ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA MEMÒRIA OBLIDADA

Encara que jo no he viscut aquesta època per la meva edat, veient el dimarts el reportatge sobre els internats de la por, i el testimoni esfereïdor de les víctimes del franquisme que van patir tortures i tot tipus de vexacions per part del règim del terror i l’església catòlica, soci indivisible del dictador sanguinari, referma clarament que exigim justícia com diu el Quim Torra, i no ens podem conformar amb saber la veritat amagada, cal exigir responsabilitats, i cal desemmascarar una falsa transició cap a la perpetuació d’una part de la història fosca i sagnant que ha deixat a les víctimes indefenses i als botxins amb premi. Prop de 40 anys desprès es intolerable en qualsevol estat democràtic i una burla per la societat que la composa.

Recordo i exigeixo

Quim Torra
El centenari del genocidi armeni, un dels moments més horripilants de la història de la humanitat, s’ha commemorat aquests dies, sota el lema de “Recordo i exigeixo”. Al Born vam tenir l’honor de celebrar l’acte central a Catalunya, conduit per l’arquitecte Armen Sirouyan, i la participació de Joan B. Culla, Llibert Ferri, Maria Ohannesian, Manuel Forcano i de l’ambaixador d’Armènia a l’estat espanyol.

L’acte es va tancar amb unes cançons. “Sense música, Armènia no es pot entendre”, va dir Forcano, i les obres de pare Komitas van sonar plenes de nostàlgia i força.

“Recordo i exigeixo”. No es tractava tan sols d’un exercici de memòria, sinó que hi bategava el deure a l’exigència de la justícia.

Dimarts, TV3 va tornar a oferir-nos un d’aquells reportatges esfereïdors sobre el nostre passat recent, durant el franquisme, “els internats de la por”. De nou, va semblar-me que res no té sentit si, a banda de recordar i practicar la memòria històrica, no s’exigeix justícia pels crims comesos.

Enguany, commemorarem el 40è aniversari de la mort del dictador, que reposa a la seva tomba faraònica del Valle de los Caídos, aquell mausoleu de mort, vergonya de qualsevol demòcrata. També commemorarem el 75è aniversari de l’afusellament del president Companys, l’únic president democràtic d’Europa occidental assassinat pel feixisme. En ambdós casos, no podem limitar-nos a un exercici de pura memòria, sinó que cal, més que mai, exigir justícia.

Cal jutjar Franco i el franquisme, cal jutjar la mort del president Companys i dels seus autors materials i intel•lectuals. Hem de passar de la memòria a la justícia.

El triomf pòstum del franquisme va ser un quid pro quo de resultats nefastos per la democràcia: silenci històric i neteja del passat feixista a canvi de la reinstauració borbònica. Espanya no va voler jutjar-se a sí mateixa. Les estructures de la dictadura van sortir intactes de la transició. El feixisme espanyol és l’únic feixisme europeu que no s’ha penedit de res, ni ha rebut la més lleu sentència condemnatòria.

Ens hem guanyat el dret a la memòria, però ara cal guanyar el dret a la justícia, l’única manera de tenir accés a la veritat.

No n’hi ha mai prou de memòria i de justícia, s’ha d’anar construint dia a dia. Com la nació, és un plebiscit diari. Perquè la memòria no és passat, sinó futur. La justícia sobre els crims polítics no ens explica els temps antics, sinó que ens permet mirar endavant -en un futur crític, democràtic i lliure- . El dia que deixem d’exigir-nos justícia, l’oblit, expectant, traïdorament alerta, ocuparà el seu lloc.

I així com, des del punt de vista dels ciutadans, podem parlar del dret a la memòria, com la lluita col.lectiva per a formar part de la història. i d’assolir la veritat, i de ser, de reconstruir allò que no se’ns va explicar, que no se’ns va voler dir, al seu davant hi ha el deure de la justícia, que pertoca a les institucions. Govern i Parlament, han de conjurar-se per assolir la justícia que no s’ha aconseguit. La independència ha de servir també per aconseguir la justícia manllevada.

Recordo i exigeixo que es faci justícia a totes les víctimes de les tiranies i les dictadures del món. Recordo i exigeixo que es faci, doncs, justícia al franquisme i a la seves víctimes.

LES LLISTES FANTASMA O FRAUDULENTES

La mesquinesa no te límits i la falta de valors democràtics sòlids es una evidència que permet justificar el que no te cap justificació i que apart es una burla i un frau per la ciutadania que assisteix a aquest espectacle amb estupefacció i separant cada cop més la política de la societat, cosa res desitjable en qualsevol democràcia que vulgui evolucionar.

