Arxiu mensual: setembre de 2014

EL XOC DE TRENS

Voldria destacar del discurs del President Mas d’ahir al Parlament, que no hi haurà el sempre esmentat xoc de trens, ja que circulem per vies diferents. Em sembla que reflecteix perfectament la nostra posició i la de la paret que tenim al davant del nostre nas.

Entre moltes altres reaccions, sentim el Ministre Margallo parlant fins hi tot de suspensió de l’Autonòmia o el Ministre Fernàndez Diaz tant curos amb segons quins continguts a la xarxa i que ara amb una amenaça des d’un partit polític cap a un President ho resol demanant un perdó.

Aquestes son les vies diferents i no d’altres. Un ministre ens amenaça en clausurar les nostres institucions pel simple i gran atreviment d’exercir el nostre dret a vot en una suposada democràcia. Crec que ha quedat clar que hem de fer el possible per arribar a les urnes el 9 N amb les condicions exigides, si aquestes no son possibles, llavors podríem parlar d’unes eleccions i posterior declaració, però no abans. Les mascares han caigut i molts han obert els ulls i tornant al passat amb imatges ja oblidades. Per altra banda comprovem com una amenaça de mort per part d’un partit no provoca com a mínim la substitució del militant o càrrec popular que l’ha realitzada, simplement per higiene democràtica.

Insistir amb l’acord es una bona cosa, però siguem conscients i segurament el desembre passat al acordar data i pregunta ja intuíem que això no seria possible, per tant no mostrem sorpresa i ensenyem el món quin tipus d’Estat ens governa i quin tipus de democràcia ens pretenen fer empassar.

Per altra banda i veient personatges com Monago a Extremadura i les seves paraules que ens reafirma en que som una simple colònia i no podem aspirar a res més. Per tant desmuntem la teoria de que el dret a l’autodeterminació nomes era pels estats colonials, que som realment?.

Encara n’hi ha que pretenen dividir families i crear traumes allò on no n’hi ha. Cal mantenir la unitat política i la pressió civil, crec que amb això n’hi haurà prou per arribar a bon port.

LA UNITAT I LA DESOBEDIÈNCIA

El procès ja posa la directa per la recta final cap a la Consulta, la societat cívil va exhibir una unitat d’acció envejable i ferma per posar un nou impuls al mateix. Ara es demana aquest mateix procediment a la nostra classe política. Aquesta va donar una lliçó amb l’acord de data i pregunta, ara toca un pas més i hem de veure que l’enèmic es fora i mai pot ser dins.

La picabaralla per la xarxa del cap de setmana per les declaracions de Junqueras al Mundo i la corresponent resposta de Duran per twitter no fa cap bé, i crec que la responsabilitat que ha d’assumir cada representant es tant alta que no podem permetre aquests espectacles depriments com a notícia.

Segurament, concedir una entrevista a El Mundo ja no es una gran idea, sabem tot el que han difamat, insultat i adulterat com per poder dir no a aquest mitjà sense cap intenció de fer periodisme de veritat i sense cap garantia de professionalitat en una entrevista. Per altra banda esmentar el terme Desobediència Civil en aquests llocs seria de tot menys prudent, i tampoc cal esvalotar més el galliner del que ja esta, s’hauria d’explicar molt bé, i esperar una actitud d’atenció per l’altre part que ara per ara no es veu per enlloc.

Per altra banda, en Duran segueix fent política autonomista i de curta volada, amb el partit per davant i sense adonar-se que l’escenari ha canviat totalment. Sembla que es molt savi per criticar els camins per arribar a la consulta amb oposició o no del Govern central, però potser algú li hauria de preguntar que si no es vol saltar la legalitat espanyola, i tenin en compte el NO del Govern, el NO del principal partit de l’oposició, i uns recursos preparats sense conèixer encara ni tant sols la llei, com vol arribar a la consulta, o potser la pregunta es si hi vol arribar.

En definitiva, un gran repte que mereix unes persones a l’alçada del mateix, i sobretot responsables dels seus actes, tot un país els vigila i no ens poden decebre.

EL POBLE HA PARLAT

La gran demostració del poble de Catalunya amb la Senyera formada per prop de 2 milions de persones, i no cal entrar en cap guerra de xifres ja que les imatges que donen la volta al món parlen per si mateixes, i com diu aquell no hi ha més cec que qui no vol veure. En qualsevol cas deixen clar que el poble està preparat i vol votar el 9 de novembre, es democràcia i es una nació que vol exercir el seu dret a decidir el seu futur sense complexos, com molts altres ja han fet abans.

