ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

JUGADA D’ESCACS

La jugada d’ahir al Parlament, no per esperada, li hem de treure valoració. Vers al contrari, més enllà del contingut ens aporta una carrega simbólica i de missatge de tranquilitat a la població i als nostres representants que per el contrari es converteix amb descredit i ridícul a l’Estat espanyol en un vertader mal de cap convertit en un carreró sense sortida.

Efectivament, les amenaces del gran Tribunal han estat per segon cop desateses, la primera al 9 N i ahir la segona sense de moment cap gran catastrofe de les anunciades. Suposo que avui tots hem vist sortir el sol com cada dia, tenim calor, hem fet la nostra vida amb normalitat i res fa sospitar que ha canviat res de substancial. De fet hem pres una dosi extra d’autoestima i confiança per encarar aquest tram final cap a la República Catalana.

Mentrestant a Madrid, com a mínim de cara enfora, segueixen amb el seu to alterat i amenaçador, però molt més afeblit. Primer perquè si unes prediccions, ordres o amenaces quan es posen a prova no es compleixen perden tot el seu pes, i això ja ha passat, segon perquè demostra que aquí van dirigides ha perdut la por i estar decidit per arribar fins al final amb una arma molt poderosa que Espanya sempre ha menyspreat, el vot, el suport de la gent i la democràcia, una tripleta infalible davant un Estat que no vol acordar res, que cada cop perd més credibilitat internacional, amb una nul.la separació de poders que demostra amb cruesa com la democràcia es de molt baixa qualitat dirigida precisament per aquells que van dirigir 40 anys de repressió o els seus hereus i que no volen canviar.

Ara tenen dues respostes, i les dues son dolentes per ells. La primera fer una advertència light que no es correspongui amb les amenaces prèvies, amb el que validen la via unilateral i demostren que tot es façana, o per el contrari una repressió excessiva que reforci encara més l’independentisme i la unilateralitat, alhora que desperti cada cop més les simpaties internacionals. El que amb escacs es aquella jugada que si fas una cosa ets mort i si fas un altra també.

Això no vol dir que la partida s’hagi acabat, però la iniciativa es nostra, i cada cop més si la unitat no es trenca, fem tots el paper que ens pertoca i anem en la mateixa direcció, la vella Itaca aviat podria estar en el punt de mira a l’horitzó.

1,2,3 DESCONNECTEM

La llei i l’ordre ho deixen de ser quan no es poden fer complir,es a dir quan no hi ha obedients o sotmesos a la mateixa. Avui el Parlament ha dit precisament això. Ha acatat la seva sobirania, la del poble que representa i li ha donat per començar la desconnexió. A l’altre costat tant sols amenaces i apel·lacions a la llei i al dret, suposo que encara ningú els ha dit que el full de ruta del Govern català te la finalitat de la independència, i això amb un Estat en contra forçosament porta a la confrontació amb l’estatus quo existent. Per cert si algú troba els 5 milions de catalans que no volen fugir de l’Estat espanyol com ha esmentat Garcia Albiol que m’ho digui, deuen ser molt ben amagats. Ja podeu sortir que a la nova República i cap tothom.

En peu de desconnexió

per Ramón Cotarelo

Està nerviós el Tribunal Constitucional. Segueix amb molta atenció l’evolució dels fets al Parlament de Catalunya. Ha d’estar preparat per intervenir. No pot tolerar que la cambra no actati la prohibició de desenvolupar el propòsit legislatiu de la desconnexió.

Assolides les conclusions de la Comissió d’Estudis del Parlament, l’alt tribunal ha dictat una providència ordenant que no traslladin al ple de la cambra. I justament el ple de la cambra es disposa a fer el contrari, és a dir, no només debatrà les conclusions si no que accelerarà la seva consideració mitjançant la corresponent reforma de l’ordre del dia.

Només aquest propòsit provoca un encès debat al Parlament. Sembla evident que si la cambra decideix prendre en consideració les conclusions, és perquè pensa aplicar-les i desenvolupar la legislació de desconnexió.

I aquí és on arriba el moment de la desobediència que estava implícit abans o després en el full de ruta. Aquí és on el propòsit del president Puigdemont d’anar “de la llei a la llei” pateix el seu primer revés. Segons la llei vigent, les decisions del Tribunal Constitucional s’acaten i es compleixen. Si hi ha un incompliment de la llei, la dinàmica entra en una llera imprevisible.

La qüestió és si el govern espanyol, el poder executiu, pot obligar al compliment de la llei en tot el territori sota la seva jurisdicció. Cal recordar que no va ser el cas a la votació del 9N del 2014. Llavors es va dir que com la convocatòria era un assumpte de voluntaris, no tenia caràcter legal ni institucional i, per tant, el govern no estava obligat a intervenir. Precisament per això es va instar després al processament dels quatre responsables polítics, Mas, Rigau, Ortega i Homs, per haver comès il·legalitat en abús de les seves funcions. És contradictori, però es va salvar la cara de l’autoritat de l’Estat. Aquesta s’exerceix post festum.

Ara no es tracta d’una convocatòria que el govern pugui desautoritzar com una “consulta festiva”, sinó d’una decisió d’un òrgan institucional en ús (o abús) de les seves competències. Tenint en compte a més que, des del punt de vista jurídic-polític, aquest òrgan, el Parlament de Catalunya, és també un òrgan de l’Estat, com ho és la Generalitat. És a dir, un òrgan de l’Estat ha de desautoritzar a un altre i impedir l’exercici de les seves competències.

Donada la confrontació adoptada pel Parlament de Catalunya, és clar que el govern d’Espanya ha de tenir una resposta preparada i no li queda més remei que prendre la iniciativa amb alguna decisió.

