Arxiu mensual: setembre de 2015

ELS HI DIUEN BOTIFLERS

En Miquel Roca va fer ahir el paper que li tocava, el d’aquells que no volen escoltar el carrer, i miren pels seus negocis, des de la falsa transició ajudant a deixar-ho tot lligat i ben embolcallat amb la bander estèril sense poder fer cap pas. Ara la vida ha canviat, però segueixen insistint amb el mateix model pels segles dels segles. Crec que els hi diuen botiflers.

Diuen que la vida dóna moltes voltes. A l’últim que se li podria aplicar aquesta dita és a Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola i pilar de Convergència Democràtica fins que Jordi Pujol li va barrar el pas, després d’aquella operació reformista que va confirmar que, per molt que s’intenti, Espanya sempre ha volgut als catalans de pagadors i d’acompanyants. Res més. A Jordi Pujol la vida també li ha demostrat que dóna moltes voltes, però diríem que parlar-ne ara, amb tota la tinta que se n’ha vessat, ja no toca.

No ens desviem i tornem a Miquel Roca. Tot i que el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va tenir molt a veure amb la mort política –s’entén, dins de CDC- de qui acabaria traient suc en el món de l’advocacia pel seu prestigi parlamentari, Roca ha acabat entenent-s’hi. Ja fa temps. L’última mostra és que, aquest dimarts, va acceptar de presentar un dinar informatiu del candidat democristià, Ramon Espadaler. I no només en va fer la presentació, sinó que va abonar-s’hi. “L’aposta pel diàleg és imprescindible per a la supervivència”, etzibava Roca durant l’esdeveniment –no podia ser d’altra manera- organitzat per La Vanguardia. Una manera fina de posar en valor el “seny” defensat dia rere dia, com un mantra, per Unió Democràtica.

Feta la descripció de l’escenari, anem al gra. El que va fer Miquel Roca va ser un paperot. I es pot dir així de clar perquè no es tracta de cap nouvingut a la política. Aquest advocat i antic aspirant a guiar el país agafant el relleu messiànic del pujolisme sap perfectament com ens ha tractat Espanya. Roca és, ara mateix, l’antagonista perfecte d’un Artur Mas a qui tota la beautiful people de l’entorn convergent li ha girat l’esquena. Mentre el número quatre de Junts pel Sí ha optat pel camí difícil, pel camí d’escoltar el que diu el carrer, Roca ha optat per escudar-se darrere les poltrones del voltant del Turó Park.

A Miquel Roca, li recomanaria que es llegís l’article de Germà Capdevila que es publicava en aquest diari el mateix dia que ell feia la presentació de Ramon Espadaler. Capdevila assenyala que Jeremy Corbyn s’ha fet amb el lideratge del laborisme britànic per “una ruta ben planificada d’actes de petit format, pel suport de sindicats clau, i –sobretot– per l’opinió pública generada a les xarxes socials, al marge dels mitjans tradicionals”. Uns elements que contrasten amb el descens de “la influència dels grans mitjans de comunicació de masses tradicionals”. Bé, a Roca i a bastants més s’hauria de recomanar l’article. Perquè tal com assenyala Capdevila, amb el sobiranisme a Catalunya ha passat una cosa semblant. I és aquest fenomen el que, el 27 de setembre, pot deixar la beautiful people amb un pam de nas.
Pere Gendrau

SON IGUALS: NO EN FEU CAS

El nerviosisme de la caverna espanyola va augmentant proporcionalment als dies que queden pel 27S. Podem veure diferents exemples en totes les formes de fer possibles, però amb el mateix objectiu. Rajoy ens diu que molta gent no va anar a la Meridiana i aplaudeix al TC i la seu últim atac, ara tocava la Hisenda Catalana, Chacon ens diu que la utilització de les forces armades seria l’última opció i evidentment no ho descarta i Pablo Iglesias que intenta dividir la societat catalana pel seu origen demostrant que no te ni idea del que es la societat catalana.

Realment son diverses cares de la mateixa moneda, el president espanyol fa gala de la seva miopia política com sempre, ignora els milers i milers de persones que per quart any surten al carrer amb un somriure a la boca i amb un moviment sense precedents a Europa i imagina la gent que no hi anat, pensant que tots, absolutament tots en son contraris, tota una paranoia. Al mateix temps aplaudeix al TC que intenta obstaculitzar la Hisenda catalana i de pas un impost més de la Generalitat en aquest cas audiovisual i que servia per ajudar amb aquesta indústria amb un petit impost a aquestes grans empreses, que apart son protegides per l’Estat en detriment de la societat.

