Arxiu mensual: desembre de 2015

DESCONNEXIÓ EXPRESS

Per sinceritat confesso que vaig veure cinc minuts del debat, ja en vaig quedar fart, tot hi no considerar res meu, vaig sentir vergonya aliena. Retrocedir en el temps, no avançar, blanc i negre, nul diàleg, to agressiu amb mala educació inclosa, constants interrupcions, un format desfassat, cap proposta i la confirmació que no calia, nomes hi ha una sortida, marxar el més ràpidament possible per salvar el nostre futur.

Constato que la qüestió catalana, fet molt rellevant, diria cabdal a l’Estat, va passar de puntetes, exactament un minut, fins a quatre vegades el moderador va advertir del tema “serà greu que no parlem de Catalunya, que és un tema important” els va dir. Tot lligat amb una pregunta a la taula de que pensaven fer per seduir el 48% de catalans que han votat independentisme.

Vergonya aliena sentir Pedro Sanchez fent oides sordes i parlant de corrupció com si no ho portes al guió amb una actitud molt mediocre. Finalment els dos s’ha constatat son dues gotes bessones. Espanya unida per sempre més, i ni parlar-ne de cap referèndum per resoldre la qüestió. En una segona part els dos van defensar el concert pel País Basc, per Catalunya el líder socialista ni tant sols ha contestat.

Arribat a aquest punt amb els dos màxims partits espanyols, els que segurament sumats seran un ample majoria i vist que simplement no existim, i quan sortim a la llum es per dir-nos que encara que democraticament tinguem una majoria, haguem obtingut una majoria absoluta al Parlament, i la societat catalana en un 80% segons totes les enquestes es favorable al dret a decidir, aquest no el podem exercir, i simplement hem d’oblidar els nostres drets com a catalans, negar que som una nació i seguir amb el nostre paper dins l’Estat, aquell “paga i calla”. Com tots els espanyols son iguals excepte els catalans, tampoc podem administrar els nostres diners, ja que el que no es discutible per Euskadi, es prohibit per Catalunya, exactament igual que els articles invalidats del nostre Estatut vigent i que son perfectament vàlids en la llei màxima andalusa sense problemes.

Aquest es el nostre paper, i aquest es el nivell dels dos màxims dirigents dels dos partits més importants espanyols. Nul tarannà democràtic, nul·la sensibilitat per la qüestió catalana. Nomes va faltar els altres dos candidats de Podemos i Ciudadanos fent de tertulians del debat. Encara ens volen seguir venen que hi tenim molt a dir amb aquestes eleccions.

COLAU: CATALUNYA, CAPITAL MADRID

A mesura avança aquesta campanya electoral espanyola anem veient i descobrint el que ja intuiem de fa temps. Ahir al miting a Madrid de Podemos, l’alcaldessa de Barcelona la va trair el subconscient deixant anar “Madrid ha de tornar a ser la nostra capital”. Tota una declaració d’intencions i un avis per navegants. Al mateix temps el socialista Josep Borrell defensava Ciudadanos pels insults que segons ell rep de diferents formacions en forma de dreta rancia, i acte seguit qualificava de banda d’entabanadors als independentistes i parlava en forma denigrant de les caràcteristiques físiques d’Oriol Junqueras. Per últim Mariano Rajoy deixava anar ” A Catalunya tothom que vulgui pot parla en català, però a l’escola no es pot parlar en espanyol” i es va quedar tant ample.

Son tres exemples nomes de que va aquesta campanya. No caiguem el parany, això no es una segona volta de res. El procés de la independència no s’ha de veure afectat per aquests comicis, guanyi qui guanyi tal com anem sentint. Les motivacions de l’electorat, el context i les conseqüències son totalment diferents a l’àmbit que reflectia la data del 27 de setembre, autèntica prova del cotó i validació del procés cap a la independència, no ens podem fer trampas al solitari posant traves i falses validacions que simplement no son certes, i nomes existeixen en aquells que han perdut i volen fer de la confussió la seva arma preferida.

