Arxiu mensual: octubre de 2017

GOVERN A L’EXILI

Es estrany, parlar amb termes d’exili al 2017 i a l’Europa occidental, però es una evidència que la prova del cotó democràtica a l’Estat espanyol no ha resistit cap mena de semblança amb una democràcia occidental.

Els moviments del President Puigdemont i part del seu Govern a Brussel·les, avui sabrem que ens explicaran son un detall més que hi ha un pla, i cal executar-lo amb precisió. No volem un President a la presó i sentint el Fiscal General de l’Estat, José Manuel Maza, el mateix que va ser reprovat per majoria al Congrés dels Diputats i que ara segueix amb barra lliure per estendre el seu tarannà de dubtosa reputació a tort i a dret amb unes querelles on es va colar per avís a navegants el títol ” Mas dura sera la caida”. Podem intuir que dins el que Europa els permet i ordena a l’ombra i que naturalment no expliquen volen fer escarment a Catalunya.

Per la part catalana, admetre que el Parlament ha cessat la seva activitat es de lògica, però ara cal seguir endavant per ratificar aquesta República amb les nostres millors armes, la gent i les urnes. La primera necessita explicacions i una guia per seguir sense defallir fins el dia 21 de desembre sense cap tipus de violència i el mateix esperit. Precisament al contrari que les manifestacions com diumenge on l’unionisme va tornar a deixar veure elements feixistes, altercats i proclames d’odi i violència. No son tots però hi son, cal tenir-ho present. La segona es el nostre tresor, aquell que qualsevol democrata estima i es font de solucions. El mateix que el dia 1 d’octubre es va haver de defensar davant la violència de l’Estat que te al·lergia al mateix, i que el seu resultat segurament servirà per arribar a aquestes noves urnes definitives. Res passa perquè si.

Ara cal calma, medir els passos, deixar que les amenaces i els aires de victòria segueixin a la boca dels mitjans i ministres espanyols que comencen a veure espantats en el seu interior com la nostra fermesa els pot passar per damunt ja sense més resistència que oferir.

Ningú ens regalarà res, però Europa encara que sigui a un nivell no de cara a la galeria ha entrat al conflicte intern (discurs oficial) i ha trobat el desllorigador. Cal aprofitar-lo, encara que sigui amb un Govern a l’exili provisional.

EMPAT INFINIT

Un cap de setmana de República i a falta de saber com van els esdeveniments aquesta setmana, podem concloure que ningú pot imposar a l’altre part el que realment voldria fer.

La Generalitat, evidentment no te el control del territori, i tasta un 155 que fa i desfà dins el territori, per tant més enllà d’actes simbòlics i la resistència al carrer que aquest si es nostre no pot avançar com voldriem legitimament, alhora el Govern ha de pensar amb intel·ligència els passos a seguir amb aquestes armes que no es poc.

Per altra banda l’Estat tampoc pot aplicar un 155 com voldria ja que ha passat de 6 mesos d’intervenció i passeig militar per apaivagar i arrasar el territori abans de convocar eleccions, a unes eleccions express saben que no pot controlar el territori més enllà de les accions que ja anava fent i la pressió europea que ja avisat que no vol veure violència de cap de les maneres.

Per tant, aquestes eleccions ilegitimes, ja que la potestat nomes seria del President Puigdemont es podrien convertir amb aquell referèndum legal i acordat que tant hem reclamat. La sensació es que la jugada espanyola es pensar que l’independentisme no ho acceptarà, que es dividirà i que fins hi tot amb el boicot de molts ajuntaments, validarían les seves garanties sense escrupols. Però i si l’independentisme fa una gran coalició per validar la República i es presenta, darrera te més de 2 milions de vots que ja es van jugar el fisic per defensar les urnes l’1 d’octubre i a partir d’aqui la suma de més gent que per por o altres circumstàncies no va poder votar. Seria una victòria clara i contundent que podria superar el 50% del cens contra un unionisme dividit que farà campanya cadascú pel seus costat.

