Arxiu mensual: juny de 2017

LA MENTIDA DEL 9N

Els principals arguments del Govern espanyol i els partits de l’Oposició contra el referèndum català son el tema de que es un cop d’Estat i que es la repetició del 9N.

Realment son arguments pobres i que delaten la impotència per aturar un Referèndum que saben que si estem decidits, que ho estem, no podran aturar de cap manera. El Govern va desvetllant detalls del mateix i dona la impressió de que les coses es fan be i veient totes les opcions i garanties pel mateix.

Parlen de Cop d’Estat, curiosament un partit de Govern que va tenir com a president un Ministre franquista amb les mans tacades de sang i càrrecs en una democràcia de fireta, cosa impensable en qualsevol altre lloc. Un partit on ministres assisteixen a funerals de franquistes amb el Cara al sol inclòs sense que sigui cap delicte, un Estat on el partit de la dictadura es legal i on tot el relacionat amb ella es protegit deixant les victimes com a culpables 40 anys desprès. De fet validant tot això no es estrany que la decisió lliure de la ciutadania amb el seu vot i una urna, per altra banda element bàsic d’una democràcia sigui rebutjat i qualificat de cop d’Estat o no democràtic.

El segon, ja es la tàctica que ara toca, desprestigiar el referèndum amb la mentida per bandera. El 9N com tots sabem era una consulta sense caràcter vinculant i un referèndum es vinculant i amb efectes jurídics del resultat. Els standards sobre el referèndum internacionals marquen unes regles ben clares que de moment veiem que es compliran amb escreix. El que no es pot fer es crear-ne de noves per Catalunya simplement per fer desprestigi. El tema de la borsa de voluntaris anunciada no es cap novetat i sempre ha funcionat així sigui funcionari o no. Prou de mentir, recordo en el 9N el gran argument de les urnes de cartró quan amb molts Estats son les utilitzades normalment. Ara toca dir que els voluntaris invaliden el referèndum oblidant la llei que els empara i la realitat sobre el mateix.

Preparem-nos per viure mil i un arguments falsos que intentaran entrar al subconscient de la gent per fer creure que el 9N es repeteix, quan saben perfectament que no es així. El mes sensat seria preparar la campanya pel NO i col·laborar amb el mateix des de totes les institucions, no per un resultat però si per la societat que ho reclama. Segurament seria esperar massa democràcia i honestedat.

LA MANIPULACIÓ DEL RELAT

La moció de censura al Govern espanyol com sempre va deixar unes dades que no per estar acostumats son de rebut. No em refereixo a les frases curioses de Rajoy que malauradament també estem acostumats. Em refereixo a la manipulació posterior de les dades i les intencions d’apropiar-se del relat per posar una bona part de la població en un estat d’opinió que parteix d’unes dades esbiaixades.

La moció recordo va obtenir 82 vots a favor amb Podem, Esquerra, Compromís i Bildu com a garants, 170 en contra i 97 abstencions. Un resultat crec aclaparador que no admet dubtes, si reflexions de cara al futur i possibles canvis en algun partit que nomes son especulacions sense concreció. A dia d’avui seria el que diriem en terme futbolístics una golejada i un fracàs com a mínim numéricamente de la moció, sensacions a banda. Ahir tot just acabar veiem com en Xavier Domènech ens deia que el PP ja no té legitimitat al Congreso i ho feia amb el parany de sumar els vots favorables a la moció amb les abstencions donant un resultat de 179 a 170, de fet el mateix diputat que va aprofitar per tirar la canya a Esquerra i futures aliances per deixar fora el PDECAT i de pas el Govern català.

Un argument pobre i cinic, ja que els números son els que son i s’han d’admetre. Intentar viure de fer volar coloms buscant sumes impossibles per buscar el resultat desitjat no es de rebut i es un engany a la població. Una moció la guanya si es treu mes SI que No i en aquest cas ja veiem el resultat real, per altra banda aquesta abstenció en bona part del PSOE, sabem que si s’hagués de definir seria hores d’ara més contraria a la mateixa que favorable. Alhora cal ser molt mesquí per intentar aprofitar aquest fet per atacar el Govern català i així deixar en res el procés català ara majoritari al Parlament. No tot s’hi val i no es pot prendre per estúpids a la societat catalana que veu com dins els vots que sumava en les seves operacions aritmètiques es trobaven els mateixos vots del PDECAT també a l’abstenció i que alhora atacava amb contundència. Tot un despropòsit Sr. Domènech.