Però, quina? El govern està en funcions. Segons això no té, o no hauria de tenir, plena capacitat d’acció, ja que “en funcions” s’entén per a assumptes de tràmit. En els assumptes polítics no pot prendre decisions, ja que per pròpia iniciativa ha decidit no sotmetre’s al control del Parlament. Ja ho va fer el mandat del 20 de desembre i ho fa ara amb el del 26 de juny. Es dirà que un govern en funcions tindrà un marge més gran de maniobra i més flexibilitat, per no estar sotmès al control parlamentari. Però és precisament aquesta situació d’irresponsabilitat la que genera alarma, ja que pot donar lloc a conflictes que després no sigui possible resoldre.

Si, a més, tenim en compte que l’executòria del govern de Rajoy en relació a Catalunya és terrorífica, serà necessària que, lliure de traves (abans tampoc en tenia moltes, però ara no en té cap) tendirà a actuar amb la catalanofòbia que l’ha caracteritzat sempre.

Suposa això que el Parlament català ha d’acceptar la decisió del Tribunal Constitucional i suspendre la tramitació de la desconnexió? En absolut. Suposa que els parlamentaris seguiran els dictats de les seves consciències i ho faran amb prou coneixement de causa. Sigui com sigui, el Parlament Català ha d’actuar conforme la voluntat que s’expressa en els programes dels partits que formen Junts pel Sí i la seva aliada parlamentària, la CUP.

El resultat és que el govern espanyol i les Corts -sense comunicació entre si- es trobaran amb un conflicte constitucional. Poden tractar de resoldre-ho per la via de la repressió o la de la negociació.

I, la veritat, no sé quina és més desastrosa per a l’Estat en les circumstàncies actuals

LA DEMOCRÀCIA POPULAR

La votació en el Ple del Parlament de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent suposo serien normals en qualsevol Estat democràtic del món. Un grup de persones que han realitzat un treball o estudi i posen les conclusions a l’abast de tots els representants per parlar-ne i finalment posar-es a votació per validar o no.

Sembla tot correcte, però l’Estat espanyol i concretament els seus organs judicials al servei del Govern de torn i sense independència com manaria qualsevol democràcia plena ho prohibeix i amenaça amb sancions. Res de nou. Per altra banda els Populars catalans conviden a Ciudadanos i socialistes ha abandonar el Parlament el moment de la votació per deixar sola la majoria independentista de l’hemicicle en un nou episodi de com entendre un simulacre de democràcia i com abandonar les funcions previament encomanades per la societat.

Tanmateix es el mateix xantatge que utilitzen amb un possible Referèndum i la seva aposta per convidar la gent a no assistir-hi i així segons el seu criteri poder dir que el resultat no te cap validesa o credibilitat ja que tant sols hi ha anat una part.

Caldria dir que arribats a aquest punt de la partida, ja n’hi ha prou, s’ha acabat el xantatge, quan el referèndum organitzat per la mateixa Generalitat esperem amb totes les garanties i sense acord amb l’Estat sigui una realitat no podem caure en aquest parany. Cal dir ben alt i clar que tota la ciutadania es convocada i que el resultat com no pot ser d’altra manera serà recomptat amb les persones que exerceixin el seu vot i evidentment l’acceptació del resultat per aquells que no hi vagin o directament el boicotegin. Altrament entrariem en un carreró sense sortida i un xantatge intolerable que ja arriba a la seva fi.

El mateix passa amb les conclusions a votar en el Ple. Apart de mostrar una preocupant falta de respecte a la resta de grups, a la institució mateixa i a la societat que representen per part dels grups que no participin de la votació, el resultat serà perfectament vàlid amb el vot d’aquells que si fan la seva feina per la qual se’ls ha escollit.

La democràcia no es pot construir amb boicots, i ha arribat l’hora de deixar-los en evidència i de fer prevaler la idea que quan es demana una opinió, la dona qui la vol donar, i el resultat es en base als que precisament ho han fet. Sr. Albiol, pot dimitir de les seves funcions si vol, però el Parlament no dimitirà de la majoria dels seus representants.

OPTIMISME

Una mirada a les últimes enquestes del CEO, ens dona un 48 a 42 favorable a la independència en un referèndum. Unes dades que han millorat molt respecte aquell empat tècnic anterior. Alhora les millors des de fa 2 anys favorables a un Estat propi per Catalunya. Així doncs optimisme si som capaços de no espatllar alló que ja sembla irreversible.

Molts diran que nomes son enquestes, segurament tenen raó. De fet son els que treuen aquest argument quan els resultats no els interessen i els hi donen volada quan son favorables. Son el que son, però son les enquestes més oficials que tenim, i davant la mateixa pregunta podem treure conclusions que segur que ens ajudaran a fer una analisi correcte.

Per dir-ho suaument, anem bé i encarem la recta final, aquell caixa o faixa amb bones perspectives. Un Estat que fa tot el possible per augmentar el nombre d’independentistes amb el seu maltractament endèmic i la seva gestió del procés en forma de prohibicions judicials i males arts a les clavegueres de l’Estat. Un Podem català que veiem com un 30% segons les enquestes votarien si en un referèndum, i per tant donen idea que darrera aquest referèndum que cada cop sembla més una excusa per no saber com aturar la desconnexió total, podem sumar una part encara que minoritària dels mateixos i en augment. Una fantasia no pot durar sempre i arriba un moment que la realitat s’acaba imposant. Aixi doncs veiem com traslladat a votants podem superar amb comoditat aquest 50% de vots que marquen un punt d’inflexió.

Alhora veiem com aquesta setmana el Parlament pot fer cas omís al TC i portar a plenari les conclusions de la Comissió del Procés Constituent en un nou pols com el 9N, però en una fase molt més avançada i significativa.

