Arxiu mensual: desembre de 2013

QUAN VOTAR ES PECAT

Quan els alts càrrecs de l’Esglèsia Catòlica espanyola consideren moralment inacceptable una consulta ciutadana sobre la nostra independència, es que finalment l’Estat espanyol ha cridat totes les seves forces vivies per impedir la democràcia. Jo que no soc creient i que no considero la meva moral millor que cap altre, simplement intento fer les coses el millor possible segons el meu criteri puc dir que aquests senyors que representen una institució religiosa que tots sabem de qui ha anat de bracet sempre que ha convingut i per tant credibilitat moral sobre la democràcia més aviat poca.

Realment, considero que seguint els seus criteris i com ens diu en Vicent Sanchis jo també practicaré la immoralitat i el lliure exercici del dret a decidir sense feixistes amb sotana o sense que imposin el seu criteri sense possible replica. Segurament una anòmalia democràtica com l’Estat espanyol també comporta que el sector religiós tampoc sigui normal i es desviï molt del teòric camí que volen predicar i que els seus fidels haurien de reclamar i condemnar aquests atacs d’apològia de la imposició que tant poc els costa expressar.
Jo també sóc immoral
Vicent Sanchis
Tothom sap que en diu, la Conferència Episcopal Espanyola, de la unitat d’Espanya. Poc o molt, més aviat molt, que és sagrada. “La sagrada unidad de la patria”, que en deien abans i que en diuen també ara. Abans ho deia José Antonio, ara ho diuen els feixistes i els bisbes. S’ho haurien de fer mirar, sobretot els segons. Enterrar Vicente Enrique Tarancón equival a recuperar el pal·li obligat a Franco. Potser és exactament això el que volen. Només cal sotmetre’s a una sessió de tarda o tortura seguint les tertúlies de 13TV, d’una intransigència que tira de tos i que recorda, en efecte, altres temps històrics. Ho porten en la sang i l’estola. Els va costar tantíssim buidar de falangistes la COPE, que, quan ja ho havien aconseguit, en van omplir el seu nou canal televisiu. Debades alguns bisbes catalans demanen perdó per la línia del canal requetè. Els que hi manen n’estan ben pagats.
No són estranyes, doncs, les declaracions que ha fet el secretari general de la Conferència Episcopal espanyola, José María Gil Tamayo, pontifici del Consell de les Comunicacions Socials per obra i gràcia de Benet XVI. Afirma Gil Tamayo, assidu també als programes més infames dels mitjans de comunicació episcopals espanyols, que la consulta catalana “és inadmissible perquè altera l’ordre jurídic obeint a una voluntat local”. Què més local, senyor secretari, que la voluntat espanyola, considerant que l’Església Catòlica és romana; és a dir, universal. Diu també Gil Tamayo que la consulta no seria “prudent ni moralment acceptable”. Que sigui imprudent depèn de la gent com José María Gil Tamayo, perquè són ells els qui converteixen la democràcia en imprudència. Que sigui immoral també depèn dels senyors com ell, que converteixen en pecat la virtut democràtica. Posats a pecar, pequem com Déu mana i votem sense culpa i amb alegria. Sí i sí, i lloat sigui el Senyor!

JA LA TENIM AQUÍ: SI I SI

Per sorpresa, els partits favorables al dret a decidir van actuar amb responsabilitat i es van posar on la societat els reclamava fent la seva feina de país. Segurament una sola pregunta hauria estat més desitjable, però no ens podíem permetre perdre llençols a cada bugada, i mantenir aquests gairebé dos terços del Parlament units en el mateix projecte es clau per arribar a bon port. De fet les dues preguntes obliguen a presentar les opcions de tothom inclosos aquells que defensen un federalisme embolicat per no bellugar res. La nostra opció es si i si, cap problema.

Des de l’Estat espanyol confiaven amb un autogol nostre per frenar el procés sense moure un dit, i confiaven en que les forces catalanes repetirien errades estatutàries anant cadascú pel seu compte. La seva sorpresa ha estat veure una reacció amb sentit d’Estat com la que hem vist avui i arribar a un acord amb la pregunta. Vol que Catalunya sigui un estat?, i en cas afirmatiu Vol que sigui independent? Si/No. Una data el 9 de novembre aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, precisament ara també volem fer caure un mur i deixar aquells que sempre ens acusen de voler crear fronteres bocabadats. Una via per demanar-ho a través de la Constitució i que el proper any arribarà a Madrid.

