Arxiu mensual: setembre de 2017

IL·LUSIÓ SENSE FRONTERES

A nomes dos dies del Referèndum, poder viure aquests moments transcentals pel nostre poble i per les persones, que principalment son els protagonistes i beneficiaris es un privilegi que no te preu.

Efectivament, avui acabem la campanya i esperem amb neguit i esperança un diumenge que pot canviar la nostra historia, i nomes dependrà de nosaltres. No hi ha policies, ni tàctiques repressores, ni jutges, ni imatges en blanc i negre carregades de coacció i mentides que pugui amb un poble mobilitzat i pacífic disposats a exercir els seus drets al 2017 i a l’Europa Occidental com un fet normal i sense aturador.

La gent, no tinc cap dubte, tornarà un cop més i sense por a sortir al carrer disposada a decidir, per damunt de lleis, Constitucions i amenaces amb el somriure a la boca i volen culminar aquesta revolució democràtica dins un Estat amb tantes mancances i deficits democràtics com es Espanya. Ho farà per compromís, per responsabilitat i orgullós dels seus representants i en especial del seu Govern que ha acomplert amb els seus compromisos i ha donat la cara com el que més per fer-los possibles, senzillament no els podem fallar. Ho farem per un futur millor i per defensar els nostres drets com a persones.

Tant legitims els si com els no, i acceptant uns resultats en un context complicat per l’Estat d’excepció creat a Catalunya i que des del món cada cop ha trobat més respostes i simpaties cap a la nostra causa i veient com el descredit i l’autoritarisme espanyol anava perden llençols a cada bugada.

Encara poden ser molts els interrogants, les pors de les forces repressores i mil i una amenaces que encara sentirem, però veure els estudiants mobilitzats, els bombers, mil i un col·lectius, actes declarats il·legals plens de gent i bona part del poble mobilitzat i en marxa, es la millor garantia que podem tenir que això per força sortirà bé.

Com deia avui en Vicent Partal, gaudim del moment i assumim la nostra responsabilitat amb coratge, la historia ens espera.

A POR ELLOS

Les imatges de les forces policials espanyoles sortint de les seves casernes cap a Catalunya i la gent acomiadant amb el crit de “a por ellos” son el resum perfecte de la situació.

Els ellos, significa que evidentment no ens consideren com la resta de l’Estat i es la prova de que som diferents i no formem part d’un Estat on nomes tenim un paper assignat, en cap cas igual amb consideració, respecte, serveis i drets a la resta.
A qui es referien amb “ellos”:

A les tietes que han sortit a les mobilitzacions recents.
Als joves i universitaris que han reivindicat els seus drets.
A les famílies senceres que han sortit durant sis anys consecutius per la Diada amb caràcter festiu i pacífic.
Als votants del Si.
Als votants del No.
Als democrates que respecten el referèndum, però no aniran a votar.
Als catalans d’origen o els que han vingut de diversos llocs de l’Estat.
A les el·lits polítiques establertes.
A les classes populars de la societat catalana
Als lliures de pensament.

En definitiva, la resposta es a tots els catalans per igual que conviuen en el nostre territori, pensin el que pensin i diguin el que diguin, i parlin la llengua que parlin.

Tots nosaltres som “ellos”, un enemic a combatre i que no te dret a sortir del guió establert de submissió pels segles dels segles obeint un estat autoritari que vol els nostres rèdits sense donar res a canvi i ser l’arma preferida per atacar i guanyar vots per tot el territori. Alhora sense drets ciutadans com vam veure amb l’Estatut o hem vist amb les actuacions recents pel gran delicte de voler expressar el nostre dret a votar.

Aquesta es la partida i la sensibilitat que resumeix tot un viatge conjunt durant 3 segles, i alguns encara es pregunten perque volem marxar. Per dignitat i democràcia, simplement.

SENSE MIRAR ENRERE

Avui veiem un article d’en Pere Pugés, un dels promotors i fundadors de l’ANC on ens avisa de la Reunió de Saragossa del passat diumenge entre les parts de PODEMOS i altres grups nacionals per ser la punta de llança d’una revolució que acabi amb el règim del 78.

Tal com ens explica, i si posem la mirada enrere veiem com ha acabat a Espanya aquests canvis amb la solidaritat de Catalunya al respecte, una evolució amb maquillatge inclosa que ha deixat la nostra nació sempre en el mateix lloc i renunciant a ser el que som.

