Arxiu mensual: abril de 2015

GESTOS PER LA CONFIANÇA

Tal com diu Quim Torra en el seu escrit, d’aquí al 27 S ens calen gestos per aconseguir que la ciutadania estigui cada cop més convençuda de votar el full de ruta cap a la independència independentment del partit que hi hagi al darrere. De fet l’Estat espanyol treballa per destruir la mateixa, podem veure la mesquinesa de la portada de La Razon i el vincul del jihadisme i l’independentisme o declaracions que poden confondre molta gent, com les del lehendakari Ibarretxe que veu la independència del País Basc i Catalunya l’any 2030, quan sap perfectament que Catalunya porta la davantera en aquest moment i te totes les condicions per aconseguir-ho molt abans, com a mínim per decidir-ho, concretament el 27 S, un altre cosa es el País Basc on el recorregut es veu encara llarg. Cal que la societat civil estigui a l’alçada i crei el clima necessari, i aquest Govern de Concentració posterior a les Municipals seria d’una gran ajuda, falta veure si no es demanar massa als partits i les seves misèries.

Governs de concentració el juny
Quim Torra
Catalunya s’aboca a les eleccions més importants de la seva història, el referèndum per a la independència del dia 27S.

És evident que el caràcter plebiscitari d’aquesta convocatòria vindrà tant per l’assumpció del poble d’aquest fet, com per la inclusió del full de ruta recentment aprovat en els programes polítics de les forces partidàries de la independència de Catalunya. Més que mai, els programes electorals seran la prova de cotó del 27S. Ells seran l’expressió de la voluntat democràtica dels catalans.

La pregunta que ens hem de fer tots, ciutadans, associacions i partits polítics partidaris de la independència, és com podem sumar més vots pel Sí que mai. Què és el que podem fer, cadascú des de les nostres responsabilitats, per convertir el 27S en el dia de la victòria del Sí?

I més enllà de llistes, manifestacions, concentracions, proclames i conferències, el que realment ho canvia tot és la determinació i la confiança que ens disposem a fer-ho.

Unitat, urnes i independència, aquella fórmula que ens ha portat a ser on som, vol dir exactament això, unitat, urnes i independència. Però ara ho necessitem en gran superlatiu, màxima confiança i màxima unitat estratègica i d’acció. Els dubtes, les ambigüitats, els missatges equívocs, la politiqueria, per entendre’ns, resten també com mai, intoxiquen.

Només si les entitats de la societat civil ressusciten l’Ara és l’hora i es posen a treballar en comú, i només si els partits polítics traslladen tones de confiança a la ciutadania deixant clar que comparteixen aquest objectiu polític de la independència i que aparquen la tàctica partidista, ens en sortirem.

Però si el determini és cert –i no en dubto-, què millor que sumar forces independentistes en els nous governs dels Ajuntaments a partir de juny? Què millor que sumar forces independentistes en els nous governs de les Diputacions a partir de juny? I què millor que sumar forces independentistes en el govern de la Generalitat que, des de juny, tindrà com a tasca fonamental preparar el referèndum tunejat d’eleccions al Parlament del 27S?

La confiança necessita gestos, no és una esperit, s’esvaeix si no comporta acció. El missatge que arribaria al poble de Catalunya si l’endemà de les eleccions municipals el govern català incorpora consellers independents i d’ERC (i evidentment que caldria convidar les CUP) seria d’un efecte extraordinari i una declaració a Espanya i al món políticament d’un valor extrem, que gairebé ja garantiria el caràcter plebiscitari del 27S i posaria en alerta les cancelleries mundials.

Les dificultats de votar Sí entre diferents llistes –i jo ja saben que era partidari de la papereta única del Sí- les hem de resoldre encara amb més confiança. Govern de concentració + marca comú + pla de ruta comú podria ajudar a “referenditzar” les eleccions, portant-nos a la votació històrica del Sí en la primera sessió del Parlament de Catalunya després del 27S.

