ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA DIFERENCIA ES LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria
En aquest últim dia de l’any i com a petita reflexió i exemple final vam poder veure ahir el discurs del President Mas de cap d’any demanant poder votar amb respecte i transparència democràtica per totes les opcions, amb respostes clares de presidents autonòmics com el d’Extremadura demanant que tot el pes de la llei caigui sobre Catalunya i els seus dirigents per tal ofensa. Crec que un cop més qui vol aixecar murs va quedar ben aclarit i definit.

El president Mas va demanar precisament que les respostes al seu clam no sigui aixecar el mur del silenci, i va justificar el que en qualsevol democràcia no seria necessàri, dir les raons per les quals ha escoltat el clam d’una majoria del poble que per damunt de lleis i reglaments simplement vol decidir el seu futur polític a les urnes, i en te tot el dret. Va fer un clam de nou al Govern espanyol i va afegir el que ens ha costat mantenir la nostra identitat dins un Estat que mai l’ha vist com una part seva, sinò com una part a combatre i assimilar. A pesar de tot això, i fent us de la lògica més elemental va demanar que no ens vegin com un enemic, ja que la nostra condició de veïnatge ens condemna a ser bons aliats abans, ara i en un futur, però cadascú decidint per si mateix sense imposicions externs. Alhora va mostrar el respecte i la garantia del respecte a totes les posicions en aquest procès i que mai seran amagades.

En definitiva va descriure un procès democràtic sense aturador i amb una trasperència i maneres exemplars i totalment de respecte a la societat que representen i a la democràcia més elemental.

Davant d’això ens trobem respostes com les del President d’Extremadura que demana i s’excusa amb el pes de la llei per avortar al voluntat popular, en una direcció contraria a la democràcia abans esmentada i aixecant aquests murs de que tant parlen i que son la seva base dialèctica.

Se’ns dubte e picar amb ferro fred i amb actituds que no tenen en compte ni la societat que governen ni les bases democràtiques més elementals deixant despullat un sistema que no permet llibertats individuals ni col·lectives que no estiguin establertes prèviament. Crec que la societat espanyola hauria de prendre nota d’aquests representants que diuen alt i clar que re neguen de la seva representació ja que no escoltaran al poble manllevant la seva sobirania que tant tenen en boca i que no sembla estiguin disposats a cedir, ja que tenen segrestada a pany i clau.

En definitiva, un clar exemple del procés que vivim i que culminàrem el proper any com no pot ser d’un altra manera.

Bon any 2014

LA FILOSOFIA NO POT CAURE TANT BAIX

Sense categoria
Les declaracions del filòsof Salvador Pániker en contra del procés sobiranista amb arguments de tant baix nivell com les acusacions de voler aixecar murs en contra del que es l’evolució del món fan llàstima, i alhora deixen la filosofia en un lloc que crec no li correspon, ja que com diu la seva definició busca respostes mitjançant la lògica i el raonament, cosa que sembla ha perdut de vista com es pot comprovar.

Com deia, el nivell baix d’arguments que veiem cada dia per la desesperació dels grups o persones que faran el possible per evitar que el poble català prengui el seu rumb i decideixi. Personatges com el nou director de la Vanguardia, en Marius Carol que seguint les directrius del Grup Godo es dedica a criticar el procès, el President i manipular enquestes per afavorir la tornada al que deuen considerar normalitat que mai critica la tancada de totes les portes del diàleg de Mariano Rajoy. Televisions com Antena 3 brindant amb cervesa l’any nou per no mostrar el cava català, o personatges tant lamentables com el President de la Conferència Episcopal Espanyola Roucco Varela i la seva preocupació per la unitat espanyola que es veu també considera una qüestió espiritual. Aquests exemples de mediocritat haurien d’estar molt lluny del personatge que Vicent Sanchis explica perfectament.

Contra Salvador Pániker
A segons qui no se li pot demanar més llum. N’hi ha que naixen apagats. O amb vocació d’apagaciris. Però n’hi ha que en tenen i a ells se’ls ha d’exigir almenys que la mantinguin encesa. En la disputa entre Catalunya i Espanya –que els déus em perdonin la sinècdoque obligada, perquè hi ha humans que no ho faran– la imbecil·litat –o, pitjor encara, la trampa– d’alguns pretesos raonaments fereix les sensibilitats més aspres. N’hi ha un, de molt utilitzat, que esmussa especialment. És el que fa referència a “l’aixecament de murs o de fronteres en uns moments en què la tendència universal és a abolir-ne”. Disparat contra el sobiranisme català demostra una mesquinesa prima i primària. Qui vol aixecar muralles? Precisament, la reivindicació de tots els independentistes catalans és la contrària. Són ells els que volen mantenir-se en tot aquest procés dins la Unió Europea. Els predicadors de calamitats bíbliques han sentit parlar del Tractat de Schengen? No deu ser a l’inrevés? No són ells els que amenacen els catalans amb l’exclusió de la UE i, per tant, amb la recuperació de velles fronteres que “els perjudicaran greument” si perseveren en la intenció de no desaparèixer com a poble?

Però la malícia no acaba aquí. Els que acusen de duaners els catalans són aquells que han tardat dues dècades a unir França i Espanya amb unes comunicacions ferroviàries dignes de tal nom. Són també els que pretenen evitar que milers de persones travessen la frontera de Melilla amb filferrades i fulles de ganivets medievals. Són igualment, i per dir-ne encara una més, els que han tallat les emissions de TV3 perquè no es pugui veure al País Valencià, en contra de totes les recomanacions i les directrius de la Unió Europea. Són aquests alçamurs els que retreuen als catalans una pretensió que mai cap català ha fet seva. Encara pitjor, són els que, en cas d’una declaració unilateral d’independència, serien els que aïllarien l’espai aeri del Prat i els primers que aixecarien la frontera entre Catalunya, el País Valencià i Aragó, per mirar de doblegar els catalans i d’evitar el contagi de la funesta mania secessionista en aquells territoris. Ho han fet sempre històricament així.

