Arxiu mensual: gener de 2014

EL DRET A VOTAR

Com va expressar el President Mas en una entrevista a la BBC “No es podrà convèncer als catalans que no tenen dret a votar”. Unes paraules que els esmentats piròmans que ens defineix en Vicent Sanchis intentaran aconseguir. No hi ha arguments democràtics per impedir-ho, per tant la imposició, les amenaces i les mentides passen a ser una arma contra el poble. La fractura social que tornava a atiar Carme Chacon aquest cap de setmana es una mostra d’aquest tarannà i aquest menyspreu a la societat catalana que ha sortit a la llum un cop no ha tocat més remei que definir-se i no viure amb la confusió permanent. Les seves contradiccions els ha portat amb l’hemeroteca com a testimoni a ser blanc i negre alhora o bomber i piròman al mateix temps.

Bombers i piròmans
Vicent Sanchis
Declarava ahir Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, secretari d’àrea d’Acció Política de l’executiva del PSC i “segon del partit” com el presenten els mitjans de comunicació, que Catalunya viu immersa en una “situació de fantasia” i que els socialistes han assumit la condició de “bombers” per apagar el foc que atien “els piròmans Rajoy i Mas”. L’actitud i les declaracions de Balmón s’integren en les d’aquells que consideren que el procés sobiranista a Catalunya és una fal·làcia, un moviment artificial generat i impulsat per la irresponsabilitat permanent d’Artur Mas i de Convergència Democràtica. És així com pensa, per exemple, Mariano Rajoy, que demana paciència als seus homes més alterats per aconseguir el cap del president de la Generalitat i apagar el foc. Un altre “bomber”. De destral.
Opinen aquests bombers –Antonio Balmón, Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho–, cadascun des de les pròpies posicions, que allò que realment ha d’interessar els catalans són les solucions de la crisi. Unes solucions que comparteixen –perquè tots acaten les directrius de la Comissió Europea–, encara que els uns i els altres discrepen tant a l’hora de les declaracions. La solució compartida és, doncs, no fer res vàlid, però reclamar als altres que no pensen en res més. Aquests bombers, sobretot els que han pogut prendre les grans decisions de l’Estat, van ser els piròmans de la crisi. Això que els preocupa tant però que tan poc fan per resoldre, més enllà d’acatar, esperar i parlar. Bombers piròmans, doncs, i de la Banda de l’Empastre.
Però la piromania bombera no acaba aquí. El foc intern consumeix el PSC. I n’hi ha que l’atien tant com poden. Amb querosè. Ahir, per exemple, Antonio Balmón apuntava amb la maldat que defineix els polítics de raça que se li escapen els interessos que van moure els crítics a trencar la disciplina del PSC en una votació exclusivament “tàctica”. I que encara el sorprenia més que a les poques hores els mateixos crítics haguessin fet un manifest on “parlen de constituir una nova força política”. En les lluites intestines eternes dins els partits els sectors majoritaris sempre han titllat els discrepants d’obeir “foscos interessos”. És una manera d’estigmatitzar-los com a quinta columna. Aquest és el foc que llança el bomber Balmón. Un bomber, per cert, que no fa gaire combinava la feina també amb la de piròman. Perquè el 18 de setembre de l’any passat, el número dos del PSC defensava contra Alícia Sánchez la consulta –i el vot favorable del PSC– proclamant que “és l’únic camí que evitarà que hi hagi cap problema”. Al final s’enredaran amb la mànega.

UN NOU PAS EN EL PROCÈS QUE TRENCA MOLTES COSES

La votació d’ahir per aprovar la via legal, pactada i acordada per demanar a l’Estat la transferència de competències per poder realitzar el referèndum sobre el nostre futur ja es un fet, alguns li diuen via morta, ja que tots sabem la resposta, però jo ho considero un altre pas important en el conjunt del procès i que cal fer. Hem de veure la premsa internacional a la sortida del President i com es fan resó molts dels mitjans més prestigiosos del planeta avui sobre el nostre problema, i aquí no podem cometre errades i jugar molt bé les nostres cartes. Per la seva banda també va servir per tornar a veure el caràcter antidemocràtic de tres partits que ens prohibeixen que decidim i un d’ells va ser la primera víctima política d’un camí que ha de portar una profunda transformació del nostre sistema de partits i la manera d’entendre la democràcia.