AMAGAR EL PAÍS

Aquest dimarts en una trobada amb altres batlles catalans, els alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida negaven el caràcter de primàries del 27S les eleccions locals properes i defensaven la clau local com a primordial. Altres alcaldes defensen que els Ajuntaments escollits ara seran els que hauran d’estar al costat del Parlament i del Govern que resulti del 27 de setembre, per tant la perspectiva nacional serà fonamental. Ros ha negat aquest caràcter de primàries i diu que Catalunya l’hem construït el Govern i els Ajuntaments i els ciutadans escolliran l’alcalde que considerin millor per dirigir la ciutat, independentment dels interessos de país.

Efectivament, el caràcter plebiscitari del 27 S, tant temut per les formacions contraries a la independència, i m’agradaria dir contràries a la democràcia. Ho vull aclarir, ja que la primera opció és legitima, la segona evidentment no. Aquestes mateixes formacions que posen tot l’emfàsi en negar que les eleccions al Parlament es converteixen en un referèndum, i que ells han negat en el seu dia, com totes les iniciatives per poder dur a terme i escoltar la veu de la ciutadania. De fet sentint per exemple Iniciativa negant aquest caràcter del 27 S i dient que no poden ser substitut de res, sense explicar que no hi ha pla B possible em sembla d’un cinisme esfereïdor.

Pel que fa a les Municipals, evidentment que en un context normal, el tema local seria el primordial, però el context no es normal, i ho saben perfectament, per tant les Eleccions locals tampoc ho poden ser. Els agradi o no el 27 S, si hi ha una majoria a favor de la independència, iniciarem el procés de desconnexió i el món local haurà de donar suport com la part més propera al territori i clau per l’èxit del procés. Per tant no es pot viure alié el que succeeix al territori i al que demana la societat. Ros i Ballesteros pretenen això, actuar com si no passes res, i encara que no els agrada, la situació del país es la que es i les demandes de l societat son les que son. Voler fer passar gat per llebre no seria una resposta intel·ligent.

Ha arribat l’hora de simplement ser demòcrata, deixar els interessos de partit al calaix, i acceptar que aquest tema ha de passar per les urnes per resoldre la situació. Evidentment les Municipals seran la primera oportunitat, i independentment de la clau local, aquesta viu dins un context nacional que precisament s’ha de re definir, i tothom hi es convidat.

NI RAONABLE, NI RACIONAL

El ministre espanyol Luis De Guindos opinava amb aquestes dues paraules de la possibilitat de la independència catalana. Es un no cas ja que diu no portaria enlloc i tothom perd amb ella. En el Circulo Ecuestre ens diu que hi ha hagut alguns processos similars on tothom ha guanyat, curiosament el nostre es al contrari. Ha tret l’exemple del FLA per no deixar caure els territoris i deteriorar els serveis públics i defensa que Catalunya es vital per la recuperació econòmica.

Suposo que deu considerar raonable i racional la portada de l’ABC on tota la portada relaciona el gihadisme i l’independentisme amb un comentari on diu que el Parlament Català va rebre honors a 50 líders islàmics el 2012 que van ser adoctrinats sobre la realitat catalana i parla d’estranyes relacions del món sobiranista subvencionat per la Generalitat i certs imams radicals. Com també deu ser raonable la portaveu de Ciudadanos Carina Mejias que referent a l’ANC diu que no es pot reptar a l’Estat sense conseqüències, referit a la crida de l’entitat a desobeir les institucions espanyoles i lamenta que s’utilitzi la ciutat com escenari d’actes de deliris independentistes. Son populistes i nomes interessen alguns. Si ella fos alcaldessa no autoritzaria les concentracions.

