Arxiu mensual: novembre de 2015

UN PROBLEMA GLOBAL

Els atemptats de París d’aquest passat divendres, més enllà de la barbàrie i la vergonya aliena d’aquesta conducta humana allunyada de qualsevol humanitat i sentit per la mateixa raça, mereix un estudi més profund. Un problema global entre la societat occidental i oriental que producte d’errades del passat ha arribat fins al punt on ara ens trobem.

No hi ha dubte que les accions com la de l’anomenat trio de les Açores buscant unes armes massives que mai han existit i deixant una país com Iraq en un estat sense llei i a la deriva més absoluta, aquesta prepotència occidental per decidir i fer sense preveure les conseqüències en una altre món que es regeix per uns parametres ben diferents es essèncial. Alhora una crisi de valors i economica global que en nom d’un capitalisme salvatge ha deixat parts de la societat a la marginació i amb poques perspectives de sortida. Un caldo de cultiu fantàstic per les societats religioses on la desesperació i la misèria son la manera de portar el seu missatge.

Jo soc ateu, però entenc que cal respectar les persones de qualsevol fe, un afer intern i personal, alhora que entenc que l’estudi de les mateixes religions ajuda a entendre moltes parts de la nostra historia. De totes maneres quan això es portat a un extrem i es vol treure de l’esfera personal per expandir-ho obligatoriament a la resta de les persones, el perill es imminent. Una mena de feixisme religios.

Molts estats entre Àfrica i Asia s’han convertit en territoris sense llei i on el preu de la vida humana es molt barat, casos com Somalia, Iraq, Siria, Txad, Nigèria i d’altres formen part del planeta, però en aquests moments l’horror son el seu mode de vida.

Les diferents faccions islàmiques que amb aquesta manera de fer van perpetrant atrocitats inhumanes dia rere dia han fet el pas de conquerir territoris i fundar el que anomenen un califat que es va expandint amb aquesta mena de Guerra Santa que pregonen, cosa que es la gran novetat respecte les accions de grups terroristes sense cap patria, apart sedueixen en aquestes bosses marginals molts europeus per unir-se a aquesta guerra com a sortida amb una interpretació paranoica del seu llibre sagrat.

Moltes preguntes ens poden venir al cap sense resposta. Perquè sentim i expressem el nostre lògic dolor per les víctimes en estats europeus i ignorem les que dia rere dia es produeixen pel conflicte en els països esmentats, hi ha morts de primera i de segona. Qui ven les armes al Califat i qui compra el seu petroli en el mercat negre. Pensem que qui ho fa es coresponsable de cada victima, i segurament el tall d’aquestes dues coses ajudaria a guanyar aquesta batalla, per les dificultats d’una intervenció armada. Alhora millors exemples del que representa el món occidental i els seus valors respecte a la barbàrie proposada per Estat Islàmic.

Una última reflexió aniria per personatges com el periodista Jesus Mariñas que ens comparava els atemptats de París amb el procés independentista català. Cal ser molt mesqui i fanatic per dir això. Es ofensiu per tota la societat catalana i mereix la major repulsa per aquest menyspreable personatge.

UN NO TRANQUIL

Aquesta sentencia pronunciada pel líder de la CUP Antonio Baños en referència a la investidura del President Mas i el nou Govern per anar endavant amb el full de ruta acordat es per dir-ho finament, curiosa. De fet si anem enrere en aquesta formació ja hem vist un si crític i una abstenció incredula. Per tant posar adjectius als posicionaments sembla marca de la casa.

Altrament ens vam cansar de sentir a l’inici de les negociacions i un cop acabada la campanya que l’important era el que i el com, i no el qui. Unes declaracions d’intencions que sembla no lligan massa en la situació actual on precisament el qui ha provocat aquest enrocament amb arguments tant variats com aixamplar la massa social de l’independentisme, cosa que es una curiositat, ja que eixamplar pel flanc esquerra i popular no calcula que pot afeblir pel flanc de la dreta tant necessari com el primer. Les apel·lacions a ser representants del poble o de les classes populars son al manual, però tots els partits sense excepció son representants del poble, ningú en te l’exclusiva, com també cal recordar que a les grans manifestacions que han dut el projecte independentista on es ara, ningú ha preguntat a la persona del seu costat de quina ideologia era, els unia el projecte, i amb això n’hi havia prou, ja que ens necessita a tots, com han dit aquestes sessions tothom es necessari.

