Arxiu mensual: juliol de 2017

ARMES I ARMES

Les mancances democràtiques als organs de Govern espanyols son evidents i veient que Catalunya segueix el seu camí arribant més lluny que mai i sense que les diferents operacions de les clavegueres de l’Estat, les amenaces i l’aparell judicial al servei exclusiu de l’executiu faci l’efecte desitjat, veiem com arriben a la següent fase la de comparar violència i democràcia.

El ministre Zoido, ja ens deia aquest cap de setmana que tenen armes i resorts suficients per impedir el referèndum, i donant a entendre que no caldria aplicar l’article 155 ni la llei de Seguretat Nacional ja que cap polític català vol ser responsable d’un acte il·legal, per cert crec que també van dir que el 9N no es faria.

Per altre banda Pablo Casado, vicesecretari de Comunicació Popular, ens diu que els mateixos que justifiquen ETA són els que justifiquen el totalitaris a Catalunya, compara les purgues del Govern amb Maduro posant com exemple un míting conjunt de Joan Tardà i Arnaldo Otegui, defensant que l’assassinat de Miguel Angel Blanco va despertar el defensar que no es pot matar per unes idees, sinó encara estariem igual.

Realment un garbuix de paranoia infumable, i el que es pitjor ja no ens sorpren. Intentar barrejar la demanda d’un poble pacíficament i per la via de les urnes, intentant en tot moment pactar la solució del vot amb l’Estat, recordo fins 18 cops hem estat rebutjats i ara seguir la via democràtica com no pot ser d’altra manera mai es pot barrejar amb la violència i la mort per defensar qualsevol idea. Aquesta insinuació es tant mesquina que simplement augmenta el descrèdit d’aquells que entenen la democràcia com un simple instrument de control al poble i per benefici propi tot amanit amb l’imperi de la llei en forma de coacció per no poder exercir ni reclamar cap dret per injust que sigui. Aquesta i no d’altra es el resum del que entenen per un Estat democràtic, ja nascut i apadrinat per l’antic regim i ara amb uns indexs de corrupció alarmants per qualsevol societat.

Aquestes odioses comparacions, nomes volen dir desesperació, davant la fermesa catalana, el seu Govern, i el seu Parlament amb una majoria escollida per portar el país a la decisió més important en els últims 300 anys. Tothom tindrà a la seva mà la decisió, i res més democràtic hi pot haver, quan una societat reclama i els seus representants fan possible que aquesta es decideixi lliurement i posteriorment es dugui a terme i s’apliqui el resultat, sigui el que sigui.

Barrejar això amb l’assassinat i la sang es tant mesqui i mediocre com el que ens demostren les institucions de l’Estat amb la imposició per bandera, aquella que deixa el poble com un element secundari.

BLINDANT L’EXECUTIU FINAL

Aquesta esperada remodelació final del Govern a 2 mesos i mig del Referèndum, ja sabem que es tractarà des de l’Estat i els partits contraris a la democràcia com un trauma i constatació de la baixada de l’independentisme i falta de credibilitat.

De fet mitjans com El Periodico o La Vanguardia per posar dos exemples intentaran posar tota la carn a la graella per desprestigiar i crear una confusió que realment no hauria de ser. Arribem a la recta final, la presió de l’Estat individualment es ferotge i encara augmentarà encara més amb amenaces de tot tipus i un seguiment exhaustiu de cada pas fregant la paranoia com la visita de la Guardia Civil ahir al TNC per l’acte de Junts Pel Sí recent.

Davant això, es legitim expressar dubtes, pors i fer un últim repàs per assegurar un blindatge fins el final de l’executiu. Crec que calia fer-ho abans de la recta final i que el Govern sigui una pinya sense por, ni cap marxa enrere. Segurament entrada d’algun conseller de la CUP al Govern jo no ho veuria amb mals ulls per fer veure la unitat de les forces que donen suport al projecte i la seva implicació total.

Tots sabem que cal arribar al referèndum i caldrà guanyar-lo, ja que les inhabilitacions, condemnes i tot tipus de guerra bruta serà a l’ordre del dia per part de l’Estat. Si s’imposa el No les conseqüències individuals per determinades persones seran terribles amb un Estat on la democràcia ja sabem que es d’una baixa qualitat alarmant.