Com deia el relat i qui el te es vital en qualsevol procés. De la mateixa manera que a les eleccions del 27 de setembre en clau de referèndum el resultat era 55 a 45 a favor del projecte independentista es va convertir en un 48 a 52 en contra amb la manipulació de les dades i segrest d’uns vots indefinits que van enganyar el relat.

En definitiva, la manipulació a l’ordre del dia hauria de ser castigada per la població que no vol desitjos sinó realitats.

ELS TICS AUTORITARIS

La sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre el cas Atutxa ha condemnat la inhabilitació de la Justícia espanyola per negar-se a eliminar un grup polític de la cambra, en aquest cas l’esquerra abertzale. Un cas més que confirma els tics autoritaris de l’Estats espanyol com va denunciar Pep Guardiola el diumenge passat i que Toni Aira posa amb exemples clar del que estem parlant.

Guardiola i els tics autoritaris

per Toni Aira
Donar-se per al•ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel•lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

MENYSPREU SENSE LIMITS

Hem passat del diàleg, insult i ara menyspreu. Aquesta deu ser la manera que l’Estat vol fer campanya pel No en el Referèndum català. Jo si fos votant d’aquesta opció no estaria massa satisfet de rebre les paraules que cada dia em dediquen des dels sectors unionistes.

Dos exemples ben clars, els tenim amb el President de Fomento Gay de Montellà que ens diu que 500 anys en comú no es poden canviar en sis i confia en una proposta espanyola en el termini d’un any. Alhora Soraya Saenz de Santamaria ens alerta que nomes busquem la tensió i les reaccions de l’Estat per poder fer victimisme, alhora ens vaticina que la gent esta cansada del procés i que acabarà en unes eleccions autonòmiques on el 60% de la població que no vol la independència podrà ser escoltada.

Cal tenir molt de cinisme per poder fer declaracions i afirmacions com les que he descrit. Gay de Montellà torna a insistir amb els 500 anys units, cosa que la historia el desmenteix i el posaria en el seu lloc. Tergiversar la mateixa per la seva propia finalitat. De totes maneres i per una llei de la seva butxaca diu que amb 6 anys no es pot trencar el que hem viscut amb 500. La resposta es que si que es pot i depen simplement de la gent. Res dura per sempre, i la decisió de la societat ha de ser respectada, cosa que no fa. De fet i desprès de les 18 temptatives per acordar la solució catalana intentades en aquests 6 anys per Catalunya amb l’Estat ara diu que hi haurà una proposta amb 1 any més. Presa de pel i altre cop falta de respecte a la gent. Ni hi ha, ni s’espera res, ho veiem cada dia i els sopars de duro ja no son de rebut, potser en altres èpoques han funcionat, però ara ja arriben tard i malament, amb el bagatge de que l’Estat poques vegades ha complert les promeses amb Catalunya i aquest cop no hi ha ni promeses.

Pel que fa Soraya, torna a parlar en boca dels demes sense conèixer la realitat i fent-la a la seva mida. Parla de victimisme, recordar-li que les amenaces son per part seva, no nostra, i parla d’un cansament que nomes veu en els seu subconscient i que com va veure diumenge a Montjuic res més lluny de la realitat. Alhora fa vaticinis i s’inventa un 60% de la població unionista i desamparada, una versió actualitzada de la majoria silenciosa, obviant que les darreres eleccions va donar una majoria independentista al nostre Parlament, una dada que no l’interessa. De totes maneres si tant clar ho veu, res millor que un vot i una urna per corroborar i assumir el resultat com faria un bon demócrata.

Un cop més el menyspreu i la impotència en escena per un problema que ja no saben com controlar i que per molt que tanquin els ulls segueix allà amb la democràcia com a solució.

RESPOSTA AL CARRER

Aquest diumenge hem vist la resposta al carrer de l’acte convocat per les entitats sobiranistes davant l’anunci de data i pregunta. Aquesta ha estat multitúdinaria com sempre i mostrant un compromís ferm amb les nostres propies forces per arribar a exercir el nostre dret democràtic expressat a les urnes.