Arribats en aquest punt, quin seria el següent pas. Proclamació efectiva de República, i armes esgotades per part de l’Estat, amb un context internacional que ara ja no tindria excusa per no validar aquest resultat amb la llei espanyola i amb tota la legalitat acordada.

Es una sortida que ha de posar a prova la unitat imprescindible del sobiranisme, i que sospito en els dies previs a la declaració al Parlament i amb algun mediador pel mig ja ha estat damunt la taula per no haver guanyadors ni vençuts davant els militants de cada costat i passar la prova del cotó acordat a les urnes. El que es deia un win win per les dues parts i no ens hauria d’espantar per desfer l’empat infinit.

AVUI ES EL DIA

Ahir vam viure un dia d’emocions fortes. Girs de guió inesperats, confusió, i finalment un camí més legitimat que mai per proclamar avui la República i viure el que anomenem dia històric, que ja comença a ser un costum.

L’anunci de convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya com a sortida i que es va estendre com una remor per mitjans i xarxes a l’espera de la compareixença del President per donar les aclaracions oportunes va generar la irritació dels hiperventilats que sense saber i digerir totes les dades i sobretot les explicacions del protagonista van escupir tota la bilis sense contenció i despertant els seus odis interns. Caldria potser una mica de mesura i confiança en un Govern que ens ha dut fins on ens ha dut i fins ara podem dir no ens ha fallat mai. Confiança i no cremar-ho tot a la primera de canvi.

Ara sabem que les evidents pressions que ha rebut el President de les el·lits catalanes favorables a cap canvi, els partits, Espanya, els seu propi partit, segurament la família i molts més s’han de valorar en la seva justa mesura. Voler donar el pas per trencar una situació que ja dura 300 anys no es qualsevol cosa i també cal valora les conseqüències si no anes bé, en forma de presó i perdúa de patrimoni com a mínim. Davant això sembla va exigir al Govern espanyol la llibertat dels dos presos polítics que tenim, la retirada de les forces espanyoles del territori català i la paralització del 155. A canvi congelava la declaració d’independència, eleccions i fractura de l’independentisme a l’horitzó. Ni així han afluixat. El Govern central un cop més ha negat el diàleg i ha refermat la seva voluntat d’acabar amb Catalunya sense fre.

Aquesta paranoia que amb tot el cinisme era explicada ahir per Soraya a l’inreves dona idea de la voluntat de Populars, Socialistes i Ciudadanos.

Avui, cal culminar el mandat democràtic i defensar aquest nou context, esperant les reaccions internacionals i la suposada posada en marxa del 155. Toca defensar les nostres institucions i la posada en marxa com a Estat.

Ha arribat l’hora del poble i els seus representants, i sobretot posar en la seva justa mesura el seu compromís, fins hi tot persones com Santi Vila que ahir va dimitir, i crec no mereix els insults o menyspreu que veiem a les xarxes.

Endavant la República.

CORATGE

Ha arribat l’hora del coratge, ahir en la reunió de Junts Pel Sí, dos diputats deien que ara ja no es hora de debatre cap full de ruta, sinó d’executar-lo. Tota una màxima que cal aplicar.

Entenem les pors, les grans pressions, en bona part d’un Estat espanyol cec d’odi i amb pràctiques allunyades de qualsevol democràcia moderna i que es creu amb barra lliure per perpetrar un cop d’estat sense precedents i liquidar el tema català d’una vegada per totes amb el que millor entenen, la imposició i humiliació sense presoners. Ahir el President espanyol ho va deixar molt clar, el 155 ja no te marxa enrere, ni amb eleccions ni amb res. Un clar avis per aquells que encara veien rectificacions amb dialeg i renúncies.

Tanmateix, les el·lits catalanes de sempre i els seus representants voldran protegir els seus negocis amb Espanya fins al final i veuen amenaçada aquesta vida amb el trencament definitiu de la nostra pertinença Espanya. Veiem declaracions i pressions que busquen evitar uns fets que ja son de caixa o faixa. Ho sabiem, qualsevol submissió de tants i tants anys provoca que alguns en treuen beneficis i en fan el seu mode de vida sense importar el conjunt de la ciutadania, i Catalunya no es diferent.

