Arxiu mensual: gener de 2018

LES MARXES ENRERE

Aquest procés cap a la llibertat i els valors de la República ha sofert i patirà molts entrebancs. Molts des de l’Estat espanyol que demostra el seu gairebé nul tarannà democràtic i la recepta de la repressió per aturar un procés polític com a eina, però molts des de les nostres propies files que ens haurien de fer reflexionar.

De fet, aquest procés va començar pel poble, que d’una manera transversal ha marcat la pauta, s’ha mobilitzat pacificament, ha votat i ha exigit als seus representants una demanda clara i sense matisos. A l’altre baula posem els representants del poble i els seus partits que lògicament han de fer efectiu aquest mandat democràtic i sempre amb comunió amb el poble que els ha escollit.

Tots sabem que les tàctiques partidistes, i les diferents visions d’una mateixa cosa, barrejat amb el fer autonomista que els ha guiat durant els últims 40 anys son obstacles que en diferents moments ens han allunyat d’aquesta unió necessària per arribar a un objectiu tant ambiciós.

Un dels entrebancs que hem vist son les marxes enrere, aquells moments on el pas definitiu cap al buit no dona per rectificar i on aquella famosa puta i ramoneta, nedar i guardar la roba deixa d’existir fent irreversible les conseqüències sigui per bé o per mal. Fins a 3 moments identifiquem amb el mateix resultat. Vull recordar el primer moment aquella Proclamació d’independència que al cap de 30 segons va ser aturada per donar temps al diàleg amb l’Estat, la declaració d’independència aplicant els resultats de l’1 d’octubre que no va comportar cap posada en marxa de la República i si marxar de cap de setmana i els posteriors fets que tots coneixem i ahir on la investidura com a President de Puigdemont semblava un fet i que poques hores abans del ple va ser ajornada per presentar al·legacions al TC, seguint les seves indicacions, precisament aquelles que vam qualificar com un frau de llei en tota regla. Tot força incomprensible.

En aquests moments de confusió i on les disputes internes dels partits han sortit del seu àmbit per ser públic, el pitjor que pot passar, volia incidir amb aquestes marxes enrera que ens han fet veure les pors o els dubtes legitims a donar aquests passos definitius i que haurien per respecte a la ciutadania i per responsabilitat d’evitar un altre cop abans no sigui massa tard i el divorci sigui inevitable.

AMENAÇA MAFIOSA

El portaveu Popular Pablo Casado segueix amb la seva actitud mesquina i miserable i respecte la decisió del President del Parlament Roger Torrent ha dit que recordi que te 2 fills i ja sap el que li espera, apart ha recordat que Puidgemont no pot ser President.

Realment, quan es creuen totes les línies vermelles del sentit comú i de la convivència, es fa molt difícil trobar solucions entre les dues parts. Personatges com Casado es permeten comentaris mafiosos i amenaçadors com aquests al més vell estil d’altres regims. De fet es el mateix senyor que ja ens va dir que el President no acabes com Companys. El més preocupant es que comentaris com aquests no escandalitzen a ningú a l’altre costat i que en qualsevol Estat normal i democràtic inhabilitarien la seva persona per qualsevol càrrec públic amb cessament o dimissió immediata.

A aquesta Espanya del tot s’hi val, on el Govern espanyol amb el suport de la resta de forces i aparell de l’Estat ha pres la deriva autoritària i repressiva contra Catalunya, veiem com la coacció les amenaces i el xantatge son la seva forma de fer política, ja que per exemple si agafem la frase literal, ens donaria a pensar una cosa que ja sabem, que la separació de poders es totalment nul·la i tot forma part de la mateixa estructura. Una estructura podrida on la democràcia ha fugit per cames per no tornar.

Realment, no es pot apel·lar a un diàleg o a fractures de societat inventades, ja que paraules tant brutals com les del portaveu popular no son ni poden ser acceptables i molt menys normalitzades Aquesta es la seva manerea d’entendre la democràcia i sobretot de respectar el vot i la sobirania popular reflectida en un Parlament.

