Arxiu mensual: novembre de 2017

LA DIGNITAT UNILATERAL

Ahir vam veure com es rebutjava una Comissió al Senat a Madrid per investigar les actuacions de les forces policials el dia 1 d’octubre a Catalunya. Recordo una petició expressa de l’Alt Comissionat pels drets humans de les Nacions Unides. Com un sol home PP, Ciudadanos i PSOE ho rebutgen.

Una nova mostra del tarannà democràtic d’aquest tripartit, que valida la violència i la brutalitat per apaivagar la política i reprimir el poble per exercir simplement i pacíficament els seus drets més elementals en una democràcia com el dret a vot. Una nova vergonya per tothom. Darrere les humiliacions constants i els discursos xenòfobs i ridículs de cada dia trobem aquesta manca de respecte als mateixos drets humans.

Un Estat que amb el 155 com excusa, un cop d’Estat sense precedents es permet intentar destruir els consensos de tota una comunitat, accelerar contenciosos com les Obres de Sixena, i potser ara el retorn dels Papers de Salamanca, be la part que amb sang, suor i llagrimes es va poder recuperar amb molts anys de lluita pels seus propietaris legitims entre d’altres coses.

Com avui recorda el President, la mesura que ha estat unilateral, es precisament l’aplicació d’aquest article de la Constitució i l’abast del mateix per damunt de les seves mateixes possibilitats. Aquests ara reclamen que la part catalana, la no consultada, la no acordada, renuncii a la unilateralitat sense més, quan davant aquest mur simplement vol esborrar del mapa la voluntat democràtica expressada per la ciutadania catalana.

El cinisme i el relat no pot ser més brutal. De fet ens amenacen en no respectar la voluntat popular dels resultats del 21 de desembre i tornar a aplicar el 155 si les propostes guanyadores no van en la línia que volen i tenim la gosadia d’aplicar el mateix programa, es a dir el contracte amb la ciutadania signat pel vot popular.

Aleshores, la proposta es clara, nul respecte a la gent, imposició sense fre i obediència sense fissures per damunt de tot. Democràcia sense el poble o obviant el poble, es la seva recepta. Ja ho van fer amb l’Estatut i ara hi volen tornar amb el projecte que no els agrada encara que sigui validat per les urnes.

Aquesta es la normalitat que ens volen vendre, davant d’això la dignitat unilateral es l’única sortida possible.

PÚBLICA O OFICIAL

Com ens diu en Salvador Cot mai hi ha hagut a la TV espanyola cap exiliat ni pres polític. Es el que te les televisions del règim i no públiques. Ara volen que TV3 sigui així per seguir aquesta apagada informativa en benefici del mateix sistema. El mateix podem dir del cinisme de l’Alcalde de Lleida ara demanant que no es traslladin les obres de Sixena quan ha donat suport amb el seu partit al 155, que es això, un autèntic cop d’Estat, o els Mossos que segueixen sent investigats per terra, mar i aire per les seves actuacions a l’1 d’octubre amb el gran delicte de no col·laborar amb la violència i la barbàrie contra la gent. Tot forma part d’un sistema espanyol implacable on el relat i la oficialitat la marca el mateix sistema independentment de la gent i la mateixa realitat.

Seixanta anys sense presos polítics als ‘Telediarios’

per Salvador Cot
L’any 1957, abans i tot que comencessin les emissions formals de TVE, es va emetre el primer Telediario, aleshores amb el nom, avui oblidat, d’Ultimas Noticias. En aquells informatius, amb presentador i algunes imatges, confluïen les tradicions del Parte de RNE i el No-Do cinematogràfic. El règim franquista va veure molt clar que aquesta era una via utilíssima de transmissió ideològica i control social i per això TVE va tenir una expansió ràpida, sempre amb un espai preeminent per als Telediarios, que van ajudar -decisivament- a la transformació d’un dels dictadors més sanguinaris del segle XX en una mena de patriarca autoritari, però benefactor. O almenys això es percebia des de la sala d’estar de les cases.