 

Son onze mesos de feina per convèncer a la majoria de la societat que el si-si es la millor opció, amb tots els arguments i sense caure en provocacions, que es la carta que jugaran des de l’exterior intentant crear aquesta fractura a la societat catalana que no existeix, i de fet s’entén que un estat que no te una democràcia de qualitat qualsevol consulta ho compari amb fractura, se’n diu pluralitat i el joc de les majories i les minories que en qualsevol democràcia plena son completament normals.

 

Crec que aquest pas tant important referma el clam de la societat i te la virtut que aquells que votin no a la primera pregunta evidentment ens volen com ara, i aquells que votin si a un estat i no a ser independents opten per altres tipus d’estats com federals o confederals que evidentment no es poden imposar a l’altre part i que caldrà expliquin molt bé quin avantatge te federar-se amb el botxí, un cop pots prendre les teves pròpies decisions, de moment el principal partit que sembla defensar aquesta idea ja s’ha posat al costat de Populars i Ciudadanos i la seva negació a la democràcia i qualsevol dret dels ciutadans catalans, per molt que ho demanin amb la cultura de la por i la mentida per sistema, no serien uns grans companys de viatge per augmentar la credibilitat.

 

Els que volem la independència hem de ratificar aquesta majoria al carrer a les urnes amb un si-si, el qual si be es cert ens pot fer perdre alguns vots, no te que ser cabdal per no traslladar aquest clam amb una victòria clara que sigui incontestable a nivell internacional.

 

La reacció espanyola, tant el president Rajoy com la majoria de mitjans es la negació per sistema i la Constitució com embolcall per impedir la democràcia. Res de nou, cal seguir insistint amb democràcia i no caient en els paranys de confrontació que patirem, molts dels quals son simples paraules que s’endurà el vent.

En definitiva un pas endavant, un objectiu definit i una data per assolir-lo. Un últim esforç per enderrocar els últims murs i arribar al dia somiat davant les urnes com fan els països seriosos. La societat te la paraula, i tots serem responsables del resultat.

 

 

 

 

SANCHEZ CAMACHO I EL FRANQUISME

La líder popular i el vodevil del cas Metodo 3 que amb tota la vergonya del món ha quedat arxivat sense donar explicacions a totes les incògnites i confonen víctimes i culpables, ara dona encara un altra volta quan hem sabut que l’advocat de la seva defensa era un franquista tacat de sang a la seva consciència com  Carlos Rey Gonzàlez i amb l’excusa del desconeixement per bandera. Tot un símptoma i un encert d’aquella dita que diu “Déu els cria i ells s’ajunten”.

Una nova misèria  per Sanchez Camacho. El seu advocat un franquista amb delictes de sang.  Aquest personatge era capità auditor al cos jurídic militar de l’exèrcit franquista,  i responsable de redactar la sentència de Puig Antich en solitari, com a ponent del Consell de Guerra al gener del 1974. Les seves paraules sobre el tema van ser que fa 40 anys això era justícia i que no es penedeix de res, ja que va aplicar la llei vigent. Per arrodonir el tema es diu que els Populars no estaven al corrent del cas. Ho sigui que un cúmul de despropòsits i mentides com tot aquest embolic.

 

Realment, tota aquesta colla de personatges que ens prohibeixen el dret a decidir i ens neguen la democràcia més elemental, acaben sortint a la llum les seves macabres misèries d’una democràcia com l’espanyola que simplement no ha evolucionat i ha amagat una època de terror soterrada sota un tel de modernitat i transparència fictícia.

 

En Carlos Rey en qualsevol democràcia hauria estat acusat  per la seva actuació en una dictadura militar i ara col·labora amb un partit amb clars antecedents del regim  i acabar de posar la cirereta a un cas com Metodo 3 que defineix molt bé el tipus de polítics i actuacions a l’Estat espanyol. Aquest personatge dictant la pena de mort de Puig Antich que posteriorment es va executar clarament es culpable d’aquest horror, i ho referma les seves excuses, dient que abans això era la justícia, caldria que afegís que en una Dictadura no n’hi ha de justícia, per tant cap base legal es real, ja que tot es al servei del cabdill de torn i els seus col·laboradors. Encara més greu es dir que no es penedeix de res ja que va aplicar la llei amb una persona morta i condemnada pel mig sense cap possibilitat  real de poder exercir els seus drets.

