Arxiu mensual: juliol de 2014

FEINA SERIOSA I HOOLIGANS EN ACCIÓ

Ahir coincidien dos versions totalment oposades de com s’afronta un problema en una democràcia. Una part seriosa amb nous informes del Consell Assessor de la Transició Nacional sobre els primers passos a fer desprès del 9 N i preveient tots els escenaris possibles, i per altra banda Sanchez Camacho i Fernández Diaz actuant com autèntics hooligans i parlant de xantatges i línies vermelles que no es poden ni  parlar. Tot un món diferent.

El dos líders populars exigeixen al President Mas que acati les lleis i no traspassi línies vermelles. Parlen de dialogar amb el President espanyol de problemes reals perquè la consulta del 9N nomes preocupa a una part minoritària de la societat catalana i parlen de no permetre cap xantatge.  Ens indiquen respecte per les lleis i sobirania de tots els espanyols ja que el futur d’Espanya el decideixen tots i no nomes una part. Alhora no es pot plantejar temes que nomes interessen Junqueras, Homs i Forcadell. Per acabar dient que al marge de la llei, nomes hi ha la llei de la selva.  Per altra banda el CATN detalla com serà el procés constituent del nou estat català, per exemple quan deixarà de tenir validesa el dret jurídic espanyol, la nova Constitució, la declaració del Parlament i les diferents possibilitats de negociació amb l’Estat espanyol. També la permanència assegurada a l’euro o l’abastiment d’energia garantit entre d’altres coses. Tot un món diferent.

Efectivament els dos personatges esmentats parlen d’imposició, de xantatge i de fronteres que no es poden creuar per una base de diàleg que sona més a imposició que altra cosa. Ells decideixen que 2 milions de persones al carrer, una majoria al Parlament català, i un 80% de la població que reclama la consulta, son una minòria, no deixa de ser curiós. Ens diuen que decidir el futur d’Espanya ho decideixen tots, cal dir que parlem del futur de Catalunya i com totes les independències del món les voten el conjunt de societat que les demana, es sentit comú. Per últim cal constatar que segueixen atribuint a determinats polítics el procés com si fos una dèria i no a la societat catalana vertadera protagonista. Utilitzant les seves paraules, la democràcia que ens volen vendre si que es la llei de la selva.

Tanmateix, des de Catalunya es segueix un procés impecable políticament i també juridicament com ho proven els informes del CATN on totes les possibilitats son analitzades i els passos a fer contrastats i analitzats. Realment la creació d’un nou estat te moltíssimes variables i no es pot fer cap pas en fals, faria be el Parlament de tenir molt en compte els consells dels experts per aquest canvi tant transcendental en la nostra historia.

En definitiva, rigor i serietat contra amenaces, coaccions i imposició per sistema. 

ELS VERTADERS ANTI-SISTEMA

El ministre Wert i la broma d’haver de pagar l’escolarització en castellà en un centre privat per part de la Generalitat, i amb el metòde de restar directament des de l’Hisenda Pública espanyola, es un atac més, segurament el més agosarat contra la llengua catalana, juntament amb si un alumne ho demana els seus drets passen per davant de la resta de la classe que s’han d’amotllar fent saltar pels aires qualsevol base democràtica. Aquesta es la tercera via, les certeses que ja sabem i ens esperen si ens quedem. Un odi i incomprensió per la nostra llengua que ha provocat com diu en Francesc Canosa ser militants per fer sobreviure una cosa tant elemental en qualsevol estat, com es la nostra parla, en definitiva hem estat els autèntics anti-sistema, i ara sense les eines d’un estat al nostre favor no podem fer front a aquest genocidi lingüístic que estem sotmesos.

