Arxiu mensual: novembre de 2013

DUES PROVES NOVES PER LA FALSA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Aquests últims dies hem comprovat una vegada més que la línia que separa la dictadura feixista, la mal anomenada transició i la democràcia es tant fina, que moltes vegades costa veure la diferència en termes generals. Per una banda l’ONU insta a Espanya a complir amb la seva obligació i buscar els desapareguts de l’horror del franquisme i investigar els crims comesos per arribar a possibles culpables encara en vida. Per refermar cap on van les directrius espanyoles el partit de la seva selecció a Guinea, un dels Estats on els drets humans son ménys respectats, amb la dictadura d’Obiang traient rèdit d’aquest esdeveniment amb el trist paper dels esportistes que fan el paper del cec o el mut.

Les  Nacions Unides amb un cop per la feble democràcia espanyola i la seva imatge a l’exterior creu que la llei d’ammistia no impedeix buscar la veritat del franquisme i arribar als possibles criminals que encara viuen amb total impunitat amb les mans tacades de sang, alhora les victimes amb total indefensió veuen com qualsevol intent d’arribar a la veritat es abortat pel mateix estat com en les investigacions del cas Garzon i on no existeix cap partida al pressupost per posar fil a l’agulla. De fet l’organisme internacional diu que tant fa que molts culpables siguin ja morts, han de ser declarats culpables i reparar les vÍctimes. Per altra banda el partit de La Roja a Guinea amb el silenci de la Federació espanyola  i els mateixos jugadors fa feredat, afegint que el preu de 3 milions d’euros per amistós queda a zero aquest cop. La dictadura guineana ha tret profit d’aquest esdeveniment i la manca d’etica i valors ha sorpres la premsa internacional.
Com sempre he dit, la Transició no va ser més que una parodia per fer un traspàs de poders més o menys ordenat d’una dictadura sagnant a una democràcia agafada en pinces i amb el consentiment de l’antic poder. Una neteja dels crims comesos, un vel davant la història i amb l’excusa del soroll de sabres, ministres en una dictadura terrible reconvertits en càrrecs en una democràcia com el Sr. Fraga i molts altres, i pares de la Constitució com Peces Barba i les seves afirmacions sobre Catalunya i Portugal donen idea que tot era una comèdia. La prova la tenim que 35 anys desprès cap judici, cap culpable, amnistia total, els familiars de les víctimes sense cap dret, nomes es parla de reconciliació des de la part dels vencedors esclar i eliminant qualsevol intent de fer normal una investigació de les atrocitats comeses com abans esmentava.
Per vergonya de l’Estat espanyol, l’ONU ordena investigar aquest episodi exigint posar mitjans, fer judicis i reparar ni que sigui moralment a les victimes,que menys, i si hi ha sort i algun torturador, col·laborador o autor segueix en vida passi l’escarni públic i el càstig que li pertoqui per les seves atrocitats, res que no sigui normal en una democràcia normal i en una transició normal, però Espanya evidentment no ho es.
No en en te prou amb aquest silenci, que ho referma amb actes com el partit de futbol en un estat amb una de les dictadures més terribles d’avui en dia, i un cabdill ja rebut a Espanya per diferents presidents i sense cap rubor. Encara es més trist el paper dels esportistes i les seves respostes com si fossin simples ninots que no tenen ni valors, ni ètica, ni personalitat, apel·lant alló de que nomes son esportistes, oblidant que son persones, i que hi ha coses molt per damunt de les intencions d’un estat que no evoluciona i en molts aspectes segueix ancorat en el passat.

ISRAEL, PALESTINA I ELECCIONS EUROPEES

Arran de la visita del President Mas a Israel, han corregut Rius de tinta des de les parts baixes de l’Estat per criticar la despesa de les persones que acompanyaven al president a càrrec de tots nosaltres, i des d’Iniciativa per no haver visitat Palestina, amb una clara poca visió internacional per la Nostra causa. Per últim des de diversos fronts es segueix insistint a utilitzar les Eleccions europees del 2014 com a referèndum d’autodeterminació amb una candidatura unitària amb aquesta finalitat, també sense pensar en les conseqüències.

Efectivament, Iniciativa es mostra indignada per la visita a Israel obviant Palestina, i demanen fins hi tot un gest de desgreuge del President amb l’Autoritat Palestina lamentant no haver visitat aquests territoris. A la mateixa carta proposada també s’esmenta que Israel impedeix l’exercici del dret d’autodeterminació a Palestina. Per altra banda les 60 persones entre empresaris, periodistes i d’altres que van acompanyar al President son utilitzades per fomentar una despesa desorbitada. Pel que fa a les Eleccions Europees el líder de Reagrupament Joan Carretero proposa convertir aquestes en el Referèndum ja que l’Estat no podria interferir en aquests comicis d’àmbit europeu, i demana partits, entitats i ciutadans que volen decidir anar units en una sola llista amb el nom de “Catalunya nou estat d’Europa”.

