Arxiu mensual: setembre de 2013

LA GRAN MENTIDA EUROPEA

Quan els arguments son febles, la intransigència alta i es te una democràcia on els grupuscles feixistes son legals i fins hi tot reben subvencions, la mentida i la confusió son els millors aliats. Joaquin Almunia diu justament al contrari que fa uns mesos i si assegurava que no es podia afirmar res ja que no hi havia precedents d’un cas com el català, ara resulta que la resposta es que sortiríem immediatament de la Unió Europea, podríem dir que no deixa de ser curiós. Tanmateix el suport de Duran a aquestes afirmacions  donen fe de quina part es aliat el polític democristià. La veritat es que Europa ja ha tingut altres casos com la unificació alemanya per exemple i on es va fer forat legal per abordar la nova situació. Ara passarà el mateix amb Escòcia i Catalunya. De totes maneres com diu Anna Figuera en el seu article ser fora o dins no te que ser un drama, ja que tenim exemples ben positius, més enllà d’una cadira al Parlament Europeu.

Fora de la UE? Keep calm

 

Anna Figuera

Per a la supervivència econòmica d’un petit estat d’Europa, el més important és formar part del mercat intern europeu. A partir d’aquesta premissa, ens podem preguntar, què passaria si Catalunya esdevé un estat independent i queda fora de la Unió Europea? 

Aquest és un dels fantasmes de la por, dels frames que diria Lakoff, que des de fa molts mesos fan voleiar aquells que lluiten –amb tot el dret del món– contra el procés secessionista que vivim al nostre país. Un fantasma que se suma al de les pensions, l’euro i fins i tot als títols universitaris. Però, com tot, la millor arma per combatre les bubotes són els arguments.

En primer lloc em fixaria en alguns estats europeus que són fora de la Unió Europea. Per exemple, Noruega ha rebutjat en diferents ocasions i a través de referèndums formar-ne part. No obstant això, s’integra a l’Espai Econòmic Europeu i a l’Associació Europea de Lliure Comerç amb Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. D’aquesta manera, contribueix, també, a la cohesió econòmica i social de la UE al compartir un mercat comú interior on s’hi fa negoci sense haver de pagar aranzels a les fronteres. Un altre cas ben diferent és el del Regne Unit. Forma part de la Unió Europea, però no de l’Eurozona i parcialment de l’espai Schengen. I, curiosament, una de les promeses electorals del seu primer ministre, David Cameron, és la de convocar un referèndum perquè els britànics decideixin si volen continuar o no dins la UE. Per tant, encara que Catalunya no fos membre, en una primera instància, de la gran família europea, sí que podria signar acords bilaterals de caire econòmic i comercial per afavorir les empreses catalanes, i evidentment estrangeres, que tenen seu al Principat. La segona pregunta que hom es pot fer és: quant temps podria tardar la UE a acceptar l’ingrés de Catalunya, tenint en compte que hores d’ara és una de les regions aportadores netes?

Si deixem a un costat l’economia i passem a qüestions més estrictament polítiques, s’ha d’entendre que Espanya estigui jugant totes les seves cartes a Brussel•les. És estat. Un estat que fa de lobby. No ens ha d’estranyar, doncs, que alts càrrecs europeus proclamin obertament que si Catalunya esdevé un estat independent quedarà automàticament exclosa d’aquest gran pastís. Què ha de dir, sinó, el comissari Joaquin Almunia? El que importa, en aquest cas, és amb quins aliats compta Catalunya a Brussel•les. Fa poc més d’un any i abans que tots sabéssim que participaria en la Via Catalunya a Zurich, Amadeu Altafaj, número 2 d’Olli Rehn, va assegurar en una entrevista a TV3 que enlloc està escrit què ha de fer Europa en el cas que un país s’independitzi. La legislació és nul•la i, per tant, s’haurà d’analitzar cas per cas. Fa poques setmanes parlava en un altre article que Catalunya encara era per la UE un no-cas al no haver-hi conflicte –polític, és clar–. Europa, però, comença a estar inquieta, sobretot després del ressò internacional de la Cadena Humana per la independència. Pressiona al Govern espanyol perquè obri la carpeta del diàleg per un oferir un pacte a Catalunya. La tasca dels grups de pressió catalans és ara explicar que el pròxim pas ja no és un millor tracte. Sinó la clara expressió del conflicte: consulta o eleccions plebiscitàries.

