Arxiu mensual: juliol de 2017

EL CONTRAST

La concentració de la CUP davant la Caserna de la Guàrdia Civil a Barcelona ens ha portat la imatge del contrast amb un altre al costat formada per ultres convocats per la xarxa i en defensa del cos. Crec que com diuen una imatge val més que mil paraules i si algú les ha vist es poden treure ràpidament conclusions.

Per una part la manifestació cupaire amb el lema “No fareu callar la veu d’un poble” i crits de votarem i per la independència, denunciant les actuacions del cos de Guàrdia Civil a l’estil del franquisme citant a declarar persones sense cap garantia judicial i pel gran delicte de col·laborar per exemple amb la plana web del Pacte pel Referèndum, recordo que demanava un referèndum legal i acordat amb l’Estat i sobretot deixant constància que aquests fets no son normals en una democràcia minimament consolidada.

A l’altre costat, uns ultres de l’extrema dreta amb banderes espanyoles i alguna que hem vist de la falange, aquesta com sabeu es legal a l’Estat encara que representi el partit de la Dictadura amb milers de morts a la seva esquena i crits de visca la Guàrdia Civil, Catalunya es Espanya i amenaces i crits als periodistes i al President Puigdemont. Com anècdota una estelada amb el 155, reclamant la suspensió de l’autonomia mitjançant aquest article.

Com podem veure un contrast brutal. En la segona la defensa dels drets de les persones en una democràcia de qualitat ha estat inexistent, de fet no els importa, com tampoc els importa expressar la seva opinió tant valida com la de qualsevol mitjançant el vot. Nomes defensar una actuació policial mesquina i un nacionalisme fora d’orbita, pensava que els nacionalistes erem nosaltres, i tot amanit amb enyorança del règim dictatorial on es veu es sentien més protegits, reclamant anul·lar la mateixa autonomia amb insults, crits i amenaces, que son de la mateixa familia de la imposició que tant els hi agrada.

En definitiva i sense que sigui positiu veure aquesta tensió que crec hem d’evitar, la diferència entre democràcia i atac a la mateixa crec ha quedat prou definida i el contrast fora de dubre.

MENTALITAT DE VICTÒRIA

Davant els últims esdeveniments i accions de l’Estat contra la democràcia catalana, m’ha semblat molt oportú l’article d’en Pere Cardús rebutjant Caixes de resistència per pagar multes que l’Estat anirà posant a tort i a dret a determinats càrrecs polítics. Alhora per exemple saber que no tenim que fer cap declaració a la Guàrdia Civil ja que legalment no ens poden obligar,i tant sols davant un jutge i amb totes les garanties podriem fer-ho.

Queden 2 mesos on les veurem de tots colors i cal abandonar la mentalitat d’esclau i parlar amb mentalitat de victòria saben que amb la nova República quedaran anul·lades multes, inhabilitacions i altres paranys d’un estat corrupte i amb por a la democràcia. Cal tenir-ho molt present.

Ni caixa de resistència ni hòsties
Per: Pere Cardús
D’on surt ara aquesta mentalitat de derrota? D’on surten aquestes crides a pagar multes d’un estat autoritari que prohibeix la democràcia en la seva expressió més bàsica, que és el vot? Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar, les multes? Però que no havíem quedat que érem sobirans? Com voleu que siguem sobirans si estem pendents de pagar els càstigs abans que no es produeixin? A qui se li acut de donar més diners a l’estat que en pren dia sí i dia també a tots els ciutadans del nostre país, pensin allò que pensin?

Ja em perdonareu, però aquesta és la mentalitat d’esclau que, en principi, ja ens havíem espolsat del damunt. El ciutadà es converteix en esclau en el moment que accepta el càstig injust i arbitrari del poder. Si hem deixat de ser esclaus, no entenc què fem recollint diners, entre la gent a qui ja en roben prou, per a lliurar-los a l’estat demofòbic. Que no hi confiem, que fotem el camp? Que fem discursos que no ens creiem o què passa?

