ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNA COARTADA

El pas endavant que diuen CSQP va donar ahir en el Parlament anunciant el suport al Referèndum unilateral amb la condició d’un aval internacional com la Comissió de Venècia es un pas i crec important, ara bé, te parany i tampoc ho podem oblidar.

Efectivament, la Comissió de Venècia nomes es pot pronunciar per iniciativa pròpia o si ho demana un Estat. D’aquesta manera la Generalitat o El Parlament no ho podrien demanar directament. Per altra banda segons regeix en els seus codis interns, els referèndums han de complir la legalitat conjunta i no es poden celebrar si la Constitució o Estatut no ho contemplen. Alhora fixen un termini d’un any per fer una llei que reculli els aspectes fonamentals del referèndum.

Vist això, podem veure que la operació claredat no es tant clara com sembla. Es valora el gest, però hem de ser conscients de les grans dificultats per obtenir aquest aval. No veig a l’Estat espanyol demanant aquest fet francament i tornariem estar a al cap del camí, amb aquest cercle vicios que alguns volen perpetuar. Per descomptat la legalitat conjunta i la contemplació del mateix a la Constitució espanyola tampoc el veig, precisament quan es l’arma que s’utilitza per impedir qualsevol eina democràtica perquè el poble català decideixi. Per últim els límits del Setembre anunciats pel fet no lliguen amb aquesta llei amb un any previ de marge. Tot un seguit d’impediments que poden deixar aquest pas amb un no res i evidentment ho saben.

Tampoc cal desesperar-se, si es demostra aquesta impossibilitat com es manifesta pot ser algun altre tipus d’aval internacional que donaria encara més solidesa al referèndum català i deixaria despullada aquesta coartada del partit dels Comuns per mantenir la seva ambigüitat en el tema amb el rerefons de negar el nostre dret a decidir.

Crec que el moment de decisió final encara no ha arribat i en aquest punt aquest partit haurà de triar entre la democràcia i el respecte a la sobirania catalana o estar al costat dels hooligans de la imposició i la negació dels nostres drets com a ciutadans i com a nació sobirana. Ells hauran de triar i aquest cop sense cap coartada.

EL DE SEMPRE

Ens va visitar a Barcelona Susana Diaz amb la seva campanya per liderar el PSOE, i va deixar clar que entre la visita de Soraya a Tarragona i la seva, poques diferències argumentals hi trobariem.

Va treure a passejar tots els tòpics i insults contra la població catalana i el procés. Ens diu que no hi haurà referèndum, i tots ho sabem ja que seria fora de la llei, us sona aquest argument en boca del Govern Popular dia si i dia també. Ha relacionat els partit catalans independentistes i els seus liders amb la corrupció i el desig de fugir a un nou Estat. El hit de la sobirania també ha tingut cabuda, ja que pertany a tots els espanyols, i fins hi tot els auguris de desastre absolut pel nostre territori si culmina el camí engegat.

Cal dir en primer lloc que Diaz no se li coneix feina que no sigui amb càrrecs proporcionats pel seu partit, cosa que ja es un bon currículum per començar i que lliga molt bé amb aquesta classe política que ha oblidat el servei a la ciutadania per viure de la mateixa. El seu cinisme es de grans proporcions, les dosis de catalanofòbia que li supuren pels seus discursos fan veure la seva poca qualitat democràtica, i alhora les seves acusacions de corrupció als Populars no amaguen el major cas de corrupció sota el seu mandat andalús amb els EROS, i la seva posició favorable precisament a donar suport al Govern Popular i rebutjar una alternativa que era possible i coherent, però que implicava reconèixer que la democràcia no te fronteres i que Catalunya havia de decidir el seu futur, massa per ella.

Els seus arguments contra el procés català no tenen cap diferència amb els seus companys Populars augurant desastres que cap analista econòmic independent certifica i cap cas en el món hi dona cobertura. Sap el que tots sabem i que curiosament no ho sabem ni nosaltres. No serà que els seus desitjos es confonen amb la realitat, i que no s’imagina la supervivència andalusa tal com la coneixem sense les generoses aportacions catalanes. Barreja independència i corrupció, com si fossin sinònims, oblidant els nombrosos casos del seu partit que naturalment amaga. Com es normal parla de la sobirania i no ens reconeix, pretenent que tothom decideixi per nosaltres, en un cas únic al món, i deixant en evidència que a casa meva el color de la paret del menjador el decideixo jo i no la comunitat de veis.

En definitiva, aquesta Espanya de la que volem fugir i dos partits com dues gotes bessones en un sistema podrit i uns líder amb la cantarella que podriem justificar com el de sempre.

POLÈMICA SENSE FONAMENTS

Ahir vam poder veure un nou episodi de la guerra bruta dels Mitjans de l’Estat contra el procés democràtic català, amb l’ajut dels partits a l’oposició al Parlament català i la seva escenificació d’indignació i sorpresa com si altrament ahir baixessin d’un altra planeta desconegut.