Totes aquestes dades positives nomes les podem alterar nosaltres mateixos, i en especial els nostres partits que ja coneixem prou. Des d’Esquerra ara es demana gairebé com imprescindible votar la moció de confiança abans de la Diada, quan el mateix President de la Generalitat i el Vicepresident Junqueras ja ho van pactar per la segona quinzena de setembre. Esperem ara no en fem un culebrot d’una cosa ja decidida i que entenc s’ha de respectar per mostrar unitat i fortalesa. Des de la CUP ja es diu que pressupostos i Moció son dues coses diferents, i crec ha de quedar molt clar que la moció portar un full de ruta amb unes polítiques concretes fins el proper juny, i per tant uns pressupostos per dur a terme les mateixes. No es pot separar i no podem dir si a una cosa i tornar a fer un serial mediocre quant toqui parlar de pressupostos. Ara ens ho juguem tot i ataquem la part final. Ja n’hi ha prou de bestieses i partidismes estèrils.

Com va dir en Pep Guardiola la seva primera temporada dirigint el Barça “Cordeu-vos els cinturons”.

LA LÓGICA D’UN MAL ESTAT

Quan un Estat no te remei, no deixa de sorprendre que encara hi hagi gent que no veu les conseqüències de seguir insistint amb aquesta unió o fraternitat com li diuen alguns encara que els perjudicats sempre siguin els mateixos i sense distincions de sentiments o ideologies.

Ahir per un costat, el Consell General del Poder Judicial donava la conformitat per incorporar a Daniel de Alfonso en el seu lloc com a magistrat de l’Audiència de Barcelona, un reingrés a la carrera judicial desprès del cessament per part del Parlament com a Director de la Oficina Antifrau arran del seu afer amb el Ministre de l’Interior i que deixa també constància que casos com per exemple els del Jutge Vidal i el seu son tractats de manera molt diferent.

Per altra banda veiem ahir com el vicepresident d’economia català ha viatjat a Madrid per demanar permís per endeutar-se i fer front als venciment dels compromisos amb entitats financeres. Alhora que som la tercer comunitat que més aporta, però la desena que rep amb un defícit fiscal crònic escandalós.

Els dos casos son dos exemples de com de podrit estar el sistema espanyol, un magistrat amb clares proves de jugar amb recursos públics i la seva posició per fer la guerra als partits independentistes amb maniobres matusseres i deixant en lloc secundàri la seva obediència al Parlament català que l’ha nomenat, i on cada dia descobrim nous capítols d’aquest culebrot mesquí, ara tornar a exercir per impartir justícia, quina ironia davant el ciutadà, que amb tota legitimitat pot veure atònit com els seus drets corren perill. Alhora veiem amb claredat com ha estat tractat de manera molt diferent al Jutge Vidal sancionat per les seves activitats en el seu temps lliure. Un despropòsit indignant per qualsevol democrata.

Una autonòmia de fireta, ofegada i perseguida com la catalan ofereix capítols denigrants, com el viatge ahir d’Oriol Junqueras a Madrid per demanar almoïna per pagar els venciments financers. Sense cap poder de decisió i saben l’espoli fiscal inusual a l’Europa Occidental que patim i que perjudica a tota la societat catalana per igual i afavoreix aquest tracte discriminatori que ja s’ha convertit amb habitual i normal dins l’Estat.

Uns greuges en definitiva que obliguen ha fer via cap a un Estat eficient i al servei dels nostres ciutadans, el nostre. Ara ja veiem el pa que si dona.

ANEM PER FEINA

Com be diu en Pere Cardús, cal sortir del bucle, separar el gra de la palla com diem. Ja prou de tenir entretingut tota la parroquia amb el vot per una vicepresidenta de Mesa a Madrid per part de CDC que no ens porta enlloc. La gestió que s’ha fet per explicar-ho des del mateix partit ha estat nefasta, i encara ha contribuït al mal estar intern. Cal centrar-se a Catalunya i concretament al nostre Parlament. Tornar a engrescar la societat des de les entitats civils explicant el projecte de futur Estat, on per cert i com hem vist ahir les Pensions dins l’Estat cada cop son més escasses per les retirades de fons de la caixa reservada pel fet. Alhora veure com la obediència al mandat democràtic del poble va passant per damunt els Tribunals amb el proper ple i les votacions per les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, i com es supera la moció de confiança amb un full de ruta encara més solid i aglutinador per arribar als 18 mesos on el pas ja serà una meravellosa realitat. La unilateralitat, tot hi les amenaces d’Albiol amb suspensions autonòmiques incloses que saben no es produïran anirà prenen cos i de tots depén que l’èxit sigui total.