LA DIGNITAT NO ES TOCA

Els fets d’aquest cap de setmana per part del Govern espanyol primer amb un recurs sobre el futur i evitar a la desesperada una investidura d’un Parlament democràtic, i posteriorment amb un TC que amb tot un dia de deliberacions no aclareix si admet a tràmit o no el recurs però sorprenentment posa condicions a la tornada per la investidura de Puigdemont en forma de permís judicial.

Davant aquest frau de llei i flagrant menyspeu al mateix estat de dret i a la mateixa Constitució que tant diuen defensar, el ple segueix viu i el candidat es el que es. Ara, sobretot per respecte al vot dels ciutadans i a la institució que els representa, més que mai no hi pot haver un pla B. El President Puidemont ha de ser investit telemàticament si convé, però es la voluntat popular que no es pot desfer, ni es pot permetre que autoritats alienes dictin qui pot ser investit o qui no.

La resolució del TC, no te cap base, ja que si dicta ordres es hauria d’estar admès el recurs del Govern espanyol i per tant suspesa la investidura, però no fa això i s’atreveix a opinar sobre temes polítics que ningú li ha demanat posant condicions a un canditat que vulnera els seus mateixos drets com a representant del poble. Tot un desgavell que demostra la desesperació per un costat de veure que un diputat que no va tenir cap impediment per participar en unes eleccions, ara i veient un resultat que no esperaven s’intenta apartar dels seus drets barroerament. Igualment es demostra si es que calia la nul·la separació de poders espanyol en una democràcia de fireta que ja no aguanta més.

Per la nostra part, discrepo profundament del sacrifici del candidat que apunta el diputat a Madrid per Esquerra Joan Tardà. Aquestes paraules son una falta de respecte al poble i a la mateixa institució. Senzillament per dignitat i per legalitat democràtica s’ha de seguir amb normalitat i si això provoca el xoc definitiu, la població aquest cop defensarà la democràcia i la República ja declarada i que com no es cap broma, ha de començar a fer passos endavant decididament.

Recuperar les institucions plenament i alliberar els presos polítics nomes serà possible amb la implementació de la República, malauradament a l’altre costat no hi ha cap més possibilitat, defensar el contrari es fer volar coloms.

DICTADURA SENSE FRE

Ahir vam veure un nou capítol de l’escala dictatorial en la que l’Estat espanyol s’ha posat. Res d’acceptació dels resultats del 21 D, i la idea de tractar el nou Parlament com una joguina sense cap valor.

Veure ahir la roda de premsa de Soraya Saenz de Santamaria, amb aquella expressió que dona entendre odi i venjança per damunt de tot, i anunciar per sorpresa i com a mesura desesperada que portaran al TC la candidatura de Puigdemont per la investidura a President, i que al mateix temps recomanava a Torrent que podia triar un altre candidat, però no l’escollit que no ho podia ser de cap manera. Realment saltant totes les regles de qualsevol democràcia per feble que sigui.

Posteriorment, veient com el primer pas abans de l’aprovació avui pel Consell de Ministres, com es l’informe del Consell d’Estat, un organ consultiu amb una mitjana d’edat elevada encapçalat per un franquista deixava clar que no hi havia cap base jurídica ara per prendre aquesta decisió. Tanmateix el Govern espanyol acte seguit ens anuncia que tirarà endavant igualment inventant que l’informe també els donava la raó. Un desgavell on potser la justícia internacional tindria que començar a condemnar i aturar aquesta deriva autoritaria i en blanc i negre.

Cal tenir molta por per les previsions que totes els hi han fallat. Com unes eleccions preparades on l’independentisme no hi havia de ser, on desprès havia de perdre, i on desprès el President legítim no havia de ser el més votat entre el bloc guanyador. Cap encert i una deriva per intentar evitar la investidura legitima de Puigdemont que posaria les coses on estaven i constataria com un fracàs les seves intencions i relat, alhora que donaria un nou impuls a la República.