Nosaltres, els anti sistema
Entenc que el lector no em cregui. Fa un parell de setmanes estàvem a un formatget interior d’aquests de l’Eixample. Hi havia una celebració. Com que som pobres ens vam amorrar al cava. Diuen que és nutritiu. Que ho cura tot. I afededeu que ens creiem tot el que digui el poble. Portàvem ja unes copes que donaven aliment almenys per dos dies. Potser ja havia crescut mig pam en un quart d’hora. Una senyora i un senyor em donaven conversa. Molt amables. No sé pas a quins nassos de bombolles passàvem. Jo alçava la copa i veia aquest cel de Barcelona que sembla un llençol d’estiu. La infància. Els senyors parlaven d’una ciutat que no coneixia. De quan eren nens. Uiiiiiiii. Com es divertien. Mai sabien on anaven. Mai. Un dia era a una casa. L’altre a una altra. Com un cuit i amagar. Cases, cases. Hi havia més nens. I una senyoreta, o un senyoret. I deien. “Bon dia” o “Bona tarda”. D’amagat. Es creien que era un joc. El pare els feia veure que era un joc. Aprenien la seva llengua, al seu país, a cases clandestines, a habitacions amb les persianes baixades. Ombres amb un filet de llum. Quants diners ha costat tot això?

Ara que el ministre Wert vol fer pagar sis mil euros als pares que demanin escolaritzar als seus fills en castellà ens hem de preguntar quants diners ens ha costat aprendre la nostra llengua des de 1714. Quants? Sóc l’únic membre de la meua família que s’ha escolaritzat en català. D’una família naturalment catalana. Tres segles. L’estat no ha pagat cap escolarització en la nostra llengua pròpia. Cap. Hem viscut al marge de l’estat i hem mantingut la llengua. Som els anti sistema. Els autèntics anti sistema. Aneu a pastar fang els que escopiu, insulteu, amenaceu, pinteu, als parlamentaris catalans: nosaltres sí que som els anti sistema. No ens han donat res i ho hem donat tot. No hem perdut la llengua. Ens han matat, ens han denunciat, ens han multat, ens han fet de tot i hem dit: No. 

Hem dit no des de fa anys i panys. La Llei Moyano d’Instrucció Pública (1857): “La Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública”. I vam continuar parlant català. Salteu on vulgueu. Salteu pel forat que creieu. A la Reial Ordre del 29 de desembre de 1923 es nega a la Universitat de Barcelona a fer classes optatives (optatives!!!!) en català. Raó? “Que en ningún Centro docente oficial procede autorizar la enseñanza de disciplinas que no estén incluidas en el plan de estudios previamente aprobado por la Superioridad”. Vam seguir parlant en català. Tant sols una anècdota del que va passar a partir de 1939. 6 d’octubre de 1939: “El gobernador civil sorprende y clausura personalmente escuelas laicas y separatistas”: “Unos de los supuestos maestros se encontraba reunido dando clases a unos veinte niños, los cuales respondieron a un breve interrogatorio (que no fue preciso prolongar, ante lo inequívoco de las respuestas), manifestando que no les enseñaba el catecismo y que las clases las daba en catalán”. I… vam continuar parlant en català. 

Aquesta setmana (11 de juliol) ha fet 53 anys (1961) del naixement d’Òmnium Cultural. També (9 de juliol) 28 anys de la mort d’un dels seus fundadors: J.B. Cendrós. Molts d’aquells nens que fa dues setmanes s’alimentaven amb cava van aprendre català gràcies a la xarxa clandestina d’Òmnium durant el franquisme. Quant ens ha costat tot això? 

Quin país ha de pagar secretament, voluntàriament, desinteressadament, per ensenyar la seva llengua? Quin? Ara hem de pagar democràticament cinc famílies per l’escolarització en castellà. Nosaltres, tots, absolutament tots, que no ens han pagat un ral per ensenyar-nos la llengua pròpia, comuna, vehicular, la de tots. Hem suplert tot el que no ha fet l’Estat. I un dia es demostrarà científicament que els catalans ens vam inventar el món virtual per esmenar el que no ens dóna la realitat. Quant val tot això?

