Arxiu mensual: juny de 2016

NOUS ACTORS MATEIXOS FETS

Encara hi ha comentaris sobre el debat a quatre espanyol de dilluns. Molt s’ha parlat i com arriba a la conclusió en Germà Capdevila, la nova actualització, una mena de versió 2.0 de l’Estat amb els mateixos fonaments inalterables sembla arribarà amb el canvi d’un actor que amb un nou llenguatje i look intenta arribar a sectors ja cansats dels actors de sempre. En el fons canvi de color amb la mateixa recepta per Catalunya. Aquest es el vertader missatge d’unes eleccions espanyoles que res ens portaran de nou per resoldre el nostre problema.

El PSOE ha mort. Visca el PSOE!

Germà Capdevila

El disseny polític de l’Espanya de la Transició contemplava un bipartidisme dreta-esquerra amb els papers ben repartits per garantir que allò que s’havia deixat atado y bien atado es mantingués sota control.

Una de les dues potes d’aquest sistema està en retrocès. El PSOE no sap com fer front a l’aparició de Podemos, una força que ha sabut tranquil•litzar a l’establishment de Madrid i que està disposada a ocupar el seu lloc en el tauler de joc.

Podemos ha optar per replicar el mateix model que durant 40 anys va donar bons resultats als socialistes, una opció que duu a dins el germen de la seva inestabilitat futura. Durant dècades, el PSOE va funcionar amb una ànima dual. A les Espanyes, el centralisme recalcitrant dels Bono i els Rodríguez Ibarra era el Dr. Jeckyll i el federalisme catalanista del PSC era Mr. Hyde.

La proposta dels de Pablo Iglesias va pel mateix camí. A Espanya es parla de La sonrisa de un país i a Catalunya del somriure “dels pobles”. A Espanya es defensa un corredor central que fa pudor de PP i a Catalunya es crida a favor del corredor mediterrani. A Espanya s’anuncien mesures recentralitzadores en educació i en cultura i aquí de la plurinacionalitat.

Com amb el PSOE, però, qui mana és Madrid. Les propostes del PSC mai no van ser escoltades a la capital del Regne. L’aposta de Podemos pel corredor central és al programa electoral, la del corredor mediterrani, no. Aquí es defensa un referèndum acordat com a condició sine qua non per formar govern. Iglesias, però, declara que no hi ha línies vermelles.

El panorama polític a Espanya canviarà després del 26-J, amb nous actors i nous partits, però no ens enganyéssim pas, les coses no canviaran tant com ens volen fer creure. Sobretot per a Catalunya.

LA MENTIDA

No em sap greu dir, que ahir no vaig veure el debat a quatre de les televisions espanyoles, però pel que he sentit, el qualificatiu més esperançador, es insuls o debat encorsetat i d’altres temps. Res de nou a l’horitzó. De totes maneres Catalunya va ocupar de més de 2 hores uns 3 minuts del debat. Una cosa estranya quan un Estat te una part del territori que vol marxar, i més si aquest es la gallina dels ous d’or espoliada i aprofitada amb el menyspreu i poc respecte com a moneda de canvi.

Pocs comentaris sobre els líders populars, socialista i Ciudadanos que neguen els nostres drets sense rubor. De fet formacions com la socialista encara presenten propostes de lleis de plurinacionalitat, en un clar deja vu incompatible amb una democràcia de qualitat i de respecte. Si ens centrem amb Podemos, aquesta esperança d’alguns pel que diuen defensen el referèndum per Catalunya i deixant majories a les dues cambres impossibles que de per si ja el fan inviable, hem vist les últimes hores com el Corredor Mediterrani que defensen curiosament en el programa no passa per Catalunya, amb una nova demostració de com l’anomenada vella i nova política no canvia alhora d’intentar enganyar als catalans i sobretot mantenir el greuge sense fissures.

Si anem al debat d’ahir, el seu candidat Pablo Iglesias, que el podiem sentir a finals de desembre posant cinc condicions per negociar un Govern, una d’elles el referèndum per Catalunya amb acceptació del resultat, nomes uns mesos després i amb la segona ronda electoral a la cantonada dient que en qualsevol negociació no hi ha línies vermelles, i per suposat el referèndum cau com a tal per futurs pactes de Govern.

