ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES EXIGENCIES DEL PAÍS

Un cop passada l’Assemblea de les CUP, cal dir qu em sento insultat i menyspreat quan Anna Gabriel ens diu amb contundència que fan el que exigeix el país. Una gran manipulació dels 2 milions de persones que vam votar independència, que ens hem mobilitzat durant 4 anys, que hem visualitzat al carrer mil i una performances amb el millor dels somriures, i que finalment hem avalat amb el nostre vot la culminació del procés, perquè 2 mesos despres del resultat amb majoria absoluta, aquest personatge em digui que sap el que jo exigeixo i que es veu que ella ha interpretat.

Ho sento però per aquí no hi passo. Una gran estafa amb majúscules es va perpetrar ahir. Catalunya no s’ho mereix, els esforços de la gent, la implicació de vells i nous sectors tots ben rebuts per estavellar-se contra les roques del nul sentit d’Estat, de la tàctica política més mesquina i de jugar amb els sentiments de la gent i els seus anhels per pura ideològia d’una legislatura autonòmica normal, quan ara toca fundar un Estat, es francament imperdonable.

Realment, atorgar-se el poder de saber que vol la gent i els seus motius es molt perillós. Tenim exemples com la famosa majoria silenciosa de Sanchez Camacho que encara esta buscant, o la interpretació del volt a Junts pel Sí en clau no independentista que ens oferia Duran i Lleida per posar dos exemples. Això condueix al descredit, el ridícul i el que encara és més perillós, confondre els seus desitjos o motivacions totalment legítimes amb les de la resta de la societat, inclosos els seus votants.

Ahir també vam sentir un altre tic perillos, que es començar a repartir culpes sobre una convocatòria de noves eleccions, el·ludint qualsevol responsabilitat. Precisament una divisió entre bons i dolents independentistes molt perillosa que ens deriva amb altres époques i que sembla ens digui que encara no han entés res. Com sempre diem a les diferents manifestacions ningú ha preguntat al del costat quina ideològia o quin partit vota. Ens unia o ens uneix un llaç molt més fort que sembla els partits no volen entendre.

La sensació de desencis en el procés és molt perillosa pel mateix, però no sembla que aixó importi massa als nostres representants. Sembla que la independència no sigui la primera part per alguns, és més important intentar destruir els que ideològicament son diferents i voler imposar un model social sigui com sigui sense tenir en compte la democràcia i una cosa molt clara que garanteix l’éxit, com es la transversalitat del procés de dreta a esquerra. La primera baula amb un clar líder com Artur Mas es la que segurament s’ha incorporat més tard al mateix i es imprescindible per assegurar aquesta majoria, alhora es la que ha fet més sacrificis, i per suposat no s’ha desentés de cap responsabilitat com sembla es marca de la casa d’alguns.

En definitiva, una oportunitat, i una alçada de mires que reclamem abans no sigui massa tard, el país i la seva gent no s’ho mereix.

2 MESOS SENSE GOVERN

Suposo que des de la societat civil aquests dos mesos son molt llargs, i si ho miressim des de dins de la taula de negociació per formar Govern serien un sospir. De totes maneres avui 27 de novembre fa exactament això, 2 mesos de la victòria independentista a les Eleccions al Parlament, repeteixo victòria, encara que alguns encara s’entesten a amagar les tossudes matemàtiques per justificar la seva derrota.

Avui també caduca la data donada per l’ANC per formar Govern, i no sembla que això preocupi en excés a les formacions polítiques, es demostra que una cosa son els desitjos i ritmes de la societat cívil i l’altra una negociació política amb l’objectiu ambiciós de culminar el naixement de la República catalana i no una legislatura autonòmica sense més complexitat. Alhora també es demostra que posar dates de caducitat es perillós, si no ets l’actor principal i qui ho ha de fer possible.

Segurament la decepció es alta en segons quines persones, es una caràcteristica derrotista del catalanisme que ja hem vist moltes vegades, i més veient com l’Estat actua implacable contra tota la societat catalana sense complexos, però no cal perdre el món de vista i veure que els elements de la victòria final segueixen al mateix lloc i disposats per fer-los servir. Aquest es el fet important, els 72 diputats no han desaparegut, nomes falta aquest acord i esperar que el sentit comú de les dues formacions acabi imposant la lògica més elemental i aprofitant allò pel que sempre han lluitat, i que ningú entendria que tenin tots els trumfos renunciessim a jugar.

Avui sentiem Carme Chacon com ens deia que Catalunya estem passant molta vergonya, suposo que encara no ha admès els resultats i no ha apostat per la democràcia i el respecte al vot de la societat catalana que ha atorgat un mandat clar que ha de respectar. No es pot omplir la boca de democràcia i respecte a la llei i no respectar el més elemental.

En definitiva cal mirar endavant, i no caure en un derrotisme excessiu que res de bo ens pot portar. Ho tenim a la mà i segur que el famós seny català s’acabarà imposant.

ELS ATACS I LA VERGONYA

l’Estat espanyol continua la seva feina imparable contra el procés de la independència, entre d’altres coses aprofitant que els nostres partits han decidit instaurar un buit de poder per no poder fer front i posar la directa per obeir el mandat popular.