 

Aquesta es la cirereta de la que ara ens proposa fer un simposi de la veritat, que suposo tractarà l’època del franquisme molt diferent de la realitat i que dona cobertura  a personatges com Rey sense cap escrúpol.

 

La contaminació que ha arribat el sistema espanyol i l’esclat que tard o d’hora havia d’arribar ens porta a descobrir el que anomenem les clavegueres de l’Estat i els tarannàs posats a prova de molts dels personatges que ostenten el poder i que queden molt lluny del que esperaríem, i això avarca tant la dreta com l’esquerra sense distinció.

 

Sanchez Camacho ha esgotat tots els comodins de les errades polítiques, i el procés ha acabat de mostrar un personatge desesperat per aturar la democràcia i la societat, i alhora participant amb actes conjunts amb Llanos de Luna i els seus homenatges als combatents al costat de Hitler i amb advocats tacats de sang del franquisme, no es pot demanar més.

EL DRET A DECIDIR ES ANTINATURAL

Aquesta frase l’ha pronunciada avui el conegut com a gran mentider i expresident espanyol Zapatero en la presentació de les seves memòries. Resulta curiós veure com aquestes mateixes paraules van ser pronunciades també per un líder popular fa pocs mesos i arriben a aquest punt de connexió en una falta de respecte a la democràcia i un tarannà que s’allunya molt del que se suposa representen i el sistema que defensen. De fet aprofitar l’homenatge a Mandela per llençar el missatge de l’unionisme per part de Mariano Rajoy no s’escapa d’aquesta línia d’autèntica desesperació.

En Zapatero defensa el diàleg per trobar el millor encaix de Catalunya i adverteix que cap Constitució democràtica del món preveu la secessió, i tot es supera amb democràcia, ho atribueix a la frustració de l’Estatut que diu s’ha d’acatar i defensa el seu “apoyare…” que va defensar fins al límit, també s’adhereix al gran raonament de que una consulta senzillament no es pot fer. Per altra banda Sanchez Camacho que va de ridícul en ridícul ara vol organitzar un simposi de la veritat sobre  la relació de Catalunya i Espanya i el fent incontestable que sempre n’ha format part, cal dir que amb la col·laboració entre d’altres dels creadors del 12 d’octubre i 6 de desembre de marcat caràcter  feixista,  alhora presentarà una iniciativa al Congrés per expressar rebuig al Simposi “Espanya contra Catalunya” per ofendre imatge d’Espanya. Per últim dir que a l’homenatge per la mort de Nelson Mandela, el president espanyol Rajoy  ha aprofitat per aprofitar el seu llegat amb la unió de tots els espanyols i que altres plantejaments son fora de lloc.
Realment que un president d’un estat teòricament democràtic digui que decidir per part dels ciutadans no es natural, dona a veure a quin tipus de personatges ens trobem davant. Un nul respecte a la democràcia i la idea de la imposició sense marge per la societat com a bandera. Defensen un diàleg sense cap proposta a fer, i això no es diàleg ni res, tot es supera amb democràcia, es cert, però cal primer ser demòcrata i desprès acceptar que les lleis son per servir a la societat que regeix i no a l’inreves, altrament son altres tipus de règims. Ens vol tornar a enganyar defensant la seva lluita per l’Estatut que no van tenir cap inconvenient a trinxar a la cambra espanyola, com deia Guerra “nos lo hemos cepillao”, i finalment sense arguments ens diu que no es pot fer perquè no, com podeu comprovar tot molt democràtic.
La Camacho torna a fer una gran relliscada i portada per aquesta paranoia que l’envolta vol fer un símposi de la veritat, cosa ja de per si pretenciosa, ja que deu ser la seva veritat i explicar totes les falsedats, opinions i tesis polítiques que a jutjar pels seus companys de viatge ja sabem per on aniran, potser ningú li ha explicat que el símposi organitzat ara simplement es històrica, no ha de crear cap debat d’opinió, però esclar acostumats a falsejar i potinejar la historia com els ha convingut, escoltar la realitat fa de mal sentir. No deixa de ser curiós tenir la pell tant fina quan es veu que s’ofen a Espanya i en canvi cap paraula quan s’ataca Catalunya amb comparacions odioses dia si i dia també sense cap resposta.
Per últim, un intent desesperat i de molt mal gust aprofitar un esdeveniment com la mort de Mandela i fer-se seu el llegat pervertint-lo amb la unitat espanyola i uns temps que es veu son contraris a cap creació d’un nou estat, segurament tampoc li interessa la història, ja que el desmentiria immediatament, una trista imatge i un tarannà que no ha evolucionat.
 

