Arxiu mensual: març de 2018

BENVINGUTS AL MÓN REAL

La societat catalana va fer unes reclamacions, els seus representants van recollir les mateixes i van fer el possible durant set anys per acordar-les amb un Estat que no es va voler asseure a parlar i escoltar. No va tocar altre remei que convocar un referèndum sense pacte amb l’Estat per donar opinió a la ciutadania amb unes conseqüències concretes. Tot amb una gran mobilització sempre pacífica i amb el vot de la gent com a garantia màxima en la decisió.

Aquest fet, s’ha convertit per un Estat ancorat en el Règim anterior al 78 amb un acte de gran violència i els representants del poble empresonats o perseguits titllats de colpistes i altres invents, amb un relat inventat dels fets amb la màxima expressió amb la paranoia del Jutge Llarena i una involució democràtica que un cop exportada fora de les fronteres veiem com cada cop més es més allunyada del món real. Una victòria que per força ha de portar a la denúncia d’un Estat del passat fosc i autoritari amb pell de xai i uns tocs de falsa democràcia que cada cop més queda al descobert.

Europa jutja el règim del 78

per Gemma Aguilera

L’exili català ja ha aconseguit una gran victòria moral, que la justícia espanyola estigui esperant la condemna o l’absolució d’Europa. Suïssa ja ha dictat sentència –en el sentit figurat, perquè ni tan sols ha obert un procés judicial-, no extradeix ciutadans per suposats delictes polítics. Bèlgica i el Regne Unit envien a casa els consellers perseguits mentre no prenen una decisió, sense que mostrin cap interès ni pressa per extradir els seus nous ciutadans. És més, les mostres de solidaritat de les respectives societats i de la seva premsa ja són una derrota d’Espanya. Perquè passi el que passi, la percepció dels ciutadans europeus sobre aquest estat que empresona càrrecs electes escollits democràticament mai més no tornarà a ser la mateixa.

Amb un GPS, dotze agents del CNI i molts diners públics, el règim del 78 ha internacionalitzat de manera abrupta i perillosa la seva aposta repressiva contra l’independentisme. La detenció del president Puigdemont en territori alemany no és casual, és el resultat d’una aposta a tot o res d’Espanya, convençuda que el país governat per Angela Merkel, la primera dama de la UE, extradirà el president Puigdemont i li servirà en safata un trofeu de caça per poder tenir la foto preuada del president aterrant a Barajas i un parell d’hores més tard empresonat. Serà un càstig exemplar per als catalans. S’acabaran les apel·lacions a Europa, als tribunals europeus i als organismes de defensa dels drets humans, perquè la gran UE els haurà donat un cop de porta… Però la jugada del jutge Llarena, el guardià d’aquest règim, pot acabar en estocada sagnant per a la imatge internacional d’aquest estat del sud d’Europa en fallida econòmica.

De moment, Espanya perd per golejada la batalla ideològica. Ni els ciutadans alemanys, ni els belgues, ni els suïssos ni els escocesos no s’empassen el relat d’un Puigdemont, uns consellers i uns Jordis amb la pistola sota el braç perpetrant un cop d’Estat violent amb la complicitat de 2,1 milions de radicals. El que van veure els europeus va ser aquell títol repetit en diversos mitjans europeus l’1-O: “Espanya, la vergonya d’Europa”, acompanyat d’imatges de càrregues policials. Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa han estat obligats a prendre partit en un conflicte que fins ara era només cosa d’Espanya. No hi ha marxa enrere. Abans o després l’Europa oficial despertarà. Els seus ciutadans, majoritàriament, ja ho han fet.

I un altre focus, França. Un manifest de columnistes de Le Monde, un rotatiu no precisament procliu al secessionisme, fa diana en el gran clic que comencen a fer els ciutadans d’estats de tradició democràtica. Només una frase, demolidora per a Espanya: “Ens pertoca defensar els ciutadans europeus que són entre reixes per la fidelitat a les seves paraules”. Demanen l’alliberament dels presos polítics, als quals acusen de rebel·lió, i sentencien: “Ells però, no tenien ni una sola pedra a la mà”. Touché.

DEMOCRÀCIA I INDEPENDÈNCIA

En aquest escrit de Pere Cardés ens explica les claus per seguir endavant o les proposa, com investir al President Puigdemont, però sobretot em quedo amb el perill més gran que podem assumir. Posar la democràcia en substitució de la independència. Segurament algun partit hi pot caure en la temptació i el poble ha de fer que siguin la mateixa cosa. Un pla senzill per explicar i difícil en la seva aplicació.