 

Realment, la part internacional del nostre procés es cabdal, i necessita actuacions molt intel·ligents, ja que des de l’altre costat, o sigui de l’Estat espanyol la pressió i els moviments amb tota la força que te un estat son constants. En aquesta línia el viatge a Israel del President es una gran notícia, primer cal desmentir la falsedat interessada de la despesa, i constatar que els periodistes i empresaris es van pagar de la seva butxaca el viatge, uns per seguir la notícia i altres per tancar acords i crear vincles de negoci importants pel país, fins hi tot cal dir que el President i acompanyants polítics volen amb línia regular entre altres coses perquè no tenen com el president espanyol avió privat, o sigui que de lliçons d’ètica de la despesa cap. Per altra banda i ja en el terreny d’Iniciativa, trobo molt bé la seva preocupació per totes les causes del món, com ara Palestina posem el cas, però haurien d’entendre que ara la causa que ens ocupa es precisament la nostra i aquesta es la més important de totes, no es egoisme, simplement es que aquesta nomes ens te a nosaltres per defensar-la i ens influeix directament. Per tant el viatge a Israel va en aquesta línia, un estat potent del món del qual necessitem el seu suport el dia que decidim la nostra llibertat, igual que necessitem el suport d’una desena d’Estats més del món que marquen la pauta internacional, la resta giren al voltant de tots aquests. Els agradi o no Palestina no es un referent mundial i per molt justa o injusta que sigui la seva causa poc te a veure amb la influència que Israel pot donar-nos, i això es el que ens interessa. Per tant prou de ser els millors defensant causes llunyanes, ara toca defensar el nostre país, i cal ser intel·ligents.

 

Pel que fa a les Eleccions Europees, també va en la mateixa línia, crec que a la Unió Europea no li farà massa gracia desvirtuar les seves eleccions amb qüestions locals, i seria una reflexió a fer. Cada cosa te el seu context, per altra banda la candidatura unitària pel que hem vist es força inviable, per tant donem la importància que te cada cosa. El maig es l’hora de votar per Europa, posteriorment vindrà la Consulta, sinó pot ser per la legalitat espanyola, serà per la Llei de Consultes catalana, però complirà les condicions indispensables de claredat i rigor que exigeix aquest pas.

 

En definitiva, ara toca mirar per nosaltres mateixos, i com deia abans,això nomes ens te a nosaltres.

 

 

LA FORÇA D?UN POBLE

Les paraules del líder republicà a Brussel·les Oriol Junqueras, en forma d’atura l’economia catalana durant una setmana com a mesura de pressió, han portat cua, i ho han fet precisament per la síndrome del poble submís obedient i correcte davant l’amo, en aquest cas l’Estat espanyol que els últims 300 anys ha dictat el que es normal i habitual i el que ha de ser oblidat immediatament. Així doncs cada dia veiem exemples quotidians i institucionals que acceptem amb aquesta falsa normalitat, però alhora ràpidament posem el crit al cel amb algun gest que no vagi en aquesta línia, i això ho saben molt be els contraris al procés català que tard o d’hora suposa un trencament amb tot el que hem viscut fins ara.

Aquesta advertència a les institucions espanyoles que Catalunya utilitzaria tots els instruments de mobilització social democràtica que tingués a l’abast amb l’aturada econòmica i amb la base de que representa una quarta part dels ingressos fiscals de l’estat espanyol i donat que hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, preguntant quines serien les conseqüències immediates. La reacció del conseller Puig ha estat immediata negant que l’economia catalana es pugui aturar. Altres reaccions com en Duran o de la caverna espanyola han anat amb la línia de denunciar la radicalitat del líder republicà.

