Arxiu mensual: gener de 2017

RUMB AL REFERÈNDUM

LA TRUITA

Volia penjar aquest video de les preguntes per part del fiscal al regidor Joan Coma a l’Audiència Nacional. Segur que no us ho creureu, que no donareu crèdit al que escolteu, però malauradament aquest es el nivell de l’Estat espanyol, es real per increible que ens pugui semblar.

Tanmateix aquests ous fa temps que s’han esquerdat i amenacen en partir-se en dos més aviat que tard. La trobada de Presidents autonòmics al Senat de Madrid amb la no presència de Catalunya en pot ser una nova imatge del moment transcendental que vivim. La defensa del referèndum en un acte a Brussel·les el proper dia 24 per part de Puigdemont, Junqueres i Romeva seria un nou capítol d’un llibre que esta arribant als últims capítols amb un desenllaç que cada cop es veu més clar i com va dir el President nomes depén de la voluntat popular.

Com va dir, ens preguntaran els propers anys, on erem el 2017. Mentrestant gaudiu de l’esperpent als Tribunals espanyols.

LA CANTARELLA DE SEMPRE

Aquest cap de setmana hem tingut dos bons exemples de la manera de fer d’alguns partits. Simplement no canvien, els dona igual el context on es troben i la situació al carrer. El seu rumb es invariable, segurament no en tenen d’altre, però s’obliden que la ciutadania potser ja no els compra els seus oferiments.

La gestora del PSOE amb en Javier Fernández al capdavant ens diu que rebutja una Europa neomedieval on apareguin regnes o repúbliques aristocràtiques , es diguin Flandes, Escòcia, Catalunya o Valonia. No volem que els estats es fragmentin i es trenquin a Europa. Reblant el clau afirmant que si no volen ser els nostres compatriotes, hauran de ser els nostres conciutadans. En el mateix cap de setmana Urtasun per ICV acusa Junqueras de fer els Pressupostos de Mas i situar-se a l’extrem neoliberal. Ens parla que els pressupostos haurien de ser l’eina pel combat contra la pobresa i per fer funcionar els serveis públics i aquest no preveu uns ingressos sostinguts pel que necessita la gent, entre molta altra demagògia.

En Fernández s’atorga el privilegi de decidir que volen ser els ciutadans europeus i que no. Els seus gustos son lleis inexorables i defensa allò que el règim dictatorial tant defensava i ara també “Una grande y libre”. Passa per damunt de la ciutadania i la decisió de lliure de que volen ser o com volen ser governats amb desqualificacions de regnes medievals. Un menyspreu als mateixos estats que es veu divideix de primera i de segona en funció de no se quina llei. Per acabar el seu discurs que signaria qualsevol règim i no precisament democràtic, ens dona dos opcions, ser compatriotes i si no volem conciutadans. No tenim més opcions i alhora ho qualifica com a partit d’esquerres, cosa que fa riure amb un personatge, que com molts pràcticament tota la vida vivint de la política i ciutadà d’Asturies, una de les comunitats més afavorides amb la meravellosa solidaritat autonòmica. Gràcies per preocupar-se per nosaltres, però si li sembla bé la nostra vida la decidirem nosaltres.

Pel que fa ICV, recuperar a Mas per gaudir de la seva quota mediàtica, ja es prou trist. Alhora demanar ingressos sostinguts i definir pressupostos com eina per ajudar la pobresa i millorar els serveis públics, potser està parlant d’un Estat, i es precisament el que no tenim i el que volem aconseguir. Enviant els nostres recursos fora i vivint del FLA, un prestec dels nostres diners cobrat amb interessos i controlat al detall no seria la millor manera de fer això que ens vol vendre. Segurament parlar menys de Mas i del passat i més d’aclarir la seva posició per cap on vol que vagi Catalunya seria una millor recepta.

En definitiva una cantarella que no ens aporta res de nou.

EL PASSAT NO HA CADUCAT

Un tribunal ha aturat la substitució de les plaques amb noms franquistes de carrers d’Alacant. Dit així sona fort, indignant i tots els qualificatius que es puguin posar, però simplement es l’Estat espanyol.