 

LA CARTA DE LA CEGUESA SILENCIOSA

La resposta de Rajoy a la carta del President Mas, que apart de la petició per una consulta acordada,la va acompanyar de diversos informes i conclusions que li donaven un pes inqüestionable, ha estat decebedora i amb la línia de ceguesa política que ens te acostumat l’Estat espanyol. Vol un diàleg de no se sap ben be que, i posa la llei per prohibir una cosa tant bàsica en una democràcia com el vot i la consulta a la ciutadania.De fet el món ho mira cada cop més amb incredulitat i primer Letònia i desprès Lituània, o el mateix ambaixador americà a Londres han començat  a opinar amb el sentit de respecte a la democràcia.

La carta es manté amb aquest mirar cap a un altre costat i aquest menyspreu a la ciutadania, cosa que ja vam veure per exemple amb la candidatura Madrid 2020 i que tots sabem com va acabar. Cap menció a la consultat explícitament, cosa estranya, ja que era el tema clau de la pregunta catalana, però donant a entendre que es impossible per les sagrades taules de la Constitució, amb elements tant fets servir i passats de rosca, com que units som més forts i enfrontàrem millor els problemes i alhora oferint un diàleg sense caducitat, i que crec ja està caducat abans de començar.

Aquesta actitud espanyola no ha canviat, un immobilisme que res te a veure amb una democràcia de qualitat, i que tant sols des de l’imposició i una suposada llei democràtica que impedeix la democràcia nega el poder de decidir a la ciutadania, per cert una societat que ja ha demostrat amb la Via Catalana que camina amb una majoria clara cap a una direcció, i que aquesta es real, i no silenciosa com ens volen vendre.

De fet, segueixen volen enganyar amb el problema legal, quan saben que això es mentida, i tant sols falla la voluntat política i empassar-se l’orgull de veure que això s’ha acabat. No hi ha violència, simplement ganes de referendar aquesta majoria al carrer davant una urna i assumint el resultat tots plegats. Tanmateix, els primers Estats han trencat el silenci i ja donen validesa al procés i un possible reconeixement, mentrestant Almunia segueix insistint amb la nostra expulsió de la Unió Europea, quan tots sabem que no hi ha previst cap normativa que ho reguli, ja que es un cas nou.

Alhora, el president Montilla s’ofereix com a mitjancer per aquest diàleg de sords i ens avisa que no cal confondre desitjos amb realitats, com si la seva persona estigues molt per damunt de tot un poble que per la seva majoria fa un clam per una posició determinada.

La resposta de Mas en forma de resposta del Parlament i com més gran millor crec es encertada, però ara cal pactar data i pregunta per la Consulta, eleccions o Declaració Unilateral amb posterior referèndum, i crec per aquest ordre i amb pulcritud impecable. No podem esperar més, i necessitem uns representants que simplement facin aquesta funció i no emboliquin la troca per intentar aturar un procès que ja no te marxa enrere i que serà un precedent a Europa de com un poble pot assolir la llibertat de forma impecable.

A l’Estat li diria que tard o d’hora hauran de veure que millor negociar, ja que el procés no l’aturaran amb les seves lleis de fireta i la seva conducta digna del règim anterior i fredament que pensin que hi ha un deute, i que no tenim cap obligació de pagar-lo, i alhora pensin que si provoquen expulsió Unió, les seves mercaderies hauran de passar per les nostres fronteres amb tot el que això representa.

