Arxiu mensual: abril de 2018

NO HI HA PROJECTE

Que el Govern català va cometre una errada greu no fent efectiva la Declaració d’independència posteriorment a la validació pel referèndum, i que complint el mandat un cop coneguts els resultats oficials ja hauria d’haver estat una realitat, tot això ja cada cop menys gent ho discuteix.

De fet, sabien que donar una oportunitat al diàleg com es va fer el dia 10 per pressions de tot tipus i principalment per un intent desesperat de no entrar a la fase de no hi ha marxa enrere, era perdre un tren, un context i un tempo idoni, i anar a pitjor des de tots els punts de vista. La posterior declaració el dia 27 arribava tard i cal dir en condicions molt menys favorables, i el que es pitjor sense cap convicció d’èxit i privant a la societat catalana, la damnificada de defensar un projecte legitim i que anava de cap a la dura repressió espanyola que ara vivim.

Dit això, les paraules del Virrei Millo, dient que un cop format un Govern que obeeixi sense fissures la legalitat marcada per Madrid, el 155 es pot aplicar de diferents formes. De fet tots sabem que el control econòmics no desapareixerà i que les lleis seran mirades amb lupa i ràpidament suspeses si es considera des de Madrid que no interessen, com la passada legislatura i una llarga llista de lleis socials que han quedat al calaix.

Aquestes paraules no fan més que confirmar, si es que calia, que el Govern efectiu que pregonaven alguns es simplement una mentida que no ens mereixem escoltar més. Independentment del nom del President, aquesta autonomia suspesa i tutel·lada des de Madrid ha vingut per quedar-s’hi, i com a conseqüència de no haver culminat la declaració efectiva que reclamava la ciutadania.

El que veiem en els partits, i bàsicament em refereixo a ERC i PdCAT es intentar des del seu partidisme aplicar una mena de cosmetica que emmascari la realitat i intenti cinicament enganyar la ciutadania. Cal dir les coses clares i explicar si hi ha projecte cap a la República o no, més enllà d’haver internacionalitzat el nostre conflicte o mostra l’Estat com el que es, una democràcia virtual a la turca.

El proper any hi haurà eleccions municipals, i les forces independentistes amb un projecte conjunt podrien assolir el Govern a tots els municipis catalans amb la força i impuls que donaria a la consolidació de la República, però no ho faran, senzillament perquè no hi ha projecte cap a la República i si de mentalitat de partit autonomista.

Considero que Puigdemont es el nostre President, però encara hi ha una cosa més important, el projecte.

LA JUSTÍCIA DE FIRETA

La sentència d’ahir d’aquest grup anomenat La Manada, un grup de salvatges que van violar una noia sense pietat i van fer servir les xarxes per ensenyar la seva heroïcitat, ha servit per veure un cop més la podrida justícia espanyola i un sistema que deixa en aquest cas la dona com un objecte sota el qualificatiu de persona en una regressió cap als anys en blanc i negre que a l’Estat mai han marxat.

Aquesta qualificació d’abús i no d’agressió que els serveix per una condemna de 9 anys, i que els pot portar el proper any a poder sortir provisionalment al carrer amb arguments com la nul·la resistència de la noia de 18 anys i que la seva cara reflectia plaer, o que mai hi va haver intimidació, ni violència pels seus actes son esfereïdores. Fins hi tot un dels jutges demanant l’absolució i donant a entendre que la noia ho va voler, no se si te filles, però m’agradaria saber si malauradament li toques viure un cas semblant.

Cal dir que entre aquests salvatges trobem un Guardia Civil, un cos que sembla com en els millors anys del franquisme gaudeix d’uns privilegis que evidentment no te cap més professional d’altres branques. Una bula que li permet utilitzar la violència contra la gent pacífica, convertir una baralla de bar amb acusacions de terrorisme contra els agressors amb penes molt dures demanades o en aquest cas un cas de violació sense límit amb una pena que fa riure. Tot un símptoma de la involució que viu l’Estat espanyol amb ciutadans de primera i altres de segona.