És un aclariment important, encara que sigui un missatge pel públic espanyol, ja que hauria de treure la vena dels ulls per aquells hipnotitzats per una nova esquerra plural i de progrés, però que a Espanya no deixa de ser més del mateix amb un nou embolcall i aires de modernitat. Les mancances democràtiques son alarmants, i el que és més greu tornar a intentar el vell truc de l’engany permanent per justificar aquestes mancances.

Sense cap vergonya les promeses poden passar del blanc al negre sense importar el respecte per l’electorat i justificant aquesta baixa qualitat de la política convertida en l’art de la promesa variable i la captació del vot amb un record pels ciutadans cada 4 anys i les institucions convertides en maquinaries de col·locació i aprofitament personal amb un sistema desgastat i viciós sense rumb.

Una demostració més que aquestes eleccions ja no son per nosaltres si ens creiem de veritat el procés engegat a Catalunya.

ARRIBA LA RUI

Tenim un nou actor que entra a escenna, la RUI o Referèndum Unilateral d’independència, que no podem confondre amb la DUI Declaració Unilateral d’independència. Aquesta última te grans defensors que han insistit des de temps ja molt llunyans amb la seva aplicació. De fet amb el cor crec que tots els independentistes ens hi apuntariem. Tanmateix el procés el guanyarem amb el cap i jugant molt bé les nostres cartes saben que ja un Estat que el tenim en contra i una comunitat internacional que no bellugarà un dit fins que hi hagi una realitat palpable.

Jo aquesta segona opció sempre l’he descartada ja que sense un pla definit i una assegurança de la DUI + 1 no tindria cap sentit, cap conseqüéncia i si un ridícul gran i un bluf que difícilment seria recuperable. Ara i desprès del trencament de l’acord de Govern i esperant la moció de confiança el mes de setembre per rellançar el procés, és lógic pensar en modificar el full de ruta que entrava en un pacte ja exhaurit.

Crec que la RUI es positiva però amb unes condicions clares per defensar-la fins al final. Primer de tot la unitat dels partits i entitats per donar-hi suport i fer-la de tots. Com deia en Vicent Partal en el seu article d’avui, si aquesta ha de servir per ser un arma més per veure qui la te més llarga, o qui es més independentista ja ho podem deixar correr. Volem un projecte seriós. Les eleccions constituents actuals en el full de ruta creen un punt de confusió que seria bo esmenar.

Una unitat d’acció, una idea ben clara de petició a l’Estat d’un referènduma acordat una vegada més amb el pla B ja anunciat, i on l’Estat espanyol i la comunitat internacional ha de ser ben conscient d’aquest nou final del procés català. Paternitat compartida per tots, un resultat plenament vinculant amb un pla pel dia RUI + 1 clar i sense fisures. Alhora unes garanties i oficialitat per part catalana fora de dubte, res de voluntariats o un nou 9 N actualitzat. Cens oficial, funcionaris, col·legis electorals de debó i la Generalitat al darrere, i encara més important una feina prèvia tant internacional com amb l’Estat assumint tot el risc que comporta i donant credibilitat amb aquest final.

Això hauria de comportar que el famós procés constituent aniria al darrere de poder ser un Estat i evitar les friccions actuals que poden engegar tot a dida. No seria una novetat mundial, però el final amb l’Estat en contra comporta un moment de trencament de la legalitat vigent per abraçar la nostra legalitat. Compromís total i partidisme al calaix. Caldria posar data que coincidiria amb la ja prevista i marcar calendari i pautes.

Entenc que no pot quedar amb un slogan o fugida endavant, ha de portar una seriositat i valentia fora de dubte.

EL CROISSANT SEGUEIX

Ahir un cop més vam poder veure una nova genialitat al programa Polónia en format del famós gag del croissant de xocolata, ara amb l’Anna Gabriel com a protagonista i el context del seu veto als pressupostos. Una parodia que al final reflecteix la crua realitat d’una formació com diuen antisistema, però que en el fons aplica molts dels metodes de l’anomenada vella política. Els seus diputats no son auténtics representants ja que no poden fer aquesta funció, son com una simple corretja transmissió sense autonomia propia, apart tampoc apliquen la llibertat de vot individual que seria un pas endavant democràticament parlant, i així podríem seguir arriban a la conclusió de que molts cops l’anomenada nova política s’assembla massa a la que ja coneixem.