Un altre fet destacable es la patina de puresa d’aquest partit amb les acusacions de corrupció per la resta, cosa que mereix tot el respecte, i han fet una bona tasca denunciant pràctiques corruptes que s’han de depurar per mala praxi. Encara que sense voler assumir responsabilitats de Govern, ni cap representació difícilment es pot sortir d’aquesta puresa, encara que no te tant de mèrit.

Ens diuen que el procés no queda aturat i que volen negociar no nomes el President, sinó un acord estable. Ho trobo perfecte, però aquesta unitat al carrer no estaria gens malament portar-la al Parlament i implicar-se amb la governabilitat amb un full compartit on tothom te que fer concessions en la part social, i per una lògica democràtica, els que tenen menys representació els correspon una major cessió, no es pot entendre d’altra manera.

Ens parla del no tranquil, suposo que no ho deuen dir per una gran part dels 2 milions de votants que veuren atonits com aquest gran aval i il·lusió queda aturat per aquestes tàctiques partidistes en el que se suposava un objectiu comú, per després ja cadascú defensar les seves legitimes propostes pel país.

No es qüestió d’una persona, però cal veure el procés en global i posar els millors actius en els llocs idonis, ja que les pressions de fora i de dins seran autènticament brutals i ara ens ho juguem tot. Utilitzant una metàfora marinera comencem a remar aviat, o potser ens adonarem que no hi ha vaixell per governar.

ELS RISCOS DEL DESGOVERN

No m’agrada ser pesimista i molt menys caure en el derrotisme, però com ja he dit altres vegades dels nostres polítics depén que la situació prengui un rumb en la direcció que la majoria ha exigit i avalat amb el seu vot o d’una aturada que amb l’Estat amb tota l’artilleria judicial i mediatica al descobert i el desengant de bona part de la població pot fer inviable el que era perfectament viable. De fet Catalunya ja ha tingut episodis similars, per exemple en el periode previ a la Guerra Civil on enlloc de parlar de l’enèmic comú, moltes faccions prioritzaven la seva agrupació fins que va ser massa tard. No es nou, i diuen que de les errades se n’apren i s’en surt enfortit.

Com a nació que vol ser Estat, es una lliçó que no hauria de passar per alt, i avui podem demostrar que ja som adults definitivament o que seguim amb aquesta adolescència que aquest cop hauria jugat amb els sentiments i les intencions de molta gent amb un dany irreparable. Com diu en Salvador Cot aquestes poden ser 10 de les principals conseqüéncies sense acord.

Sense Investidura

1. La fractura política es traslladarà a l’interior de l’independentisme.

2. La CUP haurà incomplert el “no fallarem”. Risc de ruptura interna.

3. CDC haurà quedat estigmatitzada des de l’independentisme. Successió molt complicada. Perill d’implosió.

4. Dificilíssima campanya de les espanyoles per a l’independentisme, amb culpabilitzacions creuades.

5. Desmobilització social. Final de les grans manifestacions.

6. Bloqueig de l’ANC per discrepàncies internes i manca d’objectius viables.

7. Recuperació de la tercera via com a alternativa. Oportunitat per a Duran Lleida el 20-D.

8. Desaparició del dossier català de la premsa internacional.

9. Impossible defensa dels imputats actuals i futurs.

10. Limitació definitiva de l’autonomia
Salvador Cot

ASSEMBLEARISME SENSE LÍMITS

La jornada d’ahir va deixar la sensació de deixar passar una oportunitat, però com en les eliminatories a doble partit amb una dia dolent a l’anada sempre queda una tornada on les coses poden canviar. No em cansaré de comentar la responsabilitat del moment històric d’aquest país. Segurament la més important en els últims 300 anys. La part de la ciutadania crec que ha estat a l’alçada del millor dels Estats i d’una categòria superba, els seus representants es tot un altra història. Tants anys sense responsabilitats son nocius per qualsevol poble.