I ara què? El meu pla és aquest

Per: Pere Cardús

I ara què? És la pregunta que ens fem tots. Si el moviment independentista ha tingut mai una direcció unificada i ben coordinada, segur que no és ara. Per raons òbvies. Com havia fet sempre en els territoris conquerits, l’estat espanyol ha començat la ferotge repressió escapçant el moviment revoltat. Amb un encert estratègic que se li ha de reconèixer, va començar pels Jordis, que eren una mena d’engranatges que facilitaven l’entesa entre els partits i amb la societat civil organitzada. I a continuació va ser el torn els principals dirigents dels partits i el govern. Si la coordinació entre les famílies independentistes ja no era una cosa fàcil quan l’estat espanyol no colpejava com ara, la repressió ha fet l’efecte contrari d’allò que seria desitjable: una batalla per les engrunes en lloc d’una reacció unitària com Déu mana.

Però, i ara què? Què podem fer, si hi ha partits que han decidit que toca acceptar les limitacions imposades per l’estat espanyol i els seus aparells repressius? Què podem fer, si Alemanya lliura Puigdemont a Espanya? Quin és ara el pla de l’independentisme? Sense pretendre resoldre res tot sol i amb l’única voluntat de fer una aportació oberta, breu i necessàriament perfectible, faig ací la meva proposta. Insisteixo que és un pla sintètic i que, si serveix per motivar el debat o la reflexió, ja haurà fet la seva funció.

Investidura
El 22 de maig s’acaba el termini per fer una investidura sense haver de passar per unes noves eleccions. D’ençà del 30 de gener, quan s’havia d’investir el president Puigdemont, foragitat amb amenaça de violència (aquesta sí) el 27 d’octubre, no s’ha fet més que perdre llençols a cada bugada. La nova situació en què es troba (cal esperar veure com resulta d’ací a uns dies) obliga a tornar uns mesos enrere i recuperar una qüestió que no s’hauria d’haver perdut mai: el rigor en la defensa de la democràcia a Catalunya. No es pot fer cap pas enrere quan es vulneren els drets democràtics dels catalans. No és un problema de si es vulneren els drets dels diputats (que també passa). Parlem d’una cosa més greu. No fer efectiva la investidura de qui té el suport majoritari de la societat és acceptar una dictadura maquillada.

Per tant, primer cal investir Carles Puigdemont al parlament com més aviat millor. El reglament no impedeix de fer-ho de cap manera. I no es pot permetre que un tribunal polític a Madrid s’inventi un nou reglament al parlament i l’hi imposi. Si el president o algú de la mesa actual de la cambra no hi està disposat per les conseqüències que pugui comportar (inhabilitació, en el pitjor cas), pot demanar el recanvi d’algú que hi estigui disposat. La CUP ja s’hi ha ofert, però pot ser el cas de més diputats que no s’hi juguen la carrera política.

Mobilització permanent
Nou dirigents independentistes són a les presons espanyoles. Nou persones que no han fet res de res. Que no han comès cap delicte. Això no es resol mirant de no trepitjar la línia vermella que ens volen imposar. Hi ha dues sortides possibles i complementàries: aconseguir la independència i negociar-ne la situació quan arribi el moment de mirar d’atenuar els danys de l’estat espanyol; i organitzar una mobilització tan forta que s’aconsegueixi captar l’atenció de les institucions internacionals, les organitzacions de drets humans i l’opinió pública europea. És a dir, aconseguir que per a l’estat espanyol sigui insuportable d’aguantar la pressió per la vulneració dels principis més bàsics del dret i de la democràcia.

Aquesta és una mobilització que ha d’anar en paral·lel amb el combat per la defensa de la república. Més ben dit, ha de ser el mateix. La lluita independentista ha d’incloure l’exigència de llibertat pels presos polítics catalans arreu del món. Allò que segur que no pot passar és que la mobilització antirepressiva substitueixi el clam d’independència dels catalans. Perquè la repressió cerca això: fer recular aquell qui aspirava a la lluna fins que s’acaba aspirant a sobreviure en el fang. Per tant, l’única manera de no deixar-se derrotar per l’estratègia repressiva és tornar a posar al davant l’objectiu que ens ha portat aquí: la independència.

