Arxiu mensual: setembre de 2017

COMENÇA LA CAMPANYA

Ahir va ser un mal dia per l’Estat espanyol i la seva política totalment fora de lloc i digne d’altres temps amb una idea que la democràcia es la llei, i això evidentment no es així. A l’Alemanya nazi per exemple també hi havia lleis i eren perfectament legals, poso aquesta comparació ja que sovint treuen aquests exemples. Donç no, la democràcia es el poble i la seva sobirania com no pot ser d’altra manera.

Ahir van declarar l’acte d’inici de Campanya a Tarragona il·legal, ens van amenaçar amb tallar la llum als col·legis electorals, els cossos policials segueixen vigilant impremptes per trobar paperetes amb el diner públic per cert, escampen querelles i amenaces sense fre i sobretot cada dia el blanc i negre es més intens.

Per la nostra part, ahir un gran èxit de l’acte de la TAP on la il·lusió i el convenciment era la nota predominant, amb unitat de tots els partits i determinació per arribar fins al final, no fent cas de prohibicions sense sentit que cap Estat democràtic acceptaria. En el pla internacional des d’Estats Units ja ens diuen que acceptaran el que surti del Referèndum i els nous interlocutors. Al mateix temps el President de la Comissió Europea també manifesta que acceptaran el resultat sigui el que sigui per primer cop. No hi ha dubte que la batalla internacional cada cop s’acosta més a la part democràtica que a un Estat que ha traspassat tots els límits dels drets dels ciutadans i dun poble que simplement vol votar el seu futur.

La diferència de tarannà es abismal. La carta enviada al President espanyol i al Rei per demanar encara acordar el referèndum d’avui segurament serà rebutjada, però es una mostra més de les intencions i la claredat d’uns i altres. Els arguments de la llei i la Constitució que persegueix als alcaldes per donar veu al poble no s’aguanta per enlloc. La responsabilitat de la nostra iniciativa es seva, no nostra. Catalunya no pot acceptar aquesta imposició sense sentit i per tant ha de decidir amb les garanties que cada ciutadà amb el seu vot donarà i que la comunitat internacional no tinc dubte acceptarà sigui o no el seu desig.

Comença la campanya.

COMENCEM LA CAMPANYA

Ahir vam viuren nous episodis d’aquesta mena d’Estat d’excepció. La citació a més de 700 alcaldes, de fet ridícula, ja que amb 18 dies no hi ha temps per fer-les. La supressió de la web del Referèndum i mil i una amenaces més. La resposta ha estat la posada en marxa d’una nova web i la decisió de l’AMI de portar a declarar uns alcaldes que no tenen res a amagar. No sabem quan es cansaran d’exercir aquest poder autoritari sense fre, però avui comença la campanya i el temps, la determinació i la democràcia estan al nostre costat. Sense por, s’ha acabat la broma.

S’ha acabat la broma
Xavi Bundó |
Avui fa 2 anys i 14 dies, Xavier García Albiol va fer famosa aquesta frase, des del Congrés dels Diputats. El PP acabava de presentar la seva reforma del Tribunal Constitucional, que li donava poders per suspendre i sancionar els qui se saltessin la llei. Una reforma que molts constitucionalistes van advertir que era extraordinària, sense precedents coneguts enlloc del món. Era, en poques paraules, el botó nuclear. La capacitat, desconeguda des de llavors, d’aplicar una part de la suspensió de l’autonomia de forma immediata. Però la gran virtut d’aquest mecanisme, com qualsevol altre botó nuclear, és la por. El pànic que algun dia el premin i tot salti pels aires. Aquest és un gran poder. Aconsegueix que l’adversari es faci enrere sense moure literalment ni un dit.