L’única solidaritat possible amb els represaliats és fer el referèndum i guanyar-lo. I que la primera llei que aprovi el parlament sigui una llei de reparació amb els condemnats de l’estat espanyol en relació amb el procés democràtic d’autodeterminació. Com no pot ser de cap altra manera. Falten dos mesos encara no per al referèndum. Si algú pensa que no el guanyarà l’independentisme o que no servirà per a proclamar la independència, que ho digui. I que cadascú decideixi si dóna diners amb mentalitat de derrota.

Quin missatge es dóna, recollint diners per a pagar els càstigs d’allò que una majoria democràtica del poble de Catalunya ha decidit que calia fer? Quin missatge es transmet si anem demanant diners perquè serem castigats? Recolliu diners per a fer la campanya més ben parida de la història i per a enviar un missatge nítid i contundent al món de la nostra determinació de llibertat. Recolliu diners per a aconseguir la mobilització més espatarrant de la història de Catalunya. Però no recolliu diners per a lliurar-los a l’enemic. Que no veieu que serveixen per a pagar també la guerra bruta i engreixar les clavegueres?

Que hi ha damnificats que patiran personalment la repressió? Sí, és clar. Que és que no hi estan disposats? Ens comparem amb els grans lluitadors per la democràcia i la llibertat. Ens passem el dia citant frases cèlebres de Gandhi, de Macià, de Mandela, de Jefferson, de Luther King, de Companys, de Rosa Parks… Però no estem disposats a rebre ni un 1% de les conseqüències que van rebre tots ells per les seves lluites? Si no hi estem disposats individualment, és millor que no obrim tant la boca i ens limitem a dir que volem la independència sense despentinar-nos. Hi ha molta gent que posa diners i més diners, hores i més hores, renúncies personals i més renúncies personals, per a fer possible tot això. No us vulgueu posar a la seva pell quan senten que s’han de fer caixes de resistència per a pagar multes a l’estat espanyol.

Si hi ha cap treballador públic de la Generalitat que, per fer la seva feina com se li ha encomanat, es veu en la situació d’haver de pagar una multa o es queda sense feina, ha de ser el govern qui pagui una indemnització o una compensació temporal fins que estigui en disposició de reincorporar-lo al seu lloc. Però els polítics o els activistes que, voluntàriament, han decidit defensar la independència, aquests no han de pagar cap multa. I si no es guanya el referèndum i la repressió és implacable –com seria lògic en la mentalitat de les elits espanyoles–, caldrà pagar el preu amb la pròpia llibertat abans que no amb els diners.

A més, un procés de constrenyiment per a pagar una multa no es tanca en dos mesos. Aquests processos no són pas curts. Qualsevol expedient judicial amb condemna de multa que s’hagués de pagar a partir d’ara no es podria tancar abans del referèndum. Abans que algú perdi directament el seu patrimoni poden passar uns quants mesos. Hi ha uns drets processals que l’estat no pot ventilar així com així. Per tant, qui pensi que haurà de pagar una multa és perquè té assumit que perdrem. Mentalitat de derrota.

Ja em perdonareu. Però, sincerament, no entenc que a dos mesos d’un referèndum d’autodeterminació els demòcrates vagin demanant diners per a pagar les multes del seu fracàs. Perquè, si es guanya el referèndum, és evident que no hi haurà multes ni inhabilitacions ni condemnes, oi? Va, si us plau, abandonem d’una vegada la mentalitat de l’esclau i que s’imposi la de victòria. Ni un sol euro més a l’estat espanyol. Tots els diners, a les campanyes per la participació i pel sí a la independència d’una punyetera vegada. Si cal, ja defensarem els patrimonis i impedirem desnonaments amb els nostres cossos. Però a dos mesos del referèndum, ni multes ni inhabilitacions ni caixes de resistència ni hòsties.

@PereCardus, periodista

EL CINISME DE L’ALEJANDRO FERNANDEZ

Aquest diputat popular provinent de Tarragona, ahir va fer tota una simfonia del cinisme amb do major. Arrel del debat sobre el canvi de normativa d’aprovació de lleis per lectura única, ens diu que els independentistes no acceptarien un resultat negatiu en un referèndum legal i acordat.

