Arxiu mensual: octubre de 2013

UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

El dia històric que mínimament anava a escriure alguna acció positiva del líder d’Unió Duran i Lleida, ha estat més ràpid i ha tornat enrere sobre els seus passos per seguir la seva trajectòria d’anar  posant Pals a les rodes al procés sobiranista, al seu propi Govern, al seu propi partit, i de retruc als seus propis votants. Hem passat en 24 hores a una Declaració Unilateral com advertiment al President espanyol a no reconèixer les dades del memorial de greuges presentat per la Generalitat i qualificar d’impossible la independència. Es que no te remei, però els seus dies de glòria es van esvaint i algú tard o d’hora haurà de prendre una decisió, sembla que dins el mateix partit la revolta es va coent a foc lent.

Efectivament, en Duran li etziba al president espanyol, que si no dona una resposta de govern i dels partits majoritaris de la cambra a les demandes catalanes es podria trobar amb una declaració unilateral d’independència. Fins aquí em sembla un bany de realisme i de fugida de terceres vies imaginaries. De tota manera el següent dia en una entrevista a Televisió Espanyola nomes reconeix 750 milions d’euros del 2008 i no els més de 9 mil milions que recull el memorial de greuges de la Generalitat, també qüestiona que una pregunta de si o no no podrà aglutinar la majoria de les forces polítiques i no es podrà consensuar, alhora que rebutja una consulta fora de la legalitat. De fet veu molt impossible la independència i treu un altre cop la nostra expulsió europea al·ludint als tractats. Per últim deixa la DUI en poc més que una pataleta ja que no te valor jurídic i provocaria suspensió autonomia.

 

Aquesta dutxa de realisme en forma d’advertència es positiva per Catalunya, no ho es tant presentar una DUI gairebé com una malifeta de nen petit que no va enlloc i sense la seriositat que exigeix, de fet aquests personatges aïllats de la realitat, si es molestessin a veure que ha passat al món, veurem que es la forma més usual de declarar la independència i esdevenir un estat, per tant es certament normal. No vol dir que jo la defensi com a primera opció. Crec que el més desitjable i sa democràticament es un referèndum autoritzat per la legalitat existent en el moment i amb totes les garanties per acceptar el seu resultat amb tota la rigorositat que requereix. El problema es quan l’Estat  ja ha dit per activa i per passiva que no hi haurà cap consulta i que el dret a decidir no es el nostre dret, i encara reblant el clau, quan una part tant important de la població d’un territori com Catalunya no mereix cap resposta i es tractat amb tot el menyspreu possible.

 

En Duran havia de purgar aquest pecat que eliminava la seva tercera via, que nomes existeix al seu cap i interessos, ja em dirà que em estat provant fins ara, i difereix en un tema tant crític com els greuges i deutes de l’Estat cap al nostre territori, cosa ja prou greu, i apart nega pregunta clara amb dues respostes, passant per sobre del clam de la societat catalana, i per posar més pals a les rodes exhibeix la mentida de la expulsió d’Europa amb uns tractats que nomes deu tenir ell i es posa al nivell de l’editor Lara amb la impossibilitat de la independència, com si fos un joc i amb burla als anhels de la majoria del poble i el procés engegat pels seus representants.

 

No es nomes la imatge negativa que produeix, sinò el donar a entendre que això es com un joc sense cap dosi de realisme, per rebaixar el seu contingut, i pel seu coneixement, es una realitat que no pot seguir ignorant ja que li acabarà passant per damunt.

 

 



SETGE ECONÒMIC A CATALUNYA

Catalunya, com es sabut rebrà 1700 milions menys del Fons de liquiditat Autonòmic compromesos pel Govern espanyol i un cop mes un incompliment per variar. Això repercutirà en els pagaments a proveïdors de la Generalitat i amb una flexibilitat de l’objectiu de dèficit que ara no tindrà liquiditat per sostenir-lo. Es un engany més, un respecte nul a les mateixes lleis espanyoles i als acords quan es tracta de Catalunya. Ahir Duran Lleida a Madrid ja avisava al president espanyol que la seva actitud pot acabar amb una Declaració unilateral d’independència, i no li falta raó. Es un ofec premeditat i excusa prèvia per una intervenció o suspensió de la nostra autonòmia.