Parlo de les llistes fantasmes de Populars i Socialistes. Aquelles llistes d’aquests partits amb poblacions i candidats desconeguts i que mai ni tant sols han trepitjat el poble. Per exemple la badalonina Aroa Arauzo, escàrrec de confiança de l’Ajuntament de Badalona, i ara responsable de l’oficina del Parlament Europeu del PSC a Barcelona, i ara cap de llista a Ogassa (Ripollès), o Estamariu on qui vulgui votar PSC es trobarà una noia de 23 anys de l’Hospitalet de Llobregat. Son nomes 2 exemples d’aquest frau i vergonya en tota regla.

Es curios sentir Sanchez Camacho dir que han tingut moltes dificultats en trobar candidats per la por del sobiranisme als pobles, i per tant han optat per substituir les persones del poble per altres candidats fantasma, o de Jaume Collboni que apunta que tothom ha de poder votar llistes de progrés i que son una simple anècdota.

Realment cal tenir molta barra per culpar el procés independentista d’aquest frau, de quina por ens parla, de la gent que precisament vol resoldre la qüestió votant com es el moviment sobiranista, o no admetre que la ciutadania en molts llocs dona l’esquena al seu projecte i per tant no te candidats. En Collboni parla d’anècdota quan una quarta part, unes 150 son fantasmes. O sigui la seva baixa de candidatures respecte altres comicis i afegim aquest frau, la xifra seria molt inferior i deixaria molt clar la perdua total de pes d’aquest partit i el seu projecte espanyolista. Per altra banda ens diu que la gent te dret a votar progrés, no hi ha dubte que segur que en aquests pobles hi ha altres candidatures que també el representen, no crec que tinguin l’exclusiva en aquest aspecte.

Tanmateix, no n’hi ha prou amb aquest frau a la ciutadania i elector, que també hi ha el frau econòmic per les subvencions electorals rebudes amb un diner públic per un frau de llistes que hauria de ser penalitzat.

Realment cal modificar la llei electoral, cal ser més transparent i impedir aquestes llistes artificials en determinats partits que no es corresponen amb el pes real que tenen, i cometen un doble frau a la ciutadania i a la democràcia. Cal exigir empadronament al municipi i una llista real, una nova lliçó de l’ètica democràtica d’uns partits cada cop més residuals a Catalunya.

EN DEFENSA DE GAIZKA GARITANO

Un incident que marca el tarannà d’un Estat sencer, coses que no canvien en el temps i que demostren la uniformitat i la manera de fer d’un Estat que no vol evolucionar endavant, i que per suposat no es creu, n’hi ha cregut mai el tema de la pluralitat dins seu.

A la sala de premsa de l’Estadi de l’Almeria, l’entrenador de l’Eibar contestava amb Euskera als periodistes bascos allà presents, i posteriorment pensava passar al castellà per la resta de periodistes espanyols. Les continues interrupcions i gestos de desaprovació, malgrat que el delegat de l’èquip andalús constatava que era normal, igual que quan el Barça visitava aquests camps que la premsa catalana ho fes en català primer i posteriorment en castellà per la resta, tot va ser inútil fins la marxa indignada de Garitano.

Ahir vam sentir el periodista Eduardo Inda dient que a Espanya s’ha de parlar una llengua que entengui tothom, la resta es provocar. Demanava traductors o contestar en castellà, i es preguntava perquè parlava una llengua que nomes entenien dos persones a la sala de premsa, i va posar l’exemple d’un sopar amb varies nacionalitats però una llengua comuna usada per tots, i va reblar el clau preguntant si volien que continues amb anglès.

De fet, res de nou a l’horitzó. Una falta de respecte total per qualsevol llengua que no sigui el castellà, una intolerància i incultura que no varia en el temps. Es molt clar que la pluralitat lingüística a l’Estat espanyol es una llengua oficial i alguna més folclorica sense cap tipus de reconeixement i amb la mentalitat d’alguns que es parla per molestar bàsicament. l’Afer de Garitano torna a deixar palés la diferència per exemple, si la llengua fos l’alemany per periodistes alemanys o finesa per periodistes finesos, ara be, quan es tracta de català o euskera la cosa ja canvia i la seva normalitat no pot ser utilitzada per la resta, deixant molt clar com ens diu Inda que Espanya s’ha de parlar una llengua i la resta no son benvingudes, de fet son per provocar com diu en la seva mesquinesa de discurs.

Es un argument i prova més per veure que el català o l’euskera son enemics a batre i no riquesa cultural propia, es a dir som aliens, ja que la diferència que surt de la uniformitat de l’Estat es rebutjada, i per tant el discurs de tots som iguals fa aigues per tot arreu. No ho som, ni ho serem, per tant no passa res, podem ser bons amics, però cadascú dins la seva terra i no intentar barrejar l’oli amb l’aigua, que com es sabut no es poden barrejar.

FEM-HO FÀCIL

Assistim aquests últims mesos al discurs insistent de la caverna espanyola, el nacionalisme ultra espanyol dins de Catalunya i fins hi tot el famós “Puente Aereo” sobre el desinflament de l’independentisme, el desprestigi del 27S i últimament el rumor de l’avançament electoral espanyol el mateix dia per desactivar l’afer català.