M’ha semblat interessant les quatre idees bàsiques per gestionar les onze setmanes vinents pel Pere Cardús.

Quatre idees bàsiques per a gestionar les onze setmanes vinents
1. Les onze setmanes que ens separen del referèndum seran un anar i venir d’amenaces, d’escenes de lladres i policies de film de sèrie B, de magnificació de declaracions de prudència, d’especulació sobre les deu plagues d’Egipte que assolaran Catalunya l’endemà del referèndum… Tot plegat amb un únic objectiu: espantar un 5% o un 10% dels possibles votants del referèndum. Encara que confio força en aquesta capacitat que s’ha demostrat entre l’independentisme de girar aquestes coses contra qui les ha originades mitjançant una capacitat d’ironia i d’humor excepcional, penso que cal no menystenir la capacitat aterridora de l’estat i els seus tentacles entre una part de la població.
2. Els dubtes, les contradiccions i les filtracions del govern també poden tenir un paper determinant. Algun moment he arribat a pensar que els partits de la majoria independentista havien entès la finestra d’oportunitat actual i que l’havien situada per damunt dels seus interessos particulars. Cada dos per tres hi ha informacions públiques o discretes que malmeten aquesta idea –potser ingènua– que tinc a voltes. Que si els uns s’ofereixen per signar ells la compra d’urnes el mateix dia que un diari espanyolista publica que hi ha consellers de l’altre partit que no ho veuen clar. Que si els altres diuen que aquell de més enllà no vol fer-ho sol i que ho han de fer tots junts per repartir les conseqüències… Certament, crec que hi ha individus que pensen més en la manera de gestionar l’endemà que no pas a arribar-hi vius. I qui mira massa enllà, no veu el sot que té davant, cau i, la cosa pitjor, pot fer caure els altres.
3. Passem el dia especulant sobre què farà o deixarà de fer l’estat espanyol. Jo mateix ho faig tot sovint. Però l’honestedat rau a reconèixer que no en tenim ni idea, de què pot fer l’estat aquestes onze setmanes. Podem pensar en hipòtesis de camins legals oberts o tancats. Podem especular sobre si tindrà una estratègia de repressió oberta o de menysteniment. Però no ho sabem. I trobo que tampoc no és normal ni honest passar el dia dient que no poden fer res de res. Una cosa és que surtin amb desavantatge, que considerem que aquest desavantatge els fa clarament perdedors, però que no poden fer res no ho podem dir. Representa que tampoc no podien fer res contra el 9-N i mireu on som. Sóc partidari de no crear alarmisme. Però tampoc de viure en una eufòria voluntarista i poc intel•ligent.
4. Falten tan sols onze setmanes. En un tres i no res ja hi serem. Poques coses es poden inventar ara, en tan poc temps. Ara ja tothom ha d’estar en el carril que li pertoca empenyent per arribar a l’1-O amb tota la força possible. És molt normal que trobem que mesures que es prenen o iniciatives que s’activen no són exactament com les hauríem decidides uns o altres. Però tot allò que no es pugui corregir i resoldre fàcilment ja no pot ser un motiu de discordança ni de polèmica pública. L’esperit crític no es pot perdre mai. I és bo que es mantingui actiu fins a l’últim segon abans d’obrir els col•legis. Però l’actitud que farà que l’independentisme aconsegueixi l’objectiu és la generositat, l’esperit constructiu, la proposta damunt la proposta, l’agraïment a tothom qui fa una aportació encara que la trobem millorable… Sí que caldrà fermesa i sí que caldrà determinació. No tinc cap dubte que això hi serà quan calgui. Però els independentistes i els demòcrates han de passar ara les onze setmanes més positives i entusiastes de les seves vides. I això irradiarà com una veritable explosió de força i autoconfiança transformadora.
@PereCardus, periodista

EL DARRER PARANY

Els arguments de l’Estat i dels enemics de la democràcia o del dret a decidir dels catalans amb les garanties que ens atorgarem, i no amb aquelles que ens demanen i depenen precisament del que ens nega la possibilitat, te un nou missatge per aturar el procés. El no convenciment del Govern català i la seva crisi interna.