La Carme Chacon fa molt temps que la seva manera d’actuar i el seu discurs son iguals que els Populars, això és una constatació. El que es més greu es el seu poc o nul caràcter democràtic acceptant la possibilitat de l’ùs de la força per evitar que una societat pugui expressar la seva decisió amb la força del vot. Realment la inhabilitació per qualsevol càrrec públic en un Estat democràtic normal hauria de ser immediata. Desgraciadament a l’Estat espanyol podrà seguir utilitzant els seus altaveus mediatics per expressar la seva xenofòbia contra Catalunya i la democràcia més elemental.

En Pablo Iglesias demostra dia a dia no conèixer res de Catalunya, i repeteix com va dir el President Mas un discurs que el signaria el mateix Aznar, pretén dividir la societat catalana pel seu orígen, amb un intent barroer de frenar el procés, però encara no ha entés que la societat catalana es un sol poble vingui don vingui i parli la llengua que parli. De fet demostra que cap canvi al govern estatal garanteix cap canvi de política respecte al procés català, i això dona tots els elements per veure que no hi haurà oferta possible i segurament el desenllaç pot ser més ràpid del que ens pensem.

RECEPTIVITAT NUL·LA

La Meridiana va ser una nova demostració de força de l’independentisme. Una nova mostra de la revolta dels somriures. Milers i milers de persones amb ideològies diverses, totes les edats, una convicció comúna i sobretot un esperit democràtic per arribar a l’objectiu de l’Estat propi.

Tot el món ha vist aquesta imatge, el problema intern saben perfectament que aviat serà damunt la taula amb un mandat popular i s’haurà de resoldre com no pot ser d’altra manera. De totes maneres com diuen els comics d’Asterix, tots no, hi ha una part, concretament un Estat que segueix a la seva i assumint que la imposició sense arguments es pels segles dels segles.

Hem pogut sentir com la Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes ho descrivia com espectacle vergonyos que representa un govern corrupte i sectari, o mitjans com La Razon on segons ells l’independentisme es desinfla i fins hi tot la periodista Ana Pastor que ahir amb la entrevista amb el President Mas qualificava preguntar pels aventatges de la independència com a propaganda, evidentment els riscos eren informació. Tot plegat dona idea de la magnitud de la tragèdia i la necessitat d’acabar amb aquesta comèdia o malson com abans millor.

En una democràcia consolidada gent com Cifuentes no podria representar a ningú que no fos ella mateixa, al mateix temps insultar una part de la ciutadania la invalida per exercir qualsevol càrrec públic. El seu deliri amb qualificar 2 milions de persones diverses de seguidors d’un govern corrupte, com si no tinguessin coneixement, es aberrant i sobretot venin d’una persona d’un partit podrit pels quatre costats i encara s’atreveix a donar lliçons, se’ns dubte la democràcia li va gran, molt gran.

La Razon no es un mitjà informatiu, es un pamflet dirigit per la mentida i la xenofòbia per incidir en les campanyes que els interessen als poders espanyols, de totes maneres caure en el ridícul de no mostrar la imatge que tothom ha vist i intentar convèncer d’una realitat virtual fa llastima i demostra que les clavegueres de l’Estat no filen prim per intentar el seu objectiu.

Un gran exemple de l’odi i la parcialitat al parlar del procés català el veiem amb la periodista Ana Pastor amb la senva entrevista a Mas. Una persona que fa les preguntes i gairebé les respostes, ja que no escolta i que considera que nomes una part dels arguments son informació, però el que no li interessa es propaganda. Un flac favor a la professió. Quina diferència amb Iñaki Gabilondo entrevistat minuts abans. Pastor no es periodisme es intoxicació interessada i idees de resposta preconcebudes que no canvien amb les respostes de l’entrevistat. Segur que trobaríem un simil amb la manera de fer de l’Estat espanyol.

AMENACES AMB DEMOCRÀCIA

El ministre de defensa espanyol va portar les seves amenaces d’intervenció de l’exèrcit als mitjans sense contemplacions, i va deixar ben clar que si tothom fa el que li toca fer no es bellugara res. Alhora el tema català traspassa els límits de la democràcia.

De fet en qualsevol estat democràtic aquest senyor ja seria exministre, ja que el seu cessament seria immediat. És una prova més del nivell del que parlem. Segurament es pensa que la Dictadura feixista segueix activa i tothom te un paper assignat el qual no pot canviar ni questionar, aquesta societat marcial que ens explica no te res a veure amb una societat moderna que vol decidir i exercir els seus drets amb normalitat.