Abans que res, cal serenitat i actuar amb conseqüència, tots sabem que el 27S ens ho juguem tot i si juguem be les cartes serà un fet imparable, i tots sabem veure la realitat i les proves irrefutables. Posem l’exemple del passat divendres on el Palau Sant Jordi de gom a gom a pesar de la data, el temps i altres inconvenients convida a l’optimisme. Les desaforades declaracions de Carina Mejias, candidata de Ciudadanos a l’alcaldia barcelonina acusant de colpista l’ANC, recordant que nomes representa als seus socis i el caràcter no plebiscitari del 24 de maig fa notar els nerviosisme imperant i la por a que aquesta mentida del desinflament no sigui suficient. De fet es curios com es volen canviar els papers i fer passar el dret a decidir lliurement del poble per feixisme, i recordar qui representa a qui, com si aquesta senyora representes a Catalunya sencera, això si que son tics preocupants. Igualment decidir per la gent quin caràcter tenen les eleccions sense escoltar-les també seria força preocupant, suposo que ja ho anirà aprenent abans de tornar a sortir de to, es el que te quan la democràcia mana.

Tanmateix si omplir un Palau Sant Jordi es desinflament o fer una Via Catalana o una V de 2 milions de persones recentment, ho podem comparar en omplir un Teatre de 700 persones per part de Sociedad Civil Catalana l’altre dia o les manifestacions convocades per l’espanyolisme que amb prou feines omplen la part central de la Plaça Catalunya. Això son dades i que semblen prou clares per no donar cap tipus de dubte.

Per altra banda, ara toca la por de l’avançament electoral per fer-lo coincidir amb el català, de fet son rumors sense base, ni tant sols notícia, per tant no hi ha tema. En el supòsit que finalment fos una realitat i com diu en Vicent Partal en el seu escrit d’avui a Vilaweb, on es el problema?. Sí ho fem fàcil i amb serenitat els partits signants del full de ruta al voltant de la taula decidirien per exemple avançar les nostres eleccions, endarrerir o qualsevol altre opció i fi del problema. No es pot viure amb un ai al cor constant per coses que un poble madur pot solucionar i el més important nomes depèn de nosaltres. Qui vulgui fer càlcul electoral de tot això quedarà automàticament des legitimat per sempre. Fem-ho fàcil.

EL FRANQUISME I L’INDEPENDENTISME

Ahir era l’aniversari d’aquesta entitat de dubtós origen i rerefons anomenada Sociedad Civil Catalana. De fet el que abans dissimulaven, ara ja es una evidència a cada acte sense complexos, un nacionalisme ranci sense miraments i cap argument. Ara ja reblen el clau comparant les mobilitzacions de l’ANC amb el franquisme, dient que uns van entrar per la Diagonal i altres per la Meridiana, en referència a la propera Diada. Ens diuen que intentem evangelitzar els que encara no son creients. Criden a la mobilització general davant la dinàmica asfixiant del món independentista i vinculen aquesta amb el interessos de la burgesia catalana, una resposta egoista de les classes mitjanes i altes a la crisi econòmica en aliança amb el nacionalisme identitari de les comarques, obeint el fill de l’amo “Artur Mas”, el to capellanesc d’Oriol Junqueras i la coherència de David Fernandez.

Com el bon nacionalisme espanyol excloent i imposador tornen a banalitzar el nazisme i en aquest cas el franquisme, estan al mateix cistell amb una demanda democràtica que no els agrada, però democràtica i pacífica. Es curios que aquesta vingui del seu president Josep Ramon Bosch, que ha participat en actes de la Fundación Nacional Francisco Franco i declarat admirador de Blas Piñar. Com podem comprovar tot un exemple de puresa democràtica vaja.

Es indignant que aquesta gent amb total impunitat i amb uns currículums que espanten es dediquin a comparar democràcia i totalitarisme brutal. Diuen que mobilitzar-se i donar arguments es evangelitzar, curiosament el que ells defensen no ho es, parlen de dinàmica asfixiant, quan la societat suposo es lliure de demanar el que vulgui i finalment parlen d’egoisme de classes mitjanes i altes davant la crisi, això ja es de traca i mocador, es veu que la gent també ha de reaccionar com ells creuen, de fet el totalitarisme ja ho te això, no creu en la llibertat.

En definitiva, la seva careta si es que algun cop ha estat posada ha caigut a terra i es mostren com el que son, nomes una pega, atribuir-se el nom de sociedad civil quan no hi ha dubte es representen a ells mateixos i els interessos que defensen per intentar barroerament evitar que el moviment de la societat catalana validat per la força del vot triomfi. Un paper trist, tant trist com el que fa l’Estat que defensen i que es veu esta per damunt de les persones i de qualsevol cosa al món. Tal com deia el feixisme ja ho te això també.