Concretament el Pais publicaba fragments de xerrades de Lluís Llach, on segons ells deia que amb l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica els funcionaris haurien d’obeir-lo o serien sancionats, així de clar.

Cal dir primer, que aquestes paraules exactes no es corresponen amb el vídeo difós exactament, cosa que ja dona a entendre la barroeria i el poc estil i ètica periodística de la font. De totes maneres, la cosa es tant simple com que les lleis s’han de complir. Quantes vegades hem sentit aquesta frase de les institucions de l’Estat o dels partits de l’oposició al Parlament en referència a sentències o lleis espanyoles. Es veu que això per les lleis que emanen democràticament del Parlament no funciona igual.

Una vegada llençada la bomba, faltaven els animadors de torn amb cara d’escàndol i sorpresa per acabar d’arrodonir el tema. Suposo que saben que hi ha una majoria al Parlament escollida pel poble amb un objectiu clar validat pel mateix, i un full de ruta per dur-lo a terme. Ho poden ignorar, poden fer veure que no ho veuen, o poden ser uns irresponsables, però el fet es el mateix. Per tant un cop comprovat que l’Estat no vol acordar ni dialogar sobre la reclamació catalana hi hagi 2 milions de persones al carrer o n’hi hagi set milions. No pensa fer servir la solució democràtica. Per tant el full de ruta unilateral haurà de ser l’opció, sinó entremediar amb un cul de sac. Aquí entraria la legalitat que donarà cobertura al referèndum i que posteriorment enllaçarà amb la nova legalitat catalana i que com totes les lleis s’hauran de complir. Al mateix temps qui incompleixi les lleis rebrà una sanció exactament com ara i sempre en un Estat de dret. No hi veig el problema, es una gran obvietat.

Em sap greu com mitjans catalans també presenten aquesta notícia com a tal, quan no ho es, i no es pot caure en aquests paranys. El cinisme te un límit i aquests partits de l’oposició seguiran mesurant amb una vara diferent l’Estat espanyol i Catalunya amb obvietats com l’acatament de les lleis o amb preguntes sobre les despeses de la diplomàcia catalana, sense denunciar els favors esmentats per Margallo per desacreditar la democràcia catalana amb fons públics.

En definitiva, tots sabem que depén de nosaltres i acatar les lleis del Parlament es essencial i per cert no es cap delicte pels funcionaris, ni la ciutadania en general.

ELS PREJUDICIS DE ZAPATERO

Que un president espanyol com Zapatero, vingui a Catalunya ha donar lliçons fa llàstima, encara més si les acusacions que llença a l’aire no tenen cap fonament i nomes busquen quedar entre les ments de les persones de bona fe i així escampar una gran mentida amb total impunitat.

Ell, es el mateix que va dir “Apoyare el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”, ho dic pels fràgils de memòria. Recordeu que va passar, doncs que no nomes no hi va donar suport, sinó que va ser un dels principals artífexs conjuntament amb el seu partit per deixar-lo en paper fumat i raspallar-lo sense compassió. Ara en referència a la candidata Susana Diaz, acusa a Catalunya de gaudir de prejudicis per ser dona i andalusa, o sigui recorrent al seu origen que també ens comenta va passar amb Carme Chacon i la seva catalanitat. Per reblar el clau justifica el seu suport a la investidura de Rajoy per responsabilitat i no poder sumar.

Cal tenir molt de cinisme per dir el que es diu sense saber valorar les conseqüències i l’ètica de l’engany permanent amb el tot s’hi val. Susana Diaz es la mateixa que ens acusa de voler trencar Espanya i de quedar-nos els diners dels andalusos entre d’altres acusacions. Ho recorda això Zapatero, suposo que per ell la catalanofòbia constant de la candidata no deu ser cap raó pel seu poc suport a Catalunya i cal recorrer a motius sense arguments.

Francament, li diria que a Catalunya tenim tants prejudicis que hem tingut un president, com en Montilla, d’origen cordobés sense cap problema, no recordo un president català a Espanya per cert, i que moltes dones com Ada Colau a la capital catalana, o Núria Parlon per posar dos exemples son alcaldesses sense cap problema. Segurament tampoc li interessen aquestes dades. Ja que el que importa es escampar una mentida al preu que sigui.

Parlar de la catalanitat de Chacon, quan ella mateixa va amagar el seu origen per poder disputar la secretaria general del PSOE, un altra dada que segurament no li interessa i que explica qui te els prejudicis.

En definitiva, un president espanyol sense cap tipus de credibilitat, amb la missió d’escampar mentides per crear opinió favorable als seus interessos en el partit. Com deia al principi, un baix nivell per una democràcia de baixa qualitat.

EL MILLOR DE LA HISTORIA

Després de veure l’anomenat clàssic del futbol ahir, i com a culer de cor des de que tinc us de raó, i deixant clar que no em calia una nova demostració ahir per afirmar sense discussions que Leo Messi es el millor jugador de la historia d’aquest esport anomenat futbol. Es així de simple, ras i curt.