El TC ara torna a tocar el moll de l’os de l’economia catalana vetant i prohibint la contractació per part de l’Agència Tributaria Catalana de funcionaris de l’espanyola amb destinació a Catalunya. Aquest organisme bàsic per la futura Hisenda catalana torna a rebre una torpedinada a la línia de flotació. Mentrestant veiem com Podemos rectifica a correcuita i en el seu programa espanyol apareix de sobte la paraula referèndum, però sense vinculació política expressada, ni sense deixar clar si seria sobre la independència, tot un nyap que no dona dubtes quan es tracta de defensar la lliure determinació del poble saharaui. Per altra banda La Vanguardia en una enquesta pregunta si la intervenció econòmica es una agressió a tots els catalans, amb una nova mostra del cinisme d’aquesta publicació al servei dels postulats espanyols i sense importar-li la decisió democràtica de la societat catalana.

Efectivament, esperem que el que la societat ha decidit i ha aconseguit, no ho malbaratin uns partits que no estiguin a l’alçada del repte que es proposa. De totes maneres serà urgent poder avançar amb la recaptació d’impostos i amb fonts de crèdit alhora que dura la desconnexió, ja que no gaudir de la clau de la caixa es el principal problema que ens podem trobar, i l’Estat espanyol evidentment ho sap.

Pel que fa als partits i tal com explicava l’altre dia, no hi ha aliats, jugar a la puta i la ramoneta amb el nostre dret d’autodeterminació com fa Podemos no ens serveix alhora de buscar un triomf de la democràcia i una sortida civilitzada al repte català. No es pot fer veure que posa el que no posa, sense cap concreció i amb mil i una interpretacions possibles. Encara més greu la pregunta de La Vanguardia, desesperada per evitar o aturar el procés passant per damunt de qualsevol ética períodistica sense vergonya. Volen fer creure que les mesures espanyoles amb Catalunya o les mateixes lleis son valides en funció dels nostres pensaments i no d’una societat sencera. La pregunta es insultant i genera vergonya aliena.

En definitiva, una fase del procés on tothom ensenya les seves cartes, i les vertaderament guanyadores segueixen al calaix sense veure la llum.

EL CINISME ESPANYOL

Ahir sentiem al President del Govern espanyol que garantirà la unitat nacional com sigui i que els proveidors catalans cobraran, ja que son un país solidari, alhora que el que sigui Espanya ho decideixen tots els espanyols. En definitiva la catalanofobia en estat pur per captar vots.

Tanmateix, aquests pseudodemocrates conjuntament amb la resta de forces espanyoles, que vol dir garantir la unitat nacional com sigui, per la força de la imposició o no respectant els drets dels ciutadans, son paraules greus fins hi tot per una democràcia de fireta com l’espanyola. Diuen que son solidaris, es veu que Catalunya amb 20 mil milions anuals de deficit fiscal a canvi de menyspreu no ho deu ser, i per últim i curiosament el que volia ser Escòcia ho van decidir els escocesos, i el que volien ser Quebec ho van decidir els quebequesos per posar dos exemples, però el que volen ser els catalans ho decideixen els espanyols, un fenomen a analitzar.

El text de Tian Riba descriu perfectament el cinisme espanyol amb la seva intervenció a l’autonòmia catalana, i de pas deixa clar utilitzant el llenguatge del programa Polonia que aviat haurem de decidir si es pot sacrificar tot un esmorzar per un croissant de xocolata. El temps s’acaba i la situació no anirà a millor.

La rectificació
TIAN RIBA
I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de catalans o qui ha suspès l’autonomia?
La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel•les va ordenar limitar l’endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l’estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d’endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava… els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se’ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espanyol ha decidit que la Generalitat i només la Generalitat haurà d’informar mensualment de totes les seves despeses, siguin amb el FLA o no. O sigui, que la Generalitat ja estava intervinguda, però ara estem davant d’una suspensió de facto de l’autonomia. Sense pietat. Un escàndol que vergonyosament justifiquen el PSC o Catalunya Sí que es Pot. És clar. No ens hem portat bé. I, a sobre, els instal•lats, la generació que ha viscut millor que cap altra, a costa dels seus fills –o, millor dit, dels fills dels altres– ara demanen una rectificació. I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de votants? Les classes mitjanes i populars fartes de ser espremudes com una mamella i que a sobre els diguin insolidàries? Els qui han volgut canviar l’statu quo perquè, és clar, els han enredat des de TV3? Aquests han de rectificar? Doncs em sembla que, per moltes ganes de revenja, el seu món de superioritat moral i intel•lectual ja no existeix.

A L’ALTRE COSTAT NO HI HA NINGÚ

Les eleccions del 20 D a l’Estat espanyol son justificades en segons quins sectors des de Catalunya com una oportunitat per poder veure noves majories parlamentaries i que això comporti oportunitats per Catalunya en el Procés català. Res més lluny de la veritat, i els fets son tossuts i impedeixen qualsevol canvi independentment de les sigles que ocupin els carrecs.