 

Crec que si agafem la proposta sense més ens trobaríem que es força inviable per tot el que comporta i que requeriria una societat tant compromesa i abocada que no es podria trobar enlloc, per altra banda seria un precedent perillós pel sistema, ja que la unió de la societat entorn una acció seria determinant per dirigir-la, i no crec que sigui el cas. De totes maneres no crec que fos tant la idea concreta interpretada com amenaça, sinó la constatació que tard o d’hora el procés portarà un trencament amb l’ordre establert i que coneixem fins ara i on la societat tindrà un paper fonamental per prendre partit decisivament i assegurar la victòria final. La impossibilitat de votar mitjançant acord amb l’Estat com seria normal en una democràcia també normal, porta a una consulta unilateral, unes eleccions o una declaració, i aquí es bàsic el suport internacional per la seva validació, però també el suport incondicional majoritari del nostre propi poble que haurà de prendre riscos com tot a la vida. El cert es que quan una societat es acostumada a ser dirigida, i les seves elits a no tenir més responsabilitats que les poques que li son concedides, es pot crear una societat conformada i adormida, que ja hem vist que ha despertat amb tota la seva potencia a la gran manifestació del 1012 i la Via Catalana del 2013. Ara tocarà el següent pas, i davant  hi haurà un estat que no estarà disposat a perdre la gallina dels ous d’or i que seguirà jugant molt brut com ha fet fins ara amb la idea com va expressar el ministre Montoro que Catalunya traurà Espanya de la crisi, el famós motor de l’Estat com a màxima aspiració de les nostres terres i engany fonamental a canvi d’un tracte de menyspreu com gairebé sempre.

 

La força del poble no te fre possible i cal canviar mentalitats per passar a governar les nostres vides i no esperar ordres sense cap mena de responsabilitat. Aquest famós xoc de trens que alguns no volen, arribarà i cal estar preparats per sortir al carrer o fer les accions oportunes per defensar la vigència de la democràcia i de les nostres legitimes aspiracions com a poble. Això es la radicalitat que ens volen vendre aquests enèmics del procés i que seguiran fent el possible per aturar-lo.

 

 

 

 

 

 

ANIVERSARI DE LA GRAN MENTIDA ESPANYOLA

Avui fa 10 anys del famós “Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”, pronunciada pel President espanyol Zapatero, i que va certificar un temps més tard la defunció de la tercera via o aquell encaix que alguns ens diuen entre Catalunya i Espanya. Un últim intent de donar un pas endavant dins l’evolució de l’Estat espanyol i una promesa que es va convertir en la gran mentida d’un fracàs estrepitós i un comportament de l’Estat que no variar gens de com havia estat fins llavors, de fet alguns encara reclamant diàleg, però la historia no es pot esborrar. Ha passat aquesta dècada, i ara la conseqüència lògica es el desig de l’Estat independent com a única sortida al nostre reconeixement i la nostra supervivència com a poble.

DILATACIÓ DEL PROCÈS: NO ENS HO PODEM PERMETRE

La comissió pel dret a decidir encara no ha pogut aprovar la via legal per demanar la consulta a Madrid. Hi ha acord en el fons, o sigui l’article 150.2 de la Constitució pel traspàs de competència per convocar referèndums, però no en la forma. ERC, CIU i CUP volen que els grups catalans assumeixin el text en Proposició no de llei, i en canvi ICV vol una Proposició de Llei vinculada pel Parlament, una via molt més lenta i incerta. El PSC ja ha anunciat el seu vot contrari, una mostra més d’aquest triomf que ens vol vendre del seu pas per la Conferència socialista a Madrid i que en realitat vol dir treballar colze a colze amb Ciudadanos i Populars contra el dret més elemental de qualsevol democràcia.

Efectivament,  la comissió no va trobar aquest acord mínim de les quatre forces o cinc amb els socialistes catalans. La via es clara i legal segons la Constitució espanyol i ja utilitzada en altres matèries en el passat, però la proposició no de llei seria relativament ràpida amb la seva resolució i negativa a Madrid, però la posició d’Iniciativa podria amb els mecanismes legals corresponents i activats no discutir-se fins al 2015 entretinguda en els calaixos de qualsevol despatx.

 

Realment, la clau com sempre i des del començament del procés la te la societat civil, que no pot caure en el desànim i te que mantenir intacta la fermesa davant de cada declaració que suposa un gerro d’aigua freda des d’aquí, i de cada declaració des de Madrid per fer agafar pors que ja son part d’un passat que no tornarà. Malauradament els partits catalans, o alguns d’ells segueixen jugant al joc autonòmic amb les mateixes formes que si no hagués passat res, i algun sembla que òbvia la realitat del país en nom de tàctiques de baixa volada o simplement d’autisme davant la nova situació, esperant el cansament precisament d’aquells que legítimament representen.