Hem construït històricament un para-estat i ens fa por de fer ara un estat? Hem continuat la llengua amb tot en contra i ara ens sembla tot incert? Hem fet de la incertesa una certesa. De l’anormalitat una normalitat. De la mort, un miracle. Ho hem fet tot. No hi ha més futur que el que ja hem fet. No hi ha més demà que el camí per on caminem. No hi ha més. No hi ha més perquè si a mi em treuen la llengua em pispen el paisatge, em furten les persones, em prenen els sentiments. M’ho roben tot. Ja no em queda res. Venim del no res i hem tingut una llengua que ha estat el tot. Quant ha valgut tot això? Incalculable. Quant valdrà el què hem de fer? Incalculable. Inimaginable. Qui ho pot fer? Només nosaltres. No hi ha més. Nosaltres, que només tenim una copa de cava a les mans. Nosaltres, que només tenim un cel de llençol. Nosaltres, que només tenim la tristesa com a esperança. Nosaltres, que som els anti sistema.

DIÀLEG DE SORDS

Sembla que esta de moda parlar d’oferiments de diàleg curiosos, i voler deixar amb evidència al contrari. El President espanyol que te més facilitat per rebre a Societat Civil Catalana que al President Mas dona totes les facilitats, però sempre que es renunciï a la Consulta, o sigui absolutament absurd, ho podríem dir conversa general, però mai diàleg sobre el tema que ens ocupa. Per la seva part el President ens diu que ja ho ha demanat, però davant la falta de resposta, considera que senzillament no el volen rebre. Tenim en Duran que cada setmana reclama diàleg i a cada petició la seva tercera via queda més morta i enterrada. Ho explica perfectament Vicent Sanchis, i la qüestió es que si no hi ha canvi d’actitud espanyola, i com veiem cada divendres al Consell de Ministres la direcció es molt clara, i per part nostra el pla A, B i C que consisteix en votar el 9 N.

Si em truca demà

VICENT SANCHIS

Hi ha en joc coses molt serioses, transcendents, però es fa molt difícil sovint no riure amb l’espectacle. Qui més qui menys té clar que Artur Mas i Mariano Rajoy no tenen res a dir-se. El primer perquè, d’acord amb el seu compromís electoral, està obligat a convocar un referèndum –va, vinga, consulta– perquè els catalans diguin de quin mal volen morir o de quin bé volen viure. El segon perquè no la tolerarà de cap manera. De què dimonis han de parlar els dos presidents si els separa una qüestió medul·lar? Mas ho supedita tot a la consulta que vol la majoria del poble català. Rajoy la rebutja amb totes les vísceres. El primer s’inspira en el principi democràtic més elemental. El segon, en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Podrien parlar de cinema. I malgrat tot, convé que ho facin. Perquè civilització és això. I perquè hi ha gent allà que considera que l’alternativa és pitjor. D’acord, doncs. Que parlin. I aquí arriba el sainet. Rajoy contesta a Duran i Lleida que ell està disposat a parlar “el dia que Mas ho demani”. És a dir, ho ha de demanar Mas. Ell no ho farà. I diu que sigui Rajoy qui posi dia i hora. I després dobla l’aposta i assegura que ja ho ha demanat. I aleshores Soraya Sáenz de Santamaría apareix al plat i a les tallades i jura i perjura que Mas no ho ha fet. I dos ous durs! Que siguin tres! Em prendria un altre cafè! La part contractant de la primera part és com la part contractant de la segona part…

FALTA DE RESPECTE SENSE LÍMITS

Sembla molt fàcil menysprear la democràcia i el dret a decidir dels catalans. En tenim diferents exemples com la petició d’inhabilitació a la selecció catalana d’hoquei patins per la seva reivindicació a votar a la Copa Tricentenari, la defensa de radicalitat democràtic de Pedro Sànchez, candidat secretari general PSOE alhora que rebutja la consulta, o les declaracions de Juncker a l’Eurocambra dient que amb una carta no ets membre de la Unió Europea i la negació del dret a l’autodeterminació per part d’Amnistia Internacional que hauria de fer reflexionar els seus socis.