Més enllà de les ofensives de l’Estat en forma judicial i donant tota la transcendència amb l’estratègia de la por, les amenaces per terra, mar i aire. El problema es nostre. Un aval demcocràtic, una majoria al Parlament, una Declaració d’inici amb un full de ruta sense treva i tant sols ens falta un Govern per dur-ho a terme sense dilacions.

De fet dijous no hi ha excuses a risc de caure en el ridícul internacional com a poble més gran de la historia. La idea de l’Assemblea dels 72 em sembla fantàstica, però no busquem excuses de mal pagador, hi ha totes les facilitats i el moment no admet més decepcions. Com es va repetir ahir tenim un capital de 72, i aquest l’hem d’utilitzar per la finalitat que se’ls hi ha donat. Naturalment no entén de qüestions personals, ni de tàctiques mesquines partidistes, ara no toca, qui no entengui això, ho sento però queda invalidat per la tasca que se li ha encomanat. El famós seny català ha d’apareixer en aquest moment. Cal estar a l’alçada, no parlem del passat autonomista i de tots els fets que han succeit com arguments, ja que el context i circumstàncies eren totalment diferents, parlem de saltar el mur i provar una realitat on ja no hi podrà haver victimisme, ja que serem els únics responsables del nostre destí.

Menció apart mereixerien per exemple Andrea Levy per part del PP o Ines Arrimadas per Ciudadanos. Cal mantenir un respecte al Parlament com a norma sagrada, no es pot mantenir l’actitud de la primera xulesca de baixa estopa i sense cap educació, entenc que una mica de classes d’educació li anirien perfectament, i una explicació de que es una representant del poble també. Per la seva part Arrimadas intentant fer entrar per una via a la Presidenta Forcadell demanant silenci quan aquest era sepulcral entra en el terreny del tot s’hi val i hauria d’aprendre que no tot es lícit per arribar als objectius. Si aquests son representants de la nova política, que torni la vella sisplau.

FALTA UN PAS

Ja hem passat un 9N històric, una paraula gastada però real, de totes maneres aquest d’ahir va lligat ineludiblement al dia d’avui o com a molt estirar aquesta setmana. Tenim l’eina i ara ens falta un Govern per fer-la anar i un President per dirigir-la. Sense això el projecte queda aturat i amb una sensació de ridícul espantosa. No es un xantatge com alguns deien ahir, es la pura realitat. No cal buscar culpables, simplement fer un canvi de xip, o mentalitat autonomista i posem els partits per davant el tot, o mentalitat d’Estat i som conscients del moment que vivim i que es el millor per arribar al final del trajecte, aquest supera tots els partits.

Com diu en Toni Aira, Això acabarà bé o no. Depén de nosaltres.

Això acabarà bé (o no)
per Toni Aira
Aquests dies hi ha una part d’incertesa col•lectiva pròpia del repte polític que hi ha damunt la taula. Hi ha això i també un punt important d’incertesa provocat pel propi independentisme polític. Davant d’aquest escenari, el sofert votant sobiranista demana als seus companys d’ideologia com creuen que acabarà tot plegat. La pregunta sempre té un punt d’atac d’ansietat. “Acabarà bé, oi?”. I la resposta més generosa que s’acostuma a trobar últimament és allò de “fins ara ens n’hem sortit” o “en Mas sempre acaba tenint alguna pensada”. Però ni una cosa ni l’altra no asseguren res.

Hi ha una dinàmica, la de creure que el procés se’n sortirà perquè fins ara ho ha fet sempre, que tranquil•litza només aquells que ho necessiten molt. Però tots sabem que això no va necessàriament així. Que la cosa hagi anat tirant fins ara no assegura res. Especialment quan a l’equació hi ha entrat la Cup i quan la resta d’actors de l’independentisme i el seu relat apunten clars símptomes d’esgotament (com a mínim d’idees). Davant d’això, més que de frustració, el perill de fer el ridícul hi és.