ESPANYA CONTRA CATALUNYA: MIRADA OBJECTIVA

El simposi que es celebrarà del 12 al 14 de desembre a Barcelona amb el títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) a càrrec del Centre d’Història Contemporània ha encès les ires de la caverna espanyola, poc acostumada a escoltar la realitat històrica que sempre han intentat falsejar i han mesclat les consideracions polítiques amb la història que ja no te marxa enrere. De fet diversos partits han dit que incita l’odi i fins hi tot amenaçant de tallar el diàleg amb el govern català si no es suspenia, haurien de dir a quin diàleg es refereixen.

El ministre d’exteriors espanyol, en Garcia Margallo que casualment sempre tracta el tema català, ho interpreto ja com un primer reconeixement oficial ha perdut els papers un cop més i ha titllat de flagrant falsificació de la història l’esdeveniment, i ho considera un joc extremadament perillós organitzat per pseudohistoriadors nacionalistes excloents. Ciudadanos ho qualifica com una trobada d’incompetents i voler convertir una guerra internacional en un afer local per incitar l’odi contra Espanya. Els populars  demanen la seva suspensió i amenacen amb trencar el diàleg amb el govern català amb declaracions com les del seu portaveu Enric Millo que ho qualifica de “declaració unilateral del conflicte”.

 

Realment, es un fet provat que Espanya fa molts segles que ha falsificat la història per eliminar qualsevol protagonisme català, de fet tenim dubtes molt raonables del descobriment d’Amèrica o de moltes obres de la literatura castellana que no serien tal com les hem rebut. Per tant es cert que el guanyador en aquest cas normalment reescriu la història  a la seva conveniència. En aquest cas els que succeeix es que els fets històrics objectius ens donen que Catalunya sempre ha estat tractada per Castella com una colònia i amb un intent d’assimilació i aniquilació cultural i aprofitament econòmic de grans proporcions. De fet desprès de la desfeta del 1714 amb mètodes mai utilitzats fins llavors amb les conquestes, el primer va ser el decret de Nova Planta on es prohibia la nostra llengua i eliminaven els nostres drets, a partir d’aquí tots sabem els atacs constants a la nostra llengua i cultura fins als nostres dies, l’espoli econòmic sistemàtic disfressat de solidaritat, el veto a segons quins càrrecs per part nostra, i tot un seguit de decisions sempre a la nostra contra i de gran perjudici pel nostre present i futur. Els intents de les grans onades migratòries per aigualir-nos i algunes frases que hem sentit de manual com “no se puede vender fuera del territorio nacional” d”Esperanza Aguirre o “el castellano nunca fue lengua de imposición” del Rei Borbó per posar nomes uns exemples.

 

Aquesta realitat ara es analitzada per catedràtics, historiadors i doctors en la matèria que no fan judicis polítics i es limiten a explicar que ha succeït, i que son titllats de nacionalistes excloents per Margallo en un intent de desacreditar un comportament que tots sabem i que per fi surt a la llum tal com raja per vergonya seva i també nostra per patir-lo. Rivera parla de incitar l’odi, precisament el que be fent la caverna espanyola des de fa molts segles i amb grans rèdits electorals. Per últim el vertader odi de Millo i el seu partit acostumats a viure amb una historia inventada que ja no hi te cabuda, i curiosament amenacen de trencar un diàleg que mai ha existit, ja que des de la prepotència, imposició i gairebé nul tarannà democràtic es impossible.

 

En  definitiva, ser una colònia te aquestes coses, i els que han fet veure que això era tot un altra cosa en tenen una bona dosi de responsabilitat, encar que com es diu normalment, la veritat ens farà lliures.