Efectivament, el CSD es planteja prendre mesures contra els jugadors catalans i organitzadors del torneig del Tricentenari d’hoquei, tot per pel “I want to vote”, parlen d’una inhabilitació als jugadors i mesures contra la Federació Catalana pels permisos dels partits. Per altra banda Juncker, un personatge amb poca credibilitat i que diu tenir gran respecte per les expressions democràtiques, però no l’arrogància, deixant l’afer amb una no resposta. Amnístia Internacional diu que internacionalment no hi ha una definició acceptada del dret a l’autodeterminació, i es un dret que no es reconegut de manera unilateral. Per últim Sanchez pel PSOE lloa la radicalitat democràtica del partit per escollir els seus càrrecs, però nega la consulta catalana portant-la cap a la reforma constitucional.

Realment, es curiós que acusin de barrejar política i esport concretament a la federació catalana de patinatge, quan encara recordem els moviments bruts, coaccions i diners públics utilitzats per frenar l’admissió com a membre de ple dret de la catalana. Per altra banda demanar votar en un estat democràtic, no es política, es o hauria de ser simple normalitat, es veu que no i es considera com un extra. De totes maneres una possible inhabilitació deixaria la selecció espanyola i la mateixa lligua d’aquest esport ferida de mort, i la resposta hauria de ser la retirada dels nostres èquips i la creació de la nostra pròpia lligua on més del 90% dels actuals son catalans. Una mostra més de l’estimació i nacionalisme agressiu de l’Estat.

En Juncker segueix els passos de Barroso, però per sort ell no decidirà el cas de Catalunya, i no es pot dir que es respecta el resultat d’un referèndum i alhora castigar-lo, no te cap sentit, i aquest afer intern en breu serà damunt la taula, igual que el resultat escocès, en aquest moment l’afer ja serà un tema a resoldre per Europa i el sentit comú i interessos sembla que coincideixen.

En Pedro Sanchez, es la renovació amb les idees de sempre, defensa radicalitat democràtica, però no pels catalans i posar les urnes per resoldre una petició majoritària de la societat catalana. Un despropòsit que torna a deixar sense efecte aquells que volen esperar un possible canvi de govern espanyol que com es veu no canviarà de recepta.

Amnístia Internacional fa una interpretació molt particular del dret a l’autodeterminació, el nega saltant-se moltes resolucions internacionals, i demostra un posiciona ment contrari al procés català, caldria que els seus socis catalans en prenguessin nota.

En definitiva, menys preus a la democràcia que cada cop queden més en evidència. 

ANSÓN: MESQUINESA AL SERVEI DE L’ESTAT

Luís Maria Ansón, periodista i escriptor espanyol, i fundador i colaborador de mitjans com La Razon o El Mundo denuncia que alguns dirigents de l’ANC i ERC preparant una acció violenta on hi pot haver ferits i fins hi tot algun mort que seria elevat a la categòria de màrtir per l’independentisme, tot amanit amb una paranoia de moviment violent que justificaria l’us de la força. Es difícil caure més baix, però quan no hi ha cap mena d’ètica professional, ni cap respecte pels drets de les persones i pobles tot es possible.

Efectivament, en un article a El Mundo diu que es prepara una acció per encerclar la Delegació del Govern espanyol a Catalunya abans del 9 N  que tensarà la violència i multiplicarà la tensió agressiva en el procés. El seu vaticini de ferits i algun mort portarà a l’intervenció de l’Estat per aplacar amb contundència aquest caos. Alhora acusa la Generalitat de finançar les entitats partidàries del procés amb molts diners. Naturalment no aporta cap prova i segueix la tàctica de voler crear enfrontaments en un procés pacífic i democràtic que no saben com aturar.

Realment la baixesa no te límits, i el que no poden justificar amb mitjans democràtics i per la via del diàleg pretenen buscar justificacions per posar damunt la taula la violència, que suposo els agrada més i potser els recorda altres temps enyorats on era el pa de cada dia i legal sense problemes.

Escriure falsedats sense proves és molt fàcil, però cal medir les conseqüències. No es pot acusar la Generalitat de finançar entitats quan no hi ha cap prova que ho demostri i per no admetre que la societat cívil s’ha organitzat i pacíficament es capaç de fer pressió per arribar a una demanda molt concreta, i de pas organitzar actes de tanta violència, com la Via Catalana, Estelades d’espelmes, Gegantades i tot tipus de festes.