Tanmateix podem entendre diverses coses amb els exemples. No Sra. Colau, Madrid no es la nostra capital i no ho serà mai, de fet la nostra capital es la que vosté governa com alcaldessa, hauria de recordar amb el seu compromís amb el dret a decidir i el procés que esta delimitat a Catalunya i als anhels d’una part majoritària de la seva societat. La millor revolució la te davant el nas, voler intentar canviar Espanya per apagar aquest clam es una pantalla que ja hem viscut i que no volem repetir. El famós referèndum que pregonen saben que no te suports i per tant es impossible, la clau ha de ser catalana i aquí Madrid ha de quedar enrere. Per la seva banda en Josep Borrell, ja es de tots conegut per les seves declaracions i taranna, defensant Ciudadanos per aquests suposats insults i tot seguit insultar i burlar l’independentisme, i particularment certes persones, cosa que deixa clar la seva poca talla com a polític i de pas com a persona. Per últim el president espanyol segueix ben viu amb la seva xenofòbia catalana repartint mentides i calumnies com a topics per la població, amb la vella tradició de fer passar un idioma com a perseguit en terres catalanes amb un problema que mai ha existit a la societat catalana, i en qualsevol cas la victima es precisament aquesta que sembla tant estrany que a Catalunya parli en català, deu ser que som gent molt rara podent parlar l’idioma d’en Rajoy, per cert l’únic que pot parlar.

En definitiva, exemples i contradiccions d’una campanya amb molts inputs que com a propaganda pretén fer passar com es diu bou per bestia grossa.

LA TRENCADISSA

La major part de partits espanyols equiparan referèndum amb trencar, un concepte curiós i que nomes s’explica per les greus mancances democràtiques de la majoria de partits espanyols. Efectivament la proposat, cal dir innocent de Podemos per resoldre el tema català amb un referèndum i sortint de la línia antidemocràtica de la resta observa moltes curiositats.

En primer lloc, la mateixa formació amb les contradiccions que ha portat la proposta que misteriosament primer no apareixia en el programa electoral i després si. Es podria pensar que a mesura les expectatives de vot han allunyat aquesta formació del poder espanyol la proposta ha pres forma. Tanmateix quan son interrogats per la mateixa en els mitjans molts defensen la proposta inconcretament ignorant la majoria que cal per dur-ho a terme, cosa que ja la fa impossible, i entrant més en detall explicant interrogats pel sentit del seu vot en una hipotètica consulta, que primer s’hauria de veure que es pregunta i com, cosa que ja fa riure per no plorar, el tema es un i nomes un, que coi pensarien preguntar.

En segon lloc, els altres partits cridant a assegurar que mai pactaran amb algú que vol trencar Espanya, suposo haurien de dir vol trencar amb un democràcia de fireta per donar la veu al poble com seria de rebut. En tenim un exemple amb el socialista Rubalcaba que ens diu que Pablo Iglesias no pot optar a president d’un país amb una proposta que trenca el mateix. Diu que vol parlar amb Catalunya i no trencar Espanya, assegurant que a Catalunya, els catalans els enterren amb la senyera i els bategen amb l’estelada.

Veiem clarament com confón escoltar la veu del poble, l’essència de la democràcia amb trencar, una errada doble, primer perquè presuposa un resultat que no sap ningú, i segon per demostrar la por a la base de la democràcia que precisament es donar poder de decisió a la societat per expressar la seva opinió i donar als seus representants el camí, aquests mai poden ser un apart del sistema, malauradament molts s’obliden fàcilment de qui els ha posat on son i quin es la seva funció.

Respecte als batejos amb estelada, te un altre errada al no preguntar-se primer perquè s’ha arribat fins on som ara i analitzar el comportament de l’Estat, clar que això seria demanar massa a uns polítics espanyols representants d’un sisstema que ja va començar malalt i no ha conseguit superar aquesta fase en cap moment.

LES PANTALLES DELS DEBATS

Confesso que ahir no vaig veure el debat entre candidats catalans a les eleccions espanyoles, però he sentit alguns dels seus moments estelars i crec que fa mandra explicar mil i una vegades el mateix, amb el pas dels anys nous personatges però els mateixos discursos.