LA MAJORIA SILENCIOSA

El procés va fent el seu camí decidit i ferm, avui Letònia es el primer estat dels 28 que parla obertament d’un procés legítim i un reconeixement posterior, cosa que abans de la consulta es una gran notícia. Al mateix temps mitjans com el The  Wall Street Journal omplen les seves portades amb la Via Catalana i el nostre cas. Son nomes dos exemples de com evoluciona tot. Per el contrari a l’Estat segueixen tancats amb la seva mentalitat dels últims 300 anys i tractant a la societat catalana com a botí de guerra i parlant d’absurdes majories silencioses que amb la lucidesa que el caracteritza, en Xavier Sala Martin s’encarrega de ridiculitzar. Francament, quan no hi ha arguments, les justificacions poden arribar a ser molt esperpèntiques.

 

Les Matemàtiques de la Via

 

Una de les reaccions unionistes a la massiva participació a la via catalana d’ahir ha estat la de “les matemàtiques”. Si, sí. Tal i com ho sentiu! Una constel·lació de beneits (liderats pel ministre de l’interior, senyor Jorge Fernández Díaz) han fet ús de les matemàtiques per minimitzar la quantitat de gent que va acudir a la cita. Un dels arguments emprats és el de la “divisió”. El raonament és el següent: “si el traçat de la via era de 400 quilòmetres i cada persona ocupa un metre, a la via només hi podia haver 400.000 persones (400.000 metres dividit per una persona per metre igual a 400.000 persones). Per tant, en la manifestació només hi havia una quarta part dels 1.600.000 ciutadans que van anunciar els exagerats. És matemàtica pura!”. Després afegeixen, amb el seu to arrogantment condescendent “ep! Que consti que són molts ciutadans i que no vull minimitzar l’èxit de la convocatòria, però no cal multiplicar per quatre l’assistència”.

Suposo que tots heu rebut tweets i missatges semblants durant les últimes hores. Lògicament per a què l’argument d’aquests il·luminats pseudomatemàtics funcioni, a la cadena humana només hi ha d’haver una persona per cada metre. Però si un observa les imatges transmeses per totes les televisions i reproduïdes per tots els diaris (i a la capçalera d’aquest article n’hi poso només una de les centenars que es poden trobar a internet) veurà que hi ha infinitat de trams de la cadena on no ha una persona per metre sinó una aglomeració de gent. A la foto adjunta, per exemple, s’aprecia que això d’una persona per metre és un supòsit agosarat que NO sembla tenir com a objectiu l’estimar el nombre real de manifestants sinó el minimitzar el que sens dubte va ser un èxit sense pal·liatius.

Un altre raonament utilitzat pels pseudomatemàtics és el de la “resta”: si realment van anar a la manifestació 1.600.000 catalans, llavors vol dir que a Catalunya hi ha 5.400.000 unionistes (7.000.000 menys 1.600.000). Els ministres del PP s’han apressat a apropiar-se de tota aquesta gent a la que fins i tot han batejat amb el nom de “majoria silenciosa”. Aquesta no és una tàctica nova. El PP la utilitza des de fa ja molt de temps: “tots els que no voten els altres, en realitat em volien votar a m”, pensen els molt il.lusosi. La van utilitzar a l’època de l’estatut i també l’empren després de cada ellecció per fer veure que els seus resultats són millors del què realment són. La realitat és que ni els peperos ni ningú no sap per què la gent que no va anar a la via no ho va fer. Segur que hi ha una gran varietat de raons. El que sí sabem és que apropiar-se dels vots dels que no han votat o dels manifestants que no s’han manifestat és una basta manipulació que porta a una conclusió equivocada(*). Matemàticament, per a demostrar que la seva teoria està equivocada només cal que apareixi una sola persona que no sigui unionista i no anés a la manifestació. Doncs bé, jla demostració de la falsedat del PP soc JO, ja que jo no vaig anar a la via per motius de feina (estava fent classes a New York). I sé que no vaig ser l’únic perquè vaig estar escoltant RAC1 i Catalunya Ràdio i molts dels quals intervenien eren independentistes i tampoc no eren en la manifestació. Per tant, compte amb apropiar-se de la “majoria silenciosa que no va ser a la manifestació” perquè, a l’hora de la veritat, a més d’un no li quadraran els números i s’endurà un bon ensurt.

