Arxiu mensual: maig de 2018

DIGNITAT A MADRID

Veiem com des de determinats sectors s’insisteix que treure Rajoy de la Moncloa es una obligació per la corrupció del seu partit i gairebé ho donen com un fet en la decisió dels partits catalans. Es un parany interessat que crec es nociu per les nostres aspiracions.

En primer lloc, desprès dels fets de l’1 d’octubre i la violència policial autoritzada i validada pel tripartit del 155 contra la població, la repressió posterior i els presos polítics també certificats pels tres i veient aquests dies que diferent que es el tracte i condicions amb altres acusats com la mateixa dona de Barcenas i altres judicis de vergonya entre d’altres temes. Com deia en base això cap dels dos partits hauria d’haver seguit al Congrés de Madrid per dignitat, deixar les cadires buides i en tot cas a les votacions abstenció total en tot per respecte a la població catalana, al projecte pel que s’han presentat a Catalunya i per dignitat de les mateixes institucions. En cap cas han pensat amb això i si molt en el partit donant a entendre una credibilitat sota mínims en el projecte republicà.

En segon lloc, donar suport a Sanchez, es validar aquesta violència, validar els insults i amenaces contra el President català i el nostre Govern, validar el mateix article 155 i donar certificat al tracte rebut. Les cares no donen projectes diferents, i tarannàs diferents. La idea de Catalunya del PSOE es la mateixa que la dels Populars i Ciudadanos. No podem inventar diferències que no existeixen, nomes cal repassar programes i hemeroteques.

De fet, la falta de respecte que hem vist amb els dos partits per tractar amb ells ja hauria de ser suficient per no abraçar el relat interessat del fer fora Rajoy. Recordo que el nostre objectiu es fer efectiva la República Catalana i no qui governa o deixa de governar a Espanya.

Crec, que posar condicions en aquest sentit, de respecte al poble català i a la democràcia hauria d’haver estat els mínims per qualsevol conversa, altrament i sense contrapartides es un pas més enrere que se suma els ja efectuats pel nou Govern català acatant cadascuna de les exigències il·legals del Govern espanyol. Com deia ahir el nou portaveu Albert Batet dient que no s’havien sortit amb la seva, i crec que de moment es clar que si que s’han sortit amb el que volien i aquí senzillament hem admès cada decisió.

En definitiva, demano simplement dignitat a Madrid.

GOVERN SOTA XANTATGE

El nou decret de Consellers del President Torra acceptant substituir les persones a presó o exiliat per altres com ordenava l’Estat amb la il·legalitat flagrant de no publicar els nomenaments al DOGC ja es un fet i segueix la deriva encetada fins ara.

Una deriva que començant pel frau a la població al no aplicar el resultat de l’1 d’octubre i deixar així que el 155 i la repressió absoluta tingués llicència per arrasar-ho tot, participant en unes eleccions del 21 D tots els partits acceptant de facto qui manava en realitat i posteriorment amb gests des del Govern amb 3 candidats a President que han estat vetats pel Govern espanyol vulnerant tots els seus drets i acceptat pel Parlament amb una nova opció, i posteriorment perdent la facultat que te de nomenar el seu Govern que ha estat modulat i validat per Madrid en una nova mostra de com funcionen les coses a Catalunya.

Això amanit amb la fal·lacia que amb un Govern efectiu li diuen, el 155 marxarà, quan en realitat ja han explicat que seguirà el control financer, el veto a qualsevol llei que no agradi com la passada legislatura per molt social que sigui i evidentment el cos de Mossos seguirà sota vigilància i la restitució d’alts càrrecs serà impossible com ho ha estat la de Consellers.

Al carrer l’extrema dreta seguirá amb via lliure per netejar el carrer, seguirà criminalitzat qualsevol símbol que no agradi, els presos polítics seguiran a la presó preventiva amb un judici que obvia qualsevol tipus de justícia com podem veure a Europa. Retallada de drets constant i repressió sense fre.

Aquest es el panorama que tenim. La tàctica d’acceptar el xantatge de l’Estat per molts escarafalls de cara a la galeria, segurament no es l’adequada, ja que tots sabem que acceptar cada ordre no fa més que deixar les nostres institucions en res, de fet el que son ara i validar el botxí que segueix crescut el seu camí.

Alhora, i encara més greu, que els nostres partits intentin fer veure el que no es i no expliquin que simplement volen fer autonomisme ja que no s’atreveixen a res més.