El Partit Popular mitjançant els tribunals ha aturat un acord del Govern local de color contrari que emparant-se amb la llei de memòria històrica havia començat a retirar les plaques feixistes dels carrers, concretament 46 amb noms com José Antonio Primo de Rivera o División Azul.

La jutgessa ordena aturar la feina i restablir les plaques que ja s’havien canviat. Tot un retorn al passat i a la burla a la historia i a la democràcia.

Un episodi més on concretament un partit que recordo va tenir com a President un ministre de la Dictadura amb les mans tacades de sang i que mai ha condemnat el franquisme, mitjançant la seva eina preferida, els tribunals, atura complir una llei aprovada que amb llacunes podia fer avançar la recuperació de la memòria i retorna els noms d’aquests criminals feixistes amb l’honor de posar nom als carrers de la ciutat, com a premi.

Realment, es una prova més de la falsa transició espanyola, de la perduració del règim amb diferents autors, però les estructures idèntiques, amb un sistema que segueix enyorant la dictadura i que protegeix els botxins i condemna les víctimes indefenses, passant per sobre de les normes més elementals de qualsevol democràcia, que simplement es el nom. Alhora els vençuts segueixen sent una mena de proscrits per certificar aquest món a l’inreves que ens volen vendre. Un Estat que no vol evoluciona i on qualsevol demócrata hauria de dir prou.

REFORMA IMPOSSIBLE

Fa riure, quan encara alguns partits parlen de reforma constitucional, de segona transició espanyola com a signe d’evolució de la democràcia espanyola. Realment es una excusa com un altra per no dir que no volen reformar Espanya o que ja els va be el sistema establert. Aquest com diu la Gemma Aguilera te uns fonaments arrelats en el franquisme i una transició feta a mida pel mateix per establir una democràcia low cost dirigida pels de sempre i amb els tics de sempre. Senzillament amb les actuacions judicials contra les piulades de twitter a una noia de 16 anys que amb milor o pitjor gust feia broma de la mort del futur hereu del Dictador i per tant amb les mans tacades de sang, es el millor exemple per veure qui creuen que son els bons i qui els dolents.

Un mal dia per als espanyols reformistes

per Gemma Aguilera

Dues coses són sagrades en l’ordenament jurídic espanyol: la monarquia i l’herència franquista, la pervivència de les quals garanteix la perpetuació del règim i els privilegis de les elits. A dreta i esquerra sense distinció. La seva defensa està per sobre dels principis democràtics de la llibertat d’expressió, de pensament o de qualsevol altre valor propi de societats social i culturalment avançades. Per aquesta raó, la justícia espanyola tipifica com a conducta delictiva el simple debat d’idees que no es corresponguin amb la ideologia imperant, la crema de fotos de qualsevol Borbó, una vinyeta en una revista satírica o la darrera, unes piulades a Twitter d’una noia que el 2016 se’n fot de la mort de la mà dreta del dictador en un atemptat d’ETA l’any 1973.

Casualitats de la vida, el mateix dia que el fiscal anuncia que demanarà nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs, acusat de prevaricar i desobeir el Tribunal Constitucional el 9N, i que coneixem que una jove de 21 anys de Múrcia afronta una pena de presó per haver difós a Twitter acudits sobre Carrero Blanco, el Govern de Catalunya fa un gest simbòlic de recuperació de la dignitat i de la memòria històrica entregant a una família l’anàlisi genètica que confirma la troballa del cos d’un familiar abocat en una fossa l’any 1948, víctima del a repressió franquista. La diferència es troba en les legitimitats i les legalitats amb què s’empelta cada govern.

Mentre uns utilitzen la llei per intentar enviar ciutadans a la presó per fer piulades o per cremar la foto d’un rei, els altres aprofiten la llei i la legitimació de les urnes per rescabalar la dignitat de les víctimes del franquisme. Aquí s’obren fosses i allà es persegueixen les urnes i els comptes de Twitter. Una situació que malauradament sí que fa ciutadans de primera i de segona en una qüestió que afecta la dignitat de milers de famílies a tot l’Estat. De víctimes del franquisme n’hi ha a tot arreu.