Efectivament, veure el debat d’ahir a la Sra. Camacho dient que Rajoy no acceptarà xantatges del Parlament era la constatació del gran que li va la democràcia a aquest personatge. Es molt lícit defensar el no el dia 9 de novembre, ara no ho es defensar que no podem exercir el nostre dret a vot en una democràcia, quan legalment ja les eines per fer-ho, i tant sols per una qüestió de voluntat política dels dos partits majoritàris que han decidit que els nostres drets no existeixen, de fet això ja va ser validat el dia desprès de perdre la guerra el 1714 i com veiem no hem avançat molt en aquest terreny. 
També es molt trist veure al Sr. Rivera exhortant al President anar a Madrid a defensar la proposta i acatar la voluntat del Congreso com exemple de democràcia. De fet ens deia que la sobirania del Parlament es inexistent i les seves votacions paper mullat, ja que l’única opció valida es Madrid, una forma curiosa d’entendre la democràcia i de pas de no escoltar a la societat que representa i el que li reclama amb una amplia majoria que vol votar i de moment al carrer una gran part optant per l’Estat independent.
Se’ns dubte l’espectacle més trist el trobem amb el grup socialista, feia basarda escoltar el portaveu Ignasi Lucena demanant l’acta de diputat als tres diputats que van seguir el programa electoral de la formació i el sentit comú, i qualificar d’estafa la votació ja que tots sabem el que passarà amb ella.
Realment si girem la cara cap Europa senzillament es impensable una cosa així, hi ha molts àmbits i representants que han votat contràriament a la majoria del seu grup sense cap conseqüència i sense anar més lluny al Regne Unit on el nucli dur de cada partit seu darrere el seu líder i la resta d’escollits més allunyats d’aquest nucli han de ser convençuts i moltes vegades son decisius en les votacions sense que provoqui la discordància cap escàndol  ni controvèrsia.
Tot es producte entre altres coses d’un sistema viciat i una democràcia de molt baixa qualitat on els partits son un búnquer inexpugnable allunyat de la gent i dirigit amb ma de ferro per la direcció que no admet discrepàncies de cap tipus. Un sistema més proper i amb el representant per circumscripció a la vora de la ciutadania amb llistes obertes i unes directrius generals en el partit que amb temes particulars i concrets o de consciència poguessin fer que cada representant respongués precisament al seu electorat i no a interessos que res tenen a veure amb la seva funció.
Per tot això cal un estat nou i modern, i no estructures carrinclones i mentalitats ancorades en el passat com fins ara. No tinc cap dubte que la transformació de la societat per força s’ha de projectar en el seu sistema de representació i amb el nostre estat independent aviat ho podrem comprovar.

SENSE CAP TIPUS DE VERGONYA

La vergonya es una qualitat que en segons quins àmbits no convé creuar, ja que es cau amb la hipocresia i descrèdit més absurd, cosa que de pas deixa ferida de mort la credibilitat, cosa bàsica en molts sectors. Aquests últims dies trobem alguns casos com l’Agència de ràting Moody’s i les seves prediccions sobre una Catalunya independent, Alberto Fernandez Diaz i la seva particular visió de la historia i també com no la posició del PSC actual que res te a veure amb el seu programa electoral, teòricament un contracte amb la ciutadania.

Efectivament, la paraula vergonya sense cap tipus de fre la trobem a Moodys que ens parla d’un impacte negatiu i dificultats d’una Catalunya independent, ja que podria desencoratjar la inversió estrangera i els negocis, i afectaria greument a l’Estat espanyol ja que representem el 19% de la seva producció, fa una valoració política  amb el tema del referèndum i curiosament no aporta dades sobre els avantatges econòmics d’una Catalunya independent. Resulta curiós comprovar com una agència que  donava la màxima fiabilitat a Lehman Brothers fins al mateix dia que es va ensorrar i va començar aquesta greu crisi financera mundial es permet donar lliçons o informes amb lleugeresa com aquests. Deixant de banda que es permet anàlisi política que no li pertoca i nomes veu les coses des d’una perspectiva sense analitzar el que significaria de positiu per Catalunya i el seu entorn ser un nou Estat. Apart contradeia tots els experts de tot tipus que amb dades a la mà que ells no aporten veuen immillorables les perspectives i el progrés del nostre país convertit amb un Estat, francament zero de credibilitat.