UNA INCERTESA AMB INTENCIÓ

A l’entrevista del Punt Avui al President Mas parlant de les eleccions al Parlament, ens trobem la frase que “previsiblement” seran el 27 de setembre, i es condiciona al suport parlamentari d’Esquerra i l’estabilitat política, alhora que ha expressat la seva queixa per perdre algunes votacions que no s’haurien de perdre. Junqueras ja ha contestat que els pactes son els que son, i nosaltres els complim sempre, i parla de ser i seran el soci més lleial del poble de Catalunya, encara que amb la lluita contra la corrupció o la igualtat d’oportunitats no canviaran d’opinió. Per exemple la propera setmana hi haurà votacions en l’àmbit sanitari que segurament tornaran a deixar sol el partit de Govern.

Ja hi tornem a ser, declaracions, males interpretacions o aprofitament periodístic que res de bé fa al procés. Segurament caldria mirar el context del moment per veure aquest dubte que planteja el President que entenem es irreal, ja que una decisió així comportaria la mort política de qui la formuli. La segona afirmació en forma de queixa cap als republicans, res te a veure amb el full de ruta i pacte traçat ja que s’enten que segons amb quins àmbits socials els models son totalment diferents, i apart es pot interpretar com un capítol més de la lluita electoral que succeirà el 27S, i que recordo no es precisament pel partit de Govern, que va presentar una proposta unitària, sinó precisament per l’aposta dels republicans que ara han d’assumir les conseqüències.

El dia 27 de setembre decidirem sobre la independència amb un full de ruta compartit, però alhora votarem diferents partits que amb els resultats a la ma, lideraran el procés i obtindrem majories i la veu cantant amb més força o menys. Els enfrontaments segurament seran inevitables i Oriol Junqueras en tindrà una bona part de responsabilitat que no hauria de defugir i intentar apaivagar sempre que pugui.

Ningú es resignarà a perdre les properes i històriques eleccions a Catalunya. Cal pensar que els partits son partits, i aquest canvi de mentalitat es complicat per moltes circumstàncies excepcionals que envoltin aquests comicis. Cal confiar que els esdeveniments portaran reaccions positives entre ells i apel·la a la responsabilitat dels líders polítics per estar a l’alçada del moment i no caure en el descrèdit malauradament habitual de la política.

Han de pensar que la societat farà aquest esforç, i aquest mereix la recompensa del mateix per part de les nostres formacions. Ens ho juguem tot, i ens necessitem tots.

UN PONT AERI EN HORES BAIXES

La reunió del President espanyol amb l’anomenat Pont Aeri, o sigui aquells empresaris catalans amb negocis a l’Estat espanyol i contraris a la decisió popular de la independència va passar força desapercebuda. Rajoy ha defensat l’actuació del 9 N proporcional sense referir-se a la querella per posar les urnes davant una trentena dels esmentats empresaris amb corporacions a Madrid i Barcelona. Insisteix amb l’oferta de diàleg sense caducitat, però en el marc de la legalitat, dient que no es permetrà la ruptura nacional. Ha posat en valor les ajudes per valor de 49 mil milions a Catalunya i ha posat èmfasi en el sentit comú.

Realment, un paper galdós el d’aquests empresaris que ja no fa por a ningú. Son intents desesperats d’aturar a un poble que ningú li dirà el que te o el que no te que fer. La democràcia dictarà sentencia, com pertoca l’època on vivim i les societats civilitzades. Rajoy ens parla d’actuació proporcionada quan han enviat via TC una querella al President de Catalunya i dos consellers pel gran pecat de posar unes urnes amb tots els impediments que no van poder evitar els més de 2 milions de vots, un èxit sense precedents. Avís per navegants, donar la paraula al poble, encara que sigui sense validesa legal en aquest cas te premi en forma de querella.

Tanmateix ens parla de diàleg, quan precisament no vol parlar del tema que ens ocupa i unilateralment diu que no permetrà la ruptura nacional, per damunt de la gent i de la propia democràcia, no hi ha dubte que el seu oferiment de diàleg fa temps que ha caducat i fa tuf de naftalina per no dir altra cosa. Un cop més enganya i parla d’ajudes a Catalunya, quan simplement es un prestec a retornar amb interessos, això no es una ajuda, cal ser cínic per dir-ho així, i més saben el dèficit fiscal de Catalunya que en aquest cas es una ajuda a Espanya però amb la peculiaritat que no han de retornar-lo, tot un regal.

Aquests empresaris reunits començant pel Comte de Godo i acabant per la cúpula de la Caixa o el Conseller d’Abertis veuen com el seu món de negocis amb la cúpula de Madrid s’acaba, i no serà un impediment per poder fer la decisió més important de Catalunya amb els últims 300 anys. Uns personatges que si tot el que poden fer son aquestes reunions galdoses d’esquena a la societat catalana tenen mala peça al teler.