Arran de la destitució de Baiget per discrepar de la línia del mateix, i per tant perdre la confiança del president, per terra, mar i aire amb ajut dels mitjans afins intenten destruir la cohesió interna i el convenciment del Referèndum. Ahir mateix Soraya Sáenz de Santamaria ens deia que el Govern Català ja no esta convençut amb el Referèndum i que alguns consellers no s’atreveixen a dir en públic el que pensen en privat. El mateix insinuen Arrimadas, Iceta o Albiol posant damunt la taula discrepàncies entre els partits per arribar a un mateix objectiu.

Cal dir en primer lloc, que davant un projecte tant gran, es raonable que hi hagi dubte en alguns moments i discrepàncies entre els mateixos partits, una cosa sembla inevitable en tot el procés. De fet des del PDCAT es queixen de rebre tots els cops i des d’Esquerra sembla que nomes van recollint els premis sense arriscar el mateix. De totes maneres i partits a banda amb les seves tàctiques mesquines, ja que ara toca país i prou. Crec que la destitució del Conseller es un avís per navegants, però no ha de generar cap fractura. De fet l’hora de la veritat s’acosta i si algú no es veu en cor d’assumir la responsabilitat i les possibles conseqüències encara es a temps de fer un pas enrere legitim. Per la resta crec que amb tots els matisos que vulguem, l’objectiu es compartit i el lideratge del President Puigdemont acceptat.

Un cop més es demostra com el joc brut seguirà fins al final i no podem caure en aquests paranys interessat i intentar sempre llegir entre línies per arribar a la realitat. Aquesta diu que si el 7 d’agost no es dissol el Parlament i es convoquen eleccions autonòmiques, es a dir 54 dies abans com marca la llei, un dels grans arguments per fer caure el procés haurà passat de llarg i demostrat que era una intoxicació més, i així anirà succeint amb altres falsos arguments, amb tics que no canvien com saber i atorgar-se el que pensen els altres, tot un misteri.

En definitiva, i com es diu, el temps posarà a tothom al seu lloc.

TRACTE DESIGUAL

Interessant article d’en Toni Aira sobre el diferent tracte de l’Esquerra i la dreta que veiem en tot el procés.

Amb pell fina o sense

per Toni Aira
Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d’avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

LA BURLA A LES URNES

En Pablo Echenique, secretari d’organització de Podemos, davant les declaracions de Colau per facilitar tot el que calgui de les instal·lacions municipals a Barcelona pel Referèndum de l’1 d’octubre, assegura que es una simple decisió administrativa i no passa res si Colau obre portes, col·loca taules o posa caixetes sobre de les taules, ja que no te cap gravetat. Insisteix amb la falta de garanties que oferirà Catalunya en aquesta votació.

Realment, quan un representant de la societat, fa mofa de la mateixa societat que representa, i d’un dels pilars fonamentals de la democràcia, les urnes i el poder en forma de sobirania final del mateix poble, si que es greu i hauria de comportar conseqüències, en forma de vulneració del contracte amb la societat. Menysprear d’aquesta manera un gest que hauria de ser normal, en aquest cas d’Ada Colau en forma de posar el que calgui per donar veu a la ciutadania i tractar-ho des simple decisió administrativa, es mesquí, alhora que anomenar caixetes a les urnes que dipositen aquesta sobirania de la societat en forma de vot es senzillament insultant.

Crec, que no pot confondre els seus desitjos d’apagar la veu del poble català i fer oblidar els anhels de decidir el nostre futur polític amb la cantarella de falta de garanties i la ridiculització de la gent. De fet aquestes garanties serien plenes si l’Estat actues com un estat vertaderament democràtic, cosa que evidentment no fa. Per tant la responsabilitat no es nostra, es seva i per altra banda, intentar desvirtuar una votació tant transcendental que pel presentat segueix tots els criteris standard que es demanen es senzillament mentir.

L’altra fals argument, dient que una meitat de catalans no se sentiran cridats, també es mesquí, ja que tothom hi pot participar, els del si i els del no. Precisament una de les recomanacions de la Comissió de Venecia es no posar una quota de participació per evitar boicots organitzats en el referèndum. De fet quan interessa agafen la Comissió com un element per desacreditar, però quan es segueix com es el cas s’ignora. Propi de la falta d’arguments.