Per altra banda el procés ha estat i serà pacífic i democràtic fins el final, i ho saben perfectament, primer perquè no pot ser d’altra manera, i per altra banda es el nostre tarannà. Al País Basc el terrorisme d’ETA ha estat la seva taula de salvació, aquí no la poden inventar ja que no existeix i no seria de rebut.

Es molt trist a cop de titular desinformar als espanyols i intentar crear un conflicte allà on no n’hi ha, tot per la falta de voluntat democràtica i per alèrgia a les urnes. Encara no hem vist cap disculpa sobre les informacions d’aquest mitjà concret abans les últimes eleccions en referència al President Mas i que posteriorment s’han provat falses. Es la claveguera que llença globus sonda al servei d’una causa i obviant els ciutadans.

Anson representa això, una manera de fer d’altres temps que ja no te cabuda en l’època on ens trobem i que no aconseguirà aturar un procés impecable, ni una societat que vol dir la seva i fugir de personatges com aquest. 

EXTRATERRESTRE ICETA I UN PARLAMENT DE FIRETA

La presa de pel sense contemplacions plantejada per Iceta, ens podria fer pensar que es un extraterrestre que ha aterrat recentment i no estava al dia de la situació, realment sabem  que no deixa de ser un parany per evitar el procés català. Per altra banda ha quedat confirmat que es pot posar setge a un Parlament i als nostres representants impunement, un altre curiositat d’aquesta democràcia de fireta espanyola.

La pregunta “Vol que el Govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal i el blindatge de les competències en llengua i cultura?”, es la presa de pel proposada pel futur secretari general del PSC.  Reitera que amb el nyap de pregunta actual no hi haurà consulta, i te la barra d’afirmar que no li interessa gens saber que opina sobre la pregunta actual, i diu que te dret a saber què opina Catalunya sobre un nou pacte, deixant clar que una independència no es pot basar en una llei de consultes referendàries. Torna molts anys enrere, a la casella de sortida. Per altra banda l’Audiència Nacional absol els 19 acusats pels incidents de l’any 2011 davant el Parlament, ja que entén que els empara el dret de manifestació i dirigit a dona veu als desfavorits per les polítiques d’austeritat.

Realment, burlar-se dels ciutadans no es la millor manera de recuperar una certa credibilitat, i la proposta d’Iceta camina en sentit contrari i validant que el seu partit tingui destinació a la marginalitat a Catalunya. Desprès de tots els intents i de l’última temptativa d’Estatut i de Pacte Fiscal no es pot tornar 10 anys enrere per tornar a començar picant contra la mateixa pedra.

Iceta, i això per un representant del poble, hauria de comportar la seva inhabilitació, no li interessa saber l’opinió de la gent, nomes  del model que ell proposa. Tant poc tarannà democràtic es difícil de trobar. Es a dir el que la gent ha mobilitzat amb gran nombre i que sembla majoritàri a Catalunya i ha provocat el procés que vivim ho obviem, i en canvi preguntem sobre un model tronat, mort i minoritàri que ens vol vendre per bellugar tot i que tot continuï igual.

Diu que una llei de consultes no serveix per preguntar per la independència, com si les nostres lleis fossin de paper mullat i el nostre Parlament per passar l’estona. Una total falta de respecte, i una presa de pel que no es mereixen ni els seus propis votants, si es que ni queden.

Per altra banda, i sorprenentment bloquejar i assetjar els nostres representants polítics, alguns al límit de les agressions quan es dirigien a l’organisme que ens representa, no te càstig.  Una bona excusa es el dret de manifestació i els desfavorits. Son drets fonamentals, però no es poden exercir d’aquesta manera, ja que en un sistema democràtic hi ha línees vermelles que no es poden creuar i intentar coaccionar o assetjar als nostres representants legítims es una molt clara.