Segurament amb el pas dels anys, tindrem consciència de tot el que ha fet i de la sort que hem tingut de gaudir-lo amb els nostres colors. Aquesta última imatge ensenyant la samarreta blaugrana davant el públic del Bernabeu ja formarà part del nostre imaginari particular amb orgull.

No es nomes un golejador, que no hi ha dubte pels números mostrats no te rival, es un jugador complet que te una visió com ningú, assisteix en espais de temps tant ràpids que la resta de mortals encara no ens imaginem ni la jugada que es pot fer, dirigeix l’équip, assumeix el lideratge i tot el que es pot demanar d’un jugador complet i el millor en cada faceta del joc. Son tants i tants records que tot hi que altres figures com Pele o Maradona per exemple han marcat èpoques marcats per aquesta vareta màgica, el context actual tant de preparació física, partits disputats i nivell en general es superior al passat i per tant podem afirmar que es ja el millor jugador de la història.

El món ho te clar, i trobo insultant les campanyes des de la capital espanyola per negar aquesta evidència i intentar crear un debat que no existeix amb un altre jugador amb el que no admet comparació possible. Aquest pertany a la categoria de gran jugador i golejador, però no forma part d’aquest grup especial. Per damunt de premis atorgats i títols conquerits, la qualitat no admet dubtes.

Un plaer immens veure com un jugador així ensenya amb orgull els nostres colors a aquells que intentan modificar la historia a la seva conveniència. Ell ha contribuit decisivament a fer gran aquest club i posar-lo al nivell que li corresponia, i això no ho podrem oblidar mai, i un cop retirat segurament ens lamentarem de per altres motius, o per la llei mateixa de l’esport no haver pogut conquerir encara més títols pel museu blaugrana.

S’acaben els adjectius, nomes queda seguir gaudint d’ell fins la seva retirada.

UN SISTEMA SENSE LÍMIT

La trama d’aquests dies a Madrid, amb la detenció del que va ser president de la Comunitat de Madrid entre molts d’altres, les sospites sobre diverses empreses com la Companyia que controla l’aigua, o les llagrimes falses d’Esperanza Aguirre al sortir dels Tribunals, no deixa de ser un capítol més de la comèdia anomenada “Com canviar de sistema sense canviar res”.

Es esfereidor veure com el Partit que governa en aquests moments Espanya, els Populars tenen molts i molts casos de corrupció sense fre, com per exemple més del 90% dels Ministres de l’época Aznar han estat imputats i condemnats, com des dels llocs de poder han espoliat sense fre amb benefici propi. Com territoris sencers com València han quedat arrasats per aquests voltors de la política. Malauradament veiem com el que podria ser la seva alternativa, el PSOE no s’ha quedat enrere i els seus casos de corrupció també son una xacra sense fre.

Institucions, la Justícia, les grans empreses i tots els resorts de poder espanyols han estat font de milions i milions d’euros públics que han anat a butxaques privades sense cap control i evidentment en perjudici de tota una societat que lluny d’iniciar una mena de revolució, comença a veure amb normalitat com una mafia gegant en forma dels seus representants porten el sistema on de moment l’han portat.

De fet, el començament d’aquest frau democràtic i país amb els pitjor vicis, te origen amb una falsa transició d’una dictadura de 40 anys amb el sistema de corrupció que l’ha caracteritza a una democràcia de la qual nomes hi ha un nom, sense canvis estructurals, sense responsabilitats i com deia aquell “todo atado y bine atado”. Aquests 40 anys de nou model nomes han servit per veure la cruesa de la realitat.

Un règim podrit, on els favors i els escàndols son esmorteïts pel mateix poder que viu en aquest fangar gegant ja insuportable, sense separació de poders i on la política ha passat de representar al poble ha ser el modus vivendi duns quants que sense escrúpols han deixat un país en un no res.

No hi ha dubte que la responsabilitat civil també hi es. Nomes cal veure les reaccions, els hooligans de cada partit que ens diuen “i tu més” o la confiança donada amb uns representants un cop i un altre amb una motxilla carregada de corrupció i frau sense importar o amb una memòria molt curta.

Arribats a aquest punt no es pot esperar massa d’un Estat com aquest i cal apartar-se abans no sigui massa tard.

VISUALITZACIÓ I CONFIANÇA

Subscric la idea de Liz Castro amb la foto de la transversalitat i unitat a la Campanya amb els 3 o 4 líders principals amb una sèrie d’actes per tot el Territori conjunts amb un discurs consensuat i donat confiança a la població i transmeten que parlem de democràcia i de que volem ser de grans com a país, deixant per sota sigles de partits i ideològies que seran la fase posterior.

El quartet del referèndum

per Liz Castro
Últimament viatjo molt per Catalunya. I arreu on he anat, la gent sempre em repeteix les mateixes dues coses: el primer és que tenen l’energia molt baixa. No saben què han de fer, no entenen per què no comença la campanya pel Sí, es preocupen pels detalls del referèndum, i no tenen clar si es farà, malgrat el suport i la confiança pràcticament unànims per a i en el President Puigdemont.