Fa llastima escoltar ahir des de diversos ministre com la no anada del President Puigdemont era interpretada com la seva manca de voluntat de dialeg obviant tots els gests i peticions des de la part catalans fins l’últim moment i que han estat despatxats amb un cop de porta cada cop i un menyspreu a la societat catalana. Una mentida més d’aquesta postveritat que ha argumentat l’Estat en tot aquest procés i que a escala internacional provoca estupor encara no manifestat de cara enfora, però que ha deixat la imatge espanyol molt en entredit si es que encara no ho estava.

Ara toca coratge, valentia i el pas decisiu. Sabiem tots que aquest era l’objectiu i finalment arriba. El Parlament i el Govern complint el mandat democràtic encarregat amb l’aval del referèndum i la ciutadania disposada a defensar el nostre nou estatus fins al final.

Pels grans canvis, sempre calen assumir riscos, i Catalunya ha arribat a aquesta cruïlla, que un cop validada, comportarà canvis d’escenaris tant a nivell internacional, com intern que ara en alguns casos son difícil de preveure, però que en qualsevol cas i com des del principi del procés. La gent va començar i la gent posarà el seu final.

Coratge, el moment ha arribat.

REPÚBLICA SI O SI

Com diu en aquest brillant analisi Ramon Cotarelo, la independència es inevitable. El poble esta decidit i això no es pot aturar. Mai es pot tenir algú indefinidament per imposició, tard o d’hora la realitat s’acaba imposant. Espanya sap que ha perdut Catalunya i les mesures desesperades d’un Estat amb descomposició nomes son por i espantall. Molts altres territoris han obtingut la independència abans que nosaltres, alguns del mateix Estat espanyol i la vida ha seguit amb les amenaces que han passat a la història. Ara ens toca a nosaltres.

La independència és inevitable

per Ramón Cotarelo
Tant si es declara ja com si es deixa als llimbs; si s’aconsegueix demà o d’aquí una semana o uns mesos o quan Deulofeu anuncia la fi de l’imperi espanyol, el 2029. És igual. La propera independència de Catalunya és una certesa amb la que el món en general i Europa en particular han de comptar i, de fet, ja ho fan.

Des d’aquells dies llunyans del fallit i vigent Estatut de 2006, avui vulnerat per aquest cop d’Estat de bufons decimonònics, va ser clar que Catalunya no tenia encaix a Espanya. No perquè xoqués amb el govern de torn i, confús, com assenyalen els espanyolistes menys babaus, confongués el govern amb Estat. Res no és més fals.

A Espanya no cal “confondre” el govern i l’Estat perquè tots els governs tenen fonaments al mateix Estat i aquest els condiciona, siguin del color que siguin. El primer atac contra l’Estatut de Maragall va venir amb el PP i Rajoy recolling signatures “contra Catalunya” i en defensa de, mirabile dictu, un referèndum. Era un atac des de l’oposició.

El segon va venir del Congrés espanyol de la mà de l’especialista en ribots, Alfonso Guerra, i el pacte entre Zapatero i Mas per consensuar un Estatut “llimat”, “rebaixat”. Era un atac des del Congrés i el govern.

El tercer i definitiu, després del vot afirmatiu en referéndum dels catalans, va venir del Tribunal Constitucional, que va negar la condició nacional a Catalunya i va inconstitucionalitzar el que li va semblar bé. Era un atac des d’un òrgan polític que es fa passar per Tribunal de Justícia.

De manera que si alguna cosa és atacada, rebutjada, anul•lada pel govern, el Congrés, l’oposició i els tribunals, no sembla una exageració dir que és atacada per l’Estat. No per aquest o aquell govern, que són essencialment transitoris, sinó per l’Estat i prou, en conjunt, per tot l’Estat. Si Catalunya insisteix en la seva condició nacional, és a dir, persevera en la seva essència i naturalesa, l’Estat espanyol prova d’anihilar-la.