Volia destacar el candidat Juan Carlos Girauta de Ciudadanos, el que considera una malaltia el nacionalisme català, amb això queda dit el seu tarannà. Ahir va reblar el clau quan va mostrar la seva disconformitat i demanar rectificació quan es va acusar a alguns pares de la Constitució com a feixistes amb l’exemple clar de Fraga Iribarne, un ministre de la dictadura amb les mans tacades de sang i que va ocupar càrrecs públics al projecte de democràcia, morint sense passar per la justícia i sense demanar perdó. Aquests macabres personatges son els que van redactar la llei sagrada que tant defensen segons quins partits.

Pel que fa al cas català es veu clarament com Chacon, Fernandez Diaz, Duran i Girauta veuen impossible una independència i alhora neguen el dret més bàsic com un referèndum per resoldre el conflicte. Qualsevol semblança amb un democràcia vertadera es pura fantasia. Alguns prometen referèndums impossibles si governen però francament amb poca credibilitat i uns suports tant limitats que son pantalles passades.

Mentrestant amb un Govern interí a la Generalitat segueixen les converses per formar un Govern de debó que posi fil a l’agulla al procés o el deixi ferit de mort. Com diu l’Odei i si fem les maletes, el temps s’esgota i l’obra no pot durar sempre.

I si fem les maletes?

per Odei A.-Etxearte
El procés no sobreviurà al “processisme”. No hi ha prou consumidors per a la ficció política de producció pròpia: o tira endavant o haurà de tenir un final més o menys digne, amb tota la solemnitat requerida. L’autogovern està despullat. Els intents d’acord entre JxSí i la CUP topen ara amb la crua evidència d’una Generalitat intervinguda i inservible. L’Airef ha avisat que Catalunya necessitarà ser rescatada pel govern espanyol durant deu anys més. És a dir, haurà de passar una altra dècada perquè el govern català pugui tornar als mercats per endeutar-se si res no canvia. Es pot desafiar un estat com l’espanyol quan en depens per respirar? Expliquem-ho així. Mariano Rajoy (avui, ell; demà, qualsevol altre) amenaça d’asfixiar-te amb el coixí. Alguns esperen que escapis del pis sense corredisses ni trencar cap plat i els altres estavellarien els objectes contra la paret, ni que sigui perquè la batussa provoqui que els veïns (europeus) piquin a la porta per posar pau, però el que és segur és que no t’hi podràs quedar gaire més temps fent veure que fas les maletes. O les enllesteixes o les deses a l’armari, fins a la pròxima oportunitat.

El suport a la independència s’ha ampliat fins als dos milions de vots del 27-S perquè ha estat assumida com a única sortida viable a la crisi del model autonòmic pactat durant la transició. L’autogovern va nu. Ara és campanya i el PP, el PSOE, Ciutadans i Podem ofereixen a Catalunya els millors vestits que creuen tenir però hi ha vergonyes que ja no es poden tapar. La paradoxa és que l’independentisme, amb més força electoral que mai, visqui una crisi interna d’un abast encara incalculable i que pivota sobre un dels elements que van catapultar els partits del sí fins als dos milions de vots: la credibilitat del projecte.

El repartiment de culpes podria ser infinit. Però la viabilitat del procés l’ha posat en qüestió, en essència, la incapacitat de JxSí i la CUP per adaptar els seus programes electorals al 48% dels vots obtinguts. El resultat requeria un replantejament acordat de l’aplicació de la via unilateral, com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol, però sense caure en el fracàs previsible d’una declaració unilateral d’independència que no té prou base electoral. Podria consistir a pactar una desobediència (o una obediència a la llei catalana) centrada en mesures d’abast social que contribuís alhora ampliar la majoria favorable al procés, aquest cop per la constatació pràctica dels beneficis socials associats, i d’aquesta manera elevar el desafiament fins al punt de no retorn. El referèndum es podrà reclamar sempre, però és insuficient com a proposta, i la recuperació d’una consulta unilateral implica tornar al 9-N. Madrid l’intentaria deslegitimar un altre cop i es perdria l’avantatge principal del referèndum acordat, que és l’assumpció del resultat per les dues parts, sigui quin sigui i, per tant, que Madrid admeti que negociarà la separació. Un reconeixement que és al mateix temps l’única manera d’esvair les pors de la transició.

