Arxiu mensual: desembre de 2014

EL FULL DE RUTA D’ICETA

El líder del PSC Miquel Iceta va explicar ahir el seu conte de fades particular, i es va erigir en veu de la majoria dels catalans, cal dir que es un tic que tenen alguns polítics de voler parlar del pensament d’una bona part de la societat en base als seus propis desitjos o pensaments.

Ens diu que Catalunya viu atrapada en el mono tema de l’independentisme, exclamant clarament que els catalans ni la volen, ni ens convé, afegit que ni tant sols sembla possible. Afirma que hi ha catalans que no son independentistes, i que la majoria vol un acord amb Espanya amb una reforma constitucional que condoni deute de les autonomies per un nou sistema de finançament més just, i blindatges de competències com llengua i cultura. El procés diu silencia el problema més greu, com es l’atur massiu. Afirma que demanar la independència no es la millor manera de negociar un nou estatus dins el marc espanyol. Parla del fracàs del 9 N, i de que el món camina cap a sobiranies compartides i no independències unilaterals que per suposat no tenen res a veure amb els casos ja viscuts.

Realment, la seva conferència la ves signat tranquil·lament els Populars o Ciudadanos per exemple. Es trist que com deia una persona obvii la realitat i s’erigeixi com a pensador per tots sense cap base, per acabar d’adobar-ho diu que no ens convé i que es impossible. Seria bo preguntar si els Estats creats fins ara no els convé ser-ho, ja que sembla una carrega més que un benefici, i sap que no es així. Sap que per vies democràtiques tot es possible, o es que no creu en la democràcia.

Tanmateix ens proposa un nou i ja en van mil sistema de finançament i blindatge competencial. Una cosa que no ha demanat ningú i que ja hem viscut molts cops amb governs socialistes espanyols inclosos, i que al final mai han complert. En el seu marc mental que acaba als Pirineus se li hauria d’explicar que no volem un nou estatus dins Espanya, sinó ser Dinamarca, Àustria o Holanda per posar exemples. Estic dacord amb les tendències cap a sobiranies compartides, però cadascú com ell mateix, no veig cap Estat que renuncii a ser-ho en benefici d’aquestes unitats.

En un allau de demagògia posa com a punts contraposats independència i atur. No son complementaris, i si no ho son, crec que la resta d’Estats independents fan polítiques contra l’atur. Precisament a Catalunya un avançament del model social va lligat a la independència i les eines que et proporciona, que per cert ara ens fa impossible al no gaudir-les de lluitar activament contra els problemes.

Per últim, vendre fum d’una època passada que ja no tornarà, te un inconvenient molt gran, ni es creïble, ni ningú l’ha demanat, apart de portar al descrèdit personal i com a partit.

JOC BRUT SENSE ATURADOR

Quan un procés democràtic que no va contra ningú fa forat i te el recolzament d’una bona part de la societat, que a més el vol simplement validar amb el vot per acceptar el resultat, hi ha una difícil manera de rebatre amb arguments, més enllà de l’exabrupte i les males maneres.

Precisament aquestes son les que l’Estat espanyol intenta per justificar el que no te justificació amb una democràcia del sud d’Europa. Ciudadanos anuncia en el seu web un espai perquè els pares i professors puguin denunciar adoctrinament a les escoles catalanes. Per altra banda la diplomàcia espanyola ha intentat boicotejar un acte organitzat pel Diplocat a Viena per explicar les reivindicacions catalanes distribuint pamflets recordant la Constitució.

Pel que fa a Ciudadanos, després del ridícul fet amb la denúncia de beques menjador vinculades a la llengua catalana i que van acabar amb una rectificació i disculpa, ara amb la mateixa línia xenofòbica intenten denunciar una escola de Manlleu per una Nadala amb versets dedicats al procés català en clau d’humor. Realment sona a acudit, però aquesta es la gran preocupació d’aquest partit que desprès reclama que el sobiranisme s’ocupi dels problemes reals. Tota una paranoia trista de l’espanyolisme ranci i populista que ens volen vendre.