LES CAUSES DEL DOLOR

El cas del noi de 13 anys matant un mestre en una escola a Barcelona ens ha trasbalsat a tots, tant per la forma, com pel contingut. No trobem una explicació raonable amb aquesta desgracia, i caldrà una anàlisi rigorosa per saber com hem arribat fins aquí.

De moment veiem reaccions cíniques com la del Ministre Fernandez Diaz demanant reflexionar sobre quin tipus de societat estem construint. Potser caldria recordar-li que es la societat que veu com es coarten les llibertats democràtiques de la societat catalana amb vinculacions constants amb el nazisme, amb comparacions amb el gihadisme o fent apologia del militarisme en Salons com el d’Ensenyament o de la Infància posem el cas, i que apart posa poc interès en els missatges xenòfobs contra els catalans en aquest cas o el recent accident aeri per posar dos exemples. Aquesta es la societat que preten construir el Ministre i que ara ens pregunta.

Mesquineses a banda, cal veure que no ens podem omplir la boca dels valors de l’escola i posteriorment trobar-nos en casos com aquest. Segurament la falta de recursos per dotar de professionals que tractin aquests nens amb malalties mentals on la detecció i el posterior tractament específic sigui un fet. No dubto que aquells que critiquen i donen les culpes a la Generalitat i al Govern català de les mancances a sanitat, ensenyament o altres ja estaran a punt, i com sempre sense mencionar que gestions millorables al marge, aquests recursos que ens falten marxen i no tornen, el que coneixem com espoli fiscal i que ara veiem amb cruesa com ens perjudica cruelment. Realment es un drama de grans proporcions, un territori que genera uns recursos per poder gaudir d’un estat del benestar a un gran nivell dins Europa, i que ha de conviure amb aquestes mancances bàsiques, en aquest cas amb un final macabre per llençar tots aquests recursos a un pou sense fons anomenat Estat espanyol.

Alhora, la deshumanització que provoca les imatges diaries provinents d’aquests estats on autèntics psicòpates sense fre ens ensenyen amb orgull la barbàrie més crua en nom de ves a saber que. Tot suma, una sèrie de productes d’oci que inciten clarament i normalitzen la violència com una cosa d’anar per casa, i una societat on els valors cada cop son més escassos.

Aquest cocktail explosiu ens porta a casos com el d’ahir. En la part que ens pertoca, no ens podem permetre perdre més recursos i cremar-los sense sentit. Ens cal un nou país i el 27 S entre moltes altres raons, ja en tenim una més, que malauradament ha costat una vida que ja no podrem recuperar.

A COP D’ENQUESTA

Les enquestes van caient una rere l’altre, i el que més intenten es marcar tendencia i influir en el possible electorat per uns interessos molt concrets, sobretot les dels mitjans privats que per la seva línia i públic que van dirigits poden portar una cuina molt més elaborada.

Aquest cap de setmana El Periodico, mitjà res sospitós de ser independentista, més aviat tot el contrari, ens presenta l’enquesta per les Eleccions espanyoles amb una graella de 4 partits destacats, amb els Populars amb 102-107 i una gran perdua de diputats, Podemos 78-82 estancat i a la baixa, PSOE 75-78 seguint la seva caiguda lliure, Ciudadanos 55-59 un convidat a l’alça i sense veure el límit, i posteriorment CIU 10-12 ERC 6-8 IU 2-4 UPYD 1-2 i altres formacions que completen la cambra.

Podem comprovar sempre en base a l’enquesta que el bipartidisme a Espanya s’ha acabat, encara que no es descarta ble una suma dels dos partits per governar davant les noves formacions. També una entrada de Podemos que sembla davant l’ambigüitat de les seves propostes ha frenat una ascens meteòric, uns socialistes a la deriva i en hores baixes, sense un liderat clar, esquitxats també per la corrupció i amb la tàctica del “i tu més”, però sense cap credibilitat, uns Ciudadanos amb Albert Rivera que agafa vots dels dos partits tradicionals i que sembla pesca en aigües dels desencantats espanyols, i no ha donat temps de fer forats en el seu discurs. Posteriorment destacaria l’enfonsament de IU engolit per l’entrada de les noves formacions, i UPyD amb Rosa Diez que es carn de desaparició política.

Pel que fa a Catalunya i amb un hemicicle com aquesta veiem com una entesa per un referèndum o una defensa del dret a decidir dels catalans es impossible i sense cap tipus d’esperança ben fonamentada. El federalisme imaginari tampoc entra en els plans d’aquesta composició i si alguna re definició constitucional, però per refermar una unitat espanyola imposada i sense cap alternativa.

En certa manera aquestes enquestes refermen la constatació que l’engany federalista de partits que en el fons defensen un nacionalisme espanyol que pretén anul·lar el dret a decidir dels catalans es fum sense cap opció, per si algú encara ho esperava, i desprès també que ni amb l’entrada de noves formacions no aconseguirem una sortida a l’escocesa que s’albirà impossible. Davant d’això cal concentrar les energies en nosaltres mateixos, un bon full de ruta compartit, el projecte de canvi a Catalunya, que es diu independència i anar fins al final amb l’aval de la societat catalana com a gran capital.