En lloc de dividir i restar, el que hauria de fer el PP (i sobre tot el seu ministre català) és sumar. No caldria especular sobre la majoria silenciosa si preguntessin directament a la gent. En un referèndum no caldria fer operacions estranyes com restar o dividir. Només caldria sumar. I la pregunta és, per què tenen tanta por a sumar de veritat la gent que realment vol marxar d’aquest país? Per què li tenen pànic a les urnes?

 

 

 

(*) Per cert, suposo que el dia 13 d’Octubre, tant el sr Fernàndez Diaz com la Sra Sáenz de Santamaria seran coherents amb les seves pròpies tesis i amb el seu “mètode de la resta” per arribar a la conclusió de que el número d’independentistes a Catalunya és igual a 7 milions menys el número de persones que surti a manifestar-se a favor de la unitat d’Espanya el dia 12. Espero amb candeletes l’anunci del resultat!

Xavier Sala Martin

FEM VIA CAP A LA CONSULTA

La demostració del poble de Catalunya d’ahir, ja te un lloc als futurs llibres d’història que no tinguin res a veure amb el Ministre Wert. Una cadena humana de 400 quilòmetres, 1600000 persones participant cívicament i amb un anhel col·lectiu sense fissures es suficient per demanar a la nostra classe política que faci la seva feina i doni aquest pas decisiu de donar data, pregunta i respostes per certificar aquesta majoria social que clarament ja es veu definida.

 

Una demostració d’un poble des inhibit, que no ha de demanar permís per demanar el que vol, que ho vol referendar a les urnes, encara que les mobilitzacions reals i tot tipus d’enquestes ja dona una majoria clara i suficient. Una via que dona un missatge a tot el món i que deixa veure que contra la voluntat d’un poble no hi valen excuses de mal pagador per part del seu propi govern, encara que aquest estigui en un estat global, on les primeres respostes confirmen si calia que no hi ha cap voluntat democràtica, ni cap espai per escoltar la ciutadania.

 

Sentir el ministre de l’Interior dividint la xifra donada per la Conselleria per quatre, parlar de divisió de la ciutadania catalana, i posar la Constitució com sempre per davant com un obstacle per impedir la democràcia es una rutina que malauradament no podem canviar. Primer dir que l’ANC no dona xifres, per tant aquestes son oficials i no de l’organització, girar la cara i no voler veure com un poble es capaç d’aconseguir gestes com aquestes es voler crear una realitat paral·lela que no porta enlloc. Parlar de divisió quan una democràcia es precisament això, ja que una consulta o eleccions sempre dona resultats diversos amb la majoria com a guanyadors, i ningú  ho qüestiona, per altra banda els independentistes quan érem minoria també hi havia divisió, però llavors ningú diu res, ara que hi ha majoria independentista, no es pot variar el criteri, per tant cap divisió possible. Trobem l’excusa de la majoria silenciosa, aquesta es bona, aquesta gent que no va anar a la Via, una part podia estar d’acord, altra no i un altra part no tenir clar la seva postura, però veure clar que les urnes han de resoldre la situació. Apart en qualsevol democràcia no hi ha ni minories silencioses, ni majories silencioses, els resultats compten el que participen, els que no ho fan simplement accepten el resultat.

 

Per últim la Constitució aplicada com un decret de qualsevol dictadura feixista, ja que serveix per impedir que la ciutadania expressi la seva voluntat democràtica. Per tant no podem esperar massa cosa més d’una Espanya que ni ens vol escoltar, ni ens vol entendre, simplement ens vol com ella vol que siguem sense comptar amb la nostra opinió com ha fet sempre.

 

El govern català ha de ser valent i donar data i pregunta de la consulta tal com demana la majoria popular, si al final tècnicament no es pot fer, sempre pot quedar unes eleccions plebiscitàries a la mateixa data o una declaració del Parlament amb els representants escollits pel poble.