A veure si sortim del bucle d’una vegada
Pere Cardús
‘Que fotin una DUI i tirem endavant d’una vegada’, em deia una senyora ahir abans d’un debat a l’Eixample. Com ja ha passat en moments anteriors, hi ha un cert cansament. O, més ben dit, una impaciència emprenyada pels missatges confusos dels qui prenen les decisions. Trobo que és força cert que cadascú va una mica a la seva i la gent ens maregem una miqueta. Potser torna a ser –com en les avinenteses anteriors– un mal moment i la cosa tornarà a agafar ritme i bon ambient al setembre. Entre la diada i la qüestió de confiança, caldrà veure si tornem amunt i ens hi fem mal del tot. No les tinc totes. Sincerament.
Em sembla evident que la direcció de l’ANC s’ha ressentit de la convulsió interna d’aquests últims mesos. Òmnium ha optat per un perfil no tan mediàtic i més de formigueta. No em sembla malament, però també té inconvenients, ara que calen referències que donin confiança. Per tant, les dues entitats que feien de ‘vigilants’ del procés han agafat actituds diferents. I la crisi entre Junts pel Sí –PDC i ERC– i la CUP, agreujada per l’estratègia partidista de les eleccions espanyoles, obre molts interrogants lògics i raonables entre la gent.
Com es pot recuperar el camí de la confiança i del somriure? D’entrada, tornant a parlar de la independència i del país que es podrà construir amb les noves eines. Tornant el debat sobre la via d’arribar-hi al pla tàctic i estratègic que li correspon. El RUI com a gran tema és una equivocació. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas. Són polèmiques que es fan servir per encarar els uns contra els altres. I hi ha gent que hi perd els nervis. I no cal. No són tan importants. El fet important és treure’s les grapes de l’estat espanyol del damunt com més aviat millor. Si ho fem passant per un referèndum o no, és matèria d’experts i del full de ruta político-institucional. Que fem un referèndum? Fem un referèndum. Que fem unes lleis de desconnexió? Doncs lleis de desconnexió. Aquests no haurien de ser mai debats de confrontació entre independentistes.
Què més es pot fer per recuperar confiança i somriure? Que les entitats que han mobilitzat milions de ciutadans aquests últims anys, tornin a fer el seu paper sense complexos. I que ho facin precisament com a símbol de la unitat i no obrint debats de divisió. Que es recuperin ràpidament del trasbals que els va significar el 27-S. En gran part, la confiança que la gent va posar en la possibilitat d’aconseguir una cosa tan gran com la independència va ser gràcies a aquestes entitats.
I què més es pot fer? Doncs els partits han de resoldre la seva crisi al parlament. La CUP ha de decidir si prioritza la independència o la seva coherència 100%. I Junts pel Sí ha de decidir si vol modificar el full de ruta o no, i comunicar-ho sense més dilació per tancar els debats que sembla que agraden tant a determinats catalans. I, una vegada resoltes aquestes qüestions, que quedi clar que a Madrid no hi ha res a fer i que no té gens de sentit perdre-hi energia i temps. I que s’activi el procés constituent popular i participatiu que van prometre als quatre vents. A veure si tots plegats ens distraiem amb coses més productives i constructives.
I què més? Podem aprofitar els dies que tinguem de vacances uns i altres per llegir les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. O els Seixanta anys d’anar pel mónd’Eugeni Xammar. O L’11 de setembre, poble a poble d’Antoni Muñoz. O Contra el nacionalisme espanyol de Joan Fuster. O tants altres llibres que ens expliquen que algunes coses que passen no són gens noves i que no fem sinó repetir errades i reproduir defectes. Diuen que fou Ciceró qui va dir que ‘els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la’, oi? Aprofitem que tenim grans memorialistes i historiadors i fem-ne un bon repàs aquests dies, a veure si sortim del bucle d’una vegada.

LES INTENCIONS DE CSQP

Avui hem viscut les votacions per escollir la Mesa del Congreso a Madrid amb la polémica del vot parcial o total de CDC a la vicepresidència dels Populars i les reaccions posteriors. Ho interpreto com a tàctica política per assegurar el grup propi amb tot el que aixó comporta de visibilitat i ingressos. Éticament rebutjable perà ampliant el prisma, amb una candidatura conjunta a Madrid, hi hauria hagut una victòria independentista per sobre dels Comuns. Un vot a la una que com diuen els mateixos actors tenen un objectiu superior a preservar i que fa que poques explicacions siguin significatives per justificar aquesta presentació per separat per pura tàctica partidista i que apart evitaria disfuncions com les que hem viscut.

De totes maneres, volia encarar un tema que considero encara més important, les vertaderes intencions dels de Xavi Domènech, Ada Colau i Pablo Iglesias en tot aquest afer. Com ja va dir el dia posterior de les eleccions espanyoles volen ser un espai que substitueixi a CDC com a gran partit a Catalunya amb un afer que cada dia fa més pudor, com el referèndum impossible que pregonen. Ara amb aquest numeret de la Mesa del Congreso han aprofitat per demanar suport a una candidatura amb el gran mérit del candidat a Ministre de la plurinacionalitat i el discurs que deixarà parlar amb català a la cambra, cosa que sap perfectament que ara per ara ja no es massa important, i alhora no ho permet el reglament.

Alhora els seus vots a Catalunya normalment en contra de Junts Pel Sí, i ara pretenen el prestam a canvi de res. Per quadrar el cercle han acabat donant suport al candidat socialista, el mateix que va ser escollit Lehendakari amb els vots de Populars i UPyD. Un altra incoherència que no lliga amb la bel·ligerància d’Iglesias pels vots convergents. Un autèntic despropòsit.

De fet, la seva obsessió per damunt de Catalunya, son els càrrecs a l’Estat amb una pastanaga en forma de referèndum cada cop més florida. Si no volien els Populars al Govern, com es que no van donar suport al candidat socialista en la primera temptativa electoral espanyola. Un autèntic embòlic cada cop més al descobert.

Saben perfectament, que el projecte independentista es majoritàri, democràtic i possible. El seu discurs de pretesa superioritat moral i fraternitat com els agrada dir cada cop penja més d’un fil, el cinisme te aquestes coses.

UNA REFLEXIÓ PELS CATOLICS

La Catedral de València commemorant el dia de l’alçament feixista celebra una missa pel Dictador Francisco Franco. Diu l’Arquebisbat que es desvincula i no pot vetar la petició d’un particular de resar per l’ànima de cap fidel. Antonio Cañizares ha manifestat la seva defensa de la democràcia tant ara com en els temps de la Transició. Diu que la celebració no implica cap homenatge. De fet cada 20 de novembre, dia de la mort del dictador ja es celebren misses per ell cada any.

