Arxiu mensual: desembre de 2017

OBJECTIU CLAR

He volgut transcriure aquest article d’en Joan Canadell que em sembla molt interessant, ja que parla de donar valor a la declaració del dia 27 d’octubre, i per tant obrar en conseqüència, amb exemples en altres llocs del planeta entre aquest fet i la posada en marxa de l’Estat, i sobretot que hem de fer a partir d’ara per caminar en aquesta direcció.

I ara què fem?

per Joan Canadell

Hi ha qui diu que estem allà on estàvem fa uns mesos. No és veritat, hi ha un fet excepcional que va tenir lloc el 27 d’octubre i que sembla que tots plegats no tenim interès de recordar. De fet, és la data més importat per aquells que treballem de fa temps per la llibertat del nostre país. Vam declarar la independència en forma de República. No l’hem feta efectiva, però les urnes l’han ratificat amb la major participació de la història.

Per donar-li valor al fet del 27 d’octubre, convé recordar que Montenegro va trigar 15 mesos entre la Declaració d’Independència i la Constitució com Estat, Eslovènia en va trigar 6, Letònia en va trigar 16 de mesos, però també hi ha casos com el de Kosovo que després d’una declaració el 1990, no va obtenir el reconeixement internacional suficient fins que al 2008 en va fer una altra que obtingué el reconeixement de 112 estats. Cada cas és diferent, però és obvi que per fer efectiva la República calia fer una declaració. S’ha fet, i ara som en el procés del reconeixement, que serà diferent de qualsevol altra, però que el 21D li ha donat la força que no tenia fa unes setmanes. Celebrem-ho doncs i visquem en positiu aquesta situació. El procés segueix i cada cop estem més a prop, sense potser adonar-nos-en, però ens estem independitzant.

La pregunta doncs ara és com fer efectiva la República. La meva opinió és que es farà efectiva en la mesura que la comunitat internacional entengui que és millor reconèixer-la que no fer-ho. I de què depèn això? Doncs bàsicament de 3 coses:

Del que fem nosaltres, els ciutadans, el govern, les institucions del país.
Del que faci l’Estat en tot el seu conjunt, incloent el sistema judicial, executiu i legislatiu.
Els interessos que tinguin els diferents actors internacionals pels quals pot tenir interès una República Catalana. Intento desenvolupar-ho.

El primer punt, el que hem de fer nosaltres, és important sobretot des del punt de vista que no hem de cometre errors, o en tot cas no gaires. Cal formar govern, amb el màxim d’unitat possible. Només calen 68 diputats que recullin l’acte i votin a favor. No m’entretindré en explicar el com, perquè legalment no en tinc prou coneixement, però crec que en general tothom té més interrogants que respostes. Ara, des del meu punt de vista hi ha una opció possible guanyadora, que l’acta la recullin 68 diputats no imputats, i deixin el President i Vicepresident com a diputats encara que no puguin anar a votar al Parlament, no cal tècnicament.

Segon punt, què farà l’Estat?, d’això no en tinc cap dubte, ajudarà a la seva manera, amb el seu estil centralista, amenaçador, poc empàtic i agressiu. Aquest estil de fer no guanyarà simpaties a la comunitat internacional, és més, pot ser que al final fins i tot comenci a rebre revessos de certs Parlaments d’estats independents demòcrates. Ara bé, el més important que penso que tindrà lloc és el debilitament accelerat de l’Estat a causa de la crisi del deute sobirà, la crisi del sistema de pensions, la crisi de la corrupció ara ja investigada a Europa pel suposat us il·legítim dels fons europeus, i la crisi democràtica implícita amb la resposta de l’Estat. Aquestes 4 crisis, potser accelerades si es comença a saber les relacions reals entre l’Imam de Ripoll i el CNI, debilitaran l’Estat de forma significativa durant el 2018, i això pot fer que els suports els vagin perdent molt més ràpid del que ara imaginem.