Seguint la informació que han anat oferint els Telediarios d’aquests seixanta anys, a l’Estat espanyol hi ha hagut una plàcida successió de governants, sempre encertats i preocupats pel bé comú, sota la tutela benevolent de Francisco Franco, Joan Carles de Borbó i Felip de Borbó. A l’altra banda, una variada col•lecció d’amenaces que també han anat desfilant per les pantalles. Van inaugurar la sèrie comunistes, anarquistes i sindicalistes -a l’interior i a l’exili-, en un llistat que ha desembocat en els independentistes catalans -també a l’interior i a l’exili- i, depèn de com, els podemites que no acaben de condemnar tot el que els diuen que s’ha de condemnar.

Per als Telediarios no hi ha hagut mai ni un sol pres polític, en cap època. Com tampoc cap exiliat, ni abans ni ara. Per això TVE no és una televisió pública, sinó una televisió oficial. I aquesta és la doctrina que s’irradia a tots els mitjans de Madrid, que formen part del mateix conglomerat del règim del 78 que ha substituït, linealment, el franquisme. Qualsevol periodista, guiant-se pels criteris de l’ofici, interpretarà i escriurà que Oriol Junqueras és un pres polític i Carles Puigdemont, un exiliat. Així ho enten la BBC, per exemple, que és la millor televisió pública del món. De fet, també ho considera així la Junta Electoral Central, que ha prohibit els llaços grocs als col•legis electorals per “partidisme”. És a dir, per política.

Però TV3 no pot ser com la BBC, volen que sigui com TVE. Una televisió oficial que informi a satisfacció dels ministeris de Madrid. Com vol la Moncloa. Com vol El País.

CENSURA SENSE FRE

La Junta electoral central ahir va tornar a donar mostres de la seva parcialitat infinita al serveix d’una causa. Ara els mitjans públics catalans no poden referir-se com a President Puigdemont al nostre President, ni a Consellers a la presó o a l’exili quan es refereix als nostres consellers. En paralel i per mocions presentades pel tripartit del 155 (PP, PSC i Ciudadanos) fan campanya contra tots els retols que demanen llibertat pels presos polítics com la de l’Ajuntament de Barcelona i contra tot el color groc dels nostres carrers com a símbol de la llibertat dels Jordis.

Aquestes son les garanties que tant han parlat. Manipular la informació, eliminar el que no els convé, presentar una realitat desvirtuada al servei del tripartit abans esmentat i posar per la porta del darrere la poteta del 155 als nostres mitjans d’informació que per cert mai han rebut queixes de falta de pluralitat, no com altres mitjans públics espanyols que ja han rebut denúncies de caire internacional per la seva manera de presentar la informació.

Haurien de saber, que per llei i protocol, el nom de President de la Generalitat no es perd durant tota la vida de la persona, així el President Pujol, President Mas o President Montilla per posar uns exemples, sempre seran esmentats així, el mateix amb el President Puigdemont que encara vulguin eliminar de l’imaginari col·lectiu amb la seva humiliació constant, no es pot esmentar d’altra manera. Amb els consellers, tothom sap que fins el seu cessament aquests ho eren i per tant al referir-se amb ells, la identificació es senzilla estiguin a la presó o a l’exili.

Pel que fa a les pancartes, no crec que reclamar la llibertat d’unes persones empresonades per les seves idees, se’n diu presos polítics, afecti en cap manera a la ciutadania i el seu vot, per aquesta norma, un cop els carrers estiguin infectats de propaganda electoral per tots els racons ningú demanarà que la retirin per no influir a la societat, precisament es la seva funció com passa a tot el món. El mateix amb el groc de la llibertat dels Jordis que pot arribar a les mateixes fonts de Barcelona i ja de pas hi podrien afegir els contenidors d’aquest color, es ridícul i fruit de la deriva autoritaria que aprofitant el 155 intenta destruir al màxim Catalunya.

Segurament i això la Junta electoral veig que no ho contempla, demanar la llibertat de candidats que en aquests moments son a la presó no deu formar part d’aquestes garanties. Quina llàstima.

UN MÓN NORMAL

Quan en Garcia Albiol reclama gent normal a TV3, es que tenim un greu problema, sobretot amb irresponsables com aquests vulguen representar a algú que no siguin ells mateixos.