 

Alberto Fernandez va llogar la sala Moragues al Centre Cultural del Born per explicar una altra història de Catalunya i tractar als catalans de xais. Ens diu que es silencià que els que van morir a Barcelona el 1714 defensaven el Rei d’Espanya i ho presenta com un adoctrinament sobretot als nens que no reben la informació de que va ser una guerra civil i d’àmbit europeu i mai una de Catalunya contra Espanya. També resulta curiós que aquest personatge grotesc que no es historiador, no te cap títol universitari i no se li coneix professió coneguda més enllà del partit Popular, es permeti aquestes llicencies, presentant una historia que es com es i no com voldria que hagués estat. Catalunya es va posicionar amb l’arxiduc Carles i contra Felip V, però també lluitava per defensar la nostra llibertat i constitucions. La prova son les conseqüències de la derrota que tots coneixem i que encara arrosseguem contra la nostra identitat i societat. El Born presenta un moment clau de la nostra història amb rigor i seriositat, i personatges com Fernandez es burlen de la gent intentant el que sempre ha fet l’Estat en moltes parts de la mateixa historia, fer-la a mida i falsejar-la, però no passa d’un ridícul sense fronteres que ja no creu ningú.

 

Per la seva banda el PSC que recordo avui votarà en la seva majoria i imposat per la direcció no a una via acordada i legal per celebrar un referèndum perquè la societat catalana decideixi el seu futur, curiosament el que defensava el seu programa electoral, i que dona idea de la qualitat democràtica del nostre país i dels nostres partits, on la cúpula en forma piramidal ordena sense cap escrúpol, en aquest cas per submissió cega al PSOE i oblida aquest famós contracte amb la ciutadania que com tot contracte hauria de ser sagrat, i no una farsa que desprestigia tot el sistema.

 

Un petit toc també per les CUP que amb el màxim respecte pel seu vot abstenció avui, crec que no toca, i no ho fa perquè cal esgotar les vies acordades com aquesta sobretot per carregar-nos de legitimitat tant dins com sobretot fora de les nostres fronteres, i en aquest cas les tàctiques de partit haurien de quedar en segon pla en benefici de l’objectiu comú, repeteixo respecte, però una oportunitat perduda.

 

En definitiva, molts exemples d’aquesta vergonya lligada a la credibilitat i coherència, uns valors que cal recuperar en una Catalunya independent.

ACORDS FORA DE TEMPS

El president de la Caixa Isidre Faine demanava l’altre dia un gran acord sobre Catalunya que ajudi Espanya a tirar endavant. Darrera aquest prec tots sabem les intencions que hi ha, evitar el procès cívic, majoritàri i sobretot democràtic del poble català per decidir el seu futur. Es la mateixa recepta de sempre amb diferents paraules, però amb uns fets irrefutables que no donen crèdit a cap acord amb un Estat que no es caracteritza per complir-los. Aquesta es la tàctida des de dins, ja que des de fora s’insisteix en que una posició porta fractura social, cosa que la contraria i miraculosament no. Uns arguments ja molt passats de rosca que com diu en Victor Alexandre en el seu escrit son una simple estratègia que hem de fer front sense fissures.