De fet, es una burla macabra per la noia aquesta sentència. Diuen que no va oposar resistència i per això ja no es agressió. Suposo no diuen que la noia tenia 18 anys i ells eren 5 homes que la van tancar en un lloc amb l’alternativa de ser violada sol o violada i apallissada per resistir l’atac. Tot plegat demostra la incapacitat d’una justícia que deixa una violació i un atac a una persona en pràcticament una anècdota, alhora que acusa de terrorisme un tall de carretera o una baralla de bar o tanca en presó preventiva a presos polítics acusats d’una violència que nomes va existir per part de la policia per posar uns exemples.

Tot un desgavell, d’un Estat que fa vergonya aliena a qualsevol projecte realment democràtic, i una justícia masclista que segueix distingin les persones per sexes amb drets diferents.

CONSTRUÏM, NO RESISTIM

Cada dia que passa es veu més clara que l’Estat espanyol està amb descomposició i que tot el sistema aprovat a partir d’una falsa transició entre la Dictadura i la Democràcia s’ensorra per moments, ja que els tics de l’àntic règim suren amb força en tots els nivells.

Pel que fa Catalunya, aquestes crides a un Govern efectiu per eliminar el 155, o aquest anar fent per recuperar les institucions perdudes no es més que una gran excusa per no encarar l’única sortida que tenim, construir la República ja votada i fugir d’aquest vaixell que s’enfonsa per molta repressió que estigui disposat a fer. Per cert aquesta sortida crec sincerament és l’única via de sortida pels presos polítics i per tant per ells i especialment per ells ho hem de fer possible.

Per què Espanya fa això que fa i nosaltres n’hem de sortir corrents

Per: Pere Cardús

Això d’Espanya no s’aguanta per enlloc. La desfeta és completa. No en queda res de res. Si alguna ànima bona havia pensat que, amb el pas del temps, construiria un estat democràtic després d’haver amagat sota l’estora el franquisme de quaranta anys o més, estava ben desencaminat. No es pot construir res de bo damunt del silenci i la desmemòria. Espanya pateix un mal d’origen, de naixement i de creixement. Enterrar la memòria no serveix per a res més que per a sembrar una llavor maligna.

Van enterrar el feixisme sense fer-li l’autòpsia i no es van adonar que era ben viu encara. I ja se sap, es pot enterrar algú que ja és mort. Però si s’enterra un viu, és fàcil que acabi rebrotant. De fet, la transició no va enterrar ningú, més enllà de la memòria, sinó que va sembrar la llavor d’un nou feixisme que, en aquest cas, no ha renascut gaire modernitzat.
Espanya. Vivim encara en una presó. Una presó que és a punt de col•lapsar i que ja mostra tots els símptomes de la ruïna.

Aquests estirabots feixistoides autoritaris ridículs que hem vist recentment no són sinó un reflex d’aquest declivi accelerat. Prohibir un color, requisar samarretes, bufandes o xiulets és un gest tan ridícul com inútil i contraproduent. Sembla l’escena d’una obra de teatre de l’absurd. O d’una d’aquestes novel•les profètiques d’Orwell o de Huxley. El punt d’exageració és tan gros que tothom s’adona que el rei va nu. En aquest cas, nu i amb una corbata dels colors d’un dels equips. L’episodi de les samarretes grogues és això, un exemple més del declivi.

Què fa un estat quan ha perdut la capacitat de convèncer o de seduir els ciutadans? Els pega. Els amenaça. Els reprimeix. Els tanca a la presó o els expulsa. La seva repressió –a voltes ferotge i a voltes ridícula– és tan sols l’expressió del seu fracàs. I em temo que no és un fracàs tan sols per Catalunya. És un fracàs que comença a brotar arreu dels Països Catalans, al País Basc i a més indrets del regne. I aquesta expressió de fracàs té moltes cares.

Per exemple, aquest nou camí que sembla que volen encetar d’aprofitar les escorrialles que la política francesa expulsa convulsament. Manuel Valls és el cas més sonat del fracàs polític. Perquè ho tenia tot per a establir una nova època republicana i amb la seva ineptitud política ho va malmetre completament. Els escuders de l’Espanya fracassada a Catalunya volen rescatar un cadàver polític com Valls perquè s’han quedat sense idees, especialment després del 21-D. I ara tindrem un convençut republicà francès (quins valors, oi, aquell estat que ha destrossat llengües i cultures amb més contundència que cap altre?) defensant la monarquia borbònica imposada a cop de pólvora, espasa, prohibició lingüística i fake news del XVIII.

