Arxiu mensual: agost de 2017

ENRIC HERNANDEZ: VERGONYA SENSE NOM

Realment el Director de El Periodico i el seu propi mitjà han traspassat tots els límits de la vergonya periodistica i la mesquinesa moral al servei d’uns objectius. Tant el tractament dels atemptats a Barcelona com les insinuacions per generar dubtes sobre la policia catalana ens fa preguntar, a qui serveix aquest personatge i on son els límits de la seva nul·la etica personal.

El seu titular al mateix dia amb l’avis de la CIA als Mossos sobre els fets fa preguntar al Major Trapero “Qui li ho ha dictat, això?”. Ha criticat que uns es preocupen per la seguretat i altres per l’exclusiva sigui com sigui. Avui mateix el mateix Julian Assange de Wikileaks demana dimissió del director del mitjà per falsedat i el mateix en una entrevista radiofonica ha mostrat contradiccions amb les seves informacions donades a bombo i plateret.

Realment, Hernandez segurament s’ha venut a uns interessos que el fan quedar com un miserable sense cap credibilitat. l’Estat espanyol l’ha utilitzat per la seva guerra bruta contra el procés i sense cap tipus de vergonya. Cal dir que la seva portada i informacions del dia posterior a l’atemptat amb les fotos a tot color de les victimes ja son un atemptat a la professió periodistica i els criteris més elementals, però les insinuacions d’Hernandez per crear opinió sobre la sospita que els Mossos no van fer cas als avisos i no van actuar degudament senzillament son miserables.

Tant el Conseller d’Interior com el cap de Mossos avui han atacat amb contundència aquesta guerra bruta que finalment juga amb la seguretat de la gent i en el fons tot per evitar la democràcia i que el poble de Catalunya decideixi lliurement, jugant amb les morts si cal. De fet aquest autèntic pamflet de l’unionisme antidemocràtic ja ha publica en mes d’una ocasió enquestes manipulades i notícies amb una sola raó de ser, crear una realitat contra el mateix procés que viu Catalunya.

Una cosa es el punt de vista ideològic i com voler incidir per apropiar-te el relat, cosa ja prou greu, i l’altre es jugar amb la mort i uns fets tant greus, cosa que ja convida a ser un miserable.

ACCELERACIÓ

Veiem les declaracions de Garcia Albiol amb amenaces de l’Article 155 o tuits com el de Joan Coscubiela defensant les normes d’un Estat i l’us de la força per fer-les servir i veiem com l’unionisme antidemocràtic ha perdut els papers i es mostra incompetent per donar una replica als passos que el procés va ensenyant amb fermesa.

La llei de transitorietat com diu la Gemma Aguilera dona una oportunitat a tots i deixar enrere el règim del 78. Una revolució en tota regla i que ja no saben com aturar, no espero res d’Albiol, però si dels Comuns, on alguns personatges segueixen defensant amb arguments ridículs un règim corrupte, ancorat amb el passat i que no respecta la sobirania del poble, potser ja va sent hora de posar cadascú al seu lloc sense excuses de mal pagador.

Carrer, institucions i llei

per Gemma Aguilera
Garanties per anar a votar l’1 d’octubre? Sí, per a tothom. Tant per als del ‘no’, que tenen assegurada una Catalunya autonòmica i constitucional si guanya la seva opció, com per als del sí, que des d’avui coneixen el marc legal provisional que permetrà el trànsit des d’Espanya fins a una República de Dret, democràtica i social si la independència s’imposa a les urnes. Garanties democràtiques per a tots els catalans i catalanes sense excepció. Garanties que surten del Govern i de la majoria parlamentària de JxSí i la CUP. Però no de Madrid. La presentació pública de la ‘proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república’ ha dibuixat un escenari democràtic ja molt difícil de contestar en termes de legitimitat i legalitat per a qualsevol entitat o partit que estimi la democràcia.