Objectius i fites
Els calendaris i els plans mil·limetrats són els pitjors enemics de l’estratègia política. Ho hem dit milers de vegades: el control del temps és mitja victòria (l’altra meitat és el domini del llenguatge o, dit d’una altra manera, de les regles del joc). Per tant, no crec que tingui cap sentit pensar si la independència ha de ser una realitat aquesta primavera, a final d’any o d’ací a deu anys. Més que posar-nos objectius temporals, allò que ens hi aproparà és caminar amb decisió i amb les idees més clares que no pas fins ara. Ara ja queda més que demostrat que la independència comportarà repressió, presons, exilis i cops de porra. Qui cregui que cal renunciar-hi, ho pot dir. Però cal que tothom sigui clar i que no jugui amb les aspiracions i la generositat de la gent.

No cal fer calendaris tancats, però cal tenir fites clares. I el calendari situa unes eleccions municipals i unes eleccions europees la primavera de l’any que ve. Què passaria si l’independentisme aconseguís governar totes les grans ciutats del país i el resultat global fos inqüestionable a les municipals? I què passaria si es fes una llista ciutadana de tot l’independentisme per anar a les europees com una sola veu i el resultat també fos contundent? Potser no seria la solució de tot, però estic ben convençut que serien passes de gegant cap a la independència.

Noves eleccions i judicis
Entremig hi haurà més fites que poden condicionar de forma rotunda el camí. La primera és la reacció que pugui tenir l’estat espanyol a la investidura de Puigdemont. Sobre això crec que s’ha de construir un mur democràtic i no abandonar-lo. Si troben la manera de dinamitar la presa de possessió de Puigdemont (que, si continués empresonat, podria delegar la gestió presidencial a una consellera en cap), cal plantar-se i impedir cap investidura que no sigui la que vol la majoria. I si això impliqués unes noves eleccions, caldria encarar-les amb la mateixa determinació de no cedir davant de l’amenaça i del xantatge contra la voluntat democràtica. En aquest cas, crec que caldria trobar fórmules prou intel·ligents i estalviar-nos la disputa curta dels partits.

Tampoc no cal fer ara un debat d’una cosa que no s’ha esdevingut. No avancem esdeveniments. Però no ens ha de fer por l’escenari de les urnes perquè és el que ens dóna més avantatge. D’entrada, cal investir Puigdemont i defensar-ho com un acte democràtic. Si Espanya ho tomba, tindrem encara més força per explicar a Alemanya i a tot el món que l’estat espanyol no és un estat democràtic.

Apoderar-se
També hi haurà un dia que tindrem un judici i una sentència. Caldria que, quan arribés el moment, no ens poséssim a improvisar-ne la resposta. I també cal que, quan arribi una nova oportunitat de sortir al carrer en massa en defensa de la república, tothom sàpiga quina és la seva funció. Vull dir que hi ha poders ben reals que miraran de tornar a condicionar i impedir la llibertat dels catalans. I cal tenir clar com els farem trontollar. Continuarem essent clients de la Caixa, el Banc de Sabadell, Endesa, Gas Natural i totes les empreses que fan xantatge a la democràcia quan porta a la independència? Per tant, una de les tasques més importants no és escriure lleis i decrets per desar-los a un calaix, sinó apoderar-nos des de la base. Que el poder dels ciutadans que actuen lliurement i fan valer la seva decisió és més gran que qualsevol llei que es vulgui imposar. Ara ja ha quedat clar que la idea de passar ‘de la llei a la llei’ amb Espanya d’adversari és impossible.

Aquest pla té una síntesi molt clara. Investir Puigdemont perquè és el vincle més clar i directe amb la independència. No investir Puigdemont és cedir al xantatge. I no hi podem cedir ni un pam en detriment de la democràcia. La paraula ‘democràcia’ i ‘independència’ són ara sinònims. No hi haurà república si ens deixem prendre la democràcia, i no hi haurà democràcia si ens deixem prendre la independència. Cal construir el mur i no recular ni un pam. L’estratègia és el xoc democràtic. I amb aquest xoc podem ampliar la majoria, podem recuperar les institucions i podem crear un problema indefugible a la comunitat internacional. La tardor passada va poder mirar cap a una altra banda perquè vam acceptar no ser un problema. Ara no ho podem tornar a acceptar. Mur democràtic. Investidura. Unitat d’acció. I mobilització permanent.

@PereCardus, periodista

EL POBLE O ELS SEUS REPRESENTANTS

En una democràcia o en qualsevol procés quan el poble parla i els seus representants fan oides sordes al mateix, vol dir que alguna cosa falla.

Aquest cas sembla que es el que ens trobem. Un poble que va donar una lliçó defensant les urnes i les escoles el dia 1 d’octubre, que va viure amb desencis com el resultat no era aplicat, i que fins hi tot amb una declaració formal d’independència, no es va fer efectiva i no podia defensar-la al carrer, veient amb impotència com es donava pas a la venjança i la repressió d’un Estat autoritari que va aprofitar la invitació per fe sang fins al dia d’avui.