Finalment el tercer punt, a qui pot interessar una República Catalana independent?, dona per fer servir molt la imaginació. Per exemple, per reforçar l’EFTA amb un Estat econòmicament pròsper, geoestratègicament ben situat, tal com ja insinuava el President de Noruega fa uns mesos, i que permetria a Catalunya formar part del EEE. També podria ser interessant per actors que volen debilitar l’Europa actual, que Catalunya esdevingués Estat com a punt de partida d’un debilitament dels Estats nació, i per tant un ressorgiment de l’Europa de les regions; Rússia, EEUU i/o la Xina hi podrien tenir interès, però potser fins i tot la mateixa Alemanya que ara ha de lluitar amb Estats de gran pes demogràfic com Espanya, Itàlia o França, però amb poc lideratge econòmic real. De fet, els interessos econòmics de la Xina pel port de Barcelona, dels EEUU per les nombroses multinacionals, o de Rússia pel factor energètic, podria suposar que aquestes simpaties es convertissin en suports. I si anem més enllà i entrem en el factor polític, podria ser que Israel que va veure com Espanya la reconeixia molt tard tingués interès en castigar l’oligarquia Madrilenya (recordin allò de catalanes, judios y masones dels precursors d’aquesta oligarquia). I si pensem en la situació del Brexit podria ser que també el Regne Unit preferís una Catalunya lliure que no pas lligada a l’Estat. Fins i tot a mig termini, si Catalunya volgués clicar l’ullet per exemple a França, podria proposar un acord de francofonia ara que el Regne Unit marxa de la UE, i fer del francès una llengua vehicular a les escoles, junt amb l’anglès i les llengües oficials actuals, de manera que permetés relacions acadèmiques entre universitats i centres d’investigació dins de l’Eurosunbelt.

Com he dit, aquestes son algunes de les possibilitats de negociació i establiment d’acords amb la comunitat internacional de la nova República, però segur que en podríem trobar molts més gràcies al potencial que tenim com Estat, no només internament si no de col·laboració amb altres estats i organismes internacionals.

Dit això, el pas que per mi ha d’iniciar el nou Parlament un cop constituït, és llençar una proposta de negociació amb la comunitat internacional, començant per la UE, però en paral·lel amb l’EFTA i altres Estats i organismes que tinguin interès amb nosaltres. I quan parlo de proposta, penso en concret en incloure formalment la negociació d’actius i passius amb l’Estat espanyol, que òbviament l’Estat negarà, però que si la fem arribar a la comunitat internacional pot ser que els faci reflexionar i tard o d’hora reaccionar. I en aquest punt la clau és la proposta d’adquisició de deute sobirà de l’Estat espanyol per part de la nova República. Fer una proposta que pugui tranquil·litzar els creditors internacionals seria sense dubte un as a la màniga clau, potser la clau de tot. Però també crec que una altra acció que caldria incloure és el compromís del govern de la República, a mantenir uns llaços estrets i prioritaris amb els diferents pobles de la península ibèrica, en especial a nivell econòmic, però també amb una hipotètica confederació futura. No podem obviar que una Espanya sense Catalunya caldrà potenciar-la econòmicament, sobretot amb la implantació de més industria, doncs justament el que perdrà és un sector industrial molt fort i exportador. Amb un salari mínim de 736€, l’estat espanyol resultant serà atractiu per molts industrials catalans, i també internacionals, per situar-hi teixit productiu, ja que l’economia catalana farà un gir important cap a industria de més valor afegit i tecnològic, amb salari mínim superior a 1000€ en pocs anys. Aquest efecte, que avui ningú en parla, generarà una transformació conjunta i accelerada de les dues societats, la catalana, cap a una economia 4.0 i l’espanyola cap a una industrialització real que fins ara mai ha hagut de fer. Però ara si els tocarà i serà la solució a la crisi de les pensions en pocs anys. De les altres dues crisis ara mateix és precipitat parlar-ne, però estic segur que se’n parlarà aviat…

SANTS INNOCENTS

El que sembla una innocentada més, com seria Tabarnia, si ens aturem veiem com han manipulat totes les dades i tot el que han convingut per promocionar una idea als mitjans espanyols sense cap solta ni volta, i sense cap rubor.