I en aquest grup s’hi inclouen els Comuns. Haurà de fer un sobreesforç descomunal si volen continuar defensant la il•legitimitat d’un referèndum que permet triar amb totals garanties entre una República social i una monarquia blindada per un règim polític d’elits extractives. Perquè, de fet, aquesta llei que s’aprovarà per tenir al calaix i activar només en cas de victòria del sí, ofereix la possibilitat de construir l’Estat amb què somnien les bases d’aquesta esquerra a Catalunya i a Espanya: Una República de Dret, democràtica i social per a tots els espanyols, allunyada de la putrefacció del règim del 78. Un model que molts ciutadans espanyols voldrien veure replicat a Madrid. Defensaran un no a aquesta oferta democràtica només perquè el PP no els dóna permís?

La democràcia catalana ja tenia el carrer i la legitimitat de les urnes per iniciar un procés de sobirania. Ara té també la garantia legal. Una llei que cobreix tots els flancs d’una democràcia madura: Processos electorals, una justícia independent, modernització de totes les institucions i serveis públics, protecció del ciutadà en tots els aspectes, sobretot en aquells en què l’Estat els ha desprotegit: Pensions, seguretat (policial) i garanties democràtiques. Carrer i llei, una combinació molt difícil de sabotejar i de desprestigiar. L’Estat i l’unionisme fa temps que ho intenten. Els Comuns, a estones. Valdria la pena que llegissin les 54 pàgines de la proposició de llei. Hi veuran reflectit un procés constituent des de baix per construir una República inclusiva, social i moderna. Diran que no a decidir-ho l’1 d’octubre?

LA VERGONYA D’UN ESTAT

Realment, les reaccions després de la Manifestació de Barcelona de dissabte contra el terrorisme a l’Estat han deixat en evidència un Estat amb descomposició i on el cinisme, la mesquinesa i en definitiva la impotència han estat el pal de paller.

Avui amb la presentació de la Llei de Transitorietat, una llei per passar d’Autonòmia a Estat i que lògicament en molts dels seus apartats es continuista en espera de la Constitució definitiva de la nova República ha seguit la mateixa tònica a Madrid.

Les reaccions de no s’aplicarà o estarem atents per portar al Constitucional i executar les accions repressives oportunes son el pa de cada dia, i francament els espanyols, la bona gent que ha confiat en aquests representants hauria d’estar preocupada per aquest baix nivell i aquesta irresponsabilitat constant. Res de política, res de diàleg, res de buscar solucions i acords. Simplement el menyspreu, el tracte colonial de sempre, la imposició, la coacció i la negativa en definitiva de la democràcia i els drets dels catalans, de tots pensin el que pensin.

Pel que fa a la Manifestació, l’escridassada al Rei i al Govern espanyol, qualsevol amb una mica de sentit comú entendria, que més enllà d’operacions d’imatge, allò que en diem quedar bé, a Catalunya ja una Revolució pacífica i cívica en marxa reforçada per un poble disposat a decidir i un Parlament amb la majoria escollida per dur-ho a terme. A l’altre costat un Estat que ha posat tots els pals a les rodes que ha pogut a la nostra policia, abans i el que es més trist ara. Difamacions constants, mentides, portades manipulant les imatges per esborrar les estelades o minimitzar les xiulades han portat a una mesquinesa absoluta i un ridícul que tot el món comença a veure i comprendre.

Avui Andrea Levy acusava l’independentisme de polititzar els atemptats, quan des del minut zero es la seva única preocupació real en els mateixos, ja que Catalunya s’ha trobat sola i ha respost amb un excel·lent el repte amb un Estat que ha desaparegut i ja no se l’espera.

Les seves amenaces i mentides de consum intern cada cop son més barroeres i de més curt recorregut. Al final i atemptats a banda, nomes hi ha una gran part de la societat que reclama poder decidir i uns representants que com en qualsevol democràcia normal ho han de fer possible, i això es exactament el que farem.

La democràcia de fireta espanyola ha perdut, i ho sap. No pot aturar tota una societat i tant sols li queda esperar el resultat que per cert com a democrates nosaltres acceptarem sigui el que sigui, cosa que els de les clavegueres de l’Estat, “les hemos destrozado el sistema sanitario” o “Els mossos no poden accedir a l’Europol per compartir les dades, es cosa d’Estats” i ja desmentit ni tant sols accepten que som un poble.