Realment aquest raonable i racional com es podia suposar es selectiu i sempre en contra de qualsevol voluntat dels ciutadans catalans. El ministre d’economia, diu que tothom perd amb ella sense cap tipus d’argument i contràriament a tots els estudis fets fins ara i els precedents ja viscuts. Curiosament altres si que tots surten guanyant, però Catalunya per una raó inexplicable es diferent i fa que tothom perdi. Posar l’exemple del FLA com a gest de salvació, es d’una gran perversitat, ja que es un prestec amb interessos, no cap regal, i si ara son més baixos, es perquè l’Estat com diu en Mas Collell també son més baixos, per tant no es cap regal, i més sense esmentar el dèficit fiscal català d’unes proporcions úniques al món i que evidentment si que perjudiquen la nostra economia, tenim l’exemple de Daimler al Port de Tarragona per culpa del tercer fil inexistent, quina llàstima que no ha recordat això.

Per altra banda, les portades mesquines i repulsives d’aquests mitjans al servei del nacionalisme ranci espanyol son una mostra més don poden arribar per desvirtuar la realitat i mostrar sense arguments falsedats sense cap rubor amb l’única finalitat de desorientar als ciutadans.

Per últim la candidata de Ciudadanos mostra el seu tarannà democràtic amb intencions de no autoritzar manifestacions que han reunit els últims 3 anys al voltant de 2 milions de persones, simplement perquè no son del seu gust. Suposo que les del 12 d’octubre deuen ser molt ben rebudes. Alhora confon populisme i interès d’alguns, quan simplement son democràtiques, pacífiques, gegantines i mostren l’anhel d’una part molt important de la ciutadania catalana que ho vol validar a les urnes. Suposo que deu pensar que son aparells diabòlics ja que permeten expressar l’opinió de la gent que evidentment no l’interessa.

En definitiva si això son els exemples racionals i raonables, visca la irracionalitat.

XAVIER VINADER: LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ

La mort de Xavier Vinader deixa un buit en el periodisme de raça i el que no te por i destapa alló que molta gent sap, però no s’atreveix a dir. El terrorisme d’Estat a l’Estat espanyol, la farsa de la transició i les elits de l’extrema dreta fent i desfent sense cap tipus de control i amb el beneplàcit del governs de torn sense rubor.

No hi ha dubte que les amenaces i els perills van ser constants en la seva vida, baixar a les clavegueres de l’Estat i destapar unes interioritats tant fosques te un preu, com va ser l’exili i posteriorment una estada a presó, encara que imagino el més difícil conviure amb les amenaces constants. De fet la lluita contra el terrorisme d’ETA per part espanyola te episodis realment bruts i sòrdids,alhora que impropis de qualsevol estat democràtic. La creació dels GAL es un exemple de les maneres de fer heretades del franquisme i amb terrorisme de guant blanc sense cap tipus de responsabilitat política.

El frau de la transició amb les regles dictades pels botxins, sense cap reconeixement a les víctimes, i canvi de disfressa de feixista a demòcrata per art de magia de personatges com Fraga Iribarne, amb les mans tacades de sang i sense cap perdó a la seva boca fins al final es un clar exemple de com es van fer les coses.

Una democràcia on el silenci de la memòria es la política a seguir mai pot ser bo, excepte pels culpables esclar. Ni les recomanacions de l’ONU diversos cops, ni l’exemple d’altres Estats en situacions similars i on en part s’ha restituït l’honor a les víctimes i s’ha portat a la justícia diversos culpables sempre ha estat ignorat, exemples com Martin Villa reclamat per la justícia argentina i negat per l’Estat son esfereïdors.

Judicis de fireta com al President Companys, únic president escollit democràticament a Europa afusellat es mantenen en peu i organitzacions com la Falange segueixen vives i legals, fins hi tot una sala del Congreso de los diputados es dedicada al “Generalisimo” com si Alemanya fes un homenatge a Hitler per exemple, i tants i tants exemples del podriment a existent.

Moltes d’aquestes coses van ser afrontades per Xavier Vinader i aquesta excepció no pot passar desapercebuda i veure que aquest Estat s’ha transformat però no ha canviat, una evidència molt clara i rebutja ble.