Que Mariano Rajoy previngui contra falses noves fronteres fa riure. Que ho faci algú amb un dit més de front com Salvador Pániker fa pena. Afirma el filòsof: “No em sembla que el concepte sigui traçar noves fronteres; millor trencar-ne”. Coneix Pániker algun català que pensi d’una altra manera? Per què algú que teixeix idees sobre la vida i el pensament recorre a sofismes tan ridículs?

Afirma també Salvador Pániker que “la història d’Espanya sempre ha estat un desastre i els catalans tenen raó en part, però també hi han contribuït, al desastre”. En quina proporció, senyor Pániker? Quan han tingut els catalans prou força demogràfica, electoral, política, social o fins i tot militar per decantar les grans solucions a Espanya? No és cert que la història recent dels catalans a Espanya ha estat la història d’una frustració encadenada per no haver-se’n sortit en totes les propostes de moderació i regeneració? Com es poden repartir les culpes sense matisos en un fracàs nacional en què sempre hi ha hagut col·lectius agressors i col·lectius agredits? No és igualment cert que la història recent d’Espanya ha estat un intent obsessiu d’assimilació nacional agressiva i un intent desesperat per evitar-ho?

Acaba afirmant Salvador Pániker que ell defensa, per a Espanya, “un federalisme asimètric que concedeixi a Catalunya, Galícia i Euskadi uns estatuts especials, a partir d’una reforma consensuada de la Constitució”. D’acord. Pertany a un petit grup d’entusiastes que així ho volen. Són alguns a Catalunya –abans n’eren més- i escassíssims a Espanya. Hi tenen tot el dret. Però, i si l’única alternativa real és l’actual dominant; és a dir, l’assimilacionista? Quant de temps és concedeix Salvador Pániker per mirar que aquesta Espanya asimètricament federal es concreti? Quins terminis són acceptables per a aquesta hipotètica reforma constitucional que hauria d’avalar una gran majoria de la població espanyola? No entén, el senyor i filòsof Pániker, que són els catalans que ara es declaren independentistes els que acceptarien –o, encara, s’estimarien més– aquesta opció si fos possible. Si no fos una excusa, un recurs o, pitjor encara, un autoengany?

Conclou Salvador Pániker que se sent “de totes les zones del món”. La darrera simplificació. Això és incompatible amb la intenció i l’afany de mantenir-se com a poble viu i visible en aquest món compartit? No era Joan Fuster qui deia que la filosofia és “l’art d’agafar la vaca pels collons”? Alguns filòsofs fan bona aquesta ironia.

EL CLAM D’UN POBLE

Sense categoria
Crec que val la pena veure el tradicional Concert de Sant Esteve al Palau de la Música i el clam final amb el Cant de la Senyera que dona fe de les intencions d’un poble que vol viure en llibertat i que no va contra ningú, simplement a favor nostre sense distincions i amb un full de ruta que el 2014 ha de fer arribar al final.

EL BORBÓ, EL DIÀLEG I LA TRANSPARÈNCIA

Sense categoria
El missatge institucional del monarca espanyol no va donar lloc a la sorpresa, una crida a la unitat, a respectar les regles del joc, a resoldre els problemes amb diàleg i reformes constitucionals que exigiran concessions per totes les parts. Una crida a deixar enrere les tensions territorials en benefici d’un projecte comú i una convivència a resguardar. Deixant les últimes gotes de cinisme a una referència a la transparència de les institucions posant la seva com exemple. En definitiva res de nou a l’horitzó que una institució caduca com aquesta no podia aportar i que la televisió pública catalana coincidint amb la vaga va estalviar als seus espectadors. Tot un símptoma de la desconnexió existent i irreversible.

Realment, i com se sol dir ja fan tard, i aquest projecte comú que volen preservar costi el que costi aviat formarà part del passat. La reacció política espanyola davant les demandes catalanes amb el no com a bandera i el rebuig frontal a poder votar el nostre futur amb la Constitució com a topall han marcat la posició espanyola.

El monarca ha parlat de molts termes, però curiosament no li hem sentit fer esment a la paraula democràcia, de fet en un personatge posat a dit per un dictador i cap d’una institució totalitària i fruit del passat tampoc es estrany. De totes maneres aquesta “urnofobia” com deia Alfred Bosch l’altre dia i aquest respecte nul pels principis més bàsics de qualsevol democràcia son la clau de volta del procés. Es reclama un diàleg no sabem de que i negant el principal problema a resoldre, s’aposta per una convivència que al llarg de la historia ha estat basada en un tracte perjudicial cap a una identitat i una societat que ja ha dit prou.

Es torna a posar la carta magna espanyola, que tots sabem les seves mancances i el seu caràcter conciliador amb una dictadura terrible i els seus executors, però que no hauria de ser un obstacle per transferir les competències per validar un referèndum i fer honor a la realitat democràtica. El problema i sembla que un cop més ho volen amagar, es de voluntat política i això no es resol amb reformes de cap tipus. Aquesta reforma es un problema que tard o d’hora haurà de resoldre l’Estat espanyol, però a aquestes alçades ja poc o res te a veure amb nosaltres i el nostre reclam de simple democràcia.

Per últim apel·lar o fer crides a la transparència de les institucións des de la monarquia espanyola fa riure per no plorar. Tots sabem l’obscuritat en aquesta institució i els nombrosos casos oberts i fruit d’aquell passat que abans esmentava, i que evidentment nega qualsevol credibilitat en aquest aspecte.

En definitiva, i davant l’autisme continuat espanyol, i un cop més reclamar seguir el principi democràtic encara que lògicament els soni a nou, i comportar-se com un estat que en vol fer bandera i fa possible i respecta la voluntat dels seus ciutadans. En cas contrari haurem de seguir el nostre camí per les nostres pròpies vies, deixant clar que no te marxa enrere i que les reformes, pactes i promeses ja no formen part del full de ruta.