L’estratègia de la fractura social
 
Víctor Alexandre
 
Comparteixo del tot el pensament de Xavier Bru de Sala, en dir que el pla de l’Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya consisteix, entre altres coses, a desacreditar el civisme exemplar del país i presentar-lo com una societat trencada, desfeta i al llindar d’una guerra civil. Per descomptat que el pla és aquest. De fet, és justament per això que sempre els ha fet més por el conflicte amb Catalunya que no pas el conflicte amb el País Basc. Recordem les declaracions fetes l’any 1982 per Rodolfo Martín Villa, que va ser vicepresident primer del govern espanyol: “Em fa més por Catalunya que el País Basc”. I recordem també les del 1984 de Felipe González, president d’un govern que va crear una banda terrorista: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, l’autèntic perill és el fet diferencial català”.
Fixem-nos, per altra banda, que l’Estat que amenaça d’empresonar el president Mas per permetre que els catalans votin és el mateix que mai no ha empresonat Rodolfo Martín Villa ni Felipe González. El primer com a membre destacat d’un règim feixista que va cometre milers de crims contra la humanitat i el segon com a cap d’un govern que finançava una banda d’assassins. Al contrari, tots dos viuen una confortable jubilació com a “demòcrates de tota la vida”. Això sol ja diu quins són els ‘valors’ de l’adversari amb el qual ens enfrontem i quines baixeses morals és capaç de fer per impedir l’exercici més elemental de la democràcia: el dret de tota societat adulta a dirimir les seves diferències per mitjà de les urnes. Sembla que l’intimidin més les urnes que les armes.
Diguem també que un Estat veritablement democràtic s’hauria sentit interpel·lat després d’una manifestació com la Via Catalana, certificada amb dos milions de persones. L’Estat espanyol no. En absolut. I si en lloc de dos milions n’haguessin estat quatre o cinc, tampoc. La Via Catalana no li va agradar, és clar que no. Però no pas pel rècord d’assistents, sinó per la projecció internacional que va tenir com a exemple universal de civisme. En aquest punt, Catalunya li va trepitjar l’ull de poll. Des d’aleshores, el govern espanyol ha decidit que aquest civisme és contrari als interessos de la ‘unitat d’Espanya’ i intentarà trencar-lo de totes les maneres possibles. És a dir, tractarà de fabricar una imatge violenta de Catalunya que justifiqui la repressió de l’Estat per mitjà de mesures excepcionals.
Les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz –“he viscut situacions molt tristes que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya”–, referint-se a les reunions familiars durant les festes de Nadal i Cap d’Any, formen part d’aquesta política governamental d’acord amb els guionistes de la FAES. Ara toca dir que hi ha “fractura social” a Catalunya, amb l’esperança que n’hi hagi de debò, amb l’esperança que s’inflin algunes venes i que es produeixi un fet que il·lustri la “fractura” per tal de poder-lo difondre arreu del món com a mostra de “paroxisme catalanista”. El més lamentable d’una actitud així és que no correspon únicament a una estratègia. Tant de bo, fos només això! El problema és que els qui diuen aquestes bestieses se les creuen de debò. Estan convençuts que tot català crea fractura social pel sol fet de voler una Catalunya independent. Voler-la dependent, no. Però independent, sí. Ser espanyol és inclusiu, ser català és satànic. Per això Fernández Díaz diu el que diu referint-se al president Mas: “El que més em dol és que està fracturant la societat catalana en l’àmbit familiar, entre companys de feina, entre grups d’amics…”
La gent totalitària, la gent absolutista sempre considera una provocació la refutació del pensament únic. Pensar diferent fractura, diuen. Tot règim autoritari considera fracturadors socials els qui no accepten la seva hegemonia, tot amo qualifica de pertorbadors de la pau social els sotmesos que es rebel·len. Sap que un sotmès rebel crea més rebels, alimenta la consciència de grup i n’enforteix la dignitat, i això el fa imparable i imbatible. L’única solució, per tant, és estigmatitzar els rebels i aïllar-los com si fossin fruita podrida. I si per aconseguir-ho cal escenificar un conflicte violent doncs és fa i llestos. De la violència que no et deixin votar, de la violència que no et deixin ser senzillament català, no en diu res l’absolutista. Ell ha vingut a aquest món a dir-te qui pots ser i qui no pots ser i tu només has nascut per obeir-lo. El seu error, però, és pensar que els rebels sou quatre gats, que tot és culpa d’un cabdill que esvalota l’aviram i que la solució passa per poder dir ‘morta la cuca, mort el verí’. Si no caus en les seves provocacions, si mantens el cap fred i la calma, descobriràs que l’amo era en realitat un tigre de paper i et preguntaràs com és que has trigat tant de temps a adonar-te’n. Però ja no importarà, perquè seràs lliure.

