Arxiu mensual: desembre de 2016

CADASCÚ EL SEU CAMÍ

El TC ahir en va fer una de traca i mocador, suspendre diversos articles de la Llei d’horaris comercials del 2012 catalana, fins aquí tot normal, encara que amb un petit detall es una llei que ja no es vigent. La fòbia anticatalana i de pas antidemocràtica te aquestes coses, deu ser cosa del diàleg.

Les disposicions que regulaven el temps màxim d’obertura setmanal, el període de rebaixes o els festius per exemple amb una llei que ja no era vigent i pendent de sentència del Tribunal, obre una paranoia i ridícul del Tribunal. Per tant cap efecte tindrà aquesta nova suspensió. De fet la no va llei del Comerç catalana es pensa aprovar pel Parlament abans no s’acabi l’any i ja han avançat que digui el que digui el Tribunal tirarà endavant amb articles semblants als abans impugnats. Hi ha un acord amb el gremi de botiguers, i la pregunta seria si no podem legislar ni sobre els horaris comercials al nostre territori, de quines competències parlen que tenim. Una autonomia intervinguda amb nul poder i ofec economic. Suposo que això també deu formar part del famós diàleg i les ofertes que ens oferiran.

Alhora ahir el Barça va arribar a un acord amb la UEFA per retirar els recursos per les estelades al Camp Nou i a canvi l’organisme canviarà la normativa admeten que les normes que regulen els símbols no estan gravades a la pedra, afegiria com la Constitución i han d’evolucionar per reflectir la naturalesa de la societat, segons diu afegiran als seus articles que no vol que els partits s’utilitzin per finalitats polítiques però tampoc vol sancionar per situacions on una persona raonable no se sentiria ofesa per un missatge exhibit en un camp de futbol.

Tota una lliçó per un Estat com l’espanyol on les normes son fixes, no poden evolucionar i sempre en la mateixa direcció arcaica i caducada. De fet la paraula raonable es una bona definició del que precisament patim a l’Estat, on la raó deixa pas a la imposició sense treva i on els problemes o reptes polítics es resolen amb la justícia, el menyspreu i la màxima duresa que permet la democràcia de baixa qualitat establerta.

En definitiva un exemple més de com internacionalment les noves situacions son adaptades amb normalitat com no pot ser d’altra manera.

REFERÈNDUM INDEFECTIBLE

El camí es clar i no deixa lloc a invents de pa sucat amb oli. El referèndum si o si serà una realitat perquè així ho diu el full de ruta acordat, perquè hi ha voluntat política i perquè una majoria de la societat catalana el vol. Encara tindriem una gran empenta com es l’Estat espanyol amb intents ja desesperats d’evitar el que no es evitable. Una operació diàleg que consisteix en parlar amb els líders unionistes i viatjar a Barcelona sovint, fantàstic.

El Periodico aquest cap de setmana, un dels mitjans que més campanya farà pel no i on les notícies van encaminades a la desorientació caient amb ridículs monumentals, ja que un titular on et diguin que el referèndum divideix als catalans com a idea base, quan les dades que presenten ho desmenteixen i alhora en presenten de molt més significatives dona idea de la credibilitat del mitjà. Nomes un 14% de catalans s’oposen al referèndum, suposo gent de dubtosa qualitat democràtica. El Si guanyaria clarament 55-45, i el mitjà diu en titulars que el vot favorable no arribaria a la meitat al comptar com a no la no participació. Tot un despropòsit que conjuntament amb La Vanguardia ens oferiran un recital de titulars dignes de posar en el futur museu de la República Catalana.

El TC rema en la mateixa direcció, i ara contra els representants de Junts pel Sí i CSQP a la Mesa del Parlament per no haver evitat la votació de le conclusions de la comissió del procés constituent i així donar l’autoritat a Ciudadanos i PSC en la mateixa, en una deriva que ja salta totes les regles democràtiques vistes, si es que mai n’han tingudes.