Però què passa si algú perd la por al botó nuclear? Ara mateix estem en aquest escenari. Els principals càrrecs amenaçats pel TC, particularment el president Puigdemont, han dit ja que no els fa por la suspensió. Perquè entre d’altres coses, no reconeixen el tribunal que pot prémer el botó. I això s’explica sobretot perquè el Constitucional fa temps que ha perdut a Catalunya la seva credibilitat, com ho han fet també bona part de les institucions espanyoles. Ara, per tant, la pèrdua de por dels convocants del referèndum curtcircuita una part important de l’estratègia de Moncloa. En l’univers Rajoy, on els problemes se solucionen per pura inacció, aquest és un problema greu.

El pitjor pel govern espanyol és que hi ha massa gent a Catalunya disposada a arriscar-ho tot per l’1-O. Hi ha centenars de càrrecs públics, milers de voluntaris, incomptables empreses que ja s’han posat al centre de la diana, malgrat saber perfectament què els ha passat als responsables del 9-N. I això deixa una pregunta simple que fa temps que hauria de rondar per Madrid. Per què? Com és possible?

Ara ja és massa tard per traslladar aquesta pregunta. L’1 d’octubre és imparable. No parlo del referèndum. Vull dir l’1 d’Octubre en sí, com a concepte. El dia arribarà. I amb ell, les conseqüències del xoc, passi el que passi. Tant si hi ha urnes com si hi ha repressió. Tant si es pot votar com si no. Les relacions Catalunya-Espanya es deformen, es recargolen i es desencaixen cada cop més, a tota velocitat, sota el martelleig de les decisions judicials i les rèpliques defensives. I quan arribi l’1-O ja viurem sota una altra realitat. Sigui la que sigui. Però no hi haurà retorn possible.

Avui dia, com ha alertat diversos cops Iñaki Gabilondo, hi ha centenars de milers de catalans que ja són independents, mental i emocionalment. I molt difícilment tornaran. Viatgeu pel país i ho veureu. El seu marc de referència, la seva forma de moure’s pel món, el seu dia a dia, ja no entenen Catalunya formant part d’Espanya, ni tan sols administrativament. Fins i tot és possible que la seva bandera de referència ja no sigui ni l’espanyola ni la catalana, sinó l’estelada. Avui dia, pensar que l’estelada és només un símbol “indepe” és ser borni. Per a molta gent l’estelada és una forma d’identitat íntima, l’identifiquen cap al món. I representen la llibertat, la democràcia, la igualtat… o qualsevol altra cosa. I tot això no es canvia amb prohibicions, amenaces, jutges ni policies.

Quan l’1-O acabi, Mariano Rajoy haurà de passar comptes amb els seus dos principals assessors en l’afer Catalunya: Jorge Moragas i Soraya Sáenz de Santamaría. La seva estratègia, consistent en desmotivar l’independentisme per fascicles (corrupció, bloqueig institucional, por, persecució, falses promeses…), ha fallat. No han parat l’independentisme. Com a molt, si se’n surten, hauran aconseguit frenar el seu propòsit polític.

Ja fa dies que ho sabem, senyor Albiol, que això no és una broma. Però ni es va acabar l’1 de setembre del 2015, quan ho va pregonar, ni s’acabarà l’1 d’Octubre.

FEIXISME SENSE PUDOR

Tornem a les èpoques fosques del franquisme, si es que algun cop haviem marxat. La Transició crec que si algú tenia algun dubte ja ha quedat demostrat que simplement era una cortina de fum per protegir el sistema, que un cop amenaçat reacciona amb la mateixa medicina de fa 40 anys.

El poder espanyol està desesperat, ho han fiat tot a que la part catalana fes una passa enrere. Es una táctica arriscada que ara veuen no els porta enlloc. El temps del diàleg ja ha passat i amb tot el que hem vist es un impossible que des de Madrid ningú perdonaria, ara nomes queda l’amenaça, la por i la repressió controlada o com a mínim l’escenificació de la mateixa. Això te un perill, veure la vertadera cara de l’Estat i traspassar límits que qualsevol democràcia occidental ja te superats i no veu de rebut.