Bueno, pos molt be, pos Adios.

NO SOM IGUALS

Sí algú en tenia algun dubte, crec que després dels tristos atemptats a Barcelona i Cambrils, ha quedat clar que no som considerats ciutadans espanyols com algú d’Asturies o Andalusia per posar dos exemples. La gestió de l’Estat i el seu paper secundàri ho avalen sense discussió.

De fet i com si res hagués passat, segueixen mentint i tirant pilotes fora amb l’ingrés del cos de Mossos a la base de dades de l’Europol amb l’argument que nomes correspon als Estats membres i forces policials d’aquest abast, al mateix temps ha lloat la col·laboració de les diferents forces.

El que no ens ha dit el Ministre espanyol es que el reglament de l’Europol permet contactes directes amb Mossos que fins hi tot no han de passar pel filtre de Madrid, alhora demana una cooperació eficaç entre cossos de policia competents.

Vist això, els objectius de l’Estat no han canviat i la seguretat dels seus ciutadans catalans no son la seva prioritat, ni ho han estat mai. Mentida rere mentida, han negat a la policia catalana l’ingrés a Europool en el passat i ara amb morts damunt la taula ho segueixen fent amb excuses falses. Algú es pregunta el motiu, sobretot aquells que tenen pensat votar no el dia 1 d’octubre. Seria una bona reflexió a fer i veure fins on pot arribar la mesquinesa i les males arts de l’Estat per manipular la informació i seguir ignorant a 7 milions i mig de ciutadans.

Aquests que ja han demostrat que poden actuar sols i amb eficacia, cosa que ha molestat i molt l’Estat, estan marcats simplement per voler exercir la democràcia sense embuts. Com va dir el secretari de defensa dels EUA, “un referèndum es un dret natural de qualsevol poble” o el president kurd “es una solució, no un obstacle”, per posar dos exemples del món civilitzat.

Efectivament, no es pot callar un poble amb coacció, mentida i manipulació per evitar escoltar el seu clam i negar la seva opció ha escollir dins un context democràtic de llibertats que ha de ser respectat.

De totes maneres ja se sap, a Espanya, no som iguals.

JA N’HI HA PROU

Veiem que el tracte i el respecte no canvien i des de Madrid segueixen sense voler variar ni un milimetre el tracte colonial a Catalunya amb aquesta anècdota que ja quedarà en la memòria. Alguns encara es pregunten perquè volem marxar.

Aquest matí alguns periodistes han abandonat de forma ostensible la conferència de premsa conjunta del conseller d’Interior, Joaquim Forn, el de Justícia, Carles Mundó, i el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. S’exclamaven que el major contestés en català les preguntes que se li formulaven en català.

Veient les queixes, Trapero ha intentat explicar el seu criteri a l’hora de decidir en quin idioma responia: ‘Si em fan la pregunta en català, responc en català; si me la fan en castellà, responc en castellà.’ En veient però que, sobretot un periodista d’un mitjà digital de Madrid abandonava la sala, Trapero ha deixat anar: ”Bueno, pues molt bé, pues adiós’.’ Aquesta reacció ha estat molt celebrada per alguns usuaris a Twitter i ha esdevingut ja de fer una icona, aconseguint ser trending topic mundial.

ELS RÈDITS DE LA MORT

Crec que els atemptats a Barcelona i Cambrils, deixant de banda la dolorosa experiència i la monstruositat de les accions han deixat clar la diferència entre un Estat que vol exercir com a tal prioritzant la societat que dirigeix i un Estat que com fa 300 anys simplement vol imposar la seva idea menystenint una part de la població que diuen estimar per igual.