 

 

LA SOBIRANIA DEL POBLE ESPANYOL

Aquest cap de setmana es molt clarificadora l’entrevista del president espanyol Mariano Rajoy a 6 mitjans internacionals, on amb la situació de Catalunya com a tema ens deixa perles com: “mai Catalunya i la resta d’Espanya han viscut separades”, “ No vull ni puc autoritzar un referèndum a Catalunya”, “Els temps van cap a la integració, no en sentit contrari”, “la sobirania nacional correspon al poble espanyol” o “els casos de Catalunya i Escòcia son molt diferents”. Realment molt pobre, trist i repetitiu i sobretot ancorat en un passat que sembla no volen que mai evolucioni.

Efectivament, el president amagat rere la Constitució ens diu que no vol ni pot autoritzar un referèndum i respecte la seva idea del problema es justifica dient que Espanya es la nació  més antiga d’Europa i mai han viscut separades les dues comunitats. Es torna a escudar amb la sagrada Constitució per dir que la sobirania nacional resideix al poble espanyol. Per altra banda treu pit pels ajuts econòmic al nostre territori i el considera un dels principals problemes de l’Estat. Separa el tema escocés ja  que el Regne Unit no te Constitució escrita, apart recorda que nomes hi ha dret d’autodeterminació reconeguda a l’URSS, Iugoslàvia i Etiòpia, i torna a deixar clar que el destí de la independència es fora de la Unió Europea, per acabar tornant a la cantarella que el món va cap a la integració i no la separació.
Realment, sentir un president d’un estat que ha d’amagar la seva poca democràcia amb arguments tant pobres com aquests, el deixa despullat completament davant el món. Es torna a referir a aquesta sobirania que diu segons la Constitució que resideix en tots els espanyols com una llei sagrada i es contradiu per exemple com ens recorda en Vicent Partal en el seu article amb el referèndum de l’Estatut català que si que era reconegut com a subjecte sobirà, i s’oblida que no estem davant un fet jurídic, es evidentment polític i sobretot democràtic.  Per altra banda els seus suports a la falta de democràcia nomes son mentides i confusions, ens parla de tres estats que recordi tenen reconegut el dret a l’autodeterminació, donant per fet que la resta d’Estats creats son il·legals, i tots sabem que no es així. Torna a treure el tema escocés per allunyar-lo de Catalunya, algú en el món civilitzat podria entendre que ells poguessin votar i els catalans amb una mena de condemna per sempre no en tinguéssim dret.
Tornant a la sobirania i el procés, no cal ser un gran expert per veure que aquesta gran decisió que pendrà Catalunya es un gran canvi que per força en algun punt del procés trenca les normes establertes que si poden adaptar com seria normal en un estat democràtic o canviar per fer possible que els drets de les persones estiguessin per damunt de les lleis que els regeixen. Per altra banda hi ha vies perquè la Constitució no sigui cap problema com el traspàs de la competència per fer el referèndum català, el problema simplement es polític i això no ho diu a la premsa internacional que es posaria les mans al cap.
No podia passar per alt aquesta unió des del principi de la humanitat de l’Estat espanyol, cosa que el torna a deixar com un gran mentider, nomes cal repassar la historia per veure la manipulació de les seves paraules, que amb el supòsit de que fossin certes, que no ho son, tampoc serien argument per no  permetre un canvi de relació.
En definitiva, no hi ha arguments ni voluntat per fer prevaldre la democràcia per resoldre la qüestió, i per tant tot depén de la nostra fermesa en trencar les normes en el punt decisiu del procés i fer-lo possible.

TORTURADORS I INFORMES PER RIURE

Dues notícies prenen importància, com son l’ordre d’extradició demanada per la jutgessa argentina a dos torturadors del franquisme per vergonya de l’Estat espanyol i el seu silenci i complicitat amb tots aquests monstres que han seguit la seva vida com si res hagués passat. Un altra es l’informe teòric presentat per Albert Rivera sobre una suposada creació d’un CNI a la catalana, en un altre acte de desesperació per aturar el procés.

Efectivament Juan Antonio González, expolicia conegut com “Billy el niño” de 67 anys i Jesús Muñecas exguàrdia civil de 77 anys i presumptes torturadors del règim franquista ja han estat citats per l’Audiència Nacional per la petició d’extradició que arriba des d’Argentina. Els dos son acusats de crims contra la humanitat, i segurament els primers d’una llarga llista que amb les declaracions de les víctimes aniran sortint deixant en evidència el sistema corrupte i còmplice de la justícia espanyola amb la dictadura. Per altra banda Rivera ha demanat explicacions sobre un document que parla de la creació per part de la Generalitat d’una suposada agència nacional de seguretat amb dotació pressupostaria encoberta, i que tot i el segell de la mateixa Generalitat deixa molts dubtes de la seva autenticitat.