Prohibir un acte a Madrid pel dret a decidir no es democràtic, ordenar els mitjans públics de comunicació treure la propaganda del referèndum i no cobrir cap notícia del mateix no es democràtic i ordenar als cossos policials perseguir urnes i paperetes en un moment d’alerta 4 terrorista no es democràtic. Per altra banda registrar empreses amb grans desplegaments amb acusacions de fer impressió de paperetes evidentment es ridícul i fora de lloc, alhora portar unitats policials a Reus com ahir es nomes por i més por.

La realitat, es que Espanya mostra com queda retratada i les seves mancances democràtiques ja no passen desapercebudes a l’exterior. El més estrany es la passivitat de la mateixa ciutadania espanyola que a favor o en contra de que Catalunya faci el seu camí, haurien de denúnciar aquesta manera d’actuar digne de qualsevol dictadura i la falta de respecte als drets dels ciutadans, ells inclosos. Cal veure el poder de la majoria dels mitjans i dels dos partits principals, Populars i socialistes que viuen amb aquest passat actualitzat i que fan pinya per mantenir aquest Estat corrupte i amb un sistema que tant sols es pur fum.

De fet el problema es que saben que no poden aturar un referèndum si el seu contrincant no viu afectat per la seva por. Per tant un cop començada la campanya i anant fent els passos cap a l´1 d’octubre la seva campanya es fondrà com un sucre dins l’aigua. Molta part de la societat catalana ja ha desconnectat i bona part de la responsabilitat es seva.

La historia els jutjarà i donarà llum a aquest feixisme sense pudor.

PER SISÉ COP

Realment no trobariem res similar en el món. Un moviment tant transversal i que durant 6 anys seguits ha sortit al carrer amb la força que ho ha fet, i de la manera que ho ha fet, es totalment excepcional i que qualsevol hauria d’escoltar excepte el Govern de l’Estat espanyol i la seva falta de política i la seva negativa a exercir la democràcia.

Ho hem tornat a fer, civisme, alegria, famílies senceres, il·lusió, reivindicació per votar i votar si, i una cosa molt important determinació sense por. De fet es la demostració que el poble, una part molt important no entén de lleis, però entén de drets i de democràcia.

Aquesta es la realitat que tot el món ha vist, la gent, en el costat contrari la realitat paral·lela que ens diu el sistema i el Govern espanyol. Anar contra les lleis, ignorar les peticions, rebutjar qualsevol possibilitat de trobar un sol·lució política mitjançant el diàleg, anar contra la democràcia amb la perversió del terme, ja que ignora el protagonista principal, el poble, seguint per totes les desqualificacions i utilització de la Justícia com a eina de coacció i prohibició dels drets de la ciutadania.

Veure ahir a la nit, com la primera conclusió era intentar rebaixar unes xifres de participació per justificar l’argument d’una suposada baixada del sobiranisme, o insistir amb la fractura social que provoca aquesta situació, es d’una miopia o mala fe sense fre. Ningú es posarà a discutir cap xifra, senzillament perquè les imatges parlen per si soles i ningú genera cap fractura. La democràcia precisament i en essència es decidir i això comporta enfrontament entre diverses posicions que amb arguments es posan a la deliberació de la força del vot, amb el joc de majories i minories, res a veure amb cap fractura, que simplement no existeix.

De fet, no esperem cap gest nou de l’Estat, i les lleis aprovades pel Parlament vinculen a tothom, i deixen ja sense efecte el joc judicial interessat espanyol. La responsabilitat d’aquests fets nomes es del Govern espanyol que no ha deixat cap opció més per defensar els drets dels catalans, els del si i els del no. El mateix que amb l’origen del conflicte, el trencament del pacte constitucional per l’Estatut. Per tant que revisin els seus fets i arribaran a conclusions que segur no els agradaran.