Les darreres setmanes han estat riques en esperpents. El govern espanyol se salta la legalitat que invoca i decreta una situació d’excepció a Catalunya i una dictadura pseudoconstitucional que vol estendre a la resta de l’Estat, de moment a Castella-La Manxa, el País Basc i Navarra. En ple segle XXI. Submisa i, en el fons, cómplice d’aquesta arbitrarietat, l’esquerra socialista subscriu la salvatjada a Catalunya i s’inventa una excusa vergonyant per tal de justificar que els socialistes s’aliïn amb la dreta nacionalcatòlica i franquista de sempre, amb el PP: la que diu que, quan s’hagi “pacificat” Catalunya, es procedirà a una reforma de la Constitució que no es creuen ni ells.

Ja no n’hi ha prou amb una reforma d’aquesta Constitució que ningú respecta ni ha respectat mai perquè va ser l’enèsim engany per perpetuar el domini de l’oligarquia parasitària tradicional espanyola i el sotmetiment de Catalunya. Ara ja només queda aceptar el que una separació negociada d’aquesta, convertida en flamant República Catalana, pugui dur, i veure si l’esquerra espanyola és capaç d’imposar un referéndum Monarquia/República sobre el que quedi d’Espanya.

Veient-se perdut, el nacionalisme espanyol va recórrer a la seva última carta, que ja no és un exèrcit la inclinació del qual al cop militar està coartada per l’OTAN sinó el seu capità general, el Rei. L’ha tret dos cops en molt poc temps, tots dos intransigent, insensible, amenaçador, jugant-se la corona amb el suport del partit més corrupte i il•legal de la historia d’Espanya. Un Borbó que seguirà el destí del seu besavi.

Perquè a Catalunya ja no hi ha govern ni Estat espanyol que la puguin contenir, ni amb l’ajuda d’un PSOE convertit en lacai diligent de la dreta més monárquica i reaccionària. La seva força no rau en el seu poder militar (inexistent), ni en la seva riquesa económica (que és molta i molt cobejada per la metrópoli madrilenya) sinó en la voluntat política d’emancipació generalitzada i decidida del pobleen el seu conjunt. Rau en l’àmplia mobilització a través de les organitzacions socials i els partits polítics. Rau en la connexió entre aquesta societat i les seves institucions representatives que, havent reconegut el mandat del poble, l’executen.

L’Estat espanyol (el govern i els seus palafreners socialistes i de Cs) agita un estat d’excepció camuflat sota un article 155 de la Constitució que, com que no saben com es fa servir, creuen que els dóna carta blanca per actuar segons la seva convicció i el seu tarannà autoritaris i dictatorials. Creu que censurant, reprimint, apallissant, processant i empresonant aconseguirà reduir Catalunya a la seva condició de colònia dissimulada fins ara i que s’està fent evident.

Amb la seva falta d’ètica, principis i respecte a la llei l’Estat espanyol, probablement amb el vist-i-plau del Borbó, pot parar una trampa a Puigdemont i valer-se de qualsevol tombarella legal de la vicepresidenta per detenir-lo i empresonar-lo. Una felonia d’aquest tipus (freqüent, per cert, en el feixisme espanyol) no només no arreglaria res sinó que acceleraria el procés d’independència i faria que el suport exterior que rep fos cada cop més gran.

Precisament perquè saben que la independencia és inevitable, volen que el seu naixement sigui com dicta la Bíblia, amb sang. Sang que, si es vessa (més), caurà sobre els seus caps. Sobretot sobre els d’una esquerra que, d’això, ja no en té ni el nom.
r

EL PARANY ELECTORAL

A mesura s’acosta el xoc decisiu, seria bo com se sol dir separar el gra de la palla. La por irracional, els missatges interessats i les mil i una histories que anem sentint totes tenen uns objectius concrets que cal saber llegir.