 

Com a passos previs, queden la via que ja es acordada, la data i la pregunta que tindrem en breu. La primera es simplement seguir la Constitució com ja s’ha fet altres vegades i desmentir un cop més que aquesta no es cap entrebanc, encara que la caverna seguirà insistint que amb ella no es possible, serà curiós veure quins motius esgrimeixen per negar el traspàs de competències demanat des dels partits a Madrid, ja que serà una simple i nul·la voluntat política i un atac als principis de la democràcia. ICV segueix jugant a la indefinició i ara amb l’excusa del Parlament pretén alentir el procés tot el que pugui, cosa que sap perfectament la gent no es mereix, demanaria una profunda reflexió i assumpció del nou context on ens trobem, i assumir-lo. Aquesta gran demagògia que fa servir com per exemple en el cas del viatge a Israel del President Mas i la seva barreja amb la causa Palestina fa sentir vergonya aliena dels nostres representants o la constatació del seu baix nivell o mala fe.

 

El PSC per la seva part, ha passat de defensar una consulta acordada amb l’Estat a negar una petició legal dins la Constitució espanyola, francament si això es el gran reconeixement que tant esbomben als quatre vents, jo li dic submissió i clarificació de la seva posició contraria a que els ciutadans catalans puguin decidir el seu futur mitjançant un acte unilateral o dins la mateixa legalitat espanyola tant els fa.

 

En definitiva, no desesperem, el 2014 es a prop, i aquest any ha de ser l’any tal com es previst, depèn fonamentalment de la nostra convicció i la nostra determinació per superar qualsevol prova.

ALTERNATIVA PSOE: NO GRÀCIES

Aquelles paraules que de tant en tant sentim amb l’únic propòsit d’entorpir i alentir el procès català, demanant esperar a les eleccions espanyoles per veure si hi ha un canvi de Govern, i amb el PSOE  al capdavant que es l’única via per poder plantejar la nostra consulta democràtica, crec que ja ha quedat mort i enterrat. Les paraules de la líder andalusa Susana Diaz apel·lant a no confondre la societat amb el dret a decidir i la petició de Rubalcaba al PSC per combatre el mateix i qualsevol consulta que no sigui acordada amb l’Estat amb el total consentiment d’aquest, son motius més que suficient per veure que entre Populars, Ciudadanos i socialistes catalans hi ha unanimitat per anar en contra de la democràcia i del dret a decidir de la societat catalana.

En definitiva, a mesura que avança el procès, els partits van clarificant les posicions, i aquest tripartit abans esmentat es un bloc on nacionalment no hi ha diferències i sobre conceptes democràtics ben poques, la gent ho ha de saber, sobretot els seus votants estafats per la sucursal del PSOE catalana que no te cap intenció d’escoltar el clam de la ciutadania del seu territori i si de continuar lligat a aquesta rèmora provinent de la falsa transició i que ara llueix amb claredat, en Vicent Sanchis amb la seva visió habitual ens ho descriu a la perfecció.
PP i PSOE són iguals?
Vicent Sanchis
Un dels retrets que el PSC ha dirigit de manera permanent contra Convergència i Unió ha estat la seva persistència a equiparar el PP amb el PSOE. “No són de cap manera el mateix”, han adduït amargament una vegada i una altra els dirigents socialistes catalans. En part, tenen tota la raó del món. Si fossin del tot iguals, a Espanya la política encara seria més sainet. No tindria cap sentit que els uns i els altres s’alternessin en el poder. Si només es tractés de decidir entre l’educació per la ciutadania la religió catòlica com a assignatures maria, els espanyols es podrien estalviar les eleccions. Hi ha diferències ideològiques de fons. Diferències, però, que mai han afectat del tot les grans decisions econòmiques. Si no, tampoc s’entendria que ara els dirigents socialistes facin pública penitència. Entre la política econòmica de José Luis Rodríguez Zapatero i la de José María Aznar o la Mariano Rajoy hi ha tantes diferències? Només en les proclames. Al remat, els uns i els altres cullen els vots en les mateixes classes mitjanes, a les quals, els uns i els altres, els prenen el pèl amb la mateixa mala llet.
Aquesta és la diferència. N’hi ha més? Potser sí. En l’àmbit al qual fa referència Convergència i Unió hi ha els grans detalls territorials. No és igual Marcelino Iglesias –per molt que amagués el Marcel·lí de quan era soci d’Òmnium Cultural– que Luisa Fernanda Rudi. No és exactament la mateixa desgràcia el català vergonyant del primer que el lapao rampant de la segona. Ni serà igual Ximo Puig que Alberto Fabra si el secretari general del PSPV-PSOE arriba a president de la Generalitat Valenciana. Aquests són detalls importants. Però i la categoria?
La categoria, digui el que digui el PSC, no és tan diferent. Per comprovar-ho, vet ací algunes de les consignes que aquest cap de setmana han fet el president del PP, Mariano Rajoy, i la líder vocacional del PSOE i actual presidenta d’Andalusia, Susana Díaz: “Tenim un projecte comú i aquest projecte es diu Espanya. Ningú pot fer-nos fora de la defensa de la Constitució”. “Som el país més antic d’Europa i nosaltres no volen posar duanes als sentiments que ens uneixen de fa segles”. “Que els ciutadans no es desconcertin, que quan ens mirin sàpiguen que hi ha un partit que defensa Espanya i la seva unitat”. “La Constitució és irreformable en qüestió de sobirania”. “Creiem que els espanyols hem de continuar vivint junts com ho hem fet tota la vida”. “Hem de tendir ponts en lloc d’aixecar murs”.
El lector més agut haurà de destriar quina frase pertany a qui. Quines són de Mariano Rajoy i quines de Susana Díaz. I si no ho aconsegueix, sempre pot demanar consell a Pere Navarro, que segur que se’n surt. I això no és res. Podria ser pitjor. En comptes de la presidenta andalusa, es podria equiparar el discurs de Rajoy amb el de Carme Chacón. Llavors encara seria més fàcil. Les frases de Chacón serien les més patriòtiques.
sense cap oposició.