De fet, ho va justificar amb la llei de transitorietat que ja dona via directa cap a una sola resposta de la ciutadania. Aquesta reforma ens diu que correspon a una estratègia llunàtica i allunyada d’Europa, acusant de no complir amb els informes del Consell de Garanties Estatutàries. FInalment ens diu que aquest malson ja acaba i que el seu grup sera la garantia de que els catalans tornin a estar orgullosos d’una Catalunya plural i una Espanya orgullosa, un dels quatre motors del Continent, tant sols li va faltar acabar amb un “Arriba España” per arrodonir.

Cal molta barra per defensar el discurs de Fernández i acusar els que defensen precisament tant els del si com els del no que seran els que decidiran amb el seu vot per igual el futur d’aquest país, amb els que retallen drets als seus ciutadans prohibint les urnes.

Des del principi, sempre hem dit que primer som demòcrates i després independentistes, però suposo que aquesta part no l’interessa, ja que ell i el seu grup no son ni una cosa ni l’altra. La llei de Transitorietat ja s’ha dit per activa i per passiva que s’aplicarà i activarà en cas de victòria del si, que si aquest triomfa es proclamarà la independència i si surt que no Eleccions autonòmiques. Tot crec elemental i clar. Segurament massa i cal intoxicar per seguir uns arguments, aquests si llunàtics i allunyats del món democràtic.

Tenim un exemple amb els mitjans afins com La Vanguardia que amb el seu afany per la intoxicació anuncien dimissions que no s’han produït i que han estat desmentides. De fet els seus arguments son tant febles que es desmonten per si sols, els informes del Consell no son vinculants, cosa que veig també amaga, i parla d’una Catalunya plural, ho diu aquells que van recollir signatures contra un Estatut redactat al Parlament, aquells que van portar el TC el mateix desprès de la validació de la societat catalana, aquells que defensen que votar no es democràtic, aquells que es posen a la boca el referèndum legal i acordat, que precisament ens neguen per activa i per passiva, i aquells en definitiva que veuen com el poble ha superat la cotilla de la democràcia de fireta espanyola que ha servit per silenciar la societat i jugar amb els drets dels pobles a la conveniència d’uns pocs.

Per cert un motor europeu que deu el 100% del seu PIB dona que pensar i molt. Gran cinisme Sr. Fernàndez.

AFERS INTERNACIONALS

La partida interncional com diu en Salvador Cot cada cop es més igualada entre l’Estat i Catalunya. Si analitzem els articles i entrevistes publicades en els últims mesos, el relat ha canviat i les actituds repressives de l’Estat no s’entenen per cap lloc. Justament al contrari que passa amb la determinació catalana i la pulcritud democràtica que es plantegen els temes per damunt de coaccions i amenaces i amb el futur a les urnes del poble de Catalunya.

Segurament es una batalla que va començar desigual però que com es diu vulgarment “s’han passat de frenada” i això ha fet igualar una partida que semblava amb un guanyador clar. Finalment crec que per damunt d’interessos Europa donarà suport majoritàriament a la decisió que en surti de les urnes, per ser el més democràtic i per les actituds d’un Govern espanyol que simplement ha ignorat a una part dels seus ciutadans i ha aplicat unes tècniques dignes d’altres temps.

El sobiranisme català guanya crèdit
per Salvador Cot
El sobiranisme català s’ha guanyat la credibilitat internacional. No dic la simpatia ni el suport, però sí el respecte dels mitjans de comunicació occidentals, que ja no interpreten la crisi entre Catalunya i Espanya com una comèdia per millorar posicions polítiques o una manera d’influir en el repartiment dels fons públics que recapta l’Estat. Aquest dilluns, sense anar més lluny, Le Figaro dedicava la major part de la portada, editorial i dues pàgines interiors a analitzar, des de tots els angles, les posicions confrontades. I el gran diari de la dreta francesa prenia una actitud escrupolosament equidistant. Dimarts ha estat el setmanari nordamericà Politico, amb un reportatge que es pren molt seriosament la determinació del Govern català.

Si hi ha un comú denominador de l’actitud de la premsa internacional és la perplexitat davant l’immobilisme absolut de Madrid. L’estampa mineral de Mariano Rajoy al capdavant d’unes institucions espanyoles purament repressives crida l’atenció en un context de democràcia liberal. En general, els mitjans assenyalen la importància de Catalunya en totes les magnituds econòmiques i se’ls fa difícil interpretar les raons d’aquesta renúncia a la negociació política per resoldre un enfrontament polític. No és fàcil entendre Madrid.