El Periodico insisteix en les seves enquestes on es referma la majoria independentista al Parlament, però insisteix que Esquerra en solitari guanyaria clarament uns comicis autonòmics, esclar. Una clara aposta per dividir les forces i barrejar l’eix esquerra i dreta amb el nacional i així torpedinar la voluntat popular. Francament crec que també fan tard.

Moltes veus s’han aixecat contra la Presidenta de la Diputació de Barcelona Merce Conesa que contemplava la possibilitat de no realitzar el referèndum. Greu errada a aquestes alçades, de totes maneres en l’entrevista sencera també es llegeix de l’importància dels municipis en aquesta culminació del procés i altres consideracions lògiques segons els esdeveniments que hi hagi i el paper de l’institució que presideix. Seria bo no amplificar-ho tot, i també evitar dels nostres representants dubtes respecte el que no ha de generar cap dubte.

En definitiva, cadascú la seva feina, i sigui l’abril, el juliol o el setembre com marca el full de ruta. La campanya es pel sí, i de fet els Parlaments europeus cada cop tenen la vista més posada en els passos que seguim i això es un altre punt a favor.

CARME FORCADELL: VA DE DEMOCRÀCIA

FORCADELL

Avui un acte trist i indignant per la Democràcia. La segona autoritat del país a declarar al Jutjat per permetre el debat en el Ple sobre les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Un delicte nomes apte per altres règims o per democràcies de tant baixa qualitat com la de l’Estat espanyol. Tot el suport per ella, com a càrrec electe i com a cara visible d’aquesta revolució dels somriures que no podran apagar fins poder decidir el nostre futur. Va de democràcia

DIÀLEG INHABILITAT

Res de nou a l’horitzó, crec que sense que li caigui la cara de vergonya a qui ho digui, la operació diàleg ha mort abans de viure. La resolució del TC ahir suspenen la resolució del Referèndum i l’advertiment al Govern català de paralitzar qualsevol iniciativa que se’n derivi signa la defunció.

Un nou cop a la democràcia més elemental i un nou menyspreu a la sobirania d’un Parlament on la seva Presidenta demà anirà a declarar acusada d’haver permés el debat en la nostra cambra. Tot plegat ha tingut una part positiva, i que segurament servirà per tornar a unir el que aquests dies el parany de l’Estat havia provocat entre Junts pel Sí i la CUP. Com deia la mateixa Carme, ells mai ens fallaran i de moment ha estat així.

De totes maneres, jo no basaria nomes la tàctica del procés en la confiança de les errades dels altres, que ajuden però de res serviran si aquí no fem les coses amb rigor i efectivitat. Som un poble fàcil de dividir en molts moments i on la intoxicació sempre es rebuda per una part com un arma contra un altra part, i això es un mal que com a societat i sobretot en aquests moments hauriem de mirar de minimitzar.

Una cosa es la tàctica mesquina i els càlculs del partits, i l’altra es la societat, ja que una cosa crec es molt certa, sense unitat de tots el procés no va enlloc. Aquest conjunt no vol dir renunciar els nostres principis o ideologia, o fins hi tot model de país que tots tenim al cap, però si adaptar-lo en aquest període a un be superior i preuat com es arribar al Referèndum i guanyar-lo per poder actuar com un Estat més en el món.

Pel que fa als partits, el proper 23 hem de començar a visualitzar la unitat dels nostres representants per donar el tret de sortida a aquesta cita transcendental que rebrà mil i un atacs de fora i desprestigi de gent d’aquí amb el que haurem de conviure. Ahir Arrimadas parlava de la roda del hamster, que jo sàpiga mai s’ha fet un referèndum vinculant, o CSQP ens deia que la seva proposta de referèndum era el pal de paller, caldria dir que el seu acord estatal es lloable, però com veiem impossible, per tant poden escollir democràcia o no, ells han de triar. Pel PSC parlaven si el Govern prepara el que es coneix com una DUI, i evidentment un referèndum mai es unilateral, es la decisió de la ciutadania que mai es pot coartar.