Per cert, cal dir, que el tripartit del 155 sempre crític amb no seguir els informes dels lletrats de la cambra catalana, ara canviaran el discurs per justificar no seguir el Consell d’Estat per part del Govern. Cinisme sense mesura.

El Parlament no es pot doblegar a aquest xantatge dictatorial i que va contra la mateixa Constitució d’un Govern corrupte que actua com si la democràcia no existis, nul respecte a la població i amb uns tics que recordem de 40 anys enrere. Per dignitat el dia 30 hem d’investir el candidat escollit, i tirar endavant el mandat popular en forma de República. No hi ha altre camí.

LES REGLES BÀSIQUES DE LA DEMOCRÀCIA

En el marc del Fòrum Econòmic Mundial a Davos, el Monarca espanyols parla del procés amb els termes que ha minat les regles bàsiques de la democràcia i que la Constitució no és un mer ornament, sinó l’expressió de la voluntat dels ciutadans espanyols i el pilar de la seva existència democràtica.

Parla de preservar l’imperi de la llei com una pedra angular de la mateixa democràcia i respectar el pluralisme polític, un principi bàsic. Els desacords es resolen mitjançant les regles democràtiques.

Bon intent, però crec que el món ha vist moltes coses últimament que van en direcció contraria a aquella que vol vendre, i que en qualsevol cas, si es una obvietat no hi ha necessitat d’afirmar que ets una cosa o un altra, a no ser que la realitat aporti indicis de direccions oposades al descrit.

Com un procés que emana de la sobirania popular que el seus representants escolten, el posen en els seus programes electorals, tenen el suport del volt dels ciutadans, el posen a referèndum i finalment intenten implementar-lo pacíficament i democràticament, pot ser diferent a les regles bàsiques de la democràcia. Precisament segueix les regles fonamentals, el vot de la ciutadania i l’implementació dels programas electorals que aquesta ha validat.

La Constitució no es un ornament, però tampoc es l’eina de coacció i imposició a la sobirania popular, cal aclarir-ho. Es un pilar del poble, quan aquesta s’adapta als reptes que la ciutadania va plantejant no quan els prohibeix i es un tap per retallar drets als ciutadans. La llei s’ha de respectar, no hi ha dubte, però aquesta mai pot estar per sobre de la democràcia, i els desacords es resolen amb el diàleg i l’adaptació de les lleis que facin falta per poder arribar a l’arrel del problema, mai amb la imposició, repressió i violència desmesurada per apaivagar els anhels d’un poble.

Aquesta última part, ja l’ha vista tot el món, i per molt que el relat paralel que es vol construir sigui un altre, les imatges i els fets son proves irrefutables. De fet un Estat on la seva regla d’or es la seva unitat per damunt del mateix poble no es mereix que es digui democràcia i si el nom d’altres règims que van en aquesta direcció.

Per tant, el monarca que com hem vist ja fa temps ha dimitit de les seves funcions, li caldria respectar més al poble i menys a les lleis, i es que es vol presentar al món com un democrata i no com el que es ara.

CAL OBLIDAR?

El Delegat del Govern espanyol, Enric Millo en una entrevista, ens diu que ara cal oblidar i girar full de l’1 d’octubre. Cap autocritica i responsabilitat absoluta per Puigdemont. Res de nou a l’horitzó.

Aquesta es la recepta, per oblidar una jornada on els catalans van ser agredits violentament i sense cap justificació ni respecte als drets humans per voler exercir el seu dret a vot pacíficament. Alhora expulsa la responsabilitat als agredits, cosa molt típica de l’agressor amb el President al capdavant per no haver desconvocat el Referèndum. Per descomptat considera anomalies les accions que es van efectuar sense cap tipus de critica ni condemna per enlloc.

