Arxiu mensual: gener de 2016

EL PRESIDENT DE LA PRE INDEPENDÈNCIA

Primera entrevista a fons del nou President de la Generalitat, i per part d’una de les periodistes més incisives de l’espectre català, i jo crec que passada amb nota alta, amb un to directe, clar, entenedor, curós i amb respecte per tothom, sense que això vulgui dir no dir les coses.

Segurament algunes preguntes no tenen resposta encara, o si la tenen evidentment no es poden desvetllar, com que passarà quan es demani als catalans ingressar els seus diners a la Hisenda Catalana per exemple. Com diu aquell, no serà senzill, però tot es impossible, fins que es possible. Molts factors i molts capítols viurem que determinaran la posterior evolució de les coses.

Va deixar clar que amb un 48% de vots no dona dret a la DUI, com a mínim en les circumstàncies actuals, caldrà veure com va reaccionant l’Estat espanyol, però si dona dret a iniciar el procés com a mandat democràtic que atorgat una majoria parlamentària i deixar tot enllestit per poder validar amb el vot a la futura Constitució Catalana. Per tant, prou de dir per part de l’oposició que nomes es governa per una part o que es va perdre el plebiscit, aquest en el context del Parlament, o sigui els escons es va guanyar per majoria i per tant prou de trampes. Si volem vots totals com va dir el President els podem veure en la votació explicada i on el projecte inclusiu ha de portar per força molta més gent que vol un nou contracte amb la ciutadania que també pot sentir seu i no allunyat i immòbil com l’actual Consitucion Espanyola.

Va defensar les mesures socials per poder atendre els que més ho necessiten i això va deixar clar passa per davant de qualsevol Tribunal, no vol dir desobediència com es vol presentar, sinó obediència dels representants als seus representats com hauria de ser normal.

Va insistir amb el dialeg amb tothom com a eina per poder arribar acords i fer millor les coses. Una recepta que xoca clarament quan va descobrir que ni Rajoy, ni Sanchez, ni Rivera, ni Iglesias, ni altres noms l’han trucat per pura cortesia i donar la benvinguda i felicitació al nou President de la Generalitat. Això demostra el tarannà al que ens enfrontem i que la desconnexió es en dues direccions, cosa que segurament pot accelerar el procés.

Cal valorar la paraula seny i fer les coses ben fetes per davant de terminis, cosa que ha de ser valorada i molt. El repte es majúscul i la precipitació seria mala consellera. Per cert va dir que contestaria amb resultats, i aquests si tot va com ha d’anar el Juliol del 2017 podria portar a nèixer una nova República al sud d’Europa amb vocació integradora i que vol incloure a tothom per crèixer amb fortalesa.

AFERS EXTERIORS

Des de l’Acord de Govern i el jurament del nou President, internacionalment el procés ha revifat i la sensació es que la pausa ha acabat i Catalunya esta decidida ha culminar el procés per la creació d’una nova República. Els moviments a Bèlgica per exemple com explica en Germà Capdevila son significatius, els agraïments turcs per la referència al poema en el discurs del nou President no han passat desaparcebuts. Segurament totes les cancelleries tornen a posar l’expedient en el lloc que li correspon. La nova conselleria d’Afers Exteriors te una tasca que reactivarà encara més el nostre procés. Es una peça clau del trencaclosques i la lluita serà ferotge.

Escletxes europees per a Catalunya

Germà Capdevila

Les normes no escrites de la diplomàcia diuen que només existeixen els fets. Cap estat ni cap organisme no mourà un dit en favor de Catalunya fins que el país no faci passos concrets i efectius cap a la independència. La tendència en relacions internacionals és mantenir l’statu quo en tots els casos. Els canvis mai no són benvinguts, però si es produeixen, tothom s’hi adapta. Això sí, no podem esperar cap suport previ. Ans al contrari, fins i tot els que en converses off the record es poden mostrar favorables a una Catalunya independent, faran en públic declaracions en contra de qualsevol element que pugui causar inestabilitat a Europa.