Una esperança es la feina que a l’exili es pugui fer i que incideixi amb el nostre futur i sobretot la reacció de la ciutadania que ha de tornar a alliberar-se del domini dels partits i exigir el camí de la República ja validat i si cal passar per sobre dels mateixos.

PACTAR AMB EL MENYSPREU ES INDIGNE

Ahir escoltavem com el dirigen històric socialista Alfonso Guerra titllava de nazi al President Torra sense rubor, per altra banda altres barons diuen obertament que els preocupa més l’independentisme que la corrupció popular. El mateix candidat Pedro Sanchez l’hem escoltat titllar el President de racista i xenòfob repetidament i les alarmes s’han encés per justificar que es demana el vot a la moció de censura a canvi de res i mai dels mais es pactarà res amb els partits catalans.

Aquestes son les premises, el camp d’acció, davant d’això fa vergonya escoltar segons quins dirigents de partits catalans com en Joan Tardà posar per davant fer fora M.Rajoy abans que els nostres propis interessos i objectius amb una mentalitat autonomista sense fre.

Realment i ho cal repetir, la diferència entre Populars i socialistes, entre M. Rajoy o Pedro Sanchez es zero pel que fa a Catalunya. Els dos han donat suport incondicional al 155 per Catalunya, els dos han validat la violència sense límits de les forces policials el dia 1 d’octubre contra la gent indefensa a Catalunya i els dos compren el relat inventat que manté els presos polítics catalans en presó preventiva. Es a dir validen la repressió, la violència i l’autoritarisme com a formula política per resoldre les peticions democràtiques de la ciutadania.

Davant d’això, ja es prou vergonya mantenir els nostres diputats a Madrid, que per dignitat haurien d’haver abandonat els seus escons com a mostra de solidaritat amb la ciutadania, dignitat com a país i credibilitat davant al món del projecte de la República. Ja sabiem que això no seria així, ja que una cosa son les proclames i l’altra els partits i els seus interessos. Ara bé, seguir actuant en clau autonomista i de peix al cove com si res hagués passat a Catalunya em sembla una gran falta de respecte que cal denunciar.

Les agressions al nostre poble, mereixen una resposta, i no hi ha dubte que no es aquesta. Nosaltres som responsables de no haver anat fins al final amb la decisió lliure ciutadana catalana expressada el dia 1, no hi ha dubte. Tanmateix això no valida per seguir la mateixa tònica com si els últims 7 anys no haguessin existit. Repressió, presos polítics i retallada de drets es suficient per no col·laborar amb el règim. A partir d’aquí ara entrem amb debats de substituir un botxí per un altra amb una paranoia indigne dels nostres partits.

Pactar amb el menyspreu es indigne.

ELS CARRERS NEUTRALS

El que vam veure al Parlament amb el diputat Carrizosa i el xou amb el llaç groc reclamant neutralitat al Parlament i la insistència de la neutralitat als carrers eliminant qualsevol vestigi dels llaços grocs al carrer acabant la feina bruta dels energumens que hem vist recentment a les platges es un nou relat que cal combatre.

El Parlament mai pot ser neutral, precisament els partits representen la diversitat de ideologies i projectes que els votants hi han donat confiança, per tant aquests son els que tenen que defensar i intentar dur a terme en cas de comptar amb majoria suficient. Mai hi pot haver neutralitat, en tot cas diversitat i respecte per totes les tendències inclosos els llaços grocs, nomes faltaria.

Pel que fa al carrer tampoc pot ser neutral, altrament seriem a una societat totalment alienada i robotitzada sense idees. Aquest ha de representar la pluralitat i per tant aquesta ha de ser representada, en aquest cas un símbol que no es independentista, sinó que reclama l’alliberament i situació injusta dels presos polítics i per tant reclama justícia i democràcia no un règim concret.

Aquesta pluralitat es la que hem de defensar i no caure en aquest interés de Ciudadanos i per extensió del tripartit del 155 al·legant a falses neutralitats que no existeixen en cap estat democràtic normal per aconseguir acabar la feina que aquests grupusculs d’extrema dreta fan per carrers i platges molts cops amb violència per eliminar els símbols que no agraden. Res ajuda la col·laboració institucional d’alcaldes com l’Àngel Ros de Lleida coartant la ciutadania i volent netejar al seu gust la ciutat amb els mateixos arguments.