 

El silenci i la complicitat que la mal anomenada transició va fer gaudir a tots els assassins del règim franquista no te nom, i sobretot per les víctimes que han quedat a l’oblit per una descarada manipulació de la historia i un clar abandonament de la justícia deixant aquests monstres viure amb normalitat, ocupar càrrecs públics i en definitiva una segona condemna a les mateixes vícitimes que finalment han hagut d’anar a Argentina per aconseguir obrir la porta de la veritat i de la condemna a tots aquests assassins començant pels dos personatges esmentats que com molts altres seguien la seva vida com si res hagués passat. No hi ha dubte que l’Estat espanyol ha de donar moltes explicacions convincent de com es que en estats com Argentina s’explica a les escoles l’horror i la veritat de la dictadura i a Espanya segueix sent un tema amagat, i amb punts molt foscos com la Transició i la burla macabra a totes les víctimes que han vist aquests criminals ocupar càrrecs públics o simplement seguir amb la seva vida sense pagar les seves atrocitats. Es una mostra més del que el món ha de veure del tarannà de l’Estat del qual hem de marxar com més aviat millor.

 

Aquest cop en Rivera ha patinat amb el seu informe de pa sucat amb oli, s’ha llençat a la piscina amb un informe sense cap garantia de ser verídic i reclamant ja la dimissió del President Mas. Es la tàctica desesperada com la que es va utilitzar durant la campanya electoral i que el Ministre corresponent mai ha explicat, tot hi admetre la seva falsedat.

 

Realment no tenen vergonya ni arguments per aturar un procés democràtic, un document suposadament elaborat pel Govern amb moltes errades gramaticals, alguna pàgina en castellà, i amb l’evidència que en el cas de voler crear aquesta agència no hi ha ningú tant estúpid per fer-ho amb un power point que es pot filtrar a la premsa fàcilment, es francament ridícul i patètic. També ho es el seguidisme de Sanchez Camacho que li ha faltat temps per abonar-se a aquest nou escàndol inventat i que demostra que el procés va molt seriosament i que ja no saben com aturar-lo encara que comptin amb la col·laboració de les anomenades clavegueres de l’Estat.

LA DEMOCRÀCIA QUE NINGÚ ES CREU

Com més avança el procès, més surten a la llum les mancances del sistema democràtic espanyol, per exemple la llei de seguretat ciutadana amb multes de 600 mil euros per ofenses serioses, els intents manipuladors de premsa sense cap tipus de vergonya i al servei del seu fanatisme com el Mundo i intents de barrejar ara ETA i els participants a la Via Catalana, els judicis sobre els horrors del franquisme a l’Argentina per culpa del silenci espanyol, o el descens en el ranking internacional de transparència on una dada esfereïdora destaca, ja que la corrupció es considera pitjor que Estats com Botswana o Quatar per exemple, com deia aquell “no hace falta decir nada más”. 

Unes dades que alguns encara ens volen entabanar amb reformes que ningú es creu i amb la única finalitat d’evitar que la societat catalana pugui expressar la seva opinió, en Jofre Llombart ho retrata perfectament.
 