La segona cosa que em diuen és que volen veure mostres d’unitat i pensen que és impossible. Sempre ens dividim! Sempre ens matem entre nosaltres! No sabeu les vegades que m’han explicat la tendència dels catalans de dividir-se sobre minúcies. Tres caps, quatre barrets (No importa que també m’ho han explicat els bascos, i fins i tot gent d’Estats Units!).

Jo sempre insisteixo en que la unitat és important però que també hem de valorar la transversalitat. El fet que aquest moviment abraça des de l’esquerra molt esquerra fins la dreta bastant dreta pot ser difícil de gestionar (ok, és difícil de gestionar), però també és una font de fortalesa que serà la clau de l’èxit. (La falta de la transversalitat és una de les febleses que té el SNP.) Que estigui treballant junts per elaborar les tres lleis de desconnexió és fabulós. Que es barallin dia sí dia també en públic, no tan.

En aquesta foto de transversalitat sobiranista, també hi pertanyen els Comuns. Per tant animo a la gent a donar-los una mica d’espai, que al cap i a la fi són demòcrates, encara que prioritzin altres temes abans de la independència. No convenç gaire sacsejar-los cridant “Que no ho veieu, botiflers, que s’ha de guanyar la independència per resoldre la pobresa energètica i donar la benvinguda als refugiats??” encara que ho diem amb tota la bona voluntat i tot el convenciment del món. I voler els seus votants mentre malparlem dels líders tampoc és una estratègia massa lluïda.

De fet he estat parlant amb alguns d’aquests votants desitjats -gent compromesa amb el país, que segurament votarà que sí en el referèndum però que no estan disposats a parar les seves vides fins que arribi la butlleta, ni creuen en cap dels partits indepes. I estan francament farts de parlar del tema.

El secret a tot és que la unitat trempa, inclús entre els Comuns. Cada vegada que surt l’estimat Puigdemont en un acte amb l’odiada Gabriel, o l’odiat Puigdemont amb l’estimada Gabriel, els catalans cansats aixequen la vista i diuen, “Ah, això va de debó. M’hi torno a posar.”

I això em va donar una idea. Imagineu-vos que els líders dels tres partits indepes fessin una gira pel territori per explicar el referèndum i per demanar el Sí. Deu actes, deu setmanes, deu regions. Oberts al públic, contestant preguntes, als auditoris més grans. Puigdemont, Junqueras i Gabriel. Compartint l’escenari. I si vol participar-hi l’Ada Colau, ja que defensa el referèndum, crec que també hi hauria de ser. Imagineu-vos aquest quartet explicant aquest referèndum vinculant, i aquest nou país, des del punt de vista de cadascú. Hauria de ser una cosa espectacular, gran, digne dels quatre ponents i de la transcendència de coordinar-se grups tan dispars per un objectiu en comú tan complicat.

Organitzades per la societat civil, aquestes conferències no només arrasarien de públic sinó que inspirarien la gent a tornar a agafar embranzida per acabar aquest gran repte que tenim davant. Atraurien l’atenció d’aquell sector tan difícil on encara hem d’arribar. Perquè si els polítics poden posar-se d’acord per venir a veure’ns i contestar-nos les preguntes, si ells poden posar el país davant del partit durant aquest periode d’aquesta manera tan oberta, si es poden donar la mà i treballar junts, que no dubtin que nosaltres també hi serem. El quartet de la democràcia, el quartet del referèndum. Quatre caps, quatre barrets. Esteu convocats i convidats!

DECLARACIÓ SENSE EMBUTS

Les declaracions del Vicepresident Junqueres sobre la Declaració unilateral en cas de no poder celebrar el referèndum per impediments de l’Estat ja ha generat polèmica. De fet i com diu en Salvador Cot, no hi ha marxa enrere possible, no es pot retornar a la casella zero, ja que aquesta com a tal no existeix. De fet es una opció ja contemplada en el Llibre Blanc i en el programa electoral. No es un capritx, es una conseqüència lògica de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol i del compromís dels nostres representants amb el que el poble els ha demanat. No es pot aturar, seria una coacció intolerable, no s’ho poden permetre els nostres polítics, ni els seus partits i el poble tampoc ho perdonaria. El recorregut es massa llarg com per ara oblidar.

De fet qui no ho vulgui veure, la realitat el passarà per sobre com un tsunami i haurà de despertar de cop i acceptar la nova realitat que es vagi generant, com sempre ha passat.