Més serios em sembla que la Diplomàcia espanyola, recordo pagada amb el diner públic que aportem tots, dediqui els seus esforços en malmetre la imatge que se suposa representen hi haurien de cuidar, vetant presentacions de llibres o intentant fer cops d’efecte en forma de repartiment de pamflets en un acte informatiu sobre el nostre procés, intentant desacreditar-lo i recordant la indissolubilitat de l’Estat, on per suposat no ens semblem a cap dels cassos que ja han succeït.

Tot plegat, dona idea de com la desesperació de veure que el procés no es pot aturar amb males arts, i sense entendre que una majoria de la societat catalana ho reclama i ja ha realitzat la desconnexió d’aquest estat amb febleses democràtiques tant evidents.

POSAR SENY

El president espanyol ens demanava aquest cap de setmana posar seny, una expressió ben catalana, alhora en un altre nivell, en Marhuenda trobava una candidatura transversal un despropòsit antidemocràtic. Per tant, fent cas a Rajoy, posar seny significa trobar un acord per fer possible aquest referèndum en forma d’Eleccions anticipades i amb una candidatura prou clara per ser entesa per tot el món. Alhora i sabent el tarannà del periodista esmentat, vol dir que una candidatura així es precisament el desllorigador democràtic del procés. Per una vegada que ens donen bons consells, caldria aprofitar-los.

Veritables eleccions plebiscitàries
Agustí Bordas
Hom sap prou bé que les distraccions poden ser perilloses per a l’atleta que avança amb empenta; no només corre el risc de perdre embranzida, sinó que pot acabar ensopegant. D’ençà de l’èxit del nou 9N, les forces conservadores espanyolistes –tant se val si de dretes o bé d’esquerres– han intensificat una campanya de fum i miralls –sigui per la via demoscòpica o bé mitjançant inconcretes reformes constitucionals– per aconseguir desviar el focus central de la política catalana, és a dir, la creació d’un Estat català independent. Segons sembla, afirmen “poder” renovar un statu quo hispanocèntric.

Per acabar d’enrarir l’ambient, hem tingut un inconvenient recordatori de l’endèmica mesquinesa partidista del catalanisme polític. Caldria recordar a tots els opinadors nostrats que la Generalitat sota control espanyol està avançant, des d’un punt de vista financer i competencial, cap a la irrellevància. Així doncs, el lideratge de la Catalunya autonòmica serà, ben aviat, equivalent al domini d’un imperi de cendra.

Paral•lelament al debat estrictament independentista, el “sobiranisme conjuntural”, que defensa un “Sí-Sí” contingent a l’absència d’una hipotètica 3a via, viu amb incomoditat la noció d’unes eleccions plebiscitàries enteses com a punt de no retorn en el procés independentista. No obstant, caldria aclarir a tothom que per poder considerar les properes eleccions en clau plebiscitària –i en el benentès d’una victòria independentista– és indispensable la declaració d’independència com a primera votació del nou Parlament constituït. Certament, cal que els ciutadans sàpiguen, amb coneixement de causa, què es vota en aquestes eleccions extraordinàries. La declaració d’independència és el factor que indica la transcendència d’aquest probable avançament electoral.

Per arribar a aquesta victòria independentista, crec adient una llista transversal, fonamentada en un full de ruta precís i constituïda amb l’objectiu d’assolir una majoria absoluta per garantir la governabilitat durant el període entre la declaració d’independència i les eleccions constituents. Evidentment –i en cas que existeixin– també seria recomanable comptar amb el recolzament addicional d’aquelles candidatures independentistes no integrades en la candidatura transversal.