EL REBUT DE LA LLUM

Sense categoria
Tinc que confessar que entendre un rebut de la llum es la tasca més complicada que et pots trobar, i entendre que les relliscades i irresponsabilitats dels governs espanyols amb les electriques hem d’acabar pagant-les nosaltres també es difícil de païr. De fet el xou elèctric com l’anomena Vicent Sanchis es un exemple perfecte de la definició de l’Estat espanyol, i una nova lliçó del que no hem de fer amb el nostre futur nou estat.

Elèctric xou
Ha arribat un moment en què cap usuari de la llum en allò que encara es coneix com a Espanya sap ben bé què paga amb el seu rebut. Potser paga l’electricitat que li arriba, potser paga la potència del monopoli o l’oligopoli de les empreses productores i subministradores, potser paga l’extracció del carbó d’Astúries, potser paga el transport de quilovats a les Illes Balears, Pitiüses, Canàries, Ceuta i Melilla. Potser paga el cementiri atòmic que cap govern espanyol ha volgut afrontar i situar en un punt concret amb el valor degut. Potser paga l’energia eòlica a preu d’or. Potser paga el manteniment de centrals nuclears més velles que la fam. Potser paga l’energia fotovoltaica a preu de diamant. Potser ho paga tot, amb el permís de Zapatero i Rajoy i els que vindran. A Espanya tot és una calamitat i el preu de la llum, encara més.

El govern de Mariano Rajoy considera que el separatisme democràtic català és un marge ple de raves. Se’n burla davant el món perquè, segons proclama, la rotació de la terra va en direcció inversa. En poden riure tant com vulguin. Ells fan més el ridícul encara perquè, homologats com es volen, no n’encerten ni una. En quin Estat homologable una subhasta de preu elèctric ha estat anul•lada perquè el govern encarregat de controlar-la l’ha considerada “fraudulenta”?

Hi ha països del món en què les empreses subministradores d’energia són exactament públiques. És una opció. Habitualment protodemocràtica. En tot cas, el control públic teòricament garanteix uns preus assequibles i una certa pau social. N’hi ha que hi apliquen la lògica estricta del mercat. Poc o molt, també se’n surten, perquè la competència, diuen, acaba abaratint-ne els preus. Caprabo ofereix mil productes més barats que Mercadona per supervivència de marca. Els clients en trauen un còmode profit. Encara, hi ha els països rars. Són els que afirmen que han liberalitzat el mercat elèctric però continuen controlant-lo gràcies a l’oligopoli interessat i a les tarifes induïdes. Això és Espanya. Mana el BOE i triomfa el caos.

La política elèctrica dels successius governs espanyols fa plorar. Espanya ha passat de l’autarquia i el monopoli a l’autarquia i l’oligopoli. Ningú ho pot fer pitjor. El transit usuari de la llum no entén què paga exactament. Només sap que ha de fer front als errors encadenats del PSOE i del PP. I que ningú no li garanteix que d’ací a deu anys podrà encendre-la, la llum, sense tornar a la llenya. La banda de Pancho Villa era més solvent. 

ARA TOCA INDEPENDÈNCIA

Sense categoria
El genial Quim Vila i el seu humor particular, ens presenta en un nou disc, on la canço “Ara toca independència”, crec que reflecteix molt bé els sentiments de molts i les ganes que el 2014 que ja tenim aquí ens porti el somni que tant anhelem i que ens deslliuri d’aquest malson anomenat Estat Espanyol, que res te a veure amb la majoria de ciutadans espanyols  i simplement exercim com el que som en un futur millor.

UN ULSTER COM SI RES

Sense categoria
Podríem parlar de moltes coses, en especial de la pujada de l’11% de la llum, una negligència dels polítics que sembla hem de pagar els ciutadans sense cap sentit i amb consideracions que necessiten reflexió per no dir coses massa fortes, totalment inadmissible. De totes maneres i amb el ridícul constant de l’unionisme, trobem el capítol del dia amb una estrella del genere, Sanchez Camacho que seguint l’estela de Cañas (Ciudadanos), especula en un Ulster a Catalunya, i ho explica amb tota naturalitat i com si no hagués suposat res a les Illes Britàniques. Una cosa es la incultura i l’altra la mala fe, i la segona l’explica perfectament en Vicent Partal.

L’Ulster de la senyora Camacho
Vicent Partal
 
Que diu la senyora Camacho que a l’Ulster es va suspendre l’autonomia ‘i no va passar res’. Literal. Diu que no hi va ‘passar res’. La ignorància de la dirigent del PP és monumental. D’entrada, confon l’Ulster amb Irlanda del Nord, que no és igual. L’Ulster és la regió històrica del nord d’Irlanda que agrupa nou comtats, tres dels quals van quedar dins la república arran de la partició de l’illa. Quan diu que es va anul·lar l’autonomia de l’Ulster en realitat vol dir que es va anul·lar l’autonomia de la regió del Regne Unit coneguda per Irlanda del Nord, que efectivament és part de l’Ulster, però tan sols una part.
En qualsevol cas, no és aquest el fet més important. Allò que impressiona és que puga dir que ‘no va passar res’, com qui diu que plou. El govern autònom d’Irlanda del Nord va ser suspès el 1972 enmig de l’onada de violència més gran que es recorda i amb la població republicana –la que molts anomenen catòlica– fent sabotatge de les eleccions i el referèndum sobre la permanència a la Gran Bretanya, que hi van organitzar i que va fracassar.
De resultes d’aquells fets, l’autonomia del nord d’Irlanda va restar suspesa més de vint anys, fins que l’acord de Pasqua del 1998 va crear una nova entitat autònoma, que encara va viure una segona suspensió temporal posterior, de menor impacte. Però va restar suspesa a base d’imposar una força militar enorme per a controlar el territori. A base d’una guerra oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic. I a base de molts morts, 3.530 segons el recompte més acceptat, 1.049 dels quals foren soldats i policies britànics. 
I tot això per a obtenir quin resultat? Que la Gran Bretanya finalment hagués de reconèixer que no podia doblegar la voluntat del poble irlandès. En els acords de pau, hi consta de manera explícita el reconeixement per part de la Gran Bretanya del dret d’autodeterminació del poble irlandès. Encara més i tot: hi consta el reconeixement de la ‘legitimitat de qualsevol decisió que siga presa lliurement per la majoria del poble del nord d’Irlanda’ (i ací adjunte l’enllaç del text: http://www.britishirishcouncil.org/agreement-reached-multi-party-negotiations/constitutional-issues)
Em sembla increïble que la senyora Camacho propose això com a model. Però em sembla més ridícul encara que no sàpiga que al final també així s’ha acabat imposant la voluntat del poble d’Irlanda i el reconeixement del dret d’autodeterminació. O sí que ho sap?