En aquest article de Jofre Llombart veiem l’exemple extremeny com a símptoma del tracte que reben uns i que pateixen d’altres, sobren les paraules i cada cop tenim més pressa.
Xec nadó per a Extremadura, aixeta tancada per a Catalunya
Jofre Llombart
Darrere del xec nadó extremeny hi ha 57 mesures més que van contra els dos mantres del PP: l’austeritat i la igualtat entre tots els ciutadans espanyols. La opinió pública es va quedar amb el titular del xec nadó però hi havien altres mesures que provoquen enveja i indignació a parts iguals. El xec nadó és això, l’ingrés de 1.400 euros per a mares que visquin en pobles de menys de 3.000 habitants. La mesura s’ha pres pensant en una promoció de la natalitat en zones rurals. Això suposa un 83% dels municipis extremenys. Si s’apliqués a Catalunya això serien 665 dels 947 municipis. 
Per cobrar aquest xec cal acreditar viure en un d’aquests municipis, tenir una renda baixa i haver estat empadronat a la localitat com a mínim tres anys abans. Amb aquesta clàusula es vol evitar un efecte crida no només per a immigrants sinó per a veïns de municipis limítrofs d’Andalusia i de les dues Castelles.
Però a més d’aquest xec-nadó, el govern de José Antonio Monago (PP) va aprovar divendres ajudes a persones vídues. Concretament una deducció de 100 euros a la quota autonòmica o 200 en el cas que tingui una (o més) persones sense ingressos al seu càrrec. Aquesta mesura afecta 28.000 persones, però relativament la xifra és espectacular: un 95 per cent dels vidus i vídues extremenys se’n beneficiaran.
Més: les famílies amb ingressos més baixos (24.000 euros l’any) rebran un ajut per escolaritzar els seus fills en el tram de 0 a 3 anys. Se’ls pagarà un 10% de les quotes dels centres d’educació infantil fins un màxim de 220 euros.
I com a colofó d’aquestes mesures n’hi ha una altra que, sens dubte, suposa un incentiu per a la creació d’ocupació. Un incentiu directe: oposicions per crear 576 noves places a l’administració. Extremadura és qui té la ràtio més alta de funcionari per habitant, concretament 1 treballador públic per cada 11 habitants, mentre que a Catalunya aquesta xifra és de 1 per cada 25. Dit d’una altra manera: una quarta part dels llocs de treball de tot Extremadura són llocs públics. 
Bé: justament aquesta setmana hem tornat a sentir que la sortida del PP al procés català no serà econòmic ni fiscalment singular perquè “el model de finançament sempre serà un model que garanteixi la igualtat de tots els espanyols en qualsevol part del territori nacional. I això es farà sempre en termes d’equitat”. Ho diu Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP que a hores mortes fa de presidenta de Castella-La Manxa, una comunitat autònoma que ara fa uns mesos va aprovar ajudes directes per a la creació de noves empreses que arriben a 2.500 euros per a persones a l’atur. 
Mentre dilluns Maria Dolores de Cospedal tocava a somatent per proclamar la igualtat fiscal de tots els espanyols, un altre president del PP, Alberto Núñez-Feijóo estava preparant el debat de política general de Galícia en què va anunciar una rebaixa d’impostos que afectarà a 7 de cada 10 gallecs: una rebaixa del tram autonòmic per a rendes inferiors a 17.700 euros. 
Doncs bé, enmig d’aquest desplegament de despeses socials (cap d’elles conceptualment criticable) el govern espanyol anuncia que a finals d’any farà públiques les balances fiscals, que la Generalitat tem que maquilli i que els presidents com el d’Extremadura tem, així en general. Assistents a la reunió dels barons amb Rajoy de dilluns passat expliquen que a José Antonio Monago no li va fer molta gràcia que Montoro anunciés aquesta publicació. Era el mateix Montoro que uns dies abans comunicava a Andreu Mas-Colell que aquest any la Generalitat rebrà 1.700 milions d’euros menys del FLA, els fons de l’Estat per garantir la liquiditat de les autonomies. La Vanguardia publicava ahir la decisió, que suposa un nou revés per a les arques catalanes. El motiu d’aquesta contundent rebaixa, 1.700 milions d’euros, és que el govern espanyol pagarà als proveïdors i després els ho descomptarà a les administracions. És a dir, l’Estat paga als proveïdors els diners que li deu la Generalitat, queda bé davant d’aquest col•lectiu perquè la Marca Espanya figura com a pagador i Catalunya com a deutor. Això sí, un cop fetes les paus, Madrid li passa la factura a Mas-Colell i després els hi resta al govern català, per això ja calcula que arribaran 1.700 milions d’euros menys.
Tot això en una setmana, tot plegat molt seductor. Darrere el xec nadó extremeny hi ha deduccions, rebaixes d’impostos, ajudes directes a empresaris i increment del nombre de funcionaris. Però no a Catalunya, per a qui el PP pretén imposar, això sí, un tracte fiscal idèntic que a la resta de l’Estat consistent en tancar-li l’aixeta una miqueta més.