WE THE PEOPLE

La Conferència del President Mas a Nova York ha mostrat una gran ambició de Catalunya on el “votarem el setembre, i decidirem el nostre futur com a nació” ha estat la clau amb la vinculació amb el Yes we can i we the people, o sigui el poder del nosaltres que encapçala la Constitució americana aplicada a Catalunya. Precisament davant aquestes iniciatives brillants, exigim com diu en Pere Cardús, honestedat als nostres polítics, i concretament aquells que els ha faltat temps per baixar del tren amb excuses de mal pagador i paranys que pretenen presentar una falsedat com la realitat més normal. Aquest es el cas d’Iniciativa per Catalunya, i crec encara te temps per rectificar o com a mínim per explicar els motius amb claredat i sense embuts.

Pere Cardús
Sense futur per a Catalunya-Verds
Honestedat: ‘Qualitat d’honest.’ Honest: ‘Que es conforma al que exigeix el deure, la probitat, que és conscienciós.’ Probitat: ‘Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.’ Conscienciós: ‘Que obra segons els dictats de la consciència.’ L’honestedat és un valor que hem d’exigir més en política. L’hem d’exigir i ens l’hem d’imposar en tots els àmbits de la vida. Però en política encara més. Aprecio molt més un polític honest que no un amb qui estic d’acord ideològicament. Això em fa simpatitzar sovint amb polítics de qui sóc molt allunyat en el camp de les idees. I encara diré més: no m’ha fet mai res de votar un polític honest amb qui no compartia una bona part de les propostes. Per resumir, m’estimo més l’honestedat política que no la coincidència ideològica.

Ja fa molt temps que es veia a venir que Iniciativa per Catalunya – Verds saltaria del tren sobiranista en marxa. Però, per molt previsible que fos, no deixa de sorprendre i entristir. I em sembla que la sorpresa no és tant per la notícia en si com per la manera de justificar el salt. Abans del 9-N ja vam poder palpar la incomoditat dels dirigents d’ICV en unes quantes ocasions. La proposta de pregunta del president Mas els ho va impedir el desembre del 2013. Però després d’allò Joan Herrera i Dolors Camats van anat cercant el moment més adient per a obrir la porta del vagó i saltar al marge de la via. Finalment, van arribar al 9-N encara dalt del tren, a contracor. Tanmateix, la nit del 10 de novembre, quan tothom dormia, completament esgotat, els ecosocialistes van saltar.

La gràcia de funcionar en un sistema semidemocràtic és que tothom és lliure de saltar del tren, de quedar-s’hi, de canviar de vagó, de fer transbordament, d’anar en sentit contrari, o de no enfilar-s’hi mai. Vull dir que ICV té tot el dret del món de no voler anar al tren en direcció a la independència. Si militants i dirigents del partit no volen la independència, per què carat els ho hem de retreure? Que facin com els plagui.

Ara, si decideixen d’anar per un camí que porta Catalunya a la desaparició com a poble i a l’ofec econòmic i social més absolut, no és demanar massa que l’honradesa i la sinceritat s’imposin a l’hora d’explicar les raons de la decisió. No voleu la independència encara que sigui l’únic camí viable per a donar més qualitat de vida als catalans? Entesos. Però no digueu que el problema és que voleu que es faci un referèndum que sabeu que no ens deixen fer. A qui se li acut de posar el seu poble entre l’espasa i la paret d’aquesta manera? No voleu la independència malgrat tots els exemples actuals i històrics de maltractament de l’estat contra els catalans? D’acord. Però no expliqueu contes de fades federalistes que tothom sap que no existeixen. Que com diu aquell, dos no es federen si un no vol.