La resolució de ruptura aprovada ha ferit la credibilitat del procés. Pedres a les sabates. Qui formula una amenaça que no pot complir? Han passat els trenta dies fixats sense que s’hagin començat a tramitar les tres lleis per la falta d’entesa. Els partidismes afloren a cada instant. La tàctica i les dinàmiques internes continuen negant la generositat imprescindible en una gesta que només es pot culminar des de la transversalitat. El 1980, Jordi Pujol intentava recuperar el prestigi de la Generalitat amb accions icòniques. Duia, per exemple, un provocatiu banderí amb les quatre barres al cotxe oficial. Es pot dir que llavors l’autogovern depenia de detalls així. Ara el retorn als símbols i a la retòrica d’una confrontació controlada és, simplement, insostenible. En resum: o l’independentisme fa les maletes o ho deixa estar. El “processisme” ja no té recorregut.

LES MANCANCES DEMOCRÀTIQUES

La campanya espanyola va transcorrent crec sense pena ni gloria pel procés català, però amb unes curiositats que delaten la manca de cultura democràtica d’un Estat.

El primer punt, el trobem en el debat decisiu que es va realitzar davant les camares i on hi havia representats el dos partits principals espanyols, de fet un sorprenentment sense el president espanyol i cap de llista al capdavant i dos partits més encara extraparlamentaris. Més enllà del nivell de diàleg i de constatar pel que fa a Catalunya, la negació total dels nostres drets i on nomes Pablo Iglesias va parlar d’un referèndum que sap no es farà. Fa sorpresa veure com el debat de totes les forces es restringit a les forces anomenades nacionalistes o d’altres amb menor representació quan alhora es convida com he dit dues forces encara sense representació, això va molt lligat a la pluralitat nacionals inexistent a l’Estat i el deixar sense veu a uns sectors de la població, entre ells els 2 milions de persones que van donar la majoria absoluta al Parlament al projecte de la independència. Uns greuges que encara son més sorprenents quan l’actual president es permet el luxe de no ser-hi, no vull posar exemples, però a nivell internacional no ho se imaginar amb aquesta frivolitat.

Pel que fa als mitjans, un nyap que be de lluny, els blocs electorals que limiten la practica i ética periodistica en benefici de les quotes de minutatge per representació independentment de la notícia, amb això veiem una visió esbiaixada al ciutadà i un frau per la seva informació segurament buscat, alhora que podem trobar entrevistes a un candidat com Xavier Domenech de set minuts o a Gabriel Rufian de 6 minuts per anar a buscar l’absurd. Una manca de respecte absoluta als serveis informatius i un tractament amb cara i ulls, i sobretot llibertat de premsa que simplement ha quedat guardat al calaix.

Per últim, algunes de les propostes absurdes dels partits, com la socialista de traslladar el Senat a Barcelona, es veu que per posar una institució caduca i sense sentit aprop nostre aconseguiran aquesta unitat imposada que no volen discutir, sense analitzar la funció de cada institució i la conveniència del seu seguiment o anul·lació pel be dels nostres impostos. Altres de partits catalans com Esquerra en la línia del full de ruta del procés, com la creació d’un Institut Català de Finances o la doble nacionalitat que en el marc del Parlament espanyol no hi trobo la seva cabuda i si molt fora de lloc. Cada elecció és per un àmbit determinat i uns problemes a debatre, altra cosa es barrejar i embolicar les coses sense sentit.

En definitiva mancances i greuges que veiem i sense cap ànim de ser canviades.

ESTAT INDEPENDENT DINS L’ESTAT ESPANYOL

Jesus Posada en els actes pel dia de la Constitució espanyola ens diu que els anhels dels catalans caben dins l’Estat espanyol, i que aquest sense Catalunya deixaria de ser Espanya.

Cal analitzar directament les seves paraules, per si el president del Congreso espanyol no ho sap, aquests anhels son avalats per 2 milions de persones que s’han mobilitzat durant els últims 4 anys i que han protagonitzat autèntics actes que han donat la volta al món, inclosa una nova via bàltica, que han votat en un 9N sense cap efecte vinculant i que finalment ho han fet a les passades eleccions del 27 S amb l’objectiu d’aconseguir la independència, i tot amb un somriure a la boca i amb l’única arma de la democràcia. Un nou estat per Catalunya. Això em diu que cap dins l’Estat espanyol, em sembla que un estat dins un altre estat encara no s’ha inventat i aquesta no en serà una prova.