Durant tots aquests anys, l’Estat espanyol ha optat per pressionar perquè ho podia fer. El Govern català no ha tingut més remei que intentar convèncer. El resultat és que la visibilitat dels catalans s’ha incrementat fins equiparar-se amb la del govern espanyol. I no és un mal punt de partida de cara a l’U d’Octubre.

EXCUSES DE MAL PAGADOR

Ahir Soraya ens tornava a dir que el referèndum es il·legal, i que tots els preparatius serien vigilats per evitar que es fes cap pas. Res de nou a l’horitzó. Una cantarella que qualsevol sensibilitat mínimament democràtica li fa de mal escoltar. De totes maneres cal veure com son utilitzats les veus contraries catalanes al mateix.

Efectivament, gent com Serrat, Coixet o Marsé per posar tres exemples ens diuen els seus motius per no voler el referèndum.

Serrat, diu que no aniria a votar en uns comicis que no apel·len a la majoria de la ciutadania i que no son vinculants. Marsé ens diu que no hi haurà consulta, però que el mal ja està fet, dividint els catalans entre bons i dolents, donant les eleccions com una sortida. Per la seva banda Coixet diu que el referèndum no esta ben fet, no te un cens ben fet, nomes dona dues alternatives, i no creu que sigui la pràctica més democràtica del món, ja que està muntat pe aquells que volen el que volen.

Cal veure com l’argumentació es molt similar a la que ens arriba de Madrid cada dia, i repeteix topics per desmobilitzar i treure ferro a l’assumpte. En un Estat democràtic anar contra un referèndum per resoldre una petició molt nombrosa de la societat i que apart compta amb una majoria a la seva cambra de representants, crec que no es legitim. Ho son les dues respostes per igual, però no contra el com.

Serrat, parteix de dos fets que ell preten imposar sense base en els seus arguments. El referèndum interpel·la a tota la ciutadania per igual, com tots i per altra banda es vinculant, perquè així ho ha expressat qui l’organitza i perquè la validesa li donem tots els participants com no pot ser d’altra manera.

Marsé, ens treu a passejar la famosa divisió catalana i la partició de les famílies que tant han utilitzat certs sectors retrograds de l’Estat. Suposo que deu voler una societat de pensament únic, estil dictadura de dretes o d’esquerres, sincerament prefereixo la pluralitat per molt que li molesti.

Per últim Coixet ja sap que el cens no esta ben fet, quan serà el mateix que les últimes eleccions, i parla de dues alternatives, com si els referèndums d’autodeterminació no siguin binaris, com recomana la mateixa Comissió de Venecia que nomes treuen quan els hi convé. No hi ha un mig Estat, no existeix. De fet els referèndums els organitza el Govern de cada lloc, com sempre, i resoldre els problemes amb el vot i la decisió de la mateixa societat sincerament es el més democràtic. Segurament el que no li agrada deu ser el que pensa pot ser el resultat. Seria un altre tema.

En definitiva, veiem com els arguments sempre giren al voltant del mateix des d’aquí o des d’allà.

PRESSIÓ DESCONTROLADA

Aquesta enquesta del CEO, així com d’altres que han anat sortint, nomes fan que confirmar una alta participació en un Referèndum acordat o no, i una clara victória del SI en el mateix, en part per la negació de gent del NO a validar amb la seva participació el mateix.

Aquests fets, han fet anunciar noves mesures de coacció al Govern Català, en forma de demanar certificats de despesa setmanals amb l’amenaça de retirar el FLA, i noves amenaces contra els funcionaris, en aquests casos els interventors que signen les despeses i que han demanat amb noms abans de demà. Acusacions de malbaratar fons públics amb el referèndum i fins hi tot per boca del Virrei Millo, amb inhabilitació del President escollit, presa del càrrec i eleccions autonòmiques per impedir el referèndum.

Un reguitzell de mentides que nomes busquen la confussió i la marxa enrere del Govern català i per afegit del mateix poble català.