Ara no podem caure en aquest parant, si a l’Estat es pot fer un moviment prou potent i engrescador que canvii les estructures corruptes del 78 i avanci cap un Estat modern i democràtic seria fantàstic, però nosaltres ja no hi podem col·laborar, tenim un camí encetat que ha de culminar aquest 1 d’octubre i que ens permetrà en cas que la ciutadania doni la victòria al si, entrar a la lligua dels Estats i mirar cara a cara a qualsevol, però amb la feina feta. Com tot a la vida, Catalunya ja ha fet prou solidaritat interessada a canvi de res. Ara toca ser egoista en aquest sentit i pensar amb la nostra societat i el full de ruta democràtic que pretén ser responsables de nosaltres mateixos sense lligams.

De fet, ja veiem com aquells que ens acusaven de que tot eren motivacions identitàries, que la veritat poc o gens veiem en campanya, son els mateixos que volen muntar jures de bandera multitudinaries pel 12 d’octubre per fer veure el patriotisme i el suport a la Constitució o els que pengen videos de Guardia Civils sortint de les seves casernes suposadament cap a Catalunya acomiadats per la població amb el crit “a por ellos oe”, i que posteriorment es veu que son del 2014. Aquest es el nacionalisme atroç que ens acusa de nacionalistes. No hi ha arguments, no hi ha ganes de diàleg, nomes de victòria per golejada passant per damunt del que calgui.

En definitiva aquell adn de Castella que ja hem viscut els últims 300 anys. Davant d’això seguir endavant, no mirar enrere, i fer triomfar el vot i les urnes per ser lliures.

LA SEDICIÓ I EL TUMULTO

Aquests dies escoltem paraules gruixudes com sedició, tumulto, cop d’estat, que podriem resumir amb democràcia i mobilització pacífica. Catalunya entra a la setmana decisiva per poder exercir els seus drets davant les urnes i prendre la decisió que cregui convenient com es de rebut en qualsevol estat democràtic.

Cal estar preparat per el nous embats que l’Estat totalment desfermat i mostrant la seva vertadera cara autoritaria i de menyspreu a la societat que teóricamente dona cobertura ens te preparats. La veritat es que tenen un gran problema, ja que no tenim por i no volem veure els nostres drets fonamentals trepitjats altre cop, i això com ha demostrat la historia tossudament te la seva recompensa i no te aturador encara que la repressió i la por siguin sense límits.

No es pot saber quins seran els nous passos que podem veure, encara que tot tenim el cap que l’executiu català i la llibertat dels mitjans poden ser objectius clars amb un ambient on per un costat veiem el gran nombre de policies intimidatoris enviats i l’aplicació de la suspensió autonòmica per la porta del darreres per damunt de qualsevol legalitat i on un cap de la Guardia Civil amb origens franquistes com no pot ser d’altra manera vol prendre el control policial dels Mossos per lluitar contra les urnes. A l’altre costat un poble mobilitzat al carrer amb reforços de la bona gent que simplement vol defensar la democràcia i que no esta disposada a veure com el regim del 78 torna a fer de les seves amb impunitat total. Uns reforços que han fet que el tema independència si o no sigui complementat per democràcia si o no i on la transversalitat es total i la determinació sense fre. Un Govern català decidit a complir el mandat democràtic que han rebut i que amb tota legitimitat volen que la societat catalana exerceixi la seva responsabilitat, com ha de ser.

Europs, s’ho mira i cada cop amb més preocupació per la deriva propia d’altres regims de l’Estat i a pesar de les veus que cada cop son més favorables a resoldre el tema a les urnes i respectar el resultat, potser no estaria malament que exercis com espai de defensa de democràcia que hauria de ser davant uns ciutadans que veuen com son vulnerats els seus drets.

Davant això, sedició i tumulto son els termes que l’Estat ho defineix tot.

A LES NOSTRES MANS

Escoltar el Ministre Dastis a l’ONU parlant de les excel·lencies de la democràcia espanyola, francament fa riure per no plorar. Veure com per exemple clubs de futbol com el Barça haviat han fet costat a la democràcia i al poble de Catalunya i altre com l’Espanyol diuen que es queden al marge com si fossin d’un altre planeta fa vergonya. El que si queda clar es que es a les nostres mans. Votar i exercir la democràcia o agafar l’oferta de l’Estat en forma de retallada de drets per la força com a recurs. Podem triar.