Aquesta esquerra transformadora que ens volen vendre com la solució de tots els mals del sistema, en aquest cas anomenada Podemos, i que tal com va passar a Grècia allà on vaig dir negre la crua realitat ho va transformar en blanc. En aquest cas la defensa del referèndum per solucionar el cas de Catalunya ha quedat en res, ja que en el seu programa electoral ha desaparegut misteriosament. De fet es van omplir la boca de recuperar la democràcia, de processos participatius i dels drets de la ciutadania i ara finalment un cop fet aquest eslogan, la seva proposta no varia de les dels partits que tant critiquen i la democràcia i els drets de la ciutadania catalana a l’Estat espanyol queden on estaven, sota terra.

Un altre curiositat es Lluís Rabell, número 1 de Catalunya si que es pot ha justificat la intervenció de facto de la Generalitat anunciada per Montoro per començar una desconnexió sense un mandat democràtic. Greu errada, ja que per si no ho sabia el 27 de setembre la ciutadania va exercir el seu dret a vot, i va donar una majoria absoluta al Parlament a les forces independentistes amb un full de ruta molt concret per executar. Això, aquí i a la Xina Popular com deia aquell es un aval democràtic, i de cap manera justifica aquest xantatge i intervenció d’una autonòmia per motius polítics i amb el perjudici directe als ciutadans. De fet aquesta formació, així com Iniciativa han deixat passar una gran oportunitat de defensar les classes populars que tant pregonen, i de passar de defensar mil i una causes llunyanes per abraçar la nostra que sembla prohibida.

Destacaria també pel PSC, la Carme Chacon que ens diu que els partits independentistes son un bloqueig. De fet el seu partit junt amb els Populars i Ciudadanos, al que podem afegir com deia Podemos si que son un tap, però un tap per la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives, sobretot si son les catalanes. Aquest es l’autèntic bloqueig i no un altra.

Com deia, el 21 de desembre a Madrid, PSOE, PP, Ciudadanos i Podemos amb totes les combinacions que vulguem, o sigui segurament més d’un 90% de la cambra pensen el mateix sobre com tractar el cas català, i ara algú encara ens dirà que la nostra presència es fonamental. Em poden dir per quin motiu?.

INTERVINGUTS I SENSE COMPETÈNCIES, LA RECEPTA ESPANYOLA

El famós article 155 de suspensió de l’autonomia ja el tenim aquí, no d’una manera tant cridanera però amb els mateixos efectes. Una comunitat on el vot de la societat catalana amb la seva llei màxima no te cap valor com vam comprovar a l’Estatut del 2010, on un Tribunal passa per davant. On aquesta llei orgànica per exemple amb la famosa addicional tercera durant 7 anys va ser ignorada pel govern estatal, i on les seves competències son laminades i manipulades quan cal sense miraments.

Tanmateix, faltava un últim toc de gracia en forma de prendre el control total de les finances de la Generalitat per part del Govern espanyol. Efectivament, el FLA, aquest famós crèdit venut com una gran obra de solidaritat passarà uns controls totals per garantir el compliment de la legalitat i com han dit no sufragar cap política independentista. De fet el pagament es farà per trams amb les condicions imposades de Madrid, amb seguiment fàctura a fàctura i amb certificats mensuals detallats per la part catalana.

En definitiva, cap poder financer i una intervenció total. Cal dir que la mesura es molt greu. Com deia avui en Vicent Partal, la gent vota un partit o un altra per molts motius, però bàsicament per desenvolupar un programa de país que ens agradi, i per gestionar el dia a dia amb encert en base a un pressupost on cada formació pot incidir en segons que amb major o menor import. Aquesta última part, ara ja no es possible, ja que el pressupost ja es intervingut i no depén de nosaltres. Per tant una nova burla a la ciutadania i a la democràcia en general. Un nou desproposit d’un Govern espanyol que veu com aquesta autonomia de tercera vol emprendre el vol, ja que fins hi tot les eines autonòmiques han estat retallades i anul·lades.

Fa llastima sentir segons quines veus que ens diuen que mai Catalunya havia tingut tant de poder com fins ara. Una manera de fer veure el nostre paper a l’Espanya autonòmica.

Mentrestant les forces independentistes que recordo han guanyat, potser algun se n’oblida d’aquest detall segueixen sense formar un Govern que definitivament activi els mecanismes de desconnexió i pugui complir el mandat democràtic i fer front a les urgències de la seva societat. Ells també seran corresponsables d’aquest 155 encobert que estem sotmesos ja que tenen el desllurigador de la situació, nomes cal sentit d’Estat i responsabilitat amb la societat catalana.

20 N: ANIVERSARI D’UN PASSAT MOLT PRESENT

Restaurant Casa Pepe

Avui aniversari de la fi del règim del terror amb Francisco Franco al capdavant, un dels dictadors més sanguinaris del continent europeu, i que 40 anys desprès segueix a la seva tomba en un gran mausoleu que per vergonya aliena es una de les joies de la corona com a lloc de culte. El vídeo que podeu veure dona idea de la falsa transició que hi va haver en el seu dia. Dirigida pel mateix règim i que ha perdurat fins els nostres dies, una idea que dona moltes pistes de com ha tractat el problema català l’Estat espanyol.