Espanya és un estat fracassat. I la majoria de les raons d’aquest fracàs es poden analitzar perfectament llegint Per què fracassen les nacions de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Tampoc no és cap secret que la manca de fonaments democràtics porta al fracàs dels estats actuals. Perquè hi ha una cosa que Espanya no ha entès o, si ho ha entès, no ha volgut aplicar-se perquè fins ara no n’ha tingut cap necessitat. I és que la democràcia no és una pintura de colors brillants. La democràcia són els fonaments de l’edifici. Ni tan sols són les parets i les finestres. Són els fonaments. Una mà de pintura no desfà les esquerdes i tots sabem que el maquillatge dura ben poc.

Avui ho notem amb els últims espeternecs d’un estat fracassat que va pensar que la força i la imposició enterrarien la discrepància i les ganes dels catalans de viure tal com som. Ben plurals però ben diversos i ben dignes. I no han aconseguit enterrar res més que el seu somni de grandesa. El rei va nu. Ja ho veu tothom menys aquells que viuen de dir al rei que el vestit és molt bonic. Espanya ha fracassat i ara cal aconseguir que no ens enfonsi amb ell. No hem de pagar els errors i els excessos d’una història que s’ha fet contra nostre. La cosa s’ensorra. Fotem el camp. Millor avui que no demà.

‘Ells faran implosió per culpa de la seva arrogància, el seu odi i la seva ceguera’, deia fa poc Xavier Sala i Martín. És això que mirava de descriure. Han portat la situació a un extrem que els acabarà esclatant a les mans. L’odi només corca qui en té. Cal no deixar-se endur pel seu odi ni quedar-se atrapats en el resistencialisme constant contra la repressió. Tota l’energia ha d’estar al servei de construir i d’emancipar. Per molt ferotge que ens sembli la seva actuació, és el símptoma principal de la seva feblesa. Peguen, amenacen, empresonen i persegueixen perquè són febles. No tenen força i han perdut la legitimitat. Espanya s’ensorra. I no pas per culpa nostra. Van enterrar viu el franquisme. Però van fer un sot molt superficial i hi van tirar ben poques palades. La nostra manera de matar-lo és fent camí i marxant abans que no s’ensorri del tot la barraca.

PereCardus, periodista

SENSE HUMANITAT

Molts fets veiem aquests últims mesos que ens deixen en evidència que la humanitat ha desaparegut i que tant sols el desig de venjança sense fre mou els fils amb Catalunya per part de l’Estat.

Veiem com en Jordi Sanchez es canviat de modul amb companyia de presos amb delictes de sang i durant 1 mes haurà de passar 18 hores al dia en una cel·la petita com a càstig per haver gravat aquell petit discurs a la campanya electoral. També un paranoic amb un micròfon anomenat Losantos fent burla de les víctimes enterrades al Valle de los Caidos i el patiment dels seus familiars tants anys després i defensant les bondats del franquisme. Per altra banda la delegació aprovada del vot de Toni Comin ja ha portat al president espanyol ha anunciar mesures legals per impedir-ho sense cap rubor.

En el primer cas, l’acarnissament amb Sanchez, un pres polític preventiu des de fa 6 mesos i amb la vulneració dels seus drets com a representant del poble laminats sense consideració, traspassa totes les fronteres de la llei per suposat del més mínim sentit humanitari. La revenja i l’agressivitat d’un Estat que es comporta com una Dictadura a la turca sense dissimul i on els drets dels ciutadans son trepitjats cada cop amb més força.

Pel que fa en Losantos, suposo que els delictes d’odi que nomes son cap als independentistes o idees discrepants amb el discurs oficial siguin pallassos,cantants, mecànics o professors, no van amb persones totalment desequilibrades que gaudeixen d’un mitjà per difondre la seva bogeria. Ara toca seguir la burla macabra contra les victimes del franquisme i els elogis a un règim del terror en el qual deu estar molt identificat i malauradament els poders de l’Estat també.