RAJOY: GRÀCIES PEL SUPORT A LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL CAS CATALÀ

Un cop més la diplomàcia espanyola ha tornat a fer el ridícul. El viatge del president espanyol i la seva foto amb  Obama, volia ser aprofitada per recollir suports contra el procés català, i la frase emprada per Rajoy “la independència de Catalunya mai es produirà”, evidentment no pot ser ben rebuda per cap estat democràtic, i USA no ha estat una excepció amb el silenci total del president i  els precedents de reconeixements anteriors com el mateix Kosovo a l’ambient. De fet la premsa americana no ha fet gaire resó del viatge del president espanyol que inclús ha seleccionat la premsa per evitar preguntes sobre Catalunya, uns favors impagables.

Efectivament, una bona part de l’èxit del procés català els hi deurem, mentrestant continuem veient conductes desesperades i superades per la democràcia com l’entrevista al portaveu popular Enric Millo i la seva sentencia “Si Catalunya estigués fora d’Espanya, estaria en fallida”, un altre ridícul que ja no creu ningú. Els articles sempre interessants de l’Agustí Bordas ens ho defineixen perfectament.


Rajoy perd el temps a Washington

 

Agustí Bordas

Com molts altres centres acadèmics del món, la Georgetown University –la universitat catòlica més antiga dels EUA i una de les més prestigioses d’Amèrica del Nord– segueix amb interès el procés d’independència de Catalunya. De fet, el Georgetown Public Policy Review, el butlletí imparcial del Georgetown Public Policy Institute, amb seu a Washington, destaca la possible autodeterminació catalana com un afer d’importància mundialenguany. 

Hom pot imaginar amb facilitat que esdeveniments com la massiva Via Catalana per la Independència o bé la repressió exercida per l’ambaixador espanyol contra la sobiranista Clara Ponsatí –doctora en economia per la Universitat de Minnesota i antiga ocupant de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown– han familiaritzat les elits del Districte de Colúmbia amb les aspiracions catalanes i els mètodes antidemocràtics del govern espanyol.

Unes altres elits, les de l’Altiplà castellà, semblen començar a prendre consciència de la fragilitat del règim constitucional post-franquista. Davant la seva manca d’autoritat ètica, la fugida endavant triada pel partit governant a l’Estat espanyol ha estat l’accentuació del seu tarannà més autoritari. Així doncs, propostes legislatives altament coercitives com ara la Llei Fernández–Díaz –Orden Público 2.0– demostren les tendències despòtiques d’un partit incapaç de condemnar, encara avui, els crims impunes del règim feixista. 

Segons la crònica de la Razón, un dels diaris més descaradament sotmesos als dictats del Partido Popular, Mariano Rajoy es va presentar ahir a la Casa Blanca amb “una explicació preparada per situar en el seu context l’ofensiva sobiranista del nacionalisme català i explicar a Obama per què Catalunya no és Escòcia ni el Quebeq” (sic). 

Si hom dóna credibilitat al pamflet marhuendià, és evident que Rajoy malbaratà els pocs minuts que li dedicà Obama i el seu intèrpret. Mentre la Secretaria d’Estat americana sap que Catalunya segueix el perfil de qualsevol altre moviment d’autodeterminació modern, pacífic i democràtic d’Occident, l’equip de John Kerry també és conscient que la gran diferència d’aquest cas rau en la resposta donada per l’administració central espanyola. 

Així doncs, mentre la Federació canadenca i el Regne Unit –democràcies de prestigi internacional– han demostrat com accepten el principi democràtic, els dos principals partits de l’Estat espanyol –PP i PSC-PSOE– romanen obstinadament oposats a donar la veu als catalans. 

És precisament per donar veu a les legítimes aspiracions catalanes que, enguany, el govern català tindrà delegat a Washington per potenciar els contactes polítics amb les autoritats dels EUA. Desitjo que aquest sigui el primer pas per consolidar, en un futur no massa llunyà, unes excel•lents relacions diplomàtiques entre dues repúbliques veritablement democràtiques.

 

PSC: CONTRADICCIÓ I DESAPARICIÓ

Aquesta setmana, tenim en el dia 16 un altre dia clau pel procès democràtic del poble de Catalunya pel dret a decidir el seu futur. Es votarà la via escollida per fer possible la consulta per l’Article 150.2 de la Constitució i el traspàs d’aquesta competència per fer-la viable. Els 4 partits favorables i amb l’acord per la data i la pregunta sota el braç busquen també el suport socialista que sorprenentment defensa una legalitat i acords que el seu mateix partit nega constantment, i ara tampoc donarà suport a la legalitat vigent. Tot un embolic que Pere Navarro ha enrocat amb la tria per la foto al costat de Populars i Ciudadanos, i el que es més greu contra la possibilitat de que la societat catalana exerceixi el seu dret a decidir.