Cal deixar clar la normalitat democràtica, i no caure amb aquests paranys que sota un capa de vernís democràtica amaguen imposició i autoritarisme deixant al poble com sempre com actor secundàri del sistema qui precisament ha de ser sempre el protagonista.

Com sempre accedir a les seves peticions com vam veure el Parlament es un mal negoci i una acceptació intolerable.

CORRUPCIÓ PER SISTEMA

La sentència Gurtel ha deixat clar que el Partit Popular ha fet del partit una xacra de corrupció sense fre. La reacció del mateix Govern que en qualsevol Estat normal ja hagués dimitit i convocat eleccions, fins hi tot sent curosos caldria aplicar la Llei de Partits tal com ja s’ha fet per una determinada ideologia i il·legalitzar aquesta formació i iniciar una investigació sistemàtica que arribaria a tots els racons i partits, curiosament aquells que van aprovar el Pressupost del mateix partit o el que teòricament es a l’oposició i que en els seus períodes de Govern ha mostrat també la seva cara més fosca i actualment amb el cas més greu com son els EROS a Andalusia.

Ara toca escenificar una moció de censura que sembla una cortina de fum, i utilitzar Catalunya des del Govern per seguir amagant el vertader problema estatal, una vergonya de grans dimensions amb la col·laboració de la ciutadania espanyola que segueix validant amb el seu vot el mateix sistema i amb l’única obsessió del “a por ellos” en les seves vides.

El PP, la banda de lladres

per Salvador Cot
El meu amic Ramón Cotarelo sempre utilitza l’epítet “banda de lladres” per definir la direcció del PP i, per extensió, els governs d’aquest partit. He de confessar que sempre m’havia semblat una llicència estilística per connotar, literàriament, el fins ara principal partit de la dreta espanyola. Però no. Efectivament, són una banda de lladres, com demostra la caiguda, un per un, de la majoria dels membres d’aquells governs de José María Aznar, tots ells per delictes relacionats amb l’apropiació de diners aliens. Tindria la seva gràcia fer el recompte de convidats cleptòmans al casament de la filla de José María Aznar a l’Escorial, l’any 2002, aquella cerimònia que es recordarà, entre d’altres coses, perquè va reunir ni més ni menys que dos-cents cotxes oficials a la porta de l’església.

Mariano Rajoy i els seus han actuat com una organització per delinquir, cobrant comissions a l’engròs i en negre, en aquella tradició madrilenya que ve del franquisme, plena d’impunitat i enriquiment vertiginós. Són així perquè ho eren els seus pares i els seus avis. Per a això van guanyar una guerra, per poder robar sense que ningú gosés assenyalar-los amb el dit.

Ara van de baixa, però els que manen de veritat ja s’han ocupat de muntar una teranyina de sigles que, al capdavall, volen dir el mateix. Tant se val Ciutadans com PSOE, al capdavall, estan destinats a governar junts i així perpetuar un règim desvergonyit. I, mentrestant, milers d’espanyols amb banderes als balcons. Pobra gent.

EL MIRALL BASC

La decisió d’ahir dels nacionalistes bascos de donar suport als pressupostos espanyol i donar així oxigen al Partit Popular i la legislatura que ara respira ha generat moltes critiques a Catalunya.

Cal dir que la política com ja hem vist molts cops, es pot dir blanc i finalment fer negre o defensar una postura i acabar defensant la contraria sense rubor fruit del sistema que domina aquest Estat i perquè no dir-ho la immaduresa molts cops d’una societat que no es capaç de castigar segons que i es belluga no per programas i promeses sinó per afiliacions de per vida o persones individuals.

Dit aixó, eticament evidentment seria reprobable, però em de veure que el PNB es l’antiga Convergència catalana, aquella del peix al cove i de fer veure segons que per acabar sent fum a la realitat, capaç de nedar i guardar la roba. Aquest es el PNB que domina el panorama a Euskadi, per tant no ha fet res més que no hagi fet sempre. Quan Euskadi la pressió de la societat sigui prou forta amb una direcció independentista, segur que haurà de canviar tal com ha passat a Catalunya, això no passa i per tant segueix.

Més enllà de les critiques, ha aconseguit més de 500 milions pel País Basc i altres mesures que vendrà a bombo i plateret, això ho ha fet compatible amb deixar anar que el 155 marxarà de Catalunya quan ningú ha confirmat res d’això i aprovar un preambul d’un nou Estatut amb l’Esquerra abertzale en clau independentista. Aquest es el context.