Aleshores i segurament contra pronostic per les circumstàncies, el dia 21 de desembre el poble tornava a desafiar l’Estat i donava la majoria als partits independentistes, i entre ells a la Coalició formada pel President Puigdemont la primera opció entre les tres i les promeses de retorn del President i restitució del Govern legítim conjuntament amb la implementació de la República semblava agafaven tota la força.

Ens trobem 3 mesos desprès amb incompliments electorals flagrants. Per una banda el President no va tornar, cosa segurament lògica donada la seva situació, però es va començar el joc dels enganys amb un partit com Esquerra que va vetar la investidura del mateix obeint les advertències de Madrid, i on posteriorment es va repetir amb en Jordi Sanchez i Jordi Turull. Opcions que entenc ja no tindrien que ser contemplades. El relat venut quedava en res i la sobirania de les institucions per terra. De fet aquest rebuig a l’obediència al poble per part d’Esquerra i el PDCAT fonamentalment no ha portat res més que més ostatges polítics, més exiliats, més repressió i més desencis en el mateix poble. Per tant podríem dir que totes les excuses dites queden amb això excuses de mal pagador.

Ara, amb la detenció del President a Alemanya, i l’empresonament dels 5 últims representants catalans, tampoc es dona la cara i es busca una via de front contra la repressió per fer més majories que torna a ser una excusa per fugir d’estudi i no complir amb el contracte amb la ciutadania.

Ningú va dir que seria fàcil, ni que no hi hagués riscos, però si que hi ha una cosa sagrada com es el compliment amb el poble que sembla han oblidat i cal dir prou i exigir que el poble i els seus representants han de ser una sola cosa i no camins separats com aquests darrers mesos.

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

Els últims esdeveniments,amb la detenció del President Puigdemont a Alemanya, les reaccions al carrer i el missatge del President del Parlament Roger Torrent i aquest front ampli que proposa antirepressió i per salvaguardar la democràcia no ens pot fer oblidar el contracte dels nostres representants amb la societat catalana.

El tripartit del 155 ja va demostrar que no els queda ni un gram d’humanitat a la seva sang quan ni tant sols van ser capaços d’aplaudir a les famílies dels ostatges empresonats divendres al Parlament. Un gest de Ciudadanos i PSC que els ha de marcar per sempre més i demostra les seves intencions per damunt de qui sigui com dues ànimes bessones per molta empatia ciníca que alguns pretenen vendre. Arribats aquí caldria aquest cop trencar pactes amb aquests partits en l’ámbit municipal per higiene democràtica i dignitat del valors més elementals.

Dit això, veiem personatges com Albert Rivera i els seu tuit “que l’últim apagui el llum” en referència de l’exili de Marta Rovira que denoten l’odi atroç que ens dona i que per descomptat a Espanya casualment no son d’elicte d’odi, potser si les fa amb un nas de pallasso posat el veurem declarant al jutjat.

Davant la reacció al carrer i política, posem el context del discurs de Torrent en la línia del ple del Parlament del dissabte. Encertat demanar serenor per evitar imatges com ahir amb contenidors cremant i enfrontaments amb les forces policials que no ens podem permetre de cap manera, però la insistència amb el front transversal per salvar la democràcia, que voleu que us digui, amb el President ara detingut i futur incert son d’una debilitat alarmant.

Sobretot Esquerra te que entendre d’una vegada que prou de partidisme, prou de recular interessadament, prou de fer servir els presos com excusa, prou d’enganys amb governs efectius. No hi ha excuses per aixecar el seu veto al President Puigdemont i investir-lo aquesta mateixa setmana amb totes les conseqüències. No val fer més el joc a Comuns, o opinadors del règim i el seu joc per allunyar la República el més lluny possible.

Ara tenim una nova oportunitat. Europa per boca d’Alemanya per força bellugarà el tauler de joc i Catalunya ha de saber estar a l’alçada. No n’hi ha prou amb mobilització al carrer, que també, cal un gest de sobirania clar i unitàri dels nostres partits en forma del projecte majoritari en aquest país, validat en un referèndum i en dues eleccions consecutives.

El xoc de trens no es pot fer esperar abans no sigui massa tard. No deixem passar un altre tren. Ho hem de fer també per la democràcia i pels nostres presos polítics i exiliats, que la prudència no ens faci traïdors.