En política, quan hom pren una decisió, cal que l’encari obertament i amb totes les conseqüències. Si la major part d’ICV ha decidit que el 27-S els comptin al costat d’Alícia Sánchez-Camacho, Miquel Iceta i Albert Rivera, més enllà de lamentar-ho profundament, no s’hi pot fer res. No es pot obligar algú que no ho vol a posar-se al costat del progrés i el benestar del poble. Però cal exigir honestedat en les explicacions. Que no volen afegir-se al pacte del full de ruta cap a la independència perquè s’estimen més condemnar Catalunya a continuar a l’Espanya perpètua? Ho lamento, però que no m’expliquin que el problema és si el 27-S es compten escons o vots.

Ja fa molts anys que els catalans no ens mamem el dit. Qui vulgui ser unionista, que ho digui i que ho assumeixi. Però que no pretengui fer-nos combregar amb rodes de molí. Ara ens hi juguem massa per a acceptar jocs de mans i equilibris impossibles. Lamento que ICV no vulgui contribuir a construir un futur digne i lliure per a Catalunya. Lamento que hagi preferit ser l’esquerra conservadora en lloc de la progressista. Lamento que ajudin a preservar l’status quo en lloc de combatre’l amb l’única revolució activa que hi ha a l’Europa occidental. Encara són a temps de tornar-se a enfilar al tren. Mai ningú no els retraurà els dubtes. Però la situació social, econòmica i democràtica del país no permet esperar més temps. Catalunya no es pot quedar sense horitzó ni sense futur. Que facin honor al seu nom i prenguin la iniciativa per Catalunya. Ja no és moment d’estar tan verds.

LES MALES INTENCIONS

Avui fa un any que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera per part del Parlament català demanaven al Congreso de los Diputados el traspàs de la competència per poder celebrar un referèndum acordat sobre la independència catalana, a l’estil escocès. Tots sabem les reaccions i la resposta. Aquí segurament va morir l’últim intent d’entesa que quedava i l’últim pont que es trencava. Un mur que no vol evolucionar i que mostra les seves mancances democràtiques cada dia que passa.

Com deia 365 dies desprès i ens trobem un Ministre de l’Interior espanyol, per cert que en qualsevol Estat ja hagués dimitit o hagués estat cessat pels seus actes i declaracions continuades, aprofita els escorcolls a Catalunya per perseguir el terrorisme islamista per tornar a vincular independentisme i jihadisme sense cap tipus de rubor. Per altra banda persones com José Montilla, Pedro Sànchez o Carme Chacon amb dirigents de Ciudadanos o Populars donen suport a Sociedad Civil Catalana i la seva campanya de gran cost i sense explicació d’on surten els diners i amb la mentida i deliris del franquisme com a recepta. Per últim la Real Acadèmia de la Historia desprès de 4 anys definirà Franco com un Dictador i no com fins ara com a Generalisimo i Jefe de Estado, per cert definició escrita per Luís Suarez, membre de la Fundació Francisco Franco.

Res ha canviat, un ministre que fa de la seva indecència la manera d’anar contra el dret a decidir dels catalans, tant li fa validar filtracions a Diaris sense cap base o vincular el mateix terror i barbàrie del jihadisme amb un procés pacífic i democràtic del poble català. Es un gran exemple del que podem trobar en el govern espanyol i que evidentment amb un insult rere un altre justifica el seu càrrec amb mesquinesa infinita.

En segon lloc veiem, aquests altres grans democràtes que sota l’ambigüitat del federalisme impossible que pregonen, per cert el seu màxim exponent, com era el President Maragall va ser la seva primera víctima, i ara donen suport a una societat fosca pel seu finançament, i on els insults i la validació del franquisme en son bandera en alguns dels seus actes, i encara tenen la gosadia de voler representar la societat catalana, un nou intent barroer de l’Estat per avortar el procés català amb la col·laboració d’aquestes patums tant nostrades.