Aquest grup parlamentari es trenca sense remei ja que tot hi sabent que ni el seu partit a Madrid ni els Populars donaran el braç a tòrcer per fer possible exercir la democràcia, segueixen defensant un acord impossible, i ara ni tant sols accepten demanar dins la legalitat espanyola una via per fer possible el referèndum. Saben que Espanya mai vol negociar res i sap molt d’imposició, de fet les paraules del Ministre de l’Interior desprès de la gran manifestació a Bilbao, dient que ni una ni moltes mobilitzacions per massives que siguin faran variar la seva postura dona idea del que parlem.

De fet i segons la premsa, sembla que es parla d’expulsions als diputats que no segueixin la consigna de la direcció del partit, totalment supeditada a Madrid i havent renunciat al dret a decidir. Es la fi d’un partit superat per la democràcia i posats als nivells que sempre han exhibit altres partits en aquest aspecte. Es el moment que es visualitzi la disconformitat dels membres que no vulguin validar  aquesta deriva cap a la renuncia com a formació en benefici de la sucursalitat absoluta a Madrid, i el que es més greu caure en constants contradiccions per defensar el que no es defensable com es per vies estrictament legals demanar simplement votar en una democràcia, independentment de l’opció escollida, totes legitimes, això no es de rebut.

En Pere Navarro passarà a la historia per aquesta desfeta i aquest posicionament contra la mateixa voluntat de decidir de la mateixa societat que representa. Ningú els ha impedit exercir el seu dret a decidir i pel que es veu ja ho han fet, traint la mateixa democràcia sense vergonya. 

DESITJOS I REALITATS

Fa molts mesos que sentim arguments o fets que es donen absolutament per tancats des de l’Estat espanyol, com la nostra sortida d’Europa i la condemna del nostre procès per les autoritats europees, però la realitat es tossuda, i la història també, casos com el d’Eslovenia que ens relata en Pere Aragonès demostren que les coses no son blanc i negre i que els actors es van adaptant a les noves situacions sense problemes. El que avui pot ser un afer intern espanyol, el dia 10 de novembre pot ser una defensa d’un nou Estat d’Europa que veu la llum amb un full de ruta impecable des del punt de vista democràtic, un fet que per cert deixaria en evidència amb molts personatges de la nostra política actual que es permeten el luxe per exemple de dir-nos sense rubor que ells no cediran el cens per la futura consulta com recentment l’alcalde tarragoní en un nou cas de que el desig de que la democràcia no es desenvolupi xocarà definitivament amb la realitat.

Un procés com el que s’està vivint a Catalunya, que persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat internacional (en aquest sentit recomano la lectura del llibre Unrecognized states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).

La contundència amb la que des de l’estat espanyol se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau. En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia, de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena especialitzada en relacions internacionals.

En un dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va durar el procés d’independència. Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens. El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al “desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar  “no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.

Però no només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia (un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies després de la declaració de desembre del 1991.

Vol dir aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itinere similar? No podem preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per això treballem), però aquesta història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i no per la segona. El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.

Pere Aragonès

VOTAR ES PERILLÓS

El ministre d’afers exteriors espanyol Jose Manuel García Margallo, ha respost davant la interpel·lació de la presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals demanant que la millor sortida per resoldre el problema son les urnes i el respecte al dret a decidir dels catalans, dient que en política demanar el possible es sensat, el probable es temerari i l’impossible es altament perillós. O sigui que per un teòric ministres d’una democràcia votar es perillós. Tot un símptoma del nivell dels personatges que porten les regnes del govern espanyol.

En el marc de Barcelona Tribuna hem pogut constatar que el 90 % de les preguntes al ministre eren sobre la consulta amb contestacions tant esperpèntiques com les que hem esmentat. Per altra banda en un altra resposta va afirmar “el país està acabat, i ara falta pagar-lo”, una afirmació inquietant ja que tots sabem com acaba això i qui te tots els números per ser la víctima. Per cert un govern espanyol que en els seus deliris de fantasia titlla de ridícul la carta del president Mas per una simple resposta de Durao Barroso dient que era un afer intern i que seguirien amb atenció els esdeveniments, cosa que no crec que sigui perquè tirin coets.