De fet, les declaracions del Delegat del Govern son greus, en la mesura que son una gran mentida, ja que el President català nomes el pot escollir el Parlament i aquest es l’única persona que te potestat per convocar unes eleccions. No ho pot fer el Govern espanyol ni cap altre organisme. Per tant no cal caure amb el ridícul o el descredit per simple negació a fer política o per negar la mateixa democràcia que reclama el poble de Catalunya.

Pel que fa a les acusacions de malbaratar diner públic amb el referèndum, caldria explicar que el diner públic, evidentment apart de garantir i millorar els serveis i benestar dels ciutadans també es validat pel contracte electoral i els seus objectius que crec van ser molt clars. Per altra banda voler donar lliçons aquells que no compleixen amb les inversions pressupostades, els que rescaten els bancs, o els que fan trens en llocs on no hi ha passatgers per posar uns quants exemples, es bastant increible.

De fet aquells que s’omplen la boca de la pressió als funcionaris, resulta que inclus ja demanen noms i cognoms dels responsables, suposo que això no ho deuen considerar pressió. Crec que la Generalitat no te que donar cap nom i amb el FLA cal explicar que apart que sons els nostres diners amb forma de crèdit i amb interessos, no es cap regal. Van directament a pagar les factures dels proveidors sense passar per la Generalitat, per tant l’amenaça es falsa i cal explicar-ho.

En definitiva, quan no hi ha arguments per la dependència, i quan no es vol respectar la democràcia, ni la sobirania popular arribem a un absurd que ja no s’aguanta per enlloc.

GEST SIMBÒLIC

La imatge ahir de diversos membres de la Guàrdia Civil, armats i amb la cara tapada accedint al Parlament i a la Generalitat amb tot un seguit de mitjans de comunicació al darrere ben avisats i disposats a fotografiar i filmar tota la operació, evidentment es buscada i va més enllà del tema del 3%.

Efectivament, aquest cas de corrupció i l’antiga Convergència han estat un dels punts on l’Estat ha estirat més el fil per intentar trencar la unitat independentista, més enllà de buscar la veritat en aquest cas. Alhora imatges buscades com les d’ahir entrant a la seu dels representants del poble català son venudes a preu d’or davant l’opinió pública i sobretot al mateix poble de Catalunya, intentant recuperar aquell paper que fins ara ocupava cadascú.

La seva sorpresa, va ser que el context a canviat i la manera d’afrontar cada tema també. Com deia Jordi Turull “Col·laboració amb la justícia, tota, humiliacions cap ni una”. De fet el seu gest de fer esperar la comitiva i no deixar que accedissin a les dependències, tampoc es una heroicitat, ja que simplement era un requeriment d’informació que venien a buscar i que es va entregar, però es tot un canvi d’actitud, diriem ja d’Estat, i d’igual a igual.

Evidentment no calien tants efectius per aquesta simple operació, ni anar amb la cara tapada, però aquesta escenificació buscada amb altres pretensions que tots sabem es va trobar amb la determinació catalana del context on ens trobem.

Aquesta excusa del 3% aprofitada per atacar el procés no pot portar a més divergències entre l’independentisme, cal separar les coses. Evidentment lluita contra la corrupció tota, vingui don vingui, no crec en exclusives, però obres de teatre amb segones finalitats ben definides com ja portem veient els últims 5 anys cal rebutjar-les i donar la imatge de que tot no s’hi val, i que no estem disposats a acceptar-ho.

Com deia en Turull: Justícia sí, humiliacions gratuïtes no.

COLAU I LA SEVA CATALUNYA CONFEDERADA

Que la posició dels Comuns i un dels seus caps visibles Ada Colau es desconcertant no deixa de ser una evidència. El que un dia es blanc, el següent es negre i l’altre una barreja de les dues coses. El més cru per aquesta formació es que arriben moments decisius i cal prendre partit.

Si veiem declaracions de l’alcaldessa de Barcelona, trobem declaracions a favor del dret a decidir davant de qui calgui i de obediència a l’statut quo existent i la llei espanyola fent cas omís als ciutadans catalans. Ara fa poques setmanes expressava el seu desig de veure Catalunya com una República i la seva posterior confederació amb Espanya. Es totalment legitim, i per voler es pot voler la lluna no hi ha problema.