Qualsevol moviment, com ara veiem rebrà la resposta del TC i la seva suspensió, com veiem ara amb el Comissionat de la Transició Nacional, o la Llei d’Acció Exterior. Cal intel·ligència, que no vol dir servilisme i seguir el nostre camí.

RODRIGO RATO: UN ALTRA PROVA DEL FUNCIONAMENT DE L’ESTAT

Aquest exvicepresident del Govern espanyol, i Director entre d’altres de la famosa Bankia, alhora que elevat als altars de la gran bonança econòmica espanyola, un exemple de gestió i eficàcia ha estat acusat de delictes de frau, blanqueig de capitals i alçament de béns. El seu despatx ha estat registrat i s’han endut nombrosa documentació, fins hi tot ha estat detingut unes hores. Un nou exemple de l’Estat espanyol construït al voltant de la corrupció i el frau sense rubor.

No hi ha dubte que es un cop dur pel Partit Popular, que sembla ha fet d’aquestes pràctiques una manera de fer i viure que ha conviscut durant molts anys a les clavegueres de l’Estat. Cal dir que l’altre gran partit espanyol li segueix les passes en aquest sentit, i nomes cal veure recentment el cas de l’ERE a Andalusia per veure la magnitud de la tragèdia.

Un sistema confeccionat i adaptat per fer d’aquests lladres de guant blanc i de l’us del diner públic desviat a unes quantes butxaques un mode de viure i de fer. Una corrupció que va quedar en evidència amb la llei d’amnistia fiscal on més de 700 personatges amb una miserable quantitat quedaven lliures de pecat, però alhora mostraven la magnitud de la tragèdia. Grans obres, subvencions europees, espoli a Catalunya i mil i una connexions entre el poder econòmic i polític han estat la carta de presentació d’un sistema podrit i que ja be de molt més lluny.

El cinisme arriba a grans límits quan s’ha utilitzat aquesta xacra per atacar a Catalunya i el seu procés independentista. De fet nomes cal veure les primeres declaracions de dirigents del Partit Popular sobre el cas apel·lant a la presumpció d’innocència, si ho comparem amb el cas del President Pujol sobren les paraules.

A Catalunya hi ha corrupció evidentment, però res comparat amb l’Estat espanyol, incapacitat per donar lliçons de res. Cada poble finalment tria el seu model, així hem vist models d’Estat molt corruptes que al assolir la independència no s’han alliberat d’aquest llast, però també n’hem vist d’altres exemplars i que han girat la truita com un mitjó. Nosaltres tenim una gran oportunitat d’assolir les plenes competències, de crear el nostre propi model, i de deixar enrere aquesta manera de fer, no la podem desaprofitar. Si ens quedem ja sabem el que ens espera, una foscor que no ens deixarà per molt temps que passi amb el Rato de torn.

GESTOS PER LA CONFIANÇA

Tal com diu Quim Torra en el seu escrit, d’aquí al 27 S ens calen gestos per aconseguir que la ciutadania estigui cada cop més convençuda de votar el full de ruta cap a la independència independentment del partit que hi hagi al darrere. De fet l’Estat espanyol treballa per destruir la mateixa, podem veure la mesquinesa de la portada de La Razon i el vincul del jihadisme i l’independentisme o declaracions que poden confondre molta gent, com les del lehendakari Ibarretxe que veu la independència del País Basc i Catalunya l’any 2030, quan sap perfectament que Catalunya porta la davantera en aquest moment i te totes les condicions per aconseguir-ho molt abans, com a mínim per decidir-ho, concretament el 27 S, un altre cosa es el País Basc on el recorregut es veu encara llarg. Cal que la societat civil estigui a l’alçada i crei el clima necessari, i aquest Govern de Concentració posterior a les Municipals seria d’una gran ajuda, falta veure si no es demanar massa als partits i les seves misèries.

Governs de concentració el juny
Quim Torra
Catalunya s’aboca a les eleccions més importants de la seva història, el referèndum per a la independència del dia 27S.

És evident que el caràcter plebiscitari d’aquesta convocatòria vindrà tant per l’assumpció del poble d’aquest fet, com per la inclusió del full de ruta recentment aprovat en els programes polítics de les forces partidàries de la independència de Catalunya. Més que mai, els programes electorals seran la prova de cotó del 27S. Ells seran l’expressió de la voluntat democràtica dels catalans.

La pregunta que ens hem de fer tots, ciutadans, associacions i partits polítics partidaris de la independència, és com podem sumar més vots pel Sí que mai. Què és el que podem fer, cadascú des de les nostres responsabilitats, per convertir el 27S en el dia de la victòria del Sí?