LA DIVISIÓ: ENÈMIC NÚMERO U

La moció presentada per la CUP al Parlament i rebutjada, més enllà del seu contingut, que crec totalment lògic donat la negativa sistemàtica de l’Estat espanyol a garantir la democràcia en forma de consulta als catalans, te el do de la inoportunitat, i crec que aquesta responsabilitat te que ser administrada des del cap i no del cor. Com sempre hem dit Catalunya nomes ens te a nosaltres, ningú vindrà a ajudar-nos, cosa lògica per altra banda, i amb un full de ruta aprovat fa poc més d’un mes i un procés que va avançant amb totes les dificultats que es va trobant, no es pot torpedinar des de dins per donar imatge de divisió interna, i precisament donar munició als partits unionistes. Arribar a ser un Estat nou no es gens fàcil, i cal determinació i sobretot molta intel·ligència en cada moment del procés, i en aquest cas i en direcció contraria a la que deia Marta Rovira, de que no passava res, jo crec que si que passa i hem d’evitar trencar una unitat que rep pressions per tot arreu. Crec que el mateix procés ens portarà al camí adequat depenent de cada circumstància, però l’objectiu final es el més important. La Marta Lasala ho descriu molt bé amb les pedres al propi terrat.

Pedres al propi sostre

Marta Lasalas

El trencament de la majoria sobiranista del Parlament va enfilar-se ahir als primers llocs dels sumaris de ràdios, televisions i diaris de tot l’Estat. Aquesta és una de les primeres conclusions de la moció presentada per la CUP a la Cambra catalana en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. CiU va votar en contra, i ERC, junt amb ICV-EUiA, van votar a favor.

Per als mitjans espanyols, que contemplen tot el procés sobiranista amb un distanciament que en el millor dels casos es podria descriure com a gèlid, la notícia era doble. D’una banda, l’esquerda al front CiU-ERC, un front majoritari i contundent que lidera el procés sobiranista i que s’ha trencat per una simple votació d’una moció impulsada pel darrer grup de la Cambra. Però és que a més, i per si no n’hi havia prou, la votació va brindar una imatge d’afebliment del pols per part de CiU. Tant se val que, la federació no fes més que defensar el que fa mesos que proclama -és a dir, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries en cas que no s’accepti la consulta-. La qüestió és que ahir la fotografia que van captar els mitjans estatals era aquesta: el front es divideix i el pols s’afluixa.

No és cap secret que ara mateix la credibilitat del procés sobiranista passar per garantir-ne la màxima unitat. Fa setmanes que des de les plataformes independentistes alienes als partits es defensa una candidatura unitària a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la consistència d’aquesta proposta. Unitat és la paraula clau. I ahir, a l’hemicicle, aquesta unitat va saltar pels aires. I ho va fer per una senzilla moció. “No passa absolutament res”, va ser la sentència de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, en acabar la votació. Però el cert és que l’esquerda va ressonar amb entusiasme a Madrid.