De fet aquests dies veiem, com les tropes espanyoles enviades per atacar la població amb el vot a la mà i intimidar per la força una societat ja marxen, alguns condecorats per tant heroica missió, alhora que es detenen regidors per col·laborar amb l’1 d’octubre o el Ministre Montoro ens garanteix la intervenció econòmica sense data de finalització, i això no es cap innocentada.

Tabarnia? Sí, i tant!

per Salvador Cot

És interessantíssima l’ocurrència de Tabarnia (sense accent, amb ortografia castellana), sobretot perquè aflora un minúscul cuquet demòcrata dins de moltes mentalitats unionistes amarades de raons d’Estat, porres, represàlies i negació de les urnes. Cal entendre-ho, són persones dotades d’estómac i no és fàcil castigar indefinidament aquesta víscera amb justificacions de tot tipus per al Preparao, el Campechano, Florentino, els sobres de M. Rajoy, les exempcions fiscals a la Fundació Franco i les exigències en el menú nadalenc dels del Piolin. Hom pot ser unionista -i, si convé, del Madrid- però empassar-se el paquet sencer no ha de fer una digestió fàcil.

És, sens dubte, aquesta desesperació la que ha imaginat un invent com Tabarnia. Una broma basada en arguments democràtics i on són les urnes les que decideixen l’estatuts jurídic i polític dels territoris. Llàstima que no sigui seriós, perquè qualsevol independentista estaria disposat a negociar una República Catalana plenament reconeguda. Inclosos els que hem nascut i ens quedaríem a la seva Tabarnia, que és exactament el mateix que la situació actual a la comunitat autònoma de règim comú que és el conjunt de Catalunya. No cal donar-li cap importància real però, en fi, una mena de Kaliningrad/bantustan espanyol, enclavat dins la República Catalana no duraria ni una generació.

En qualsevol cas, alegrem-nos. L’unionisme ha entrat en el marc mental de les urnes i, pel que sembla, accepta donar suport a una República Catalana. Ara només es tracta de negociar l’abast territorial del nou estat independent. Estimats tabarnesos, un terrassenc us dóna la benvinguda. Amb llàgrimes als ulls.

CAP ON CAMINEM

Ha passat el Nadal, i encara que aquest periode festiu segueix, cal començar a pensar i saber com administrar aquesta victòria independentista el 21 D.

Podem fer mil i un anàlisi sobre els resultats, i molts ens poraran a veure que tot hi el 155, les amenaces judicials, els presos polítics i els nostres representants a l’exili, una campanya mediàtica com mai haviem vist, tant de recursos com de manipulació, el resultat ha estat decebedor per ells. Un sacrifici dels Populars que no ha comportat cap avença com pretenien, més enllà d’un traspàs de vots en el bloc del 155 i una victòria per la República amb el partit del President al capdavant, augment de vots que per cert ara hauria de fer rectificar aquells que ens deien que l’1 d’octubre haviem votat cinc cops cada persona, ja avança que ningú ho farà, no tenen cap tipus de vergonya, i una decisió de la societat catalana astorada pels esdeveniments i també un cop més la falta d’un front unitàri que els partits sempre a la seva no han volgut posar en marxa.

Com diu el ministre Català, espera que mai més sigui necessària l’aplicació del 155, que titlla d’anomalia. De totes maneres continua el mateix, la repressió judicial no s’atura, arribant a citar a declarar mestres per parlar de l’1 d’octubre a les aules o ampliant una macro causa que amenaça en arribar a tots els racons dels partits amb l’objectiu d’acabar amb tota una generació de polítics que s’han atrevit a donar veu al poble i obeir els seus mandats democràtics expressats a les urnes. Això si que es una anomalia. Com també ho és seguir negant el diàleg per activa i per passiva, instant Cap d’Estat inclos a desobeir el mandat de la ciutadania i recuperar l’autonomia amb la política de gestió de les engrunes autonòmiques com a objectiu. Un altra anomalia.