Al mateix temps aquest cap de setmana tenim un telefon de l’odi en marxa a Catalunya, per suposats delictes contra Espanya i la seva cultura, per suposat res a dir sobre els insults i menyspreus constants a Catalunya que tenen barra lliure des de qualsevol indret. També tenim en Miquel Iceta acomiadant al President Puigdemont i el seu Govern per haver fet malament la seva feina amb el suport explicit de gent tant ultra com l’actriu Rosa Maria Sarda que ha arribat a tornar la Creu de Sant Jordi concedida, un clar exemple d’autoodi malaltís sense remei. La Junta electoral posa el seu granet de sorra fent retirar la pancarta de l’Ajuntament de Barcelona per reclamar la Llibertat dels presos polítics i alhora prohibeix portar els llacets grocs als membres escollits a les meses electorals en nom de la neutralitat. Per reblar el clau la proposta de votació per formar part de la Unió Europea del President ha trobat la desqualificació del tripartit unionista com a resposta.

Anem a pams, el telefon del cinisme forma part de la imposició d’un relat on els botxins son victimes i on el relat virtual vol apartar el real obviant la catalanofobia existent i l’insult gratuït per posar davant l’anecdota en sentit contrari, quin fàstic. Iceta, un autèntic supervivent de la política sense escrúpols per criticar Junts pel Sí i formar un poti poti amb les restes d’Unió i el socialisme que encara queda, i acomiadar gent per complir el seu programa electoral, quant el seu partit dona ple suport al cop d’Estat espanyol amb el 155 i per tant ha perdut el més mínim respecte per l’autogovern català i per la societat que hauria de representar, no hi ha dubte que aquests vividors del règim com la Sardà no representen el sentit majoritari de la societat catalana. Pel que fa a la Junta Electoral, demanar llibertat per presos polítics amb pancartes o d’activistes civils amb llacets forma part de la defensa dels drets humans, i aquests son de tots i res a veure amb cap opció política, potser ho haurien de tenir clar.

Pel que fa a la proposta de votació per la UE, nomes els que tenen problemes amb els règims democràtics i amb el respecte a la ciutadania tenen por a les urnes, i aquestes tampoc son una excepció.

En un món o país normal, tot això seria impensable i el respecte democràtic i sobretot a la gent seria el primer.

EL FRANQUISME PROTEGIT

Em sembla interessant aquest article de Jordi Creus que acompanyo, per veure que en aquests temps on el feixisme te barra lliure com hem vist a Catalunya, i on la Justícia mateixa te diferent tracte siguin els que van provocar els aldarulls de Blanquerna o els Jordis per posar un exemple. Veure com els Populars, Socialistes, Ciudadanos i l’estructura en si mateixa de l’Estat segueix amagant la realitat del Franquisme sota la catifa a l’estil de la Cambodja de Pol Pot com diu molt be en Jordi Creus. Un simptòma clar dels referents d’una democràcia sota zero.

Les fosses i el PSC
Jordi Creus |
Recorden l’onada d’indignació que es va aixecar fa uns mesos amb les paraules del diputat del PSC David Pérez? Recorden que en una tertúlia a Catalunya Ràdio, aquest home va deixar anar que a Catalunya no s’obrien les fosses de la guerra civil “perquè hi trobarien soldats espanyols”, i que això demostraria que eren “gent d’Espanya que va venir a defensar Catalunya?”.

Les paraules de Pérez, tan gruixudes que fins i tot van ser condemnades pel seu propi partit, van ser pronunciades quan el Govern català, a través del conseller Raül Romeva, ja havia anunciat el Pla de fosses. Es tractava d’un ambiciós programa que tenia com a objectiu dignificar i restituir la memòria de totes aquelles persones que han passat les últimes dècades enterrades en les més de cinc-centes fosses comunes que hi podria haver avui en el territori de Catalunya. Fossin d’Olot, Vilafranca del Penedès, Alcanar, Irun, Talavera de la Reina o Belalcázar.

Poques setmanes després de l’exabrupte de Pérez, el Govern català va obrir una fossa situada a l’exterior del cementiri de Figuerola d’Orcau (el Pallars Jussà), on es van descobrir disset cossos de soldats del bàndol franquista. Amb ella, s’iniciava un procés que s’hauria d’haver allargat 4 anys. De fet, fins avui, a més d’haver-se localitzat 129 noves fosses, ja s’han recuperat les restes de 115 persones.