La construcció d’estructures d’Estat haurà de pivotar al voltant d’una prioritat: la creació d’una Hisenda catalana –per via legislativa– que hauria de ser plenament operativa en un termini molt ajustat. És a dir, caldria que la declaració de la Renda 2015 ja fos íntegrament administrada per la Generalitat. Evitant qualsevol innocència, caldrà tenir en compte que aquest procés es desenvoluparà en un clima d’oberta hostilitat institucional per part de l’Estat espanyol. No obstant això, hem de tenir present que la legislació catalana substituirà progressivament l’acquis legal espanol, sense crear una situació de buit legal.

Permetin-me que hagi evitat parlar de llistes independentistes “unitàries” –un objectiu improbable– o bé “de país”, ja que l’unionisme també defensa una legítima concepció de país: un ens minvant i subsidiari a un Estat hostil. Dit altrament i un cop vista l’experiència fracassada de 10 anys intentant federar Catalunya amb Espanya, el projecte dels partidaris de federar un Estat espanyol de “lliures i iguals”.

Voldria remarcar l’innecessari debat sobre el lideratge de la llista transversal. Si parlem d’una candidatura que ha de donar com a fruit la República catalana, la persona que l’encapçali hauria de tenir un perfil honorífic, amb prestigi internacional i allunyat de l’acció de govern, consistent amb el tarannà desitjable per al futur President de la República. En segon terme, Artur Mas i Oriol Junqueras haurien d’actuar de forma coordinada, obtenint una presència salomònica en els debats electorals.

Hi ha marge per acordar una llista transversal; ara bé, per reeixir, ens caldrà comptar, com a mínim, amb dos veritables estadistes.

LA VIA CLAVER

Aquests últims dies ja una proposta que ha revolucionat les xarxes, i que demana que a les properes eleccions generals espanyoles previstes per final del 2015 cap força sobiranista es presenti a les mateixes, i així provocar que nomes un 30 o 40 % de Catalunya sigui la participació, i doni una idea clara de la desconnexió total vers l’Estat, i provocant segurament un augment d’escons a la nova formació Podemos com a element visualitzador.

De fet han aparegut ja altres propostes, com la d’en Josep Lluís Carod Rovira demanant en sentit contrari, que hi hagi una coalició de totes aquestes forces com a últim missatge de Catalunya a l’Estat.

Tanmateix, jo crec que es un debat segurament prematur. En plena negociació per la llista unitària o llistes per convertir unes possibles eleccions anticipades amb un referèndum i donar pas a un govern de concentració que piloti la transició cap a la independència, no em sembla convenient introduïr més elements distorsionadors que puguin dificultar l’acord en el fonamental.

El final del 2015 queda lluny en el temps, i en el procés. Segurament si tot ha anat bé, i l’acord ha triomfat, hem obtingut una majoria clara i un missatge nitid a la comunitat internacional, amb el mandat efectiu de completar aquestes estructures d’Estat i demanar negociacions amb Espanya i Internacionals per fer efectiva la nostra voluntat d’emancipació, llavors aquestes eleccions crec seran una simple anecdota, on els mateixos partits no hi participaran, i deixaran de tenir cap tipus de sentit. Si pel contrari, no hi ha hagut acord i s’esgota la legislatura o no hi ha hagut una majoria, no tindria sentit ni s’ho plantejaran que els partits no es presentin a aquestes eleccions.

Particularment, jo fa unes quantes eleccions espanyoles que no vaig a votar, crec coherent demanar la independència i no participar en els representants que han de governar l’Estat del qual vols marxar, de totes maneres es una opció personal.

En definitiva, crec que discutir el pas 4 quan el 2 encara es a l’aire no ens porta a masses llocs ara per ara.

ACORD: SÍ O SÍ

Escoltant els dos líders dels partits que encapçalen l’independentisme en aquest país, cada cop es veu més clarament que es uns simple qüestió de bilis com diu l’Odei en l’escrit que adjunto. Una desconfiança i recels de molt temps enrere que es presenten com un últim obstacle per culminar el procés. Ara toca aplicar allò que sempre tant ens defineix, el seny. Una gran responsabilitat que ningú pot malmetre. La societat no en te la culpa dels odis interns entre dos partits, si es vol demostrar que som madurs, i la societat ho ha demostrat amb escreix, es hora d’aparcar visions personals i mirar més enllà. Nomes així es poden realitzar grans projectes, i Catalunya no es, ni serà una excepció.