FI DE CICLE

Aquella frase tant escoltada a les tertúlies futbolístiques de Madrid a l’època Guardiola, parlant de fi de cicle a cada ensopegada del millor Barça de la història com argument pobre davant un camí triomfant que tot el món va veure, ara pren cos en el que anomenem procés tal com el coneixiem fins ara.

Ahir en Carles Riera ho anunciava en la seva intervenció en el trist debat d’investidura i posava el comptador a zero. De fet era evident i encara ho es, que desprès de tot el que hem fet els darrers 7 anys, la consulta del 9 N, el referèndum sota els cops de porra de la policia espanyola amb victòria folgada en vots i del poble de Catalunya, i les dues declaracions d’independència, una amb marxa enrera i l’altres sense fer-se efectiva. La posterior entrada del 155, els presos, exiliats, la repressió dura i autoritària, la retallada de drets, la victòria en el 21 D al mig i la gestió nefasta que n’han fet els nostres partits, sense complir els compromisos electorals i més pendents de les causes judicials que altra cosa ens porta a un fi de cicle.

El colofó d’ahir va ser trist, no per les persones com en Jordi Turull que segur ho van fer de cor, però es va evidènciar tant en el discurs com les actituds sobretot d’Esquerra i també del PDCAT que remen cap al retorn d’un autonomisme passat que haurien de saber que ja no tornarà mai. Almenys com el coneixiem. Posar els presos com excusa de tot i creure que els salvarem de la seva condició d’ostatges injusta amb l’obediència i renunciant a la sobirania del Parlament, es simplement fals. Creure que el 155 marxarà obeint es simplement fals i una falta de respecte a la ciutadania.

Prou de paternalisme amb la societat catalana. Ens mereixem saber les intencions clares. El 27 d’octubre no ens van permetre defensar la República amb l’excusa d’una incerta violència, i ara sota paraules buides ens pretenen convèncer que retornant a un autonomisme caduc fàrem República i simplement no es cert.

Segurament calen noves eleccions, programes clars i la decisió del poble amb nous lideratges que agafin les regnes sense por i que conjuntament amb la ciutadania encetin aquesta nova etapa que la repressió, les comprensibles reaccions humanes i el partidisme han finiquitat.

La República es possible, però espectacles tristos com els d’ahir indiquen que aquest no es el camí i ara cal obrir un nou escenari que nomes el poble pot decidir.

TERCERA OPCIÓ SIMBÒLICA

La sorprenent decisió del Jutge Llarena de voler impedir una tercera temptativa d’investidura al Parlament, accelerant els terminis i cridant a Madrid a Forcadell, Romeva, Rull, Turull, Bassa i Rovira per dir-los de que concretament quedaran imputats pendent de judici, i si aniran a presó preventiva no hi ha dubte que ha provocat reaccions immediates.

En podríem veure diferents lectures. Primer que les forces independentistes no podien tornar a permetre deixar la tercera opció i passar un altra amb la línia dels últims 2 mesos on el Parlament ha estat governat des de Madrid amb l’acceptació d’aquest i la creixent indignació de la societat catalana.

Una investidura express de Turull avançant l’anada a Madrid del candidat ha estat la reacció. De moment amb els vots cupaires a l’aire i la critica del tripartit del 155 que ja sense caretes nomes busquen obstaculitzar qualsevol pinça democràtica que pugui seguir aquest amb la seva deriva autoritaria on han entrat ja fa temps.

De fet i davant aquesta reacció que serà venuda com de coratge i plantada a l’Estat, jo ho diria com a normalitat democràtica que no ha estat fins ara, hi trobem un acte que segurament serà estèril. Primer perquè suposant que superi el tràmit parlamentari, caldrà la seva publicació al BOE que depèn de Madrid que ja anunciat que no ho veu amb bons ulls, la presa de possessió que per data no es podrà fer el dia següent, i finalment la signatura del monarca que no es veu a l’horitzó, es a dir un president electe, però no efectiu. Si això afegim que divendres podria i tant de bo no, entrar a presó fins la data del judici i amb la seva conseqüent inhabilitació la cosa quedaria amb res, més enllà de tornar a deixar en evidència a l’Estat i el seu comportament antidemocràtic.

En definitiva un altre acte simbòlic, de fet desprès de que pràcticament se’ns ha dit que la votació de l’1 d’octubre sota les porres va ser de pa sucat amb oli, que la declaració va ser simbòlica, que les votacions del 21 D i la decisió de la gent pel que s’ha vist tampoc s’ha respectat o sigui de caràcter simbòlic, i ara una investidura que pot ser simbòlica.