En tercer lloc, per un costat donen la culpa a la majoria independentista de la falta de Govern a la Generalitat, quan cada pas que es dona troba la mateixa resposta en forma de recursos per no fer-la possible. El veto a tots els candidats proposats deixant la sobirania del Parlament en res i ara fins hi tot amb els drets dels diputats com en Toni Comin que decideixen qui els pot exercir i qui no sense rubor.

En definitiva, cap tipus d’humanitat i una separació que evidentment es inevitable.

HUMOR O ACCIÓ

Aquest enginy català mai para de sorprendre i el bon humor sempre es un antidot contra la repressió o situacions compromeses. Com diu la Cristina Solias, el poble inventat de Sant Esteve de les Roures es un altre exemple. De totes maneres i incidint amb el que diu en el seu article, una cosa es aprofitar això per ridiculitzar un Estat que ja fa prou mèrits per fer-ho solet i l’altra ser una nova excusa per no anar en direcció a una acció per culminar el nostre procés cap a la independència que no es pot quedar en un calaix substituit per aquesta denúncia a l’Estat i una superioritat moral que de res servirà sinó be acompanyada d’una veritable acció real. No caiguem en aquest joc que al final deixa de fer gracia per ser un nou element de substitució interessada.

Prou Sant Esteve de les Roures
Cristina Solias |
Sant Esteve de les Roures ha estat l’últim hit de l’independentisme, amb el permís del “Viva Puigdemont”. No tant perquè la Guàrdia Civil s’inventés el municipi en un informe que va fer arribar al Suprem sinó per la resposta ciutadana que ha tingut. El poble s’ha fet viral a Twitter i ara ja té universitat, aeroport, penya blaugrana, un festival de música, un accelerador de partícules i fins i tot una línia de metro.

L’humor col•lectiu es converteix en l’antídot més eficaç contra la repressió perquè subverteix l’estratègia de l’Estat. És a dir, aprofita la força de l’embat per retornar-lo com un boomerang, però convertit en una acció simpàtica i no violenta, una fórmula que encara el fa més potent perquè ajuda a perdre la por, cohesiona i eleva la moral de l’independentisme.

En canvi, a l’Estat, aquesta resposta humorística no només el despulla sinó que el posa entre l’espasa i la paret. D’una banda, pot deixar que se’n faci mofa i acceptar ser ridiculitzat, o de l’altra, pot reprimir-ho, tot i que llavors s’arrisca a perdre el respecte de la gent que ho troba tan insultant com absurd.

Ara bé, l’independentisme, en comptes de recrear-se en aquesta mena de superioritat moral, també hauria de fer autocrítica i adonar-se del risc de perdre’s en l’estètica. El menysteniment de l’altre i la queixa permanent han viciat la causa fins al punt que sembla més còmode ser independentista que intentar fer la independència.

A més, l’humor deixa de fer riure quan es fa pesat. I Sant Esteve de les Roures està passant de ser una iniciativa humorística subversiva a convertir-se en un acudit reiteratiu i buit de contingut. De què serveix continuar donant corda al poble inventat? Recrear-se en la broma és seguir qüestionant l’Estat o és mera autocomplaença?

Salvant les distàncies, Tabàrnia ha estat una broma portada tan a l’extrem que el concepte humorístic inicial ha decaigut en l’absoluta vergonya aliena. Tot i que no es comparable perquè Sant Esteve de les Roures és un exemple de contestació a l’autoritat aprofitant-ne un error, mentre que Tabàrnia atia a la fractura social i territorial d’un país amb un pretext totalment fals.

Per això potser en lloc de crear nous comptes a Twitter i adjudicar càrrecs polítics, institucionals i honorífics de Sant Esteve de les Roures, caldria matar la broma i passar a l’acció. Només des de la no violència, amb enginy i perseverança, però sense caure en l’arrogància, l’independentisme podrà ampliar la base. L’humor suma, fins que deixa de fer gràcia.