JOSE MANUEL LARA: EL PROFETA

La independència de Catalunya es impossible, i ho sap tothom, aquesta frase pronunciada per l’editor dona idea del grau de cinisme i profecia del personatge. Per si no n’hi havia prou ha parlat de divisions entre les famílies, i algunes que per aquesta qüestió ja no es reuneixen. Suposo que ens deu prendre per ximplets o babaus sense coneixement. Una cosa es ser contrari a la independència, totalment legítim i l’altra buscar excuses que sonen a burla a la societat. La impotència no es bona consellera, i per sort la decisió esta en mans de la mateixa societat catalana i no d’aquest editor sense escrúpols que pretén portar la seva paranoia a un pla de normalitat.

 

Curiosament el dia abans de commemora l’afusellament del President Companys per la dictadura militar espanyola, i en plena defensa massiva del dret a decidir com a poble. Les majories al carrer han confirmat les tendències dels tolerants i els intolerables.  El president del grup Planeta ens dona la impossibilitat de ser un estat categòricament, i ho trasllada a tothom que es veu que també ho sap. Alhora treu els falsos arguments de l’enfrontament i la divisió de la societat catalana amb famílies desunides. En aquest panorama apocalíptic diu que es juga amb sentiments que han portat a moltes guerres. Seguint la seva faceta de Nostradamus, preveu que el 2030 serem els Estats Units d’Europa i per tant no te sentit aquest procés.

 

Aquest personatge, utilitza la mentida i les prediccions sense prova en favor de la seva opció de no permetre que Catalunya decideixi lliurement el seu futur, i molt menys que decideixi independència, com es el més probable. Tracta a la gent d’estúpida donant per fet la impossibilitat del projecte i titllant de mentiders tota la resta de gent que defensa i treballa pel projecte democràticament i pacíficament. En definitiva ens diu que el que altres ciutadans del món han aconseguit, nosaltres no hi tenim dret, som una espècie de segona categoria.

 

Parla de desunions familiars, i algunes que ja no es reuneixen, de veritat creu que algú es pot creure això, de quines famílies parla, ha pensat el que diu, jo crec que es tant ridícul que evidentment no. Li ha faltat temps per treure l’argument de que la independència porta a la guerra, s’ha molestat a veure els casos anteriors, on trobem molts i molts casos que no han generat cap tipus de violència, simplement la democràcia i el sentit comú per resoldre un conflicte real.

 

Tanmateix, no content amb el manual del bon dependentista, segueix la llista d’obstacles per prohibir decidir a la gent lliurement el seu futur amb uns hipotètics estats units d’Europa al 2030, cosa que es veu li han dit a ell en secret, però sense cap base. De totes maneres si així fos, no hi ha cap motiu per impedir el dret a decidir de tota una societat que s’adaptarà al format que vagi succeint, no es pot donar validesa normal a seguir com ara, i en canvi posar un drama per canviar-ho.