La bilis
Odei A.-Etxearte
El que farà perdre més vots a l’independentisme és la intransigència que embolcalla la discussió caïnita. Alguns convençuts comencem a estar farts del debat enverinat sobre la llista conjunta i les candidatures paraigua. No vull imaginar-me com ho deuen veure els indecisos. La mania persecutòria dels blancs i dels negres de traçar línies i bàndols arrasarà amb tot. Hi ha moments en què l’aire on es confronta l’anomenada opinió pública es torna irrespirable: simplista, maniqueu, gairebé sectari. Des dels mitjans informem del malestar dels entorns més pròxims a Artur Mas i Oriol Junqueras i de la desconfiança arrelada entre els dos líders. Hauríem de reflexionar també sobre el perjudici per a la unitat que suposen els defensors a ultrança dels uns i dels altres als mitjans i a les xarxes socials. Són aquells que habiten fora dels nuclis de les direccions polítiques però dins de les àrees d’influència que els partits irradien a la societat per intentar condicionar-ne el parer.

Els arguments s’han convertit, gairebé, en un dogma de fe. Cap és empíricament comprovable i tots semblen raonables però s’anul•len amb el xoc. És el resultat de multiplicar per zero. Quan ha arribat l’hora d’abandonar la vella política i de dignificar-ne la pràctica amb el projecte més il•lusionador que ha viscut la societat catalana en dècades, els cercles que graviten els partits han entrat en una guerra descarnada pel poder fins i tot amb més ímpetu que la majoria dels dirigents de les forces sota les quals actuen aparentment. Com si els anés la vida. O la butxaca.

No es debat sobre la llista conjunta o les candidatures separades com a eina, sinó del fet de si ha de ser CDC o ERC qui ha de liderar el que queda de procés des del Palau de la Generalitat. És a dir, del poder. Encara que els republicans plantegin un govern de concentració postplebiscitari, s’entén que la candidatura guanyadora serà la que ocuparà la presidència i, per tant, la que tindrà més força interna per pilotar la transició cap a la independència. Junqueras esdevindrà president si guanya les eleccions i Mas haurà de plegar. La llista unitària de Convergència també pressuposa que Mas es mantingui al capdavant de la Generalitat amb el compromís de deixar la política en 18 mesos i, per tant, de donar via lliure a Junqueras perquè pugui esdevenir el primer president de la república catalana.

Aquests dos partits que representen espectres ideològics i cultures polítiques diferents, fins i tot classes socials diferents, estan condemnats a entendre’s si realment volen fer possible la independència. Però de moment s’esbatussen en públic per governar. Si les ferides del tripartit i del pacte Mas-Zapatero encara supuren, no m’imagino que aquesta batussa sagnant es pugui oblidar l’endemà de les eleccions amb un pacte plàcid entre dos germans que enterren les armes. No dubto de la voluntat de servei dels que volen convèncer de la idoneïtat de la seva proposta. Però s’ha de vigilar amb allò de mossegar-se la llengua i enverinar-se. El consol és que hi ha vida fora d’aquesta atmosfera asfixiant i que la majoria de la gent no arriba a marejar-s’hi. Per sort.

Llegiu Marçal. Empúries ha editat El senyal de la pèrdua amb escrits inèdits dels últims anys. Tragèdia és que la literatura catalana va perdre una de les millors poetes de tots els temps quan li quedava tant per escriure. Quant a la política, hi ha una norma contrastada: la bilis s’acaba amb el vòmit. Se’n deuen estar esgotant les existències.

UN PAS MÉS, I PROU

El pas de les hores sempre dona una perspectiva diferent de qualsevol cosa, i referma conceptes i enriqueix els matisos. No hi ha dubte que la Conferència de dimarts d’Oriol Junqueras personalment no ha estat un gran encert en un procés que com va dir ja fa més d’una setmana el President, no es resoldrà als despatxos el que la gent ha demanat al carrer.