Potser seria hora de passar del simbolisme a l’efectivitat. No existeixen les Repúbliques simbòliques, nomes les reals, ho dic per si algú encara no ho sabia.

UNA LLUM A LA FOSCOR

Davant la trista negociació per la investidura dels partits catalans amb una renúncia rere un altra i deixant els votants del 21 de desembre al marge sense ni un trist acte de normalitat o sobirania i que encara no sabem com quedarà. Això si tot disfressat de Governs efectius, de centralitat de l’independentisme i de sumar complicitats per no dir simplement pas enrere i obediència a l’Estat espanyol.

Per altra banda veiem com a Espanya un cop més el tripartit Popular, Socialista i Ciudadanos es treu un cop més la careta i rebutja jutjar els crims del franquisme en una mostra més de la falsa democràcia que pregonen i demostren cada dia.

Davant aquestes regressions i parálisis catalana, un punt de llum va aportar la proposta de Jordi Graupera ahir per Barcelona. Aquest filòsof i periodista ens proposa unes primàries per trobar un únic candidat sobiranista per governar la capital catalana. Defensa anar junts per impedir que Colau governi quatre anys més o que el catalanisme que coneixiem fins ara ho faci. Defensa que una llista unitària pot anul·lar el pluralisme i pot acabar sen folklòric, d’aquí les primàries on tothom es pugui presentar i el poble trii el millor candidat, tal com va dir, si el poble va organitzar un referèndum, el poble pot organitzar unes primàries.

Ell en vol ser candidat, i ens diu que aquestes primàries incentiven l’aparició de persones innovadores a la política per enfortir l’esperit democràtic i constata que la cultura del catalanisme ha arribat al seu límit ja que no pot encabir l’independentisme i això es per exemple la causa de que no es troba la direcció per avançar.

Veig en aquesta iniciativa un cop més com el poble passa per damunt dels partits tradicionals que intenten encara amb petites operacions cosmètiques seguir al capdavant fent el que han fet sempre, però sense un poble que ha donat un pas endavant i exigeix uns valors que mai havia posat damunt la taula amb la força actual, com son la democràcia i al dret a decidir el nostre futur per davant de lleis i exigint la sobirania popular com a clau.

No hi ha dubte que les eleccions municipals del proper any poden ser un gran pas endavant per la República o seguint la tàctica de les últimes eleccions seguir amb els càlculs partidistes i deixar en safata victòries de partits que no estarien per la mateixa i que podrien governar diferents ciutats. Aquest projecte es podria exportar a les ciutats més importants de Catalunya i caldria generositat i alçada de mires dels partits. El poble decideix per damunt de partits i crea les condicions ideals per la victòria.

Veurem qui si atreveix.

SUPORT INTERNACIONAL

Veure les cares dels convidats a l’acte a les Nacions Unides sobre Drets Humans quan veien amb els seus ulls les imatges de l’1 d’octubre a Catalunya amb uns salvatges vestits de policia exercint la violència desfermada contra una població que simplement exercia el seu dret a vot, eren tot un poema i incredulitat continguda.

La internacionalització que duen a terme el President Puigdemont i els seus consellers per diferent estats de la Unió Europea ensenya allò que amb el 155 l’Estat volia prohibir i que tancant el Diplocat i totes les que anomenaven ambaixades catalanes pel territori es pensaven haver aconseguit. De fet aquesta era una de les prioritats de l’Estat. Aquest quan no vol que la resta del món observi la seva deriva antidemocràtica i apagar les veus contràries no hi ha dubte que pot aconseguir posar el seu relat com verídic, i en aquest cas la nostra part de Govern exiliat fa miques aquests plans que també deixen en evidència un sistema judicial corrupte i fet a mida amb l’executiu ja que m’agradaria pensar que hi ha espanyols que es pregunten el perquè de no demanar euroordre de detenció als diferents Estats on fins ara han actuat el Govern legítim català si els seus crims son tant clars. La resposta es clara, el món democràtic no va en la mateixa direcció que Espanya i la evidència es molt clara.

Tornant a les cares dels assistents a l’acte reflectien la vergonya de veure que un Estat membre de la Unió Europea en nom de la unitat era capaç de mostrar la seva cara més negre i autoritària exercint la violència, la repressió i ensenyant tot un sistema sense separació de poders per perseguir uns representants del pobles que simplement havien complert amb el mandat del poble i posteriorment inventant un relat amagant i distorsionant la vergonya dels ostatges polítics i la condemna de la llibertat d’expressió o reunió entre d’altres a la població catalana amb la mateixa actitud que la Dictadura de fa més de 40 anys, per cert mai condemnada.

