Arxiu mensual: abril de 2015

ESQUEMES TRENCATS

Les reaccions de l’Estat espanyol anunciant que no respectarà la voluntat popular catalana no es nova, i es propia d’Estats poc democràtics com l’espanyol. Tampoc ens ha d’estranyar a Catalunya el rebuig i histeria de Sanchez Camacho, Iceta o Herrera per exemple. Cadascú defensant el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat i intentant desvirtuar un procés que no es cap broma, i que simplement amb més o menys encert segueix el seu camí i no s’aturarà.

Entenc que Catalunya te una possibilitat de canvi real amb la indpendència que no volen permetre, més que res perquè a l’Estat aquest canvi es tant imaginari i superficial com explica Marta Lasalas i el cas de Rosa Díez, que ha passat d’anar de renovadora a aferrar-se als tics més de la vella política que existeixen.

Rosa Díez
«Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, acaben ensopegant en pedres hiperconegudes»
Marta Lasalas | Actualitzat el 31/03/2015 a les 00:02h
Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, resulta que a la que es descuiden acaben ensopegant en pedres hiperconegudes.

La principal virtut d’aquestes organitzacions és precisament que són noves. I no és poca cosa. Això vol dir que no arrosseguen un llast de casos de corrupció, ni sospites de finançament irregular, ni responsabilitats sobre greus errors de gestió, ni tràfic d’influències… Tampoc pateixen l’esclerosi provocada per unes organitzacions feixugues i atrofiades, ni el paralitzant desprestigi del bipartidisme.

I, malgrat tot, no poden evitar la repetició de determinats i alarmants patrons. Per exemple, l’extraordinari pes que aquests nous partits atorguen a un lideratge molt personalista, com ho demostren el cas de Pablo Iglesias o Albert Rivera. En aquest sentit, el pols entre Iglesias i el sectors contestataris de Podem per la direcció del partit, va deixar prou clar fa uns mesos que l’afany per controlar l’organització es manté absolutament intacte en les noves formacions, per bé que s’implementin mecanismes de màxima participació. Fins aquí, doncs, trets coneguts.

La setmana passada, l’accelerada crisi d’UPyD va posar en evidencia un altre tic prou familiar. El revés brutal que Rosa Díez ha rebut a les eleccions andaluses ha provocat un daltabaix intern espectacular. I quina és la resposta? La convencional. Incapacitat per acceptar els errors, ràpida maniobra per treure’s les puces del damunt, l’afany per assenyalar l’acció d’enemics extern…, i la nul·la disposició a assumir la pròpia responsabilitat i plegar. Agafada a la poltrona contra vent i marea i malgrat les nombroses veus de crítics, Rosa Díez intenta aguantar el xàfec, tot confiant que UPyD aconsegueixi aixecar cap en les pròximes cites a les urnes. Una història massa coneguda per tractar-se de partits que pretenen renovar les formes de fer política.

Al final, resultarà que els únics que de debò trenquen motlles seran les CUP. Tot i el reconeixement i respecte que el diputat David Fernàndez ha aconseguit per la seva feina al Parlament, no podrà repetir com a candidat perquè així ho té establert la seva formació. Això sí que és innovar. I malgrat tot, en aquest cas, la pregunta és per què el Parlament ha de renunciar a bons diputats quan no s’ho pot permetre? Ves per on, tampoc la innovació és sempre garantia d’encertar…

Marta Lasalas