 

El Sr. Lara, basat en tots aquests arguments tant febles i falsos vol impedir la voluntat de la gent i el desenvolupament de la democràcia, i això si que no es de rebut. Crec que hauria de mirar empresarial ment que li convé en un proper estat d’Europa, aquesta hauria de ser la seva preocupació, i crec que nomes una paranoia i menyspreu a la terra on es troba pot portar a la seva fugida sense cap sentit.

L?INFORME PISA TENIA RAÓ: EL 12 O HO CONFIRMA

La concentració del 12 d’Octubre a Plaça Catalunya , que ni tant sols es va arribar a omplir, la disparitat de xifres, des de 30 mil la Guàrdia Urbana, 105 mil la Delegació del Govern i 160 mil segons la Organització, tot un disbarat i les declaracions de Sanchez Camacho: “la Catalunya majoritària no vol la independència” o “ La majoria es la Catalunya silenciosa”. Donen idea del nivell educatiu en matèries com les Matemàtiques sobretot, i el pèssim nivell en democràcia d’alguns que per contra tenen una gran nota amb cinisme i burla a tota una societat que ja no vol ser enganyada.

Efectivament, malgrat la convocatòria de dos partits oficialment, de l’ajut de la caverna mediàtica espanyola, d’uns companys de viatge tant democràtics com La Falange o Alianza Nacional de caire violent i xenòfob, l’ajut de molta gent vinguda de fora de Catalunya i la suposada majoria silenciosa que no va anar a la Via Catalana i que comptaven tota com unionista, la veritat es que no van arribar a omplir ni la Plaça Catalunya amb una apròximació molt més fiable cap a la xifra de la Guàrdia Urbana, segurament exagerada que a la broma de les altres dues xifres exposades. De totes maneres la petició de canvi de rumb al president Mas per no fer la consulta de Sanchez Camacho amb els arguments d’aquesta suposada majoria catalana que va sortir al carrer i no vol la independència, encara que curiosament tampoc vol  fer-ho a les urnes com tota bona democràcia. Una paranoia que la societat no es mereix.
Efectivament, ara ja tenim la prova del cotó. Una Via Catalana convocada per la societat civil que ha donat el tomb al món, amb il·lusió i joia per 2 milions de persones amb l’objectiu de la independència, i les ganes d’exercir el seu dret a vot com tota bona democràcia. A l’altre costat una convocatòria en bona part de dos partits polítics que sent molt generos ha portat 30 mil persones que ni tant sols han emplenat la Plaça Catalunya, i que no tant sols defensen una opció totalment legítims, sinó que defensen negar la democràcia per impedir veure els resultats.
Davant d’això els populars i Ciudadanos ens volen fer creure que aquesta minoria pot marcar a la societat catalana per davant de la majoria que va cobrir els 400 quilòmetres del país, i el que abans eren contraris a la causa independentista per no haver anat aquell dia a l’acte, ara son partidaris de defensar a aquesta minoria esmentada encara que no hi hagin participat, es tota una paranoia mental fruit de la desesperació i la impotència de veure un procés irreversible que camina cap a la llibertat.
Desmitificat doncs la famosa majoria silenciosa, qualsevol demòcrata acceptaria validar això per unes urnes amb totes les garanties i acceptar els resultats, però ves per on, això tampoc ho volen, i aquí delaten les seves intencions i el seu tarannà dubtosament democràtic i la seva falta de respecte a la ciutadania que representen. Aquest 12 O ha permés certificar que el seu discurs no varia gaire de règim que malauradament han succeït, però que en una democràcia no hi tenen cabuda.
La mala educació del Sr. Cañas l’altre dia al Parlament reflecteix perfectament que no es troben còmodes en un sistema democràtic i que no estan disposats a acceptar el que la majoria reclama. Com diu la propaganda, el món ho ha de saber.

12 OCTUBRE: ÚLTIM ANY FESTIU

Aquest dia anomenat de la Hispanitat, segurament si el procés  va com  ha d’anar i la democràcia pren el protagonisme pot ser l’últim any en vermell en el calendari. Cal dir que la legitimitat i respecte per la gent que defensa aquesta unitat espanyola no te cap dubte. Ara bé, quan això ho barregem amb aquests moviments feixistes i xenòfobs que volen ser protagonistes en aquesta trobada, i també ho barregem amb aquests partits nacionalistes espanyols radicals que un cop més neguen qualsevol condemna al franquisme o grups que segueixen la seva estela amb xous fora de lloc en un Parlament democràtic que nomes els posa en gran evidència del seu tarannà.