Davant d’això, cal que els nostres partits prenguin decisions. Voldriem passat Reis una roda de premsa anunciant l’acord per formar Govern amb la CUP inclosa i la valoració feta de si el President pot tornar amb garanties o no, si la resposta es negativa, cal buscar un presidenciable, ni que sigui un independent que pugui compartir el càrrec legitim amb el nostre President legítim.

En segon lloc, recuperar les institucions si, eternitzar el procés i fer d’aixó l’objectiu,no. Cal actuar amb intel·ligència, revertint aquell mal fet pel 155, però amb pas ferm cap a la República i un Govern eficaç que superi les cotilles dels partits amb una espècie de bloc per la República que crec interpretar vol la immensa majoria de ciutadans que ja son lliures.

Entitats com l’ANC i Òmnium, han de convertir-se en el que mai havien de deixar de ser, un lobby independent que exigeix als partits aquest pas al segon lloc en benefici de la República i lluitar sobretot amb qualsevol temptació partidista, que tant mal ens ha fet.

Ara toca República i caminar amb pas ferm i generositat per complir el mandat de les urnes.

LA DERROTA DEL 155

Finalment, amb tot en contra i un cop d’Estat que havia de ser ratificat a les urnes, l’independentisme de la societat catalana ha resistit i finalment guanyat, tal com ja va fer sota els cops de porra l’1 d’octubre, enviant el Partit Popular, aquest cop sí, a la paperera de la història.

La victòria de Ciudadanos com a primera força, no pot fer perdre la realitat. Han guanyat, pel vot útil del bloc del 155 i recollir la desfeta total dels Populars i presentar un projecte amb un suport impressionant econòmic, de mitjans i amb uns rivals encara atordits per tanta repressió i amb els seus líders respectius entre reixes o a l’exili. Tanmateix la realitat ens dona 70 diputats i més de 2 milions de vots per la República que han reafirmat la majoria parlamentària i social de l’independentisme com de fet posen en valor a la premsa internacional, i més enllà del món virtual que segueixen defensant a Madrid, les cares, silencis i gests no els corresponen amb això.

De fet un triomf, que nomes s’ha donat per l’errada majúscula d’Esquerra que veient i creient en les enquestes que els donaven guanyadors van caure al parany de pensar abans amb el partit que el país rebutjant una llista unitària que la gent al carrer demanava, igual que demanava sense embuts el Govern legítim i el President legítim, i no un canvi que hauria comportat legitimar el 155. De fet un cop més es demostra que la dignitat al carrer va per davant de la mateixa als partits gairebé sempre.

Ara es presenten moltes incògnites, com podrà tornar el Govern de l’exili sense passar per la presó, veure si son alliberats els nostres presos polítics, comprovar si es retira el 155 i quins efectes te aquests resultats sobre els líders populars espanyols que han fracassat amb el seu intent de vendre una solució que la ciutadania ha rebutjat de ple, en altres Estats democràtics suposaria dimissions però això ja seria massa ingenuïtat per part meva.

Crec que si el retorn i sortida de la presó i exili es factible, cal un Govern d’unitat amb la CUP inclosa, i una mà oberta als Comuns de cara al procés constituent, i d’entrada restituir les institucions i reparar tot aquell mal acumulat aquests darrers temps, com exemple la restitució del Major Trapero al capdavant dels Mossos, l’alliberament de les finances catalanes, la reobertura de les nostres delegacions internacionals entres d’altres i un oferiment de diàleg amb Europa al mig per resoldre un problema amb un referèndum acordat si cal. Si la resposta segueix a la foscor i la repressió judicial segueix, caldrà anar endavant amb intel·ligència i no repetir errades del passat.