En definitiva, caldria demanar respecte democràtica a la societat catalana, encara que suposo deu ser esperar massa.

LA CASTA DELS COMUNS

La decisió oficial del Comuns sobre el referèndum de l’1 d’octubre segueix amb la línia d’absurditat com la definia Lluís Llach i “Puta i ramoneta” que sembla tenen en propietat. Donaran suport a la mobilització, però no consideren vinculant la votació. De fet ho consideren una fugida endavant que retalla el pluralisme de la societat catalana, encara que seguiran treballant per fer possible el dret a decidir dels catalans. Si, no i tot al contrari en un nou document, d’aquells per presentar a les universitats com el regne de la demagògia sense límits.

De fet, les seves veus significatives, com en Coscubiela, Rabell, Colau o Domènech fa temps i temps que segueixen aquest fil prim i llarg de la indefinició, el blanc i negre al mateix temps, en un temps que ja ha passat de llarg la Catalunya autonòmica i s’ha instal•lat en una autèntica revolució social des de la base que demana decidir sobre el seu futur, que ho ha demostrat al carrer i també a la seva institució principal amb una majoria a favor de la independència i compromesa amb el vot de la gent com a arma per fer-ho possible.

Els que havien de portar la lluita social amb moviments com el 15 M, la lluita contra els desaucis, contra el capitalisme ferotge i moltes altres lluites, sempre en contra del poder encarnat a Catalunya per l’antiga CIU i amb vocació de deixar enrere el que anomenaven vella política o casta, quan ha tingut representació, càrrecs de responsabilitat com un grup prou potent al Parlament català o alcaldies com la de Barcelona amb un context com deia de la màxima revolució que una societat pot demanar als seus representants han triat també ser casta i no donar suport a tot allò que defensaven al carrer fa quatre dies, ja que sense canvi nacional no hi haurà canvi social.

Mil i una excuses de mal pagador pera acabar donant l’esquena a la ciutadania que simplement vol votar i decidir i donar suport a un Estat espanyol on les urnes no estan al seu esquema. Al costat dels Populars, socialistes, Ciudadanos i altres partits teòricament a les antipodes dels mateixos comuns. Cada pas del Govern català ha estat finalment desautoritzat amb els mateixos arguments en blanc i negre de les formacions esmentades.

El seu posicionament ara, es una burla a la ciutadania catalana i suposo un trauma per aquells votants que creien amb aquesta esquerra transformadora que ha decidit donar l’esquena a la societat catalana, abraçant l’immobilisme i la llei per damunt de tot, suposo en benefici a les seves poltrones llamineres. Una llàstima i una traïdoria als seus origens per part d’uns dirigents que crec i espero no seguiran la línia de la majoria dels seus votants, sigui per posar la papereta del si o del no.

Han fusionat la vella i la nova política amb el resultat d’aspirar a ser la nova casta.

EL CONTEXT DE LA MENTIDA

Aquest context, entre la mentida i la confussió el viurem fins minuts abans d’obrir els col·legis electorals. De fet ho veiem dels que no volen que votem però també de les pròpies files que encara és més greu.

Ahir Núria Parlon pel PSC en un acte amb Esquerra i la CUP ens diu que la ONU no reconeix el dret a l’autodeterminació en el cas català, ja que no som una colònia, i la nega sinó es dins el marc constitucional, alhora critica la pressió als Ajuntaments per aquell dia.

Per altra banda tenim la proposta que votaran els Comuns internament, per donar suport a les mobilitzacions, però considerar que el referèndum es simplement un pas més per seguir reclamant el dret a decidir.

Per últim l’alcaldessa de Sant Cugat, Merce Conesa del PDCAT que en una entrevista diu “no sabem on arribarem amb el procés sobiranista, potser a un cul de sac”.

