amb una urna i un vot al costat. No es de rebut i per força el context es diferent.

En el tema de la inauguració, veiem com diferents mitjans desitjosos d’esborrar aquests darrers 7 anys de la vida catalana i tornar al que ells diuen normalitat, o sigui autonomia i submissió pels segles dels segles, i apel·len al diàleg, la concordia i allò que en diuen refer ponts. A l’altre costat el President i autoritats de la Generalitat que encara no se sap que acabaran fent, però com de moment han fet amb la resta de temes sota la capa del discurs de República segurament veurem la foto vergonyosa al costat del monarca com si tal cosa i amb la dignitat trepitjada un cop més de la ciutadania.

Catalunya no va trencar amb el monarca, en canvi ell va dimitir de les funcions de Cap d’estat i va decidir donar suport total i entusiasta al 155, a la violència desmesurada del “a por ellos” el dia 1 d’octubre i a la repressió continuada de la nostra població amb presos polítics inclosos.

Aquesta actitud evidentment es una agressió que no te ni oblit ni perdó. No hi pot haver dialeg amb aquestes condicions, amb els ostatges polítics, amb la democràcia trencada, amb un poble agredit, amb el feixisme amb barra lliure pels carrers. De quina normalitat ens volen parlar.

Un fet cabdal també, ni una paraula de perdó. Aquesta es la seva posició i no la pensa canviar. Si la dignitat es present, ni oblit ni perdó.

LA MEMÒRIA OBLIDADA

La memòria sempre es important en un Estat per configurar el present i el futur. Espanya no ho ha fet i les contradiccions s’acumulen. Voler instaurar una democràcia protegint els botxins de la Dictadura, mantenint el relat, no reparant a les víctimes i humiliant a una bona part de la societat mantenint legal partits com La Falange o sense dir res sobre La Fundación Francisco Franco senzillament es una vergonya.

Aquesta restitució de memòria i reparació en el possible, la podem aplicar ara amb els fets que ha viscut Catalunya aquests últims anys i en particular posteriorment a l’1 d’octubre i el discurs miserable del Rei espanyol validant el “a por ellos” i oblidant una part de la població, en aquest cas la catalana, cosa que el deslegitima totalment com a Cap d’Estat i crec que a pesar del diàleg sempre positiu hauria de fer inviable que en la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona una llotja amb el monarca i el President de la Generalitat.

Els fets tenen conseqüències, i aquestes no es poden esborrar. Com diu Irene Ramentol, el paper del PSOE per exemple amb la seva votació a no anul·lar el judici al President Companys no es compatible amb aquesta sobtada proposta de canviar la vergonya del Valle de los Caidos i que finalment també pot quedar en memòria oblidada.

Sánchez recupera la memòria

per Irene Ramentol,

Després de la reculada amb la derogació de la reforma laboral, Pedro Sánchez s’ha mogut amb celeritat per posar fil a l’agulla una de les iniciatives frustrades del PSOE: la reforma de la tímida llei de la memòria històrica que va impulsar Zapatero el 2007 i que va quedar embarrancada, sense pressupost, amb el govern de Rajoy.

El flamant president espanyol vol prioritzar mesures efectives i efectistes per pal•liar les limitacions del seu govern feble -amb només 84 diputats- en plena pugna preelectoral. Sánchez ja va rebre l’any passat el vistiplau del Congrés amb la proposta no de llei d’exhumar Franco del Valle de los Caídos, un precedent que li aplana ara el camí per culminar la iniciativa i exprimir-ne tot el rèdit polític i mediàtic amb vistes a les conteses.

L’executiva dels socialistes ja ha avalat la proposta, que no només suposaria la reconversió del monument històric, sinó que també podria incloure la il•legalització de la Fundació Francisco Franco o l’anul•lació dels judicis franquistes (veurem amb quina fórmula), entre d’altres. Una iniciativa, aquesta darrera, que seguiria els passos de la llei catalana aprovada al Parlament pocs mesos abans que el pacte del 155 estronqués la legislatura i que va permetre anul•la4 63.961 consells de guerra del franquisme. Ja llavors la cambra catalana -la primera en declarar il•legals els judicis franquistes- va deixar en evidència l’Estat, ancorat en una legislació amb greus mancances, advertides fins i tot per les Nacions Unides. I és que la llei de Zapatero va declarar els processos il•legítims però sense efectes jurídics.

Sens dubte, la recuperació de la memòria històrica és una bona notícia, però difícilment evitarà tapar les contradiccions que l’han precedit. El mateix PSOE que avui vol fer de la reparació de les víctimes del franquisme un dels emblemes de la seva obra de govern, va votar fa poc més d’un any al Congrés -i al costat de PP i Cs- en contra de l’anul•lació de la sentència de mort del president Lluís Companys, un judici que ha hagut d’esperar la llei catalana per quedar finalment anul•lat.