Un monarca hereu del dictador i que curiosament va deixar el règim natural i legitim de República previ a la rebelió militar que va portar a la dictadura en un no res. Uns partits tacats per hereus del règim, i alguns com el Partit Popular fundat i amb un president honorific com Manuel Fraga en el seu dia amb les mans tacades de sang. Lleis i tribunals hereus directes dels que hi havia a la dictadura com la mateixa Audiència Nacional o la llei mordassa. Partits com la Falange de las Jons perfectament legals, quan era el partit del règim del terror i amb ideològia clarament feixista i xenofoba. Fundacions com la Fundació Francisco Franco que enalteix el dictador i rep subvencions generoses de l’Estat. Nul·la memòria historica on ningú ha pagat pels seus crims i els botxins han seguit les seves vides amb les víctimes indefenses.

Tot un seguit de fets que demostren que l’Estat no ha canviat tant. De fet símbols com l’estelada segueix perseguit i símbologia franquista continua en moltes ciutats i places. La llengua catalana va ser prohibida a la dictadura i posteriorment ha rebut tots els atacs possibles. En definitiva un passat que segueix molt present i arrelat a unes institucions de l’Estat amb blanc i negre.

ACORD IMPRESCINDIBLE, POSSIBLE I PROBABLE

La reunió d’Esquerra d’ahir va portar aquestes paraules del seu Presdent Oriol Junqueras sobre les negociacions amb la CUP. Les tres paraules son certes, imprescindible per anar endavant amb el mandat democràtic de la gent d’iniciar una República Catalana, possible per la majoria absoluta aconseguida al Parlament i probable perquè mai ens perdonariem deixar escapar aquesta oportunitat i trair la voluntat popular amb un acte de conseqüencies greus i reiterades. Com diu en Pere Cardús, aquest acord no va d’investidura va d’un acord de govern de màxim 18 mesos amb tots els passos pactats per proclamar el nou Estat, i així és com s’ha de presentar. No busquem els 64, busquem els 72 per tota la legislatura i compromesos amb el projectes des de les seves diferents visions. Ara no cal més soroll, ni pressions. Cal deixar teixir aquestes complicitats i trobar un acord global que seria un pas gairebé definitiu.

Hi haurà acord
Pere Cardús Cardellach
Els setanta-dos diputats independentistes volen per damunt de tot la independència de Catalunya. N’estic més que convençut. N’estic segur. A més, saben que hi ha dipositades més de dos milions d’esperances a les seves mans. I als seus caps. No hi ha ni un dels setanta-dos diputats que si pogués no pitjaria un botó perquè la independència fos una realitat. D’aquests setanta-dos diputats, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha que fa quatre dies que es miraven l’independentisme per damunt l’espatlla. N’hi ha que eren independentistes quan ser independentista era una excepció. N’hi ha que volen la independència per a fer un país semblant a Dinamarca. N’hi ha que volen fer un país que encara no ha vist mai ningú. N’hi ha que tenen per prioritat la recuperació del control públic de tots els serveis. N’hi ha que pensen que cal una administració tan prima com sigui possible.

Tots pensen en el benestar de la gent. Tots volen el millor per a tothom. D’això també n’estic convençut. Cap dels setanta-dos diputats no és al parlament per a fer-se ric, ni per interessos opacs. Tots tenen raons. Ningú no té la veritat. Tots hi arriben carregats d’arguments. Tots tenen les seves veritats.

Si els deu de la CUP no són una peça homogènia, encara ho són menys els seixanta-dos de Junts pel Sí, que provenen de quatre o cinc partits diferents. També hi ha molts independents, que no responen a les consignes ni a les instruccions d’un partit. Les tradicions polítiques d’uns i altres són ben diferents. Les edats, també.

Tot això, encara que en moments com l’actual ho puguem percebre com una dificultat, és la gran riquesa de l’independentisme. De fet, és la raó que l’ha fet majoritari. Potser és cert que la diversitat afegeix complexitat a la presa de decisions. Però també les enriqueix.

Aquestes setmanes d’incertesa he vist com unes quantes vegades es feia la comparació de la CUP amb l’esquerra abertzale. Es parlava de quan l’esquerra abertzale –representada en aquell moment per Sozialista Abertzaleak– va decidir de facilitar l’aprovació del pla Ibarretxe amb tres vots del seu grup (sis diputats). L’esquerra abertzale s’oposava frontalment a aquell pla, però va acceptar que la majoria sobiranista era del PNB i que havia de permetre-li de provar-ho.

Per això mateix que explicava ara, la comparació no crec que serveixi per a l’ocasió que ens preocupa. En aquell moment, l’esquerra abertzale facilitava que reeixís un pla que no era el seu. No estava lligada ni compromesa amb aquella proposta política. Per tant, era molt més senzill de cedir tres diputats i deixar fer. En el nostre cas, la CUP sí que comparteix el pla. I n’és tan responsable com qualsevol. La CUP no es pot desentendre d’allò que passi amb els seus vots. Si el pla Ibarretxe fracassava –com va passar–, l’esquerra abertzale no hi tenia cap responsabilitat. Tan sols havien facilitat que el president pogués anar a Madrid a intentar-ho.