L’oferta de l’Estat ja ha arribat

per Joan Rovira
Hi ha gent que encara somia que el dilluns 2 d’octubre ens llevarem ressacosos, farà un sol esplèndid i la casta que domina Espanya plantejarà una oferta a Catalunya a través de Rajoy. Vinga, va, passem pàgina i posem-nos a parlar de com fer les coses d’una altra manera, deixem-nos de rancúnies i misèries, oblidem el passat i mirem cap endavant…

Hi ha gent que somia que després de la trencadissa apareixerà per art de màgia una mena d’enganxa-ho tot miraculós que servirà per tornar a unir els trossets de porcellana, un bàlsam que guarirà les ferides i ens convidarà a tots a avançar entre flors i violes cap a un futur harmoniós mentre cantem lloances a la comissió d’estudi d’una prometedora reforma constitucional de cara al segle XXII o XXIII.

Tanmateix, l’oferta ha arribat uns quants dies abans, el dimecres 20 de setembre. Una oferta clara, rotunda, sense matisos. L’única que era raonable esperar. Una oferta seriosa, a través de la Guàrdia Civil, que és com a Espanya es fan aquesta mena de coses. El motorista de Franco, vaja, el que comunicava el cessament als ministres: el missatger del poder de veritat, que porta el sobre amb la sentència inapel•lable.

No hi haurà cap altra oferta, ni diàleg ni punyetes. L’oferta és claríssima: o passar pel tub o passar pel tub. L’embolcallen amb confusos i hipòcrites raonaments jurídics, amb l’imperi de la llei, l’estat de dret i tot el que se’ls acut, però es redueix a això. «Palo y tientetieso».

Treguem-nos-ho del cap. Si en el seu moment haguessin volgut acceptar a la valenta un referèndum legal i acordat, que haurien guanyat molt probablement, ja ho haurien fet. Però, clar, això hagués obligat a fer una oferta alternativa, a posar millores damunt la taula. Senzillament no volien ni volen ara.

Si haguessin volgut millorar el finançament, complir amb les inversions, fer el corredor mediterrani o deixar volar l’aeroport del Prat, tot això ja estaria en marxa. Si haguessin tingut la més mínima intenció de construir alguna cosa semblant a una Espanya plurinacional, el mateix.

Ni han volgut abans ni volen ara. El plantejament és molt cru: volen guanyar per deu a zero, com va dir la vicepresidenta Soraya. Estan convençuts que aquesta és la seva oportunitat per doblegar Catalunya d’una punyetera vegada: ara o mai. I l’aprofitaran sense manies i no els tremolaran les cames.

No hi haurà més ofertes. L’oferta és la Guàrdia Civil, el Constitucional, lligar de mans i peus la Generalitat, fer de Madrid la capital del món mundial… Totes aquestes coses. El pla d’Aznar, vaja, i de les elits financeres, polítiques i mediàtiques madrilenyes, conxorxades aferrissadament per continuar acampades sobre l’Estat pels segles dels segles.

Simplement, s’acaben de treure la careta. Qui es vulgui seguir enganyant i somiar truites, a Barcelona o a Navalcarnero, endavant. Per sort, hi ha símptomes que conviden a un cert optimisme: Catalunya està fent despertar una part de la millor Espanya, abduïda i enganyada, miserablement estafada.

En qualsevol cas, ja s’ha acabat una etapa, per molt durs que siguin els mesos i anys que vindran. El joc està fet, les apostes estan fetes, les cartes estan damunt la taula. Ells mateixos han posat en marxa el compte enrere del Regne d’Espanya. I ho pagaran car, més car del que s’imaginen, perquè la revolta catalana acabarà essent la seva ruïna i la del seu Regne, més tocat de mort del que es pensen

UN ESTAT TAL COM ES

Com deia l’altre dia en Bernat Dedeu, Espanya no ha fet un cop d’Estat, simplement es Espanya. La veritat es aquesta i darrera el seu tarannà i façana autoritaria algú deu saber a Madrid que han comés una errada que ha ajudat si algú en tenia algun dubte a la desconnexió definitiva de gran part de la societat catalana.

Aquest pla B de l’Estat, com el podriem anomenar, desprès de veure com la tàctica de la por no donava efecte i al contrari reforçava el referèndum i els partidaris del si, han passat al que han fet sempre, en nom de la seva llei feta a mida vulnerar els drets a tort i a dret amb l’us de la força i a la pràctica aplicant l’article 155 per la porta del darrere, intervenint les finances catalanes, escorcollant les institucions buscant proves del referèndum i detenint alts càrrecs catalans sense la legalitat corresponent. Alhora seguint els escorcolls a les impremptes i altres empreses, ensenyant com trofeigs de guerra cada propaganda intervinguda i violant el secret de comunicació sense pudor. Arribant a portar vaixells per ostatjar tots els escamots policials enviats a Catalunya. De facto com va dir el President una suspensió de l’autonomia i una suspensió de la democràcia inaudita a l’Europa occidental.