En definitiva, posem fil a l’agulla, posem en marxa el país sense retrets i finalment decidim, que de això es tractava.

VOTAR, SIMPLEMENT AIXÒ

Com diu en Quim Torra, el procés ha fet veure la realitat i l’estafa de la transició espanyola. No hi ha elements democràtics de fons i al menor repte en aquest sentit, les costures de l’Estat han reaccionat com ho farien altre regims, en aquest cas no poden ser la violència de les armes i es la violència del poder, de la justícia i de les institucions per apagar la veu del poble. Angunia de seguir en aquest Estat sense sentit. Ahir es presentava la iniciativa per començar la campanya del Sí al Referéndum. Aquest es el tema que ens hauria d’ocupar els propers mesos. La resta ja poc importa, i els gests de cara a la galeria no poden fer res més que interferir en el debat principal.

L’angúnia de seguir a Espanya
Quim Torra |
El procés cap a la independència de Catalunya ha fet qüestionar els fonaments de la restauració monàrquica del 1975 i els resultats són senzillament esgarrifosos: l’estafa de la transició ha emergit amb tota la putrefacció acumulada de 40 anys.

Ha estat plantejar el dret dels catalans a decidir lliurement i democràticament el seu destí i adonar-se’n no només que els principis fonamentals de la democràcia no es tenen avui en compte a l’Estat, sinó que són amenaçats també drets fonamentals com la llibertat d’expressió. Anar a parar a l’Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol. Però per respecte a nosaltres mateixos, simplement.

El sistema ha fet fallida. El rei va nu i ho sabem. A pesar dels “dialogistes” de cartró pedra d’última hora i de les forces tel•lúriques del terceraviïstes, ho sabem. En aquest moment, són irrellevants les forces del no. S’han convertit en un forat negre. La defensa a ultrança de l’establishment a Catalunya i de l’statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s’esforcen –i a fe que s’esforcen– des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa. Sempre han estat amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça elpuente aéreo per evitar que res canviï, que la colònia no s’esvaloti, que la decadència progressi fatalment.

Contra aquesta angúnia, s’alça l’esperança de la radicalitat. De la radicalitat democràtica, de donar la veu al poble, de preservar la llibertat d’expressió, autèntic baluard del procés.

Un dels pensaments de Goethe recollits en un llibre editat per la Generalitat de Catalunya per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l’impossible.” Ja portem uns quants impossibles convertits en possibles, en el procés; ara en toca l’últim, posar una papereta amb un: “Sí, vull que Catalunya esdevingui un estat independent” a l’urna. Perquè aquesta és l’única manera de combatre l’angúnia de viure a l’estat espanyol, aquest és el resultat del big bang, l’únic que permet tornar al punt de partida, el que hauria d’haver estat, és a dir, a fer un referèndum. Es tracta de votar sí o no a la independència, sí o no a la radicalitat democràtica. Votar l’ideal, el projecte de país nou. I executar-ne el resultat.

PARANY 2.0

Respiro fons abans d’escriure res que no calgui, i els fets vistos ahir, sumats als que avui segueixen podrien fer esbiaixar les idees. De totes maneres no ho aconseguiran per cap costat. La revolta dels somriures seguirà en peu, per molt que alguns intentin convertir l’anhel d’un poble per decidir el seu futur, en una croada ideològica o una lluita que ningú ha demanat ni ens portaria a cap lloc.

Estem a la recta final. Els pressupostos marcaran segurament la superació d’un dels últims esculls i la cimera pel referèndum escenificarà davant la societat catalana, espanyola i el món que res ens pot aturar davant la nostra determinació per escollir ser un poble lliure entre la resta de nacions del món.