Tot i amb això, comencen a produir-se escletxes interessants en diversos àmbits internacionals. La premsa europea i americana està explicant aquests dies que el nou president és encara més independentista que l’anterior, que ara la cosa va de debò, i que es posa en marxa un full de ruta cap a la secessió de 18 mesos de durada. Alhora, l’immobilisme de l’Estat i la seva negativa a negociar acaben de perfilar un escenari que fa cada cop més probable la ruptura.

És un panorama que provoca que governs i partits comencin a analitzar com actuar si la independència es produeix. Diferents organismes de la Unió Europea tenen informes i plans de contingència al primer calaix de la taula de treball. Aquesta setmana, el diari flamenc De Morgen explicava que el viceprimer ministre belga Jan Jambon hauria declarat en una reunió de moviments sobiranistes europeus que en cas d’independència de Catalunya, Bèlgica hauria de reconèixer-la immediatament, o el seu partit, l’independentista N-VA faria caure el govern de coalició. El mateix Jambon negava al diari belga haver fet cap ultimàtum, però deixava clar que “l’autodeterminació és un assumpte important per a nosaltres” i un no reconeixement “posaria en joc la credibilitat del govern belga i del país”.

És un senyal molt important que un mandatari europeu parli en aquests termes d’un assumpte que fins fa uns dies semblava una possibilitat remota. Evidentment, el govern espanyol reactivarà l’Equipo A del ministre García Margallo, però el govern català disposarà alhora d’una potent conselleria d’Exteriors a càrrec del polític amb la més extensa xarxa de contactes i amb la més àmplia experiència en relacions internacionals del país.

FIDELITAT A LA VOLUNTAT DEL POBLE

Una nova transició ha començat. Un nou camí, aires de llibertat, decisions complicades però amb la seguretat de saber que el moment s’ho val, i el país es al darrere empenyent sense recança i amb la il·lusió i el somriure complice a la boca.

La fòrmula triada ahir pel jurament del 130 President de la Generalitat va marcar l’inici d’un camí com a poble “amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya, representat pel Parlament”. Cal dir que va ser una cita que ja ha provocat histeria a l’altre costat, allà on el dialeg no existeix, on no volen escoltar, on no volen comprendre i simplement volen imposar. Amenaces judicials sempre a la boca, però com a bona cultura de la por sense cap base. Nomes cal veure que en els diferents juraments dels presidents anteriors hi ha hagut diverses fórmules ja que no hi ha cap normativa al respecte. De fet el compromís del nou Govern amb el poble no es compatible amb la Constitució, ni amb el Rei, per tant cal ser honestos i posar les coses al seu lloc. Un compromís que democràticament es impecable, ja que com a representant es deu a la societat que ha atorgat els poders al seu organ de Govern per fer la seva feina. Un principi bàsic de la democràcia que malauradament no estem acostumats.

El nou President va refermar el seu compromís, un Govern per tots els catalans, un procés per tots els catalans, amb rigorositat, dialeg i treball per arribar a la consecució de la República Catalana. Podríem dir que fermesa i pulcritud son eines que segur seran valorades en el context internacional i que tard o d’hora obligaran a una part de l’Estat espanyol a assumir que arribar fins aquí es en gran part per la seva gestió de l’assumpte i no poden defugir la responsabilitat. Els greuges de tot tipus establerts no podien seguir pels segles dels segles i el moment del menyspreu a un nou Estatut va servir per encendre un camí que ja no te retorn possible.

La corona espanyola fugint de les seves responsabilitats diplomatiques i de cap d’Estat també ha posat el seu granet de sorra en aquestes últimes hores, demostrant que no hi ha res a fer. Ens posem a caminar amb un Govern amb un encarrec clar, amb una majòria absoluta i amb un poble al darrere disposat a arribar fins al final, ja que no hi ha alternativa possible. Un projecte obert, que vol tothom i que segure seguirà incorporant voluntats sense aturador, ja que l’alternativa es una paret amb la imposició com a eina.