Quaranta anys després del dictador, Espanya encara té deures amb les pàgines més fosques de la seva història, una evidència més de la poca maduresa democràtica de l’Estat.

ELS PILARS DE LA LLIBERTAT

Aquest cap de setmana ha estat d’emocions intenses. Veure aquells murs on al seu darrera estant captius els nostres representants polítics i de la societat civil encongeix el cor.

Tanta injusticia en aquests fets es inadmissible en qualsevol instant i aquests pilars simbolitzen més que mai que no ens rendirem i que els valors castellers acabaran triomfant per damunt d’aquesta manca de democràcia i deshumanització sense límits.

Orgull de Colla i de país per damunt de tot. Cap sacrifici es poc quan la causa s’ho val i aquesta es la nostra causa per damunt d’ideologies hi han les persones i el respecte als seus drets més fonamentals clarament vulnerats per un Estat amb tuf a altres regims i que de la força en fa la seva forma de resoldre la política.

Impossible descriure les emocions viscudes, però un missatge per ells ben clar, es que no estan sols i que tot un poble els retornarà la llibertat.

JUGAR AMB ELS PRESOS

La polèmica macabra entre el Govern espanyol i el Jutge Llarena sobre l’acostament dels presos, es una indignitat que hauria de ser denunciada amb tota la fermesa. Entenc que per la seva part no ha de ser còmode mantenir presos polítics en un sistema que pretenen vendre al món com a democràtic, però això no dona dret a aquest nou vodevil jugant amb les persones privades injustament de llibertat.

Per la part catalana, crec que no hauriem de jugar a aquest joc. La reivindicació es la llibertat fins el dia del seu judici. La presó preventiva en aquest cas no te cap sentit i les irregularitats del procediment son flagrants. Per tant prou de recollir les molles que ni tant sols arriben i cal exigir l’objectiu real. La llibertat dels presos polítics.

La negociació comença amb l’alliberament

Esteve Plantada

Gest rere gest, imatge rere imatge: així ha nascut –i ha estat ideat– el projecte de govern de Pedro Sánchez. No n’ha faltat cap: gestos en pro del diàleg, per la concòrdia, per acontentar gent d’ànima política contraposada. Gestos per demostrar que en sap, que està preparat i que es mou bé en la tasca publicitària de la “jugada mestra”. Gestos de cara a la galeria mediàtica, d’altres buscant l’aplaudiment de la massa enfervorida, i els de més enllà subratllant que també pot ser un tipus dur que no dubtarà si ha de prendre decisions incòmodes. Fins i tot amb una dimissió rècord, els set dies de gràcia de Màxim Huerta. Com si tot hagués estat escrit per un guionista ressacós de Sálvame.

Com que viu de gestos i de l’autocomplaença de la simbologia, el nou executiu no ha dubtat a dir la seva pel que fa al debat dels presos polítics. Un gest més en la comèdia nacional de dir i desdir, d’assegurar i desmentir. Aquest dijous hem vist com el govern espanyol i el jutge Llarena s’han anat passant la pilota amb el tema, a plena llum del dia. Primer és Grande-Marlaska, el ministre de l’Interior, qui afirma que veu amb bons ulls un apropament dels presos polítics a Catalunya, però que la decisió no depèn d’ell, sinó de Llarena. Tot seguit, és el jutge del Tribunal Suprem qui el contradiu i assegura que no, que “no té competència per definir el centre penitenciari al qual han de seguir”.

Semblaria un joc, si no fos perquè l’assumpte és molt i molt seriós. Perquè la política de gestos i símbols televisats en programes de màxima audiència també ha de comportar que el debat sigui alimentat per idees, per punts de vista clars, per decisions i propostes. Tant d’una banda, com de l’altra. Ni hem de claudicar als estralls del govern a cop de share que ha construït Sánchez, ni hem d’entrar, des de Catalunya, en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut. “No és això, companys”, que cantaria Llach si encara tingués esma.

Tot i que les declaracions de Marlaska ja suposen un canvi d’intencions, el missatge ni és prou contundent ni aporta solucions a una situació injusta, indigna i desmesurada. Que la repressió, la censura, la por i els dubtes no ens privin de veure quina és la situació, crua i dolorosa: que més enllà de victòries minses, no hauria de ser necessari acostar els presos. Perquè, en l’Europa democràtica del segle XXI no n’hi hauria d’haver, de presos polítics.