Intentaran fer el ridícul com la busqueda de paperetes utilitzant els cossos policials que ja hem viscut i que denoten el seu tarannà i falta de visió política. Aquesta setmana comença la campanya, i ara el temps juga a favor nostre i cada cop es pot girar més en contra d’un Govern espanyol que ha dimitit de les seves responsabilitats i es culpable de la mala utilització dels poders del mateix Estat per anar en contra del seus ciutadans.

Ho hem tornat a fer per sisé cop i sense por.

ELS DRETS DE LA GENT

Aquests dos dies al Parlament hem vist com s’aprovava la Llei del Referèndum, la seva convocatòria oficial i posteriorment la Llei de Transitorietat que regirà Catalunya en el periode del Procés Constituent i en cas de victòria del SI. Les reaccions, les formes i el que hem escoltat es un resum dels últims 7 anys viscuts.

El filibusterisme per entorpir una sessió al Parlament durant hores i hores amb el simple objectiu de posar pals a les rodes a la democràcia ha estat de traca. Ahir veiem com desprès de fer agonitzar el Parlament fins la mitja nit, retiraven les esmenes abans de la seva votació i posteriorment com el dia anterior abandonaven l’hemicicle, demostrant el seu nul respecte a la ciutadania catalana que recordo també representen.

Un cinisme des d’aquells que han viscut del Regim del 78, a la pràctica una continuació amb capa de vernis dels 40 anys anteriors que es permetin donar lliçons de democràcia i amb qualificatius com Autoritarisme i Cop d’Estat com a suaus i la utilització en forma d’amenaça de l’aparell judicial. Uns Populars que encara no han condemnat energicament al Dictador, de fet els seus fundadors hi tenen molt a veure, un PSOE sense personalitat que es va permetre crear un grup terrorista oficial per combatre una altra i que parla de retirar urnes i uns Ciudadanos carregats d’odi i amb un tic en forma de fer seus la voluntat de la gent que no ho ha demanat. Menció apart per Joan Coscubiela i el seu discurs fora de lloc i que haguessin signat integre els tres grups abans esmentats, una llastima veure com a l’hora de passar de la teoria a la pràctica cauen les caretes sense remei.

Cal dir que criticar el que tu no has permés fer per la via habitual no es de rebut, i això ha estat el lema d’aquests grups. La llei, l’amenaça,l’insult i la coacció. Res de nou dels últims 7 anys davant la legitimitat de la gent i les seves reclamacions avalades per una majoria parlamentaria i pel que hem vist al carrer.

En el fons parlem d’això, els drets de la gent. Aquests no poden estar lligats a un règim caduc o a una llei desfassada i autoritaria i molt menys a un poder judicial al servei de l’executiu. En una democràcia la gent te la sobirania i els instruments son per servir-los, mai a l’inversa, ja que llavors la diferència amb altres règims es gairebé nul·la.

La gent ha dit prou amb el Regim del 78, amb deixar-se trepitjar els drets més bàsic com es poder decidir sobre les seves reclamacions, per això ja hem desconnectat i ara votarem i decidirem sense por, nomes així poden quedar garantits els drets de la gent i un sistema que garanteixi les nostres llibertat i no que les coarti.

IMPUNITAT TOTAL

El dia que s’ensorra el món i tot es un cop d’Estat simplement per exercir la democràcia, en Pedro J. Ramirez parla amb tota normalitat de la guerra bruta dirigida per Soraya i Moragas contra el procés català, per suposat no passa res i ningú fa cap escarafall. Les clavegueres son l’alternativa al referèndum que tothom ho tingui clar.

Els periodistes de la Moncloa

per Salvador Cot
“Jorge Moragas és qui està movent els fils; mitjans de comunicació, serveis policials, etcètera, per intentar presentar els fets de manera nociva per al separatisme”. La frase és de Pedro J. Ramírez i no pas en privat, sinó davant dels micròfons d’esRadio, l’emissora de Federico Jiménez Losantos. No és una sorpresa, naturalment, però encara crida l’atenció la naturalitat amb què les elits madrilenyes fiquen dins del mateix sac a policies i periodistes, tots ells a les ordres dels lampistes del clavegueram de la Moncloa.