Destaco la transversalitat com sempre però unida per un objectiu. Aquest es el gran valor del procés català per decidir el nostre futur polític. El be més preuat que ens portarà a la victòria democràtica com a poble. Davant un Estat poderos i amb totes les eines que pot utilitzar, no hi ha millor antidot que aquest.

La figura de Pep Guardiola, evidentment es un regal i ajuda com ja hem vist a internacionalitzar el conflicte, ja que les paraules d’en Pep evidentment arriben a tots els racons. La seva critica al tracte rebut per l’Estat ja ha provocat mil i un improperis a les xarxes i amb declaracions de membres del Govern espanyol. De fet no haurien d’ofendre a ningú, el tracte no l’hem decidit nosaltres, son ells que l’han aplicat com a part de la forma de funcionar de l’Estat espanyol i per tant es estructural. La gota que ha fet vessar el vas, es l’anul·lació de la voluntat popular expressada a les urnes per l’Estatut català i per part d’un Tribunal dirigit i manipulat. Tampoc es la nostra responsabilitat. Son fets i proves que no son una imaginació, son reals i son el paper que des de fa 303 anys l’Estat ens ha reservat als catalans, tinguin o no sentiment de pertinença espanyola. Les coses pel seu nom i les conseqüències dels actes tard o d’hora porten respostes que poden o no agradar, però en qualsevol cas no les hem buscat.

Pel que fa a l’entrevista del dos líders catalans, President i Vicepresident a TV3, m’agradaria destacar la sintonia i cohesió que van transmetre en les seves respostes i comentaris. Alhora la determinació de constatar que simplement fan el que es van comprometre a fer el 27 S, per tant no hauria de ser cap sorpresa. Pel que fa a les qüestions tècniques, entenc que seria imprudent explicar a bombo i plateret tot, i que hi ha coses que s’aniran explicant durant aquest periode fins la convocatòria oficial del referèndum i aprovació de la llei de Transitorietat. Posar el conflicte entre respecte a la democràcia i dir que votar no es democràtic, crec que es el punt exacte on hem de deixar les coses, i per últim constatar com va dir el President que els famosos 18 mesos que molts hiperventilats van criticar per haver-los superat es compleixen ara i amb la perspectiva de la recta final.

Encara hem de viure molts esdeveniments, però una cosa es clara, el poble i la societat catalana esta decidida i els seus representants també. Contra això i com ja s’ha dit, massa democràcia per un Estat espanyol intolerant.

DATA I PREGUNTA

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República. Aquesta es la pregunta i 1 d’octubre es la data

Entrem en un altra etapa. Dificultats, reaccions delirants i tot tipus d’obstacles que nomes superarem des de la unitat i el convenciment en la nostra força: La democràcia i el nostre dret com a poble.

En sentirem de tots colors i la histeria a la capital espanyola serà considerable. Per tant ara més que mai les tàctiques partidistes no tenen cabuda i qualsevol obstacle pel mateix procés cal que utilitzi la generositat per donar un pas al costat i preservar un objectiu superior i el més important que Catalunya ha viscut els últims 300 anys. El Govern i el nostre Parlament ha de seguir els passos per executar el compromís i fer-lo arribar a tots els racons del món. La societat ha de ser conscient que serà la gran protagonista i que ningú ens regalarà res. Ens ho hem de guanyar. El 1714 molts van donar la vida per defensar les nostres llibertats, ara per sort, les armes queden arraconades, però la mobilització i el suport per defensar la nostra sobirania i fer arribar el missatge del SI a tothom serà la missió.

Un poble que desprès de 3 segles vol tornar a treure el cap al món i donar una nova lliçó de democràcia per damunt de reaccions cavernaries i unes estructures ancorades en règims anteriors mereix tot el respecte i ara cal estar a l’alçada del moment que tindre el privilegi de viure.

LA POR COM ARGUMENT

Demà ja tenim aquí un altre dia d’aquells anomenats històrics, amb l’anunci formal de data i pregunta pel referèndum, i la foto d’unitat independentista al voltant de donar la paraula al poble català perquè decideixi el seu futur. De fet i sobretot els independentistes ja tenim ganes de que tots els dies siguin no històrics per ser un país normal.