Si no fos greu, faria riure, que quatre anys desprès en el Diccionari de la Historia es defineixi Franco com a Dictador i no com a Jefe de Estado dona idea de moltes coses, per cert definició escrita per un membre d’una Fundació que en qualsevol estat democràtic no existiria, us imagineu a Alemanya la Fundació Adolf Hitler en honor al sanguinari dictador. Tanmateix anem evolucionant hem passat de ser un personatge més de la historia a Dictador, naturalment es podria afegir feixista, sanguinari,assassí, instigador de crims contra la humanitat i altres conceptes que segur escandalitzarien a la Fundació que honora aquesta gran persona.

En definitiva, un any, i ningú que no ens vulgui enganyar ens pot dir que hi pot haver un acord.

ENCARA NO HO SABEN

Aquestes últimes hores sentim nova demagògia per voler fer passar bou per bestia grossa. Entre molts d’altres d’allà i d’aquí tenim el President espanyol i Ramon Espadaler per part d’Unió. Els dos ens envien uns missatges que no tenen cap sentit. El primer ens amenaça de portar una possible DUI del Parlament immediatament al Tribunal Constitucional, com si el seu abast de jurisdicció fos a nivell planetari. El segon posa línies vermelles en el full de ruta com votar una consulta acordada amb l’Estat, es tant com dir no volem consulta i estem en contra de la independència.

Efectivament, Mariano Rajoy diu desconeixer si es faran eleccions el 27 S i en qualsevol cas seran autonòmiques i no plebiscitàries. Parla de que el procés independentista dificulta la recuperació econòmica, que Europa no reconeixerà mai una DUI i que naturalment seria portada als Tribunals espanyols. Per altra banda Espadaler ens detalla les línies esmentades en no sortir de la UE, que no es faci una DUI i la consulta acordada amb l’Estat espanyol per tal que sigui democràtica.

Pel que fa a Rajoy, crec que hi ha un acord serios entre els principals actors del procés i un anunci per part del President Mas, que en te la potestat sobre la data de les eleccions catalanes i per tant no hi pot haver dubtes possibles. El seu caràcter serà el que la ciutadania li doni, sense cap tipus de consentiment de ningú. Per altra banda els partits es presentaran amb un full de ruta compartit per culminar el procés d’independència si son majoria, i això es tant licit com portar qualsevol altra proposta que passi el filtre de la ciutadania. Un cop més els desitjos del president espanyol i la realitat xoquen amb el no reconeixement, ja que seria validat anteriorment per la força del vot, el més important en una democràcia, cosa que sembla oblidar, i avalat per casos anteriors on DUI o independències amb guerra i genocidis inclosos han gaudit del beneplàcit europeu finalment, per tant més l’haurien de gaudir processos pacífics i democràtics. El tema DUI als tribunals espanyols, potser algú li hauria d’explicar que els Tribunals espanyols son d’àmbit de l’Estat espanyol, i cap legitimitat fora de les seves fronteres com seria el cas.

En el cas d’Unió i la seva proposta per votar el 14 de juny, veiem unes condicions tramposes com la consulta acordada per ser més democràtica. Que potser no ha vist el procés Espadaler. Que es pensa que convertir unes eleccions en plebiscitàries es un capritx. S’ha intentat del dret i del reves amb la resposta negativa a qualsevol acord que no es possible per la democràcia de baixa qualitat espanyola, per tant posar aquest condicionant es disfressar un no a la independència per sempre.

En definitiva, suposo que la ciutadania cada cop veu més aquests paranys que ja no tenen cabuda.

ICETA I LA SEVA PRESÓ

De totes les reaccions d’aquests dies al preacord del full de Ruta, destaquem Herrera i el seu discurs anti convergent com a manera de defugir qualsevol posicionament sobre la independència catalana, sembla que la democràcia es aliena amb aquest polític i un partit que definitivament no vol acceptar un fet clar i un dret a decidir de la ciutadania que no es pot tergiversar. Per altra banda Iceta i el seu federalisme tronat, que en realitat es un combat contra la legitima opció independentista que tampoc vol acceptar. Realment ha posicionat clarament el se full de ruta al costat de Populars i del ranci nacionalisme espanyol amb presó inclosa pel que vulgui fugir democràticament de la gabia.