Amb aquest panorama, qualsevol ciutadà espanyol de bona fe que fins avui hagi confiat que Espanya està en condicions d’iniciar una segona transició democràtica en un termini de temps més o menys raonable, ha de tenir greus dificultats per seguir confiant-hi i no engegar-ho tot a rodar. Viu en un país en què una noia pot acabar a la presó per fer bromes –de mal gust, sí-, acusada del delicte “d’humiliació a les víctimes del terrorisme”, quan per víctima s’entén en aquest cas un còmplice de milers d’assassinats i represaliats. A aquest ritme, tindran les presons plenes de delinqüents que riuen del franquisme, mentre tots els franquistes són al carrer. Perquè qui determina què és terrorisme i què no és, exclusivament, el règim. Terrorisme és ETA, i segons qui obri la boca, també l’independentisme. Però no els GAL, ni les infinites clavegueres de l’Estat, ni l’herència franquista que impregna tots els àmbits de la societat quatre dècades després de rubricar la Transició, ni l’extrema dreta, ni la legalíssima Fundación Francisco Franco…

En resum, un mal dia per als espanyols reformistes.

DIÀLEG DE RES

La reunió entre el Vicepresident Junqueras i la vicepresidenta espanyola ha acabat com era previst, tornant a demostrar que l’operació diàleg no existeix, es un miratge que per la seva insistència comença a ser un insult a la societat catalana, per altra banda ja curada d’ensurts.

Dues hores de reunió per no arribar a cap acord, sobre els 45 punts pendents i que porten mesos en llista d’espera, ara ens diu que seria bo assistir a la Conferència de Presidents autonòmics ja que alguns afecten a la resta d’Espanya, caldria preguntar suposant que sigui així, pels que no afecten la resta, suposo que seria massa preguntar. Pel que fa al tema principal, el Referèndum, senzillament diu que no hi ha res a parlar, ja que ells no poden decidir sobre això, perquè la sobirania es de tots els espanyols i ara posen l’exemple recent d’Alemanya amb Baviera.

Per altra banda en clau catalana, trobem l’alcaldessa de Barcelona que ens diu sobre la consulta, que la qüestió no és si es pactat o no, sinó que sigui efectiu, i alhora des d’ICV Mataró en una moció del consistori de suport al referèndum acordat es posicionen en contra del mateix. Un altre miratge que cal revisar.

Cal dir sobre la reunió, que les peticions no han de faltar mai fins l’últim segon per acordar el referèndum. Segurament veurem i veiem com son criticats des d’aquí alguns representants que ho demanen, però es la nostra obligació i un capital que segur donarà rèdits, alhora sabem que això serà impossible i hem de fer via per la nostra banda. Una cosa no treu l’altra. Sobre els punts ja demanats pel President Mas, i com es costum a l’Estat quan es tracta de Catalunya, segueixen al calaix pels segles dels segles amb excuses de mal pagador, de fet son punts socials i ni tant sols tenen l’excusa del procés. Pel que fa al referèndum, i com avui ens explica en Vicent Partal, l’independentisme a Baviera es molt poc important i la pregunta d’un ciutadà no es comparable amb el moviment català, clar que no parlen del cas de Kosovo i com el va tractar Alemanya, no els interessa. Viure d’esquena a la realitat no els ajudarà, però a nosaltres si.

Pel que fa a l’entorn comú. Caldria dir a la Sra. Colau que si li preocupa aquesta efectivitat, depèn de nosaltres treballar perquè ho sigui. No ens caurà del cel. Excuses de mal pagador mai son bones conselleres. De fet l’exemple d’ICV Mataró rebutjant un referèndum acordat i situant la formació en el bàndol antidemocràtic més que una anècdota, ès la tàctica de pura indefinició en que es belluga aquesta formació i que per respecte a la societat que representa hauria d’aclarir.

En definitiva, diàleg de res.

EL DEBAT DE LIDERATGES ELECTORALS

Aquestes últimes hores hem vist com el President Puigdemont s’ha refermat amb la seva idea de no ser candidat a cap contesa electoral. De fet i davant la insistència del seu partit ho ha hagut de refermar, cosa que l’honora, ja que complir la paraula en aquestes èpoques sempre es una bona notícia. De fet no es res nou. Es un missatge des de la seva investidura i que s’ha mantingut invariable. El seu argument en forma de complir el mandat electoral de portar Catalunya a les portes de la independència es contundent.