De nou aquest virrei de Catalunya torna a mostra el seus total menyspreu per la ciutadania de Catalunya i ens fa evident el seu odi visceral a la població a la qual d’alguna manera representa com a representant de l’Estat. Aquesta plana negre dins la Unió Europea democràtica que representa la violència del dia 1 d’octubre dels “a por ellos” contra la seva propia població que democràticament exercia el seu dret a vot no es pot normalitzar.

Aquest Estat que representa ens va mostrar amb cruesa que la gent i la democràcia van passar al calaix tancades amb pany i clau, per posar davant de tot la imposició, la repressió sense mesura i tots els tics d’un Estat autoritari i dictatorial que no s’ha tret de sobre aquells 40 anys d’un règim que segueix ben viu i que per damunt del diàleg i la política, soluciona els problemes a cop de porra sense importar-li absolutament res.

Aquell dia es va demostrar que ni així van poder reeixir amb els seu propósits, però de cap manera podem oblidar aquells salvatges vestits de forces de l’ordre i amb total impunitat. Tampoc podem oblidar ni perdonar aquest Govern espanyol i la resta de forces del 155 que han construït un relat on tot això es proporcionat i normalitzat sense cap escrúpol, i on ara es pretén culpabilitzar la victima i alhora oblidar aquest fet de vergonya per un Estat que ha fet de la unitat del territori el seu màxim valor, per damunt de les persones i els seus drets.

No, Sr. Millo, no oblidem ni perdonarem. Els vorals de les carreteres encara estan plens d’oblidats.

UN ESTAT EN DESCOMPOSICIÓ

El viatge del President Puigdemont a Coppenhague com un ciutadà lliure dins la Unió Europea i presentat com el que es i han decidit els seus ciutadans lliurement en unes eleccions, es a dir President de la Generalitat ha deixat un altre cop en evidència l’Estat i les seves incoherències.

La decisió del Jutge Llarena per no cursar l’euroordre es de perplexitat. La Fiscalia li demana, i la seva justificació es simplement política, ja que si es detingut pot demanar delegació de vot legalment per incapacitat d’assistir a la investidura i se escollit formalment. Curiosament aquest argument ens deixa clar que no hi ha cap problema legal per ser investit presencialment o no, el problema es simplement democràtic de l’Estat i uns poders que han perdut la seva independència i que ara simplement amb la invenció d’una legalitat inventada i intentant dirigir un Parlament externament neguen el que la ciutadania ha votat a les urnes i el que marca les més bàsiques regles democràtiques, la investidura del President.

Demanaria no caure en aquest parany i actuar amb normalitat. El President Puigdemont es i serà ratificat per la nostra cambra, no pot ser d’altra manera pel respecte als ciutadans i a la pròpia democràcia.

Llarena, a l’oest del Pecos

per Salvador Cot

Goscinny i Morris van retratar magistralment la llegenda del jutge Roy Bean, un personatge del Far West que va adquirir fama mundial per fer les sentències a total conveniència i sense preocupar-se el més mínim per unes lleis que, d’altra banda, tampoc no perdia el temps en interpretar, donada la seva condició d’analfabet. Aquell àlbum del 1958 va esdevenir un clàssic del còmic europeu, amb un final hilarant en què el propi Roy Bean es condemna a si mateix en benefici propi.

Potser el jutge Llarena coneix Lucky Luke, perquè la seqüència jurídica que va de de Brussel•les a Copenhaguen és perfectament compatible amb la filosofia que guiava la justícia de Roy Bean, a l’oest del riu Pecos. L’Audiència Nacional de Madrid va enviar una euroordre contra Carles Puigdemont als tribunals belgues per a, després, retirar-la -davant la perplexitat d’un jutge belga- amb l’argument que potser no el podrien condemnar a tot el que tenien ganes de condemnar-lo. Després, l’aparell polític de l’Estat va i diu, públicament, que no permetran que Carles Puigdemont sigui investit president, tot i tenir al darrere una majoria parlamentària. Per si de cas, el PP també afirma que el CNI es dedica a engreixar el compte de 87 milions d’euros dels piolins, tot seguint i espiant un ciutadà a qui ni tan sols li reclamen res.