Bananes

Melcior Comes
Hi ha una manera de posar objeccions al procés català típica de la dreta. Consisteix en tancar-se en banda a qualsevol proposta del catalanisme, considerant-la ja d’inici una exageració immoral, contrària, a més, a unes determinades essències històriques, insolidària de fons, lletja en les formes, poca-solta en tot, etc.

La manera de fer-hi front des de l’esquerra, però, ja no se’n diferencia. Des que s’ha obert aquest meló sobiranista, hi ha dues menes d’esquerra contrària. Hi ha l’esquerra que és —diu— cosmopolita i oberta, que s’oposa a tot això perquè CiU hi té un paper important, i ja se sap que amb CiU no s’hi pot ésser gens simpàtic ni còmplice (‘la burgesia!’). Se senten ben còmodes en una Espanya governada per la dreta més caníbal i canalla; quan toca fer costat al catalanisme liberal per a mirar de tirar endavant un nou país, llavors surten totes les delicadeses.

Però també hi ha una esquerra jacobina i amb un fons autoritari inextingible, que, si bé no s’atreveix a mostrar la punta del tricorni de la Guàrdia Civil —com fa la dreta, per a tancar boques—, sí que li agrada de tant en tant fer sonar la paraula autoritat, no sigui perquè ningú els tregui la pols de la poltrona. El senyor Iceta, així, s’ha atrevit a dir que ens espera la presó, i ho ha dit sense que li tremoli la veu, donant a entendre que ja li està bé que els nostres representants —els de la folgada majoria…— acabin entre reixes, tot per a voler un estat propi, al marge d’aquesta Espanya fosca i terrible, que precisament treu el nas en paraules com les seves. La presó o l’abisme. Quin vertigen.

La invocació a la presó és especialment preocupant. Que vingui dels hereus d’un suposat antifranquisme ho fa més patètic encara. Hi va haver un antifranquisme de discoteca, com ara hi ha un federalisme de dissabte, de botifarrada popular amb algú de Madrid o de Càceres que ha vingut d’excursió, algú ve a fer un discurs sota un pi, en algun municipi de platja. Hi ha un federalisme que no compromet a res, que és com un aquell republicanisme dels que besen les pantofles al Borbó i després se’n va a una manifestació amb els colors de la bandera republicana als calçotets.

Iceta voldria una alternativa al sobiranisme, però és incapaç de signar amb ningú —que no sigui la seva tieta— un full de ruta federalista i creïble —mínimament—, i això, si bé no està condemnat amb penes de presidi, sí que el fa obsolet en la cosa política nostrada. El fracàs del federalisme d’Iceta és un dels fonaments de la força indeturable del sobiranisme. Si Iceta no fos un fracassat en política no parlaria com ho fa, i el sobiranisme no tindria aquest múscul. Quan els Icetas de torn no troben suports per als seus tricicles, llavors és quan des del catalanisme es treu el geni, i no li queda més remei que inventar una altra cosa —sobiranisme, una mica a la brava—, almenys si es vol sobreviure i garantir que el país no sigui una altra València, però sense taronges.

Iceta parla de presó pels altres, però en el fons sap que per ell no queda altra cosa que el cementiri d’elefants, un càrrec al Senat o en alguna baronia socialista, en pagament dels antics serveis, o per simple caritat corporativa. ¿Per què no amenaça amb la presó als senyors del PP, grans violadors de lleis, lladres barbuts i incomplidors, a més, dels preceptes d’aquest Estatut que ell idolatra? Iceta vol guanyar, peti qui peti, i s’estima més una Espanya unida per la força dels barrots que no la divisió tranquil·la, orquestrada per la simple deriva de les urnes. N’hi ha que són demòcrates fins que els toca perdre. Llavors s’estimen més que tot l’invent se’n vagi a la merda. Entre la presó i les urnes trien la presó, sobretot si dins la presó poden seguir figurant alguna cosa.