Efectivament, el món ha contemplat com un petit país amb aspiracions a Estat actuava eficientment i coordinadament per digerir uns fets tant greus, amb l’afegit de no comptar amb totes les eines dun Estat, i on tots els seus cossos policials, sanitaris, societat i Govern donaven una lliçó de gestió i seriositat davant el repte lloada pel planeta. A l’altre costat un Estat que feia el de sempre quan es tracta de Catalunya, arribar tard i malament. Les seves autoritats trigan 7 hores a arribar al lloc dels fets i actuant d’entrada tant sols per imatge i sense comptar amb el que ja estaven afrontant cada problema per la part catalana. Posteriorment en un segon pla, intentant sempre posar la paraula junts amb segones intencions quan evidentment no tocava, on les intencions de pujar el nivell antiterrorista a 5 i poder desplegar l’exercit pel nostre territori era una aspiració d’alguns i on els mitjans espanyol no esperaven ni mig dia per fer dures editorials paranoiques vinculant el procés i els atacs terroristes, alhora que els seus col•laboradors a Catalunya com son El Periodico i La Vanguardia oblidaven la més elemental de les ètiques periodistiques i el respecte per les victimes amb les seves portades, alhora que també intentaven deixar en mal lloc la part catalana.

Com recullen alguns mitjans les paraules de coordinació i concòrdia dites pels representants del Govern espanyol son cinisme en estat pur, quan han quedat sorpresos per la reacció catalana superant les dificultats de fora i de dins com es habitual i veient com una oportunitat que veien per atacar el procés se’ls ha girat en contra deixant que el món contempli la nostra manera de fer i preparació per ocupar un lloc en el món.

El no tinc por, es una declaració d’intencions, i un missatge que no agrada a l’Estat, no tenim por a la coacció del terrorisme, però tampoc al tracte colonial i de menyspreu de l’Estat amb una societat que vol decidir lliuremen el seu futur i no pensa retrocedir davant les amenaces, coaccions i insults. Simplement ja exerceix alló que des de Madrid mai haguessin volgut, la seva llibertat mostrada al món amb la impotència dun Estat anacrònic i sense remei.

Com ha dit el mateix Virrei Millo ” Intentar barrejar un atemptat i el debat polític fa un flac favor a la democràcia”, donç això.

EL DOLOR I LA MESQUINESA

Quan encara estem en estat de xoc pels atemptats d’Estat Islàmic a Barcelona i Cambrils, cal treure segurament amb els elements que tenim les primeres conclusions:

En primer lloc, lloar la gran tasca dels Mossos, la nostra policia, aquella que un determinat sector de la nostra societat, cal dir minoritàri no deixa mai d’atacar i convertir amb un enemic sense possible reconciliació.

També cal destacar la resta de serveis públics i la mateixa societat, uns funcionant brillantment dins el caos normal en aquests casos i la gent donant una lliçó de solidaritat, donant sang, atenent els damnificats, ajudant els cotxes amb moltes hores a la carretera i finalment cridant “no tinc por” davant la barbàrie i la retallada de llibertats que el poble no està disposat a acceptar.

Com no, la imatge del nostre Govern, amb seriositat, donant i gestionant la informació precisa i en tot moment actuant com un Estat, cosa que ha demostrat la nostra capacitat i gestió alhora d’afrontar els reptes per durs que siguin.

A l’altre costat de la balança, un cop més i sense sorpreses el Govern espanyol, aquell que ha marginat la nostra policia de la lluita antiterrorista, aquell que s’ha negat mil i un cops a reunir la Junta de Seguretat o aquell que retalla les convocatòries de mossos posant en risc la nostra propia seguretat, aterrant a Barcelona tard, amb una primera reunió curiosament sense la part catalana i una segona amb el missatge de Junts anem millor amb les seves diferents versions.

Davant aquesta mesquinesa i el paper real força inexistent de l’Estat que tot el món ha vist, editorials absolutament vomitives i carregades d’odi com el que rebutgen dels islamistes tant de El Mundo com El País o l’ABC per posar uns exemples, aprofitant per criticar les institucions catalanes i barrejar el procés independentista amb la barbàrie viscuda i crides com “fem una crida al Govern perquè es posi al servei dels problemes reals de Catalunya”, ignorant per exemple la presència de tropes espanyoles a l’Iraq com a possible causa, cosa que si donen a entendre editorials de mitjans estrangers.