La República segueix ben viva, i no hi ha 155 que pugui aturar la voluntat popular.

REPÚBLICA O 155

Aquesta es la tria, es a les nostres mans. Avui podem utilitzar les nostres millors armes, el vot, les urnes. Aquest cop sense cops de porra pel mig i amb el record constant dels nostres presos polítics. Ho farem per ells i per tots nosaltres. Una victòria incontestable i exigir implementar la República i deixar enrere un malson que ja fa massa temps que dura.

República Catalana o 155

per Salvador Cot
Recordarem per sempre més el resultat d’aquestes eleccions, però oblidarem ràpidament la campanya que les ha precedit. No hi ha hagut cap idea nova i els discursos s’han escrit per a consum dels convençuts. Junts per Catalunya i ERC han concentrat les represàlies de l’Estat i han hagut d’omplir els mítings amb la primera filera de cadires buida a causa de la presó i l’exili. La CUP és l’única força que ha mantingut un discurs nítidament rupturista, però sota la paradoxa de ser els únics independentistes que no tenen la direcció escapçada, utilitzant la terminologia de Soraya Sáenz de Santamaría.

El bloc unionista ha estat una simple reverberació dels arguments que arriben de Madrid. Una sòrdida barreja de fake news, catalanofòbia populatxera i victimització dels agressors, amb l’afegit d’una postjustícia impresentable a Europa -que es nega a empaitar catalans per ordre de Madrid-, però implacable contra Catalunya. “Puigdemont a prisión”, polseretes rojigualdas, Manolo Escobar i poca cosa més. Políticament, la Catalunya espanyola ha nascut “entre flores, fandanguillos y alegrías” mentre els seus conciutadans eren reprimits amb porres i fiscals.

Caldrà dialogar i caldrà reconèixer l’altre, evidentment. Però el punt de partida de la futura negociació serà o bé la República Catalana o bé l’article 155. Les urnes, com sempre, marcaran un itinerari que, en aquest cas, serà difícil i arriscat. Però imprescindible.

IGUALTAT D’OPORTUNITATS

Ja hem arribat a aquest ridícul dia de reflexió que molts Estats molt més avançats democràticament ja han eliminat de la seva agenda, ja que consideren prou madura, i tenen prou respecte per la societat i el seu criteri lliure que no poden posar traves en forma de demanar el vot fins a l´últim segon amb normalitat.

De fet, avui no es pot demanar aquest vot per cap opció, ni fer actes electorals, però veiem els carrers plens de propaganda electoral com en els dies anteriors i les xarxes i mitjans plens d’informació de les votacions, cosa que deixa en un no res una restricció d’altres temps que sense el poder de les xarxes era molt més factible, com vulgarment es diu no es poden posar portes al bosc.

La primera reflexió i segurament la més important, es que amb unes eleccions clarament il·legitimes, ja que el convocant no es el que hauria de ser i on la parcialitat ha estat molt més que discutible, deixant de banda que alguns candidats no han pogut fer campanya normal per estar empresonats o a l’exili. Demanaria garantíes, aquestes que tant van reclamar des d’un costat determinat amb unes altres urnes, i que ara reclamo per tothom.

Vull garantir que qualsevol papereta per qualsevol opció, tingui el mateix valor, es a dir no vull vots de primera i vots de segona. Tots veiem que algunes opcions si son escollides i tenen majoria per aplicar el seu programa presentat als electors, ho podran fer amb normalitat com tocaria, i altres opcions amb les mateixes circumstàncies i legitimitat es tot una incògnita, i això deixa amb un estat de feblesa qualsevol democràcia sense remei.

Com a ciutadà, vull que es respectin tots els vots, i el contracte dels representants amb els seus representats sigui sagrat. Si no es així, ja podem parlar de tupinada i de mancances democràtiques de primer ordre, per no parlar de retallada de drets fonamentals sense límits que no es poden permetre.

Aquesta es la clau, més enllà del color que vestim o portem, simplement igualtat d’oportunitats.