A l’altre costat trobem un Estat espanyol, que ja podem dir obertament no ha superat el règim dictatorial de 40 anys i amb un tel anomenat democràcia que francament ja fa llastima. Ahir sentiem Sanchez Camacho dient i repetint que la mobilització va de baixa i que la gent legitima de l’acte a Tarragona representava la majoria silenciosa i la pluralitat. Potser n’hi ha prou de dir a la gent estúpida a la cara. Aquesta senyora va veure la V de Barcelona, no va veure on es la majoria visible, i no la seva majoria invisible, i encara més ens vol vendre en la seva paranoia que 5 mil persones representa la pluralitat i 2 milions no. Francament potser el problema es que no esta preparada per representar un partit en un sistema democràtic.

El mateix podríem dir de Carme Carme Chacon o Albert Rivera parlant d’aixecar fronteres i de fractures socials, per cert un discurs idèntic. Uns altres que tampoc semblen a l’alçada d’un Estat democràtic que es regeix per les seves majories i que fa de la discrepància una riquesa, però sempre amb respecte a la majoria.

Ahir vam veure com el poble ha dit la seva paraula i espera que els seus polítics amb el President Mas al capdavant no ens fallin, i tinguem les urnes i una jornada totalment impecable per validar la consulta amb el món de testimoni. Com diu la campanya Ara es l’Hora.

CINISME EN EL CAS PUJOL

El cas Pujol, ens va portar ahir el cinisme sense fronteres i la mesquinesa d’un personatge que sense pudor, amb un partit al darrere ple d’imputats i de corrupció, va aprofitar per barrejar el procés independentista amb el cas Pujol amb total impunitat, i donant a entendre que aquest cas especialment abocaran tots els esforços, curiosament amb tota la resta sembla que l’amnèsia es la tàctica preferida com be diu en Vicent Partal.

Tanmateix veiem les tres querelles contra el President Pujol, una del sindicat ultradretà Manos Limpias, del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i ara els Guanyem, Podem, ICV en conjunt. De fet les 3 son semblants i amb arguments molts d’ells basats en les informacions sortides a la premsa. Francament trist i un cop més la constatació de que els interessos polítics passen per davant del que seria el rigor i la seriositat d’un Estat democràtic.

Vicent Partal

Ruptura contra indecència

Al final del franquisme no vam poder guanyar. Els demòcrates no vam ser prou forts per a fer allò que en dèiem ‘la ruptura’. I en comptes d’això vam fer, acompanyant el règim, ‘la reforma’. La reforma de l’estat franquista, s’entén. D’allò ve aquest desastre que tenim.

No cal que repetesca les mil i una escletxes per les quals el franquisme, la seua manera de pensar i fins i tot d’actuar, ha renascut a Espanya des de l’arribada d’Aznar al poder. Però ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.

Cristóbal Montoro va fer un ús polític del cas Pujol que repugnaria en qualsevol estat democràtic. Perquè aquesta gent no té ni la més mínima vergonya a l’hora de fer un ús selectiu i partidista de l’estat i els seus instruments i institucions, en funció no del bé públic general sinó del seu interès polític partidista. L’estat és d’ells, en l’accepció més primària, casernària i limitada del terme. I per això l’usen impunement contra els qui no són ells, contra els qui no són amb ells o contra els qui deixen de ser-hi un dia. Lluny, molt lluny, de la idea i la pràctica d’allò que hauria de ser un estat europeu del segle XXI.

Però igual que va passar als primers setanta cal que siguem conscients que no hem d’aguantar això necessàriament. I de fet el Principat és ara de nou la punta de llança de la ruptura. Amb importants contradiccions internes, com aleshores. Amb interessos contraposats com aleshores. Amb personatges lamentables, com aleshores.

Però, també com aleshores, d’Assemblea en Assemblea, amb la força d’una població que protagonitza una autèntica revolta democràtica als carrers i a les urnes, que trenca tots els pactes, esquemes, complicitats i tripijocs. Una revolta en què la demanda d’autogovern, concretada ara en la independència, és sinònim de la demanda d’un govern decent. Contra totes les indecències, per tant, dels de dins i dels de fora.

Han passat quaranta anys de la reforma i si hi ha una cosa evident ja ara és que l’estat espanyol, amb les bases que té actualment, no és reformable. Al contrari: cada dia anem més cap enrere. I és evident també que amb aquesta estructura d’estat és pràcticament impossible un govern decent. N’hi pot haver de discrets i d’escandalosos –segurament mai com el cínic govern del PP que tenim ara. Però si existeix tot això que tant ens irrita és perquè es permet que existesca, gràcies a un sòlid entramat administratiu, legislatiu, polític, militar…

En definitiva, si passa això que passa és perquè, a diferència d’ara, a final dels setanta no vam poder guanyar. Ara tenim la segona oportunitat.