UNA PARET DE LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria

PP-PSOE, PSOE-PP, son una mateixa força quan es tracta de definir el seu tarannà democràtic amb el cas català. Ahir vam veure la líder popular Sanchez Camacho quan va deixar a l’alçada del no res la cambra catalana, supeditant aquesta a la decisió del Congrés dels Diputats sobre la consulta catalana, i es va atrevir a posar com a mals exemples de democràcia a Bolívia i Veneçuela, defensant l’estat de dret espanyol. Crec que les respostes van ser contundents, en forma de que les lleis canvien amb el pas del temps, i la referència a que una persona amb un advocat com el ponent de la sentència de Puig Antich parli amb menyspreu sobre aquestes dues democràcies seria molt interessant pels ambaixadors respectius, crec que s’ha guanyat el descrèdit i la vergonya aliena a marxes forçades.

Com expressa perfectament en Toni Aira, aquesta pinça contra la democràcia es unitària i poc en podem esperar pel nostre procés.

La pinça PP-PSOE (amb Catalunya)

Toni Aira

Atenció, pregunta: Si demà a Mariano Rajoy li agafa un atac de vertigen per allò d’haver d’enfrontar-se a una roda de premsa o de contestar una pregunta no pactada, i dimiteix, creuen que en cas de ser substituït per Alfredo Pérez Rubalcaba ho notaríem? Pel que fa a Catalunya no. I per si encara quedava a la sala a algun devot de Santa Marta, de Sant Judes Tadeu, de Santa Rita de Càssia o d’algun altre referent quant a patronatge d’impossibles, ahir al Congrés hi van tornar en pla duet: Catalunya no té dret a decidir. En Mariano va ser diàfan a l’hora de contestar Rubalcaba després que el socialista es mostrés a disposar pel que s’escaigui davant “Artur Mas i la seva iniciativa” (de nou atribuint el per què de tot plegat a un presumpte il·luminat, no a una majoria de la societat): “Mai no vaig posar en dubte (“en tela de juicio”) que vostè estava en contra del dret d’autodeterminació”. Mai des que va entrar a formar part de l’establishment cañí, és clar, ara fa unes quantes dècades. Va faltar que a banda i banda de l’hemicicle, els diputats culiparlants de PP i PSOE (PSC incorporat) s’animessin a demanar que es fessin un petó, un petó de cine, a dalt de la cadira (vegis escó).

Es llencen els plats pel cap quan parlen d’atur, de polítiques socials, d’avortament i en mil debats més on mostren un enfrontament ben bé total, però amb Catalunya estan d’acord. Una bandera els agermana. “Mejor Unidos”, recorden? És la pinça PP-PSOE contra el dret a decidir del poble català. I després encara ens diran que Catalunya ha perdut pistonada i que no assoleix grans fites ni reptes de magnitud. Els semblarà poc, posar d’acord socialistes i populars, així, en públic, obertament, en perfecta harmonia. Doncs no. Busquin un sol front més on mostrin una sintonia tan clara, una fermesa més a prova de bombes. Perquè això el seu electorat ho premia. O millor: penalitza el contrari. Alerta, doncs, quan ens inflen el cap dient que no es pot parlar d’Espanya “generalitzant”, quan PP i PSOE concentren la majoria absolutíssima d’una cambra de representants espanyola com l’és el Congrés dels Diputats. I quant a Catalunya i la seva diferència, la seva sobirania, en això aquesta megamajoria és un bloc granític.

Passen les generacions i això segueix impertèrrit. De José Manuel García Margallo a Susana Díaz. Del ministre d’Afers Exterior espanyol, que ahir deixava clar que Espanya no vetarà l’entrada a la Unió Europea d’Escòcia si Londres l’acceptés (però que per descomptat Madrid vetarà la de Catalunya), a la presidenta andalusa, que vindrà a explicar-nos la bona nova que no ens deixaran votar i que seguirà tractant un segment de la població com a sioux d’aquells que va bé de mantenir com a graner de vots captiu. I com deia la setmana passada Rajoy: “Tranquils, catalans, que no us deixarem votar”. Vés que no li escoltem alguna cosa semblant a na Susana. Parin l’orella quan vingui i ja m’explicaran. Perquè en d’altres coses sí, però en sa pinça amb Catalunya, PP i PSOE mai no fallen.

 

DIÀLEG DE TOT, MENYS DE LA CONSULTA

Sense categoria
La capacitat de sorpresa del Govern espanyol amb el seu president al capdavant es tota una garantia d’acudit, si no fos perquè el tema es molt seriós. Ahir i davant l’anunci del President Mas a contactar amb el president espanyol en els propers dies per desencallar una consulta democràtica acordada que no te marxa enrere ni com a país ni com a sistema democràtic, ens diu que no tindrà cap problema al diàleg, però no de la consulta. Es com anar al metge i que et digués parlem de qualsevol cosa menys dels símptomes de la teva malaltia. Realment no han paït gens be el final d’aquesta realitat artificial i les seves conseqüències.