I més enllà de llistes, manifestacions, concentracions, proclames i conferències, el que realment ho canvia tot és la determinació i la confiança que ens disposem a fer-ho.

Unitat, urnes i independència, aquella fórmula que ens ha portat a ser on som, vol dir exactament això, unitat, urnes i independència. Però ara ho necessitem en gran superlatiu, màxima confiança i màxima unitat estratègica i d’acció. Els dubtes, les ambigüitats, els missatges equívocs, la politiqueria, per entendre’ns, resten també com mai, intoxiquen.

Només si les entitats de la societat civil ressusciten l’Ara és l’hora i es posen a treballar en comú, i només si els partits polítics traslladen tones de confiança a la ciutadania deixant clar que comparteixen aquest objectiu polític de la independència i que aparquen la tàctica partidista, ens en sortirem.

Però si el determini és cert –i no en dubto-, què millor que sumar forces independentistes en els nous governs dels Ajuntaments a partir de juny? Què millor que sumar forces independentistes en els nous governs de les Diputacions a partir de juny? I què millor que sumar forces independentistes en el govern de la Generalitat que, des de juny, tindrà com a tasca fonamental preparar el referèndum tunejat d’eleccions al Parlament del 27S?

La confiança necessita gestos, no és una esperit, s’esvaeix si no comporta acció. El missatge que arribaria al poble de Catalunya si l’endemà de les eleccions municipals el govern català incorpora consellers independents i d’ERC (i evidentment que caldria convidar les CUP) seria d’un efecte extraordinari i una declaració a Espanya i al món políticament d’un valor extrem, que gairebé ja garantiria el caràcter plebiscitari del 27S i posaria en alerta les cancelleries mundials.

Les dificultats de votar Sí entre diferents llistes –i jo ja saben que era partidari de la papereta única del Sí- les hem de resoldre encara amb més confiança. Govern de concentració + marca comú + pla de ruta comú podria ajudar a “referenditzar” les eleccions, portant-nos a la votació històrica del Sí en la primera sessió del Parlament de Catalunya després del 27S.

AMAGAR EL PAÍS

Aquest dimarts en una trobada amb altres batlles catalans, els alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida negaven el caràcter de primàries del 27S les eleccions locals properes i defensaven la clau local com a primordial. Altres alcaldes defensen que els Ajuntaments escollits ara seran els que hauran d’estar al costat del Parlament i del Govern que resulti del 27 de setembre, per tant la perspectiva nacional serà fonamental. Ros ha negat aquest caràcter de primàries i diu que Catalunya l’hem construït el Govern i els Ajuntaments i els ciutadans escolliran l’alcalde que considerin millor per dirigir la ciutat, independentment dels interessos de país.

Efectivament, el caràcter plebiscitari del 27 S, tant temut per les formacions contraries a la independència, i m’agradaria dir contràries a la democràcia. Ho vull aclarir, ja que la primera opció és legitima, la segona evidentment no. Aquestes mateixes formacions que posen tot l’emfàsi en negar que les eleccions al Parlament es converteixen en un referèndum, i que ells han negat en el seu dia, com totes les iniciatives per poder dur a terme i escoltar la veu de la ciutadania. De fet sentint per exemple Iniciativa negant aquest caràcter del 27 S i dient que no poden ser substitut de res, sense explicar que no hi ha pla B possible em sembla d’un cinisme esfereïdor.

Pel que fa a les Municipals, evidentment que en un context normal, el tema local seria el primordial, però el context no es normal, i ho saben perfectament, per tant les Eleccions locals tampoc ho poden ser. Els agradi o no el 27 S, si hi ha una majoria a favor de la independència, iniciarem el procés de desconnexió i el món local haurà de donar suport com la part més propera al territori i clau per l’èxit del procés. Per tant no es pot viure alié el que succeeix al territori i al que demana la societat. Ros i Ballesteros pretenen això, actuar com si no passes res, i encara que no els agrada, la situació del país es la que es i les demandes de l societat son les que son. Voler fer passar gat per llebre no seria una resposta intel·ligent.

Ha arribat l’hora de simplement ser demòcrata, deixar els interessos de partit al calaix, i acceptar que aquest tema ha de passar per les urnes per resoldre la situació. Evidentment les Municipals seran la primera oportunitat, i independentment de la clau local, aquesta viu dins un context nacional que precisament s’ha de re definir, i tothom hi es convidat.

NI RAONABLE, NI RACIONAL

El ministre espanyol Luis De Guindos opinava amb aquestes dues paraules de la possibilitat de la independència catalana. Es un no cas ja que diu no portaria enlloc i tothom perd amb ella. En el Circulo Ecuestre ens diu que hi ha hagut alguns processos similars on tothom ha guanyat, curiosament el nostre es al contrari. Ha tret l’exemple del FLA per no deixar caure els territoris i deteriorar els serveis públics i defensa que Catalunya es vital per la recuperació econòmica.