Els policies i els periodistes, quan compleixen honestament amb les seves obligacions, són dos dels estaments que asseguren una societat lliure, democràtica, segura i amb criteri. Però quan se’n barregen les funcions, quan tant se val policia com periodista perquè tots plegats treballen a les ordres del govern, és aleshores que els interessos de l’Estat se situen jeràrquicament per sobre dels de la democràcia que, al capdavall, són els dels ciutadans.

Pedro J.Ramírez comenta, tranquil•lament, que el cap de gabinet de Mariano Rajoy dirigeix les agressions coordinades dels diaris i els cossos policials contra el Govern català. I no passa res. Per això tanta gent anirà a votar l’U d’Octubre, l’única manera de deslliurar aquesta societat dels policies i els periodistes de la Moncloa.

HI TENIM TOT EL DRET

A poc menys de 24 hores per l’anomenat xoc de trens sentim per boca del Ministre de l’Interior que ells han dialogat amb tots els sectors de la societat catalana i han resolt molts problemes, alhora sentim l’altre gran partit espanyol amb Pedro Sanchez proposant una Comissió d’estudi del tema català per trobar solucions a les iniciatives independentistes.

Nomes hi veig dues opcions valides, o no han entès res encara, cosa que dubto, i la segona seria les mancances democràtiques de l’Estat i el tracte colonial incorporat a l’ADN que creuen li pertoca a Catalunya.

La proposta de Sanchez desprès de 5 anys de mobilitzacions, 18 peticions a Madrid per totes les vies possibles per acordar un referèndum, una majoria parlamentària consolidada al Parlament amb un objectiu clar, es crear una Comissió, que com sabem es la millor manera d’arraconar un problema per inventar amb la pastanaga federal solucions que ningú ha demanat. La societat vol ser consultada per un tema concret, i aquesta sobirania no es pot tergiversar en nom de la llei o de qualsevol altre invent. De fet el que ell qualifica d’iniciatives independentistes, son iniciatives dun Govern escollit democràticament i que representat una societat. El menyspreu de les seves paraules denota les seves mancances i els seus objectius.

Pel que fa al Ministre Zoido, posar a la boca diàleg, quan precisament en tot aquest temps simplement hem rebut insults, menyspreu i acusacions de cop d’Estat simplement per exercir la base de qualsevol democràcia, es dun cinisme molt dur que no sorprèn gens amb el comportament que han evidenciat fins ara, arribant a utilitzar els morts dun atemptat per les seves finalitats.

Demà viurem una fase nova, on simplement posem les bases del nostre dret a decidir el futur del nostre poble amparat i reconegut per la legalitat internacional i que de cap manera pot ser coartat per un Estat ancorat en el passat i amb un concepte de democràcia de segles passats que ignora el món actual, els exemples que hem pogut veure i que veiem, i sobretot el respecte per una societat que no pot ser ostatge de la democràcia controlada, sinó protagonista actiu de la mateixa com correspon al segle que vivim.

Independentment de la resposta a la butlleta, el fet es senzillament incontestable i carregat de tota la legitimitat i garanties per exercir-lo.

EL GRAN DELICTE

Davant la setmana decisiva que comencem on veurem com s’aprova la Llei del Referèndum, es signa la Convocatòria del Mateix i segurament també s’aprova la Llei de Transitorietat, que nomes s’activaria en cas de victòria del Si, ja sabem que si el No guanya les eleccions autonòmiques serien un fet.