En definitiva, recollint suport internacional que si volem que finalment sigui exercit, també caldrà un gest per la nostra part que crei aquest context. El 27 d’octubre era una oportunitat que vam deixar passar i ara tard o d’hora caldrà arribar en aquest punt per comprovar que comportar-se com un Estat autoritari i reprimir la ciutadania no pot sortir gratis en la part del món que ens trobem o això espero.

AL MIG DEL CONFLICTE

Ahir la que va ser alcaldessa socialista Manuela de Madre va rebre un homenatge del seu partit davant els dirigents més imporants i una de les coses que va dir es que el PSC a Catalunya estava al mig i això desprès li permetia cosir els greuges creats i aportar solucions.

Aquest mantra que alguns dirigents socialistes van explicant i predicant, mirant el 155 des de fora i exigint Govern a Catalunya per poder alliberar la mateixa del famós article, amb una equidistància que nomes es cinisme sense límits.

El PSC forma part conjuntament amb Populars i Ciudadanos del tripartit que ha donat suport al 155 per Catalunya amb tot el que això comporta, i en son igual de responsables que els altres dos partits. Com diu la dita no es pot estar a missa i repicant. No tenen cap dret a exigir Govern per derogar el 155 quan precisament ells l’han validat i un dels seus companys de viatge conjuntament amb la Justícia polititzada espanyola bloquegen l’investidura catalana i no accepten encara els resultats electorals.

De fet ahir vam poder veure com Miquel Iceta anava de bracet amb els altres dos partits i moltes forces de l’ultradreta que donen suport a Sociedad Civil Catalana, no es el primer cop i als crits de Puigdemont a la prisión semblava sentir-se molt a gust i amb l’equidistància guardada al calaix. Una manifestació on curiosament acusen de nacionalistes als independentistes i ell no s’hi consideren, tot un desgavell ideològic.

Alhora vam veure el trist paper del francés Manel Valls amb barbaritats com que la modificació de fronteres a Europa porta a guerres i es impossible cap independència, caldria recordar el referèndum per Nova Caledonia que França autoritzarà i que no sembla hagi de provocar cap cataclisme. Un exercici de cinisme amb majúscules. Alhora el president de l’Associació demanant una governança per tots els catalans, no nomes per la meitat i atorgant-se la majoria del poble. Típic del populisme ultra nacionalista que pregona.

Tanmateix caldria que revises la composició de la cambra parlamentària catalana i també els vots de suport als projectes per Catalunya i veuria la falsedat de les seves afirmacions. Pel que fa a la meitat, es curiós com nomes una d’aquestes te la potestat sobre l’altra i no a l’inreves.

Pel que fa a les xifres de la convocatòria crec que sobren els comentaris, els 200 mil assistents que pregonen si que deuen ser a Matrix, ja que a Barcelona evidentment no.

En definitiva, un apartat més de les misèries del procés.

LA REVOLTA DE LA PRIMAVERA

El Tribunal Suprem processarà per rebel·lió tot el Govern del President Puigdemont, Jordi Sanchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell i Marta Rovira. Vol obrir causa a principis Abril. En una segona fase s’ampliarà a persones com Neus Lloveras o Marta Pascal pe exemple.

Tots quedaran inhabilitats i davant la inexistència d’armes, les penes serien entre 15 i 25 anys de presó. Davant això veiem els discursos de Governs efectius autonòmics, les pors a la repressió, les excuses dels partits, la renúncia a la sobirania del Parlament i l’acceptació d’aquests i les entitats amb l’engany de retirada del 155 i normalització de la situació que saben es directament falsa.

De debó aquests líders civils i polítics accepten la presó sense més. Com diu en Pere Cardús, a la primavera parlem de Revolta.

Ara que ve la primavera… parlem d’una revolta?

Per: Pere Cardús
No entenc de cap manera què fan els partits polítics amb el mandat de l’1 d’octubre. És evident que hi ha actituds i objectius diferents a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i CUP. També és diferent l’impacte de la repressió en cadascun d’ells. Però precisament per això els entenc encara menys. No em puc creure que ningú es pensi que fent bondat les coses aniran millor i algú podrà respirar. Sembla mentida que tants anys d’història explicada i escrita no serveixin de res en un moment així. I sembla encara més mentida que s’arribés a la tardor del 2017 amb la voluntat d’exercir l’autodeterminació i fer la independència amb tan poca preparació ‘espiritual’ o ‘psicològica’ de les persones que voluntàriament (i això cal recordar-ho) s’hi havien posat al davant.