Pel que fa a Catalunya veu com el Partit Popular podrà esgotar els 2 anys de legislatura, frenarà l’efecte Ciudadanos que se li pot fer molt llarga l’espera i te via lliure per seguir la repressió amb el procés català i fer-lo servir també com a cortina de fum pels seus casos de corrupció.

De totes maneres, i de la mateixa manera que Convergència va votar a favor de la Llei de partits i això ha girat en contra nostra. Deixar via lliure al 155 tard o d’hora es podria girar en contra del País Basc, una variable que haurien de valorar molt i molt.

A Catalunya mentrestant no podem pretendre que la nostra incapacitat per anar endavant amb la República sigui substituida pels bascos, per Europa o per les victòries judicials. La nostra causa nomes ens te a nosaltres, i fins que no l’exercim niguú bellugarà un dit per nosaltres. Aquesta es la nostra gran errada i la que tapa les nostres misèries polítiques en un altra cortina de fum.

Un mirall basc que no hauriem de confondre amb els interessos i la política.

LA NEUTRALITAT DEL VIRREI

Desprès dels incidents amb les creus grogues a les nostres platges i els atacs de grups feixistes sense contemplacions, el Virrei Millo demana als Ajuntaments que controlin la neutralitat als carrers.

Efectivament en Millo demanar el veto a l’independentisme i la petició de democràcia per evitar conflictes entre els ciutadans.

Una carta a tots els alcaldes amb aquesta petició i amb el rerefons dels incidents de Canet de Mar ben vius. Els diu que l’aparició de banderes, pancartes, llaços i símbols diversos es veu per tot arreu i reivindica els espais de tots i no permetre malmetre la convivència. Fa referència a l’article de la Constitució que consagra la neutralitat de les administracions públiques i els sotmetiment a la llei, denunciant els símbols amb edificis públics que son espais de tots els ciutadans.

Realment un prec cínic i desesperat el que ens fa el Delegat del Govern espanyol, demanant coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans en nom d’una llei i una convivència que pel que hem vist nomes ha estat trencada amb total impunitat per grups feixistes que es veu son protegits per aquesta llei que ens diu i per la Constitució i utilitzen la violència pels nostres carrers des de ja fa uns mesos com a mesura de la por i suposo en nom del diàleg que tant pregonen.

Crec que si fos sincer, s’hauria de preguntar el perquè d’alguns símbols als carrers. Alguns reclamant la República votada pels ciutadans a l’1 d’octubre i declarada al Parlament i refrendada en les dues darreres eleccions a la Generalitat amb majoria independentista i un programa en aquest sentit. Altres reclamen democràcia, l’alliberament dels presos polítics que com ostatges l’Estat utilitza i contra les mesures de repressió contra Catalunya amb total impunitat i sense cap respecte als nostres drets i la més elemental democràcia.

Els ciutadans tenen tot el dret de denunciar aquesta deriva autoritària i sobretot la sortida dels presos polítics incompatibles amb qualsevol règim democràtic. Davant d’això el virrei primer valida els grups ultres violents i per acabar la feina ara amb l’excusa de la neutralitat vol acabar de fer la neteja dels nostres carrers i donar la imatge de normalitat total.

De fet, hauria de reclamar normalitat democràtica, i això passa per escoltar la ciutadania, fer política, respectar la democràcia per damunt de les lleis i en definitiva donar sortida a les reclamacions d’una societat que simplement vol decidir el seu futur per damunt de les imposicions que defensa.

LA SEDUCCIÓ INEXISTENT

Cada dia que passa Catalunya i Espanya estan més allunyades. El tracte i manera de fer del poder espanyol per resoldre el problema pot imposar però mai convèncer, i així ho han fet irreversible.

La cursa dels tres partits espanyols per veure qui aconsegueix mimetitzar més el discurs falangista es crua. Albert Rivera practicant l’odi i la xenofòbia contra els catalans, fabricant relats inexistents i repetint mantras per justificar una intervenció dictatorial en el territori català sense data de caducitat. Pedro Sanchez qualificant de racista i supremacista al President sense rubor i amb un menyspreu total al mateix que no hi ha dubte delata el seu nul nivell democràtic i com a representant de ningú. Pel que fa Mariano Rajoy veiem la seva recepta de decidir el que li agrada o el que no del Govern català com a norma i utlitzant el poder judicial per atemorir qualsevol indici democràtic.

Per altra banda veiem com els Jutjats rebutgen la violència de la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre amb l’argument de la resistència de la població encara que fos passiva i per tant actuant amb legitima defensa. Una autèntica burla a la població sense precedents volent fer passar el botxí per víctima tal com mana el manual del maltractador o del violent.