 

Realment es curiós constatar com un assumpte que segons l’Estat espanyol i líders contraris al dret a decidir no interessava a ningú, dona que 29 de les 35 preguntes precisament eren sobre el tema de la consulta catalana, potser el Sr. Margallo hauria de considerar que interessa i molt per variar. Respecte la pregunta dins d’una democràcia es totalment lògica demanar per resoldre un afer o un reclam de la ciutadania votant i poder treure les conclusions amb dades exactes, el que ja fa por es la resposta, on votar es titllat de perill, dos conceptes que sembla mai haurien d’anar junts si realment parléssim d’un estat democràtic.

 

Segurament el Sr. Margallo, hauria de saber que la política es l’art de resoldre els problemes que sorgeixen de la convivència d’una societat. O sigui com a representants electes recollir tots aquests i donar-hi resposta per trobar una sol·lució, per suposat no hi ha impossibles, i menys els que recullen el guant d’una societat, en aquest cas la catalana que ha demostrat repetidament que vol decidir el seu futur, i això en una democràcia vol dir urnes, recompte i acceptació dels resultats, segurament aquesta última part e la perillosa pel ministre.

 

Per altra banda i quan parlem de pagar el país, ja podem tremolar, perquè tenim tots els números per sortir perjudicats, de fet com diu en Sala Martin ja dos coses invariables al llarg dels anys, la velocitat de la llum i l’espoli fiscal a Catalunya al voltant del 8%, i tots sabem que vol dir.

 

Es una posició que no pot durar en el temps, ningú de fora hi dona suport, i voler enganyar a la gent amb les declaracions de Durao Barroso que no ha dit res de nou que no hagi dit altres vegades, però amb una diferència, que estaran i seguiran els esdeveniments, es a dir ja estem a la seva agenda per quan arribi el moment resoldre el problema.

Es un ridícul democràtic rere un altre i despullar el vertader sistema del l’Estat espanyol que no ha resistit la demanda d’un simple procés democràtic i que viu ancorat en el passat. Com diu l’anunci “Impossible is nothing”.

FUM FUM FUM

La reunió de líders del PSOE i PSC, potser no cal diferenciar, es un sol projecte han fet bullir l’olla sobre un projecte inconcret federal amb una reforma consitucional, però sense cap definició, aprofundint amb un estat plurinacional, i nomes amb una cosa clara la negació del nostre dret a decidir en una democràcia. Francament això es una presa de pel que resulta insuportable i ofensiva per qualsevol societat. De fet en David de Montserrat ho pregunta perfectament en el seu article “Per què em tracten com si fos imbecil?. Hi podem reflexionar.