Naturalment, liders de l’oposició com Ines Arrimadas ja ha aprofitat per cantar alló de “fin de ciclo” i reclamar eleccions per diuen tornar a posar seny, curiosament el mateix per exemple que Catalunya si que es Pot reclamava. Cal dir que no se que entén la líder de Ciudadanos per posar seny, jo crec que això es intentar complir amb el contracte amb la ciutadania, una cosa sagrada en democràcia, i que es el que estan fent. Altra cosa es desvirtuar el terme democràtic i deixar els ciutadans amb un nou engany. Curiosa manera d’entendre el sistema, que de totes maneres la seva no presentació en unes futures eleccions constituents no veig que afecti amb res el recorregut actual fins arribar en aquest punt. Tanmateix els Comuns també reclamant aquestes eleccions, encara que depen de com bufi el vent, poden reclamar un referèndum acordat, un unilateral o eleccions, mai se sap, i pel bé del país, aquesta puta i ramoneta actualitzada caldria comença a definir-la pel bé del país i per higiene democràtica.

Pel que fa a la no presentació futura de Puigdemont, obre una línia de candidats en el PDCAT que com diria aquell no crec que ara sigui el tema a debatre. Segurament en clau interna pot ser oportú, però no de cara a l’exterior, centrats en moments transcendentals a la mateixa cantonada. El nom d’Artur Mas ha sortit amb força i te tot el sentit. Tots sabem com ahir feia un any va fer el famós pas al costat encara no sabem a canvi de que i enviat per la CUP amb aquella frase desafortunada de la paperera de la història. De fet al seu favor estaria haver escoltat el clam popular i haver posat rumb cap a l’Estat propi donant el tomb al seu partit per fer la suma que donava via lliure al procés. Un gran pas, també l’organització d’una consulta com el 9N per la qual ara suportarà un judici vergonyos. En el seu passiu, les retallades i un passat en un Govern en un altre context.

Segurament en tindria tot el dret, però també es cert que un nou Estat li caldran nous lideratges, i segurament els actuals podrien fer aquest pas al costat per deixar pas a idees noves, i passats sense cap rémora que pugui embrutar un moment únic per tot el país. En definitiva un país nou.

LA CIUTADANIA TOSSUDA

Nova onada dels mitjans de l’Estat en la seva campanya per afeblir l’independentisme i la voluntat popular catalana sigui com sigui. Els tribunals i els mitjans de comunicació son dues eines poderoses que son la punta de llança per intentar el que sembla impossible, aturar la democràcia i la tossuderia d’una societat que no vol afluixar i que exigeix una resposta a les seves demandes.

La Vanguardia torna a la carrega, en una primera part ens diu que perilla la majoria independentista en unes noves eleccions, encara que el retrocés es poc, per altra banda dona volada a la victòria republicana en les mateixes, amb la vella tàctica de provar de canviar el rumb dels partits implicats en el projecte actual. Per altra banda en una segona tanda ens parla de victòria molt justa del si en un referèndum. Alhora en Millo torna a demanar al President català que assisteixi la propera setmana a cimera de presidents autonòmics amb l’argument de que tindria la garantia de poder expressar allò que consideri oportú, això si amb respecte a les regles del joc.

Realment quan la desesperació per veure com evolucionen els esdeveniments es la consellera, el ridícul pot ser el premi atorgat. El mitjà del Grup Godó, amb una insistència en alguns titulars esbiaixats i l’oblit de dades molt importants torna a demostrar quin tipus de periodisme ens vol vendre. Hi ha una dada que es cabdal, prop d’un 80% de la ciutadania vol un referèndum per resoldre les nostres demandes, evidentment si es acordat millor, però obvien preguntar directament pel suport a l’unilateral. Aquesta dada es la que en democràcia estaria al primer lloc, i deixa en un no res tota la resta d’especulacions. Pel que fa als resultats electorals, un Govern amb el repte majúscul que te, els atacs que ha sofert, les crisis internes amb els seus socis de full de ruta i també internes ens tot aquest periodes i que pràcticament es mantingui en el mateix suport, crec que qualsevol Govern ho signaria encantat. Apart el resultat segueix sent favorable als partidaris de la independència, que tot i cuinant els resultats com va fer fa poc El Periodico el resultat segueix amb victòria, per tant convida a l’optimisme.