Per amanir tot la impunitat amb la que els escamots feixistes recorren els nostres carrers arrencan llaços, creus i atacant a la gent sense cap mena d’aturador per inocular aquest virus de la por per sempre.

Aquesta es la situació i la manera que te l’Estat de buscar la seducció per Catalunya, un cop aquesta ha volgut simplement decidir el seu futur amb el vot i sempre de manera acordada com a primera opció. Crec que els partidaris de la tercera via ja tenen si es que feia falta la prova definitiva que es una via morta i enterrada.

Una manera de fer que a la curta o a la llarga ha prococat un procés irreversible. No seria natural que la victima tornes amb el maltractador amb l’amenaça permanent. Senzillament han confirmat el tracte colonial que ens tenien reservat per damunt de qualsevol respecte als drets de la ciutadania i això es el punt i final.

EL RACISME DEL DOGC

No hi ha dubte que l’Estat i els seus partits principals cada cop es superen amb ells mateixos per deixar enrere qualsevol engruna de democràcia i dignitat. Una vergonya per l’Europa Occidental i els seus valors fundacionals, que encara que molts cops no respectats, mai tant degradats com en aquest Estat.

Efectivament, primer va ser la pluja de desqualificacions i insults pel nou President català, per cert amb la seva validació, ja que els tres anteriors van ser vetats anul·lant la sobirania del Parlament i deixant clar quin es el tipus d’autonomia triat per Catalunya. Posteriorment el manteniment del 155 més enllà de la formació del Govern amb diferents versions d’aplicació i per damunt de qualsevol promesa abans feta i ara amb el coneixement del nou Govern català, el veto d’aquest ja que inclou ostatges polítics i exiliats amb una acció tant barroera com no publicar en el DOGC els seus nomenaments, per cert una acció totalment il·legal i que dona a entendre que no hi ha aturador davant Catalunya.

Rajoy mostra la seva disconformitat amb aquests consellers particularment, cosa que no hauria de passar de ser una simple opinió, però mai una interferència amb un Parlament alié al seu i un President que executa les seves funcions. Albert Rivera amb la seva deriva ultra demanant una aplicació del 155 més dura per deixar nomes terra cremada, eliminació de l’independentisme i refundació de la Catalunya que ell vol per damunt de la mateixa ciutadania, crec que això se’n diu feixisme. Finalment en Pedro Sanchez que segueix la seva obsessió contra Catalunya i qualsevol tipus de democràcia i ara titlla de racista al President Torra com si fos el més normal i deixant en res qualsevol diferència amb els altres dos personatges descrits.

Un Estat que nomes te una política, la imposició per decret i deixar enrere qualsevol indici de democràcia i respecte a un estat de dret que simplement no existeix. Tres partits que podrien perfectament ser un, i on la competició es per veure qui la fa més grossa amb un mateix enèmic comú i amb tots els resorts del poder al seu costat.

Davant això, alguns encara demanen diàleg, cada cop es més ridícula la petició. Davant el feixisme no hi pot haver diàleg. De fet ara es veu com l’oportunitat donada el 10 d’octubre va ser una gran errada i com que dels errors se n’aprèn, esperem no ho repeteixin.

Ara toca el racisme del DOGC.

CADA COP MÉS LLUNY

La deriva dels tres partits espanyols, disputant qui pot reprimir més a Catalunya i de pas allunyar qualsevol engruna de democràcia, ens fa veure que lluny som els dos territoris.

El president espanyol no anant a una reunió europea per la presència de Kosovo, on fins hi tot Sèrbia hi assistia defineix clarament el tarannà, els ridículs de la Justícia espanyola sense assumir la seva deriva i renyant altres Estats son clars exemples.

De fet he volgut publicar un dels articles més criticats del President Torra i pel que es diu ha insultat els espanyols i se’l qualifica amb mil i un insults, per cert assumits per ell amb la disculpa i per bona part de l’independentisme com a símptoma de submissió. Aquí esta sencer i podeu comprovar que es podria qualificar d’escrit de denúncia, però mai de falta de respecte a ningú, per si algú en tenia algun dubte i vol recuperar la dignitat.

La llengua i les bèsties

per Quim Torra
A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants.

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.

Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.

Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que “es violaven els seus drets” al ser el castellà la “primera” llengua oficial d’Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.

Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres).

Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?