Les mancances venen quan desprès de l’acte per explicar les garanties del Referèndum es posicionava al costat de les urnes i el vot de la gent i ara amb una moció a l’Ajuntament per part del PDCAT per cedir els locals per la votació a la capital catalana ja han expressat el seu vot negatiu. Alhora crida l’atenció quan desprès de l’emissió de “Cloacas de Interior” a TV3 amb aquest escàndol majúscul per qualsevol democràcia que ho vulgui ser encara esperem alguna declaració del seus líders sobre el tema.

Davant tanta contradicció, caldria fer una reflexió i apel·lar a l’esperit democràtic i el respecte a la ciutadania catalana que expressa cada partit. Si l’Ajuntament de Barcelona no facilita els locals municipals pel Referèndum el dia 1 d’octubre, sap que aquest entrebanc serà compensat amb la búsqueda de dependències de la Generalitat i nous locals per efectuar l’acte democràctic més important que haurà viscut Catalunya els últims 300 anys i alhora el futur polític de Colau i de retruc el seu partit haurà quedat enterrat per sempre. Crec que la indefinició o posicionaments contraris al que demana el poble els passarà una factura definitiva sense remei.

Aquest partit passarà a la història al costat de Populars, Ciudadanos i Socialistes contraris a deixar expressar la llibertat democràtica al poble de Catalunya amb la coartada de les lleis la legalitat i la lluita contra la unilateralitat que com diu l’exlendakari Ibarretxe no es tal, ja que si l’altra part no vol dialogar o pactar, no hi ha altre remei.

En definitiva caldria comencessin a calcular els costos polítics de les seves decisions i amb qui volen sortir a la foto.

18 DE JULIOL: 81 ANYS MÉS TARD

Aquests cartells han aparegut avui amb moltes localitats catalanes, amb la cara del Dictador i convidant a no votar l’1 d’octubre i no a la República. Es tot un simptoma d’un Estat que no es normal i on el tot s’hi val per anul·lar la democràcia es a l’ordre del dia.

Veiem com es legitima una consulta a Veneçuela per la part opositora, per cert contra la llei vigent i amb garanties dubtoses, però es condemna a Catalunya per fer un Referèndum. De fet, el president Maduro, que no seria sant de la meva devoció, però que avui considero encertat al interpel·lar directament Rajoy exigint treure el nas del seu país i deixar que Catalunya voti. De totes maneres aquestes contradiccions son passades per alt a Madrid i el cinisme els te ocupats parlant de purgues i critiques a nous càrrecs que ni tant sols coneixen. La substitució davant els Mossos segur que ha fet enfurismar Soraya, incapaç d’entendre que el cos policial primer de tot esta al servei de la societat i de la democràcia, i per tant fer la part que pertoca en aquest aspecte deixant de banda ideològies que ningú ha exigit. Massa democràtic per arribar a segons quines mentalitats.

Com deia, avui 81 anys després del Cop d’Estat militar que va portar a enderrocar un règim legitim i instaurar una Dictadura de 40 anys que amb la mort del dictador va suposar una mena de prorroga on tot va quedar molt ben lligat, i on les estructures o pilars que havien de sustentar la democràcia van començar curcades i on les el·lits de poder no van canviar arribant on ara veiem i que explica molts dels comportaments davant la petició de democràcia i respecte al poble.

Uns fonaments que a traves de la llei suprema i d’unes institucions anacròniques no ha resistit el pas del temps. Una nul·la separació de poders, unes clavegueres de l’Estat al servei de la causa nacional i uns partits predominants amb massa semblança a l’antic règim, que segueix amb plena llibertat al carrer, alhora que les victimes segueixen als vorals de les carreteres, oblidats i culpabilitzats.

81 anys de modernització de cara enfora, però internament mantenint l’essència dels seus postulats. Els cartells d’avui son una metáfora perfecte per comprendre la desesperació d’un Estat, que veu impotent com la democràcia els passarà per sobre i els ciutadans catalans decidiran el seu camí sense marxa enrere.