Ni Gibraltar espanyol, ni Jocs a Madrid, ni Catalunya autonòmica

per Salvador Cot
L’Estat s’equivoca. No hi ha a Catalunya un sol polític (ni Junqueras, ni Puigdemont, ni Forcadell, ni ningú) que tingui marge suficient com per anar a unes eleccions autonòmiques, sense referèndum, com si no hagués passat res des d’aquella manifestació contra el Tribunal Constitucional de 2010. És impossible. Fins i tot encara que es posessin tots d’acord en acatar la prohibició i oblidar-se del procés, l’única conseqüència pràctica seria una inestabilització immediata del país i la ràpida substitució de les actuals direccions de PDeCAT i ERC. El paisatge idíl•lic d’una Catalunya autonòmica que torna mansament al peix al cove i a la Puta i la Ramoneta, controlada des del café para todos i aconformant-se amb Rodalies és una quimera de les dimensions de Gibraltar español o els Jocs Olímpics de Madrid. No passarà perquè no pot passar.

A Catalunya, l’unionisme no té prou base social com per prendre les regnes de les institucions, i menys encara quan es correspon, directament, amb un règim tan desgastat com el que va succeir a la dictadura franquista. Per interès propi, fins i tot Podemos preferirà la independència de Catalunya a tancar files amb PSOE i PP, un gest que seria mortal de necessitat per a tot allò que va sorgir del 15M madrileny. El règim del 78 encara és fort, però té ben poca legitimitat a Catalunya.

Per tot plegat, és obligat que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras tanquin files amb una declaració unilateral en cas de prohibició física del referèndum del mes de setembre. Entre d’altres raons, perquè no tenen alternativa. En el fons, la independència depèn de què Madrid mantingui la negativa radical fins a les últimes conseqüències.

ADA COLAU I EL SEU IMAGINARI

L’alcaldessa de Barcelona en una entrevista televisiva i preguntada per un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, deixa anar que una victòria del Sí no vol dir proclamar la independència. Un avís per navegants. Si sumem les declaracions de Rabell sobre la semblança entre el referèndum turc d’aquesta setmana i la seva falta de garanties i lligat amb el cas català, crec que hauriem de tornar a aclarir conceptes per no prendre mal.

Ada Colau, al veure la polseguera aixecada va recorrer a l’argument del tall a la seva entrevista i treure frases del context complet. Ho va complementar que hi haurà d’haver negociació amb l’Estat espanyol per fer-se efectiu, afegint que sempre defensarà la democràcia per resoldre el nostre tema. Alhora Rabell furga en la ferida oberta pels observadors internacionals al referèndum turc i la seva falta de garanties.

Crec que entre el capítol entre PDECAT i Esquerra per les declaracions de Bonvehi que ja ha estat prou decebedor per totes les parts, un per no medir les paraules tot hi ser un dinar amb militants i expressar dubtes que de cap manera es poden posar damunt la taula, i altres per enregistrar converses entre dos partits que em semblen que van junts a la mateixa coalició i amb un objectiu ben clar i definit. Tot plegat força lamentable. Si tornem als Comuns i els seus lideratges veiem com continuen embolicant la troca que vull creure que entre els seus militants no succeix.

Colau altera l’ordre de les coses i crec que això no te interpretació possible. En un referèndum vinculant, en aquest cas per la independència catalana, si la victòria es del Sí, evidentment comporta una proclamació de la mateixa, i naturalment i posteriorment s’obre el periode de negociacions amb l’Estat espanyol i la Unió si cal. El resultat ja no es qüestiona. La sobirania popular i la democràcia ho ha validat. Especular sobre això seria surrealista.

En referència a Rabell i les seves similitud, si vol te l’exemple escocés ben aprop i també podria fer el mateix símil i em sembla que en aquest cas ningú ha discutit sobre les garanties. En qualsevol cas aquestes son responsabilitat de tots i ell també hauria de ser un actiu conjuntament amb la seva formació per fer-les possibles i no aprofitar qualsevol excusa amb referèndums que res tenen a veure amb el nostre context.

En definitiva, una eina vital de la democràcia es la sobirania del poble i aquesta s’expressa al voltant d’unes urnes i els seus vots. De cap manera podem tergiversar aquesta essència bàsica i molt menys llençar missatges erronis o contradictoris en si mateixos. La població i el país es mereix un respecte.

TENSIONS LÓGIQUES

La reunió del President Puigdemont amb els principals actors que validen el referèndum i amb l’objectiu de fons de la independència d’aquesta setmana va ser a la meva manera d’entendre un toc d’alerta i una crida a la responsabilitat i compromís per part de tots.

Veiem com diferents retrets i declaracions fora de lloc es van succeint els últims dies, l’exemple de Marta Rovira deixant anar la contractació d’aturats per la jornada del referèndum, o les declaracions de Bonhevi de PDCAT i la seva crida a presentar en unes eleccions un candidat autonomista, cosa no greu ja que es referia a unes eleccions autonomiques si surt no al referèndum o el procés fracassa, la pressió de la CUP per posar la data i pregunta ja pública i moltes mirades de desconfiança i gests que semblen posar el partidisme per damunt de l’objectiu.