Si resoldre les peticions molt significatives d’un societat a les urnes i amb la papereta com a jutge es superar la democràcia senzillament no anem be. Per altra banda aquest retorn al blanc i negre sense rubor deixa al descobert un estat caspós on qualsevol ciutadà que vulgui ser respectat i vulgui expressar les seves idees sense por i amb la solució de les urnes per trobar la resolució no es pot sentir representat.

La desesperació de l’Estat es tant gran que veiem com el seu president s’arrossega per Europa buscant suports imaginaris a la seva causa perduda i expresidents com Felipe Gonzalez son capaços de titllar-nos de feixistes, negar-ho i tornar a negar el que previament havia negat en un exercici de funambulisme i acrobacia digne del Circ de Soleil.

No ens deixem intimidar per aquestes remores que ja no ens poden representar de cap manera, per simple valor democràtic cal un canvi el 27 S, i aquest passa per un nou Estat on les seves estructures no siguin hereves del règim franquista i molts cops el recordin excessivament.

CATALUNYA ES DE TOTS

El líder socialista espanyol es va passejar per Catalunya aquest cap de setmana i ens va deixar dues perles que mereixen una atenció “Catalunya es de tots” i “Jo també soc catalanista”. Realment Populars i socialistes en qüestió nacional son dues gotes d’aigua. Senzillament no hi ha diferències. Ens volen subdits i sense cap mena de poder de decisió.

Ens diu que es de tots, que vol dir exactament, com a tractat colonial no esta gens malament, però qualsevol territori es de qui se l’estima i viu en el mateix. Suposo que dir Espanya es de tots els Espanyols ja no li semblaria tant be. Ja que el tracte no es per tots iguals. Les diferències no son admeses i els diferents accents combatuts sense fre en benefici de la idea única. En el seu manual de la democràcia hauria de veure que Catalunya serà els que els catalans decideixin, tant senzill com això. Res més lluny de la fractura. La convivència precisament es això, poder decidir i la majoria guanya amb acceptació de la minoria per avançar tots junts en la mateixa direcció.

També deixa anar que es catalanista, s’hauria de preguntar quin significat li don al terme. Tots els partits que actuen a Catalunya suposo ho son. El que tenen es diferents conceptes. De fet pot ser un catalanista que vulgui sempre estar per sota d’Espanya per molt perjudicial que li sigui i sense cap aspiració com pot ser el cas de PSC, PP, Unió o Ciudadanos per posar exemples, però res a veure amb l’independentisme, tant legitim com els altres.

Ens ofereix una reforma inconcreta per seguir com estem, i cap projecte, apart no respecta la voluntat popular, ni la democràcia més elemental. Ja em diran la diferència entre Rajoy i ells, crec que cap.

Per últim per ser un vertader catalanista, cal respectar en primer lloc la voluntat dels catalans, això es elemental, i aquí ja no ho veu tant clar.

ELS DEL SÍ I ELS DEL NO

Amb la negativa del líder de Catalunya si que es pot Lluís Rabell per assistir a la Meridiana per la Diada amb la vella recepta de Mas. Hauriem de constatar una cosa ben clara, com va dir el mateix President tots els que no votin Junts per sí o la CUP seran comptats com a vot del NO. No hi podem posar matisos, la independència es sí o no, no demanem coses rares ni mitges tintes, per tant cal parlar clar.

El discurs de Rabell, Colau o Coscubiela per posar uns exemples amb frases com “ningú podrà decidir res sense parlar amb Espanya” o “tot es al servei de Mas, 11 S fins 27 S”, “tot es per amagar la corrupció de CDC” i d’altres de més gruixudes, son el perfecte exemple d’excusa per no apostar pel dret a decidir dels catalans, nomes d’ells amb el que es demana.

Aquestes formacions segueixen interessades en barrejar el seu odi a una persona i partit concret per tergiversar el caràcter plebiscitari de les Eleccions i intentar impedir el tema de fons, que es el vertader referèndum per la independència catalana, que es totalment transversal.

El Sr. Coscubiela potser hauria de saber que la decisió del nostre futur nomes es nostra i que durant els últims anys s’ha intentat tot per parlar amb Espanya. No pot ara donar-nos lliçons com si la gent no tingues memòria. Ells ja que ho volen canviar tot, tenen la oportunitat de sumar per la construcció d’un nou país on sigui possible més justícia social, depén d’ells mateixos, o actuar en contra de les seves mateixes idees fent el joc a l’espanyolisme intolerant i antidemocràtic que no entén de dret a decidir.