I l’última és Llarena negant-se a enviar una euroordre als tribunals danesos perquè diu que així aconseguirà impedir que es materialitzin els resultats de les eleccions que es van convocar des de Madrid, però amb un resultat que no els va agradar. I resulta que es nega a enviar una euroordre a Dinamarca. En fi…

“Quants diputats té a la butxaca, Puigdemont?” “Uns setanta, jutge”. “Doncs queden confiscats uns setanta diputats”

SIMPLEMENT UN PARLAMENT

Aquesta setmana decisiva, una més, anirà marcada per l’anunci del candidat a la presidència de la Generalitat, previsiblement el President Puigdemont i tot el que ha generat i generarà aquest anunci.

Veritablement, cal un canvi de marc mental urgent. Veiem com actua l’Estat, un relat paralel que nega les evidències, com la violència del dia 1 d’octubre, i escoltem el menyspreu, odi i coacció irritant de les principals autoritats espanyoles. Soraya Saenz de Santamaria negant la legitimitat de Puigdemont i una investidura telemàtica del mateix, del mateix President Rajoy amb orgull dient que no es pot governar des de fora i que trigarien 5 minuts a portar aquesta al TC, en Pedro Sanchez parlant del president com una plana passada i negant la investidura per inconstitucional i tot un seguit de personatges amb el suport dels mitjans parlant de la manera que es pot o no es pot investir, venen la impossibilitat com argument cert.

Davant tot això, cal veure i actuar amb normalitat. La ciutadania catalana ha participat en unes eleccions il·legitimes convocades pel 155 i l’opció repúblicana ha guanyat amb majoria absoluta, i dins la mateixa el partit del President el que ha tret més representació. Un cop escollida la Mesa del mateix Parlament, aquesta ha d’escoltar els lletrats i les seves opinions jurídiques, que recordo no son vinculants i finalment ha d’exercir de Mesa, es a dir l’organ que interpreta la normativa del mateix i dirigeix el debat dels representants dels ciutadans, garantint per damunt de tot que puguin exercir els seus drets pels quals han estat escollits de manera primordial.

Un cop proposat l’únic candidat presentat, cal buscar la millor formula per fer-ho possible. La distància no es cap probleme en el segle on vivim on veiem imperis empresarials globals dirigits des d’un punt del planeta o Estats gegants que son dirigits per distàncies més grans que de Brussel·les a Barcelona. No hi ha fronteres tecnològiques que ho impedeixin, ni reglament que ho prohibeixi, per tant no hi ha tema.

Aclarim que si la investidura ha de ser a distància es principalment per culpa d’un estat amb greus mancances democràtiques que manté presos polítics i gent a l’exili i un odi a Catalunya cada cop més violent. No pas per culpa de la part catalana que simplement exerceix la democràcia i el Parlament simplement fa de Parlament.

87 MILIONS DE VERGONYES

La compareixença del Ministre Zoido ahir va treure el pitjor que un ser humà pot fer. Intentar justificar el que no te justificació, amb el caràcter greu que tractem dels drets humans i el seu respecte per damunt de tot.

Ahir el Ministre que va portar segons ell uns 6 mil agents a Catalunya durant més de 3 mesos com a resposta política espanyola per impedir el dret a decidir amb el seu vot dels ciutadans catalans. Es parla d’uns 87 milions de despesa que van servir per no trobar cap urna, per provocar una violència desmesurada i atroç contra la població indefensa amb el resultat de més de 1000 ferits i finalment per no impedir el mateix referèndum amb més de 2 milions de vots.