Com que no cal dramatitzar, cosa que estem molt acostumats des de l’inici del procés, i tots coneixem gent que incendia les xarxes per qualsevol petita relliscada sense calcular el com i el perquè. La tensió per les setmanes que s’acosten son palpables. Ja no hi ha marxa enrere i tant la part pràctica i física de la mateixa votació, com la part legal que l’ha de donar ampara han d’arribar al seu punt culminant. Tot això dins la legalitat espanyola, i amb un Govern i Fiscalia atents a qualsevol moviment i amb la destral de les inhabilitacions ben viva. Una maquinaria de l’Estat que veiem com no s’atura com comprovem amb les declaracions americanes, res de nou per altra banda però que no han estat gratuïtes ni innocents.

Ara nomes hi ha una recepta, unitat en tots els actors, aparcar definitivament la batalla ideològia i uns càlculs electorals que nomes tindrien sentit en una Catalunya autonòmica que no contemplem. Cal complicitat de totes les parts i seriositat rigorosa en cada pas fins arribar al xoc inevitable. Un cop allà la complicitat del carrer serà clau per defensar les seves institucions i la democràcia. Alhora la fermesa i el risc sense xarxa dels nostres representants també. Qui no ho pugui assumir,ara es el moment de fer pas enrere i donar lloc a nous actors disposats a arribar fins al final.

Ningú va dir que fos fàcil, i no ho serà. La tensió serà terrible, però toca demostrar que de les paraules es passa els fets i que el poble i els seus representants van de la mà en una mateixa direcció sense retorn.

Es l’hora com deia en Partal avui, de passar de l’improbable a l’inevitable. El Govern espanyol també ho sap.

UN ACCIDENT

Tots vam veure com a Madrid i amb la investidura de Mariano Rajoy com a president espanyol, la defenestració de Pedro Sanchez com a líder socialista, i el suport d’aquest partit al president Popular, el PSC, encara conservava una mica d’independència i es va mantenir ferm amb el seu compromís de “no es no”, trencant la disciplina de vot a les files socialistes i provocant les guerres que posteriorment hem vist i que han acabat amb un PSC sense la C i totalment convertit amb sucursal catalana del PSOE a Catalunya.

Ahir es va filtrar la intervenció de Miquel Iceta al Comite Federal l’1 d’abril on es mostra clarament penedit del sentit del seu vot a l’esmentada votació, i assegura que aquest accident no tornarà a passar, ja que una decisió de partit on van participar i votar no es pot canviar de cap manera. De fet a la mateixa reunió va signar el protocol d’unitat de les dues formacions, que a la pràctica dona el poder de decisió a Madrid en tots els temes importants.

Realment trist, veure un polític, en aquest cas català renunciant a les seves decisions i assumint que van ser un error que garanteix no tornarà a passar. La qualificació d’accident també deixa despullats els seus companys socialistes catalans que van matenir la coherència per damunt de les ordres de partit. Una submissió impròpia del que es vol anomenar líder d’una formació abans sobirana i ara com deia una simple sucursal a Catalunya del germà gran a Madrid i renunciant a qualsevol poder de decisió real, que alhora deixa orfes molts votants que en clau catalana encara confiaven amb aquest partit ara ja desaparegut per la covardia i submissió dels seus dirigents.

Es la viva imatge de la Catalunya autonòmica, contenta en ser locomotora d’Espanya i sacrificada en tot el que calgui sense poder de decisió i amb prohibició d’aixecar la veu i no trencar aquest imaginari i paper reservat sense dret a canvi.

Un partit que senzillament era un accident.

LA HIPOCRESIA DE LA MORT

La mort d’un personatge públic i humanament si la seva edat no es avançada com es el cas de Carme Chacon sembla porta incorporat una dosi de grans lloances i reconeixements, que segurament amb vida anirien en direcció contraria en molts dels casos.

Ho veiem aquests dies amb els mitjans i el tractament de la mort. Per endavant el condol als seus familiars i amics, nomes faltaria i deixant de banda aquest àmbit personal desconegut per mi, pel que fa al terreny professional, crec que no es un exemple de gran política com es comenta i oblidant diverses parts del seu currículum precisament criticades per aquells que ara fan un exercici d’hipocresia que no caldria.

Chacon representa aquell esperit antidemocràtic que no vol saber res de l’opinió dels catalans amb temes com per exemple la independència, i on la imposició i el saber per la seva boca el que ens interessa o no, o el que volem o no es una constant com malauradament molts altres polítics del seu partit i dels Populars entres d’altres. La seva gestió pessima amb habitatge, recordo declaracions sobre els desnonaments no precisament amables, i aquella persona que legítimament va posar les seves ambicions al PSOE per davant dels socialistes catalans,i allò del que renegava per la seva identitat, curiositats de la vida li va impedir arribar al cim que volia arribar.

Com diu en Toni Aira,defensar un encaix impossible per damunt d’escoltar les opinions dels protagonistes no es de rebut. Descansi en pau.