La poca capacitat de mobilització de l’unionisme provoca espectacles de frustració com els que vam veure al Parlament, primer han de confiar de la gent de fora per intentar omplir simplement la Plaça Catalunya, encara que sigui d’ultres com va recordar David Fernandez, amb Plataforma per Catalunya, els neonazis del Casal Tramuntana i la Falange Espanyola, que conjuntament estaran amb PP i Ciudadanos. El debat de la moció per reclamar la substitució de la Delegada del Govern per homenatjar la Division Azul, que naturalment no va comptar amb el seu suport i va acabar amb la marxa del Parlament dels seus diputats. Per altra banda el PP llença la campanya “Som 47 milions” per cridar a la participació a la manifestació. Per últim Sanchez Camacho afirma que els participants seran una mostra de la gran majoria que no vol el rupturisme, qualificant d’èxit emplenar la Plaça i rebutjant que el que no hi assisteixi no vol dir que hi estigui en contra tal com curiosament va passar amb la Via Catalana.

 

Efectivament, el rerefons de tot plegat es evident, i tard o d’hora havia de sortir a la llum la vertadera motivació de la concentració del 12 O. En Fernandez es va limitar simplement a posar damunt la taula un fet, una colla de xenòfobs, feixistes i ultres radicals espanyols son els companys de viatge de Populars i Ciudadanos, ells ho han triat i no es poden ofendre quan això es posa damunt la taula. Per altra banda intentar a base de cridar l’atenció engrandir un fet minoritari a Catalunya, i que com a prova demostra els autobusos que aniran a reforçar la concentració per falta de personal, i que apart deixen sense arguments i presència les persones amb aquest sentiment totalment respectable.

 

Es simptomàtic que aquests dos partits no condemnin a una representant del Govern espanyol que dona medalles a combatents al costat d’aquest monstre de l’època moderna, per nom Hitler i es queden tant amples, això si condemnen amb tota la llei i totes les mentides compulsives que poden que una societat vulgui votar lliurement. Es el que te una democràcia de baixa qualitat que es certifica amb les declaracions de la màxima dirigent popular i la doble vara de medir segons de que es tracta, si tota la resta de població catalana que no va anar a la Via Catalana, o sigui vora 5 milions els consideraven unionistes i majoria silenciosa, ara resulta que la gairebé totalitat de la societat catalana que no anirà a la concentració de demà no es independentista, i resulta que també hi es d’acord, ja que no es rupturista, quan precisament els que burxen per trencar la nostra cohesió son aquests dos partits, com una manera d’impedir la voluntat popular de la gent, que te molt clar el que vol i com ho vol. No hi ha dubte que tanta democràcia els indigesta i cadascú al final acaba triant els seus companys de viatge.

LA MACROBEATIFICACIÓ O COM NO REPRESENTAR A TOTS ELS CATALANS

La presencia del President Mas aquest diumenge a Tarragona per l’acte de l’Església Catòlica en forma de múltiples beatificacions i organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola no lliga amb la seva explicació per no assistir a la Via Catalana, amb el raonament de que ell havia de representar a tots els catalans. Pel mateix motiu ara no hauria d’assistir amb aquest acte que te un rerefons d’exaltació de l’esperit del franquisme que per descomptat hauria de crear com a mínim una gran incomoditat a qualsevol dirigent democràtic i amb visió global de la ciutadania.

Aquest acte ha rebut moltes critiques pel paper de la mateixa església en el cop d’estat militar de Franco i la posterior repressió, cosa que evidentment mai han demanat perdó, crec que un dels principals actius del seu ideari. Un acte que deixant de banda les creences religioses, ben lliures de tothom, homenatja nomes els caiguts de la part feixista i deixa de banda els legítims defensors de les llibertats democràtiques que representava la República. Apart en el moment que vivim i amb totes les forces retrogrades de la caverna espanyola al darrere son un atac a la nostra identitat, i que ha creat polèmica dins la mateixa institució religiosa des de la seva base.