Jo no soc creient i penso que les Religions son una xacra pel món en general. No parlo de les persones individuals, ni dels sentiments intims de la gent que tots poden ser legitims, ni dels missatges doctrinals de bona fe que podria signar qualsevol fidel o no. Parlo de la utilització que s’ha fet d’aquestes confessions i com al llarg de la historia han demostrar sobradament la seva perversió i mal a la humanitat.

En Cañizares ara se’ns declara democrata, cal tenir molta barra, algú que per exemple ha organitzat cerimonies per la unitat d’Espanya i contra el dret a decidir dels catalans entre d’altres perles que tots recordarem. De fet si ell es democrata jo no ho soc.

l’Església Catòlica amb els seus Cañizares, Rouccos i d’altres organitza misses pel Dictador, amb l’excusa de que qualsevol pot demanar resar per l’ànima d’un fidel i que no es tracta de cap homenatge.
Tanmateix saben perfectament que es un insult per les victímes i el món civilitzat en general fer aquests actes per un Dictador sanguinari, amb milers de morts a la seva esquena i 40 anys de repressió violenta al poble. Tanmateix no pot estranyar tant quan en ple règim la mateixa església sempre anava al costat del règim de l’horror i era un poder fàctic de primer ordre amb la imposició de la seva doctrina com en altres èpoques del passat. Fins hi tot beneint els avions que anaven a bombardejar població civil com en el cas de Barcelona.

Així doncs una posició clara que hauria de fer reflexionar els membres d’aquesta confessió, els seus metodes i les seves amistats perilloses que no canvien amb el temps.

De fet en una democràcia normal, aquesta confessió no tindria encara els privilegis que te, i molt menys seria permesa una celebració com aquesta. No vull imaginar que passaria si demà en una mesquita es fes un acte d’homenatge per exemple a l’assassí de Niça recent. Seria el mateix cas però amb un tracte molt diferents. La pregunta es fins quan els Cañizares de torn seguiran amb aquesta burla macabra i permesa.

18 DE JULIOL 1936: LA VERGONYA CONTINUA

80 anys després i com diu en Germà Capdevila els cadàvers segueixen soterrats a les cunetes. Es segueix tranctant igual el terrorisme feixista que va trencar la legitima República espanyola. Cap culpable condemnat, i els que queden protegits. La victima i el botxi en el mateix nivell, i culpabilitzant fins hi tot a la primera. Cap intent de restauració de l’horror. Partits del regim que son perfectament legals i alguns fundats per Ministres de la dictadura amb les mans tacades de sang segueixen sense condemnar clarament la dictadura. Una constitució de fireta dirigida pel regim anterior, unes institucions hereves del franquisme, una monarquia nomenada a dit pel dictador com hereu, i una democràcia sense desenvolupar. Aquesta es la historia, i Catalunya amb una oportunitat única per deixar un Estat així enrere, no tinc dubtes que ningú la voldrà desaprofitar.

Cadàvers a les cunetes

Germà Capdevila

La història recent en va plena, d’exemples de règims totalitaris que han vist com els governs democràtics posteriors encaraven un procés de reconciliació que –necessàriament– passava per una revisió profunda del passat, per la depuració de responsabilitats i per la reparació dels danys provocats per les violacions als drets humans que caracteritzen les dictadures.

Argentina va engarjolar els generals responsables de la desaparició de milers de persones i va encarar un procés d’identificació amb un banc d’ADN pioner al món. Cambodja va celebrar a partir de 2009 judicis de transcendència històrica per poder tancar el violent passat dels Khmers rojos. Fins i tot Xile, dècades després de la fi de la dictadura de Pinochet, està obrint ara el meló d’una reforma constitucional que pugui desfer el que el genocida va deixar “atado y bien atado”, allà també.

Espanya és potser l”única excepció a Occident. Va encara una transició destinada a sepultar el passar sense depurar responsabilitats, amb les principals famílies responsables de la dictadura encara remenant les cireres i oposant-se a qualsevol reparació històrica. El resultat és que encara avui, 80 anys després del cop d’Estat, milers de famílies clamen pel dret a recuperar els cosos dels seus avis i reparar la seva memòria.

Sempre m’ha semblat una gran equivocació acceptar la terminologia de “Guerra Civil”, que busca presentar el conflicte com el de dues faccions enfrontades igualment culpables i responsables. És la teoria dels “dos dimonis” que totes les dictadures intenten vendre per salvar els mobles. A Espanya els hi van comprar sense cap sentit crític.

El 18 de juliol de 1936 es va produir un cop d’Estat que va trigar 3 anys a reeixir en vèncer el govern democràtic i instaurar un règim feixista i totalitari. No va ser cap guerra civil. Va ser l’atac d’un grup terrorista feixista contra un Estat democràtic. I Catalunya i la possibilitat que recuperés la seva independència hi van jugar un paper crucial.

Una de les primeres tasques de la nova República Catalana serà obrir totes les fosses comunes que encara hi ha arreu del país, i restituir la memòria d’aquells que lluitaren per la seva llibertat i han restat oblidats durant 80 anys. Qui perd la memòria, perd la identitat.