La Núria basa la seva argumentació per negar el dret de la societat catalana a decidir el seu futur en un pretext fals i ancorat en el passat, ja que el dret d’autodeterminació en principi reservat per les colònies ha anat evolucionant amb el temps i ja contempla altres casos, on Catalunya hi encaixaria perfectament. De totes maneres no es pot negar el dret a decidir d’un poble que ho reclama amb l’excusa de la llei. Estariem negant l’essència mateixa de la democràcia i posariem el poble com esclau i sotmes a la mateixa, enlloc de ser el protagonista. Pel que fa als Ajuntaments, potser obliden que son representants del poble i aquesta ha de ser la seva prioritat, no poden actuar com si no hi fos amb la mateixa excusa de la llei.

Els Comuns segueixen amb la seva ambigüitat calculada, donar suport a la mobilització, però no donar validesa al Referèndum, es gairebé el mateix que no escoltar el poble i fer el joc a aquells partits que no respecten la democràcia, i les el·lits que volen que res es bellugui. Es preocupant per una força que es diu d’esquerres i predicant de revolucions socials i superació dels vells tics. Alhora sentir les declaracions dels seus dirigents fa pocs anys i ara dona entendre que hi ha coses que no canvien mai.

Conesa, comet un acte de irresponsabilitat posant en dubte als quatre vents el full de ruta del Govern on el seu partit es una peça clau. Ara cal generar confiança i no confussió i dubtes. Un nou cas que segueix els passos de l’exconseller Baiget i que sembla no ha aprés res.

En definitiva, un context que haurem de suportar fins al final.

EL TRIDENT AMB BLANC I NEGRE

Aquest acte amb blanc i negre dels expresidents espanyols Aznar, Gonzalez i Zapatero amb la sintonia amb tots ells es una clara demostració de la nul·la diferència dreta i esquerra espanyola quan es tracta de parlar de drets democràtics.

Tenim Jose Maria Aznar, un personatge que en contra de la voluntat popular va donar suport a una Guerra que va costar milers i milers de morts amb un argument que es va demostrar fals i sense haver assumit cap responsabilitat pel tema. En Felipe Gonzalez creador d’un grup terrorista d’estat per acabar amb el terrorisme basc i també sense haver assumit cap responsabilitat i finalment en Zapatero, el gran mentider amb el famós “apoyare el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya” i que tots sabem com va acabar. Tots ells amb un denominador comú, el nul respecte a la voluntat i sobirania de la societat catalana i per altra banda tots van seguir la política de greuges i incompliments amb el territori català com a norma fonamental.

Si això es la campanya del No, crec que els votants catalans que legitimament volen aquesta opció deuen sentir vergonya aliena de tanta impostura democràtica. Com diu en Salvador Cot, Ni “apoyaré, ni català a la intimitat.

Ni “apoyaré”, ni català a la intimitat

per Salvador Cot
Els tres presidents espanyols vius -González, Aznar i Zapatero- han escenificat a Madrid un acord total sobre la negació dels drets polítics de la societat catalana. José María Aznar ha arribat a dir que té un 95 per cent de coincidència amb Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero -aquell que deien que era del Barça i va ser investit amb els vots d’ERC- diu que “la deriva de les forces independentistes és incomprensible, un viatge cap a enlloc”. Tot plegat, tres personatges que van rebre el suport del catalanisme polític en ocasions decisives i que ara coincideixen a demanar repressió.

Aquests posicionaments públics indiquen, clarament, que cap dels tres estava realment disposat a reconèixer cap mena de singularitat política a Catalunya, per més que tots ells reclamessin els vots dels partits catalans per ser investits al Congrés dels Diputats. Van instal•lar-se a la Moncloa i van passar a gestionar l’Espanya de sempre, la que a ells els anava bé. Ni Felipe González, amb el seu vicepresident barceloní; ni José María Aznar, que parlava català a la intimitat; ni José Luis Rodríguez Zapatero, el de l'”apoyaré”… Cap d’ells és capaç d’expressar la més mínima comprensió intel•lectual cap al catalanisme que els va fer presidents.

Finalment, ha arribat la demostració empírica de l’equivalència política de la dreta i l’esquerra espanyoles pel que fa a Catalunya. “Si tu no hi vas, ells tornen”, deia un famosíssim cartell del vell PSC zapaterista. Un bon eslògan que només seria realista per a l’U d’Octubre.