LA DESCONNEXIÓ FRANQUISTA

Els primers passos de l’Estat espanyol desprès de l’acord de Govern català nomes fan que confirmar aquell franquisme sociológic que domina les altes esferes. De fet i com es sabut el partit que ha governat fins ara amb majoria absoluta a Madrid mai ha condemnat el periode franquista, i cada cop que es fan mocions de condemna com l’última del Parlament veiem l’actitud de Populars i Ciudadanos sempre en sentit negatiu al sentit de la democràcia.

Tanmateix poden caure en el ridícul per no dir amb la miseria quan en el debat d’investidura Ines Arrimadas de Ciudadanos es feia l’ofesa al·legant que la seva familia havia patit al franquisme, de fet s’ha vist posteriorment que el seu pare era Jefe del Movimiento i per tant colaborador actiu del feixisme, tot un exemple de patiment, si senyor.

Veiem també com el Rei, per cert i com diu de tots els espanyols actua amb menyspreu no reben la Presidenta del Parlament per comunicar el nou President, cosa que si que era un protocol sempre utilitzat, amb una agènda buida i despatxant el tema demanant un correu electrònic sense voler saber res d’un càrrec de l’Estat segons el seu punt de vista, així mateix acababa el seu paper galdós signant el decret de cessament del President sortint traient la formula habitual d’agrair els serveis prestats. Una manera de desconnectar d’una part de l’Estat que diuen estimar, però que demostren dia si i dia també com els seus gestos els deixen en evidència. Un menyspreu per altra banda habitual i a l’alçada de frases celebres del seu pare com “el castellano nunca fue una lengua de imposición”. Res de nou a l’horitzó.

Es curiós observar com el tuit de felicitació del Barça al nou President escollit del nostre país, es contestat pel President de la Lligua de Futbol professional Javier Tebas lamentant el fet per un president que vol trencar Espanya, es curiós que ho digui un altre líder de les Joventuts de Fuerza Nueva, i que com ha reconegut mai s’ha penedit. El feixisme al poder.

Per últim, les amenaces del vicesecretari de comunicació Popular Pablo Casado referint als invasors que son amb els que haurà de negociar pagar les factures. Tant els fa que ja hagués quedat clar del perquè d’aquesta frase i en quin àmbit es va dir. No hi ha res més neci que aquell que no vol escoltar.

Malauradament l’Estat espanyol fa temps que es autista, i ha assumit que no ha evolucionat, simplement s’ha reciclat amb la motxila del passat a l’esquena i aquesta pesa molt.

FEM UNA REPÚBLICA

Aquest cap de setmana ha estat una sintesi del que ens ha portat el Procés cap a la independència catalana. Un camí nou que ha començat al carrer i on les institucions han tingut el seu paper fonamental com no pot ser d’altra manera.

De totes maneres, tots recordarem i aniré enrere en el temps, aquell gol de Bakero de cap al camp del Kaiserlautern a l’últim instant i que posteriorment va portar al Barça a la consecució de la primera Copa d’Europa l’any 92. Aquesta fita ja s’ha concretat diverses vegades en aquesta meravellosa història per arribar a la llibertat. Recordem la pregunta de la consulta, el mateix 9 N, l’acord per les passades eleccions que han portat el mandat democràtic i la majoria absoluta al Parlament i ara aquest acord de les dues forces per formar el primer Govern català amb l’objectiu i el mandat d’arribar a la Proclamació de la nova República.

Segurament pocs hi confiavem, no em dol dir-ho. Semblava que els interessos de partit finalment acabarien per provocar un frau en majúscules a una societat catalana que ha fet de la transversalitat el be més preuat de la nostra lluita i que veia atonita com no podíem culminar per la mentalitat autonomista de les nostres forces fent un flac favor a la democràcia i a la nostra història.

Caldria més perspectiva per fer un anàlisi acurada del succeit, però d’entrada cal donar les gràcies a tots els que ho han fet possible i en especial a un gran estadista com el President Mas, donant aquest pas al costat però amb una garantia total de governabilitat, assumpció d’errades per la part cupaire i la designació d’un candidat que donarà la talla.