La CUP va demostrar ahir fins a quin punt els seus moviments preocupen a ERC i també a ICV, que no dubten a trencar una majoria tan fràgil però tan important com és la del dret a decidir abans de quedar en evidència davant l’estrebada dels tres diputats que ocupen els tres darrers escons de l’hemicicle –els que ofereixen millor vista, per cert-. L’estratègia de la CUP és tan senzilla com la que va aplicar la setmana passada UPyD de Rosa Díez per trencar PSOE i PSC en una votació sobre el dret a decidir al Congrés. La diferència amb la CUP és que UPyD no va utilitzar com a arma llancívola contra el PSOE un dels seus puntals polítics. Al contrari, el vot per erosionar el PSOE no feia més que avalar la seva tesi de UPyD contra la consulta i de defensa de la Constitució que es va aprovar per aclaparadora majoria.

Pel que fa a CiU, la votació va palesar de nou la fragilitat extraordinària del terra que trepitgen els diputats nacionalistes, però a més va servir per constatar una preocupant incapacitat de reacció en l’esgrima parlamentaria més bàsica.

Conclusió, ahir al Parlament els únics que podien estar realment satisfets eren PP i Ciutadans, que van contemplar des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir.

AQUESTA SI QUE ES BONA: RAONS TÈCNIQUES

La vicepresidenta Ortega, dins aquest desgavell que es la política de comunicació del Govern català, on tothom sembla poder dir el que vulgui, com vulgui i quan vulgui sense cap problema, encara que s’ofereixin versions contradictòries sobre un mateix fet, en diu que la consulta no es podria fer abans de l’octubre del 2014 per qüestions logístiques. Realment havia sentit moltes excuses, però aquesta es tant inversemblant que dona idea de la dificultat que ens trobarem per arribar a l’objectiu, molt més enllà de les amenaces espanyoles, es més preocupant el que tenim dins a casa i per la credibilitat del projecte i del mateix govern s’hauria  d’aclarir.

Efectivament, la vicepresidenta va al seu aire, i davant dels mitjans i fent cas omís de les paraules del President  demanant discreció en la data i forma de la consulta, ens ofereix que abans de l’octubre del 2014 impossible, a no ser que fos acordada amb l’Estat, en cas contrari la logística variarà molt i els tècnics necessitaran més temps per donar-li el màxim rigor.

 

Realment, Ortega hauria de demanar disculpes, ja que aquesta excusa sona més a tàctica política, recordo que es el càrrec més important de la Unió d’en Duran al Govern que altra cosa.  Tothom sap que la consulta s’ha de fer abans que el referèndum escocès el dia 18 de setembre, ja que el seu resultat pot contaminar d’alguna manera o altra el nostre, i tenint en compte que les enquestes no son favorables a la independència es encara més motiu per no caure en aquest parany. Sí amb 10 mesos no hi ha temps per motius tècnics, els haurien de preguntar als organitzadors de les consultes populars que encara deuen riure ara, i per altra banda nomes tindria el nom de incompetència declarada i motiu de relleu per millors professionals.

 

Sense anar més lluny, i parlant de logística, a la passada Diada es va organitzar la Via Catalana, un repte dut des de la societat civil i que va arribar a bon port, per tant aquesta excusa de mal pagador per afavorir el vot contrari i refredar el ànims no es de rebut. Cal ser conscients dels patiments de la societat catalana cada dia que passa com ara, i en el segle on estem ningú es pot creure que es necessiten tants mesos per un referèndum. La data com ja han dit, es marcarà per motius polítics no per motius logístics, seria una burla a la ciutadania de grans dimensions.

 

Tornat al tema de la comunicació del Govern, crec que ja n’hi ha prou de jugar al blanc i negre alhora, o a les declaracions per lliure sobre un mateix tema en diferents mitjans i en formes diverses. En principi un Govern es una entitat cohesionada on en les qüestions fonamentals, i aquesta es cabdal, hi ha una unanimitat de criteri i unes directrius que no poden ser traspassades cada dos per tres, per altra banda arribem a la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania que no entén que cada dia es llevi al matí amb les declaracions d’un membre del govern en sentit contrari o diferent al del dia anterior fetes per un altre membre. El president va demanar discreció per la data i pregunta fins al desembre on es farà pública, i això hauria de ser una norma que no hauria de passar per alt.

 

En definitiva, si algú no vol o no s’atreveix amb la consulta hauria de buscar millors excuses, ja que aquesta es un insult a la intel·ligència de la societat catalana.