 

Efectivament, no hi ha motiu per participar d’aquest vertader insult a les víctimes d’aquell cop d’Estat militar que va acabar amb un regim del terror durant 40 anys amb la benedicció de l’Església Catòlica acompanyant al Dictador i sent una part més del poder instituït. Crec que episodis com la benedicció a peu d’Aeroport dels avions que posteriorment bombardejaven Barcelona davant la impotència de la societat civil mereixen una reflexió. Es curiós comprovar com aquesta religió normalment ha estat al costat sense cap pudor dels dictadors de torn i participant d’aquests genocidis i barbàrie que malauradament molts han viscut a les seves carns.

 

Ara ens trobem amb aquesta mena d’homenatge, ells li diuen beatificació, de les víctimes del bàndol que va provocar aquest terror i que el va ostentar durant quatre dècades amb els resultats per tots coneguts, una burla macabra a totes les víctimes que sembla no son iguals que la resta, fent al contrari del que normalment ens volen fer creure amb els seus pregons. Aquí no hi ha caritat, ni bondat, ni perdó, precisament tot al contrari. Una burla maliciosa que compta amb el beneplàcit d’aquestes elits eclesiàstiques amb discursos del passat i aquesta nostàlgia feixista que els envolta i que en una democràcia es una vergonya la seva exhibició.

 

En aquest context, el President Mas, i prenent com a referent el seu posiciona ment a la Via, institucionalment impecable. Actuar de la mateixa manera per se el president de tots els catalans, i com sempre ens han dit no pot actuar a títol personal, i per tant entenem que es el càrrec el que participa d’aquesta festa tant poc recomanable i amb tantes mancances democràtiques.

 

En definitiva, una relliscada que deixant les qüestions de fe personals i intransferibles en un costat, i per suposat totes respectables, no son de rebut. El mal ja esta fet, però un perdo i una rectificació no vindria de més, encara que fos per allò que sempre diuen de la caritat cristiana, que francament no es tradueix en fets.

 

SANCHEZ CAMACHO (2): BOCAMOLL

Diuen que l’home es esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis, una frase brillant i totalment encertada que un cop més, i en la persona de la líder popular s’ha vist reflectida. Com escrivia ahir el seu intent desesperat amb resultats patètics te un altra lectura que a Xavier Sala i Martin no se li ha escapat. Una visió que dona idea de com evoluciona el procés a Catalunya cap a l’Estat propi, i com els partits contraris al mateix i fins hi tot  a la més elemental democràcia com es el cas, canviant les seves estratègies confiant amb la fràgil memòria popular acostumada a viure al dia, i on allà dic blanc, ara dic negre, i no passa res. Doncs si que passa, i encara deixa la sensació més trista i insultant per una societat que no mereix representants com aquests de tant baixa qualitat.

El PP de Catalunya y el problema del bocazas
 
Durante el pasado mes de junio, el Partido Popular de Catalunya lanzó una campaña llamada “dret a saber” en la que cuestionaba muchas de las afirmaciones que se hacían los “nacionalistas” (catalanes).
 
En su primera entrega, el PP nos premió con una perla gigante: el déficit fiscal de Catalunya con España NO ES, COMO DICEN LOS NACIONALISTAS, DE 16.500 millones de euros sino SOLAMENTE DE 750 millones. Es más, ese exiguo déficit era pequeño si lo comparábamos con un superávit comercial de 24.200 millones de euros. Los nacionalistas catalanes, pues, no tenían razón al quejarse del supuesto mal trato fiscal recibido por parte de España.
 
Sorprendentemente, hoy la presidenta del PP catalán ha dicho en la cadena SER que “El PP a nivel nacional debe tener el liderazgo para dar alternativa, respuesta y solución al problema en Catalunya, porque las cosas no se pueden quedar como están, no podemos estar sin hacer nada. Se debe impulsar una modificación profunda del modelo de financiación. Estamos en una etapa nueva de nuestro proceso democrático, una nueva transición debe iniciarse ahora!”
Digo que estas declaraciones son sorprendentes porque si en Junio decías que no había problema de relación fiscal entre Catalunya y España, no tiene sentido que ahora propongas solucionar “el problema” con “una modificación profunda del sistema de financiación”. Y si realmente piensas que hay un problema, entonces debes confesar que mentiste cuando hiciste los posts de la web “dret a saber”. Lo que no puedes es decir simultáneamente que no hay ningún problema pero que se debe arreglar el problema. Porque si lo haces, el mundo entero ve que eres o un bobo o un mentiroso y todos se reirán de ti… y eso incluye a tus socios de Madrid.
 