Aquí no és aquest, l’esquema. La independència és responsabilitat de tots i cadascun dels setanta-dos diputats. És un pla compartit. I, per tant, és lògic que les decisions es prenguin conjuntament. La comparació no és vàlida.

Aquí cal que hi hagi entesa; no un cop de mà dels uns als altres. No es tracta de fer cap favor. Com he dit en ocasions anteriors, crec que s’ha d’arribar a l’entesa respectant les proporcions de la força democràtica de cadascú. No pot ser que els qui tenen menys vots imposin totes les seves condicions als qui en tenen més. Encara que pensin que ho fan pel bé del país. Fins i tot encara que estiguin convençuts que la raó els fa costat, cal respectar la paraula del poble expressada amb claredat el 27 de setembre.

Perquè crec en el sentit democràtic dels setanta-dos diputats i els partits que representen; perquè crec que la diversitat és una riquesa i no un problema; perquè crec que tots pensen més en el país que en els partits; perquè estic convençut que saben que el pes de la història reposa damunt les seves espatlles; perquè sé que tots tenen al cap la gent més vulnerable i més castigada del nostre país; per tot això em resisteixo a pensar que espatllaran aquesta oportunitat històrica i es resignaran a ser els responsables d’una nova derrota. Amb flexibilitat, generositat, intel•ligència i caràcter, hi haurà acord i continuarem caminant.

REPÚBLICA CATALANA O PARTITS AUTONOMISTES

Entrem en dies decisius, declaracions i més declaracions. Unes eleccions espanyoles a la cantonada i com es diu popularment el més calent a l’aigüera. Francesc Homs va dir que l’independentisme no tenia prou força per culminar el procés i ha provocat polseguera. De fet es el mateix que va dir Antonio Baños referint-se que amb el 48% dels vots no hi podia haver DUI. Per tant cap novetat. De fet declaracions com la d’Homs de negociar amb l’Estat venen donades per la falta d’acord per formar un Govern per anar endavant amb el Procés, pel que quedaria aturat en contra de la voluntat popular per cert, i també per les properes eleccions espanyoles que poden ser un element més de distorsió entre els partits.

Tanmateix aquest allunyament entre la voluntat popular expressada a les urnes i els seus representants es va fent cada cop més gran. Aquest esquerranisme de classes populars com venen alguns, semblen que els volen vendre com a única part de la societat amb dret a formar una República, cosa que diu molt poc de segons quins partits, i en definitiva per la falta de sentit d’Estat en aquests moments crucials, com diu en Pere Gendrau cal conflicte i cal cdc.

Cal conflicte, i cal CDC
Pere Gendrau
La independència no serà gratis. Cal tenir-ho clar. L’estat espanyol no és el Regne Unit. Ni és el Canadà. No acceptarà un referèndum fins que no estigui contra les cordes, i n’hi ha mostres a diari. És per això que el procés va lligat, es vulgui o no, a un punt de conflicte. No cal arribar a les mans, que ningú no s’espanti. Però sí que fa falta arribar a un punt en què la comunitat internacional intervingui. I això no passarà fins que no topin, de debò, les legitimitats. Se li pot dir desobediència o acatament al mandat democràtic. Tant és.
El lector pensarà que, amb aquesta anàlisi, s’està donant la raó a la CUP. Però no ben bé. El president en funcions, Artur Mas, fa temps que va arribar a aquesta conclusió si ens creiem la seva aposta per l’estat propi. I no hi ha elements per pensar el contrari. Però ell no ho pot dir obertament. O, si més no, des del seu punt de vista, encara no ha arribat el moment per fer-ho.
Els sectors d’ordre podrien arribar a la conclusió, observant aquest escenari, que no els convé seguir endavant amb el procés. Però això no és cert. Els que es van atrevir amb aquesta aventura -i en contra del que intenta traslladar el sector unionista, són molts- ho van fer perquè van arribar a la conclusió que l’Estat ja no els ofereix cap recorregut. I això segueix i seguirà sent així. L’arquitectura institucional espanyola es va fundar sobre una transició mal resolta i no s’ha regit per criteris econòmics. El dia que es prioritzin les inversions que s’han de fer a Catalunya, amb una crisi que no permetrà a Europa tornar a ser el que era, quedaran devorats per la seva mentida. I això no ho permetran mai.

De deures, però, n’hi ha per tothom. El sector més dur de la CUP també en té. Ha d’abandonar la tesi que el procés d’independència va lligat al debilitament de Convergència. Per més que hi hagi hagut corrupció o unes polítiques que no es comparteixen, CDC i Artur Mas són dues eines imprescindibles, ara com ara, per mantenir el gruix del sobiranisme. I, més enllà de l’escenificació que comporta tot procés negociador, cal trobar la fórmula per explicar el pacte i formar un govern. Cadascú ha de fer la seva feina. La política en majúscules implica fer esforços titànics, i no ser sempre el més guai a la barra del bar. No és temps de covards. L’autèntica valentia és la de convèncer el que tens més a prop. Per molt que costi.