Quan siguem federals
Jofre Llombart
Quan siguem federals, Catalunya serà reconeguda a la Constitució com una nació amb dret a decidir.
Quan siguem federals, la nova Constitució Espanyola abolirà l’article que atribueix a l’Exèrcit la garantia de la unitat territorial perquè dues nacions federades lliurement no tenen perquè tenir les armes com a amenaça. 
Quan siguem federals, Catalunya tindrà un concert econòmic com el basc. Recaptarà tots els impostos i després en donarà una part, pactada amb l’Estat, pels serveis que l’Estat presta a Catalunya. La clau de la caixa la tindrà la Generalitat.
Quan siguem federals, s’abolirà la Llei Soraya d’administracions autonòmiques (la que ahir publicava La Vanguardia) i Catalunya tindrà garantit el Síndic de Greuges, el Centre d’Estudis d’Opinió, el Servei de Meteorologia de Catalunya i les oficines a l’exterior.
Quan siguem federals, es derogarà la llei Wert i Catalunya tindrà blindades les competències en ensenyament i cultura. Tenir blindades les competències en ensenyament vol dir que és la Generalitat la que decideix quines assignatures es cursen, quantes hores i de quina manera s’avaluen.
Quan siguem federals, el català serà llengua oficial a Catalunya i d’especial protecció a la resta de l’Estat. Totes les administracions a Catalunya, inclosa la de justícia, hauran de fer-lo servir com a llengua vehicular. I el Ministeri d’Afers Estrangers elevarà al Parlament Europeu una petició perquè el català sigui reconegut com a idioma oficial a les institucions europees. 
Quan siguem federals, les polítiques socials es decidiran des de Catalunya: això inclou la gestió de la immigració, les beques, la llei de la dependència, les ajudes al tercer sector, la gent gran, la joventut o la violència de gènere.
Quan siguem federals, la última paraula en les infraestructures i la gestió territorial la tindrà la Generalitat.
Quan siguem federals, el Servei Català de Trànsit podrà decidir unilateralment quines sancions aplica als conductors infractors. 
Quan siguem federals, l’Estat espanyol reconeixerà les seleccions esportives nacionals. És més, les promourà davant les federacions internacionals (FIFA) i del Comitè Internacional Olímpic com he fet el Regne Unit amb Escòcia, Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord.
Es desconeix si la reforma federal del PSC i del PSOE inclou tots aquests punts. Per sota d’això no és federalisme sinó autonomisme 2.0. Però en el supòsit que el PSOE defensés aquest decàleg, llavors convindria que el PP també l’assumís com a propi perquè tot això exigeix una reforma de la Constitució i per tant el concurs dels dos grans partits de l’Estat. I intueixo que el PP ho deu veure amb bons ulls. He arribat a aquesta conclusió perquè el PSC va marxar del Dret a Decidir en considerar que la consulta no es pot sol·licitar si no té l’autorització prèvia del Govern Espanyol. Per tant, és de suposar que si el PSC s’ha atrevit a proposar un model federal és perquè Mariano Rajoy ho ha autoritzat. És així, oi? 

RECENTRALITZACIÓ EXPRESS

El Govern espanyol segueix amb la seva modificació encoberta de la Constitució per recentralitzar per la porta del darrere l’Estat de les Autonomies. Així ho veiem amb l’informe enviat a les comunitats autònomes amb l’objectiu de recuperar òrgans i poders autonòmics, amb l’excusa de les duplicitats administratives. Una nova ofensiva per afeblir encara més el trist poder de Catalunya i donar el cop de gracia al sistema fins ara vigent.

 

La vicepresidenta espanyola ha traslladat un informe amb els criteris per eliminar aquestes duplicitats entre l’administració de l’Estat i les comunitats, volent reduir despesa i guanyar eficiència, amb una idea clara, tot el que es pugui fer des de l’Administració central que no ho facin les comunitats autònomes. Es plantegen 120 mesures i elaborades unilateralment per la Moncloa. En cas d’anar endavant, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el CEO, Meteocat o oficines comercials a l’estranger serien suprimides. La finalitat es centralitzar les contractacions, compres i concessions de qualsevol servei arribant com exemple el subministrament de paper per impressores. Un nou atemptat a l’Esta de dret que tant diuen defensar.

 

Efectivament, la intocable Constitució, sembla que per modificar de dalt a baix el sistema autonòmic no es necessari, i per seguir el criteri de dominar i centralitzar les competències atorgades amb anys a les autonomies com si fossin enèmics del mateix Estat. Primer de tot, un informe d’aquestes característiques i que implica sobretot les comunitats hauria de requerir un consens i implicació en l’elaboració de les mateixes, cosa que no ha estat així, amb una mesura sota un sol prisma i amb la unilateralitat com a bandera.

 

La idea bàsica d’eliminar duplicitats administratives en temps de crisi i per guanyar eficiència segurament no es dolenta, però aplicada això, veiem com nomes  es suprimeixen organismes d’una part, i l’altra amb flagrants despeses innecessàries de diners com el Ministeri de Cultura per posar un exemple de molts i que amb les competències traspassades no te cap sentit.