EL FAKE DE SORAYA

La vicepresidenta espanyola segueix desfermada i amb uns nervis impropis de qui te la paella pel manec amb tot un Estat darrere imposant i prohibint a gust sense vergonya ni límit, però amb una Catalunya que ha resisistit l’embat i prepara el contraatac en forma de vot i urnes, uns conceptes poc desitjats per Soraya, i de pas poc respectats.

Ahir ens deia que el procés era un fake, una farsa i seguia la série començada amb l’escapçament dels caps independentistes, alhora que amb una campanya que vol passar per normal, quan es evident que es el més allunyada de la normalitat que es pot fer i amb un règim d’opressió sense precedents per afavorir una victòria del tripartit del 155 i acabar el seu gran objectiu.

Mentrestant a Catalunya el debat central a la Televisió Pública ens va deixar dos blocs clarament separats. Un amb les mans lligades a l’esquena i els candidats a l’exili o a la presó i un altre amb un discurs de falsedats que van repetint un cop si i un altre també sense cap prova que el sustenti i sense ganes d’escoltar res dels que precisament volen destruir amb l’ajut de tot un Estat.

Un candidat de la CUP, segurament el menys conegut però aportant arguments i serenitat en el debat, alhora que fermesa en la condició de implementar la República. Marta Rovira segurament desprenent una mica més de seguretat que en altres actuacions, encara que demostrant limitacions alhora de combatre la mala educació d’Arrimades i sobretot sobrevalorant el Vicepresident Junqueres oblidant la resta de repressaliats, cosa crec censurable. En Jordi Turull va recordar a tots els injustament empresonats, començant per ell mateix i va deixar clar el missatge que restituir el President legitim i el seu Govern es imprescindible per no validar el cop d’Estat de M.Rajoy. En Domenech va tornar a perdre en una retòrica del si, no i tot el contrari que els condemna a la indefinició permanent.

En el bàndol del 155, un Garcia Albiol com sempre amb el seu fals argumentari, com Arrimadas amb els classics (les ambaixades, les escoles, les empreses que han fugit, la ruptura de la societat….) i tots els hits que ja ens sabem de memòria en aquesta Catalunya virtual que volen vendre. Iceta més contingut, al final va perdre els papers en un deficit fiscal que negava i que el mateix Govern del 155 va confirmar fa pocs dies i amb el cinisme de fer veure que no era còmplice del 155, quan es tant culpable com els seus dos companys de bloc.

En definitiva acabem la campanya entre fakes del bloc del 155 amplificats per tot un Estat al darrere.

LA DESINFECCIÓ CATALANA

Aquest cap de setmana hem tingut dos exemples del tipus de personatges amb odi i xenofòbia absoluta sense miraments cap a Catalunya hem de patir.

La vicepresidenta espanyola ha deixat i s’ha ventat que Mariano Rajoy i el Partit Popular han escapçat els caps dels partits independentistes i haver liquidat i fet mofa del Diplocat en liquidació. Alhora el socialista Josep Borrell parla de cosir les ferides i que abans caldrà desinfectar. Podríem afegir el candidat popular Garcia Albiol que titlla de tarats els que feien la performance dins la gabia posada a Badalona.

Aquest es el nivell d’odi i podriem dir de nul tarannà democràtic d’aquests representants que es creuen en la condició d’insultar a tots els catalans i menysprear sense cap rubor amb un odi que ja creua totes les fronteres.

La frase de Soraya dona a entendre que la separació de poders a l’Estat es nul·la ja que directament els Populars han enviat a presó o exili els caps d’aquests partits polítics , un escàndo del tot s’hi val davant els seus hooligans que en qualsevol democràcia no seria de rebut. La liquidació que parla deu ser la democràcia espanyola que ja fa temps es tancada a pany i clau. Pel que fa Borrell i la seva desinfecció, potser caldria controla el seu odi contra Catalunya i més de gent que va viure en un Govern amb terrorisme creat des de l’Estat amb Felipe Gonzalez al capdavant, i que es manifesta conjuntament amb aquells que permeten l’ultradreta al seu entorn, tot un símptoma.