LLIBERTATS PERDUDES

La final de la Copa del Rei de Futbol d’aquest dissabte ens va tornar a deixar imatges i fets que reforcen aquesta Espanya a la turca i sense fre amb les llibertat dels ciutadans i els seus drets escapçats i tota la claca política i mediatica fent la gara gara.

La retirada de peces de roba groga abans d’entrar a l’Estadi amb elements tant perillosos com xiulets o retols amb la paraula llibertat son un exemple d’aquesta deriva. Partits amb nul·la vocació democràtica ho troben absolutament normal i el Govern raonable i just. De fet tot forma part de la nació dominant que Eduard Voltas ens descriu.

La nació dominant

per Eduard Voltas
Recordo haver-li llegit a Albert Sánchez Piñol que el 1714 s’acaba Espanya i comença Castella. No és cap boutade, ho diu absolutament tot en una línia. Espanya només pot ser un pacte entre sobiranies iguals que decideixen lliurement compartir coses sota un mateix paraigües estatal. En canvi, si Espanya és un projecte de reducció de les nacions petites de la Península a les lleis de la nació dominant, ja no és Espanya, és Castella amb el nom canviat. I des de 1714 som en el segon escenari: l’autogovern de Catalunya és una cosa que es pot donar graciosament (1931, 1979) o es pot treure per la força (al 1939 a trets, al 2017 a cops de porra i amb un decret). L’autogovern és una concessió de la nació dominant, no és un dret inalienable. Si fos inalienable no es podria alienar. O només el podria alienar la pròpia Catalunya, voluntàriament. No ha estat el cas, òbviament.

Suposo que no cal estendre’s massa en la justificació de la idea de Castella com a nació dominant de la Península. Portugal se’ls va escapar, però la resta de pobles han acabat dins la cistella. La nació dominant ha fet ús de la seva majoria demogràfica i superioritat militar històriques per apropiar-se de l’estat i ostentar el monopoli de la violència. La nació dominant controla el poder legislatiu, executiu i judicial. En tots tres poders, els membres de la nació dominant hi tenen majoria absolutíssima. Fixin-se: quan Llarena acabi la instrucció i anem al macrojudici d’un plet que va precisament de sobiranies en disputa, polítics d’una lleialtat nacional seran jutjats per jutges d’una altra lleialtat nacional. Polítics d’una lleialtat nacional, per cert, que prèviament han estat investigats i detinguts per policies d’una altra lleialtat nacional. De qui és l’estat? L’estat és d’ells. Hi pot haver catalans en les estructures de l’estat? És clar que sí, no som racistes; això sí, uns quants i sempre i quan tinguin la lleialtat nacional correcta.

Aquesta dominància no forma part només de les condicions materials d’organització del poder a l’estat espanyol, òbviament està present també amb molta força en la psique col•lectiva. La d’allà i la d’aquí. “Això no ens ho deixaran fer” és probablement la frase mes pronunciada dins del catalanisme des de finals del segle XIX, i aplica a qualsevol reivindicació que hagi anat més enllà dels límits marcats per les regles del joc de la nació dominant. Recaptar els nostres impostos? No home no, això no ens ho deixaran fer. Tenir seleccions esportives pròpies competint pel món? Això és impossible, no ens ho deixaran fer. La independència? On vas a parar, que no veus que ens aixafaran? Així s’ha forjat i ha actuat el catalanisme contemporani: sobre la base de la por, de la consciència de la superioritat demogràfica i militar de l’altre, i sobre la base del record viu de l’ús d’aquesta superioritat. No era “caràcter pactista” ni “vocació hispànica”, com ha dit la interpretació mainstream; era por, una por cerval, històrica, tan interioritzada que s’havia fet invisible fins i tot pels mateixos protagonistes.

No és legítim preguntar-se què hauria estat de Catalunya i del conjunt de la Península si la nació demogràficament dominant hagués renunciat a l’ús de la força per imposar-se políticament? Legítim, però ociós. És més productiu espolsar-se la por que no imaginar un passat sense violència, un passat basat només en acords entre iguals, acords realment voluntaris, acords d’aquells als qual s’arriba sense la coerció de saber que, segons com, l’altre pot utilitzar la força. Sí, definitivament, és més productiu espolsar-se la por.