Pel que fa en Millo, un argument en forma de que podrà expressar el que vulgui a la cimera venut com un mèrit, ja ho diu tot. Si la normalitat es venuda com excepcionalitat diu molt poc d’una democràcia. Per altra banda ja deixa veure que el tema cabdal, el referèndum no se’n podrà parlar ja que es fora de la llei. Per tant arribem al final del camí. Si el representant de tot un poble no pot parlar del que li demana aquest, no hi ha cap motiu per assistir a una cimera sense sentit.

En definitiva, seguim el nostre camí i no ens deixem enganyar per paranys ja caducats.

LA COOFICIALITAT DE LA PUNYETA

La plurinacionalitat que sempre ens volen vendre com una riquesa de l’Estat espanyol es demostra en el menyspreu constant a les suposades llengues cooficials i que provoquen continuament episodis com aquests que deixen indefensos als ciutadans amb la seva normalitat. Com diu Vicent Sanchis, els respecte, seria la paraula màgica que l’Estat ha oblidat i no sembla disposat a incorporar al seu llenguatje.

Un bon regal seria el respecte

per Vicent Sanchis
El tinent d’alcalde de Gata, un poble de la comarca de la Marina, i secretari general de Podem, Jaume Monfort, va haver d’aguantar el passat 6 de desembre –dia de la Constitució!– com el vexaven dos agents de la Guàrdia dita Civil després de demanar-los en català que aparquessin bé el seu vehicle, que havien estacionat en un lloc prohibit. Davant els retrets dels veïns que s’aplegaven en els llocs dels fets, els dos números van sentenciar que Monfort s’ho mereixia “porque nos ha hablado en valenciano”. El tinent d’alcalde es va dirigir després al sergent de la caserna, que va donar tota la raó als seus homes: “No tiene usted razón porque la Constitución no nos obliga a entender el valenciano”.

Els dos agents i el sergent en qüestió no saben ni de què parlen. És la seva mateixa Constitució, a la qual apel•len només quan els convé, la que proclama que les altres llengües de l’Estat “seran cooficials en els seus respectius territoris”. Tant se’ls en fot. Ni se l’han llegida. Com acostuma a fer el PP, la Constitució només és un referent de conveniència. No de convivència.

L’agressió de Gata és una més baula en una llarga cadena que implica membres de la Guàrdia dita Civil i de la Policia dita Nacional tant al País Valencià com a les Illes Balears. L’abús de l’autoritat cada vegada que un agent ensopega amb un autòcton entestat a parlar-li en l’idioma que ell també hauria de parlar dins del seu ordre constitucional –o, si no, què és la cooficialitat?– es repeteix amb una impunitat humiliant. I sense que el Partit Popular o Ciutadans, tan escaldats quan es tracta de denunciar els presumptes abusos del català a Catalunya, badin boca. Només cal parar-se a pensar per un moment què passaria si un Mosso d’Esquadra exigís a un castellanoparlant que se li dirigís en català.

El líder de Podemos, Pablo Iglesias, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, s’han solidaritzat amb el regidor vexat i han demanat al delegat del govern espanyol al País Valencià que expliqui als agents que treballen sota la seva autoritat que, segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, tothom té dret a utilitzar-lo davant qualsevol autoritat. Serà debades.

El delegat té unes altres preocupacions. Com el seu president, Mariano Rajoy, que aquests dies sembla extremadament preocupat per la cavalcada de reis de Vic i els fanalets estelats que tant l’alteren. Demana Rajoy que els reis no perdin el seu sentit tradicional i que “la resta sobra”. D’acord. Dins el sentit tradicional que els defineix, demanarem a Melcior, Gaspar i Baltasar que la Guàrdia dita Civil, la Policia dita Nacional, els seus superiors i els seus responsables polítics no humiliïn els contribuents que els paguen el sou cada mes.