No hi ha dubte que la historia posarà a tothom al seu lloc, però amb un President ja investit i un Govern en marxa el procés pren l’impuls que li feia falta, imprescindible per seguir endavant. El President Puigdemont va fer un discurs pla en la presentació, però va estar brillant en el torn de repliques, deixant clar el seu compromís i determinació per posar fil a l’agulla a la declaració de desconnexió i deixant clar que el nostre futur el decidirem nosaltres i no cap tribunal.

Cal veure el trist paper d’Arrimadas i Albiol amb discursos ja fets plens d’amenaces amb dits acusadors pel Popular o faltes de respecte com el candidat del “Mas de lo mismo” i tuits mal interpretats a correcuita sense veure la realitat. Realment un trist paper si es el que ens ofereix els defensors de la unitat per damunt del poble. Un Rabell enfadat com sempre venen un referèndum impossible cada cop més ridícul, nomes Iceta va posar un nivell irònic i respectuòs i a la CUP vam veure allò que haguessim volgut veure des del primer moment.

En definitiva i com deia Guardiola cordeu-vos els cinturons que venen emocions fortes. Ara comença l’hora de la veritat i el poble ha d’assumir el seu rol per culminar aquesta nova República cada cop més aprop.

EL MANDAT SORD

Quan s’esgoten les últimes hores per un acord que no arribarà, i a dos dies de la convocatòria d’unes noves eleccions malbaratant una gran oportunitat i deixant la decisió popular en un no res. Suposo tots recordarem quan un Estatut escapçat i retallat va ser aprovat pel poble de Catalunya i posteriorment els Tribunals van tornar a retocar-lo, segurament ens vam sentir totalment menyspreats, no pel contingut de la normativa catalana que havia quedat, però si pel nostre nul pes com a representants de la sobirania popular i la nostra veu silenciada en una democràcia de fireta.

Ara ens trobem en una cruïlla semblant, unes grans mobilitzacions, molt de recorregut junts per un objectiu clar, finalment un mandat democràtic a les urnes, i posteriorment la falta de respecte dels nostres partits cap a les classes populars, aquelles que alguns sempre tenen a la boca, però que alhora de la veritat son poc més que un zero a l’esquerra. Tots plegats hem assumit que la democràcia son els partits i que la ciutadania més enllà del seu vot cada quatre anys, molt ja fidelitzat com si fos el club de futbol del seu cor es un actor secundari que amb prou feines surt als crèdits inicials.

En definitiva es la perversió del sistema i Catalunya no es una excepció. Naturalment no tothom te les mateixes responsabilitats, però ningú queda al marge d’aquest frau que deixa el poble mut i el que es pitjor amb la sensació de que la corretja de transmissió cap el compliment del nostre vot s’ha trencat sense remei.

Aquesta parodia no s’ha acabat aquí. Ara veurem com Esquerra es reticent a formar un Govern en funcions amb la seva implicació com proposava el President ja que els seus calculs electorals van per altres vies. Segurament veurem com conflueixen Catalunya si que es Pot i CUP per un espai hegemònic d’esquerres que simplement vol eliminar l’altra part com sigui encara que això poc te a veure amb el projecte de l’Estat propi que estic totalment dacord no es pot construir des del veto i la guerra partidista com una autonomia qualsevol i malauradament aquí estem.

On queda la ciutadania amb tot aquest teatre, segurament sense entrada per veure l’obra i el que es pitjor burlada, estafada i alguna encara fent el joc als actors defensant una honorabilitat que no existeix per cap lloc. En aquest sentit com a país també cal evolucionar. La manipulació te un límit i la maduresa hauria de ser un bon antídot.