Perquè certament l’èpica té un prestigi, i la idea de veure com un procés tan fràgil com el català tira endavant amb el pes d’un senyor Estat espanyol en contra, suma. Veure això i les sobreactuacions a què es veu obligat a caure el PP i Rajoy en clau electoral suma. Catalunya no se va a desconectar de ningún sitio”, diu el president espanyol com amenaçant però sense el “com”. I això suma èpica. Diuen que tot plegat és una martingala de Mas i quatre més, però el president del govern d’espanyol ha de fer tot això que fa. Bé. És el seu ridícul i suma al sobiranisme. Però, i el ridícul propi? Això també es pot donar i els seus efectes serien devastadors.

Fins ara, la desproporció entre la mobilització ciutadana al carrer i a les urnes, fent comparativa amb els resultats polítics de tot plegat, ha estat immensa. Amb tot, ha sumat al procés perquè la sensació d’injustícia i les ganes de rebel.lar-se contra això han impulsat. Ara, si la desproporció va entre allò que la gent ha volgut fer possible enfront la gestió política que en facin els partits independentistes, això acabarà, sí, però no pas bé per al catalanisme. Tot ell se’n ressentirà, independentista o no, i amb ell el país. El Parlament i el seus protagonistes d’ara (de demà ja veurem) tenen la paraula.

LA HISTORIA ENS CONVOCA

Suposo que recordareu aquell anunci sobre el Tricentenari on la veu esplendida de l’actriu Silvia Bel ho acabava amb la frase del títol de l’article. Avui fa un any d’una jornada historica com va ser el Procés participatiu del 9 N, on per primer cop amb 300 anys vam ser nosaltres mateixos, vam exercir el nostre dret a vot fent cas omis de les ordres externes i amb un somriure a la boca vam dir alt i clar que volíem un nou país.

Un any després, amb un Estat amb clars defícits democràtics que han impedit aquest referèndum acordat que tant desitjavem, les eleccions en format plebiscitari ens han dut una majoria de diputats independentistes per primer cop al nostre Organ de representació. Aquests recollint el mandat popular ja han acordat una declaració historica que avui serà efectiva i segellarà el camí del no retorn, l’obediència a la nostra legalitat i un traçat de desconnexió amb Espanya i formació de la nova República, la nostra, un segon 9 N.

Aquest gran pas flirteja amb amenaces, menyspreu i tot tipus de catastrofes des del Govern espanyol i altres sectors més propers. Aquesta agressivitat es deu a que tothom sap que finalment si un poble decideix fermament un camí aquest no enten de legalitats, ni d’amenaces. La democràcia i la determinació no te aturador, i el món en te molts exemples que també saben aquestes elits preocupades per mantenir el seu status quo i el seu domini amb instruments per mantenir la ciutadania sota control per sempre més.

Tanmateix, aquest camí de dificultats, en te un que nomes es nostre i molt nostre. Podem tenir l’eina, però cal un Govern que la dugui a terme sense dilacions i amb tot el coratge. Crec que i sobretot la CUP per primer cop segurament, i ja se que no es comode ha de decidir i te sobre seu una gran responsabilitat que no pot defugir, no pot no entrar al Govern, no investir el candidat de la majoria legitima independentista i alhora no entrar en unes noves eleccions amb el procés mig trencat. Aquest sudoku no es possible.

El president Mas, segurament no serà el primer president de la República, però garantirà aquest periode breu d’uns quants mesos fins la proclamació. Es un actiu tant internacionalment com pel que reprsenta i ha representat per apropar posicions autonomistes al nou projecte amb el seu partit com a gran exemple. Les persones com diuen segurament no son el principal tema, però els projectes com el nostre necessiten els lideratges que faciliti fer-los efectius, i aquest es el cas. La repercussió que tindria si aquesta setmana no tant sols tinguessim el full de ruta, sinó un Govern disposat a fer-la efectiva amb el President al capdavant seria un impuls espectacular pel Procés i un missatge clar que per tothom aquest es el principal objectiu. El demes seria entrar en la mateixa mentalitat autonomista de sempre.

No es un xantatge com s’ha insinuat, es respecte a la ciutadania, a la majoria de l’independentisme i al moment que vivim. Tothom ha de prendre decisions i estar a l’alçada del moment historic que vivim.