COM SEMPRE

Ahir ens presentaven la llei del referèndum. Aquella que ens dona les garanties necessàries per efectuar el nostre dret a vot i donar sortida a la reclamació de la societat catalana.

De fet, s’ha intentat que sigui el més similar possible a qualsevol comtesa electoral i donar la màxima seguretat i validació en el mateix. Hi ha bàsicament dos canvis significatius, per raons obvies no hi haurà la Junta Electoral Central i es crearà una Sindicatura Electoral amb juristes i politolegs de prestigi que vetllaran per tot el procés i a l’estil del que ja fan als Estats nordics, la segona com es va explicar es que els ciutadans aniran a exercir el seu dret de vot amb l’Estat en contra i tot el que això comporta.

Sentin els juristes, alguns expliquen que apel·lar al dret internacional com a base per aquesta llei que prevaldrà damunt les altres amb l’aprovació del Parlament no es legal. De fet no es aquesta la qüestió, ja que segur trobaran coses a impugnar segons la legislació vigent espanyola. Tanmateix aquesta llei es excepcional ja que l’Estat precisament no vol donar cobertura als seus ciutadans per mitjançant el seu vot resolguin una reclamació majoritària sigui amb el si o amb el no, ja que aquesta segona opció tant legitima com la primera també es negada sistematicament per l’Estat.

De fet davant un fet normal dins el context, com explicar el funcionament i la llei que hi donarà cobertura amb total transparència, les reaccions han estat la de la Ministra de Defensa recordant que l’exercit esta per garantir la unitat territorial, potser pensar enviar els tancs a disparar les urnes i la Vicepresidenta dient que l’Estat amb 24 hores pot avortar aquest problema, donant entendre que la separació de poders es nul·la i sense voler abordar la qüestió. La resta menysteniment, paraules com els problemes reals, focs d’artifici i engany son a l’ordre del dia.

Una falta de respecte absoluta, primer a la democràcia, a la sobirania popular, als mateixos ciutadans i els seus drets i finalment al respecte que es mereix la mateixa societat opini el que opini.

En definitiva, com sempre.

L’HORA DE LA VERITAT

Vam sentir astorats, les declaracions d’un Conseller del Govern català, en Jordi Baiget, posant en dubte la celebració del Referèndum, posant en valor la força de l’Estat espanyol per impedir-lo i demanant no oblidar el 9 N per si s’havia d’acabar fent una cosa similar. Alhora es queixava de no ser al pinyol dur de les decisions de Govern. La conseqüència de tot aquest desgavell no podia ser d’altra que el cessament del mateix.

Cal aplaudir la celeritat del President Puigdemont en prendre aquesta decisió, completament normal en un Govern. De fet ja hem sentit barbaritats, com acusacions de dictadura, quan tots els executius del món que tenen una línia, evidentment demanen responsabilitat i fidelitat al mateix com no pot ser d’altra manera, i sí algú s’apartà del mateix cal exigir dimissions o cessaments. Simplement normalitat democràtica.

Es un bon missatge per navegants, de que el procés arriba a la seva part culminant. La solució democràtica en forma de referèndum s’acosta, i evidentment esta fora de lloc apartar-se de la línea, i crear una desconfiança i dubtes que ja s’encarreguen els contraris a les urnes de generar.

Aquesta legislatura com ja sabem no es una més. Hi ha un objectiu concret que trenca les costures autonòmiques, amb el suport de la ciutadania, i això comporta uns riscos que han de ser assumits. Sabem que l’Estat es poderós i al·lèrgic a tanta democràcia, demostrant que els seus valors democràtics son mínims amb actuacions que provoquen vergonya aliena a tots els nivells, amb un joc brut digne d’altres regims sense contemplacions i que ha posat en evidència l’autèntica mida de l’Estat, que no ha assumit un problema polític, i on encara s’espera una proposta alternativa que no arribarà, simplement no hi es.

Baiget, com la resta de consellers han de ser conscients de la seva responsabilitat amb aquests moments excepcionals pel país, que no entenen de dubtes o tremolors de cames, comprensibles per la nostra condició humana, però que no han de traspassar a l’exterior de cap manera.

En definitiva, el President ha demostrat que els partits queden en segon pla davant un repte de país, i aquesta es la clau de volta de tot el procés.