Dit això, demanaria amb tota humilitat dir prou a gests inútils que no ens porten enlloc, i gesticulacions de cara a la parroquia de cada partit que no fan res més que desmotivar molta bona gent i fer el joc a l’Estat espanyol. Aquest amb la seva desesperació ha encetat cínicament una operació diàleg en forma de monòleg i alhora davant fets importants com els de la propera setmana intentar deslligar la paraula sagrada i totalment imprescindible, la unitat. Realment alguns li posen fàcil i caldria reflexió en molts moments.

Ningú nega el paper dels nostres diputats escollits que conformen una majoria parlamentària i que de moment han anat superant les dificultats alienes i propies en el seu gran objectiu. Segur que hi ha hagut errades per totes bandes, però el passat ara ja poc importa davant el repte majúscul que tenim al davant el nostres ulls.

Visió d’Estat s’en diu. Ahir les CUP van tornar a caure al parany esbiaixant culpables i demanant dimissions del Conseller, acusant la nostra policia i escenificant el trencament de fotos del monarca espanyol davant les camares com a prova de valentia o auto satisfacció. Crec francament que no es la manera. El procés no va contra la monarquia, va de ser un Estat per viure millor tots plegats. La ideologia de cadascú es licita però no es el tema, no barregem conceptes. No estem fent una revolució anticapitalista, estem fent una revolució nacional i alhora social, però sobretot gaudir de les estructures que ens poden garantir explotar les nostres capacitats i augmentar el nostre estat del benestar. Es això i sembla que alguns encara no ho volen entendre. Els 2 milions de persones de la Via Catalana es van agafar de les mans amb aquest anhel com a vincle, el demes era i es secundari.

No ens aporta res cremar fotos o negar-se a declarar quan som citats. La policia fa la seva feina i la farà igual a la nova República, es la seva funció. La legalitat de moment es l’espanyola i si volem donar confiança i imatge democràtica cal actuar amb normalitat, recordo que encara no som República Catalana, i si es pot cal convèncer encara més gent, que amb violència o altres causes diverses no ho aconseguirem, perquè la societat catalana que s’ha mobilitzat es pacífica, respectuosa i amb un somriure a la cara, i no ens l’esborraran pas.

REACCIONS DE LA CIMERA DEL REFERÉNDUM

La cimera del referéndum convocada pel President Puigdemont pel dia 23 de desembre amb partits i entitats no deixa de ser un acord previ ja sabut i una obligació a complir amb el pacte entre Junts pel Sí i les CUP. Fins aquí la normalitat, implicar el màxim de gent en aquest moment transcendental per la nostra historia i desllorigador del procés que fa uns anys que vivim.

De totes maneres des de l’altre costat hem vist reaccions molt diferents, Andrea Levy per la part Popular, aquella que mastegava xiclet i tenia un posat a la cadira i unes reaccions a la cambra que demostraven la seva falta d’educació i saber estar ens diu que es posar bastons a les rodes per l’oferta de diàleg del Govern espanyol, agitar el carrer i reclama que la societat catalana mereix una solució i no abraçar-se als braços de la CUP. Per altra banda Meritxell Batet pel PSOE ho troba ridícul, ja que quan parlem de cimera es pel canvi climàtic o abordar fluxos migratoris per exemple, coses importants afegeix. Ens parla de l’aposta federal i de que l’independentime no sap com sortir d’un carreró sense sortida.

Son dues reaccions que exemplifiquen la química entre aquests dos partits units pel seu caràcter i fòbia a saber l’opinió de la gent i de donar la resposta a la societat que teòricament representen. Suposo que les mancances d’un estat amb unes estructures tant poc adaptades a la democràcia ens porta això.