Aquesta estranya predisposició com si encara no haguessin entés res amb la negació com a resposta a tot es secundada per Sanchez Camacho que ens diu que nomes parlarà dins el marc de la llei sense acceptar cap xantatge, imposició o lliçó democràtica i adverteix que no hi haurà consulta ja que no hi ha consensos possibles sobre allò que es il·legal i inconstitucional. De fet conjuntament amb Ciudadanos han aturat el tràmit dels pressupostos enviant-lo al Consell de Garanties Estatutàries amb el perjudici que això pot suposar per algun sector de la població i en gran mesura per la partida inclosa per la consulta en els mateixos que veuen inconstitucional i culpable de les retallades socials.
Realment les mancances democràtiques de l’Estat espanyol i els seus màxims dirigents cada dia es posen més a la llum. El president tal i com ja li han dit des de Catalunya i des de l’exterior suposo que encara no ha entès que el procés català no es d’unes determinades persones, sinó d’una societat que en majoria ha reclamant definir i decidir el seu futur polític. Es una dada important, que requereix un mínim esperit democràtic per entendre i sembla no ha arribat. Es una burla a la ciutadania oferir un diàleg de sords i vetar el tema que precisament es damunt la taula, de que vol parlar doncs. Crec es una actitud totalment irresponsable que passarà factura.
Sanchez Camacho parla de lleis, xantatges i imposicions, just el seu decàleg de capçalera per definir el seu comportament, el diàleg mai pot ser xantatge, el clam social mai es imposició i les lleis son per servir-nos i facilitar-nos el funcionament de la nostra societat no per ser uns esclaus de les mateixes com ens vol donar a entendre la líder popular. Diu que no hi pot haver consulta ja que no hi pot haver consensos sobre el que es il·legal, potser se li hauria de recordar que votar en una democràcia no pot se il·legal, altrament seria un altres sistema.
Es de molta mesquinesa aturar els pressupostos ni que sigui un mes amb tot el que això comporta i les critiques que han gastat per demanar-lo per una partida de 5 milions per fer possible la consulta democràtica que reclama el poble i que ja ha estat acordada. El Consell entén de lleis, i no de pressupostos que segons quin partit podríen ser d’una manera o d’un altre sense cap problema, i segons les preferències ideològiques de cada partit, per tant es esperpèntic. La partida concreta ha de donar viabilitat al projecte i per suposat no es el problema per les retallades, potser haurien de mirar cap a Madrid i els seus límits de dèficit imposats o les seves lleis que han perjudicat greument el nostre estat del benestar, esclar que això no els interessa.
En definitiva, no podem demanar tarannà democràtic quan no n’hi ha, ni tampoc s’espera.

LA CONSULTA, NO LA PODRAN EVITAR

Sense categoria

Ahir vam veure l’entrevista al President de la Generalitat, centrada en bona part amb la Consulta com no podia ser d’altra manera. Vull destacar el convenciment de que els ciutadans catalans d’una manera o altra acabaran decidint el futur del nostre país, la posició clara del si i si a l’estat independent del President, i les critiques constructives a la posició esperpèntica de l’Estat espanyol. Crec que més enllà de puntualitzacions vam veure un president ferm i decidit a portar la nau fins al final, cosa molt important en el moment del procés on ens trobem.

Realment, si alguna cosa li podem agraïr en aquests moments al President, es haver sabut agafar el repte que li plantejava la societat civil majoritàriament al carrer i haver entès que el camí que portàvem s’havia esgotat totalment i ens portava directament al precipici sense salvació. El repte es grandiós, però el procediment fins al dia d’avui impecable a nivell democràtic i ara ja amb la superació de l’acord amb forces tant diferents que han sumat les seves forces per un assumpte de país i de responsabilitat.

 

La piulada de Pere Navarro, si es que era certa amb el sentit de no tenir cap obligació de veure l’entrevista i si vindrien els mossos a buscar-lo, repeteixo si es certa deixa encara més en evidència aquest partit que ha decidit fer costat a Populars i Ciudadanos en la seva croada contra el dret a decidir dels catalans, i la seva total submissió a Madrid amb contradiccions internes incloses, ja que la pregunta inclou la seva opció que fins ara defensaven.

 

Crec que es va insistir molt per part dels presentadors en el mètode i recompte dels resultats de la Consulta que encara no s’han fet oficials, i estic d’acord amb la resposta que sense restar cap tipus d’importància, ara tocava decidir el com i quan com a base, i més tard no crec costi gaire afegir la normativa en el decret de convocatòria, de fet son tres possibles opcions amb el no, si-no i si-si, però nomes dues opcions que hauran de superar el 50% dels vots emesos per guanyar, el primer no i el si-no son el percentatge de la gent que no vol un estat independent i a l’altre costat de la balança el si-si que referma un estat independent. Em sembla que tant a fora com a casa tothom ho ha entès prou bé, i no hi ha massa marge per marejar la perdiu.

 

Parla de que les amenaces no el fan por, cosa que l’honora, i defensa com a President que la consulta no es podrà evitar, sigui via consulta o eleccions normals, i insistint que ningú entendria que en una democràcia no es pogués votar. Per altra banda trobo encertat la ma estesa per acordar la pregunta fins al final i acceptant un canvi de pregunta a l’escocesa si fes falta o escoltant una proposta espanyola que encara no ha arribat, més enllà de la negació constant i compulsiva. Crec que aquest es el camí, i fugir d’enfrontaments estèrils que no ens portarien cap plus de legitimitat.