Chacón i l’encaix impossible
per Toni Aira
Vagi per endavant que jo també sóc dels que va conèixer Carme Chacón en persona i que, malgrat estar-ne als antípodes en molts fronts, la considerava una persona afable i d’un tracte personal i humà exquisit. I això fins i tot quan sabia que el seu interlocutor se les havia dit de fresques, com havia estat el meu cas quan ho havia cregut justificat i necessari. Chacón era, en aquest sentit, una política que això ho sabia encaixar. Altres coses no tant.

Ella que havia conegut l’èxit polític de molt jove, com a vicepresidenta del Congrés primer i com a ministra després (per començar, d’Habitatge, i tot seguit de Defensa), mai va acabar d’encaixar la pitjor derrota del PSC en unes eleccions generals espanyoles, l’any 2011 amb ella de cap de llista, després d’haver-ne conreat els millors el 2008. En només tres anys, amb la gestió nefasta de Zapatero amb la crisi, però també amb el Tribunal Constitucional ventilant-se l’Estatut que el PP molt especialment (però una part important del PSOE trepitjant-li els talons) havia convertit en el gran anatema, el crèdit d’una part de la societat catalana amb els socialistes es va esgotar. I ella es va resistir a encarnar-ho en primera persona. Igual com no assumia (no es conformava, en aquest cas) que la jove generació que havia accedit amb ZP al poder passés com un sospir.

Tampoc no va poder encaixar que ella, més PSOE que PSC quan el PSC insistia en tenir un mínim de vida pròpia, perdés per una vintena de vots en la seva batalla per la secretaria general dels socialistes espanyols, amb una crua batalla interna en contra que fins i tot va arribar a utilitzar la seva condició de catalana com a factor d’erosió. Fins i tot ella era sospitosa d’alguna cosa, pel simple fet de ser catalana. Ni la idea d’Espanya ni la seva idea de federalisme no eren suportables per a la majoria del PSOE.

Al final, els problemes de Chacón per encaixar els sotracs de la seva carrera política tenien de fons un problema d’encaix de signe diferent: el d’una Catalunya que no vol ser encaixada a Espanya. Una Catalunya que bàsicament vol ser. El què? Allò que decideixin els seus ciutadans. I aquesta realitat que no la metabolitza ni la generació política de Chacón ni les velles generacions que no marxen del PSOE ni amb aigua calenta, l’encaix impossible que ells volen només a la seva manera, la del mainstream espanyol, va ser la gran pedra a la sabata d’una carrera política que podria haver tingut molt més recorregut si les coses fossin diferents. Però les coses són com són, i no com les voldríem cadascú de nosaltres a la seva manera. Com la vida mateixa, que ha comès la injustícia de dur-se massa d’hora una política de sort variable que era una persona força millor i de tarannà humà molt estimable.

EMBOLICA QUE FA FORT

La nova formació dels Comuns amb en Xavier Domenech al capdavant i la mà d’Ada Colau ben present ens diu que es revolucionaria i defensa una Catalunya amb sobirania plena dins d’una República espanyola plurinacional. Una sobirania compartida fraternalment amb els altres pobles d’Espanya. Defensaran un referèndum si es efectiu, una aposta unilateral, però alhora critiquen el full de ruta i ho tomben les mocions que parlaven d’aquesta via cap a la independència. Tot un embolic.

Realment, sort que ens diuen que ja han fugit d’ambigüitats, i que tot es molt clar en els seus postulats de Tercera Via 2.0 . No crec hores d’ara que ningú entengui les posicions embolicades que defensaran els Comuns. Aquell si però no i tot el contrari en un reguitzell de propostes contradictòries entre si i destinades a que tothom si senti identificat. Segurament tothom hi trobarà un espai per agafar-se sempre que no l’importi compartir-lo amb altra gent que agafarà un altre part completament contraria. Tota una presa de pel monumental.

Una Catalunya sobirana, entenc que un Estat però supeditat amb tots els pobles d’un altre Estat anomenat Espanya i sempre fraternal pels segles dels segles. Com a definició seria completament fracassada, ja que no pots ser un Estat amb tot el que això comporta, supeditat amb un altre, i que alhora li dictes la forma en que ha de desenvolupar-se, en aquest cas una República, quan tots sabem que Espanya es una Monarquia ara per ara. Un desgavell que ens porta a actualitzar aquells postulats socialistes o que defensava el mateix Duran i Lleida i la seva desapareguda Unió amb una especies de joc de nines russes, una dins l’altra i on Catalunya lògicament no era la més gran i per tant no dominava tot el joc.

Aquesta es la clau. Un Estat no està supeditat a un altre, en tot cas pot cedir sobirania a ens superiors com la mateixa Unió Europea per exemple. La sobirania es plena o no es. No hi ha mitges tintes. Això no deixaria de ser una autonomia modificada on les decisions finals mai son teves, i menys les importants. Ens parlen de referèndum que sigui efectiu. Evidentment perquè ho sigui depèn de la gent i del que ho organitza, res més, en aquest treball si volen sumar els comuns o no. Segurament les dues coses alhora i tornem a començar.

Per si algú no s’ha perdut encara, proposo un nom per la nova formació EQFF “Embolica que fa fort”, segur que hi estaran molt còmodes, sempre fraternalment esclar.