EL PARTIDISME SENSE FÍ

Un interessant article de l’Àstrid Bierge ens parla del joc dels nostres partits fins el dia d’avui. No dic que no hagin fet feina per anar endavant, que no hagin presentat propostes, però amb una cosa clara, excuses i més excuses disfressades per no complir amb el mandat electoral, que entenc hi ha moltes maneres de veure, però si la investidura que es la primera, ja no hi ha voluntat de complir-la, això necessita explicacions i no enganys en forma d’investidures que el poble vol i ha votat, i els nostres partits no s’atreveixen a fer per no desobeir als que han atorgat la sobirania i no sembla que es vulgui recuperar.

No volen investir Puigdemont

per Àstrid Bierge
La nova pastanaga del processisme és la reforma de la Llei de Presidència, que vol donar empara legal a una investidura telemàtica de Puigdemont. Aquesta opció, vetada pel TC, no està prohibida però tampoc està regulada i per tant els jugades-mestres han pensat que si s’inclou en el reglament el TC ja no tindrà cap excusa per impedir una investidura a distància del president legítim de Catalunya.

És evident que el Gobierno recorrerà la reforma i que el TC la suspendrà cautelarment, i llavors caldrà esperar fins a cinc mesos per saber si té el vistiplau de Déu. I clar, el termini màxim per evitar eleccions és el 22 de maig. Això és el que li diu Esquerra a JxCat: “De moment investim algú i fem govern i, així que puguem, investim Puigdemont”. JxCat, en canvi, vol intentar investir-lo abans del 22 de maig esquivant la pinça recurs-suspensió. Com? No en tinc ni idea.

Puigdemont s’hi va referir a l’entrevista de TV3 però sense donar detalls i aquesta setmana s’han reunit tots a Berlín per parlar-ne. Pel que han dit, l’únic que es pot intuir és que volen fer-ho molt ràpid perquè l’estat no tingui temps de reaccionar. I a veure, jo no hi entenc de timings legals, però conec l’estat i se’m fa impossible de creure que no tingui temps d’aturar un ple d’investidura que passa primer per aprovar al Parlament una reforma de llei i després per publicar-la al DOGC d’una Generalitat intervinguda.

Explico aquests detalls avorridíssims per explicar que Puigdemont i JxCat estan parlant d’una sortida que és impossible de materialitzar. I Esquerra fa la mateixa trampa, perquè quan diuen que no renuncien a investir Puigdemont, el que estan dient és que confien que el TC acabi decidint a favor de la reforma que ho permetria.

L’estratègia perquè Catalunya tingui el president que va escollir, doncs, és anar més ràpid que un estat omniscient i, si això no surt bé, confiar que aquest estat piconador ho permeti. Com que no passarà ni una cosa ni l’altra, com que la unilateralitat és l’única manera d’investir l’únic candidat que no seria imposat per Llarena i com que JxCat i Esquerra hi han renunciat obertament, es fa evident que no volen investir Puigdemont. Només volen fer veure que el volen investir, igual que només van fer veure que volien fer la independència.

Els compromisos dels líders processistes no estan pensats per a ser realitzats sinó perquè Espanya els faci fracassar i tothom ho vegi. I així anem, carregant-nos de milers de raons, no per poder defensar-nos amb legitimitat sinó per poder protestar, molt enfadats, fins a l’infinit.

CANVI D’ESTRATÈGIA

Els presos polítics s’han adonat junt amb les seves defenses que l’actitud submisa mostrada fins ara no portava enlloc, donada les incoherències del procés i la fase de deliri que ha entrat amb un relat de fantasia i paranoic amb una intencionalitat que es resumeix amb “a por ellos”. Davant això el contraatac com diu en Cotarelo es una bona opció per dignitat i deixar més en evidència aquesta farsa. Ara també cal que el Parlament prengui nota i la investidura del President Puigdemont sigui el proper pas i embat amb l’Estat.

Contraatac

per Ramón Cotarelo
Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà.

Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos.