EL CROISSANT DE XOCOLATA

ELS ACORDS MUTANTS

Es van consumar els fets, per arrodonir la paranoia vam sentir que els acords son mutants, sempre s’aprenen coses noves, o com va dir Joan Garriga per les CUP que no eren conscients del que provocaria el seu veto i fins hi tot que eren coresponsables però no culpables. En definitiva frases per la historia del procés que estic convençut acabarà si tots ho volem amb un nou Estat.

Com diu en Pere Cardús, avui tot és força més clar que ahir. El president va fer el que havia de fer i va demostrar que això es seriós i que cal responsabilitat i implicació per part de tots. Prou de joc cara a la parroquia amb el país en joc. Ara la societat civil te que preparar una gran Diada per empenyer la part final del procés i els partits sobiranistes, tots, assaltar la part final del projecte amb un final on el referèndum acordat o no ha de ser protagonista.

El cinturó d’explosius del president Puigdemont

Avui tot és força més clar que no pas abans-d’ahir. Aleshores tot eren dubtes. Ahir va ploure a bots i barrals. I avui el cel és més clar. Més net. No hi ha tanta boira.

‘Jo vull fer la independència. Jo no vull continuar administrant les rampoines de la pròrroga d’un pressupost elaborat i aprovat per un govern i un parlament que no tenia el mandat de la independència com té aquest’ (Puigdemont).

Potser hauria estat millor fer eleccions al març. I aquest ‘potser’ cada dia és més feble. A un demòcrata, les urnes no li han de fer mai por. Quan no hi ha sortida, es poden fer dues coses: ensorrar una paret a cops de mall o tornar a passar per on has vingut i cercar el camí correcte.

Quan una minoria es dedica a condicionar l’avenç del projecte compartit amb una majoria a l’acceptació de tots els seus requisits, és impossible d’avançar respectant la veu democràtica. El principi de proporcionalitat és a la base del sistema democràtic.

‘El problema de la CUP amb Junts pel Sí és de confiança i no de pressupost’ (Junqueras).

Ja fa dies que les veus més interessants del país avisen del problema de manca de confiança. Però no pas de la confiança dels dirigents de la CUP respecte del govern de Junts pel Sí. Els dirigents de la CUP saben perfectament la feinada que es fa en silenci i discreció al govern per preparar la independència. El problema que tenen és polític. No de confiança. El problema de confiança és de molta gent que es deixa influir per veus que escampen desconfiança i sospites.

Quina llavor ens han plantat al cos durant aquests més de tres-cents anys d’ocupació que ens fa desconfiar sempre de tot? Quines mostres més necessitem per a donar un marge de confiança? De debò que ens calen dies històrics cada setmana per a tenir la tranquil•litat que es va avançant?

Puigdemont s’ha cordat un cinturó d’explosius al cos. Ha anunciat una qüestió de confiança al parlament. La CUP haurà de decidir. El president s’hi presentarà amb un pressupost i el full de ruta. Fer-li confiança implicarà aprovar els comptes i la via a la proclamació d’independència. Retirar-li la confiança implicarà tornar a començar. Casella zero. Les fitxes van a la sortida. La CUP tindrà un comandament amb un botó. I decidirà si el fa servir o no.

Té nassos la cosa. Ara resulta que qui fa sacrificis, té dirigents processats penalment i arrisca la cadira són els convergents, i els qui volen fer la revolució i capgirar-ho tot no es mouran de la seva comoditat ideològica? No en faran cap, de sacrifici? No han pogut retirar una esmena a la totalitat, cosa que no significava aprovar el pressupost? No sortiran del seu confort? De debò? No. No m’ho crec. Al setembre ho veurem.

Mentrestant, el cel és més clar. Se sent aquella olor de terra mullada. I tornem a ser tots davant el mirall. Tots. Puigdemont ha proposat una qüestió de confiança. I ara caldrà demostrar si hi ha una nació de confiança o algú fa explotar el cinturó.