Tanmateix, el xantatge de que res tornarà a ser com era, ja esta assumit, evidentment res no es per sempre, i els nombrosos canvis que hem vist en el planeta així ho certifiquen, l’espanyol no serà especial, simplement un més. Aquell imperi espanyol ha quedat reduït a la península ibèrica i ha seguit el seu camí, ara sense l’última colònia, així l’han tractada, també ho farà. No cal dramatitzar, una família te uns membres fins que normalment els fills marxen de casa i fan la seva vida, però la família segueix el seu rumb, i les visites son mútues, com també projectes conjunts que es van assolint, això si, la unitat familiar inicial ja s’ha transformat en dues, es llei de vida.

Realment, quan un poble esta decidit amb convicció en un projecte, aquest normalment es imparable, pot trobar més entrebancs o menys, però finalment a aquesta Europa democràtica no te aturador. Ja sabem que l’Estat espanyol, en definitiva, i la transició i la Constitució ho demostren no deixa de ser un succedani d’aquella dictadura ferotge i atroç de 40 anys, però portes enfora es una democràcia amb uns límits que no es poden creuar. Han unificat els tres poders amb un, han violat un cop i un altra les lleis i les resolucions, però de cap manera podran impedir que la força de les urnes triomf .Es el dret dels pobles a expressar la seva voluntat i guiar el seu present i futur. Reconegut per les Nacions Unides i per qualsevol societat civilitzada.

La Constitució, avui amb unes 500 persones de suport a la manifestació a Barcelona, es un eina que de cap manera pot ser una presó pels pobles, com tampoc pot aspirar a ser la llei universal. Es pot reformar, fer nova o rectificar, però això ja no es un tema nostre. La societat catalana ha dit prou i vol seguir el seu camí amb les seves propies lleis, però amb el mateix esperit de col·laboració i amistat com correspon a dos veins que ho seguiran sent sense traumes ni rancúnies.

LA CAMPANYA ESPANYOLA

Ja la tenim aquí, en ple procés per donar el pas definitiu a Catalunya atorgat per la ciutadania i de moment desaprofitat pels nostres partits. Amb una resolució de desconnexió amb l’Estat espanyol aprovada pel Parlament i ja suspesa pel Tribunal Constitucional, cosas que de cap manera hauria de significar cap fre per donar via lliure a la democràcia, tenim uns comicis espanyols amb moltes incognites i incomodes pel sobiranisme.

Un acord clar i un Govern fort a Catalunya hauria estat la millor formula abans d’aquesta campanya, ara ja no es possible, ens vendran que ens hi juguem molt, ens diuen els dos partits sobiranistes que si presenten que seran els nostres defensors a Madrid del procés, la primera trinxera a Madrid, negociaran amb Espanya i afirmen que un cop passats els 18 mesos i assolit el nou Estat deixaran els seient buits (nomes faltaria).

Aquesta es la part que hem escoltat, de totes maneres en un procés de desconnexió, on entre d’altres coses tard o d’hora la obediència a la legalitat catalana haurà de ser vital per completar el procés, sembla contradictori aquesta presència dels dos partits. Pot deixar entreveure a alguns que la cosa no es tant clara com sembla o que la pantalla ja passada de l’autonomisme o la tercera via segueix viva. Tanmateix un altra errada del sobiranisme es aquesta presentació per separat. Si l’objectiu es comú i el procés a Catalunya políticament ha tingut un dels millors avals i temors del mateix Estat, la unitat deixant de banda les ideològies, ara això s’ha trencat en principi per interessos de partit, i no per interés global del procés, cosa que també serà aprofitada pels partidaris de la dependència com un factor més per trencar la cohesió.

Ens diu el President Mas que qui no voti regalarà el seu vot als que volen enfonsar Catalunya. Crec que caldria explicar això, ja que una presència simbòlica al Congreso no garanteix res que no sigui una anècdota davant la gran majoria de més del 90% que es preveu entre PP, PSOE i Ciudadanos. Aquests seran els que tindran la responsabilitat de guiar l’Estat espanyol i respecte la qüestió catalana tots sabem la seva postura de la unitat de la patria per damunt de la democràcia i de qualsevol dret de la ciutadania, alhora que la seva solució en forma judicial per resoldre un tema polític. Per tant, no deixa de ser un vot simbòlic i poca cosa més.