 

MODERACIÓ, DIÀLEG I ACORDS: PARAULES BUIDES

El president espanyol Mariano Rajoy es va encarregar de deixar el diàleg i la reforma constitucional totalment morta, de fet va dir que trobaria una errada iniciar uns canvis que tampoc satisfarien les ànsies catalanes i per tant va tancar la porta amb pany i clau. Per altra banda el ministre Wert volia canviar a mig curs la prestació pels Erasmus, cosa que Europa li ha fet rectificar, una nova paranoia d’aquest personatge, i pels que hagin sentit a Pere Navarro explicant en un embolic que finalment la consulta nomes es pot fer autoritzada pel govern popular, dona idea de la radicalitat que ens trobem a l’altre costat. A Catalunya, ara tots critiquen uns pressupostos restrictius, però que tenen un inici a l’Estat espanyol, el seu espoli, els seus impagaments i els seus límits de dèficit exigits, per tant no caiguem en el parany de criticar les retallades d’un pressupost fet des de la misèria que ens ha abocat l’Estat i que nomes te una sortida. En Marc Gafarot precisament ens parla de les paraules moderació i radicalitat que mai tenen un sol sentit com veiem en aquest procés.

Mas: el radical, el moderat i viceversa
 Marc Gafarot
A voltes amb el debat sobre la moderació i el que pugui voler dir aquesta santa genèrica paraula m’ha vingut la memòria d’un vell company d’alguna fatiga per Brussel·les. Aquest conegut davant de qualsevol circumstància polèmica referent a la relació entre Catalunya i Espanya es feia sentir dient-nos una frase que esdevingué cantarella entre nosaltres: “ante todo moderación”. Per moderació aquest bon noi, en qualsevol cas, entenia renúncia per part catalana enciamada d’alguna benevolència o lleugera prebenda de la part messetària. Si fa no fa a l’estil que hom pot relacionar-se amb les bèsties o amb els nens petits. Té un sucret o una galeteta i fes allò que et mano. D’aquesta manera el xicot de torn comprenia la relació positiva que havia tingut la Catalunya moderna dins d’Espanya amb independència de règims polítics i d’altres consideracions que ell entenia sobreres i massa reduccionistes. Com deia una bona amiga amb tanta “moderación” era impossible que trobés feina i el company hagué de fer cap a terres més meridionals.
Aquesta, i no pas cap d’altra, és l’actitud cercada pels insignes vindicadors de la en un altre temps anomenada moderatio. Moderació com tolerància, prudència o radicalitat són paraules complexes, plenes de riquesa, matisos i de significació i que poden voler dir o definir-ho quasi bé tot. Fent un cop d’ull a la història recordarem com Neville Chamberlain fent ús d’una impecable moderació va pactar amb Hitler la divisió de Txecoslovàquia, decisió que amb posterioritat va ser, correctament percebuda, com un clar acte de renúncia i de covardia davant l’encarnació del mateix dimoni. Per tant aquesta actitud celebradament i primerencament moderada va convertir-se ben aviat en l’antítesi del que perseguia, ja que en acabat va ajudar a propulsar la guerra més sagnant de la història. El mateix podria dir-se del seu arxifamós rival del partit conservador Winston Churchill. El bulldog britànic, com va ser conegut, s’oposava a l’acord amb Hitler i exigia a canvi el rearmament britànic i occidental. Aquesta postura implicava que molts “moderats” presentessin Churchill com un perillós radical i bel·licista. El jutge insubornable que és la història ens ha acabat mostrant, i sense entrar amb més disquisicions, una narrativa molt més poètica per a Churchill que no pas per a Chamberlain. En la història recent de Catalunya la frase profètica i preautonòmica de Carbonell “que la prudència no ens faci traïdors” apunta i desvetlla semblants maneres i similars conclusions. Marx, en aquest cas lamento que no fos Groucho, ja ens ho deia quan es vantava que la història comença presentant-se com una tragèdia i es repeteix com una farsa.
A hores d’ara no és cap secret que hi ha una flagrant estratègia des d’ací i d’allí de presentar i caricaturitzar al president Artur Mas com un perillós radical, extremista, negat al diàleg amb el govern espanyol i a qualsevol raonament humà que mereixi o pagui la pena. Mas és, en aquest sentit, un independentista radical i forassenyat, excloent i antidemocràtic capaç de dur Catalunya a l’abisme perseguint llurs deliris separatistes. Per contra, d’altres personalitats de la federació de CiU com Duran i Lleida se’ls presenta, des d’aquests mateixos mitjans, amb característiques totalment oposades i amb vindicacions cap a la seva persona i el seu tarannà dialogant i obert. El tarannà ja comença a no ser patrimoni exclusiu d’un Zapatero que ben pareix que mai hagués estat primer ministre d’Espanya, ja que llur nom tothom, sobretot els seus, oblida i llur acció de govern es compara amb un miratge en el desert. Fóra bo no obviar la dada “moderada”.
Com han dit recentment diversos polítics catalans o representants de la societat civil com Carme Forcadell de l’ANC, la gent no va fer la via catalana pel federalisme ni per terceres vies d’arribada misteriosa. La tercera via, ben mirat, va ser l’Espanya de les autonomies amb un pes maquillat i enganyós per Catalunya, la monarquia no votada i heretada del franquisme, la negació o l’oblit acordat dels crims franquistes (i també dels de l’altre bàndol) i la Constitució centralitzadora amb l’aval de l’exèrcit. Totes aquestes renúncies ben car han estat pagades i quan hem cercat maneres democràtiques de reforma –tercera via, per Déu!!!- la mateixa natura esquizofrènica de la tercera via s’ha encarregat amablement o virulentament d’esbombar-ho tot. Qui mal comença, mal acaba diuen.
Mas pot passar a la història com un moderat i un radical alhora. Un radical demòcrata defensor dels drets i deures dels catalans al capdavant d’un projecte integrador de país i on ell mateix ha maldat incansablement per arribar a un acord amb el govern espanyol. Mas pot passar també a la història com l’home moderat que anà escalant en les etapes del catalanisme i que en veure que no hi havia res a fer amb Espanya ajudà a posar final a un guió predestinat, malmès, empobridor i subordinat.