@PereCardus, periodista

PRESSING PROCÉS

He volgut posar aquest títol al post, en honor al famós i victimisme pressing cup que tant hem sentit des de fa uns mesos cada cop que molta part de la societat civil i altres formacions no entenen segons quines decisions de la formació anticapitalista i es posen les mans al cap per veure com una ocasió única podem ser capaços de malbaratar-la per irresponsabilitat i falta de compromís i seriositat dels nostres representants.

Veien ahir les rialles d’Eulalia Reguant explican el veto als pressupostos en va venir a la memòria el via crucis viscut abans de l’acord de Govern que va acabar amb el famós pas al costat del President Mas, per cert molts ara ens preguntem a canvi de que.

Una decisió com la d’ahir es molt i molt greu. Evidentment que podem seguir amb uns pressupostos prorrogats, però les persones i en aquest cas els partits son respectats quan compleixen els compromisos signats, i ahir la CUP va deixar en paper mullat un contracte on garantia l’estabilitat del Govern durant la curta legislatura i deia textualment que mai votaria al costat de les altres formacions en contra del Govern de Junts pel Sí, per cert una imatge que demà veurem. Una gran irresponsabilitat i miopia política que desgasta i forada una cosa molt important com es la confiança.

Puc parcialment està dacord amb la queixa de les CUP en forma de presentar el pressupost sense acordar-lo previament amb ells, cosa que derivaria una part de responsabilitat amb Oriol Junqueras. Sigui del tot cert o no. Ahir parlavem de donar tràmit uns pressupostos que permetien poder posar en marxa part del full social de xoc aprovat, per tant les persones i que ara obria un temps per poder esmenar, modificar i acordar el definitiu. Em sembla excuses de mal pagador dir que el pressupost incompleix el 9N quan d’ell pengen moltes mesures socials urgents, deixant de banda el compliment amb més rapidesa de les estructures d’Estat.

Segurament les conseqüències no poden ser interpretables hores d’ara, però un cop passat el trangol parlamentari d’aquests dos dies cal serenor per analitzar com es pot seguir aquest full de ruta i de pas reestablir el desanim de la societat que veu atonita com una formació amb la que confiaven per arribar al punt final, es comporta com un adolescent malcriat sense cap tipus de visió global i dona entendre que prioritza la seva ideologia, legitima però minoritària cal recordar-ho, per davant de la independència.

Un frau a l’electorat del 27S i una prova més, que encara com molts diuen no han enganyat ningú, el que estan enviant a la paperera de la historia com els agrada dir es la il·lusió de tota una societat transversal unida per arribar a Itaca.

INDIGNITATS

En aquestes últimes hores es pot entendre perfectment el concepte espanyol lligat amb el concepte de democràtic amb dos bons exemples.

Tenim el Ministre de l’Interior Fernandez Diaz relacionant els aldarulls de Gràcia, independentisme, els pressupostos i finalment un gran classic, ETA. Ens alerta de negociacions subterrànies amb la CUP per Gracia i els pressupostos. Parla d’importacions de tàctiques de Kale Borroka de quan ETA encara assassinava i ho relliga amb la referència del procès per part de Batasuna. Finalment acusa CDC i ERC de posar primer el procés sobiranista que garantir la seguretat a Catalunya.

En segon lloc tenim el candidat socialista espanyol Pedro Sanchez que davant de una pregunta feta per nens sobre el problema de Catalunya ho compara com quan tens un grup d’amigues i de sobte hi ha una amiga que diu que no vol formar part d’aquesta colla. Segons ell el que cal fer és intentar convèncer que hi ha coses molt bones a la colla i que en compartim moltes més i ho contraposa amb la tàctica Popular de dir-li que si vol marxar, que marxi i crear un enfrontament.

La mesquinesa que ens te acostumats en Fernández Díaz no te aturador. La bilis constant que surt de la seva boca un cop més barreja tots els ingredients que l’interessen per presentar una reclamació democràtica de la societat catalana com un acte delictiu per combatre. Malauradament per ell ETA ja no es activa, però encara l’utilitza com un bon comodí per empastifar des de les clavegueres de l’Estat el procés català sense manies. Ara el deliri arriba a l’extrem de treure la violència als carrers al País Basc i traslladar-la amb la comparació amb els bretols que han causat les destrosses a Gràcia. De totes maneres poc ens ha d’estranyar qui ha inventat informes falsos i els ha donat validesa sense rubor per perjudicar determinats interessos o qui ha utilitzat la paraula nazi o terrorisme per definir aspiracions vertaderament democràtiques.