LA MESQUINESA NO TE LÍMITS

Recordo quan els atemptats a les estacions de tren de Madrid i ràpidament la teoria del Govern en contra de la resta del món i de les proves va ser ha estat ETA, per vincular el problema amb una banda terrorista això si, però no aquesta i per pur partidisme per damunt de les víctimes i de l’ética més elemental. Recordo els tuits que veiem a centenars cada cop que hi ha un greu accident amb moltes víctimes mortals i que desitgen que aquestes siguin catalanes. Recordo quan un procés pacífic i democràtics es barreja amb l’horror del nazisme, i molts exemples que ara continuen amb els atemptats de París.

Molts periodistes vinculant Catalunya i París, fins hi tot s’afegeixen membres del Govern espanyol com el Ministre de Sanitat Alfonso Alonso, que ens demana unitat pel desafiament nacionalista de Catalunya i contra el terrorisme gihadista que està colpejant el cor d’Europa i, per tant, ens colpeja a tots. Ha conclòs que “no s’ha de deixar arrossegar per pensaments nacionalistes estrets, sinó que ha d’abordar aquestes crisis de manera conjunta”.

Realment cal ser mol cínic i mala persona per aprofitar la desgracia de les morts de Paris amb un fenomen global i complex que afecta pràcticament a tot el món i que necessitarà de solucions segurament allunyades de la pressió militar que ara s’imposa i de les mesures que retallen els drets de les persones per passar a analitzar un canvi de model o sistema i de convivència entre totes les diferents cultures per evitar la barbàrie que ara vivim. Tot això amb un fenomen local, on una part majoritària d’una societat com la catalana per la via pacífica i democràtica reclama un Estat com a projecte de futur i amb la intenció sempre de seguir la legalitat i les normatives, amb un somriure ferm i sense anar en contra de ningú encara que es topi amb una paret intransigent i amb tics clarament anti democràtics com es l’Estat espanyol.

Cal molta barra i una mesquinesa sense límits. Precisament moltes d’aquestes solucions que apuntava com a canvi de model son aplicables a un Estat ancorat en un regim feixista de 40 anys que no ha superat, i que d’alguna manera ha dirigit un canvi o cortina de fum que fa veure tots els vicis que van sortint a la llum quan es tracta de parlar de reptes democràtics en majúscules com el que planteja Catalunya.

UN PROBLEMA GLOBAL

Els atemptats de París d’aquest passat divendres, més enllà de la barbàrie i la vergonya aliena d’aquesta conducta humana allunyada de qualsevol humanitat i sentit per la mateixa raça, mereix un estudi més profund. Un problema global entre la societat occidental i oriental que producte d’errades del passat ha arribat fins al punt on ara ens trobem.

No hi ha dubte que les accions com la de l’anomenat trio de les Açores buscant unes armes massives que mai han existit i deixant una país com Iraq en un estat sense llei i a la deriva més absoluta, aquesta prepotència occidental per decidir i fer sense preveure les conseqüències en una altre món que es regeix per uns parametres ben diferents es essèncial. Alhora una crisi de valors i economica global que en nom d’un capitalisme salvatge ha deixat parts de la societat a la marginació i amb poques perspectives de sortida. Un caldo de cultiu fantàstic per les societats religioses on la desesperació i la misèria son la manera de portar el seu missatge.

Jo soc ateu, però entenc que cal respectar les persones de qualsevol fe, un afer intern i personal, alhora que entenc que l’estudi de les mateixes religions ajuda a entendre moltes parts de la nostra historia. De totes maneres quan això es portat a un extrem i es vol treure de l’esfera personal per expandir-ho obligatoriament a la resta de les persones, el perill es imminent. Una mena de feixisme religios.

Molts estats entre Àfrica i Asia s’han convertit en territoris sense llei i on el preu de la vida humana es molt barat, casos com Somalia, Iraq, Siria, Txad, Nigèria i d’altres formen part del planeta, però en aquests moments l’horror son el seu mode de vida.

Les diferents faccions islàmiques que amb aquesta manera de fer van perpetrant atrocitats inhumanes dia rere dia han fet el pas de conquerir territoris i fundar el que anomenen un califat que es va expandint amb aquesta mena de Guerra Santa que pregonen, cosa que es la gran novetat respecte les accions de grups terroristes sense cap patria, apart sedueixen en aquestes bosses marginals molts europeus per unir-se a aquesta guerra com a sortida amb una interpretació paranoica del seu llibre sagrat.

Moltes preguntes ens poden venir al cap sense resposta. Perquè sentim i expressem el nostre lògic dolor per les víctimes en estats europeus i ignorem les que dia rere dia es produeixen pel conflicte en els països esmentats, hi ha morts de primera i de segona. Qui ven les armes al Califat i qui compra el seu petroli en el mercat negre. Pensem que qui ho fa es coresponsable de cada victima, i segurament el tall d’aquestes dues coses ajudaria a guanyar aquesta batalla, per les dificultats d’una intervenció armada. Alhora millors exemples del que representa el món occidental i els seus valors respecte a la barbàrie proposada per Estat Islàmic.

Una última reflexió aniria per personatges com el periodista Jesus Mariñas que ens comparava els atemptats de París amb el procés independentista català. Cal ser molt mesqui i fanatic per dir això. Es ofensiu per tota la societat catalana i mereix la major repulsa per aquest menyspreable personatge.