En definitiva, unes eleccions que no ens aportaran res, i que poden crear més espais contradictoris que altra cosa.

SORTIM-NOS-EN

Amb aquesta frase David Fernandez, crec que un dels millors actius de la CUP feia ahir una reflexió en format escrit referent al procés i vinculant un pla de xoc potent per aconseguir els 2 diputats necessàris per la investidura i aixecar així el veto a Artur Mas com a President amb aquest periode curt que ens ha de portar a la nova República Catalana.

Ja ha estat aplaudit per altres com en Quim Arrufat i criticat per altres que l’anomenen com una opinió individual nomes, i deixant la decisió a mans de l’Assemblea. No tinc dubtes que la proposta es sincera, segurament no calia esperar més de dos mesos per arribar a aquesta conclusió, la gent no s’ho mereix, i aquest qui es el de menys davant el repte global encarregat per la societat catalana. El pla de xos està molt bé i sento que diuen que ni tant sols han posat damunt la taula la retirada de Barcelona World, de fet cal que toquin de peus a terra i veure la força que tenen per voler marcar unes línees que son respectables, però ara per ara no compten amb el suport majoritari. Per altra banda cal ser conscient que no ens podem permetre brindis al sol, el pla per urgent, ha de ser possible i la situació es la que es. Pels que no fan massa cas i ho posen en mans de l’Assemblea potser recordar que els objectius i el president els posa i treu la societat representada i no 1000 o 2000 persones partidistes. Un respecte a la democràcia més elemental no aniria malament, i ningú es pot atorgar uns poders que per representació no li son seus, son del poble.

Tanmateix, veiem com el president espanyol ens diu que tots els espanyols estan molt contents de la resolució express del TC respecte la Declaració d’inici del Procés. Cal dir el seu organ executor on també hi son part, cosa impropia de qualsevol estat democràtic. Aquí no calen alegries, en tot cas respecte per les decisions dels Tribunals des del seu punt de vista, però quan es perd la vergonya qualsevol cosa es vàlida. Una decisió de la justícia a un fet polític sense cap execució de moment es hilarant i fora de tota perspectiva.

Això no canvia res. El mandat democràtic del poble de Catalunya es per damunt de qualsevol sentència judicial amparada amb la Constitució intocable i irreformable, com sempre he dit les lleis son per servir-nos i no pas ser uns esclaus de les mateixes, com diu en David Sortim-nos-en.

EL GRAN FLA: SOLIDARITAT A L’ESPANYOLA

Ja tenim una nova data al calendari, curiosament també cau en 27, es veu que es la xifra oficial catalana pels esdeveniments, 27S, 27N i ara 27D, l’assemblea on la CUP votarà vinculantment si accepta l’acord de Govern, presidencia inclosa o es trenquen les negociacions definitivament. Es consolida un dels fraus més grans a la societat catalana per part de la classe política catalana i es deixa amb el cul a l’aire, però per l’expressió als més de 2 milions de persones que amb tota la bona fe han anat amunt i avall els últims 4 anys, amb l’única sensació d’impotència i dir gràcies per res.

Abans que això arribi, per cert 3 mesos desprès de la victòria a les urnes, una xifra que per si sola ja no es justifica de cap manera, ni tant sols la complexitat del projecte cap a formar un Estat pot servir d’excusa per aquest autèntic atemptat democràtic. Com deia abans d’arribar definitivament a aquesta nova performance, i amb això no vull treure valor a la decisió d’una assemblea, si a aquells que la defensen com el sistema més pur i democràtic, quan tots sabem que es molt fàcil manipular la mateixa des dels llocs capdavanters sense escrúpols.

l’Estat continua el seu full de ruta, de fet aquest no admet dubtes, el partit de Govern el te molt clar, el segon partit li dona suport, les institucions judicials formen part del mateix cercle i al seu servei, i de les noves opcions, una no n’esperem res i l’altra deixa moltes llacunes en el seu discurs per ser el pal de paller d’una revolució democràtica real a Madrid. Ofec econòmic, una recepta simple, la clau de la caixa, per cert aquella que precisament ens hauran d’explicar els negociadors catalans, com sense ella s’implementarà el famós pla de xoc que a vegades s’utilitza com excusa pel desacord. Si amb prou feines es pot legislar i el pressupost be amb comptagotes de l’aixeta espanyola per pagar els proveidors, no hi veig com es faran aquesta gran transformació social que alguns ens volen vendre.