En segon lloc, caldria dir-li a Pedro Sanchez que potser el més correcte es parlar, seduïr a l’amiga amb les bondat del grup, però deixar en última instància la decisió en el seu poder, i no obligar-la contra la seva voluntat a formar part d’aquesta colla. Altra cosa ho podríem qualificar com un segrest i de no respectar la llibertat d’una persona individual amb quin grup vol anar o no. És molt senzill i veure que la seva teoria no s’aguanta per enlloc a no ser que la imposició sigui el seu ideal.

En definitiva dos bons exemples de mentalitats que fan inviable qualsevol acord amb un Estat que no evoluciona.

LA SETMANA DECISIVA: UNA MÉS

Aquesta setmana que encetem i com ens te acostumats el procés, es tornar a etiquetar com a decisiva. Un veto als Pressupostos del Govern poden tenir conseqüències imprevisibles hores d’ara, però cap de bona per l’objectiu que la ciutadania va posar en valor atorgant una majoria independentista al Parlament. Com diu en Salvador Cot, ja hem enviat massa coses a la paperera de la historia i els que no hi podem anar a parar som tots nosaltres, seria la derrota definitiva.

La paperera de la CUP

per Salvador Cot
Els pressupostos d’una autonomia de règim comú no són més que això. En realitat, poca cosa més que procurar mantenir en funcionament els serveis socials i l’estructura de l’administració, tot plegat sota la tutela financera d’un estat abusiu i inflexible. És cert que als pressupostos de la Generalitat -als de 2016 també- sempre hi cap una certa intencionalitat política i alguna inclinació ideològica, però en proporcions homeopàtiques.

Per contra, el manteniment o la destrucció de la majoria independentista al Parlament sí que té un altíssim valor polític. Que els 72 diputats siguin capaços de superar la conjuntura en favor d’una estratègia -pactada i comú- és un missatge de gran potència orientat, d’entrada, a la societat catalana, però també a les institucions de l’estat, a les elits que encara apuntalen el règim del 78 i, fins i tot, a Europa i les instàncies internacionals. Quan es fa política és tramitant els pressupostos i pressionant el Govern, és evident que l’altra opció no mereixerà ni mitja ratlla als llibres d’història.

Els deu diputats de la CUP sabran el que fan i per què no compleixen la seva part del pacte que va enviar Artur Mas a casa seva. Però també decidiran si ells mateixos passaran a la història de les papereres com el més gran contenidor d’ofuscació política.

MIRAR MÉS ENLLÀ

Estic plenament dacord en no caure en la temptació com diu en Vicent Partal de barrejar la Lluita legitima per l’Ebre i tot un territori nexe d’unió dels Països Catalans amb la votació esperpèntica del monument franquista. Ara més que mai totes les causes que ens aboquen definitivament a l’Estat propi son punts per arribar-hi i poder trobar la gestió de la solució oportuna.

OPINIÓ
Amb l’Ebre, diumenge i sempre

Vicent Partal
Diumenge la Plataforma en Defensa de l’Ebre convoca una manifestació al matí a Barcelona, que és més important que no sembla. Des de diversos punts de vista. La batalla pel cabal ecològic és una batalla transcendental per mantenir el delta i tot indica que la mobilització i la feina del territori davant les institucions europees va fent profit. Tanmateix cap pressió serà mai prou, vista el volum i la tossuderia de l’amenaça. Però, més enllà d’això, la manifestació de diumenge també ha de ser una manera de que tots donem suport a una part del país que és fonamental, que havia reeixit a canviar la seua imatge tradicional i que ara necessita la solidaritat de tothom, més que mai.