PSC: ENGANY CONTINUAT

El portaveu socialista, Maurici Lucena ens diu que no renuncien a la consulta sobre la sobirania catalana i assegura que si el PSOE governa a l’Estat Espanyol al 2015 serà més probable la mateixa. Han calgut poques hores per un desmentiment totals des de Madrid replicant que els socialistes mai permetran una consulta ja que no creuen en el dret a decidir. En definitiva un nou ridícul i intent d’engany de la sucursal socialista a Catalunya que ja no es molesten ni a dissimular.

 

En Lucena segueix venen un producte caducat i trampós, per un costat no renuncien a la consulta i la volen posposar al 2015 suposant que nomes amb un canvi de govern a Espanya a favor del PSOE serà una realitat. El secretari d’organització Oscar López des de Madrid li falta temps per donar un bany de realisme i expressar sense embuts que no creuen en el dret a decidir, i per tant no hi haurà cap consulta amb un hipotètic mandat seu. Ofereix la tercera via del diàleg, l’acord i la reforma de la Constitució i ho contraposa a l’immobilisme popular, assegurant que volen mostrar una alternativa global i tornar a connectar amb la majoria social progressista del país.

 

Es pot caure baix, però en aquests moments els socialistes catalans han triat el camí de la caiguda lliure sense fi. Es molt lamentable que el seu portaveu vulgui vendre la seva marca com l’única esperança de la consulta catalana amb un acte de fe que s’allunya de qualsevol realitat, i al mateix dia la crua realitat caigui sobre el seu cap en forma de negativa total i negació del dret a decidir amb total claredat i amb una posició absolutament igual que els populars com a mínim en termes democràtics. De fet la posició socialista es encara més greu, ja que ofereixen una via imaginaria que nomes pretén distreure el personal sense cap intenció. Volen diàleg, ignorant la reclamació de la societat catalana, es la democràcia a la carta i d’esquena al poble, aquest es el seu progressisme, diuen oferir una alternativa global de reforma constitucional, quan ningú a Catalunya els ha demanat això. La llei de lleis espanyola pot encabir perfectament el referèndum català per diferents vies, simplement es voluntat política, i aquesta es nul·la en els dos partits majoritaris espanyols.

 

Fa gracia sentir a dir que volen connectar amb la majoria social progressista, negant ja d’entrada el dret més fonamental de qualsevol democràcia, com es el vot i les urnes, escoltant a la societat, tasca fonamental dels seus representants escollits. Sí això es progressisme ja podem plegar. Això en qualsevol cas es la democràcia rància i conservadora que impedeix avançar a uns nivells normals democràtics i que governa amb diferents partits, però amb el mateix ideari des de fa prop de 40 anys.

 

En Lucena, segueix fent el joc a tot aquest sistema amb una fidelitat i complicitat fora de dubte, més enllà d’alguns escarafalls de cara a la galeria, com les dues votacions diferents al Congrés de Madrid que no tenen res a veure amb ser una simple sucursal socialista a  Catalunya, sense cap voluntat de posar els anhels del poble i la democràcia real en la posició que els hi pertoca.

 

En definitiva, una nova prova d’aquest unionisme imperatiu disfressat de democràcia.