Los bozacas que no tienen ningún principio, son víctimas de sus propias palabras y les suele salir el tiro por la culata. Y el PP de Catalunya no es una excepción: sus propios correligionarios españoles se les han tirado encima y han obligado a la presidenta del PP de Catalunya a callar inmediatamente. Es lo que tiene ser un bocazas.
Xavier Sala i Martin

SANCHEZ CAMACHO I LES ENGRUNES

Com deia Ovidi Montllor, ara ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. El que passa es que quan la situació es desesperada i els arguments es basen en mentides i sentiments que ningú discuteix, el pla d’emergència son les molles en forma de nou finançament. Una vella cançó que ja no te cap sentit en el context on ens trobem i que ensorra definitivament la tercera via a la que aspiraven alguns. El cop de porta als morros ha estat monumental (i no ho dic amb segones) i l’immobilisme més absolut es el que ens volen vendre com intencions de diàleg.

La presidenta popular davant la cúpula a Madrid els presenta una modificació del model de finançament per Catalunya dins la Lofca i posant límits a la solidaritat i al principi d’ordinalitat. La resposta ha estat immediata i alguns barons popular ja han clamat al cel, com el president de la Comunitat de Madrid que s’ha queixat de com quedaria la seva comunitat davant les cessions a Catalunya, i nega qualsevol règim fiscal a la carta. Per la seva part De Cospedal ja ha dit que no hi ha lloc per un finançament diferencial per Catalunya. Sorprenentment Camacho s’ha mostrat satisfeta de la reunió assegurant que es crearà un grup de treball sobre el tema i que les coses no s’aconsegueixen el primer dia i s’ha confós singular per exclusiu. De fet De Guindos ha rebutjat un finançament diferent perquè no es eficient per l’Estat.

                                                         

Efectivament, un nou gest pels que s’aferren a la imaginaria tercera via per evitar que el poble aconsegueixi el que reclama amb insistència, com es la independència. Sanchez Camacho, una política ja en fase final, ha volgut donar un cop d’efecte a la seva parròquia i intentar frenar l’impossible, el clam de tot un poble en moviment. Diu que surt satisfeta de la reunió, això ja es una burla a tothom, o sigui porta una proposta a la direcció popular, i ràpidament es rebutjada pels principals actors sense fissures i clarament, seguint aquell pensament que a Catalunya ni aigua.  Ella però en surt satisfeta, caldria preguntar de que. Tanmateix  ens surt amb la creació d’un grup de treball, que com diu el manual polític, quan no es pot resoldre un tema, no hi ha res com crear una comissió o grup de treball per fer veure que es fa alguna cosa. Per últim ens diu que singular i exclusiu no es el mateix, jo crec que son sinònims, una cosa singular es exclusiva de qui la te i per molt que jugui amb el llenguatge per confondre no se’n surt.

 

Cal destacar el cinisme del ministre De Guindos, dient que un nou finançament no es eficient per l’Estat, evidentment aquell famós “Espanya ens roba”, precisament be d’aquí. Eficiència estatal vol dir espoli de prop del 10% del PIB català anual i un maltractament amb inversions i finançament constant. Una gran recepta que dona entendre que no hi ha més sortides. Espanya definitivament amb el seu orgull i fatxenderia no ens vol, i ens ho demostra cada dia, el guió final nomes pot acabar amb un sol camí.

 

En definitiva, la dirigent popular s’ha esforçat aquests últims temps en donar raons a l’independentisme, i ha acabat fent el paper del “tonto útil”, que ha fet molt bé per cert.

VICTÒRIA PREGO: PREMI A LA TOLERÀNCIA, SEGUR?