Ara estem en un moment historic, segurament el més transcendental dels últims 300 anys, i això requereix una gran dosi de responsabilitat, i sobretot no fer o pensar les coses de la mateixa manera com si no passes absolutament res.

Uns detalls que no em van agradar van ser els crits de “President, President” a l’entrada del líder república a la Sala, i amb el vertader President a la mateixa. Podria ser que algun dia ho sigui si la gent així ho decideix, però ara per ara el President es el que es. Un segon detall que voldria ressaltar es el temps dedicat a la corrupció i aquelles suposades bondats de les polítiques d’esquerres, allò que moltes vegades dona la sensació de superioritat moral, i que semblava molt dirigit al partit de Govern actual.

Son nomes dos detalls, però donen símptomes de que la política de curta volada i les ansies de poder es barregen amb el procés cap a la independència.

Una llista amb personalitat de tots els àmbits de la societat civil i el suport d’alguna persona de cada partit que recolza la llista, i amb un únic punt a l’ordre del programa, definiria clarament davant el món i nosaltres mateixos el mandat democràtic que necessitem per fer-ho possible. Alhora s’acostaria al màxim al que volem, convertir aquestes eleccions en un referèndum, i això crec es un punt bàsic i fonamental que no hauria de ser cap impediment.

Posats en aquest punt, el procés posterior no crec que tampoc sigui cap escull insalvable per les formacions. De fet nomes hi ha un punt de possible desacord, que es aquest pas enrere de les actuals formacions en benefici d’aquestes persones de la societat que pilotaran la nau aquest període de transició fins les eleccions constituents amb els partits com a protagonistes.

Com va dir el President, una paraula “generositat” marca l’èxit o el fracàs. Ara toca país, no toca partits, ni models del nou Estat, toca decidir si volem o no un Estat propi, i això podem exigir als nostres representants que ho tinguin clar o evidentment queden invalidats per ostentar aquesta representació.

TENIM ELS PARTITS QUE TENIM

La Conferència de l’Oriol Junqueras ha tancat un cercle de posicionaments que calia saber per veure el terreny que trepitgem. Si alguna cosa ha quedat clara es que la societat civil segueix molt per davant d’una classe política que a aquestes alçades segueix pensant en la curta distància i en els càlculs de vots de cada pas que donen. És un escull que sabíem ens trobaríem i que hem d’intentar minimitzar en la mesura del possible.

Junquera va explicar la seva teoria del paraigües de candidatures i una explicació del guany amb vots. Per tant la llista única proposada pel President ja no serà possible. Alhora va voler donar lliçons socials, clams contra la corrupció i un govern de concentració posterior que pilotaria ja com un Estat des del moment zero la futura Constitució, les estructures d’Estat i tot el que cal per ser un Estat de debò fins la ratificació de la Constitució en un Referèndum.

Trobo positiu en aquest punt, canviar el referèndum de ratificació del nou Estat pel de la Constitució, ja que un cop votat en aquestes eleccions convertides en plebiscitàries la independència seria absurd tornar a votar per segon cop, cosa que per altra banda no ha fet mai ningú.

Respecte el Govern de Concentració Nacional, caldria concretar també el programa del dia a dia, i això ho veig més complicat per les diferents posicions de país. N’hi ha de fet que ja s’han esborrat com Iniciativa, que es veu que estima tant el país que arribat a aquest cas no vol incidir i col·laborar en una futura Constitució, veure per creure.

Pel que fa a la maximització del vot per separat, crec que encara ningú ho ha demostrat, no hi ha cap estudi que ho doni amb dades fiables, pel contrari una llista unitària seria un bon reflex dels que ha fet la societat els últims anys, i m’atreviria a dir que qui no la votes potser es que no te com a prioritat la independència. Per altra banda sembla i coneixen els partits no es cap bestiesa que els càlculs personals i les aspiracions de partit no es volen trencar ni tant sols en moments excepcionals per molta disfressa que es vulgui posar a les llistes.