Aquests dies veiem, com el mantra més escoltat es demanar al President Puigdemont la convocatòria electoral autonòmica com la gran solució, la que evitaria l’aplicació del 155 i desfaria l’atzucac tot revestit de democràcia i escoltar la veu del poble. Ens ho diuen des de Madrid amb l’article per aplicar a la balança, ens ho diuen els mitjans interessats que ens repeteixen si tenim por a les urnes, i també els partits contraris a la independència i entitats o personatges que van en el mateix sentit.

Cal dir les coses pel seu nom, i veure que es una nova tàctica dels que veritablement no volen escoltar el clam del poble, volen oblidar el referèndum, les eleccions del 27 S al parlament i sobretot el projecte que els va dur a una majoria en el mateix i que ha portat la mobilització ciutadana els últims 7 anys. Tot plegat un parany per acabar i evitar la creació de la República catalana per la porta del darrere i amb un llaç democràtic impecable.

Unes eleccions autonòmiques no resoldrien res, primer no sabem amb quines condicions, es podrien presentar els partits partidaris de la independència junts o separats, si els resultats anessin per la mateixa direcció, seguiriem convocant eleccions fins que el resultat fos el desitjat i sense respectar la decisió del poble. Faria que la massa que ha defensat al carrer un nou projecte per Catalunya tornes a casa traïda pels seus polítics i abandones sense cap més paraula. La resposta es clara en forma de negativa.

Aquesta no es cap solució, senzillament perquè ningú les demana. La ciutadania ja votar el seu Parlament. La majoria ha anat endavant amb el seu programa com no pot ser d’altra manera, ho ha validat per referèndum a pesar d’un Estat violent en contra i ara toca culminar la República a pesar d’haver donat temps per un diàleg que es foc d’encenalls.

A partir d’aquí el context haurà canviat, ja no serem un afer intern, sinó un nou actor sobirà a l’escena que a pesar de les dificultats, la seva legalitat ja no serà la que prové de Madrid senzillament perquè els seus ciutadans hauran decidit i la democràcia senzillament es això. El suport ciutadà farà la resta i donara tota l’empenta que per suposat no passa per caure en un parany electoral.

NO AFLUIXEU

El que ha estat l’anunci de cop d’Estat del Govern espanyol conjuntament amb PSOE i Ciudadanos a la sobirania popular catalana ha de ser l’última acció dictatorial que Catalunya pugui acceptar.

Realment el caràcter antidemocràtic espanyol ha creuat totes les fronteres que podia creuar, i ara amb aquest 155 que esborra l’autogovern català i passa a controlar valors tant preuats com els mitjans de comunicació públics, entrem en una deriva on l’aixecament de la suspensió de la declaració d’independència passa a ser un acte de supervivència i una necessitat inajornable.

Aquesta setmana, haurem de retrocedir al blanc i negre i tornar a defensar les nostres institucions d’unes mesures de difícil aplicació però que serien la fi de la democràcia a Catalunya i un menyspreu de tots els drets dels ciutadans. Davant això, tothom serà responsable en cas de proclamació de la República de defensa-la i acatar-la. Segurament durant un temps conviuran a Catalunya dues legalitats, la real que emana del Parlament i de la sobirania popular i un altre artificial i imposada a la força saltant la propia Constitució espanyola. La decisió personal de cadascú ha de validar la nostra i fer-la possible.

Per altra banda, i a l’apartat internacional la nostra causa democràtica i pacífica ha de seguir guanyant amistats i adhesions davant declaracions com les que hem sentit del Ministre Dastis negant les fotos i vídeos de les agressions per part de les forces espanyoles el dia 1 d’octubre amb un cinisme i actitud miserable fora de tota lógica. Alhora veure l’actitud de Pedro Sanchez que ha passat del no es no a ser l’escolanet del Partit Popular amb un partit a la deriva que ha perdut també el nord i on exministres del mateix publican tuits explicant que en un Restaurant on li van oferir Aigua Font Vella ja no hi tornarà més per l’origen de la mateixa.