Fins que no hi hagi hisenda propia, recaptem els nostres impostos i els repartim per les nostres necessitats, no hi ha pla de xoc, el que si hi haurà son retallades i misèria. Pensem que sense acord els pressupostos s’hauran de prorrogar amb un límit de defícit marcat i un marcatge sever a qualsevol despesa per part del Govern espanyol. La situació com ens deia el Conseller Mas Collell es greu i dramatica per molts col·lectius que ja han fregat el límit de resistència, encara que alguns sembla que això no els importa gaire i amb tot el cinisme diuen defensar-los.

En definitiva, i al pas que anem, llarga vida al FLA i a la demagogia.

SORT QUE EL QUI NO ERA IMPORTANT

Entrem en un terreny perillos, com es el de repartir etiquetes de bons i dolents entre els que hem de fer possible el mateix projecte. La resposta de Junts pel Si ha estat ferma i ha reiterat les seves propostes i candidat que recordo van votar 1600000 persones, per aquells que diuen alegrement que la gent no el vol. En qualsevol cas no parlem d’una persona, sino el que representa pel procés, i això crec es indiscutible, si volem arribar tots al final, i no nomes uns quants sense possibilitats. Cal tenir-ho en compte, ja que ens diuen que ningú es imprescindible, i que aquests som tots nosaltres. No negaré que tots som importants, nomes faltaria, però qualsevol projecte li calen uns lideratges, i unes persones que pel que son o el que representen amb ells son més imprescindibles, no anem amb el lliri a la mà.

Veiem la respost de CUP amb les 5 propostes de Govern, algunes cal dir i amb tots els respectes i per dir-ho suaument curioses, com la presidència rotatoria o la copresidencia. Crec que cal posar rigor i seriositat una cosa tant important com la creació de la República catalana, i la frivolitat es inadmissible en aquestes alçades. Com diu en Marc Gafarot si això fracassasa la culpa nomes serà nostra, i per primer cop no podrem dir la culpa es de Madrid, un victimisme autonomista que en un Estat deixar de tenir vigència.

Humiliacions pròpies i estranyes
Marc Gafarot
Quan el filòsof José Ortega y Gasset va començar a observar els perillosos viaranys que seguia la Segona República espanyola va perdre la fe en aquell nou règim polític i va constatar que l’alegria dels espanyols passava a un segon terme, en bona part degut, a la manca d’unitat, antagonismes i creixent polarització que es vivia a l’atmosfera política espanyola. Ortega llavors pronuncià el seu famós “No es esto señores, no es esto…”. Fent-ho el filòsof madrileny donava altaveu a molts espanyols que havent celebrat, com ell mateix, la caiguda de la monarquia, ara observaven, amb gran desconcert i desencís, la fins feia ben poc anhelada República. Si no s’hi posa remei quelcom de similar pot passar a les files sobiranistes, davant tanta indeterminació i tacticismes altament innecessaris, que no condueixen a cap lloc més que a la confusió i a una gran pèrdua de temps. És això el que alguns dissimuladament volen? Temps al temps que ens farà veure amb més claredat davant tanta foscor en certes voluntats i actituds. Molt parlar de República, però si no fem les coses ben fetes, el que seguirem tenint, és el mateix règim monàrquic que alguns diuen combatre. I tal vegada, renovat i carregat de raons davant del desori republicà i sobiranista. Un dictador africà, visionari ell com pocs, fa algunes dècades ens deia “el moment ens porta davant l’abisme, és el moment de fer un pas endavant”. La follia d’una suposada coherència ens pot dur a fer, coherentment, una passa endavant davant l’abisme. I ho faran, com és d’esperar, ben tranquil•lament.