INHUMANITAT

fr

La nit de l’horror’: l’impressionant article d’un periodista del Nice-Matin, testimoni directe de la matança

Atemptat de Niça
Poc després de l’atemptat, Damien Allemand, periodista del diari Nice-Matin que ha estat testimoni de la matança, ha explicat en aquest article com allò que era un vespre d’estiu agradable s’ha convertit en la nit de l’horror.
Era un vespre cool. Bon ambient, focs artificials bonics, nens tirant pedres a l’aigua… El passeig de ‘la Prom’, atapeït de gent com cada 14 de juliol. Per veure l’espectacle he escollit el High-Club, un bon lloc, just allà on ‘la Prom’ es converteix en una zona de vianants. Al final dels focs artificials, tots ens hem aixecat alhora, com passa en aquestes ocasions. Tots hem anat cap a la mateixa direcció, cap a les escales, topant els uns amb els altres, caminant com si fóssim dins una llauna de sardines.
He mirat d’avançar passant enmig de la gent per agafar el meu scooter, que havia aparcat a pocs metres. He sentit un soroll de lluny. Crits. He pensat que algun espavilat maliciós havia volgut fer els seus petits focs artificials. Però no. Una fracció de segon més tard, he vist com un enorme camió blanc envestia la gentada que caminava, mentre donava cops de volant per a poder-ne esclafar com més millor. El camió de la mort ha passat a pocs metres de mi i gairebé ni me n’he adonat. He vist cossos volant com bitlles. He sentit sorolls i crits que no oblidaré mai. He restat paralitzat. No m’he pogut moure. He seguit amb els ulls aquest cotxe fúnebre. He vist el pànic i gent corrent, cridant, plorant. Llavors m’he adonat del que passava i també m’he posat a córrer com tothom, cap a la Cocodille, per a cercar recer. Tot ha passat en pocs minuts, que m’han semblat una eternitat. ‘On és el meu fill? On és el meu fill?’ ‘No es quedi aquí. Fugim del perill.’ Són algunes de les paraules que he sentit al meu voltant.
Un cop fora del perill, he volgut saber què havia passat. He vist que ‘la Prom’, pocs minuts abans atapeïda, era deserta. Cap soroll. Cap sirena. Cap cotxe. He anat cap on, pocs abans, havia passat el camió. M’hi he trobat en Raymond, d’uns cinquanta anys, que, amb llàgrimes als ulls, m’ha dit: ‘Hi ha morts pertot arreu.’ Tenia raó. Just darrere seu, he vist el primer cos sense vida. Després més. Sang, gemecs… Els encarregats de les gandules de la platja han estat els primers d’arribar per ajudar els ferits. Duien aigua i tovalloles per mirar de posar esperança on no n’hi havia. M’he sentit abatut, sense forces. Volia ajudar, ser útil, fer alguna cosa, però no me n’he sortit. M’he tornat a quedar quiet. Una segona onada de pànic m’ha fet tornar a Cocodile. ‘Que torna, que torna…’, he sentit que cridaven. Era fals. El camió assassí s’havia aturat una desena de metres més enllà, cosit de bales. No he sentit el soroll de trets. Només crits i plors.
He anat cap a la meva moto per sortir de l’infern. He travessat ‘la Prom’ i he pres consciència de la magnitud de la tragèdia. Els cossos dels morts i dels ferits omplien la vorera fins al nivell de Lenval. Les primeres ambulàncies han començat a arribar. Aquesta nit ha estat la nit de l’horror.

SENSE VERGONYA

El coordinador general del Partit Popular, Xavier Garcia Albiol anuncia les conclusions del seu grup a la Comissió d’estudi del Procés Constituent, que ja ha acabat els treballs i votarà els documents finals. Es dona la circumstància que aquest partit en forma part però no ha assistit a la gran majoria de sessions i ho descriuen com “indigne d’un Parlament que respecta l’Estat de dret”, ho veu com una raresa democràtica ja que nomes es vol la separació de Catalunya i ho titlla d’aquelarre independentista sense resultats i amb les compareixences nomes “d’amigatxos del règim” i de pensament únic. Per altra banda consideren la separació unilateral inviable des del punt de vista jurídic, històric, social o econòmic.

Realment cal tenir molta barra per parlar d’aquesta manera, primer apuntar-se a una comissió per gairebé no assistir-hi com si fos de joguina i posteriorment atrevir-se a presentar conclussions. Jo pregunto conclussions premeditades i ja escrites fa molt i molt de temps i que no es corresponen amb la realitat.

No es tracta de respectar o no un Estat de dret, es tracta de respectar la democràcia i les decisions de la societat que ha atorgat una majoria parlamentària amb un programa concret en forma de final cap a la independència, els agradi o no. Suposo que no deuen haver vist els 2 milions de persones que cada diada els últims quatre anys han reclamat una cosa concreta i que anomenen amb tota la falta de respecte possible “raresa”. No es cap aquelarre, es tracta de parlar i concretar quin país volem en un futur Estat i ells també hi poden colaborar i dir la seva.

Respecta la inviabilitat del fet unilateral, potser s’haurien de preguntar qui no vol acordar un simple referèndum per deixar que la gent pugui decidir pacificament i democràticament. Per tant barrat aquest camí llargament reclamat de totes les formes, a una societat cal donar-li sortida i els seus representants han de ser els executors per fer-ho possible. Per altra banda aquesta inviabilitat sense cap argumentació i amb la quantitat d’exemples al món que els desmenteixen, deixant de banda la capacitat de Catalunya fa riure per no plorar i denota una falta total de criteri i el que es pitjor de cinisme interessat.

Sr. Albiol, el poble es el sobirà de la democràcia i vosté hauria de representar-lo com li toca, i no anar a la contra afavorint altres interessos que ningú ha votat.

LA DECISIÓ DE LA RUI

Avui els associats de l’ANC comencen a decidir si es fa del RI, RUI o com li vulguin dir es converteix en l’eix central del procés i la principal demanda als grups parlamentaris. La pregunta concreta es aquesta “Vols que l’ANC exigeixi a les Institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per a DECIDIR sobre la independència?”.

Aquesta última setmana diferents actors han elaborat mil teories contradictories entre elles i que amb una primera lectura tenen parts versemblants i altres segurament més embolicades. La veritat de tot plegat no existeix, ja que entrem en un territori desconegut. Ens podem aferrar a exemples en altres territoris, però amb contexts diferents i sobretot sabent que l’Estat espanyol es únic, sobretot en materia democràtica i això fa que moltes teories poden volar pels aires.