AGONIA SENSE ESCRUPOLS

Aquestes últimes hores d’una lesgislatura fallida, d’un frau dels nostres partits a la voluntat ciutadana expressada a les urnes, amb una darrera reunió avui, porta a veure com el cinisme i la poca maduresa política en general es un fet que no es pot obviar davant noves oportunitats. Veure avui propostes acceptades per la CUP de Mas al Govern amb un altre President quan saben perfectament que estem parlant de fer una República que amb la seva actitud ja han fet inviable per ara. Per l’altre costat i moltes vegades per interessos partidistes i també de bona fe creure que amb aquest canvi de cromos podrem iniciar un projecte tant seriós amb aquestes condicions es no tocar de peus a terra. Per la banda de Junts pel Si no haver acabat abans aquest suplici ho estem pagant amb escreix. Quan hem vist com actuen els partits que han de passar de les proclames a complir les amenaces i fer-ho realitat, malauradament hem comprovat que no estem preparats per interés o per inoperància.

Veiem les xarxes plenes de retrets, insults i cops d’efecte, la majoria amb visió de partit i no de procés, i així un país no pot avançar. Espero que arribi el dilluns el més aviat possible i entrem en una nova pantalla i una nova oportunitat que nomes serà bona si aprenem de les errades comeses i no pretenem convertir un procés global amb un de personal. Com diu en Vicent Sanchis sembla que nomes un costat te la puresa i un altre es marcat de per vida, quan tots sabem que sense totes les parts, Catalunya seguirà sent una autonomia pels segles dels segles.

El to agressiu de Mas

Vicent Sanchis

Durant la darrera campanya electoral espanyola quan algú considerat i titllat “de dretes” -de “dretes” sobiranistes- tenia la desgraciada ocurrència de criticar En Comú Podem o Podemos, els partits d’esquerres independentistes i la gent de bona fe de les entitats dites “civils” s’exclamaven al cel. Es tractava de “sumar” i de “no restar”. De no ferir sensibilitats que després es podrien afegir al procés. Sensibilitats sempre “d’esquerres”. Pel que es veu, només l’esquerra té la potestat de ser sensible. La “dreta” ha d’aguantar-ho tot perquè s’ho mereix i perquè li va amb les comissions.

Però les vísceres de segons qui estan ben cuirassades. Hi ha gent que té més escates que un llangardaix. Si el senyor Pablo Iglesias ha trencat totes les ambigüitats acumulades i s’ha decantat cap a un referèndum “pactat” -sempre pactat- de Catalunya amb l’Estat, és perquè li convenia. Perquè li ho demanaven els seus socis a Galícia, al País Valencià o al País Basc, on ha tret els millors resultats. No perquè s’hagi commogut per l’amabilitat amb què l’ha tractat Convergència Democràtica.

Malgrat que els dirigents convergents han respectat les consignes que els llançaven Esquerra Republicana i els independents de Junts pel Sí, pel bé comú i tot això, s’han hagut de sentir, una vegada i una altra, des de les files respectades, que ells militen en un partit corrupte, miserable i retallador. Escanyapobres i rebentabudells. Que formen part, a gran escala, de la trama i el clan Pujol.

Si Convergència acatava la llei del silenci per no “restar” el suport hipotètic i futur de Podemos, ells han rebut de la tropa d’Iglesias els més cruels atacs. Curiosament -o poc curiosament- els mateixos que demanaven a Artur Mas i a Convergència contenció i amistat, no criticaven la desmesura i la ira que rebien dels inatacables.

L’escena s’ha reproduït aquests dies. Gira la roda. Dimarts el president en funcions va fer una declaració en què considerava “excloent” l’actitud de la CUP i afirmava que amb “vetos” i “exclusions” el procés no podria avançar. Una mica més enllà, Mas obsequiava la CUP amb algun apel·latiu que no els hauria d’inquietar excessivament, com ara “hiperesquerra”. En certa manera, la CUP es mou molt més enllà de l’esquerra convencional. Constatar-ho no és cap temeritat. Ni cap insult. És un fet irrebatible.

Però els portaveus de la CUP es van sentir ferits. Aquells que demanen una candidatura d'”esquerres”, que afirmen que cal combatre “l’hegemonia de la dreta”, que acusen Convergència, com fa l’esquerra espanyola, de corrupta, botiflera i neoliberal (convé llegir-se tots els papers que ha aprovat i que ha filtrat, per exemple, Endavant) protestaven pel “vocabulari agressiu” del president. Així ho proclamava, precisament, una de les líders d’Endavant. Anna Gabriel protestava dimarts al vespre pel que considerava “una falta de respecte absolut cap a l’espai polític de la CUP”. Un discurs “fratricida i frontista”.