UN NO TRANQUIL

Aquesta sentencia pronunciada pel líder de la CUP Antonio Baños en referència a la investidura del President Mas i el nou Govern per anar endavant amb el full de ruta acordat es per dir-ho finament, curiosa. De fet si anem enrere en aquesta formació ja hem vist un si crític i una abstenció incredula. Per tant posar adjectius als posicionaments sembla marca de la casa.

Altrament ens vam cansar de sentir a l’inici de les negociacions i un cop acabada la campanya que l’important era el que i el com, i no el qui. Unes declaracions d’intencions que sembla no lligan massa en la situació actual on precisament el qui ha provocat aquest enrocament amb arguments tant variats com aixamplar la massa social de l’independentisme, cosa que es una curiositat, ja que eixamplar pel flanc esquerra i popular no calcula que pot afeblir pel flanc de la dreta tant necessari com el primer. Les apel·lacions a ser representants del poble o de les classes populars son al manual, però tots els partits sense excepció son representants del poble, ningú en te l’exclusiva, com també cal recordar que a les grans manifestacions que han dut el projecte independentista on es ara, ningú ha preguntat a la persona del seu costat de quina ideologia era, els unia el projecte, i amb això n’hi havia prou, ja que ens necessita a tots, com han dit aquestes sessions tothom es necessari.

Un altre fet destacable es la patina de puresa d’aquest partit amb les acusacions de corrupció per la resta, cosa que mereix tot el respecte, i han fet una bona tasca denunciant pràctiques corruptes que s’han de depurar per mala praxi. Encara que sense voler assumir responsabilitats de Govern, ni cap representació difícilment es pot sortir d’aquesta puresa, encara que no te tant de mèrit.

Ens diuen que el procés no queda aturat i que volen negociar no nomes el President, sinó un acord estable. Ho trobo perfecte, però aquesta unitat al carrer no estaria gens malament portar-la al Parlament i implicar-se amb la governabilitat amb un full compartit on tothom te que fer concessions en la part social, i per una lògica democràtica, els que tenen menys representació els correspon una major cessió, no es pot entendre d’altra manera.

Ens parla del no tranquil, suposo que no ho deuen dir per una gran part dels 2 milions de votants que veuren atonits com aquest gran aval i il·lusió queda aturat per aquestes tàctiques partidistes en el que se suposava un objectiu comú, per després ja cadascú defensar les seves legitimes propostes pel país.

No es qüestió d’una persona, però cal veure el procés en global i posar els millors actius en els llocs idonis, ja que les pressions de fora i de dins seran autènticament brutals i ara ens ho juguem tot. Utilitzant una metàfora marinera comencem a remar aviat, o potser ens adonarem que no hi ha vaixell per governar.

ELS RISCOS DEL DESGOVERN

No m’agrada ser pesimista i molt menys caure en el derrotisme, però com ja he dit altres vegades dels nostres polítics depén que la situació prengui un rumb en la direcció que la majoria ha exigit i avalat amb el seu vot o d’una aturada que amb l’Estat amb tota l’artilleria judicial i mediatica al descobert i el desengant de bona part de la població pot fer inviable el que era perfectament viable. De fet Catalunya ja ha tingut episodis similars, per exemple en el periode previ a la Guerra Civil on enlloc de parlar de l’enèmic comú, moltes faccions prioritzaven la seva agrupació fins que va ser massa tard. No es nou, i diuen que de les errades se n’apren i s’en surt enfortit.

Com a nació que vol ser Estat, es una lliçó que no hauria de passar per alt, i avui podem demostrar que ja som adults definitivament o que seguim amb aquesta adolescència que aquest cop hauria jugat amb els sentiments i les intencions de molta gent amb un dany irreparable. Com diu en Salvador Cot aquestes poden ser 10 de les principals conseqüéncies sense acord.

Sense Investidura

1. La fractura política es traslladarà a l’interior de l’independentisme.

2. La CUP haurà incomplert el “no fallarem”. Risc de ruptura interna.

3. CDC haurà quedat estigmatitzada des de l’independentisme. Successió molt complicada. Perill d’implosió.

4. Dificilíssima campanya de les espanyoles per a l’independentisme, amb culpabilitzacions creuades.

5. Desmobilització social. Final de les grans manifestacions.

6. Bloqueig de l’ANC per discrepàncies internes i manca d’objectius viables.

7. Recuperació de la tercera via com a alternativa. Oportunitat per a Duran Lleida el 20-D.

8. Desaparició del dossier català de la premsa internacional.

9. Impossible defensa dels imputats actuals i futurs.

10. Limitació definitiva de l’autonomia
Salvador Cot

ASSEMBLEARISME SENSE LÍMITS

La jornada d’ahir va deixar la sensació de deixar passar una oportunitat, però com en les eliminatories a doble partit amb una dia dolent a l’anada sempre queda una tornada on les coses poden canviar. No em cansaré de comentar la responsabilitat del moment històric d’aquest país. Segurament la més important en els últims 300 anys. La part de la ciutadania crec que ha estat a l’alçada del millor dels Estats i d’una categòria superba, els seus representants es tot un altra història. Tants anys sense responsabilitats son nocius per qualsevol poble.