ALFONSO GUERRA I VIDAL QUADRAS

La decisió del TC de permetre el debat al Parlament sobre la Resolució d’Inici del Procés ha portat diverses reaccions. De fet es la decisió esperada, seria una bogeria actuar sobre coses hipotetiques que no han passat encara per molt que les podem preveure.

El trio que van acudir al Tribunal amb un menyspreu al Parlament i de pas a la ciutadania per exigir no debatre i votar la resolució, amb una clara falta de respecte a la voluntat ciutadana i a la més elemental norma democratica, diuen que no comparteixen la decisió però que l’acaten, diriem que tampoc es un mèrit, seria el normal.

De totes maneres la falta de transició entre la Dictadura feixista i la teorica democràcia porta uns personatges públics amb declaracions i fets que amb qualsevol estat democratic serien censurats i provarien conseqüències greus, però com no es el cas els sentim amb vergonya aliena.

Alfonso Guerra l’autor de la frase sobre l’Estatut Català “Nos lo hemos cepillao”, que ja delata el seu tarannà poc democràtic disfressat de progressisme de fireta, ara compara els fets de la resolució catalana amb els fets del 6 d’octubre del 1934 amb la proclamació del President Companys i la reacció en forma de presó pel Govern català i suspensió de l’autonomia. Qualifica els fets de cop d’Estat civil. Son unes declaracions impresentables i impropies d’una societat amb un mínim de respecte per la societat i per la democràcia. De totes maneres esperar això d’aquest personatge seria utòpic, i una remora més de la historia espanyola recent.

En Vidal Quadras diu que ara arribarà l’alteració de la pau civil a Catalunya, la caiguda de la borsa i el desprestigi d’Espanya al món, cosa que provocarà la inhabilitació de Carme Forcadell i Artur Mas entre d’altres. Aquesta altra remora del passat segueix atiant l’odi i la seva xenofòbia contra Catalunya i mostra el seu total i nul respecte per les decisions de la societat catalana. Sobre les greus conseqüéncies que ens descriu ni hi ha una que fa gracia, ja que el desprestigi es pot assolir si abans tens un prestigi i l’Estat espanyol no crec que sigui un exemple del mateix. Viuen en una bombolla on creuen les seves propies mentides sense escoltar i sense mirar com funcionen les coses al món.

En definitiva dos reaccions de dos personatges que amb tics diferents semblen dues animes bessones, per suposat el seu odi per Catalunya els uneix per sempre.

UN CAMP NOU ESTELAT

http://youtu.be/K9Ac23VA2k0

La resposta a la UEFA i les seves decisions retallant el dret d’expressió de l’afició del Barça, gràcies a les entitats sobiranistes i els propis socis ha estat contundent. Feia estupefacció veure l’enviat de la UEFA vingut de Suecia per gravar amb una camara els esdeveniments en el segle on ens trobem. Donava la sensació de fer una cosa prohibida o mal feta, per una afició modèlica amb comportament i que ha dit prou a un organisme a la deriva, tacat per la corrupció i amb clara influència espanyola per barrejar ells si la política, els sentiments i l’esport.

Un nou mirall per tot el món de com fem les coses aquí, pacificament i reflectint el desig i sentiment d’un poble que simplement vol exercir com a tal. Ara caldria esperar un cop més que els nostres partits en prenguin nota per arribar a un acord de Govern com els ha validat la població per arribar a aquest objectiu suprem per damunt de les tàctiques mediocres partidistes i de personatges interessats.

DERIVA INDEPENDENTISTA

Les amenaces per part del Govern espanyol es van succeint. El Ministre Montoro avisa que el FLA no serveix per pagar dèries independentistes i no es pot treballar per qui no vol complir la legalitat. Santamaria ens diu que s’estant creuant totes les línies vermelles del que es una democràcia i lesionant els drets dels ciutadans, tot amb el suport del seu home a Catalunya, Garcia Albiol i la seva mala educació habitual.

Tota una estratègia accelerada per la Declaració que el proper dilluns aprovarà el Parlament per iniciar la desconnexió i la obediència a la nova legalitat catalana. El cinisme de Montoro presentant el Fons de liquiditat autonòmic com un favor de l’Estat es absurd. Tots sabem que les comunitats ho han de tornar amb interessos, i en el cas català res ens diu del deficit fiscal monumental que arrosseguem. O sigui podem dir que el crèdit rebut es amb bona part dels nostres diners i que retornem amb interessos. Es la tàctica de presentar el món a l’inreves.