És que la CUP no ha perpetrat mil vegades i com a emblema un discurs fratricida i frontista contra “la dreta” independentista? Quin respecte té la CUP a Convergència o al mateix Mas?

Les bases i els portaveus de la CUP poden considerar Convergència com un focus de pus. Poden demanar un front d’esquerres, substituir al preu que calgui l’hegemonia de “la dreta”, ni que sigui a costa de bescanviar la proclamació d’independència per un referèndum que l’altra esquerra -la de Podemos- mai acceptarà que sigui unilateral. Poden fer-se tantes composicions i tantes melodies animades com vulguin. El que no poden fer és protestar perquè els seus agredits els agredeixen. Perquè llavors el sectarisme es fa cínic. I no hi ha pitjor secta que la cínica.

EL PARANY DEL PARTIDISME

Aquests 5 dies que queden per acabar aquesta frustrada legislatura poden servir per empitjorar el mal ja rebut o per començar a mirar més enllà, i prendre les millors decisions possibles dins el context de dificultat. Crec que la segona seria la més intel·ligent i sobretot la més eficaç pel projecte cap a la independència catalana.

El que més hauríem d’evitar, i segur que es la petició més difícil es la mesquina tàctica partidista autonomista dels nostres partits. Les declaracions de Junqueras ahir francament em semblen una errada, primer perquè el seu partit pertany a una coalició electoral que compta amb 1700000 veus darrere que hi van donar l’aval en conjunt, i per tant no es poden donar missatges contradictoris en un mateix dia sobre la legislatura ja enterrada. En segon lloc ara no toca el paper de poli bo o poli dolent quant tots els partits i actors del programa han comés errades, i ell no es una excepció. Podríem dir que el seu paper en aquests 3 mesos amb un silenci i deixant el combat de cdc i la cup cremant totes les naus no ha estat galdós, com tampoc ho va ser previ al 9 N, ni posteriorment no veient que la gent reclamava el sobiranisme junt per tal de visualitzar un plebiscit, i finalment provocant endarreriment electoral al setembre perdent un temps valuós per evitar l’auge d’altres forces, com tampoc ho va ser en les eleccions espanyoles, i per competir per la victòria anar separats i regalar el triomf a Catalunya si que es pot, com segurament tampoc ho serà per les ansies de victòria al març les reticències a candidatura conjunta. Pur partidisme que no beneficia amb res al procés.

El paper de CDC tampoc ha estat perfecte. Crec que la fermesa amb Artur Mas encertada per respecte als acords de la coalició i per respecte a la gent. Per altra banda per donar el comandament a la persona que ha recollit el guant llençat per la societat catalana, i ha complert amb tot allò que se li ha reclamat, escapçant el seu partit i representant aquest sector afegit al sobiranisme, i que era imprescindible per arribar a la victòria. De totes maneres ara en una candidatura conjunta i pel be global del procés, i constatant que molta gent te al cap l’eix dreta esquerra barrejat amb el nacional, segurament seria més útil en altres tasques, i trobar una figura de consens sorgida de la societat civil que piloti aquesta transició proposada per la mateixa. El projecte requereix sobretot de generositat, i aquesta en seria una nova prova de maduresa.

Pel que fa a la CUP, crec que ja s’ha dit gairebé tot. La dimissió del seu cap de files Antonio Baños reflecteix aquesta trencadissa interna, i aquesta falta de respecte per la meitat de simpatitzants que volien acord i investidura, i que van deixar pas al sector que ha posat la seva ideologia cal dir minoritària i inexistent a l’Europa occidental per davant de la futura República catalana, demostrant cap alçada de mires, i no saber gestionar aquest moment històric que exigeix sacrificis de tothom, i ells no son una excepció.