Com deia, tot això em costa molt d’entendre. Si la repressió és un fre cap a la llibertat, ja ens podem oblidar de la independència, de la República i, fins i tot, de les engrunes de l’autogovern. I si no entenc que això passi en l’àmbit d’alguns partits (Esquerra i algun sector de Junts per Catalunya) que són al parlament i que voluntàriament s’han presentat a unes eleccions imposades amb programes que defensaven la República, encara entenc menys l’actitud de les organitzacions de la societat civil.

Parlem clar. Òmnium no es va crear per fer la independència. Era una entitat que treballava per la normalització lingüística, cultural i per ‘fer país’ en el sentit patriòtic de l’expressió. Després d’uns anys llargs d’antigor estètica i mental, un equip de gent va renovar l’entitat amb l’entrada de Jordi Porta. Aquella etapa de renovació de l’entitat va coincidir amb el debat de l’estatut d’autonomia, el tripartit i els fracassos de tot plegat. L’any de la sentència del Tribunal Constitucional, el 2010, va coincidir amb una nova renovació a Òmnium que posava Muriel Casals al capdavant. I després d’haver organitzat la multitudinària manifestació del 10 de juliol, l’entitat va fer una evolució política decidida cap a l’independentisme que va culminar la tardor del 2012 amb un acte declaratiu a Santa Coloma de Gramenet. Concretament, pocs mesos després de l’assemblea constituent de l’ANC al palau Sant Jordi.

A partir d’aquell moment, amb l’organització de les espectaculars manifestacions dels Onze de Setembre, els concerts per la llibertat i milers de convocatòries, actes i accions a tot el Principat, les dues entitats foren les promotores del moviment independentista que exigia als presidents que posessin urnes, que fessin preguntes clares, que fessin llistes conjuntes o que complissin els compromisos electorals. Si bé Òmnium no s’havia creat el 1961 per fer la independència, l’Assemblea sí que era un instrument pensat i fet per aquest objectiu polític. De fet, l’ANC té aquest compromís de dissoldre’s l’endemà de la independència que el feia tan útil en el compromís d’unitat de gent d’orígens, idees i mentalitats diverses.
Puc entendre –encara que em costa molt– que el sentit històric d’Òmnium el porti a un cert conservadorisme davant les amenaces de l’estat espanyol. Em sap greu si el creixement fins a cent mil socis tenia un sentit d’enfortir l’entitat per a fer més forta la defensa de la independència. Perquè de moment, sembla que xutem la pilota endavant esperant un moment millor per a plantar-nos. No puc entendre de cap manera que l’ANC faci el ronso. I si es posa en risc l’entitat, no passa res de res. L’endemà se’n crea una de nova. I no parlo de molta gent de base que està disposada a tot per defensar allò que havíem guanyat l’octubre.

Els dos presidents de l’ANC i Òmnium van ser empresonats a mitjan octubre. Abans de la declaració d’independència al parlament. Van ser els primers. Era un missatge ben clar de l’estratègia que l’estat espanyol havia posat en marxa el 20 de setembre en el primer intent de cop d’estat (executat finalment el vespre del 27 d’octubre). Tenint en compte el carisma de tots dos presidents, Cuixart i Sànchez, per a cada organització era lògic que tingués un impacte emocional fort. Però d’allò fa cinc mesos avui i el més calent és a l’aigüera d’aquestes dues organitzacions. No pot ser que les hagin fet recular fins al punt que ara es dediquin gairebé exclusivament a activitats de defensa i antirepressió. I encara és menys acceptable que ara es dediquin a batalletes internes pel control de l’hortet.

Semblem aquells equips que juguen contra el Barça i que es passen el partit més pendents de no rebre cap gol que no pas d’atacar. I ja sabem què passa quan et tanques al darrere, que acabes amb un bon sac de gols. Ahir, la Guàrdia Civil entrava amb total impunitat al Palau de la Generalitat i a la seu d’Òmnium. Una vegada més. I ja he perdut el compte de les vegades que els hem deixat entrar a la cuina i han obert la nevera. Si aquestes entitats no recuperen la iniciativa, tan sols queda una opció: crear nous referents, aprofitar els que ja s’han començat a organitzar –penso en els CDR, evidentment– i deixar d’esperar el dia que torni a sortir el sol per tornar a caminar. Cal recuperar la iniciativa, alçar un mur contra el feixisme i tornar a somriure. Aquesta vegada amb menys lliris i més determinació.

Per cert, sempre havia sentit que les revolucions es feien a la primavera. Nosaltres la vam intentar una tardor. Deixem enrere l’hivern?