Escoltant Rajoy, dient que la desobediència es un acte totalitari i amenaçant no continuïn endavant, per evitar mals majors que no volem arribar, defineix perfectament la situació. Davant el clam d’una societat i la força del vot per resoldre la situació tenim l’amenaça, la coacció i la retirada de drets fonamentals a la ciutadania. Com deia ahir Merkel que ja comparava Erdogan amb Rajoy.

Es intolerable la seva actuació, però crec que han reforçat la desconnexió catalana que molta part de la societat ja te activada i no tornarà, i alhora han provocat que un gruix de la societat no necessariament del si, i per defensa dels drets humans i de la democràcia suma en la resolució mitjançant el referèndum català. En definitiva han fet irreversible, si no ho era ja qualsevol possibilitat d’entesa.

No es pot pretendre guanyar per golejada amb l’arbitratge a favor i també el reglament i pretendre que el contrari ho accepti com si res hagués passat. El sistema espanyol sap que ha perdut Catalunya, la gent ahir va tornar a demostrar que no te por i vol arribar fins al final. Podia ser un final civilitzat i tranquil, i ells han volgut que ho sigui a la manera espanyola, bruta, fosca i sense respecte.

En definitiva han mostrat un Estat tal com es.

CREUANT LINIES VERMELLES

La intervenció de la Guàrdia Civil avui amb diferents Departaments de la Generalitat amb total impunitat i les detencions d’alts càrrecs pugen un graó més amb aquesta bogeria antidemocràtica de repressió del Govern espanyol contra la ciutadania catalana.

De fet, aquesta impunitat demostra que encara no han entés res. El procés no es dels polítics, es de la gent, del poble, cosa que no es pot aturar amb aquestes pràctiques desproporcionades pròpies de dictadures en blanc i negre. Trepitjar les institucions forma part de la tàctica de la por i alhora augmenta la desafecció de la ciutadania del no i abstenció cap a ells i augmenta el descredit internacional per aquestes actuacions.

Sembla que s’han acabat les formes i la llei que tant pregonen, ahir vam veure com entraven a Unipost sense ordre judicial, i miraven el contingut dels sobres sense obrir-los, però violant clarament els drets fonamentals. No hi ha fre. Aquesta deu ser la resposta proporcional que sempre han pregonat. Ja ens havien avisat que aquesta setmana seria dura i estan complint el guió, estirant la corda al màxim per portar la seva por i evitar el referèndum de l’1 d’octubre.

Davant aquests fets tant greus, la resposta de la ciutadania no ha de caure amb provocacions però mantenir amb fermesa com fins ara els objectius legitims. La violència es la seva excusa perfecte per declarar un estat d’excepció que de fet ja ho esta per la porta del darrere sense rubor.

Enviament d’unitats antiavalots que han deixat desprotegit zones d’Espanya per falta d’efectius per anar contra la gent, les urnes i les paperetes. Tot plegat un desproposit de grans proporcions que demostra com la dreta més feixista de braces amb un socialisme amb blanc i negre i de determinada esquerra que no ha dubtat en posicionar-se a favor de l’estatus quo te barra lliure amb un Estat tacat per la corrupció i per un sistema copia d’altres temps i on el poble queda al calaix sense cap protagonisme.

Resistir per arribar a un final que no podran evitar.

AUTONOMIA PROHIBIDA

Segurament tots esperavem una reacció de l’Estat davant el que anomenen desafiament sobiranista i que simplement es donar via lliure a la democràcia, però pocs podien preveure que seria tant agosarada i de retorn a un blanc i negre del que veiem alguns mai han sortit.

l’Estat ha aplicat per la porta del darrere l’Article 155 i ha suspés de facto l’autonomia catalana. Alló que el referèndum si es donava la victòria del SI havia d’aplicar, ja ha estat avançat per la dreta i l’esquerra pel mateix Estat. Ho ha fet d’una manera covarda i amb la mentida pel davant. Ahir el PSOE donava i alimentava la via del 155, que saben es una simple mentida, ja que oficialment no hi hauria prou marge per aplicar-lo, i així feia un pas més en la seva deriva al costat del Partit Popular i demostrant que es també un partit del Regim que no ha evolucionat i valedor del sistema poc democràtic espanyol com cap altre.