REPROVACIÓ POLÍTICA

El Parlament impulsat per CSQEP en una moció de reprovament a Vicent Sanchis, nou i recent Director de TV3, i secundat per tots els grups inclosa la CUP, amb excepció de Junts Pel Sí, acorda la mateixa, que ara caldrà veure quins efectes produeix amb la corporació.

Hi ha critiques per la falta de neutralitat del periodista, recordo independentista i alhora per la manera i procediment per nomenar-lo amb falta de consens. Cal dir arguments tots ells falsos i tant sols amb la dèria política al cap.

En primer lloc, tant sols fa 15 dies que Sanchis ocupa el càrrec i per tant sense temps per prendre decisions, i poder avaluar les mateixes. El sistema de nomenament va ser acordat el 2007 pel tripartit de Govern llavors amb Iniciativa al Govern i que concedia al Consell de Govern el poder de nomenar càrrecs públics de la Generalitat. La CCMA te plena capacitat i ho va fer en votació a primera volta. Parlen de formes quan la llei no obliga a comunicar a la Corporació el nomenament al Parlament, de fet des de 2008 mai s’havia comunicat previament als partits i ja son vuit directors. De fet el Consell es un organ polititzat amb un caramel llaminer pels partits, cal dir que abans del 2012 dels 12 membres, 11 en tenien carnet de partit, demanar ara la marxa enrere es un plus de cinisme. També caldria dir que ICV va pressionar Ada Colau per les quotes electorals televisives i que aquesta va haver de cedir. Aquests mateixos ara parlen d’ètica en aquestes decisions.

Realment tant de cinisme polític fa mal a la vista, en aquest cas amb la CUP i els Comuns fent el joc als partits unionistes interessats amb el màxim control de la Corporació televisiva catalana i contraris a les idees de Sanchis que creuen no afavorirà els seus interessos. Per altra banda molt trist veure com totes les raons son falses i un cop més ens disparem un nou tret al peu sense cap motiu evident i nomes per interessos partidistes.

Esperarem ara la decisió de la Corporació, que hauria de defensar la seva independència, i destapar aquesta farsa viscuda ahir al Parlament.

NO PRENGUEM MAL UN ALTRE COP

Com tots sabem, el procés ha patit molts esculls exteriors, principalment del Govern espanyol via judicial i via poder estatal en els mitjans i en el poder judicial i econòmic. De totes maneres aquests son bastant incontrolables i es previsible que a mesura ens acostem al final la virulència anirà en augment per part d’un Estat amb greus mancances democràtiques i sense cap intenció de fer política per resoldre temes polítics en clau d’una democràcia.

Tanmateix, hi ha un segon front, que es el nostre intern i les dificultats que s’han hagut de superar entre el dos grups que van endavant amb el procés i que formen la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP. Tots recordem diversos capítols que en molts casos han provocat estupefacció i vergonya a la societat que de bona fe i sense sigles pel mig ha sortit al carrer ha demanar poder decidir el nostre futur i que potser oblidava que els partits també tenen altres objectius i interessos que no han quedat al marge en moments tant transcendentals.

Els pressupostos, el pas al costat del President Mas, la mateixa candidatura conjunta entre ERC i PdCAT per formar Junts Pel Sí i un llarg estol de moments que finalment hem superat en part pels mateixos partits i en part per l’empenta d’una societat que no els hi perdonaria. Ara en aquest moment decisiu on el referèndum es veu a l’horitzó proper i la Llei de Transitorietat ja treu al nas per donar cobertura legal a aquest canvi de paradigma, escoltem insistentment per part dels cupaires per anunciar la data i la pregunta que de fet ja han proposat. La resposta de Junts Pel Sí ha estat que encara no es el moment i com va dir el President, això ha de ser fruit d’un consens el més ampli possible i no el capritx d’una persona o d’un partit.

De totes maneres, jo encara hi afegiria un motiu més important. El Pacte Nacional pel Referèndum va ser creat per recollir suports tant quantitatius com qualitatius per presentar com aval a un referèndum acordat, i potser l’última oportunitat per fer-lo possible, encara que tots sabem amb minses possibilitats, però amb uns rèdits sobretot a nivell internacional totalment necessàries per fer fer els següents passos. Aquest acabarà la seva tasca al voltant del mes de maig, i per tant anunciar ara la data de manera unilateral evidentment no seria de rebut, contradient la mateixa Anna Gabriel que ho veu compatible.

No ho es de cap manera, no es pot demanar a gran escala suports per ser acordat, i alhora definir el no acordat amb tanta concreció al mateix temps. Seria com pensar amb qui jugarà el Barça la final de la Champions abans de superar els quarts i la semifinal.

Per tant demanaria no prenguem mal, i més enllà dels rèdits que cada partit faci amb les seves accions, ser conseqüent per responsabilitat interna i sobretot externa. Una inversió que sempre dona redits, que segur ens faran falta.