 

Un objectiu molt clar es eliminar organismes com els esmentats i passar a ser controlats directament per l’Estat central omnipotent i amb l’exclusiva del poder, anant en contra de la lògica elemental de que l’administració propera es més eficient. Sí arribem al punt de demanar permís i justificar demanar paquets de folis per les fotocopiadores, i no volem marxar d’aquest estat, haurem d’exigir suprimir l’autonomia de fireta i treure aquest engany que ja fa massa temps que dura.

 

En definitiva, aquesta es la tàctica del Govern que tothom sap, i que demostra el tarannà d’aquest estat on la uniformitat i el poder totalment controlat per Madrid es la guia. Aquests 30 anys d’enganys arriben a la seva pura i crua realitat, i cal ser clars sense més espera, el 2014 ens espera.

RUBALCABA: EL VENEDOR DE FUM

El míting organitzat a Catalunya pel PSOE i el suport de la seva sucursal catalana amb en Pere Navarro al capdavant va ser tota una lliçó de com voler prendre el pel a tota una societat amb arguments buits, gastats i que ja poca gent es creu (resultats electorals i enquestes en mà). Rebutgen que la ciutadania sigui ostatge del que anomenen deriva independentista i li ofereixen una fantasia amb tot el cinisme del món anomenada federalisme i presentada com la vuitena meravella del no res. La teoria de l’evolució, almenys política sembla aturada en aquest sector, però no preveuen que el món segueix girant i no s’aturarà.

 Han apel·lat al federalisme con eina per garantir l’Estat de les autonòmies, defensant canviar la Constitució per resoldre un problema de convivència entre Catalunya i Espanya. Criticant el President Mas que diuen no sap on  va i al President Espanyol Mariano Rajoy que no vol anar enlloc. Volen avançar junts amb respecte a la singularitat i diversitat i ha alertat als “separatistes” que la independència es una triple factura en forma d’un camí més tortuós, menys solidari i impossible”. La crida va ser secunda per en Navarro i la seva petició de front comú a tots els que no se sentin independentistes amb la solució federal i recordant que el catalanisme polític sempre ha tingut passió per Espanya.
No hi ha dubte que cal tenir molta barra a aquestes alçades  del procès on ens trobem i intentar vendre un producte caducat i ja descatalogat com si fos novetat i a un preu assequible. Suposo que deu ser l’única tàctica que els queda, encara que la sensació de llàstima i indignació per la falta de respecte a la gent que no mereix aquests personatges manipuladors amb fum dins el barret com a representants, simplement per no voler assumir la democràcia i la voluntat popular.
Parlen d’ostatges de la gent que lliurement ha triat una opció de futur pel país amb mil i un arguments darrera seu i amb un esperit democràtic fora de dubte, en canvi la gent que caurà en aquest parany no seran ostatges del fum sense escrúpols sembla. Fa pena sentir parlar de canviar la Constitució quan saben que el procediment es complicat i requereix un acord dels dos grans partits  espanyols que saben positivament que no succeirà ni per una part, ni per l’altra.
Ens defensen el dret a decidir quan ja han dit per activa i per passiva que hi son en contra. De fet ens parlen de respecte i singularitat avançant junts quan en les etapes que han gaudit de majoria i de Govern a Espanya mai s’ha avançat en aquesta direcció i podem veure l’exemple de l’Estatut que amb paraules literals  “nos lo hemos cepillao” demostren el tarannà i els objectius per seguir mantenint una Espanya uniforme i singular.
Fa gracia sentir que l’independència  es un camí tortuòs, menys solidari i impossible, en canvi l’Estat espanyol sembla que mai ha mostrat la idea de deixar de ser-ho, potser no deu ser tant dolent. Afegeixen el menys solidari, segurament deuen voler dir que ja no gaudiran de l’espoli econòmic que ens tenen abocats, però això res te a veure amb la solidaritat, de la qual en som els campions.
Per últim la passió per Espanya d’en Pere Navarro es legitima, però deixa de ser-ho quan ha de ser imposada sense discusió. La gran teoria del líder socialista es que encara que una majoria lliurement i pacíficament voti en una direcció que no es la seva, sembla no ho acceptarà. Aquest es el tarannà que ens volen transmetre.
En definitiva, un discurs caducat i una formació a la deriva i sense cap futur en una futura Catalunya, almenys amb el rumb actual.