Més enllà de les ofensives de l’Estat en forma judicial i donant tota la transcendència amb l’estratègia de la por, les amenaces per terra, mar i aire. El problema es nostre. Un aval demcocràtic, una majoria al Parlament, una Declaració d’inici amb un full de ruta sense treva i tant sols ens falta un Govern per dur-ho a terme sense dilacions.

De fet dijous no hi ha excuses a risc de caure en el ridícul internacional com a poble més gran de la historia. La idea de l’Assemblea dels 72 em sembla fantàstica, però no busquem excuses de mal pagador, hi ha totes les facilitats i el moment no admet més decepcions. Com es va repetir ahir tenim un capital de 72, i aquest l’hem d’utilitzar per la finalitat que se’ls hi ha donat. Naturalment no entén de qüestions personals, ni de tàctiques mesquines partidistes, ara no toca, qui no entengui això, ho sento però queda invalidat per la tasca que se li ha encomanat. El famós seny català ha d’apareixer en aquest moment. Cal estar a l’alçada, no parlem del passat autonomista i de tots els fets que han succeit com arguments, ja que el context i circumstàncies eren totalment diferents, parlem de saltar el mur i provar una realitat on ja no hi podrà haver victimisme, ja que serem els únics responsables del nostre destí.

Menció apart mereixerien per exemple Andrea Levy per part del PP o Ines Arrimadas per Ciudadanos. Cal mantenir un respecte al Parlament com a norma sagrada, no es pot mantenir l’actitud de la primera xulesca de baixa estopa i sense cap educació, entenc que una mica de classes d’educació li anirien perfectament, i una explicació de que es una representant del poble també. Per la seva part Arrimadas intentant fer entrar per una via a la Presidenta Forcadell demanant silenci quan aquest era sepulcral entra en el terreny del tot s’hi val i hauria d’aprendre que no tot es lícit per arribar als objectius. Si aquests son representants de la nova política, que torni la vella sisplau.

FALTA UN PAS

Ja hem passat un 9N històric, una paraula gastada però real, de totes maneres aquest d’ahir va lligat ineludiblement al dia d’avui o com a molt estirar aquesta setmana. Tenim l’eina i ara ens falta un Govern per fer-la anar i un President per dirigir-la. Sense això el projecte queda aturat i amb una sensació de ridícul espantosa. No es un xantatge com alguns deien ahir, es la pura realitat. No cal buscar culpables, simplement fer un canvi de xip, o mentalitat autonomista i posem els partits per davant el tot, o mentalitat d’Estat i som conscients del moment que vivim i que es el millor per arribar al final del trajecte, aquest supera tots els partits.

Com diu en Toni Aira, Això acabarà bé o no. Depén de nosaltres.

Això acabarà bé (o no)
per Toni Aira
Aquests dies hi ha una part d’incertesa col•lectiva pròpia del repte polític que hi ha damunt la taula. Hi ha això i també un punt important d’incertesa provocat pel propi independentisme polític. Davant d’aquest escenari, el sofert votant sobiranista demana als seus companys d’ideologia com creuen que acabarà tot plegat. La pregunta sempre té un punt d’atac d’ansietat. “Acabarà bé, oi?”. I la resposta més generosa que s’acostuma a trobar últimament és allò de “fins ara ens n’hem sortit” o “en Mas sempre acaba tenint alguna pensada”. Però ni una cosa ni l’altra no asseguren res.

Hi ha una dinàmica, la de creure que el procés se’n sortirà perquè fins ara ho ha fet sempre, que tranquil•litza només aquells que ho necessiten molt. Però tots sabem que això no va necessàriament així. Que la cosa hagi anat tirant fins ara no assegura res. Especialment quan a l’equació hi ha entrat la Cup i quan la resta d’actors de l’independentisme i el seu relat apunten clars símptomes d’esgotament (com a mínim d’idees). Davant d’això, més que de frustració, el perill de fer el ridícul hi és.

Perquè certament l’èpica té un prestigi, i la idea de veure com un procés tan fràgil com el català tira endavant amb el pes d’un senyor Estat espanyol en contra, suma. Veure això i les sobreactuacions a què es veu obligat a caure el PP i Rajoy en clau electoral suma. Catalunya no se va a desconectar de ningún sitio”, diu el president espanyol com amenaçant però sense el “com”. I això suma èpica. Diuen que tot plegat és una martingala de Mas i quatre més, però el president del govern d’espanyol ha de fer tot això que fa. Bé. És el seu ridícul i suma al sobiranisme. Però, i el ridícul propi? Això també es pot donar i els seus efectes serien devastadors.

Fins ara, la desproporció entre la mobilització ciutadana al carrer i a les urnes, fent comparativa amb els resultats polítics de tot plegat, ha estat immensa. Amb tot, ha sumat al procés perquè la sensació d’injustícia i les ganes de rebel.lar-se contra això han impulsat. Ara, si la desproporció va entre allò que la gent ha volgut fer possible enfront la gestió política que en facin els partits independentistes, això acabarà, sí, però no pas bé per al catalanisme. Tot ell se’n ressentirà, independentista o no, i amb ell el país. El Parlament i el seus protagonistes d’ara (de demà ja veurem) tenen la paraula.