De fet, han limitat els drets de les persones, com el dret d’expressió, amb la requisació de propaganda electoral i persecució de cartells que simplement posava democràcia, investigació d’actes, escorcolls a impremptes, avisos a mitjans per donar instruccions de que s’ha d’informar i que no i tot un seguit de vulneracions que retornen directament a una Dictadura de 40 anys que va dirigir el canvi i que evidentment molts no han abandonat. Alhora han intervingut les finances de la Generalitat i controlen tota la despesa amb una clara liquidació de les minses competències del nostre poder polític. Al mateix temps criden a declarar i reparteixen querelles a les màximes autoritats locals, el que representen la sobirania local pel simple fet de defensar els drets dels seus ciutadans.

El que ho resumeix es la frase del sotssecretari general de comunicació Popular, en Pablo Casado i que apart apareix en els perfils oficials del partit “votar és il·legal”. En qualsevol democràcia es impensable aquest pensament i dona fe de les actuacions sense fre d’un Estat que la seva manera de fer política es precisament no fer-la i utilitzar les eines de l’Estat contra la seva ciutadania, tot per defensar la unitat d’Espanya per damunt dels drets dels seus ciutadans que queden en segon lloc en benefici de la llei. Qualsevol dictadura signaria aquestes actuacions i eliminació de drets com el dret a vot.

Davant d’això, determinació, resistència i defensa de la democràcia, aquella que ni Populars ni socialistes lligats a un status quo que simplement ignora la realitat que finalment els pot passar per sobre per l’acció del poble, aquell gran oblidat i menyspreat, alhora que abduit com diuen.

Autonomia prohibida, democràcia eliminada.

LES MENTIDES MÉS HABITUALS

He trobat interessant recollir aquest article de Vilaweb sobre les 5 mentides més habituals que l’unionisme repeteix sense fre i que tothom hauria de saber que simplement son mentides per justificar impedir un referèndum per Catalunya.

En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.
1. El referèndum és un delicte i és il•legal

Això és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.
Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’
La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul•lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.
2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món.

Això és mentida. El dret d’autodeterminació és recollit en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides:
Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal […]
però sobretot en les dues convencions de l’ONU formulades el 1966 i conegudes amb el nom de Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes normes, que els estats s’obliguen a respectar, inclouen el mateix text en l’article primer:
Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Una mentida habitual de l’ex-ministre García-Margallo és que només hi ha tres constitucions al món que parlen del dret d’autodeterminació. Això és rotundament fals. N’hi ha trenta-vuit, de constitucions, que fan referència al dret d’autodeterminació i l’invoquen com a font de legitimitat. En són exemples les de nou estats dels vint-i-vuit de la Unió Europea: Alemanya, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, França, Hongria, Letònia i Portugal. Ací podeu trobar-ne totes les referències.
3. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució.

Mentida. La constitució espanyola, en l’article 10.2, diu:
Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
i en l’article 96 afegeix:
Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.
El 28 de setembre de 1976 el govern espanyol va ratificar els dos convenis de l’ONU esmentats abans. Recordem què diuen en l’article primer:
Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
La ratificació (la trobareu ací), signada per Juan Carlos, diu:
Aprovo i ratifico tot allò que s’hi disposa, i prometo complir-ho, observar-ho i fer que es compleixi i observi puntualment en totes les seves parts.
En conseqüència, Espanya resta obligada a complir i observar el dret d’autodeterminació dels pobles, car no pot derogar l’obligació imposada per l’ONU i acceptada amb la signatura de les convencions.
4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar.

Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola. Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:
–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.
–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.
–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.
Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.
La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.
5. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyol

Mentida. Entre el 1905 i el 1991, 52 entitats substatals com Catalunya van fer referèndums d’independència. I des del 1991 se n’han fets 53 més. Per tant, en poc més d’un segle hi ha hagut 105 referèndums d’independència.
D’aquests 53 referèndums fets des del 1991, 26 han estat unilaterals. Des del 1991, 27 estats s’han fet independents al món, la immensa majoria amb referèndums unilaterals. 7 d’aquests estats avui formen part de la Unió Europea: Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca. (Ací trobareu una llista de referèndums d’independència.)
Finalment, arran de la independència unilateral de Kossove, una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia (que podeu trobar ací) va deixar clar que la llei internacional no contenia cap prohibició que es pogués fer servir per aturar una declaració unilateral d’independència.