En definitiva, paranys que mereixen la nostra atenció, i constatació que el nivell democràtic, i sobretot quan es tracta de Catalunya es el que es. 

DEMOCRÀCIA CONTRA LES URNES

Aquest cap de setmana el campus de les FAES, laboratori d’idees dels Populars, ha deixat molt clar que no tenim dret a decidir, que la sobirania resideix en tots els espanyols, som un perill per la unitat, la historia i la convivència, i apart el president espanyol ha instat al que sigui nou líder del PSOE estigui com fins ara al seu costat negant el nostre dret i advertint que la consulta no es farà, ja que es il·legal. Com es pot comprovar un atemptat a qualsevol democràcia normal.

Rayoy espera el supor del successor de Rubalcaba contra el 9 N. De fet Aznar ha assegurat que l’independentisme posa en qüestió la Constitució , unitat i continuïtat històrica. Ha afirmat rotundament que la consulta no es celebrarà. De fet aquestes consideracions van en la línia de personatges com Carme Chacon que diu que el President Mas ha optat per una ruptura emocional o del futur líder del PSC Miquel Iceta que proposa una nova pregunta a la consulta per millorar l’encaix de Catalunya dins l’Estat i legitimar la negociació per un nou pacte fiscal i blindatge de competències que tornaria ha ser votat a les urnes. Tota una paranoia.

Realment, i si mirem l’ideari de les FAES amb el que anomenen el “Tema catalàn” o “problema catalàn”, no marca massa distància amb el règim anterior a la democràcia. Fan crides en un suposat sistema democràtic per impedir que els ciutadans resolguin els seus problemes pacíficament a les urnes i amb l’única arma en forma de papereta de vot, francament una distorsió total. Es permeten agafar el paper de drets per damunt d’altres persones decidint que la consulta no es farà, i no ens expliquen com pensen impedir-ho, encara més greu.

Parlen de posar en qüestió historia i convivència, quan no diuen que el món evoluciona i canvia, no hi ha res inalterable per sempre, i menys sense que la ciutadania ho validi, i encara menys per la imposició sense remei, que com deia abans formaria part d’un altres sistema.

La Carme Chacon ens parla de ruptura emocional, i fa trampes com sempre ja que no te arguments. Ningú qüestiona els seus sentiments espanyols, tot hi que ella si qüestiona els sentiments catalans. En qualsevol cas aquests seguiran igual ara, abans i desprès. El que debatem es una simple qüestió democràtica, i això passa per les urnes en qualsevol democràcia i acceptant el resultat sigui quin sigui.

Iceta demostra que de renovació res, ens proposa diluir el tema amb una pregunta esperpèntica que suposaria una negociació de coses ja negades i enterrades mil i una vegades, i que haurien en cas d’acord a un altre votació sobre aquestes i deixant el que vertaderament ha reclamat la gent al cubell de les escombraries. No hi ha dubte que es una curiosa manera de veure la democràcia.

Per últim rebatre aquesta afirmació de la sobirania de tots els espanyols, es tant com dir que els afers interns de la meva famíla nomes els podem solucionar si tota la meva escala de veïns no ho debat, seria absurd, el mateix que la seva sobirania.

En definitiva, una prova més de que diàleg zero, i la iniciativa al nostre costat sense esperar res de l’altra banda. Quan no hi ha cultura democràtica poca cosa es pot esperar. 

LES MENTIDES DEL DIÀLEG

Veient ahir el Popular Enric Millo defensant en un programa de TV3 que la Generalitat no volia el diàleg i defensant aquest com a mètode per trobar la sortida a l’atzucac on ens trobem, ens adonem que fàcil es amb cinisme i demagògia vendre fum i el món a l’inreves. Per suposat totalment contrari a les urnes catalanes, cosa ja increïble en una teòrica democràcia, però amb una motxilla carregada de fets totalment contraris a les seves paraules i que donen idea del tarannà del que parlem com Manuel Aragon un exjutge del TC o Ramon Rodríguez exvicepresident del TC i les seves opinions que deixen en ridícul aquells que confien en aquest Tribunal que es jutge i part al mateix temps.