Jo puc entendre que, enfront de la manera tradicional de fer les coses, el sobiranisme imposa una certa heterodòxia. Pot haver-hi una manera d’emancipar-se ‘legalista’, però ja sabem que d’aquestes formes no en volen saber res, a Madrid. Seria bo anar-se’n negociadament i amb un somriure d’orella a orella, i de reforma en reforma, pactant els terminis i els passos, però d’això no en volen ni a sentir a parlar. Si ens regíssim per la lògica ‘política’ de fa cent anys, ja haurien caigut bombes sobre Barcelona. Però ara mateix no poden fer cap desastre, encara que somiïn amb cadafals i sembla que els agradaria veure penjats uns quants gats dels fanals del Passeig de Gràcia.

Ara mateix s’està negociant, sí, però per la força dels fets consumats. Quan no hi hagi més remei, o bé s’imposarà la força bruta o bé s’acceptarà que no hi ha res per fer, i que Catalunya ja està perduda per Espanya. De moment, dissimulen la seva pròpia impotència —la impotència de la dreta, que és mentalment incapaç de canviar, i la impotència de l’esquerra, que és incapaç d’avançar— amb amenaces i escarafalls de pallasso progre, amb comparacions amb ‘repúbliques bananeres’ o amb invocacions a lleis que ni ells mateix saben què diuen ni per a què serveixen. Bona tarda

DELIRIS I AGRESSIONS

Dos fets han marcat les últimes hores per veure com l’Estat espanyol tracta la nostra democràcia i els nostres anhels. Per una banda el veto instigat per l’Estat a Bielorrussia a la Selecció de Futsal Catalana en el Mundial on s’havia classificat als terrenys de joc i ara a tots aquells que critiquen els xiulets als himnes i la barreja de política i esport, n’han donat un gran exemple. Per l’altra la reacció del Govern espanyol davant el preacord del full de ruta independentista i el seu possible tractament als Tribunals, com si fos una llei o decret formal. Això si que es un deliri.

Efectivament la seleeció catalana de Futsal, que es Futbol Sala amateur i fora del paraigues de la FIFA, ja ha participat en molts campionats i es reconeguda oficialment. Ara des de Bielorrussia on es disputa aquest Mundial s’ha vetat la legitima participació a Catalunya i Taiwan segons diuen per no molestar Espanya i Xina respectivament. De fet ja se saben pressions de l’Ambaixada espanyola en aquest sentit, de fet aquesta ja va aclarir que aquesta selecció no representava Espanya i que era il·legal.

Un nou cas flagran de barreja política i esport. Una paranoia sense fi, parla de ser il·legal quan les federacions son entitats privades i manipula barroerament les competicions esportives pel seu interes de bandera i pandereta en aquest cas com les millors èpoques de les dictadures exemplars. Una paranoia que nomes podrem resoldre amb un Estat propi, d’altra manera els nostres esportistes també seran els perjudicats, i sisplau ara no vull tornar a sentir les xiulades a l’himne com arma contra Catalunya, quan les seves primeres víctimes son els esportistes, per cert legitims.

Per altra banda la democràcia a cop de Tribunal que es com tracta Espanya la qüestió catalana arriba a límits absurd amb un preacord programàtic entre partits i entitats elevat a la categoria de llei suprema per portar-ho al Tribunal. Vigileu el ticket de la compra del Super que no hi hagi alguna irregularitat, us podeu trobar declarant a l’Audiència Nacional amb la llei antiterrorista sobre el vostre cap. Un altre exemple del trist paper espanyol en aquest afer, que podria aprofitar per recuperar, si es que alguna vegada n’ha tingut un pel de credibilitat democràtica. Suposo que seria demanar massa.