Finalment Albiol, en la seva línia d’insults es torna a demostrar que el seu Govern nomes es per uns determinats catalans i que altres serien expulsats com de fet ja te costum.

En definitiva, aquest pim pam pum contra Catalunya, arriba a uns límits que en una Democràcia normal mai es veurien, i demostren la barra lliure de l’autoritarisme i la repressió contra Catalunya.

ULTRES

Ahir escoltavem com la Ministra Dolors Montserrat parlava de que amb el procés s’havia perjudicat el lema “Catalunya, terra d’acollida”, suposo que sota els cops de porra, la repressió, les prohibicions de drets fonamentals i l’espoli consentit que porta el 155 es recuperarà. Per altra banda els rumors d’espionatge a Garcia Albiol per part dels Mossos, ja negat, desmentit i sense proves reals ja ha provocat un cop més el qualificatiu de nazis al cos policial català i les amenaces en forma de querella al President Puigdemont, això també deu ser normal i per suposat dona imatge a Catalunya. Com diu la Gemma Aguilera, un Estat amb aquest tarannà, règim i odi ara no pot pair que els belgues hagin actuat amb normalitat democràtica.

I ara, ‘A por los belgas!’

per Gemma Aguilera
Catalunya va tastar la medicina del nacionalisme espanyol més furiós amb les càrregues policials de l’1-O i el saqueig institucional, cultural, econòmic i social del 155 per haver humiliat ètica i moralment un Estat que havia jurat als seus conciutadans que els catalans no votarien. La repressió inclou presos polítics i saqueig patrimonial, al més pur estil franquista. Despres, l’exili d’una part del Govern legítim a Bèlgica cercant una justícia justa ha esdevingut una victòria estratègica de Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen, que tenen la missió de protegir i donar continuïtat a la institució de la Generalitat, que Madrid intenta segrestar. Per tant, una nova humiliació al règim del 78, com a mínim a ulls dels nacionalistes espanyols que encara bramen al carrer “Puigdemont a prisión”. En aquesta ocasió, ha estat la democràcia belga la que ha inflingit una segona humiliació a Espanya, que s’ha vist obligada a retirar una ordre internacional de detenció abans que la justícia belga donés asil polític al Govern legítim i posés en evidència, de forma oficial, que les clavegueres de l’Estat han podrit la seva justícia.

Però un estat autoritari no perdona humiliacions democràtiques. I Espanya no perdona. Bèlgica ja és víctima del nacionalisme espanyol ferit per una nova humiliació, ara internacional. I aquests dies, els belgues no només han descobert que a Espanya les idees democràtiques s’empresonen, sinó que la farsa que l’extrema dreta era residual és exactament una farsa, sinó que campa pel carrer amb impunitat i amb la cobertura total de l’Estat. “Ha tornat al carrer la bandera de l’àguila negra del règim de Franco” i “canten el Cara al Sol sense complexes”, i constaten que, “com a resultat dels esdeveniments a Catalunya, el nacionalisme espanyol preval en olors i colors”. Així explica un reportatge de la televisió pública VTR què passa a Espanya, i el que és més sagnant, denuncia que el país que acull el cor d’Europa és víctima d’un ‘A por ellos! Internacional. Apunta directament la premsa “conservadora” espanyola com a instigadora del conflicte, “desfogant-se amb la interferència belga, i relata amenaces i missatges d’odi que ha rebut l’ambaixada belga a Madrid, i textos que ha rebut l’autor de l’article des d’Espanya increpant els belgues per “donar suport fugitius o terroristes d’ETA”.

La tercera victòria de Catalunya està servida. Els belgues ja saben quin pa s’hi dona en un estat autoritari. Ara Europa ha de saber que els catalans no tenen por d’Espanya. Ni al carrer ni a les urnes.