De fet ja veiem com Espanya es a la cua de fer referèndums, nomes 4 i no resisteix comparacions amb cap Estat, amb Suïssa al capdavant, però tampoc amb la resta del món democràtic. Això ja es simptomàtic. Alhora veiem com Levy parla un cop més amb cinisme d’un diàleg inexistent que busca simplement silenciar les reclamacions de la gent, i alhora seguir utilitzant la justícia barroerament per acabar amb un tema polític. Parla d’agitació al carrer, com si un referèndum fos una eina malevola que per descomptat es un recurs que mai s’ha d’utilitzar, ho lliga amb el radicalisme. Ara entenem perquè nomes 4 en tots aquests anys, la fobia a la decisió de la societat. Batet per la seva banda troba ridícul seguir el full de ruta i compromís exposat en seu parlamentaria. Clar que venin d’un partit on el no es no i de sobte el no es si, qualsevol cosa es possible. Parla de la decisió de la gent com un carreró sense sortida i ens parla d’una aposta federal que no es creu ningú, i que per cert ningú ha demanat. Tota una demócrata de cap a peus.

En definitiva, seguirem el nostre camí, i com més democràtic sigui, mes gent com els exemples posats deixarem enrere.

XANTATGE PRESSUPOSTARI

No val a badar, prou de partidisme sense fi. Volem ser un Estat, tenim una majoria parlamentària, cal un pressupost per fer les polítiques del dia a dia amb les condicions precàries que estem i per exemple fer el mateix referèndum. Suposo que tot això seria política de Primer de Primaria, per tant prou de declaracions fent dubtar de la seva aprovació amb la paraula màgica del més socials. Es un xantatge intolerable i cal definir-se amb l’objectiu final abans no sigui massa tard. Com diu en Ramon M. Piqué referint-se a l’Anna Gabriel, a no ser que vulgui un altra cosa.

Xantatge

per Ramon M. Piqué

La CUP deixarà que es tramitin els pressupostos. Però la diputada Anna Gabriel ja ha deixat molt clar que no té cap confiança que en els propers dos mesos la situació doni un tomb i per tant la CUP hi doni suport. Tot això adobat amb el clàssic “ho decidirà la militància”, que traduït potser vol dir que “si la militància no escull bé, empatarem”. Diria que la cosa no pinta bé, almenys de moment.

Ja se sap que no pressupost, no party, perquè el referèndum o referèndum va lligat a l’aprovació dels pressupostos. La Gabriel no entén com es pot condicionar el referèndum d’independència a l’aprovació del pressupost, perquè, segons la diputada cupaire, no hi ha punt de comparació possible entre aprovar uns simples comptes autonòmics i poder exercir la nostra sobirania com a poble a les urnes. D’això, la Gabriel en diu xantatge.

Deixant de banda que el govern Puigdemont pot utilitzar l’eina de negociació que li sembli més oportuna, i el pressupost n’és una de potent (o és que la CUP no ha fet xantatge quan li ha convingut?), l’argument cupaire sóna més fals que un bitllet del monopoly, bàsicament perquè la política és un pressupost, i sense diners no es poden fer polítiques, per exemple polítiques que permetin fer un referèndum d’independència.

L’argument és fals també perquè a l’inrevés també funciona. Si discutir aquest pressupost és fer autononisme i processisme; si no es pot comparar negociar un pressupost i fer el referèndum; si són uns diners que a dures penes s’hauran de gestionar uns pocs mesos; i sobretot, si sense aquest tràmit no se celebrarà el plebiscit, aleshores, per què no aprovar-lo? Quin sentit té demanar un pressupost més social (suposant que existeix algun pressupost governamentalantisocial) si la Generalitat està intervinguda, si el Gobierno recorre cada mesura que el Govern adopta, si en menys d’un any —en teoria— hem de marxar? És absurd voler posar preu a la independència d’aquesta manera. A no ser que vulguis una altra cosa, esclar.

ELS ESTATS IMPOSSIBLES

La idea de que avui en dia ser un Estat no es res i alhora es impossible sempre ha estat damunt la taula.Recordo el lehendakari Urkullu fa pocs dies deia que la independència en un món globalitzat es pràcticament impossible, o les vegades que hem sentit que son anhels de segles passats, o també quan ara veiem amb un cinisme esfereïdor com es parla d’una reforma constitucional que inclogui un reconeixement per Catalunya i un nou sistema de finançament ignorant el que el poble de Catalunya ha demanat.