Precisament, fa uns dies es va exhumar la darrera fossa. També la més gran estudiada fins ara. Estava situada al terme del Soleràs (les Garrigues) i acollia els cossos de desenes de soldats tant de les files franquistes com, sobretot, republicanes. Uns cossos procedents, en la seva gran majoria, dels dos hospitals militars destinats a atendre ferits de la batalla de l’Ebre.

La gran desgràcia és que després de l’obertura de la fossa del Soleràs, el projecte ha quedat aturat. El projecte que programat, pressupostat i perfectament preparat– havia d’ajudar-nos a superar el dèficit democràtic injustificable de tenir milers de persones enterrades en cementiris clandestins. I queda aturat per obra i gràcia de l’article 155. I aquí és on torno a citar David Pérez, perquè el seu partit ha estat la crossa imprescindible perquè el Govern del PP pogués aplicar aquestes mesures extraordinàries contra l’autonomia catalana.

Després que fa unes setmanes, una vegada més, l’ONU hagi amonestat l’Estat espanyol per no obrir les fosses de la guerra civil i per no investigar prou els crims del franquisme, a Catalunya el Govern espanyol i els partits del bloc del 155 impedeixen que famílies de Jaén o de Figueres, de León o de Vilanova i la Geltrú, puguin recuperar els cossos dels seus parents enterrats en cunetes o en prats.

Gràcies a ells no es podrà continuar una iniciativa que posava una catifa de dignitat sobre els centenars de fosses comunes escampades pel territori. Segurament tots ells se senten molt còmodes formant part d’un estat que té el lamentable rècord de ser el segon del món en nombre de persones enterrades en fosses clandestines. Només la Cambodja de Pol Pot els supera. Moltes gràcies a tots!

VOLEM RESPECTE AL NOSTRE VOT

Quan parlem d’un Estat com Espanya, que no ha dubtat ni un moment ha utilitzar la violència el dia 1 d’octubre contra la gent indefensa que simplement anava a exercir el seu dret a vot, tots sabem que tot es possible.

Ahir escoltavem al Ministre de Justícia en seu parlamentària com ridiculitzava les víctimes del dia del referèndum amb una intervenció mesquina com poques hem vist i sense cap pudor. Alhora veiem la manipulació informativa que presenta una realitat virtual, veiem com la justícia te un tracte indigne amb el nostre Govern empresonat i els Jordis, i alhora de moment no fa ingressar a presó els feixistes assaltants de Blanquerna per no causar danys irreparables i pels fills que tenen, en una decisió que repugna per la comparativa. Podem veure totes lea accions impunes amb el 155 i el discurs d’odi i negació al nostre procés democràtic sense fre cada dia.

En aquest context hem vist filtrat als mitjans un esborrany del punts acordats entre Junts per Catalunya i Esquerra on pel que fa al seguiment de la República ens diu:

8. Impulsar un gran acord de país, que amb voluntat democràtica i vocació constituent, eixampli encara més per mitjà d’instruments de presa de decisió i debat participatius, l’àmplia majoria ciutadana partidària que Catalunya pugui exercir lliurement el dret a l’autodeterminació.

9. Assolir una negociació bilateral amb l’estat espanyol i alhora amb la Unió Europea –com a subjecte de dret internacional- a partir del qual, sense cap renúncia prèvia per part del Parlament i el Govern, es faci possible l’accés de Catalunya a la plena independència i l’efectiva i pacífica articulació democràtica a la República catalana.

Francament amb aquestes alçades pretendre una negociació bilateral amb un Estat que no en vol parlar i que no dubta a fer el calgui per evitar el fet amb una democràcia de baixissima qualitat i una Unió Europea que fins que no hi hagi fets consumats continuarà protegint els Estats i mirant cap un altre costat omplint-se la boca d’espais de democràcia i justícia que desprès no exerceix, es francament fer volar coloms, o una burla directament a la ciutadania, sobretot aquella que ha fet la seva feina amb mobilitzacions constants i que s’ha jugat el físic per defensar les urnes el dia 1 d’octubre.