De totes maneres hi ha un punt de partida força clar i comú. Hi ha pressa per fer aquestes eleccions i han de servir per obtenir el mandat democràtic per formar el nostre Estat propi. Ho sigui tenim el Quan i el perquè, per tant hauriem d’exigir que el com i qui sigui una realitat.

Ahir en Junqueres anomenava traïdors als que fossin corruptes en el nou Estat, un qualificatiu que aplicaríem a tota la nostra classe política si no son capaços d’arribar a l’acord final per culminar el procés que tant esperem.

ELS INVASORS

Les clavegueres de l’Estat tenen en el Ministre Jorge Fernandez Diaz una de les figures principals. Si es confirma la filtració a la premsa en forma d’una unitat especial dins la UDEF per rastrejar presumptes irregularitats i delictes de personatges públics catalans, una unitat amagada entre la resta d’efectius. En qualsevol estat democràtic hauria de significar la seva dimissió. De fet es el mode que te un Estat d’intentar solucionar els problemes. Recordo Felipe Gonzalez i els seus GAL per acabar amb el terrorisme amb terrorisme d’Estat, i ara amb els diners públics de tots els espanyols intentar avortar un procés democràtic amb joc brut i inculpacions falses com la recent de l’Alcalde de Barcelona.

Com diu en Xavier Roig, no son immigrants, son fills d’invasors i es comporten com a tals.

Fills d’invasors, només

Xavier Roig
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.

Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.

I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.

La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.

Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.

PORTA TANCADA

Cap de setmana interessant i clarificador. La pluja no ha estat suficient per apaivagar l’ambient, i per un costat hem vist el posicionament de l’ANC apostant per una llista unitària i transversal , demanant celeritat per la celebració d’aquest referèndum via Eleccions i que ha de donar el mandat democràtic per anar endavant si així ho vol la ciutadania. Tenim la proposta del President, i esperem demà el missatge d’Oriol Junqueras per analitzar els diversos camins, encara que tots tindran en comú, com va dir el mateix President Mas, que la ciutadania tindrà la paraula i no els despatxos. En definitiva democràcia i respecte al poble de Catalunya.

Per altra banda tenim Miquel Iceta i un partit socialista cada cop més afeblit, i que amb un clam desesperat i fora de lloc demana la reunió urgent de la comissió Estat-Generalitat i un espai per parlar de la reforma federal espanyola. Realment i a aquestes alçades n’hi ha que es resisteixen a deixar de fer el ridícul. Pregunto veien l’actitud de la part de l’Estat, perquè vol reunir aquesta comissió totalment inútil, i encara més amb aquesta aposta que a nivell de societat i si veiem les mobilitzacions dels últims anys es molt minoritària, i per tant faria be en respectar la democràcia i escoltar i acceptar la demanda real de la gent.

Capítol apart, mereix la visita del president espanyol a Catalunya. Ens va dir que volia donar explicacions i arguments als catalans ja que fins ara no s’havia explicat prou be. Al final això s’ha convertit en la negativa a entrevistar-se amb el President Català amb oferiment inclòs, i un acte de partit rodejat dels seus ministres espanyols, o sigui de consum intern, obviant completament la realitat i fent un discurs dur, de menyspreu a la societat catalana i al seu president. Aquest es el diàleg que desprès ens volen vendre i que evidentment no existeix. Seguir infravalorant el 9 N i acusant de governar per una minoria de catalans.

Tanmateix, aquest discurs als catalans amb aquest format d’una sala amb els seus incondicionals, no crec que sigui adreçar-se a tots els catalans, i molt menys erigir-se com a representant dels 5 milions de catalans que no van anar a votar el 9 N. Es la imatge de l’Estat amb la imposició per sistema i la negació dels drets dels catalans al preu que sigui.

En definitiva, aquesta es l’alternativa a marxar. Crec que una societat madura ho tindria molt clar.