Les últimes declaracions dels presos polítics davant del citat jutge són el que haurien d’haver sigut en un principi: reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català, defensa de les conviccions independentistes dels presos, compromís ferm, pacífic i democràtic amb la república i l’emancipació del poble català. Afirmació del dret dels injustament presos a les conviccions independentistes, agradi o no agradi a aqyesr jutges franquistes i monàrquics.

És obvi que uns jutges, que tenen la inclinació de sotmetre la justícia a un ideari nacional-catòlic, mai admetran que el drets dels catalans a la independència és igual que al dels espanyols. Ni més ni menys. Mai tampoc que no són ningú per jutjar un litigi polític en el qual no està en joc la legalitat, sinó la legitimitat. Confiar en què rebaixant les aspiracions dels ostatges i amagant les seves conviccions s’estovarà el propòsit d’un jutges és il•lús i contraproduent. Els presos són ostatges de l’arbitrarietat repressiva; el seu destí és exemplificador i intidimatori; no té res a veure amb la justícia; tracta de desmobilitzar la població castigant amb crueltat als seus representants democràticament elegits.

L’única via d’acabar amb la vergonya d’aquesta causa general contra l’independentisme és la que, per fi, s’ha prés en els últims dies: una unitat ferma del moviement en tots els seus aspectes: ferme defensa del dret de Catalunya a la independència davant dels jutges inquisitorials de l’Estat espanyol: ferm i massiu suport de la societat catalana als seus representants empresonats i a l’exili: i ferma voluntat dels dirigents legítims a l’exili de prosseguir amb la construcció d’una República Catalana en els fòrums internacionals.

L’única forma d’acabar amb la repressió d’un Estat fallit és obligar-lo a mostrar-se com és a ulls del món.

CAL SER MÉS QUE UN CLUB

A pocs dies de la final de Copa del Rey de futbol a Madrid, el Barça te una nova oportunitat per demostrar “el més que un club” i la dignitat de representació de la mateixa entitat i el país que ha representat al llarg de la història. Més enllà de posicionaments tebis i aquella excusa de no barrejar política i esport s’amaga una vergonya que tots els culers podem viure aquest dissabte.

Com diu en Jordi Costa, aquell partit a porta tancada després de la violència policial el dia del referèndum va ser una vergonya democràtica inadmissible i que passava per damunt de qualsevol sanció o punts en joc. Ara es totalment inacceptable veure a la llotja els representants del club al costat del Rei del “a por ellos” i el Ministre Zoido.

Aquí es on es demostra el més que un club o ser un més entre els clubs del món.

S’ha de tenir estómac
Jordi Costa |

Aquesta setmana que s’acaba hem constatat la falta de valentia de Valverde com una de les explicacions al ridícul europeu del Barça. Però no se li pot negar al tècnic que el seu tarannà poruc encaixa perfectament amb el que ha destil•lat en els últims temps l’entitat per a la qual treballa.

Durant tot el procés polític que viu Catalunya, el Barça ha insistit que està al costat de la voluntat del seu poble però, a l’hora de la veritat, ha anat a remolc. No se li pot negar a la directiva de Bartomeu que es van acabar adherint tant al Pacte Nacional pel Dret a Decidir com al del Referèndum, però sempre amb aquella sensació de màxima precaució per no ser els primers i quedar malament.

És evident que el Barça és, fonamentalment, una entitat esportiva, i que n’hi ha hagut d’altres del seu gremi que encara s’han posicionat menys. No cal anar més enllà de Cornellà per comprovar-ho. Però és absurd pretendre que la història blaugrana no ha estat marcada per la seva identificació política, i és per això que em sembla frívol argumentar l’immobilisme perquè se’ns enfaden els culers d’Extremadura -per recordar un episodi genuflex de Sandro Rosell- o d’Astúries. I, com a culer, em dol que entitats com l’Europa, el Llagostera el Júpiter o l’Olot, de qui mai ningú no ha dit que fossin l’exèrcit desarmat de Catalunya, hagin estat molt més contundents en els seus posicionaments.

Durant el procés, com recordava més amunt, el Barça ha anat emetent comunicats relatius als esdeveniments puntuals. Fins i tot va felicitar Carles Puigdemont per la seva investidura com a president de la Generalitat i va qualificar d’apassionant l’etapa que iniciava el nostre país. Quan van ser intervingudes les seus de diverses conselleries per desmuntar el referèndum, el Barça va condemnar que s’impedís el ple exercici de la democràcia, la llibertat d’expressió i el dret a decidir. I fins a l’1 d’octubre.