 

Catalunya ha dit prou, amb 299 anys de maltractament, greuges i intents de desvirtuar la nostra identitat crec que ja n’hi ha prou. Com deia aquell, i quan ha de durar la broma?.

 

MADRID 2020 O 2080 O MAI

La clatellada a la candidatura de Madrid 2020 als Jocs Olímpics ha provocat totes les reaccions que esperàvem sentir, amb un món equivocat i conspiracions mundials per tots costats per una candidatura que amb la seva prepotència habitual, els seus vots segurs, els seus grans esportistes dient al món que no hi havia color, un president olímpic espanyol que encara avui diu que no troba explicació, com si la resta del planeta no existís i un domini dels idiomes que ha estat la riota de tothom. Crec que com diu en Vicent Sanchis no cal mentir, l’Estat de moment no te cap problema en no donar un gran suport a Barcelona 2022, i posats a donar suports cal sinceritat. Aquests dirigents espanyols no es mereixen cap organització olímpica i el COI ha encertat de ple en la seva decisió.
 

Per què mentim?
Vicent Sanchis
L’any 2004 Josep-Lluís Carod-Rovira va declarar que qui era capaç de maniobrar contra el reconeixement internacional de la Federació Catalana d’Hoquei Patins no estava “capacitat” per a organitzar uns Jocs Olímpics. L’exlíder d’Esquerra Republicana es referia implícitament a la ciutat de Madrid, que llavors aspirava a la candidatura olímpica del 2012. Les reaccions –i les agressions– van ser contundents. Dins i fora de Catalunya. Fins al punt que Carod-Rovira va haver de rectificar. Dos anys més tard, com a vicepresident del govern de José Montilla, el mateix líder d’Esquerra Republicana va declarar-se favorable a la celebració dels Jocs a Madrid del 2016, perquè “com més a prop sigui la ciutat millor, i fins i tot tindrà conseqüències positives”.

El rebuig inicial de Josep-Lluís Carod-Rovira va marcar un camí de pressions que després ningú a Catalunya ha volgut suportar. Per això, la majoria de les declaracions en el quart intent de la candidatura madrilenya s’han mogut entre la indiferència i la complicitat. Els qui parlen de “pensament únic” i d’“omertá” aplicats a Catalunya haurien de reflexionar sobre quina convicció, quina sensibilitat, té més capacitat de condicionar l’altra. Sobretot, quan la influència dels mitjans de comunicació catalans a Espanya és imperceptible, mentre que la que marquen els mitjans de comunicació espanyols a Catalunya és enorme.

I per això també a Catalunya ningú diu realment allò que pensa. Madrid –Espanya; perquè la sinècdoque és vàlida en aquest cas– no està capacitat per organitzar ara uns Jocs Olímpics perquè pateix una crisi que no li permet competir amb rivals més solvents. Si n’hi ha que bramen perquè la decisió del Comitè Olímpic Internacional ha estat “un frau” o “una tupinada”, també s’ha de poder dir que el COI s’ha decidit per l’opció que li convenia més. I COI equival a Jocs. Espanya, per molt que proclami les virtuts d’una marca poc atractiva, té ara com ara un escàs crèdit internacional. I aquest descrèdit no només es justifica per la crisi, sinó també per totes les presumptes indecències que ha acumulat el Partit Popular només en un any. I això, que ningú diu a Espanya, s’ha de poder dir a Catalunya.

Com també s’ha de poder dir que els Jocs Olímpics “low cost” que s’havien de celebrar a Madrid el 2012 haurien comportat noves i milionàries inversions de l’Estat en una ciutat que en les darreres dècades encara ha engrandit més l’hegemonia econòmica, cultural, financera i política a costa de tothom. De debò algú es creu que els Jocs Olímpics haurien afavorit a les ciutats “veïnes”? I si encara quedava alguna reticència més, només cal dir que molts catalans, immersos en un somni que a Espanya es considera “un deliri”, estan farts de la prepotència i l’arrogància d’uns polítics i uns dirigents –els de l’Estat– que haurien enfollit en els pròxims set anys si Madrid hagués aconseguit els Jocs Olímpics. Qui els hauria pogut aguantar? Per què mentim?