Aquests dies he sentit amb molta sorpresa converses que vinculaven negativament la manifestació de diumenge amb la votació del monument franquista. Hi ha gent que, molt poc assenyadament, fa córrer que els de l’Ebre, pel resultat de la votació i per la votació mateix, ara ja no es mereixen el suport de la resta del país. La pobresa intel•lectual i la miopia política d’aquest argument són enormes. Fa dies que vaig manifestar-me amb tota la contundència que vaig saber contra la consulta, i molt especialment contra el fet que el monument es puga mantenir. I és precisament des d’aquesta posició que demane que se sàpiga fer la distinció entre aquell fet, del qual tenen la culpa alguns però no tots, i el territori.

A Barcelona hi ha hagut de sempre una tendència, profundament centralista, a decretar qui és digne de suport i qui no, però mirant-s’ho tot des de la Rambla. Com a valencià, he hagut d’aguantar durant molts anys actituds impertinents de gent que es pensava que sabia més del meu país que jo i que dictaminava què som i què deixem de ser tenint en compte només les caricatures i sobretot les caricatures que els ferien a ells. A un cert tipus de barcelonins, li agrada rebolcar-se en les agressions, sense pensar la conseqüència que pot tenir la magnificació dels adversaris i la minorització i el menysteniment dels qui pensen com ells i aspiren a tenir un país lliure com ells.

Això ara no es pot reproduir amb l’Ebre. Geopolíticament, la recuperació de les Terres de l’Ebre com un espai profundament catalanista i partidari de la llibertat ha estat una de les millors notícies que podíem tenir tots aquestes darreres dècades. I això ha passat sobretot per la lluita en favor de l’Ebre i per l’orgull recuperat que això ha comporta. Si ho voleu mirar només des del Principat, això és fonamental, perquè evita les temptacions de que Tarragona siga una ‘Àlaba a la catalana’. Si ho mireu, com jo, des de la perspectiva de Països Catalans és més important encara, perquè ells i la gent de les comarques del Sénia són la ròtula que ens ha de mantenir units.

Per això, també, diumenge aniré a manifestar-me amb ells.

EL DEBAT CONSTANT

El debat en política sempre es bo i enriquidor. En el context que ens trobem a Catalunya hi ha un debat principal com es el procés cap a la independència i posteriorment molts d’altres que hi giren al seu voltant abraçats a aquesta revolució social paral·lela o associada amb el mateix procés.

Les forces que es troben desbordades per aquest allau democràtic que demana un canvi de relació amb l’Estat espanyol com per exemple Ciudadanos intenta fer populisme com demanar el compromís per part del Govern catala de la gratuïtat dels llibres de text barrejant el tema amb les inversions per estructures d’Estat. No hi ha dubte que la mesura es política populista, en el context d’una campanya electoral i amb la demagògia de que a les comunitats on son decisius no s’aplica aquesta mesura que demana per Catalunya. Un populisme en tota regla de cara a la galeria.

A l’altre costat trobem la política en majúscules, aquesta es quan es parla de l’eina fonamental per destinar els recursos com son els Pressupostos. Els presentats pel Govern de moment es troben amb l’esmena a la totalitat del seus socis i compromesos amb el procés. Cal dir que penso que novament es una manera de marcar perfil en clau de partit com ja hem vist en altres episodi i que finalment hi haurà un acord que no crei encara més tensions de les ja existents i que la ciutadania, sobretot la mobilitzada des de fa 4 anys en benefici de la Catalunya independent no entendria pas.

Precisament pels càlculs que cap partit deixa escapar per les seves accions, la CUP hauria de valorar que significaria un veto als últims pressupostos autonòmics en un procés cap a la independència. Segurament res de bo. Demanen entre d’altres coses incloure aquells impostos anul·lats pel TC. Saben perfectament que això seria senzillament un frau i no ens porta enlloc, més enllà de certificar una autoengany. Crec que hi ha un pla de xoc social acordat i aquest depén en gran mesura d’aquests números, al mateix temps que anem avançant en la desconnexió definitiva. Senzillament es això.

La ciutadania sempre amb l’alarma posada quedaria astorada amb un trencament per aquesta causa i perdre la possibilitat d’arribar a complir el somni. Seria un nou fracàs d’una nació que ja no es pot permetre més derrotes si vol sobreviure i encarar el futur amb totes les opcions. Caldria pensar que en una democràcia la majoria marca la línia, i sembla que alguns no ho han entés, però encara hi confiem i ho farem fins al final.