 

Pel que fa a l’aspecte social i econòmic, ja vam passar al terreny dels desitjos de futur com a sortida que moltes vegades son brindis al sol en contra de la realitat en forma de retallades al ciutadà. De tota manera  això va molt relacionat amb poder gestionar els nostres recursos i poder fer polítiques de veritat, no dir-ho seria enganyar a la ciutadania.

 

Una última cosa a destacar seria que a pesar de la seva neutralitat com a President no va poder evitar justificar la consulta com un canvi del país i en benefici de la societat en general, cosa que nomes es pot aconseguir tenint eines d’estat i en definitiva amb aquest si-si que tenim al davant.

QUAN VOTAR ES PECAT

Sense categoria
Quan els alts càrrecs de l’Esglèsia Catòlica espanyola consideren moralment inacceptable una consulta ciutadana sobre la nostra independència, es que finalment l’Estat espanyol ha cridat totes les seves forces vivies per impedir la democràcia. Jo que no soc creient i que no considero la meva moral millor que cap altre, simplement intento fer les coses el millor possible segons el meu criteri puc dir que aquests senyors que representen una institució religiosa que tots sabem de qui ha anat de bracet sempre que ha convingut i per tant credibilitat moral sobre la democràcia més aviat poca.

Realment, considero que seguint els seus criteris i com ens diu en Vicent Sanchis jo també practicaré la immoralitat i el lliure exercici del dret a decidir sense feixistes amb sotana o sense que imposin el seu criteri sense possible replica. Segurament una anòmalia democràtica com l’Estat espanyol també comporta que el sector religiós tampoc sigui normal i es desviï molt del teòric camí que volen predicar i que els seus fidels haurien de reclamar i condemnar aquests atacs d’apològia de la imposició que tant poc els costa expressar.
Jo també sóc immoral
Vicent Sanchis
Tothom sap que en diu, la Conferència Episcopal Espanyola, de la unitat d’Espanya. Poc o molt, més aviat molt, que és sagrada. “La sagrada unidad de la patria”, que en deien abans i que en diuen també ara. Abans ho deia José Antonio, ara ho diuen els feixistes i els bisbes. S’ho haurien de fer mirar, sobretot els segons. Enterrar Vicente Enrique Tarancón equival a recuperar el pal·li obligat a Franco. Potser és exactament això el que volen. Només cal sotmetre’s a una sessió de tarda o tortura seguint les tertúlies de 13TV, d’una intransigència que tira de tos i que recorda, en efecte, altres temps històrics. Ho porten en la sang i l’estola. Els va costar tantíssim buidar de falangistes la COPE, que, quan ja ho havien aconseguit, en van omplir el seu nou canal televisiu. Debades alguns bisbes catalans demanen perdó per la línia del canal requetè. Els que hi manen n’estan ben pagats.
No són estranyes, doncs, les declaracions que ha fet el secretari general de la Conferència Episcopal espanyola, José María Gil Tamayo, pontifici del Consell de les Comunicacions Socials per obra i gràcia de Benet XVI. Afirma Gil Tamayo, assidu també als programes més infames dels mitjans de comunicació episcopals espanyols, que la consulta catalana “és inadmissible perquè altera l’ordre jurídic obeint a una voluntat local”. Què més local, senyor secretari, que la voluntat espanyola, considerant que l’Església Catòlica és romana; és a dir, universal. Diu també Gil Tamayo que la consulta no seria “prudent ni moralment acceptable”. Que sigui imprudent depèn de la gent com José María Gil Tamayo, perquè són ells els qui converteixen la democràcia en imprudència. Que sigui immoral també depèn dels senyors com ell, que converteixen en pecat la virtut democràtica. Posats a pecar, pequem com Déu mana i votem sense culpa i amb alegria. Sí i sí, i lloat sigui el Senyor!

JA LA TENIM AQUÍ: SI I SI

Sense categoria

Per sorpresa, els partits favorables al dret a decidir van actuar amb responsabilitat i es van posar on la societat els reclamava fent la seva feina de país. Segurament una sola pregunta hauria estat més desitjable, però no ens podíem permetre perdre llençols a cada bugada, i mantenir aquests gairebé dos terços del Parlament units en el mateix projecte es clau per arribar a bon port. De fet les dues preguntes obliguen a presentar les opcions de tothom inclosos aquells que defensen un federalisme embolicat per no bellugar res. La nostra opció es si i si, cap problema.

Des de l’Estat espanyol confiaven amb un autogol nostre per frenar el procés sense moure un dit, i confiaven en que les forces catalanes repetirien errades estatutàries anant cadascú pel seu compte. La seva sorpresa ha estat veure una reacció amb sentit d’Estat com la que hem vist avui i arribar a un acord amb la pregunta. Vol que Catalunya sigui un estat?, i en cas afirmatiu Vol que sigui independent? Si/No. Una data el 9 de novembre aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, precisament ara també volem fer caure un mur i deixar aquells que sempre ens acusen de voler crear fronteres bocabadats. Una via per demanar-ho a través de la Constitució i que el proper any arribarà a Madrid.

 

Son onze mesos de feina per convèncer a la majoria de la societat que el si-si es la millor opció, amb tots els arguments i sense caure en provocacions, que es la carta que jugaran des de l’exterior intentant crear aquesta fractura a la societat catalana que no existeix, i de fet s’entén que un estat que no te una democràcia de qualitat qualsevol consulta ho compari amb fractura, se’n diu pluralitat i el joc de les majories i les minories que en qualsevol democràcia plena son completament normals.

 

Crec que aquest pas tant important referma el clam de la societat i te la virtut que aquells que votin no a la primera pregunta evidentment ens volen com ara, i aquells que votin si a un estat i no a ser independents opten per altres tipus d’estats com federals o confederals que evidentment no es poden imposar a l’altre part i que caldrà expliquin molt bé quin avantatge te federar-se amb el botxí, un cop pots prendre les teves pròpies decisions, de moment el principal partit que sembla defensar aquesta idea ja s’ha posat al costat de Populars i Ciudadanos i la seva negació a la democràcia i qualsevol dret dels ciutadans catalans, per molt que ho demanin amb la cultura de la por i la mentida per sistema, no serien uns grans companys de viatge per augmentar la credibilitat.