El nostre vot, també vol garanties i no paranys. Ara toca si hi ha una majoria suficient implementar la República ja declarada políticament, la ciutadania la defensarem com no pot ser d’altra manera, i el diàleg vindrà posteriorment per fer-la efectiva. Aquest nomes vindrà des del nostre propi reconeixement i determinació, fent front a una violència que haurà de claudicar si hi ha aquestes condicions. Aquesta no desapareixerà per ajornar o dil·latar decisions, s’ha d’assumir o renunciar al nostre dret a l’autodeterminació, no hi ha terceres vies.

Com deia el nostre vot exigeix respecte.

AVANCEM A CADA PAS

M’ha semblat interessant l’anàlisi de Josep Costa sobre els passos que hem anat fent per assolir la independència, i com cada pas serveix per consolidar el projecte. Una cosa crec es incontestable, aquest procés es únic al món, assolir la independència amb un Estat de democràcia tant feble i amb la violència per bandera, amb misses incloses per honorar el Dictador i lloar les seves excel·lències amb total impunitat, es veritablement un repte de grans dimensions.

I si resulta que no s’ha fet tot tan malament?
Josep Costa |
Amb el Govern de Catalunya repartit entre la presó i l’exili i el govern de Rajoy dirigint la Generalitat des de Madrid podria semblar que la independència és més lluny que mai. De fet, hi ha qui sosté que s’ha fet tot malament, que el que s’ha fet no ha servit per res i que en qualsevol cas s’està pitjor que abans de començar. És un relat fals. Perquè avui en dia l’Estat està més deslegitimat que mai i els partidaris de la independència segueixen augmentant.

Però potser convé tornar a reflexionar sobre el fet que Catalunya estigui intentat fer una cosa que mai no s’ha fet: aconseguir la independència de forma democràtica, cívica i pacífica enfrontant-se a un estat que s’hi resisteix amb mètodes autoritaris i violents. No hi ha, en efecte, precedents d’un estat democràtic occidental en què una demanda d’autodeterminació tan àmpliament majoritària no s’hagi pogut dirimir democràticament. Aquí hi tenim una gran anomalia.

Crec que va ser el professor Pérez Royo qui va dir que Espanya no pot ser al mateix temps una democràcia i un estat centralista. Jo ara diria més: les elits espanyoles hauran de triar entre seguir sent una democràcia i mantenir la unitat de l’Estat. Una democràcia és essencialment un règim polític en què el poder públic es basa en el consentiment dels governats. Quan es basa en l’ús de la força, la repressió i l’amenaça, com ara mateix a Catalunya, no hi ha democràcia.

Aquest panorama, certament preocupant, podria portar a la conclusió que la independència és impossible o massa costosa per valer la pena. Però no és això el que vull dir, ni és la conclusió lògica del raonament. Catalunya està intentant fer una cosa que no s’ha aconseguit mai perquè Espanya s’està comportant de forma diferent a tots els estats democràtics occidentals que s’han trobat en la mateixa situació. Està responent amb la força a una demanda popular majoritària. El que pretén fer el bloc del 155 tampoc no ha tingut èxit mai en cap país comparable.

De l’anterior se’n deriva que no hi ha manual d’instruccions per fer la independència ni cas que serveixi de referent. No hi ha cap fórmula màgica, ni cap garantia que el camí triat en cada moment sigui el correcte. Ni molt menys que sigui el més curt. D’això cal ser-ne conscient, i no obsessionar-se amb els fulls de ruta o amb els terminis. Ara toca estar preparat per quan arribi l’hora sense saber quan serà.

L’important en aquestes circumstàncies és si avances o retrocedeixes cap a l’objectiu que t’has proposat. Des de l’inici del procés, s’ha anat avançant per la via civil (fora de les institucions) fins a la via unilateral, passant per la reivindicació legal i acordada. En determinats moments ha semblat que s’estava en una dinàmica de prova-error. I quan no saps quina serà la reacció de l’altra part fins que tu fas un moviment, és difícil que no ho sembli.

