Arxiu mensual: febrer de 2014

FELIPE GONZALEZ I LES AMENACES DEL NACIONALISME ESPANYOL

Veient ahir a la nit el cara a cara entre l’expresident espanyol Felipe Gonzalez i el president català Artur Mas, va quedar molt clar que el progressisme espanyol no existeix i que som considerats poc més que una possessió per l’Estat on simplement estem condemnats a no pode sortir, encara que hi hagi una clara majoria que ho demana i per metòdes totalment democràtics. Viuen ancorats en un passat i on els drets dels ciutadans i dels territoris sempre estan en quarantena amb amenaces com no despertar el nacionalisme espanyol, que va deixar molt clar que la por per damunt de  la democràcia. Francament es trist perdre el temps amb personatges de tant baix nivell i tant poc respecte pel mateix sistema democràtic.

Va quedar molt clar que no hi ha res a negociar, reclamen diàleg, però es un diàleg de sords, ja que precisament no volen parlar del tema, que titllen d’impossible, de fractura social catalana i amb la cultura de la por d’un possible despertar del nacionalisme espanyol com si mai no haguès estat despert, i un cinisme macabre recordant els morts dels balcans. Com es natural una prohibiciò de la Constitució i afirmacions interessades en forma de que els líders europeus son contraris al nostre procès. Per altra banda ens diu que si tenim dret a decidir, ell també i tots els espanyols, ja que la unitat espanyola no es discuteix, i fins hi tot ens diu que el principi de majories i minories nomes te legitimitat dins les regles de joc. Demanant diàleg sense parar alhora que tanca qualsevol porta. Com deia Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres, sabia veritat.
Realment es picar en ferro fred, la gallina dels ous d’or, aquella que han pogut espoliar, de fet ara no s’atreveixen a publicar un altre cop les balances fiscals perquè saben de l’escàndol que suposen, i aquella que han tingut sempre enganyada i com a  locomotora de l’Estat com a gran objectiu final, ha dit prou. Un procès impulsat pel poble amb amples majories i que s’ha traslladat al Parlament, un pas que buscar ser acordat i impecable a tots els nivells. La resposta de la minsa democràcia espanyola es la que estem veient, i Felipe Gonzalez no es una excepció, el seu govern va aprovar la LOAPA per exemple, o el seu govern va crear un grup terrorista els GAL per combatre ETA. Aquest es el personatge que ahir pretenia marcar distàncies amb els Populars, i que va caure en el mateix caldo de cultiu.
La negació de la democràcia per sistema i de pas dels nostres drets. Primer es la llei, i tant els fa que el 100% de la població demanes alguna cosa que seria irrellevant. Treu l’espantall dels morts dels balcans, com si el procès català tingues res a veure, curiosament totes les independències pacífiques del món son el seu gran oblit. Posteriorment ens reclama diàleg per solucionar el nostre encaix, sense adonar-se que aquesta formula ja ha passat a la historia, 300 anys d’enganys no donen per més. Fins hi tot intenta enganyar amb les opinions internacionals que barroerament han intentat manipular sense aconseguir-ho. Ja que molts estats a diferència seva els pot fer més o menys gracia la nostra independència, però davant de tot respecten la democràcia.
De fet del seu partit han vingut els pitjors insults i les comparacions amb el nazisme, i ara amb el seu desembarcament amb Susana Diaz al capdavant ens volen donar lliçons de democràcia i de no ruptura amb reunions amb moltes entitats, excepte amb Sumate, ja que tota la seu guió caducat saltaria pels aires, aquest es l’Estat que ens ofereix des de Gonzalez fins a Rajoy. Francament es pot quedar les seves pors que triem la democràcia.

POPULISME SENSE REALITAT

Aquesta setmana hem vist les explicacions sobre el projecte Barcelona World, i un com més hem vist aquest fals progressisme d’esquerra posant mil i un inconvenients sobre un projecte que com diu en Marc Arza es una aposta que no es pot perdre i que es compatible amb altres models del país. No es poden deixar escapar oportunitats com aquestes per una ceguesa i una negativa a mirar la realitat econòmica catalana. Un futur Estat ha d’actuar amb intel·ligència i amb tota la informació que calgui no pot viure del cultiu ecològic del camp com a font principal, per posar un exemple. Cal jugar a primera divisió i això implica estructurar una economia basada en diferents fronts i amb mirada al progrès.

Doble sí a BCN World

Marc Arza 

L’aposta del projecte BCN World per la Costa Daurada compensa els dèficits principals d’aquell Eurovegas que havia d’aixecar-se al Baix Llobregat. Un projecte més petit, més allunyat de Barcelona i menys centrat en el joc. BCN World és un projecte ambiciós i de gran abast que vol convertir un dels principals nodes turístics d’Europa en una referència global. Contribuint a equilibrar el país i desestacionalitzant l’oferta turística. Un projecte d’impacte que crearà milers de llocs de treball adreçats, en molts casos, a aquell perfil d’aturat que ara engreixa l’atur estructural. Una oportunitat de dinamització econòmica valuosa i gairebé indispensable.

Catalunya viu una autèntica situació d’alarma social. Amb l’atur per sobre el 22% i sabent que quatre de cada deu joves no aconsegueixen trobar feina sorprèn la facilitat amb què alguns arrufen el nas i juguen al morro fi. Per molta gent del Camp de Tarragona la tria no és entre treballar de crupier o d’enginyer sinó entre fer de crupier o continuar a casa amb les mans a la butxaca. Potser seria millor que aquesta gran inversió fos de perfil industrial i tecnològic però no ho és. Si renunciar a acollir BCN World hagués d’ajudar a impulsar l’economia del coneixement potser tancant tots els hotels l’endemà seríem Silicon Valley. La cosa no va ben bé així. El teixit econòmic del Camp, com el del conjunt del país, s’aixeca sobre un equilibri valuós que combina indústria i turisme. La petroquímica a tocar de les platges i un teixit dens de PIME competitives que des de Reus s’estira fins a Valls i Montblanc. Un equilibri que cal mantenir i que BCN World no trencarà.

Hi ha interrogants i dificultats però res que justifiqui oposar-se al projecte com pretenen alguns grups del Parlament. Com faria qualsevol gran inversor els impulsors busquen avantatges fiscals i ajustos normatius. Sembla lògic que portant nous ingressos al país juguin amb aquesta fortalesa i demanin una reducció del tipus impositiu. Hi ha marge per negociar. Potser el senyor Bañuelos no és un angelet però els grans projectes financers no estan fets pels angelets. Sense Javier de la Rosa probablement no existiria Port Aventura. Que es pugui jugar a crèdit, com demanen els impulsors esperant canviar la llei, no fa massa goig i els experts coincideixen a veure-ho com un factor de risc de ludopatia. Però la Generalitat té el deure de protegir els catalans i no pas els xinesos, russos o àrabs que vinguin a jugar. N’hi hauria prou de vetar l’endeutament als residents a Catalunya per desbloquejar la negociació. Hi ha marge per travar un acord i cap absolut no hauria d’impedir que les obres engeguin abans de l’estiu.

Per necessitat i per potencial, doble sí a BCN World.