En definitiva, el blanc i negre amb tics de regims anteriors o la democràcia del 2017. La tria crec no admet massa discussions.

REPÚBLICA O AUTONOMIA

Després de veure les intencions de l’Estat, les reaccions europees en el seu Consell, on alguns segueixen qualificant d’afer intern, quan Catalunya va ser la protagonista absoluta de la Reunió, crec com diu en Xavier Grasset que ha arribat l’hora de triar ser una simple Gestoria administrativa o un Govern d’una República.

Gestoria o Govern
Xavier Graset |

Mariano Rajoy vol fer dissabte. I de quina manera. Aquests dos terminis, aquests dos requeriments, no li han servit més que per acabar d’adobar la intervenció que pot transformar la Generalitat en una pura gestoria, sense cap capacitat d’anar més enllà del que marqui el control de Moncloa.

El debat al govern espanyol ja només és el com. Si fan una intervenció total, a totes les conselleries, o si és quirúrgica i afecta Presidència, Economia i Interior. Això comandat per tècnics de cada ministeri i lligant de mans les capacitats de tots els departaments. L’activació del 155, un article de redactat vague que acaba fent passar bou per bèstia grossa i entre PP, PSOE i C’s miraran de fer un vestit a mida perquè l’autonomia torni a la Constitució. Aquest que vol resoldre un encaix, sense passar per la sub-comissió que ha de modernitzar l’autonomia i reformar la Constitució. Ja ho diu el catedràtic Javier Pérez Royo: “No hi ha Estat que es pugui mantenir democràticament constituït sense fer ús de la reforma constitucional”. Aquesta, amb un Senat que rebaixa la seva concepció territorial i no reprodueix les autonomies sinó les províncies, però que per Aznar és intocable, ja ha dit que la reforma no pot servir de contrapartida a l’independentisme. Potser la reforma servirà per acabar d’aclarir de quina manera, amb quina durada i, fins i tot, si amb el 155 es pot dissoldre un Parlament i convocar eleccions. Això és el que volia el 78 Alianza Popular, i es va deixar de banda. Doncs potser ara acabarà triomfant l’esperit d’AP.

Mentrestant és digne de repassar i veure en què ha quedat la pressió unilateral de Donald Tusk, que va demanar al Govern català que s’esperés a declarar res, que no declarés la independència , que era millor poder dialogar i que la mediació posés les coses a lloc. Doncs bé ara sembla que per la UE no hi ha lloc per la mediació internacional en el cas de Catalunya. Donald Tusk, al costat de Jean Claude Juncker, ho afirmava des de Brussel.les, on Rajoy sortirà més alleujat de la reunió del Consell europeu, amb Marcon i Merkel fent-li costat. Rajoy tornarà cap a Madrid amb el consentiment de la UE a la intervenció de l’autonomia via 155.

Només el primer ministre belga Michel Charles s’ha mantingut ferm en la denúncia de la repressió policial i de l’absència de la política. Era el que deia en una entrevista a Le Soir, i que li ha costat una amenaça del govern espanyol, concretada en el bloqueig d’un càrrec belga a Europol. Putin i Berlusconi s’han sumat a les crítiques per les maneres de fer del govern Rajoy. Amb aquest panorama i les cartes marcades, i amb un Rajoy que ni s’ha llegit la carta de Puigdemont, ni allà on diu que la declaració no es va votar el dia 10, a Catalunya el govern i els seus socis parlamentaris acabaran de determinar quan i com es vota. És la resistència del Govern per no passar a ser una gestoria.

MÉS QUE UN CLUB

En els moments delicats o de màxima tensió es quan s’ha de respondre i donar valor a allò que es pregona quan la situació no requereix res especial per avalar-ho. Ahir el Barça no va estar a l’alçada del que el país li demana i dacord amb la seva trajectòria, bàsicament per culpa d’una directiva poruca i incapaç de fer valer el poder que l’entitat ha demostrat.