El mateix podríem aplicar al que queda d’Unió. El Sr. Espadaler no es pot escandalitzar per ser posat al costat del No, ells ho han triat, saben perfectament que no hi ha terceres vies, i ningú les ha demanades si no es per fer el joc de que tot bellugui per quedar tot igual. També tenen la oportunitat de poder sumar per la creació d’un nou Estat sense complexos.

En definitiva, les cartes sobre la taula i una campanya que posicionarà ben clar per on camina cada formació, encara que amb una victòria de l’independentisme la porta sempre ha de quedar oberta per la construcció del nou país.

REFERÈNDUM POSTERIOR?

El president Mas ens diu que acceptaria encantat amb una majoria clara sortida de les urnes el 27 S una proposta de referèndum per la independència de l’Estat posterior. De fet no es la primera veu que va en aquesta direcció. El mateix Jordi Sanchez (ANC) també es referia a la qüestió en termes semblants, i francament no ho veig de rebut.

Crec que es un tema que s’hauria de clarificar per la bona marxa del procés. No podem ser ingenus i confondre la societat catalana. El procés ha tingut unes etapes que ara no podem fer marxa enrere. Els últims anys l’objectiu ha estat de totes les maneres legals possibles aconseguir aquest anhelat referèndum. Recordo els nostres representants a la cambra espanyola demanant la competència per poder fer-lo realitat, es a dir a l’escocesa i la negativa clara i contundent. La mateixa reacció de porta tancada en totes les peticions ofertes. Arribant al 9 N desobeint l’Estat, però sense caràcter vinculant.

Un cop arribat aquí, utilitzem l’única eina que ens queda, convertir unes Eleccions al Parlament Català en un plebiscit per poder comptar els vots del SI i del No amb una candidatura feta expressament per l’ocasió i un altra ja existent i un full de ruta clar per fer la transició nacional fins la constitució formal del nou Estat.

Dins aquest context, la negociació amb l’Estat i amb l’aval de la població catalana en forma de vots es per fer una separació el més normal possible i menys traumàtica, no per endarrerir unes quantes pantalles enrere i acceptar una segona validació, cosa que ningú ha fet i que deixaria en un no res les eleccions especials del proper 27. La oportunitat ha passat, ara simplement seria una trampa per nosaltres i un engany a tota aquella gent que ha treballat els últims anys per arribar a una data com la que s’apropa.

Demanaria no fer coses rares, i seguir el full de ruta, el plebiscit es el referèndum, i no el podem desvirtuar. Declaracions com les que esmentava nomes porten a una confussió que com a poble no ens podem permetre.

JOC BRUT CONTRA DEMOCRÀCIA

Les clavegueres de l’Estat s’esforcen cada dia per allunyar-se de qualsevol tarannà democràtic. De fet no es pot esperar res d’algú que es comporta tal, que no ha canviat i que quan ha tingut que donar la cara a mostrat simplement la seva cara, la que desmunta la tant famosa transició cap al no res.

Veiem com personatges com el ministre Fernandez Diaz reparteix injuries dia si i dia també sense cap tipus de rubor, o com el Consell de Ministres de cada divendres dels Populars anuncia mesures sempre contra Catalunya i amb caràcter d’imposició permanent amb un menyspreu cap al procés que hauria d’obrir els ulls al món en general.

La utilització un cop més del TC per fins totalment polítics i amb nul·la separació de poders es un altre exemple de fins on estan disposats a arribar per impedir la simple voluntat ciutadana. No calen comentaris del registre de la seu de CDC amb les televisions en primera fila i amb tota la publicitat funcionant.

De totes maneres i per aquells que encara presenten una esperança de diàleg si un altre partit com el PSOE agafa les regnes espanyoles trobem la carta d’un expresident Felipe Gonzalez comparant el procés amb el feixisme i negant qualsevol indici de respecte a la democràcia més elemental. Realment veient aquestes indicacions de Gonzalez, cal recordar una persona que va permetre el terrorisme d’Estat amb total impunitat sense cap tipus de conseqüència personal i que ha utilitzat les famoses portes giratòries de les cambres polítiques als consells assessors de grans empreses sense cap vergonya, i ara es permet donar lliçons i consells als catalans.

Una classe magistral d’imposició, de poca vergonya i de nul respecte als drets dels catalans. Aquesta es l’alternativa, que per cert no es massa llunyana de l’efecte Podemos com ja hem sentit diverses vegades.

Tot això no es res amb el que ens espera fins al 27 S. Caldrà estar preparats per tot, sense por i seguint endavant.