 

Els que volem la independència hem de ratificar aquesta majoria al carrer a les urnes amb un si-si, el qual si be es cert ens pot fer perdre alguns vots, no te que ser cabdal per no traslladar aquest clam amb una victòria clara que sigui incontestable a nivell internacional.

 

La reacció espanyola, tant el president Rajoy com la majoria de mitjans es la negació per sistema i la Constitució com embolcall per impedir la democràcia. Res de nou, cal seguir insistint amb democràcia i no caient en els paranys de confrontació que patirem, molts dels quals son simples paraules que s’endurà el vent.

En definitiva un pas endavant, un objectiu definit i una data per assolir-lo. Un últim esforç per enderrocar els últims murs i arribar al dia somiat davant les urnes com fan els països seriosos. La societat te la paraula, i tots serem responsables del resultat.

 

 

 

 

SANCHEZ CAMACHO I EL FRANQUISME

Sense categoria

La líder popular i el vodevil del cas Metodo 3 que amb tota la vergonya del món ha quedat arxivat sense donar explicacions a totes les incògnites i confonen víctimes i culpables, ara dona encara un altra volta quan hem sabut que l’advocat de la seva defensa era un franquista tacat de sang a la seva consciència com  Carlos Rey Gonzàlez i amb l’excusa del desconeixement per bandera. Tot un símptoma i un encert d’aquella dita que diu “Déu els cria i ells s’ajunten”.

Una nova misèria  per Sanchez Camacho. El seu advocat un franquista amb delictes de sang.  Aquest personatge era capità auditor al cos jurídic militar de l’exèrcit franquista,  i responsable de redactar la sentència de Puig Antich en solitari, com a ponent del Consell de Guerra al gener del 1974. Les seves paraules sobre el tema van ser que fa 40 anys això era justícia i que no es penedeix de res, ja que va aplicar la llei vigent. Per arrodonir el tema es diu que els Populars no estaven al corrent del cas. Ho sigui que un cúmul de despropòsits i mentides com tot aquest embolic.

 

Realment, tota aquesta colla de personatges que ens prohibeixen el dret a decidir i ens neguen la democràcia més elemental, acaben sortint a la llum les seves macabres misèries d’una democràcia com l’espanyola que simplement no ha evolucionat i ha amagat una època de terror soterrada sota un tel de modernitat i transparència fictícia.

 

En Carlos Rey en qualsevol democràcia hauria estat acusat  per la seva actuació en una dictadura militar i ara col·labora amb un partit amb clars antecedents del regim  i acabar de posar la cirereta a un cas com Metodo 3 que defineix molt bé el tipus de polítics i actuacions a l’Estat espanyol. Aquest personatge dictant la pena de mort de Puig Antich que posteriorment es va executar clarament es culpable d’aquest horror, i ho referma les seves excuses, dient que abans això era la justícia, caldria que afegís que en una Dictadura no n’hi ha de justícia, per tant cap base legal es real, ja que tot es al servei del cabdill de torn i els seus col·laboradors. Encara més greu es dir que no es penedeix de res ja que va aplicar la llei amb una persona morta i condemnada pel mig sense cap possibilitat  real de poder exercir els seus drets.

 

Aquesta es la cirereta de la que ara ens proposa fer un simposi de la veritat, que suposo tractarà l’època del franquisme molt diferent de la realitat i que dona cobertura  a personatges com Rey sense cap escrúpol.

 

La contaminació que ha arribat el sistema espanyol i l’esclat que tard o d’hora havia d’arribar ens porta a descobrir el que anomenem les clavegueres de l’Estat i els tarannàs posats a prova de molts dels personatges que ostenten el poder i que queden molt lluny del que esperaríem, i això avarca tant la dreta com l’esquerra sense distinció.

 

Sanchez Camacho ha esgotat tots els comodins de les errades polítiques, i el procés ha acabat de mostrar un personatge desesperat per aturar la democràcia i la societat, i alhora participant amb actes conjunts amb Llanos de Luna i els seus homenatges als combatents al costat de Hitler i amb advocats tacats de sang del franquisme, no es pot demanar més.

EL DRET A DECIDIR ES ANTINATURAL

Sense categoria
Aquesta frase l’ha pronunciada avui el conegut com a gran mentider i expresident espanyol Zapatero en la presentació de les seves memòries. Resulta curiós veure com aquestes mateixes paraules van ser pronunciades també per un líder popular fa pocs mesos i arriben a aquest punt de connexió en una falta de respecte a la democràcia i un tarannà que s’allunya molt del que se suposa representen i el sistema que defensen. De fet aprofitar l’homenatge a Mandela per llençar el missatge de l’unionisme per part de Mariano Rajoy no s’escapa d’aquesta línia d’autèntica desesperació.