Hi ha un abans i un després a la reacció indignant de l’entitat a les garrotades del referèndum. Disputar aquella tarda el partit contra el Las Palmas, encara que fos a porta tancada, tacarà per sempre el relat del “més que un club”. Després va venir la pancarta “Diàleg, respecte i esport”, d’una ambigüitat feridora, arran dels empresonaments dels “Jordis” i, a continuació, el silenci més eixordador.

Des del club argumenten que, cada cop que s’han posicionat, a una banda els ha semblat massa i a l’altra massa poc, de manera que han optat per no dir res. Desconec per por de quines represàlies, però aquest és el posicionament actual.

I en aquesta línia, ens plantem a la final de Copa de dissabte. Defenso fermament que al terreny de joc no hi ha de passar res més que l’intent de guanyar un títol, però la llotja del Metropolitano és una altra història. Allà hi serà el rei espanyol Felip VI, que va tenir un discurs monstruós i imperialista vers els catalans després de l’1 d’ Octubre, i probablement el ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido, sevillista confés i autor material de l’agressió policial a Catalunya.

Segons explicava ahir el diari Ara, el Barça ha respost a les preguntes de diversos socis afirmant que hi haurà representació barcelonista a la llotja per responsabilitat institucional, i que ho faran amb respecte i cortesia. Però quan tenim polítics i activistes empresonats i exiliats, i quan el Camp Nou s’inunda de crits de llibertat cada partit, jo em pregunto: en nom de qui els directius del Barça s’asseuran a fer la gara-gara a tots aquests personatges? S’ha de tenir estómac. I poca dignitat.

REPÚBLICA EN SEGON PLA

La sortida massiva al carrer d’aquest diumenge va tornar a deixar clar que el procés i la iniciativa es de la gent, de la societat catalana que va decidir ja fa 7 anys reclamar els seus drets i exigir als seus representants una sortida per Catalunya en forma de República.

Aquest moviment transversal, no entén d’ideològies ni de partidismes estèrils, simplement ha mostrat en contra del mantra que alguns interessadament ens volen fer creure, que es la majoria parlamentària i també la social. De fet més enllà dels números nomes cal fer comparacions entre la convocatòria de les manifestacions unionistes i les independentistes per veure que aquestes veus interessades d’aquí i d’allà per ampliar majories, i del que podem fer o el que no queden esborrades per la tossuda realitat.

Si una cosa em va preocupar del diumenge es veure com el groc i les reivindicacions legitimes per l’alliberament dels presos polítics passaven per davant de les estelades i la reivindicació per la independència. No hi ha dubte que la repressió real que patim ha fet mal en el sentit d’ocupar el centre d’un escenari que deixa en segon pla el vertader objectiu del procés. Cal dir que hi ha partits que això els fa sentir comodes, i altres que segurament els serveix de coartada perfecte per amagar les seves pors.

Tanmateix, crec que no podem perdre el món de vista. La reivindicació per l’alliberament dels presos ha de seguir amb tota la força, però veient l’actitud de l’Estat i una justícia manipulada a la turca que no escolta raons, siguin per acatar o per plantar cara com sembla veurem a partir d’ara. Aquests segurament nomes entraran en una negociació política si tenim la suficient força i poder per seure en aquesta futura taula. Aquesta ha de rebre el suport internacional que nomes hi serà si nosaltres primer mostrem al món la nostra direcció cap a la legítima República Catalana.

Per altra banda cal un full de ruta clar i unitari per materialitzar el que no es va poder fer el 27 d’octubre, i ara per ara sembla que no es gens clar i els processos judicials i recuperar una autonomia de segona ha passat a ser un objectiu prioritari per alguns. Cal recuperar el fil conductor i la societat civil ha de ser davant i una peça clau per exigir un objectiu clar i transparent que de cap manera pot dependre d’un jutge o dels interessos de partits.

En definitiva, no deixar la República en segon pla.