L’èxit d’un moviment independentista serà sempre, però especialment en un context democràtic, una funció de dos processos: la deslegitimació de l’estat existent, i l’acumulació de legitimitat del que es vol constituir. Aquests dos processos són més o menys paral•lels, però no han d’avançar necessàriament al mateix ritme. Per les circumstàncies en què s’ha convocat el 21-D, ampliar la majoria social a les urnes seria un pas de gegant.

La realitat és que la successió de passos donats, que molts han pensat que dilataven el procés innecessàriament, ha estat sempre útil per seguir avançant. Només un exemple: el 9N no va ser la consulta inicialment prevista, però sense l’experiència adquirida l’any 2014 no s’hauria pogut fer el referèndum de l’1 d’octubre. I pel camí es varen guanyar mínim uns 200 mil vots favorables a la República. Pel mateix motiu, el 27 d’octubre no haurà estat inútil. Era impossible saber en quines condicions es podia declarar la independència amb èxit sense haver-ho intentat. Tot el que s’ha fet ha servit per això i per estar més preparats per fer el pas efectiu.

CULPABILITATS PER BANDERA

Barcelona finalment no acollirà la seu de l’Agència Europea del Medicament, ha quedat eliminada a la primera ronda, i el joc de les culpabilitats immediates ha sortit al primer pla per vergonya de tots.

Cal dir, que Barcelona presentava una gran ciutat amb una potent indústria biomedica i farmaceutica, amb una investigació lloada arreu del món i un edifici ja disponible per donar lloc a l’Agència. Per altra banda també es deia que no erem els favorits indiscutibles davant candidatures tant potents com Milà o Amsterdam que finalment ha guanyat. En principi vindrià a ser normal que uns cops es guanya i altres es perd.

De totes maneres no es normal, la imatge d’unitat de les diferents administracions defensant el projecte i un cop consumada la derrota les primeres paraules de la ministra Dolors Montserrat siguin per culpar el procés i l’independentisme com font de tots els mals, tampoc les declaracions de membres del Govern espanyol i partits unionistes acusant com no podia ser d’altra manera el procés d’autodeterminació català pel resultat. Seria injust no dir que per l’altre costat les culpes han viatjat a Madrid directament.

Tanmateix,i si mirem la història i els fets, veurem que la política de l’Estat amb Catalunya des de sempre, es perjudicar-la sempre que obté un benefici, encara que aquest repercutiria sobre l’Estat. Cal recordar que el suport espanyol a les Olimpiades del 92 a Barcelona van ser a canvi del primer AVE Madrid-Sevilla per vergonya de tots, també podem veure com un pol de negoci imprescindible com el Corredor Mediterrani es frenat per l’Estat en benefici d’un Corredor Central sense viabilitat economica que no defensa ningú, o com es retalla les prestacions d’un Aeroport com el de Barcelona i el boicot a fer-ne un hub internacional en benefici de Barajas, o les diferents infraestructures que la negativa espanyola ha fet perdre competitivitat a les nostre terres per posar uns exemples.

Per tant no es d’estranyar, que ara no hagin fet tot el que podien fer per obtenir el resultat guanyador en aquest afer. De fet seria el més normal, i segur que la violència de l’1 d’octubre i el cop d’Estat contra les institucions catalanes, empresonaments inclosos tampoc generen massa sinèrgia a nivell europeu per poder gaudir d’una bona diplomàcia, peça clau per aconseguir l’Agència desitjada.

Un motiu més, per posar rumb a la República i fugir d’un Estat que sempre juga a la nostra contra.

CINISME I VIOLÈNCIA

Escoltar el Delegat del Govern Enric Millo aquest dissabte passat era escoltar un cinisme esfereidor que defensava un Estat purament democràtic, un 1 d’octubre on va ser pràcticament una jornada normal i on segons les seves paraules nomes 13 escoles de més de 2000 hi va haver algun incident, remarcant els atacs de la gent fora de si contra els pobres cossos policials, alhora posar el crit al cel per les acusacions de previsió de morts si la República anava endavant defensant un Estat de dret i una justícia immaculada separada dels altres dos poders. Segurament parlava de Matrix i no ho vam entendre.