En darrer terme la proliferació de catalanofòbia a les xarxes barrejada amb els fets, amb respostes per exemple al tuit de condol de Gerard Piqué a les víctimes i contestat per gent sense cervell o directament encegats per l’odi i la xenofòbia a Catalunya.

En definitiva, res de nou amb la gestió d’uns i altres, i nomes una incògnita amb el possible augment d’alerta 4 a 5 que ens deixaria amb una espècie d’estat d’excepció amb el que això comporta davant els reptes democràtics que Catalunya ha de viure en les properes setmanes. Com deia el crit d’avui al minut de silenci a Barcelona “No tinc por”.

LA CULTURA DE LA MENTIDA AL DESCOBERT

El portaveu del Grup Popular, Rafael Hernando, finalment amb periode estival de baixa intensitat i gairebé de puntetes ens anuncia que l’article 155, aquella amenaça constant des de fa molts mesos no s’aplicarà per raons de temps i de realisme polític. Esperem una rectificació que segur no arribarà mai.

Efectivament, apunta al delicte de sedició i la col·laboració de les forces de l’ordre com a solució per impedir la democràcia. La suspensió de l’Autonomia entén que ja no resoldria la situació i fa referència al procediment amb majoria absoluta al Senat que podria dur a terme, però que pel llar procediment no arribaria a temps per la data prevista. Això si, deixa clar que el pes de la llei caurà sobre qui no acati les normes com ja ha passat amb Artur Mas o Quico Homs. Parla de prudència, i d’unes regles que tots hem de respectar sense excepcions.

Nova mentida desmuntada, i una nova prova que el fum, es converteix sempre en fum, res més. Es curiós veure el portaveu popular anunciar gairebé d’amagat i sense escarafalls que no es suspendran l’autonòmia ja que no solucionaria res, per fí han entés que es un poble que reclama uns fets concrets i que aquest seguirà allà amb Representants lliures o engabiats. Es així de senzill. Per altra banda reconeix que la seva aplicació es feixuga i que no arribaria a temps, cosa que ja es deia des de fa temps per la part catalana. Per altra banda presentar al món la suspensió de l’autogovern català simplement per escoltar la reclamació del poble que representa i donar-li veu com en qualsevol democràcia normal no ho entendria ningú i tornaria a les epoques fosques del franquisme, del que per cert alguns no n’han sortit mai.

Aquestes regles que tots hem d’acatar, com diuen en qualsevol cas estan per sota la democràcia i sobretot de la sobirania del poble, sinó simplement no es democràcia i la linia fina amb altres règims seria tant fina que no es notaria.

Cal tenir present i sap perfectament que el referèndum es inevitable i no hi ha marxa enrere. Han arribat massa lluny utilitzant la justícia com a eina repressiva i de coacció com en els millors temps passats. De fet sentim com la Fundació Francisco Franco defensa que el dictador no va matar a ningú, eren les condemnes dels tribunals que ho van fer. Aquesta es la realitat que ha xocat frontalment amb la democràcia i un poble disposat a exercir-la sense por.

SOBREN PAPERERES

Aquest article crec que defineix perfectament quines son les prioritats ara i les que no ho son. Tothom hauria de prendre nota, especialment aquells que es creuen en la potestat d’enviar gent a les papereres de la historia.

Massa papereres, si es vol fer Història
per Nerea Rodríguez
Potser ha arribat l’hora de deixar-se de punyetes. Ho ha de fer tothom, però també la CUP ha de demostrar que ara no és el moment de posar pals a les rodes i sí d’abandonar els debats inútils. Les darreres declaracions de la diputada cupaire Anna Gabriel -on demanava un Govern després de l’1-O sense l’actual conseller Santi Vila- estan totalment fora de lloc. Per molts motius. El primer, perquè és competència del president de la Generalitat -escollit pel Parlament- la formació de l’Executiu que ell mateix ha d’encapçalar.