Sense entrar amb grans tecnicismes i com a punts fonamentals, segurament tots podem estar dacord que no volem allargar indefinidament el procés i que hem de trobar un final el millor possible. En tenim diversos, l’actual full de ruta amb una declaració, unes eleccions constituents i un referèndum constitucional per validar el procés, de fet el que va votar la societat amb el resultat dels 62 diputats de Junts pel Sí. El problema be amb la declaració, unes eleccions que alguns partits no les compraran com a constituents i una constitució que no pot ser un xantatge per validar el procés. Tenim la DUI que no figurava en cap programa i que molt difícilment obtindrà suports per ser validada i pot provocar frustració més que altra cosa.

En un altre ordre de coses tenim el que crec porta més consens i es més democràtic, el referéndum. Acordat amb l’Estat, a la britànica per posar un exemple segurament es la millor solució, però l’Estat i ho sento pels Comuns ho ha rebutjat per activa i per passiva i les principals forces hi son totalment bel·ligerants, per tant una via morta que ja no ens serveix. Ens queda el Referéndum unilateral que com deia avui comença a votar l’ANC. Te com tots un punt de trencament, però te l’aventatge que el Parlament s’en fa responsable i més enllà de legalitats ho anuncia, organitza i promou per poder arribar a qualsevol aval per la part internacional i que sigui respectat el resultat. No estariem parlant d’un 9N simbòlic sinó de la validació democràtica del nostre procés amb o sense la col·laboració de l’Estat.

Te riscos com qualsevol altra de les opcions, però es la més clara i sobretot la que fuig del xantage d’un Estat amb mancances democràtiques que pretén ofegar el nostre clam prohibint preguntar. Alhora deixa també sense arguments els partidaris del no i el seu boicot a un 9N que ara hauran de pensar molt bé.

En definitiva, el meu vot es positiu, amb tota la prudència, incerteses i perills que qualsevol de les opcions ens presenten i que tinc molt clar haurem d’assumir. Ningú ens regalara res, però no ho acabarem amb el cor, sinó amb el cap.

INDECENT

autopistes

El nou estudi del CCN, presentat ahir al vespre al Col·legi d’Economistes de Barcelona juntament amb el Cercle Mallorquí de Negocis i l’Institut Ignasi Vilallonga titulat “Pla de Viabilitat de la Xarxa Viària Espanyola”, posa al descobert les ineficiències de la xarxa viària espanyola i la inviabilitat del seu model de gestió i d’explotació. Les entitats patrocinadores de l’estudi proposem l’alliberament de les vies amortitzades, la congelació de projectes inviables i l’establiment de peatges a les autovies espanyoles a fi que els usuaris de la xarxa viària espanyola assumeixin el rescat de les seves pròpies autopistes en fallida.

L’alliberament de les vies amortitzades generaria un estalvi de 1.100 M€ anuals als seus usuaris. La congelació de 3.324 Km de projectes innecessaris permetria estalviar més de 90.000 M€ incloent l’execució d’obres, les expropiacions i despeses financeres. Finalment, la reconversió de part de la xarxa viària espanyola d’autovies en autopistes de peatge, generaria uns ingressos anuals de 23.700 M€ anuals; 6.600 M€ dels quals a la Comunitat de Madrid, 6.400 M€ a Andalusia, 3.325 M€ a Castella la Manxa, 2.254 M€ a Castella i Lleó i 663 M€ a Extremadura, entre altres.

Així mateix, l’estudi revela que en 50 anys les autopistes catalanes han generat més de 20.600 M€ d’ingressos per a les concessionàries, mentre que les autopistes radials de Madrid han generat més de 8.000 M€ de deute a les arques de l’Estat, en els primers deu anys de funcionament. Això no obstant, Foment preveu la prolongació d’algunes radials en fallida, com la R-5 fins a Talavera de la Reina o la AP-41 fins a Còrdova, malgrat tenir un traçat coincident amb altres vies ràpides lliures de peatges.

L’estudi també revela que 6.950 Km d’autopistes i autovies de la xarxa viària espanyola són injustificables per que tenen una intensitat mitjana de circulació (IMD) inferior als 5.000 vehicles diaris, quan es requereix una IMD superior als 10.000 vehicles diaris per que estigui justificat el desdoblament de les vies convencionals. En total, el 89,5% dels nous projectes viaris en fase d’execució són injustificables, ja que s’ha projectat en rutes amb una IMD inferior a 5.000 vehicles. El cost total dels projectes innecessaris en fase d’execució és de 173.000 M€.

Aquesta situació contrasta amb la de les autopistes catalanes ja que tenen una IMD de 54.000 vehicles davant els 13.400 de la resta d’autopistes espanyoles. De fet, actualment, el 44% de les carreteres convencionals de la demarcació de Barcelona tenen una IMD superior als 10.000 vehicles diaris.

A més, els peatges de les autopistes catalanes són un 40% més cars que els de les autopistes espanyoles. Aquest sobrepreu ha generat 8.250 M€ d’ingressos per a les concessionàries.

L’estudi també revela que una vegada finalitzades les concessions d’Abertis (2019-2021), els usuaris haurem pagat 157 vegades el tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alcanar i 129 vegades el tram central de la mateixa via, mentre que el tram de l’AP-2 entre Barcelona i Montmeló s’haurà amortitzat 44 vegades. De fet, l’AP-7 s’amortitza cada sis mesos i mig, mentre que l’AP-2 s’amortitza íntegrament cada vint-i-dos mesos, sense que això repercuteixi en millores per a la resta de la xarxa viària catalana.