Com abans esmentava Aragon diu que li fa pena veure milions de persones al carrer protestant contra la sentència de l’Estatut i diu que no passa res, ja que demà poden sortir a defensar la pena de mort, i explica que quan la Constitució no es compleix no arribant res més que mals, un problema d’opinió política i no jurídic. Cal recordar que aquest personatge era del sector anomenat progressista. Per altra banda Rodríguez alerta de l’efecte contagi que podria comportar la independència catalana a l’Estat i actuar com a dic de contenció per no produir-se una catàstrofe amb País Basc, Galícia o fins hi tot les Illes Canàries.

Aquesta es l’oferta de diàleg que defensava Millo. El Tribunal que ha de decidir en un futur proper sobre la Llei de Consultes Catalana que ha de donar cobertura legal a la consulta te aquests elements. Aragon, que era del sector progressista, imaginem com deu ser el conservador, menysprea la força de la ciutadania, de fet amb la sentència que va deixar en un no res la votació popular del mateix, ja va demostrar que el ciutadà es un element passiu en el seu sistema democràtic. Alhora ens compara un Estatut aprovat per un amplia majoria del Parlament i posteriorment per la societat catalana com un nou intent i últim de convivència entre Catalunya i Espanya amb la pena de mort. Realment poca cosa es pot afegir més que constatar el caràcter dels jutges que han d’interpretar la Constitució.

Per altra banda, Rodriguez parla del moviment independentista català, pacífic i democràtic amb una infermetat, cosa que demostra que un objectiu que un partit dins el sistema pot portar en el seu programa electoral, posteriorment no es pot aplicar pel mateix sistema, una contradicció en si mateixa, i una prova més del nivell de la democràcia espanyola.

Ens parla de catàstrofe i no poder permetre per l’efecte en altres territoris, o sigui cap dret per Catalunya, i interessos per davant de la petició popular majoritària.

Aquests son dos exemples del nul diàleg que podem esperar, i de saber que haurem de seguir el nostre camí i no  deixar res en mans d’un Tribunal del que evidentment podem esperar qualsevol cosa, menys justícia. 

CAP MÉS OPORTUNITAT

Tal com diu l’article de Josep Lluís Carod Rovira no esperàrem tres cops, ja hem sofert la mateixa errada en dues ocasions, i ara com es preceptiu hem d’aprendre de les errades històriques. Tenim un camí molt clar, que no s’ha de veure enterbolit per canvis a nivell global, per possibles majòries futures, per promeses que mai arribaran o en el pitjor dels casos mai es compliran, ni tant sols per atacs de paranoia com les forces navals catalanes, fent un us infame d’un simple informe, com n’hi ha molts de tots aquells aspectes que en una Catalunya estat haurem de decidir, en aquest cas l’exèrcit, si en volem i com ha de ser. En definitiva un debat normal que la caverna interpreta a la seva manera. De totes maneres el més important es no caure en el parany d’ajornar el que ja no te aturador.

No esperarem tres cops

 

Josep-Lluís Carod-Rovira

L’abril de 1931, les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’aquell més van ser l’instrument democràtic que va posar fi a la monarquia i al règim autoritari, incompetent i corrupte que s’hi vinculava. Francesc Macià, dos dies després, des del balcó central del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana, amb el cor obert a totes les esperances. Però als tres dies es plantaren a Barcelona tres ministres del govern provisional de la República espanyola, dos dels quals catalans: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo , i Lluís Nicolau d’Olwer . Macià hi acordà el canvi de nom de “República Catalana” pel de “Generalitat”, institució medieval d’autogovern, a canvi de l’aprovació immediata d’un estatut d’autonomia d’àmplies facultats, però, sobretot, els visitants insistiren en què, en aquell moment tan delicat, les aspiracions de Catalunya no podien posar en perill l’estabilitat del nou règim naixent, la República espanyola, ja que si aquesta s’ensorrava, s’ensorraria tot.

 

Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat, que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.

 

A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com  a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.

 

Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.