Vull dir amb això, que com a bona tècnica de màrqueting cal repetir un i altre cop una idea perquè bona part de les societat l’agafi com un totem inalterable, fruit de la negació a pensar per un mateix i rebre tot fet amb comoditat i per alegria del sistema, aquell que últimament a cada resultat en el vot ciutadà pren un disgust i el desacredita, per molt que sigui reactiu a una situació concreta provocada pel mateix en forma de crisi a un ampli sector de la població i el via lliure a la classe política.

Realment la crisi de valors que ens ha portat el sistema capitalista implantat es alarmant, no perquè sigui dolent en si mateix o perquè hi hagi fórmules alternatives que tots acabem veient pitjors, però qualsevol sistema es reformable i adaptable al que demana una societat amb uns mínims valors de coherència i responsabilitat i recuperar la llibertat de la població per decidir amb els temes que realment incideixen en la seva vida, i la funció dels seus representants que han de ser simplement això i mai han d’oblidar a qui serveixen realment, no a la multinacional de torn o poders fàctics diversos,sinó a la mateixa gent. Potser es utòpic però no per això ho hem de reivindicar.

Pel que fa al tema Estat, esta clar que la sobirania poc te a veure amb la de fa dos segles, ja que un món interconnectat per lògica cedeix espais de poder o els comparteix per adaptar-se en aquest context, però de cap manera deixa de tenir sentit un Estat, i encara més els de dimensions petites com Catalunya i que es demostren més eficients per la societat que regeixen, ja que la seva cohesió es més gran. Urkullu no te raó, si que ho te en el context basc on treballa i on hauria de fer reflexionar aquelles banderes basques que veiem molts cops en manifestacions independentistes, quan la seva societat no ha activat aquesta opció de manera majoritària, potser apart de les simpaties cal obrir els ulls, en definitiva visió d’Estat.

La llibertat d’un poble a escollir el seu futur si una part amplia de la seva població ho demana com es el cas no pot ser bandejada ni ignorada amb reformes constitucionals que ningú ha demanat, que vol dir un reconeixement, un homenatge a Catalunya, i que vol dir un nou sistema de finançament, perpetuar l’espoli fiscal de sempre en versió 2.0, en definitiva un insult a la població.

No hi ha estats impossibles, hi ha interessos que els volen fer impossibles i aqui plora la criatura.

REFORMA DE RES

El dialeg, la reforma constitucional i altres bestieses per l’estil estan de moda. Son aquell asquer que busca trobar aquella famosa paraula “encaix” entre Catalunya i Espanya, però com diu en Ramon Cotarelo en la base de que tots els espanyols son iguals i els territoris també, es a dir un cafe per tots 2.0 on nacions amb aspiracions com Catalunya tornarien a quedar a la casella de sortida. Un parany ja vell però amb nous actors i formulacions. Un nou pla per aturar un procés democràtic que nomes vol acordar com fer el referèndum i actuar segons la resposta en conseqüència.

“Cafè pa tós” una altra vegada

per Ramón Cotarelo
La decisió més greu de l’anomenat “Estat de les Autonomies” de la Constitució de 1978, del qual es va celebrar ahir a Espanya el seu aniversari, va ser la generalització del règim autonòmic en condicions d’igualtat en tot el territori espanyol. La justificació, formulada pel llavors ministre adjunt per a les Regions, l’andalús Clavero Arévalo, va ser que hi hagués “cafè per a tots”. La Constitució preveia un règim extraordinari per a Catalunya, el País Basc i Galícia i un règim comú per a la resta dels territoris, en la línia de la Constitució de 1931 i a semblança de la vigent Constitució italiana de 1947. Però la insistència d’Andalusia de ser tractada en igualtat de rang amb les “nacionalitats històriques” (perífrasis de “nació” en l’ànim del legislador), moguda pel PSOE i tàcitament acceptada per la UCD, va irar per terra la intenció del text. Va ser llavors quan es va imposar la idea d’un règim uniforme d’autonomia per a tot Espanya, el “cafè per a tots”.