La portaveu del Govern parla de drets dels ciutadans i de legalitats, quan sap perfectament que Catalunya ha votat els seus representants i aquests simplement com en qualsevol democràcia exerceixen la seva funció per la qual han estat escollits. Executar un programa electoral validat per la societat que li pertoca no lesiona res, es normalitat. Un altra cosa es que el resultat no els agradi, que es evident, i el que encara els agrada menys, es que dilluns es complirà un any de no poder fer complir aquesta legalitat en una part del territori que va prendre la seva iniciativa. Ara, aquest proper dia 9 la història es tornarà a repetir però amb un grau més i amb la imatge davant el món que aquest territori ha començat a exercir la seva sobirania sense que l’Estat hi pugui fer res per impedir-ho.

Aquesta es la clau. Aquests dies sentim de diversos polítics espanyols que quan no es segueix la legalitat ja no es vàlid. Realment si la llei de cada estat fos inqüestionable seguirien existint els mateixos estats que fa 100 anys i tots sabem que no es així. Es la normalitat democràtica i son les lleis no escrites que també afecten a Catalunya com no pot ser d’altra manera.

RESPECTE AL PARLAMENT

Els grups Ciudadanos, PSC i PP estan demostrant per damunt de tot una falta de respecte absoluta a la cambra parlamentaria per la qual han estat escollits, i de passada per les opcions escollides democràticament per la societat catalana per representar-los. Una vergonya impropia de partits ja adults i democràtics al no acceptar uns resultats ja definitius i un programa avalat per la ciutadania i que de cap manera poden intentar aturar el seu debat i votació posterior.

La responsabilitat brilla per la seva absència, i una rabia absurda per no voler admetre la realitat catalana i que s’ha vist atrapada en la seva propia mentida que han creat, s’ha apoderat dels partits abans esmentats. Chacon acusant Carme Forcadell de posar en perill la democràcia i trepitjar els drets fonamentals, Arrimadas cridant als quatre vents que s’atropellen els drets dels ciutadans i es vulneren les normatives o Albiol en un to molt baix acusant de xuleria i jo més com a resposta, quan sap que ells estan abusant d’un filibusterisme polític per endarrerir un debat amb una cambra parlamentaria. Tots ells amenaçant portar al recurs d’ampara la decisió de la Junta de Portaveus.

Realment la crispació s’ha apoderat dels partits que ara veuen sembla amb sorpresa quines son les majories a la cambra i el pes real que la ciutadania ha donat a cadascu. Es el dolent de creure una propia mentida absurda de tergiversació dels resultats electorals. La Declaració acordada per Junts pel Sí i CUP no es cap sorpresa. Es la primera pedra del procés ja anunciat durant la campanya. Aquest histerisme no pot portar a manipular la cambra i provocar vergonya aliena a la ciutadania que representen. Primer intentant endarrerir el debat esgotant els límits per formar grup per part Popular, i ara acusant de mil i una coses a la Presidenta per desbloquejar aquesta situació. De fet ja hi ha precedents del mateix cas el 2006 i el 2010 sense cap queixa, per tant la demagògia no hauria de triomfar entre els nostres representants.

La cambra catalana mereix un respecte que no pot ser el mateix que te Ines Arrimadas amb l’himne català , per molta rabia que li faci. Evidentment les normatives de la cambra no es poden saltar per objectius polítics, però aquest no es el cas. Els nostres representants han estat escollits per debatre totes les resolucions, mocions i lleis, intentar aportar el que cadascú cregui convenient i votar en conseqüéncia amb una majoria guanyadora i una minoria perdedora. Es la llei de la democràcia i no podem tolerar que això intenti ser deslegitimat.

El següent pas que visualitzo, es la votació a cambra i la imatge d’alguns grups com ja hem vist la passada legislatura abandonant els seus escons. Això es el Parlament i es la seu de la sobirania catalana, per tant estiguin a l’alçada de la representació que els han atorgat.