Aquest fet com podem suposar ja ha provocat les reaccions de l’Estat amb la seva actitud casposa i de temps passats sense cap respecte per la gent, la que també considera seva i la decisió d’un poble que simplement demana respecte. La por com a arma i l’amenaça com a clau de volta son els seus arguments. Hem vist la vicepresidenta Soraya dient amb veu ben irritada que ja podem fer els anuncis i actes que vulguem que el referèndum no se celebraria i parla de la solitud de Puigdemont. Crec que no caldria ni contestar. Primer demà veurà la foto d’una majoria dels diputats del Parlament amb unitat i de diferents ideologies al voltant del projecte i diumenge tornarà a veure una societat mobilitzada per defensar els seus drets democràtics. Per altra banda la negació de la realitat, produeix simple impotència, ja que la perseverancia i fermesa pel referèndum no es pot aturar i qualsevol mesura fora de lloc podria ajornar el problema, però tard o d’hora tornaria a ser damunt la taula. Em refereixo per exemple la inhabilitació del President o el mateix Parlament i la seva substitució provisional, la pregunta i un cop passat un temps que no es pot allargar en excés, tornariem estar al mateix lloc. Suposo que Soraya més enllà de la por que vol crear, ho sap perfectament.

El Partit Popular nega el referèndum, però a Catalunya va començant la campanya pel no, tota una declaració d’intencions i com no podia ser d’altra manera amb la por com argument. Ara toca intentar amb la gent gran i el perill de les seves pensions, cosa per cert ja demostrada per molts experts que aquestes seran molt més segures i quantioses en una Catalunya independent que una Espanya en fallida. Sense déficit fiscal, amb salaris més alts i menys taxa d’atur, els avantatges son de calaix. Per altra banda utilitzar la foto del President Pujol com espantall quan precisament representa la Catalunya autonómica de la que ja hem passat full i d’una manera o un altra no tornarà.

En definitiva, la por sense arguments contrastats porta a fer el ridícul i el que es pitjor donar una imatge molt trista que no entén de diàleg, i de democràcia.

GORDÓ: L’ACTA NO ES SEVA

En Germà Gordo, diputat de Junts pel Sí, investigat pel cas del 3%, ha pres la pitjor decisió que crec hauria de ser reflexionada, deixar el partit, el grup i no deixar l’escó no es de rebut. No ho es, com a mínim en aquesta legislatura tant especial que no es pot desvirtuar i requereix actuacions també especials.

Esquerra i PDCAT crec han reaccionat ràpid i amb eficàcia demanant la seva acta de diputat i un pas al costat necessàri. Per aquesta banda no hi pot haver queixes. Les excuses de Gordó en forma de apostar per defensar idees,principis i actuacions que quedarien orfes.

Realment, en Gordó líder del corrent Nova Convergència dins el partit i ara esquitxat pel cas 3 %, era o es un dels homes de confiança del President Mas, i segurament d’aquí be la seva presència a les llistes. Un caràcter més moderat i allunyat del pacte amb la CUP per aquesta legislatura. De fet assumir la responsabilitat i abandonar el seu partit es un bon pas, i faltaria el pas més important, deixar l’escó. Aquest no es seu i menys en aquesta legislatura, igual que no es de Junqueres, ni de Munté, ni de Lluís Llach per posar uns exemples. Son uns escons per un projecte concret que s’han compromès a dur a terme. No es una legislatura autonòmica normal, on cada partit presenta les seves propostes i les defensa. Per tant la seva excusa queda invalidada, aquesta legislatura no va de defensar idees o principis, va de donar un salt a l’autonomisme i donar la possibilitat a la societat catalana que ho reclama de decidir el su futur polític.

Es un be superior per damunt de qualsevol individualitat i Gordó ho hauria de saber perfectament. Crec que la seva pressumpció d’innocència hauria de ser sagrada i de fet ja hi haurà temps de demostrar les seves implicacions en el cas. Pel tema de l’aforament, ja hem vist com en el cas de la Irene Rigau tampoc va ser un obstacle.

Per tant, jo crec que la generositat i lleialtat son dues qualitats imprescindibles i que cada diputat al servei d’aquesta causa ha de portar incorporades en el seu ADN o deixar pas un altre persona. En aquest cas les sospites no poden ser un tema que s’utilitzi per anar en contra del mateix projecte i crec que en Gordó i el seu entorn ho haurien de saber perfectament.