Els arguments son que va ser una actuació proporcional, negant les imatges i milers de videos que han circulat per tot el món i que han provocat repulsa i estupefacció, parla de professionalitat i ordre judicial, quan vam veure uns salvatges carregats d’odi vestits de policia apallissant la gent injustificadament, ja que les persones radicals que ens diu organitzades a les escoles encara ningú les ha vist mai. Posa el referèndum al nivell dels assassinats d’ETA en el seu dia i per suposat zero autocritica i perdó per les persones afectades.

Un exercici de mala fe i cinisme per justificar uns fets de la vergonya amb el consentiment de la Unió Europea, que tal com fa amb els refugiats simplement no protegeix a les persones, en aquest cas els seus ciutadans d’Estats amb una feble cultura democràtica i unes formes semblants a qualsevol dictadura per solucionar conflictes pel poder de la violència repressiva contra la seva mateixa població sense escrúpols. Unes imatges que han evidenciat el cinisme del Govern espanyol i les seves institucions i partits que han validat aquestes actuacions fora de tot sentit comú i amb un clar atemptat contra el drets humans, demostrant que som tots els catalans per aquest Estat.

Alhora, una clara mostra d’incompetència, ja que no van assolir aturar el referèndum, ni trobar les urnes per celebrar-lo per molts esforços que hi van abocar.

També, un clar exercici de malversació de diners públics, amb una xifra vergonyosa pagada per tots els espanyols, inclosos els catalans per exercir la violència gratuita contra la ciutadania i negar la seva funció, que es fer política.

En definitiva, 87 milions de vergonyes que deixen ben clar el nostre paper dins l’Estat espanyol.

EL RELAT PERDUT

Ja tenim president del Parlament en la persona de Roger Torrent i una Mesa amb majoria del bloc independentista, que ara afrontarà la investidura del President de la Generalitat i el seu Govern en una segona fase de la recuperació de la marxa de les nostres institucions. Aquelles que segons el relat del tripartit del 155 ja estaven esborrades.

Ahir, va ser un bany de realitat per Arrimadas, Albiol i Iceta, per comprovar que les seves fantasies, sobretot de la primera eren simples il·lusions, i per molt que pugui menysprear el vot de la ciutadania de Catalunya, no el pot esborrar, i les matemàtiques donen pel que dones. La majoria independentista assegura la continuïtat del projecte, no per capritx, simplement perquè la gent ho ha volgut així, i això es democràcia.

Dir que el Sr. Torrent no farà tasca per tot perquè es independentista, com si demanes un rentat de cervell a cada representant, sobretot si defensa la República, i això no fos compatible amb dirigir tota la cambra per igual, es senzillament cinic i covard. Insistir en aquest relat del menyspreu, com vam veure amb el silenci a l’himne de Catalunya o a les felicitacions protocolaries al nou càrrec es indigne de representar ningú.

Alhora, intentar apaivagar un crit ferm i majoritari en forma de llibertat per uns ostatges polítics amb l’excusa de la justícia i la llei per bandera, intentant normalitzar que ahir hi havia vuit seients buits al parlament, entre la presó i l’exili es simplement manca i déficit democràtic.

Ara tornem, a l’amenaça i la coacció per la vigilància als diputats catalans com feia ahir el portaveu Popular, sense voler admetre que el seu cop d’Estat no ha tingut cap efecte amb la voluntat democràtica de la societat catalana que tard o d’hora han d’acceptar com no pot ser d’altra manera. Confondre el desig amb la realitat te aquestes coses.

Un primer discurs moderat del nou President, com crec toca a un discurs institucional del càrrec que ostenta, i un període on la implementació de la República començarà amb la investidura del President Puigdemont. Ahir ja vam veure com fins hi tot la delegació del vot dels diputats empresonats ja apuntada pel jutge Llarena era motiu de protesta per part del bloc unionista. Es el tot s’hi val per impedir la realitat i el principi democràtic mes bàsic, aquell que precisament tant avorreixen, sino juga a favor seu, esclar.

En definitiva, van començar a veure que el relat de la falsa victòria, es un relat perdut, ja que el poble com deia aquell, segueix tossudament alçat.