Tot això culminaria amb la gran concentració per la Diada a Barcelona i posaria rumb a la campanya electoral on sembla que una part prefereix deslegitimar la mateixa democràcia i dimitir de les seves funcions representatives, de fet son els mateixos grups que ja han anunciat el seu abandonament del Parlament quan es votin les lleis esmentades. Res de nou a l’horitzó, a Letònia va succeir el mateix amb els diputats pro-russos davant la imminent independència bàltica. Un flac favor a la democràcia, però també i sobretot una presa de pel als seus votants que veuen com queden orfes de representació i lògicament hauria d’existir els mecanismes per sancionar aquests diputats com en qualsevol empresa del sector privat o públic. Aquests es deuen sobretot i per damunt de tot a la societat que els ha votat i no a unes cupules aillades de partits amb tant baixes pulsacions democràtiques.

Per altra banda veiem com des del Govern espanyol les amenaces i insults son a l’ordre del dia amb el mateix president i la vicepresidenta comparant la votació de delicte, usurpació de drets dels catalans i un llarg estol d’amenaces sense fre. Els nervis els delaten. Pels atemptats han creuat totes les linies vermelles i la seva mesquinesa aprofitant les víctimes per treure rèdits polítics han estat miserables i sense qualificatius. Senzillament han perdut els papers i el que no han volgut actuar com un Estat civilitzat i democràtic els últims 5 anys evidentment no ho esperem ara. Els tribunals i les amenaces al Govern català son el seu antidot del no res davant uns representants i un poble que ja ha decidit, ja que amb això consisteixen els drets, i ho ha fet per consultar-se i actuar amb conseqüència amb totes les garanties que els ciutadans li donaran.

Davant un Estat retrograd i amb l’odi per bandera trobaran democràcia i determinació. Hem sentit fins hi tot que votar no es democràcia. Segurament no ho es tota, però no hi ha dubte que respectar la sobirania popular i donar la paraula a qui la guarda, el poble amb qualsevol tema per molt arrelat que estigui es el concepte modern de democràcia que Espanya no esta disposat a acceptar deixant el seu llistó a un pas del règim anterior que ja no volem recordar. Així de simple.

RESUM ESTIU

Bon article d’en Pere Cardus explicant les raons de la desconnexió de Catalunya durant l’estiu amb els diferents esdeveniments que hem passat i la seva gestió per les dues parts.

Per què Catalunya ja s’ha mig independitzat aquest estiu?