Efectivament, la mort del Fiscal General Maza aquest cap de setmana també es una notícia carregada de cinisme, fins hi tot les associacions judicials que el criticaven ara lloen les seves excel·lencies, recordo d’una persona reprovada per la cambra de representants espanyoles i que en el judici als Consellers del Govern Català va fer un informe infumable amb invents com que les cassolades son violència per justificar els delictes i la presó preventiva, això son fets i “el mas dura ser la caida” com a nom d’arxiu tampoc es un invent, es una realitat. Condol als familiars, però les coses al seu lloc.

Tornant a Millo, crec que quan s’inventa una realitat virtual es fàcil caure en contradiccions. Un Estat podrit, amb un partit de Govern amb més de 1000 imputats i esquitxat per terra mar i aire no es ningú per donar lliçons de res. Les imatges del dia del Referèndum amb una violència brutal i 1000 ferits son injustificables, ja que fer-ho implica que s’avala el feixisme policial contra la societat indefensa i això en un estat democràtic es inacceptable.

Fer-se l’indignat desprès d’aquests fets per l’acusació d’amenaces de morts al carrer el dia de la Declaració d’Independència es immoral, ja que amb els precedents descrits, es més que probable que l’Estat apliques la seva repressió contundent sense miraments com a tesi probable. De fet un Estat que ara sabem tenia l’Immam de Ripoll com a confident del CNI i que no va advertir als Mossos, cosa que ara hem sabut amb un atemptat i uns morts ja consumats i un cos com els Mossos amb una actuació brillant, on el seu màxim responsable ha estat atacat sense pietat i destituit. Podem deduir que si aquí els morts era la seva última preocupació, ara tampoc hagués estat un excepció.

En definitiva, un trist paper del representant de l’Estat, i una democràcia inexistent amb la manipulació i la força com a eines per resoldre un tema estrictament polític.

LA CONSCIÈNCIA DEL MINISTRE DASTIS

El ministre d’exteriors espanyol, ha tornat a desenvolupar el seu cinisme pel món. Aquest cop en una Televisió alemanya, on ha tornat a negar la violència de l’1 d’octubre defensant la proporcionalitat de les forces policials davant l’astorament del periodista. Mesquinesa i cinisme es barregen en aquest personatge.

El mateix que dies enrere va afirmar que a les escoles catalanes no s’ensenyava el castellà, i si altres idiomes. El mateix que a la BBC i davant les imatges de la violència brutal enregistrades pel mateix mitjà, negava la veracitat d’aquestes, ara ho torna a fer parlant de simplement 4 persones hospitalitzades, defensant per exemple les imatges d’una dona de 70 anys tirada al terra amb el canell trencat simplement per impedir les actuacions policials i ho qualifica d’accident, defensant la proporcionalitat de la policia i la falsedat de molts vídeos que han aparegut pels mitjans davant l’estupefacció del presentador que finalment li diu que nomes l’han enviat pel món a explicar que tot va anar bé aquell dia 1 d’octubre a Catalunya.

Realment, indignació i rabia davant personatges com aquests que abusant dels seus càrrecs polítics legitimen la violència desmesurada i pràctiques policials que en qualsevol democràcia normals serien censurades i inimaginables. Per si no fos poc quan la realitat en forma d’imatges i visionades per tot el món expliquen la realitat i cruesa dels fets. Unes forces policials aplicant la força desmesurada contra població indefensa que simplement anava a exercir el seu dret a vot, sense importar si son joves, grans o invàlids, i això es obviat per intentar vendre una realitat paral·lela que a Espanya amb l’ajuda dels mitjans es el discurs oficial, però que el món evidentment no compra, simplement es ridícul i tendenciós.

De fet aquest ministre no l’importa que diu, quan ens diu que le castellà no s’ensenya a les escoles catalanes o que la violència d’unes imatges es falsa, ens dona idea que demà ens pot dir que els catalans portem cua i banyes sense rubor. La mentida i manipulació sense escrúpols no hauria de ser legitima. Nomes ho pot ser amb un Estat amb la democràcia malalta com Espanya i on el tot s’hi val es a l’ordre del dia.

No oblidarem mai l’1 d’octubre i espero que en un raconet de la seva consciència hi hagi una mica de penediment.