Suposo que deu considerar raonable i racional la portada de l’ABC on tota la portada relaciona el gihadisme i l’independentisme amb un comentari on diu que el Parlament Català va rebre honors a 50 líders islàmics el 2012 que van ser adoctrinats sobre la realitat catalana i parla d’estranyes relacions del món sobiranista subvencionat per la Generalitat i certs imams radicals. Com també deu ser raonable la portaveu de Ciudadanos Carina Mejias que referent a l’ANC diu que no es pot reptar a l’Estat sense conseqüències, referit a la crida de l’entitat a desobeir les institucions espanyoles i lamenta que s’utilitzi la ciutat com escenari d’actes de deliris independentistes. Son populistes i nomes interessen alguns. Si ella fos alcaldessa no autoritzaria les concentracions.

Realment aquest raonable i racional com es podia suposar es selectiu i sempre en contra de qualsevol voluntat dels ciutadans catalans. El ministre d’economia, diu que tothom perd amb ella sense cap tipus d’argument i contràriament a tots els estudis fets fins ara i els precedents ja viscuts. Curiosament altres si que tots surten guanyant, però Catalunya per una raó inexplicable es diferent i fa que tothom perdi. Posar l’exemple del FLA com a gest de salvació, es d’una gran perversitat, ja que es un prestec amb interessos, no cap regal, i si ara son més baixos, es perquè l’Estat com diu en Mas Collell també son més baixos, per tant no es cap regal, i més sense esmentar el dèficit fiscal català d’unes proporcions úniques al món i que evidentment si que perjudiquen la nostra economia, tenim l’exemple de Daimler al Port de Tarragona per culpa del tercer fil inexistent, quina llàstima que no ha recordat això.

Per altra banda, les portades mesquines i repulsives d’aquests mitjans al servei del nacionalisme ranci espanyol son una mostra més don poden arribar per desvirtuar la realitat i mostrar sense arguments falsedats sense cap rubor amb l’única finalitat de desorientar als ciutadans.

Per últim la candidata de Ciudadanos mostra el seu tarannà democràtic amb intencions de no autoritzar manifestacions que han reunit els últims 3 anys al voltant de 2 milions de persones, simplement perquè no son del seu gust. Suposo que les del 12 d’octubre deuen ser molt ben rebudes. Alhora confon populisme i interès d’alguns, quan simplement son democràtiques, pacífiques, gegantines i mostren l’anhel d’una part molt important de la ciutadania catalana que ho vol validar a les urnes. Suposo que deu pensar que son aparells diabòlics ja que permeten expressar l’opinió de la gent que evidentment no l’interessa.

En definitiva si això son els exemples racionals i raonables, visca la irracionalitat.

XAVIER VINADER: LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ

La mort de Xavier Vinader deixa un buit en el periodisme de raça i el que no te por i destapa alló que molta gent sap, però no s’atreveix a dir. El terrorisme d’Estat a l’Estat espanyol, la farsa de la transició i les elits de l’extrema dreta fent i desfent sense cap tipus de control i amb el beneplàcit del governs de torn sense rubor.

No hi ha dubte que les amenaces i els perills van ser constants en la seva vida, baixar a les clavegueres de l’Estat i destapar unes interioritats tant fosques te un preu, com va ser l’exili i posteriorment una estada a presó, encara que imagino el més difícil conviure amb les amenaces constants. De fet la lluita contra el terrorisme d’ETA per part espanyola te episodis realment bruts i sòrdids,alhora que impropis de qualsevol estat democràtic. La creació dels GAL es un exemple de les maneres de fer heretades del franquisme i amb terrorisme de guant blanc sense cap tipus de responsabilitat política.

El frau de la transició amb les regles dictades pels botxins, sense cap reconeixement a les víctimes, i canvi de disfressa de feixista a demòcrata per art de magia de personatges com Fraga Iribarne, amb les mans tacades de sang i sense cap perdó a la seva boca fins al final es un clar exemple de com es van fer les coses.

Una democràcia on el silenci de la memòria es la política a seguir mai pot ser bo, excepte pels culpables esclar. Ni les recomanacions de l’ONU diversos cops, ni l’exemple d’altres Estats en situacions similars i on en part s’ha restituït l’honor a les víctimes i s’ha portat a la justícia diversos culpables sempre ha estat ignorat, exemples com Martin Villa reclamat per la justícia argentina i negat per l’Estat son esfereïdors.

Judicis de fireta com al President Companys, únic president escollit democràticament a Europa afusellat es mantenen en peu i organitzacions com la Falange segueixen vives i legals, fins hi tot una sala del Congreso de los diputados es dedicada al “Generalisimo” com si Alemanya fes un homenatge a Hitler per exemple, i tants i tants exemples del podriment a existent.

Moltes d’aquestes coses van ser afrontades per Xavier Vinader i aquesta excepció no pot passar desapercebuda i veure que aquest Estat s’ha transformat però no ha canviat, una evidència molt clara i rebutja ble.