D’aquesta manera, en convertir-lo en un problema de “tot l’Estat”, es frustrava la pretensió original de les nacions catalana, basca i, en menor mesura, gallega, d’aconseguir un tractament diferenciat en el si de l’Estat espanyol. Era una política d’uniformització que encara es va voler endurir més amb l’extinta LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics), de 1982. “Harmonització” era un terme menys violent que la Gleichschaltung que van aplicar els nazis a Alemanya però compartia el seu esperit: posar a tots al mateix nivell.

A aquesta doctrina igualadora, uniformadora, deien els glosistes, comentaristes i panegiristes de la Constitució de 1978, el “caràcter federal” de l’Estat autonòmic. Segons ells, en haver-se aconseguit que les autonomies poguessin assolir totes el mateix màxim sostre competencial, Espanya havia passat a convertir-se en una federació de fet. No es feia servir la paraula perquè tenia mala fama, però es donava la realitat. Es tractava d’una falsedat ideològica típica, com s’ha demostrat posteriorment. Tant al País Basc com a Catalunya han donat proves abundants de voler mantenir i aguditzar la seva singularitat. Sobretot Catalunya, que és on més ha avançat la consciència i voluntat nacionals, fins al punt de plantejar directament l’opció de la independència. Davant d’aquesta voluntat secessionista, part del nacionalisme espanyol, especialment el PSOE i l’esquerra en general, torna a agitar l’esquer federal.

Prova evident que aquell federalisme que es deia condició material de fet l’Estat de les Autonomies era fals. L’anomenat “federalisme material” de l’Estat autonòmic no ho era perquè no consistia en una aliança i conjunció de territoris que aquests haguessin acordat sobiranament per separat, sinó d’una imposició des de dalt per obra d’un Estat que havia decidit descentralitzar fins a cert punt com podia i pot, i així ho fa quan li ve de gust, recentralitzar-se sense que les comunitats autònomes puguin gairebé opinar.

L’actual avanç de l’independentisme català està generant reaccions similars a les d’aquells intents “harmonitzadors” dels anys vuitanta. Tant la moderació del nacionalisme basc com l’exacerbació del nacionalisme andalús, tots dos sobtats, en el fons van dirigits a amansar l’independentisme català, uns per defecte i els altres per excés. Per als nacionalistes bascos no té sentit la independència enfront d’Espanya, atès que ells ja compten amb un concert que equival a la independència fiscal. Per als andalusos es tracta d’un nacionalisme “reactiu”. L’únic horitzó, com en els anys vuitanta, és no quedar-se enrere en relació a Catalunya per més que ells no hagin mogut un dit en aquests trenta anys per augmentar el seu autogovern.

El terreny de la volta al cafè per a tots està ja preparat: es tracta d’arbitrar una reforma de la Constitució que busqui un nou “encaix de Catalunya a Espanya”, en l’enteniment, ja clarament exposat de nou a Andalusia que aquest “nou encaix “serà també igual per a tothom. Perquè, com diu el govern insistentment: la reforma no pot trencar la igualtat de les persones i les terres d’Espanya, com si no fos obvi que, amb el Concert basc i el conveni navarrès, aquesta igualtat no existeix.

Catalunya no té res a esperar d’una reforma de la Constitució de 1978 i menys si és en un acord amb les altres comunitats de l’Estat. Catalunya només pot arribar a un acord bilateral amb l’Estat per a la realització d’un referèndum d’autodeterminació en el qual quedi clar quin sigui el mandat de les autoritats catalanes i quina forma adoptarà.