Com a culer fins al moll de l’os, em dol molt aquesta situació. El Barça es dirà des de veus interessades que es dels socis, i una entitat global que ha de respectar a tothom, aquesta demagògia en aquest sentit no te raó de ser en el context on el país que sempre ha defensat el club viu la situació que viu.

El dia 1 d’octubre amb una situació de violència extrema per les forces de repressió espanyoles contra la ciutadania, es va jugar el partit de la vergonya, encara que fos a porta tancada, però entenc que amb una falta de respecte absoluta a la ciutadania. Ahir davant les peticions de l’ANC i Òmnium, i amb dos presos polítics injustament privats de llibertat, es va negar les iniciatives de les entitats, es va prohibir l’entrada de pancartes demanant la llibertat dels Jordis i de respecte a la voluntat del poble català. Al mateix temps es va desplegar una lona “Respecte,diàleg i esport” que esta totalment fora de context i de difícil explicació.

Crec que el club, per la seva historia i compromis amb el país, recordo amb un president assassinat per la dictadura, no es més que un club, pels seus títols esportius o la seva dimensió mundial que també, ho es principalment pels seus valors i la defensa de la democràcia i del país que en determinats moments de la historia ha estat un dels pals de paller del catalanisme.

Això es suficient, per estar per damunt de punts perduts, sancions o amenaces de dirigents del futbol professional amb clar passat franquista. Toca estar al costat del país, defensar la democràcia i utilitzar la dimensió de l’entitat en benefici dels valors que sempre ha defensat i no les actituds injustificables i porugues de la directiva actual.

En definitiva, ser més que un club.

FERMESA

Avui llegim en diferents mitjans com pensa aplicar el Govern espanyol l’article 155 en cas de que la resposta del President Puigdemont dijous no sigui satisfactoria. Un despropòsit de grans proporcions.

Suspensió del Parlament i Govern per evitar un govern paralel. Els ministeris agafarien les regnes dels Departaments catalans del seu ram i una Comissió presidida per Soraya Saenz de Santamaria dirigiria Catalunya fins convocar unes eleccions autonòmiques. Tot això amb unes dates efectives que anirian al voltant de finals de la propera setmana i amb el triumvirat PP, PSOE, Ciudadanos amb plena sintònia i fent conjuntament la feina bruta.

Realment si algú encara dubtava del paper de titella del socialisme espanyol, complice absolut de la deriva feixista del Govern Popular, no crec que ja no tingui cap dubte. Son el mateix, formen part del mateix sistema i els seus objectius van en el mateix camí.

Davant aquesta deriva, en un context on hi ha dos presos polítics amb una previsió que no seran els últims, amb el Major Trapero com a proper de la llista i una intervenció ja de facto a Catalunya, i la col·laboració activa dels mitjans afins fabricant un relat manipulat que no posa aturador a l’odi al territori català. De fet avui en tenim un exemple amb la mesquinesa d’Enric Hernandez a El Periodico i el seu odi i falta de tota ètica per la professió quan tracta les aspiracions legitimes del poble català.

Davant tot això, podem tornar a mostrar al món com ahir la nostra mobilització exemplar i pacífica com sempre, i que segur el dissabte tornarem a demostrar amb nota, però amb això no n´hi ha prou. Falta la determinació del Govern que amb la seva aposta lloable pel diàleg no pot ser excusa per dilatar decisions que ja no poden esperar gaire més. Un cop arribat al limit de dijous, l’aplicació del 155 començarà a correr i cal aixecar la suspensió de la declaració d’independència amb la formula que es cregui més oportuna i començar a actuar com un Estat dins les nostres possibilitats i la repressió que seguirem veien damunt els nostres caps. De totes maneres, amb un missatge clar al món que segur començarà a donar els seus fruits en forma de reconeixements i també permetrà actuar davant la ofensiva estatal espanyola amb unes eines que ara no tenim.

Per tant, fermesa, convicció i esperit per encarar aquest tram decisiu de la nostra historia.