La periodista Victòria Prego, directora adjunta de El Mundo ha rebut a Barcelona el premi  a la Tolerància de l’Associació per la Tolerància. Es una prova més del món a l’inreves en que viu l’Estat espanyol. El personatge es un dels símils de la més clara intolerància i rebuig a la democràcia que corren pels mitjans. Va aprofitar la recollida del premi  per fer gala de la mateixa tractant entre d’altres perles de radicals els que simplement demanant votar en una democràcia. Tota una farsa al servei de la paranoia espanyola.

Com explicava, va aprofitar per fer apologia de la intolerància, reclamant que els moderats silenciosos (una nova definició) alcin la veu i siguin bel·ligerants i plantin cara als radicals que intenten trencar la convivència pacífica i els vincles indissolubles dels pobles espanyols i combatre’ls en tots els camps. Per reblar el clau el jurat va donar com a valors la independència, equanimitat, objectivitat i tarannà conciliador per donar el premi. La periodista va denunciar el totalitarisme amb l’intent d’arrencar del cor de la societat catalana qualsevol sentiment positiu cap Espanya, reclamant obediència a les sentències del TC i l’engany constant del nacionalisme al poble.
Realment aquesta suposada periodista, com sembla ser tolerant fins al moll de l’os, es un gran exemple dels nivells de que parlem quan molts dels mitjans de comunicació espanyols tractant el procés català i la democràcia en general. Ens parla de voler trencar la convivència pacífica, suposo que dona a entendre que si una majoria com sembla ser vol votar i el resultat es la creació d’un estat propi, la minoria fent gala d’una nul·la capacitat democràtica no te que acceptar els resultats, i encara més dona per sentat que tot hi gaudir d’una majoria i un clam social hem de callar en benefici d’aquesta minoria. Crida a ser bel·ligerant, se’ns dubte un llenguatge que utilitza ja que no sap que en una democràcia la disparitat de criteris es resol en una urna i expressant individualment i en llibertat la opinió sobre el tema. Se’ns dubte la seva enyorança per altres sistemes menys participatiu es fa notar.
 Ens parla de totalitarisme per adoctrinament i mentida a la societat catalana, casualment la seva croada lliga perfectament amb aquestes dues paraules i no explica que durant 300 anys ens hem sacrificat amb mil intents per transformar Espanya i unificar un projecte comú amb la resposta del menyspreu, el cop de porta o la presa de pel fins arribar al moment de dir prou. El cor que apel·la el deixem pels sentiments personals que son intransferibles i poc tenen a veure amb la nostra demanda. Ella n’ha de fer un valor gairebé únic, ja que quan no hi ha arguments, la imposició i el sentiment moltes vegades manipulat es la millor medicina.
M’ha semblat curiós com les paraules com tolerància poden canviar de sentit amb aquests premis atorgats a persones com aquestes que han fet de la intolerància el seu mètode de treball i de la mentida i xenofòbia tot un catàleg de valors per vendre un producte que ja no s’aguanta per enlloc, fins hi tot amb el farciment de mentides habituals i unes gotes de catalanofobia, que això si que en saben molt.
Llarga vida a la tolerància.

SUMATE:SUMAR, SUMAR I SUMAR PER UN PROJECTE COMÚ

Una nova iniciativa que trencarà motlles, sobretot de l’unionisme més fals. Els que tenim clar que aquesta  Catalunya es diversa, i que la identitat o llengua que es parli no es cap obstacle per formar part del nostre projecte col·lectiu ens fa patxoca aquest nou moviment on en la seva presentació Eduardo Reyes, el seu president deia “Aquí nadie fracturara Catalunya, nuestro país, porque somos un solo pueblo”. Son un col·lectiu en gran mesura format per catalans de llengua i cultura espanyola que no volen renunciar al seu futur en una Catalunya independent. Realment el vídeo promocional reflecteix aquesta gran mentida que ens volen vendre de la cohesió social amenaçada, com sempre he dit, una cosa es la realitat material i l’altra els sentiments individuals de cadascú, tots respectables i que continuaran igual el dia abans que el dia desprès. Seguim sumant per engegar aquest projecte de país amb totes les garanties.