En Zapatero defensa el diàleg per trobar el millor encaix de Catalunya i adverteix que cap Constitució democràtica del món preveu la secessió, i tot es supera amb democràcia, ho atribueix a la frustració de l’Estatut que diu s’ha d’acatar i defensa el seu “apoyare…” que va defensar fins al límit, també s’adhereix al gran raonament de que una consulta senzillament no es pot fer. Per altra banda Sanchez Camacho que va de ridícul en ridícul ara vol organitzar un simposi de la veritat sobre  la relació de Catalunya i Espanya i el fent incontestable que sempre n’ha format part, cal dir que amb la col·laboració entre d’altres dels creadors del 12 d’octubre i 6 de desembre de marcat caràcter  feixista,  alhora presentarà una iniciativa al Congrés per expressar rebuig al Simposi “Espanya contra Catalunya” per ofendre imatge d’Espanya. Per últim dir que a l’homenatge per la mort de Nelson Mandela, el president espanyol Rajoy  ha aprofitat per aprofitar el seu llegat amb la unió de tots els espanyols i que altres plantejaments son fora de lloc.
Realment que un president d’un estat teòricament democràtic digui que decidir per part dels ciutadans no es natural, dona a veure a quin tipus de personatges ens trobem davant. Un nul respecte a la democràcia i la idea de la imposició sense marge per la societat com a bandera. Defensen un diàleg sense cap proposta a fer, i això no es diàleg ni res, tot es supera amb democràcia, es cert, però cal primer ser demòcrata i desprès acceptar que les lleis son per servir a la societat que regeix i no a l’inreves, altrament son altres tipus de règims. Ens vol tornar a enganyar defensant la seva lluita per l’Estatut que no van tenir cap inconvenient a trinxar a la cambra espanyola, com deia Guerra “nos lo hemos cepillao”, i finalment sense arguments ens diu que no es pot fer perquè no, com podeu comprovar tot molt democràtic.
La Camacho torna a fer una gran relliscada i portada per aquesta paranoia que l’envolta vol fer un símposi de la veritat, cosa ja de per si pretenciosa, ja que deu ser la seva veritat i explicar totes les falsedats, opinions i tesis polítiques que a jutjar pels seus companys de viatge ja sabem per on aniran, potser ningú li ha explicat que el símposi organitzat ara simplement es històrica, no ha de crear cap debat d’opinió, però esclar acostumats a falsejar i potinejar la historia com els ha convingut, escoltar la realitat fa de mal sentir. No deixa de ser curiós tenir la pell tant fina quan es veu que s’ofen a Espanya i en canvi cap paraula quan s’ataca Catalunya amb comparacions odioses dia si i dia també sense cap resposta.
Per últim, un intent desesperat i de molt mal gust aprofitar un esdeveniment com la mort de Mandela i fer-se seu el llegat pervertint-lo amb la unitat espanyola i uns temps que es veu son contraris a cap creació d’un nou estat, segurament tampoc li interessa la història, ja que el desmentiria immediatament, una trista imatge i un tarannà que no ha evolucionat.
 

ESPANYA CONTRA CATALUNYA: MIRADA OBJECTIVA

Sense categoria

El simposi que es celebrarà del 12 al 14 de desembre a Barcelona amb el títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) a càrrec del Centre d’Història Contemporània ha encès les ires de la caverna espanyola, poc acostumada a escoltar la realitat històrica que sempre han intentat falsejar i han mesclat les consideracions polítiques amb la història que ja no te marxa enrere. De fet diversos partits han dit que incita l’odi i fins hi tot amenaçant de tallar el diàleg amb el govern català si no es suspenia, haurien de dir a quin diàleg es refereixen.

El ministre d’exteriors espanyol, en Garcia Margallo que casualment sempre tracta el tema català, ho interpreto ja com un primer reconeixement oficial ha perdut els papers un cop més i ha titllat de flagrant falsificació de la història l’esdeveniment, i ho considera un joc extremadament perillós organitzat per pseudohistoriadors nacionalistes excloents. Ciudadanos ho qualifica com una trobada d’incompetents i voler convertir una guerra internacional en un afer local per incitar l’odi contra Espanya. Els populars  demanen la seva suspensió i amenacen amb trencar el diàleg amb el govern català amb declaracions com les del seu portaveu Enric Millo que ho qualifica de “declaració unilateral del conflicte”.

 

Realment, es un fet provat que Espanya fa molts segles que ha falsificat la història per eliminar qualsevol protagonisme català, de fet tenim dubtes molt raonables del descobriment d’Amèrica o de moltes obres de la literatura castellana que no serien tal com les hem rebut. Per tant es cert que el guanyador en aquest cas normalment reescriu la història  a la seva conveniència. En aquest cas els que succeeix es que els fets històrics objectius ens donen que Catalunya sempre ha estat tractada per Castella com una colònia i amb un intent d’assimilació i aniquilació cultural i aprofitament econòmic de grans proporcions. De fet desprès de la desfeta del 1714 amb mètodes mai utilitzats fins llavors amb les conquestes, el primer va ser el decret de Nova Planta on es prohibia la nostra llengua i eliminaven els nostres drets, a partir d’aquí tots sabem els atacs constants a la nostra llengua i cultura fins als nostres dies, l’espoli econòmic sistemàtic disfressat de solidaritat, el veto a segons quins càrrecs per part nostra, i tot un seguit de decisions sempre a la nostra contra i de gran perjudici pel nostre present i futur. Els intents de les grans onades migratòries per aigualir-nos i algunes frases que hem sentit de manual com “no se puede vender fuera del territorio nacional” d”Esperanza Aguirre o “el castellano nunca fue lengua de imposición” del Rei Borbó per posar nomes uns exemples.

 

Aquesta realitat ara es analitzada per catedràtics, historiadors i doctors en la matèria que no fan judicis polítics i es limiten a explicar que ha succeït, i que son titllats de nacionalistes excloents per Margallo en un intent de desacreditar un comportament que tots sabem i que per fi surt a la llum tal com raja per vergonya seva i també nostra per patir-lo. Rivera parla de incitar l’odi, precisament el que be fent la caverna espanyola des de fa molts segles i amb grans rèdits electorals. Per últim el vertader odi de Millo i el seu partit acostumats a viure amb una historia inventada que ja no hi te cabuda, i curiosament amenacen de trencar un diàleg que mai ha existit, ja que des de la prepotència, imposició i gairebé nul tarannà democràtic es impossible.

 

En  definitiva, ser una colònia te aquestes coses, i els que han fet veure que això era tot un altra cosa en tenen una bona dosi de responsabilitat, encar que com es diu normalment, la veritat ens farà lliures.