Per què em tracten com si fos imbècil?
David de Montserrat
 
 
Cadascú deu tenir una vivència molt personal en relació al procés nacional que vivim, però m’hi jugaria un sopar que compartim multitud de percepcions i sensacions. En relació al conflicte fa anys que els insults i les acusacions de terrorisme varen deixar d’alterar-me les constants vitals. Fer pell morta de tota la violència verbal i mediàtica que practica l’enemic – recordem que estem en guerra – no deixa de reflectir els molts passos per endavant que anem en aquest camí que hem decidit emprendre sense retorn. Fins aquí bé.
Però hi ha una actitud de l’enemic que m’indigna, concretament que em tracti com si fos imbècil. La guerra s’està guanyant en molts camps de batalla i en qüestions d’argumentari sembla evident que la victòria és per K.O tècnic. Tot i així, només demanaria a l’enemic que em respongui la següent pregunta: per què la independència és bona per a Espanya i dolenta per a Catalunya? Per què?
Per creure’m això que l’enemic, tant el de dins com el de fora, afirma amb tanta rotunditat, només espero un missatge per Televisió Espanyola del president del Govern espanyol anunciant que ha comunicat a Sa Majestat el Rei que acaba de signar els decrets de dissolució de l’Executiu i que ha passat tota la tutela a la Unió Europea. Aleshores, sí.
Els unionistes i els negacionistes pregunten de manera recurrent, amb un to perdonavides: “la independència de Catalunya per a fer exactament què?” Doncs mirin, com a mínim perquè tenim tant dret a errar el tret com vostès tot i que el llistó és tan arran de peus que, francament, no serà gens complicat millorar la situació ni que sigui un xic. Només els posaré dos exemples comparatius de perquè serveix tenir el poder a casa. Renfe contraposada a Ferrocarrils de la Generalitat o la carretera N-II deixada de la mà de Déu contraposada l’Eix Transversal desdoblat. En el primer el nivell de servei a favor dels nostres trens és incomparable quant a puntualitat, neteja i prestació de serveis en general. En el segon, estem parlant de salvar vides. Un any d’Eix desdoblat, un any sense cap víctima mortal sigui catalana o espanyola, per cert.
Segons el Centre for Economics and Business Research (CEBR) de Londres, en el seu informe sobre la Lliga Econòmica Mundial que preveu l’evolució de les trenta economies més potents del planeta, Espanya passarà de la tretzena posició actual a la divuitena l’any 2028. Com quedem, doncs? Volen dir que ens convé als catalans quedar-nos a Espanya? Digueu-me observador, però jo diria que és un mal negoci? Potser sí que ser independent en aquestes latituds és una mala feina. Però per a tots, suposo, no?
I és que en el fons, la raó per impedir que Catalunya esdevingui un Estat independent entre un unionista negacionista de dreta, dita “moderada”, o un d’esquerres i un d’extrema dreta és el mateix. És a dir que no els surt d’allà on tots sabem que els catalans puguin ser allò que vulguin. El que molesta especialment és com els que volen argumentar contra la llibertat són incapaços de reconèixer que, per sobre del lliure albir d’un poble que vol practicar la màxima expressió de la democràcia, avantposen l’orgull ferit.
Una vegada, l’exdiputat i exconseller Joan Puigcercós em deia que a Madrid el que no suporten són les mitges tintes. Agraeixen que vagis de cara i si ets independentista i la teva ànima no pot amb Espanya ho diguis a la cara. De tornada, doncs, arriba un moment que, posats a fer, hom arribaria a preferir la franquesa d’un fatxa en comptes dels subterfugis de falsos demòcrates quan ja ha quedat clar per activa i per passiva que des de l’òptica del Dret Internacional, per sobre de la legalitat hi ha la legitimitat. (Ex: Sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre independència de Kosovo)
El problema de tot plegat és, adequant l’afirmació de la gran Crònica de Ramon Muntaner, que així com els demòcrates anem amb alegria i goig a les urnes (“batalla” a l’original) els negacionistes hi van per força i amb temor. No és l’única diferència, de fet, perquè els sobiranistes hem sabut aplicar-nos també aquella màxima que ve a dir que estàs disposat a deixar-t’hi la pell perquè el teu oponent pugui dir-hi la seva per molt contrària que sigui la seva postura.
Espanya és una ciclogènesi explosiva en si mateixa, una gran borrasca dins de la Unió Europea. També m’hi jugaria un sopar que més d’un funcionari i mandatari europeu deu haver pensat alguna vegada “per què coi vàrem deixar entrar aquesta colla?”. Cada segon que seguim a Espanya és una manca de respecte envers nosaltres mateixos. Formar-ne part ja és indigne. Sortosament ho estem compensant posant fil a l’agulla perquè crec, que com em passa a mi i per sobre de la identitat, ens hem cansat de ser tractats com uns grans imbècils.

TOCA OMPLIR LES URNES

The Economist ja ens situa en la seva agenda oficial mundial que contempla eleccions i referèndums, i demostra que la part final cap a la decisió del nostre futur segueix ben viva. En canvi Sanchez Camacho que utilitza la llei com li convé, ara diu que els Ajuntaments populars no cediran el cens si els ho demana la Generalitat, incomplint les lleis cosa que sembla que amb la seva absurda campanya contra la democràcia no li fa cap nosa. Aquests rampells sense sentit no poden destorbar els nostres drets i el vídeo que adjunto ens demana fer l’exercici del vot aquest cap de setmana com un complement més per apuntalar el procès i exercir com qualsevol democràcia normal per molt que els dolgui.