LA INDIGNITAT D’AZNAR

Desprès dels darrers atemptats a Londres de moment amb un balanç de 7 morts i molts ferits, les reaccions es van succeint. Concretament a l’Estat espanyol i en la figura de l’expresident Aznar i en una nova mostra d’immaduresa o simplement de poques llums, va barrejar el tema dels atemptats amb el futbol i el seu equip. Com diu la dita catalana “on no n’hi ha no en raja”.

Efectivament a la seva resposta diu que nosaltres tenim més experiència que ningú amb el terrorisme i ho entén com una gran amenaça que cal combatre, llavors de cop i volta va dir que “permetin que acabi amb un punt i apart i vull dir que estic molt content per la victòria de del Reial Madrid i la seva copa número 12 d’aquest dissabte”.

Realment la fatxenderia dle personatge no coneix limitacions. Opina de terrorisme, quan recordem ell va ser un dels instigadors de les armes de destrucció massives inexistents a l’Iraq, i que va avalar aquesta guerra en contra de l’opinió de la societat espanyola i amb el resultat de milers i milers de morts i un país convertit amb el caos que encara perdura. Davant les evidències ni tant sols un perdó, simplement el que eren afirmacions categòriques es va convertir en que ell no ho podia saber i es va quedar tant ample. De fet es el mateix que amb la seva lluita amb el terrorisme d’ETA no ha fet ni un sol pas per col·laborar amb el procés de pau i les seves opinions sempre han estat de condemna i cap gest que ha recaigut tot en la banda terrorista i els mitjancers internacionals. La política de rendició sense condicions, per cert la mateixa que ara aplicaria amb Catalunya pel referèndum.

De fet la seva consciència es demostra barrejant un tema totalment intranscendent com el futbol davant la mort de gent innocent a mans de la barbàrie que vivim en el planeta sense fi. Per simple ética i moral, hi ha coses importants i altres per gaudir amb els nostres sentiments inclosos, però que davant de la vida, evidentment queden en un segon pla com no pot ser d’altra manera.

Una nova mostra de la categoria d’un personatge que amb la seva prepotència per bandera segueix donant mostres de voler estar per damunt del be i del mal. El mateix que va aplicar amb la seva etapa de Govern ho aplica a totes les facetes de la seva vida sense remei.

SENSE MIRAMENTS

Aquesta setmana amb la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum, l’anunci oficial de data i pregunta, per culminar la setmana amb la concentració de suport al Referèndum per part de les entitats sobiranistes, la tensió anirà en un altre nivell i en començarem a veure de tots colors. Ja sabem que els nervis aniran pujant de to i les reaccions també. Una cosa podem fer, seguir el nostre camí i no caure als paranys que anirem trobant per desactivar la democràcia i la força de les urnes. Es la prova del cotó per un poble que ha decidit que ja es adult per decidir.

No hi ha regles

per Salvador Cot
No hi ha regles. L’Estat ha decidit pitjar a fons l’accelerador per aconseguir demostrar -a la seva opinió pública, però també a Europa- que és capaç d’impedir que el Govern català posi les urnes a l’abast dels ciutadans. I que pot fer-ho sense haver de passar per les incomodíssimes fotografies de policies armats coaccionant les meses electorals i, si és possible, sense recórrer a mesures excepcionals, com la suspensió -ni que sigui parcial- de les institucions catalanes.

Per aconseguir-ho, les clavegueres funcionaran al màxim. Els serveis d’intel•ligència espanyols fa temps que collen, amb la vella eina del xantatge, qualsevol que pensin que pot aportar informació sensible contra els líders del procés català. Apareixeran dossiers nous i cauran condemnes estratègicament col•locades els dies clau. Els mitjans de comunicació de Madrid justificaran, dia a dia, les accions de l’Estat i mantindran el convenciment de l’opinió pública espanyola en què les conseqüències de qualsevol crisi només afectaran, quirúrgicament, als catalans.

I una novetat. La Fiscalia ja s’ha posat al costat de la reclamació de Societat Civil Catalana perquè Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs acabin responent amb el seu patrimoni personal per haver organitzat el 9N, una acció que podria extendre’s als funcionaris. L’estratègia no és nova, ja han confiscat diners a l’ANC i Òmnium i ara, simplement, es tractaria d’amenaçar també a les persones.

Tot això cal tenir-ho clar i denunciar-ho. En especial perquè, en paral•lel, continuarà activa la campanya que exigirà una polidesa exquisida a les institucions catalanes per a cada moviment en direcció al referèndum. No hi ha regles.
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d’Estat