Com era previsible, aquests mesos d’estiu, que generalment són quasi políticament perduts, enguany han estat molt productius i moguts. Lamentablement, més que no esperàvem, per culpa de la visita que ens va fer la barbàrie a mitjan agost. Tots aquests moviments, els desitjats i els indesitjats, ens obliguen a parar cinc minuts i mirar on som i com estem. Heus ací la meva proposta:
L’absència d’estat
Ens podem remuntar al 9 de novembre de 2014 per comprovar els primers indicis de la pèrdua de control de l’estat espanyol sobre el territori de Catalunya. La impossibilitat demostrada de fer complir la seva voluntat i la de les seves institucions –polítiques i judicials– es va fer evident en la consulta d’aquell dia. A partir d’aquell moment, en moltes ocasions s’ha palesat que el govern espanyol no era govern a Catalunya i que l’estat perdia el domini efectiu de la població i el territori. Això no és el resultat de cap jugada d’enginyeria política, sinó que és un fet estudiadíssim que s’esdevé quan la població deixa de confiar en unes institucions d’una manera majoritària i emprèn el camí de construir-ne unes de noves. Per desgràcia, va ser amb l’atemptat de Barcelona i Cambrils que vam poder tornar a comprovar l’absència d’estat espanyol a Catalunya d’una manera més nítida que mai.
I aquesta absència no vol dir que l’estat espanyol no tingui capacitat de fer res. Pot molestar, pot espantar, pot amenaçar… però ja li és pràcticament impossible de tornar a imposar-se a Catalunya. Els catalans han emprès –de manera democràtica i majoritària– el camí de construir un estat propi per absència d’estat. El Regne d’Espanya ja ha perdut el control del poble de Catalunya. Ara cal que aquest poble sàpiga guanyar-se les institucions i la llibertat amb determinació i maduresa.
La responsabilitat
Una bona part de Catalunya ha descobert que els Mossos d’Esquadra són una policia de veritat. Aquests dies també descobriran que el parlament és una assemblea nacional de veritat. Però el cas dels Mossos d’Esquadra té una importància vital per a l’empresa que ens hem proposat. La independència, més enllà de l’abandonament del càstig i l’amenaça constant d’Espanya, és una assumpció de responsabilitat. Contra allò que alguns plantejaments naïfs han volgut vendre, la llibertat és l’abandonament de la innocència. La independència és prendre el control i, per tant, assumir el protagonisme davant els riscs i les amenaces reals i de futur. El fet que els Mossos d’Esquadra siguin capaços de respondre com ho van fer el dia de l’atemptat i els dies següents ha fet obrir els ulls a molta gent que es pensava que els nostres agents no disparaven quan calgués.
Un dels rumors induïts que han circulat fins ara era que el govern espanyol prendria el control dels Mossos d’Esquadra, tal com els permet la llei de seguretat espanyola aprovada el 2015. Després d’això que ha passat entre la ciutadania i els Mossos d’Esquadra, qui s’atrevirà a prendre’n el control contra la voluntat de la gent? Quina possibilitat d’èxit té el govern espanyol si intenta fer creure el major Trapero? Els catalans saben ara més que mai que necessiten una bona policia i no la deixaran prendre.
Els aspirants a masover
Amb tot, a la mateixa velocitat que avanci la majoria democràtica catalana cap a la independència, els aspirants a masover continuaran mirant d’agradar a l’amo. És així que trobem Miquel Iceta dient que ‘si Espanya fos un país tan dolent i autoritari no tindríem un cos policíac tan potent com els Mossos d’Esquadra’. Algú responia amb encert a Twitter: ‘Que bo que és l’amo, que ens deixa dormir a l’estable amb les bèsties i no passem fred.’ I és que la concepció que tenen aquests aspirants a masover és exactament aquesta. Han acceptat en l’inconscient que Catalunya és propietat d’Espanya i que ells podrien ser uns bons administradors de l’hort.
Aquests aspirants faran tota mena de saltirons i cabrioles per mirar de captar l’atenció de l’amo, a veure si els premia al final de la setmana. N’hi ha una bona colla, d’aquests. N’hi ha que tenen aquest punt de cinisme irònic de l’Iceta, però també n’hi ha que són incapaços de mantenir la calma. Pensen que si la cosa els sortís bé, la recompensa seria molt gran i l’amo els donaria un bon seient. En Millo ja l’ha aconseguit com a ambaixador d’Espanya a Catalunya. Si no obtenen allò que els ha demanat l’amo, pensen que tindran un premi de consolació i que els recol•locaran en alguna ambaixada exòtica –i s’equivoquen, perquè l’amo els culparà.
Les urnes