Ara, havent perdut aquesta gran oportunitat, i perpetrat un frau gegant a la ciutadania, no es pot seguir venen falsedats i no assumir responsabilitats. Una victòria de segons qui en clau de partit en una autonomia segur que el món que ha sortit al carrer el portaria a una nova decepció. Parlem de donar forma a un Estat, i ara més que mai fora misèries i temptacions autonomistes. Cal tornar a una gran coalició liderada per les entitats sobiranistes amb els partits sota el seu paraigües, i deixant els protagonismes de banda buscant aquest resultat que ara si ens doni via lliure per anar endavant i de pas poder exportar aquests resultats a l’àmbit internacional.

EL SHOW HA DE CONTINUAR

Com deia la famosa cançó de Queen, homenatge al desaparegut Freddy Mercury, “show must go on”. Aquesta idea l’hem tinguda avui quan hem consumat un no a aprofitar el mandat democràtic que la ciutadania catalana va donar el 27 de setembre per posar fil a l’agulla a l’etapa final del procés cap a la independència. Perquè això es el que la CUP avui ha dit no i barrejat amb diverses excuses que hores d’ara ja no son ben rebudes, i sonen més ofensives que altra cosa.

Sentir avui la Gabriela Serra (membre direcció CUP), en la roda de premsa explicar la seva postura, amb votacions esperpèntiques que ja no han respectat ni tant sols les expressades a l’Assemblea de Sabadell, i que sembla el que ara resulta com ens deia son grans aportacions dels cupaires al pla de xoc, quan fa nomes una setmana en la presentació de l’acord ens deien que simplement eren una proposta de Junts pel Sí. Criticant un immobilisme, quan son una formació que clarament han tingut por a decidir, i han rebutjat implicació en un Govern provisional per construir la República, i s’han aixoplugat sota el tema social com si no anés lligat amb el nacional per defugir responsabilitats que la ciutadania els reclamava.

Tres mesos de donar una imatge impròpia d’un país seriós, i aconseguint la decepció i el sentiment de frau de la societat catalana han acabat avui. Arribats a aquest punt segurament s’ha de ser conseqüent, i explicar clarament quines son les seves prioritats i no amb un cinisme fora de lloc emplaçar la formació recordo amb 62 dels suposats 72 diputats independentistes donar una oportunitat per canviar el candidat, cosa que faria una investidura immediata.

Crec sincerament que aquest no amb aquestes condicions es el millor pel procés, ja que la confiança i la credibilitat s’ha de guanyar, i començar un projecte tant important sense la mateixa, i sense cap garantia de lleialtat fins al final no seria bo per ningú.

Ara un cop repetides les velles errades del passat, i veure’ns abocats a unes noves eleccions amb nous actors, un nou context i la sensació d’haver desaprofitat l’oportunitat de les nostres vides,cal valorar una segona oportunitat que moltes vegades la vida ens nega.

La lliçó que crec hem d’aprendre es la fórmula conjunta s’ha de repetir, i abocar tots els esforços en la mateixa. Es pot millorar, les entitats hi han de dir molt més del que van fer al setembre, i s’ha de valorar el lideratge que segurament ja no ha de recaure en la persona d’Artur Mas, i sí algú de la societat civil que aglutini moltes sensibilitats i estigui net de les guerres partidistes. Un cop això, segurament hem de detectar els aprofitats que tornaran a aparèixer i fagocitar-los immediatament, depurar les quotes de partit, i recordar als mateixos que el nostre suport no serà gratuït, sinó condicionat sempre en el global del procés com a visió principal, i eliminar aquestes clavegueres dels partits i les seves tendències autonomistes.

Caldrà insistir en el missatge d’unes noves eleccions per fer possible el mandat del 27S i presentar-les com una oportunitat, i no com un fracàs. Cal combatre la tàctica de Catalunya si que es pot- Podemos i els seu referèndum impossible, i alhora una actitud positiva, democràtica i directe com a solució per fer sortir Catalunya del pou on es troba.

Tot això depèn en la major part de nosaltres, i cal expulsar el derrotisme que ha acompanyat aquest poble, el cansament i la decepció per bona part dels nostres representants. Nomes nosaltres ho podrem aconseguir i la historia ens convoca un altre cop.