Finalment, també posa de manifest la priorització de Madrid en les inversions de l’Estat. De fet, les corones metropolitanes de Madrid i de Barcelona tenen una població i superfícies equiparables; tanmateix, Madrid té un 296% de Km de vies de doble calçada més que Barcelona.

DE CDC A PDC

No hi ha dubte que el procés cap a la nova República provoca molts canvis, i els partits lògicament no son els mateixos amb una autonòmia de tercera amb limitades competències i nul·la responsabilitat amb les coses importants que amb tot un Estat.

Aquest cap de setmana el que hauria de ser segurament l’eix centre dreta com tots els Estats normals es prepara per aquest canvi, i més enllà de les errades i les tensions internes per seguir movent els fils com abans, han encetat un camí correcte que haurà de competir entenc amb el centre esquerra amb Esquerra Repúblicana al capdavant pel pastís més important del nostre futur Parlament de veritat.

Es defineix com a Republicà i independentista sense descartar la via unilateral com a últim instrument. Limitació de mandats i renovació de cares amb protagonisme dels seus militants.

Segurament veiem com els que encara no miren més enllà del post autonomisme tronat i segueixen el fil de conducta de les baralles internes entre partidets seguiran dient que volen tapar la corrupció, que es una operació cosmètica, que el President Mas no es renovació i qui sap quantes coses més. Segurament de tot hi pot haver, però la realitat es que un Estat també es renovació de formes i de partits amb altres perspectives, i aqui suposo ens hi podríem trobar tots en benefici del país i de totes les opcions.

La definició de República ja ens fa coincidir amb un ampli espectre de l’arc polític sobre la forma d’Estat si es que calia, i la independència com objectiu ja elimina qualsevol eufemisme i ho deixa ben clar per qualsevol que militi en aquest partit, per tant sobiranistes no independentistes com algú havia dit que hi cabien queda eliminat i clarifica el procés.

Com ha reconegut el President Mas, ell no pot representar la renovació, de fet no ho es, però la seva contribució es mereix i crec ha de ser un actiu que no podem perdre en la construcció d’aquest nou Estat.

Si parlem de corrupció, crec que la lluita ha de continuar i amb un nom o un altre s’ha de combatre a tota l’esfera de carrecs electes sense concessions, però sense culpabilitats interessades sense proves, cosa malauradament massa usual últimament.

El nom, crec per evitar conflictes s’hauria d’haver pactat amb Democrates de Catalunya per evitar aquesta sensació de superbia que nomes pot portar conflictes innecessàris i no desitjats.

En definitiva, un nou pas cap al nou Estat, i una demanda als dos principals partits que han d’assumir la representació en el nou Estat a un costat i a l’altra en forma de responsabilitat actual i preparació per assumir el seu nou rol.

TRACTE INDIGNE

Les imatges que vam veure ahir amb un tren aturat en el no res, i els bombers ajudant a persones amb dificultats a baixar del comboi, i posteriorment caminar pel costat de la via en ple sol fins un lloc proper per poder agafar un autocar, son simplement indignes d’un Estat on teoricament tots som iguals, però constatem a la pràctica que n’hi ha uns que no ho son, i així son tractats. Tot te un límit com diu en Vicent Sanchis i la falta d’inversions sostinguda en el temps no es una casualitat, es mala fe i un objectiu de l’Estat governi qui governi. Un tracte colonial i de menyspreu cap una ciutadania que independentment del que pensi en paga les conseqüències igualment. Alguns encara dubten de fugir d’aquest malson, però el tren passa aquest cop i podem decidir pujar-hi o seguir caminant per la via.

Aquells temps heroics

per Vicent Sanchis
Encara els historiadors se’n fan creus. A mesura que entrem més en la societat de l’enginy tecnològic i la xarxa social enramada fins al celler es fa més difícil d’explicar per què va ser un èxit la vaga dels tramvies del 57 a Barcelona. Hi havia la dictadura, la repressió i els morts encara. Hi havia una por immensa. Però la majoria dels barcelonins van respondre al boicot anònim i durant dues setmanes els tramvies van córrer sols amunt i avall de la ciutat. La divisa -l’excusa-que va atiar la protesta va ser una pujada de tarifes. El malestar responia en el fons a causes molt més fondes: la misèria en què el nou règim havia sumit la població i que no va començar a remetre fins els anys seixanta.

Molest però preocupat alhora per la intensitat de la protesta, el general Franco va acabar destituint el governador civil i l’alcalde de la ciutat, i va anul•lar la pujada de les tarifes. Els enfrontaments amb la guàrdia civil van fer un nombre de morts indeterminat. Les restes dels partits i dels sindicats que aguantaven com podien la derrota del 39 i la repressió subsegüent s’hi van afegir tard. Tot plegat va resultar ser espontani i enorme. Un episodi nacional, amb permís de Don Benito.
Seixanta anys més tard una empresa de ferrocarrils hereva del monopoli franquista i una companyia d’avions grill del mateix monopoli i viciada pel sistema es moquen amb els catalans. Actuen com si el món fos seu i castiguen els seus usuaris com no s’hauria atrevit mai el franquisme. La supèrbia i la displicència amb què Renfe i Vueling assolen la terra passarà a la història com la burla més cruel des de l’abolició del dret de cuixa. En cap altre indret del món civilitzat ningú gosa burlar-se tant dels seus clients, que paguen i aguanten. Mentre s’enramen les divises que proclamen que cada dia hi ha més pobres i més desigualtats, mentre alguns afirmen que la crisi no s’acaba i que empitjora, la realitat és una altra. No hi deu haver malestar social de debò. Perquè, si n’hi hagués, o si hi hagués vergonya i constància de les resistències del passat, als ferrocarrils de Renfe i als avions de Vueling només pujarien els miserables que els administren. I la ministra de Foment.
Visca la vaga del 57! (Ara que ja no hi ha tramvies)