UN ALLAU INCONTROLABLE

Aquestes últimes hores veiem com la caverna espanyola encapçalada pels seus principals partits torna a encendre portades i xarxes i posa en alerta els seus altaveus mediatics arribant a conclusions delirants pels fanalets independentistes a Vic durant la Cavalcada. De fet es una iniciativa que a mi no m’agrada, però obvien que ja des del 2012 es porta fent amb normalitat i sense escarafalls, curiosament ara que el procés engega la recta final surt la polèmica, alhora i parlar de la instrumentalització dels nens, res diuen d’altres iniciatives com l’exercit espanyol en el saló de la infància de Barcelona per exemple. El mateix criteri mesqui de sempre.

Per altra banda en Domenech per en Comú Podem ara demana eleccions ja que diu no vol un nou 9 N. Crec que ja n’hi ha prou de fer ballar la perdiu. Si no vol estar al costat de la democràcia, nomes cal que ho digui, no passa res. No pot obviar la vinculació que pregona el Govern català, ni la legalitat catalana que es crea per si no hi ha acord amb l’Estat, per tant res a veure amb el 9N. De fet unes eleccions nomes podrien servir per impedir el mandat popular donat pel poble el 27 S, segurament tant li fa, ja que no li va be pels seus interessos. Quina llàstima.

El que ja es de traca, es la Revista Politico i les seves conclusions pel 2017, i que Ramon Cotarelo explica amb el seu estil directe habitual i deixa en evidència.

Qui arruïna a qui?
Ramon Cotarelo

Politico vaticina que Puigdemont és un dels personatges europeus que poden “arruïnar l’any 2017”. Aquest concepte de ruïna és massa abstracte. Cal esbrinar no què es pot arruïnar, sinó a qui. En principi la ruïna té tres possibles pacients, Espanya, Catalunya i la UE. Pel que fa a les dues primeres, les possibilitats de Puigdemont són molt bones. Si es produeix la independència, és possible la ruïna d’Espanya, però no la de Catalunya. Si no es produeix, la ruïna de Catalunya no és ni probable. Les dues posicions són guanyadores, així que Politico sabrà el que diu. Pel que fa a la UE, cal veure quina situació mouria la seva intervenció, cosa que, com sempre, dependrà de qui es perfili com a guanyador.

De totes maneres el profundament erroni d’aquest vaticini resideix en la seva personalització. Dóna a entendre que hi hagi o no confrontació greu entre Espanya i Catalunya depèn exclusivament del caprici del president de la Generalitat. La mobilització social, institucional, política en pro del referèndum d’autodeterminació i en part, així mateix, de la independència, segons sembla, no compta.

La pressió en pro del referèndum i, dins d’ell, de la independència, no obeeix al designi personal de ningú. És cert que Puigdemont no és un president electe com ho hagués estat Mas, a qui en definitiva es va votar primer i es va vetar després. Però ha estat designat per la majoria de vots que havia guanyat les eleccions. Uns comicis als quals han votat milions en favor del referèndum, de la independència i de la República Catalana, un objectiu tan legítim (els independentistes pensen que més) com el de deixar les coses tal i com estan, amb una Catalunya sotmesa a una Espanya retrògrada coronada per una monarquia originada en el franquisme. Això per a “Polític” tampoc no compta.

És irònic que l’atribució de la potencialitat arruïnadora es dirigeixi en exclusiva a Puigdemont, que és un dels pols personals de la confrontació, mentre que queda exonerat de responsabilitat l’altre pol, Rajoy. Vist des de fora és difícil entendre per què en l’actual conflicte entre Espanya i Catalunya, el responsable de la ruïna ha de ser el català i no l’espanyol. La negativa de Rajoy a acceptar el diàleg s’aprecia en el fet que li hagi costat cinc anys pronunciar la paraula. El mateix li va a passar a Zapatero amb la paraula “crisi” i al contumaç Rajoy amb la de “Bárcenas”. Res d’estrany, ja que el diàleg és una activitat profundament repugnant a un govern neofranquista.