Però de motius n’hi ha molts més. Ni ara és el moment de posar-se a discutir aquest tipus de coses -queda un mes i mig pel referèndum!-, ni la CUP pot estar constantment apujant l’aposta d’aquesta manera. És del tot respectable políticament que a Anna Gabriel no li agradi que el conseller Vila hagi defensat que el Govern es personi en la causa contra Arran als jutjats per les accions en contra del turisme. Però d’aquí a demanar que no hi sigui en un govern post U d’Octubre… I encara més fluix és l’argument de “no necessitem un conseller com ell, que és molt bo per un país de rics però que no ho és per un país de gent pobra”.

La CUP i Anna Gabriel han relliscat. No només no s’han conformat amb enviar “a la paperera de la història” el president que va desoir l’Estat i va tirar endavant la consulta del 9-N, tot i les conseqüències -que ara paga-, sinó que dos anys després continuen menyspreant-lo. I clar exemple n’és el cartell de la campanya del Sí que va presentar la setmana passada l’esquerra anticapitalista, on posaven al mateix nivell Artur Mas que Mariano Rajoy -de debò pensen això els cupaires?

Un partit independentista com la CUP no hauria de jugar aquest paper en l’actual moment històric. Tal i com han repetit els propis cupaires en centenars d’ocasions, ara toca empènyer, pressionar, facilitar i assegurar el referèndum de l’1 d’octubre, i lluitar pel Sí. Un cop guanyat o perdut, ja sortiran a la llum totes les discrepàncies ideològiques i serà el temps de la política, en minúscula. Mentrestant, la CUP posa massa papereres, si el que es vol és fer Història.

RESPECTE AL POBLE

El respecte a la ciutadania i a la democràcia es fonamental, i els posicionaments d’Ada Colau com diu la Nerea Rodríguez son el millor estil de vella política que tant criticaven.

La puta, la ramoneta i la Colau

per Nerea Rodríguez
Ja fa més de dos anys que Ada Colau és alcaldessa de Barcelona. Temps suficient com per saber quin model de ciutat vol. Però també de país. Com a alcaldessa de la capital catalana ha pres diverses decisions que han aixecat polseguera -clar exemple n’és la superilla del Poblenou-, però que són discutibles, i que fins i tot ella i el seu equip de govern poden defensar amb arguments. Però el que està fent amb Catalunya i el referèndum de l’1 d’octubre costa bastant més d’entendre. Aquest dimecres Colau deixava clar en una televisió espanyola que “no sóc, no he estat, ni sóc ara independentista ni nacionalista”. Cap problema amb aquest posicionament, del tot respectable.

Però més enllà del debat sobre independència Sí o No, hi ha el dret a decidir. Colau es limita a defensar un referèndum acordat -i qui, que sigui més o menys demòcrata, no ho fa?- però quan se li pregunta una miqueta més sempre surt per la tangent, i acaba carregant contra el PP. Evidentment que el govern dels populars, amb Rajoy al capdavant, és el principal culpable que no hi hagi manera de pactar un referèndum sobre la independència, però aquest és el recurs fàcil. Una evidència que, per indignant, hauria de fer que qualsevol que s’autoanomena demòcrata es comprometés encara més fermament amb el referèndum. Però mai, ni una sola vegada, hem escoltat a Colau comprometre’s de debò i fins les últimes conseqüències amb la ciutadania de Catalunya, amb el fet que els catalans puguin votar sigui com sigui i decidir el seu futur polític.

L’alcaldessa de Barcelona es passa el dia fent vella política. Recordeu aquella manera de fer on el paper protagonista era el de ‘la puta i la ramoneta’? No va sortir bé llavors, i tampoc li sortirà bé ara a Colau. Però fins i tot té un altre ‘tic’ de vella política, precisament d’aquella que tan contundentment critica: la dels populars, aquella que diu que no fer política és una bona política. Però la capital de Catalunya -i per tant la seva alcaldessa- no pot tenir un posicionament ambigu en relació a l’1 d’octubre. No pot esperar a posicionar-se a l’últim moment amb una inacció que cada cop resulta més ingestionable. Potser no anaven tan desencaminats aquells que poc després que Colau es convertís en alcaldessa de Barcelona avisaven: “Vigileu, que ens l’han Colau!