D’altra banda, no ens hauria de sorprendre gens que l’Estat espanyol posi tota la carn a la graella per emmetzinar, tant com es pugui, el sempre complex ambient polític català. L’Estat, ho he escrit en un nombre no petit d’ocasions, té agents a casa nostra, compra i ven voluntats i potineja amb els comportaments humans per tal d’embrutar la causa sobiranista i abaixar l’autoestima del país. El xantatge emocional practicat, també anomenat política de la por, així ho expressa amb el seu degut rigor. Molts estats, a banda de l’espanyol, fan d’aquest modus operandi la seva raó de ser i la seva raó de fortalesa. L’estat té el monopoli de la coherència, però també, quan cal, de la pròpia incoherència davant noves situacions que obliguen a fer relectures històriques interessades que ulteriorment tenen conseqüències en el marc polític i jurídic del propi estat. Així, s’explica que la vicepresidenta del Govern espanyol, Sáenz de Santamaría aprofiti qualsevol ocasió que disposa per humiliar el president Mas i el seu Govern amb qüestions tan sensibles com ara ha estat el deute a les farmàcies o les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. Juguen brut i ho saben i a més ens volen posar a prova per veure com reaccionem i, tan important o més, amb quin grau d’unitat o consens ho fem; el que no sempre reben és la pertinent resposta i el consegüent rebuig davant de semblants envestides i experiments socials. Així un conseller de la Generalitat, per pura decència i estratègia, no pot mai agenollar-se per demanar uns diners que de fet, si filem prim, procedeixen de Catalunya. Que en un mateix ordre de les coses un altre dirigent, de la mateixa Conselleria per major escarni, ens inciti a posar un ciri o a exhortar un favor a la Mare de Déu, més enllà de creences molt respectables, palesa que no anem bé. De frívols i porucs, uns i altres dits estrategs, n’està ple a la nostra Catalunya i amb això, es pot fer molt bé el ridícul, però no es fa una independència ni es construeix un estat del no-res.

Si és cert que ens aboquem a unes noves eleccions el proper mes de març, els culpables, en primera i darrera instància, som els sobiranistes i el mal ocasionat encara està per veure. És cert que no podem caure en catastrofismes de cap classe, però també val a recordar les paraules premonitòries d’Ortega que encetaven aquest article. Certs radicalismes i suposats purismes poden amagar actituds menys edificants i l’atzucac amb l’Estat no és una prova de força o resiliència, és una clara mostra de debilitat. Alguns amb la certesa del cínic parlen de girs lampedusians, que canviant-ho tot, no canvien res; jo esmento també a Chesterton i aquell home que era Dijous que com a cap secret dels anarquistes procurava que la radicalitat extrema de les seves tesis, la coherència folla, acabés fent impossible qualsevol tipus de canvi. Ambdós poden valdre pel que passa a Catalunya i ambdós són dos grans perills per la supervivència del propi procés.

El president Mas no es mereix les humiliacions que rep per part de suposats companys de viatge indepedentista. Per contra, benvingudes siguin les rebudes des dels poders de l’Estat, això demostra la incomoditat que els genera la seva persona. Curiosa convergència, com alguns han destacat, entre Estat i CUP en la seva incomoditat masiana. Mas, la història, el més eficaç notari, l’haurà de jutjar amb el degut rigor, però si algú ha fet independentista el seu partit i els votants de les conservadores classes mitjanes ha estat la seva, en aquest cas, decidida aposta sobiranista. Hagués estat, molt més senzill per el propi Artur Mas, cercar un subterfugi per ajornar -sine die- l’agenda sobiranista, i Mas, no ho oblidem, no ho ha fet. Matant a Mas matem una part del procés; cert és que tots hi hem de cabre, però el poble requereix de lideratges sinó carismàtics, com a mínim que no confonguin a la gent i atorguin clarividència i seguretat. Si del que es tracta és de confondre al personal que es carreguin a en Mas i que posin a qualsevol, en aquest cas diputat o diputada, que es presti als tripijocs coherents que fa la CUP. Si tinguessin decència, ens haurien avisat des del primer moment de les seves intencions i no ens marejarien tant amb propostes que semblant revolucionàries ens acosten al conservadorisme més tronat, rovellat i espanyol. L’Estat fa bé la seva feina i alguns hi cauen, en coherència, de quatre grapes. No penso malament d’ells, simplement, i no són els únics, és que són uns aficionats.