I aquesta és la veritable ruïna d’Espanya. I no només del 2017, sinó també dels anys posteriors, conseqüència de Rajoy i del seu govern en la seva actitud d’immobilisme absolut: el referèndum no es pot fer; la reforma de la Constitució no és necessària; la legislatura dura quatre anys; aquí no passa res i la resposta a l’independentisme català la donaran els jutges, la policia, les presons i, si cal, les forces armades. S’aposta perquè el país segueixi com està perquè creu que això és possible. I no ho és perquè no resulta factible governar un territori en el qual la part més avançada planteja un problema permanent de desobediència institucional. Dit en altres termes, no és possible governar un país amb un estat d’excepció ocult no menys permanent que la desobediència a la qual s’enfronta. Perquè estat d’excepció ocult és la sistemàtica persecució judicial dels representants democràticament elegits en les diferents institucions catalanes. La deriva cap a un tractament purament repressiu, autoritari i feixistitzant del conflicte català es veu en la metàfora que un antic policia franquista, convertit en jutge, encausi un representant democràtic català, el regidor Coma, amb presumpta arbitrarietat.

Si algú pot arruïnar l’any 2017, és justament el president Rajoy, perquè la seva obstinada negativa a tot tipus de negociació amb la Generalitat no apunta a una solució del conflicte, sinó a la seva agudització. A la llarga, les relacions entre l’Estat i Catalunya poden “ulsteritzarse”, no en el sentit que hi hagi recurs a la violència, ja que està descartat a Catalunya pel caràcter pacífic i democràtic del moviment, sinó en el sentit de l’enquistament d’una situació d’enfrontament permanent entre comunitats i les seves institucions.

La ruïna d’Espanya la convertirà en un Estat fallit si, després de demostrar-se el 9N de 2014 que no pot garantir el compliment de la llei en la totalitat del territori sota la seva jurisdicció, reincideix permetent a la celebració del referèndum el 2017. I, si no ho permet i ha de reprimir per la força, la ruïna serà més gran.

LA DESORIENTACIÓ

El procés moltes vegades ens desorienta, i ens queixem de molts actes dels partits o persones que han de portar aquest país a decidir el seu futur. De totes maneres, i per sort, això no es patrimoni exclusiu, des del costat de voler evitar, ja no la independència, cosa que seria legitima, sinó de negar el dret a la democràcia dels catalans, cosa que evidentment ja no te perdó.

En tenim dos exemples, en les darreres hores, el secretari General d’UGT que proposa que Catalunya torni a votar sobre l’Estatut i així es declara favorable al dret a decidir, explicant que tornant al 2006 anem a l’origen del problema quan el TC va modificar la votació ja feta i evitar així decisions unilaterals. Per altra banda el secretari d’Organització del PSC Salvador Illa que reivindica una sola legalitat i rebutja construir una al marge de l’espanyola. Alhora critica voler assolir un acord amb l’Estat quan alhora es construeix un acord de desconnexió. Ens diu que no hi ha democràcia sense llei i proposa la reforma federal de la Constitució com a punt de trobada.

Senzillament aporten confusió a una situació que se’ls escapa de les mans i que ja no controlen, ja que per desgracia d’ells, el poble està decidit a canviar les coses i ho exigeix com es el seu deure. Quan això passa en una democràcia, els representants que simplement no estan a l’alçada queden en evidència. Alvarez ens vol fer tornar a votar un Estatut, que ja es passat i superat, alhora que segons el màxim Tribunal espanyol ha quedat com ha quedat, amb una certesa i canvi de paradigma, el trencament del pacte democràtic entre llei i ciutadania amb el contracte autonomia amb l’Estat, ja que la veu de la societat catalana ha quedat anul·lada en benefici del poder estatal. Tornar a votar això, no es dret a deidir, es dret a submissió que seria molt diferent i res te a veure amb el context actual i el reclam del poble català.

Pel que fa al PSC, crec que va quedar força clar i la historia ho avala, en els últims 5 anys hi ha hagut 19 cops que s’ha demanat acord per poder votar, tot denegat. A pesar d’això es segueix insistint, però no es pot pretendre que no hi hagi un pla B en aquesta situació. Mai hi haurà dues legalitats, sempre una. La llei no pot estar per damunt de la democràcia, quan això passa, com a l’Estat hi ha tota la legitimitat per passar per sobre. El final es de traca, una reforma federal que ningú ha demanat. Jo m’ha semblat sentir a les grans concentracions “in,inde,independènica”, no hi veig la paraula reforma, ni la paraula federal.

Com deia, desorientació.