Aquestes capses (si són de cartó) o receptacles han esdevingut l’objecte del desig d’uns i altres. La relació de l’estat espanyol amb les urnes ha estat complicada històricament. I és normal que la imatge de sis mil urnes neguitegi determinats individus. Passi què passi amb les urnes, serà un mal negoci per a l’estat espanyol. Si s’omplen de vots el dia 1 d’octubre, s’haurà acabat tot per a ells a Catalunya. Si proven d’emportar-se-les, se’ls tancaran moltes portes al món i ens oferiran un camí ràpid i acceptable per a arribar allà on anàvem: la declaració d’independència (m’estalvio la cosa aquesta de l’unilateral).
I el cas és que les urnes eren una incògnita abans de l’estiu i són una realitat quan ja encarem la tardor. No em vull ni imaginar com es devien alterar els detractors d’urnes i els aspirants a masovers quan el president Puigdemont va anunciar al Financial Times que ja tenia sis mil urnes. Quan les urnes provoquen urticària, és que s’ha perdut la batalla.
Les garanties
En un referèndum, les garanties per a la ciutadania són molt clares: poder votar amb total llibertat allò que consideri millor. Tota la resta són falòrnies per a fer-nos passar amb raons. Qualsevol demòcrata disposat a exigir garanties a un govern que convoca un referèndum centraria la demanda en el compliment del resultat obtingut. Els qui s’emparen en les lleis votades per un altre parlament i en el marc constitucional resultant d’un fosquíssim procés de transició de la dictadura cerquen excuses en defensa de l’status quo. Res més.
Curiosament, la reivindicació de les garanties –així, sense gaire concreció– era una cosa tan sols d’una determinada esquerra molt incòmoda amb el procés d’independència. Després d’un juliol i un agost frustrants per a la resta de l’unionisme, les garanties ja comencen a ser un argument utilitzat pels més conservadors. Ara, més que dir que el referèndum no es farà, comencen a dir que no tindrà validesa perquè no s’haurà fet amb garanties. I això fa que ens fem una pregunta: No deu pas passar que n’hi ha uns que han sembrat perquè uns altres acabessin recollint el fruit? Seria molt trist per als qui es reivindiquen hereus del 15-M haver aplanat el camí als hereus del franquisme.
La transparència
Un altre recurs fàcil dels aspirants a masover i dels amos de Madrid ha estat acusar l’independentisme de manca de transparència. Ells feien un forat, el tapaven amb branquillons i fullaraca i exigien que els representants de la majoria dels catalans hi passessin pel damunt. Deien: ‘Ho veieu? No us atreviu a passar per aquest camí! Us amagueu!’ Realment, la història els ha duts a pensar que som més estúpids que no som. L’acusació era que es faria la independència d’amagatotis. Que no s’explicaven les lleis. Que no es permetia el debat. Quines bestieses que s’han de sentir quan resulta que qui no es presenta als debats i qui vol que es faci el silenci són ells.
El mes d’agost també ens ha dut novetats en aquest camp de la transparència. Qui voti que sí a la independència el dia 1 ja sap per endavant quina legalitat s’establirà i com es farà la transició cap al nou marc constitucional. No crec que cap referèndum, enlloc del món, s’hagi fet amb tanta informació publicada. Des dels informes del CATN, passant pels programes electorals i arribant a les lleis de desconnexió, no s’ha fet mai cap independència amb tanta preparació, transparència ni previsió.
Les conseqüències
La llei de transitorietat exposa amb tota claredat les conseqüències immediates d’una victòria del sí l’1 d’octubre. La llei del referèndum ja anunciava que l’endemà passat del dia que es fessin oficials els resultats es proclamaria la independència al parlament. Però més enllà de la proclamació, aquesta segona llei de desconnexió assenyala un camí ben clar per als primers mesos d’independència. Com ja s’ha explicat, la legalitat resultant de la llei de desconnexió no és la legalitat definitiva. De fet, espero que a la república catalana ningú no parli mai de legalitats definitives i la democràcia sempre vagi per damunt de la llei. És normal que en molts aspectes la legalitat que dibuixa la llei de transitorietat sigui molt semblant a l’actual. Fer-ho d’una altra manera podria ser un intent barroer de prendre decisions a porta tancada i servir el menjar mastegat.
Ni oficialitats lingüístiques, ni nacionalitats dobles, ni exclusions de l’àmbit de catalanitat i ciutadania, ni exèrcits, ni arquitectura institucional, ni res de res no ha de quedar decidit l’endemà de la proclamació de la independència o el dia abans del referèndum. Una victòria independentista del referèndum de l’1 d’octubre és una porta que s’obre i no una porta que es tanca. És un començament. És la invitació a un debat global i sense límits que caldrà fer amb maduresa, intel•ligència, atreviment i ambició. El sí a la independència serà només la primera decisió de moltes que caldrà prendre i que ningú no prendrà per nosaltres. Independència voldrà dir responsabilitat, però també imaginació.
@PereCardus, periodista