NO PERDEM EL RUMB

Desprès de l’errada del President Mas i la seva legalitat espanyola per la consulta, com si en el món no hi hagués cap altra i el  2016 en un horitzó que ningú ha demanat, les posteriors matitzacions, el clam de Santi Vila dient que no tinguem postures adolescents o de Mascarell dient ben clar que Espanya es una anomalia històrica, i dit de passada la baixada de fums amb el tercer intent fallit de Madrid pels Jocs Olímpics, i on hem vist com fidels a la seva tradició volen vendre que el món s’ha equivocat i no pas ells. Potser caldria no baixar la guàrdia i centrar-nos a la nostra feina que dimecres te un d’aquells dies que dona un tomb amb un territori, i en aquest cas el terratrèmol ha de provocar un salt endavant en el procés que  ningú podrà aturar, i com a mostra aquest vídeo de la cadena a Nova York que dona idea i fe d’aquesta esperança que vivim.

PRESIDENT: ESCOLTI EL POBLE

Les declaracions del President sobre si no hi ha acord per consulta acordada al 2014, directament aniríem a unes eleccions plebiscitàries al 2016, just 6 dies abans d’uns dels esdeveniments cabdals del procés cap a l’Estat propi amb la Via Catalana, son un avís per navegants, i un símptoma que el joc de la política es complex. De totes maneres si les pressions exteriors, i sobretot interiors per seguir endavant son fortes, al costat seu te un poble que el proper dimecres tornarà a refermar el seu compromís amb el procés, que no vol un pas enrere, i que no permetrà que aquest duri indefinidament. El 2014 es l’any, amb consulta acordada o no, i si no pot ser amb altre vies ja conegudes, però sense cap endarreriment. El país no s’ho pot permetre, i la majoria del poble tampoc li perdonaria.

El 2016 no
Vicent Partal
 
Artur Mas va anunciar ahir que si l’estat no deixava fer el referèndum el 2014 la seva proposta seria unes eleccions ‘plebiscitàries’ el 2016, o siga, quan s’acabe l’actual legislatura. Com és lògic, aquesta inesperada proposta va desfermar un terrabastall polític. L’ANC va replicar amb contundència que el país no podia aguantar aquests tres anys de mancances que ens proposava ara el president i jo no puc sinó estar-hi absolutament d’acord.
Des del punt de vista tàctic aquesta proposta desarma literalment el procés davant el govern espanyol. Si jo fos Mariano Rajoy ahir hauria respirat molt alleujat. Perquè la perspectiva de l’enfrontament simplement s’esvaeix. Fins ahir, si Rajoy deia que no a la consulta el govern espanyol podia tenir por de perdre el control de Catalunya o d’entrar en un conflicte del qual, certament, nosaltres no sabíem com eixiríem, però que era de final massa incert també per a ells. Ara, en canvi, el president del govern espanyol sap que pot dir que no a la demanda del referèndum català i no ha de patir per res: pot creure que no passarà absolutament res. 
Des de l’entorn presidencial ahir s’exclamaven de les reaccions immediates. Deien que era injust que la posició del president de blindar un compromís total amb el procés, oferint un pla A i un pla B, hagués suscitat aquesta reacció evident de descontentament. O filtraven, ja entrada la vesprada, que el famós i ben poc de fiar pont aeri va collant Rajoy per trobar una solució acceptable per totes dues parts, i que aquesta proposta d’ara s’havia d’interpretar en aquest context.
Crec que ací és on Mas ha comès l’error polític de més volada. Els polítics han de saber gestionar el capital personal propi. I saben, o haurien de saber, que una imatge es construeix molt lentament i es canvia amb una lentitud exasperant, però que en canvi els clixés retornen sempre i són una amenaça permanent per la persistència que tenen en la memòria col·lectiva. Jo crec que avui Artur Mas té una imatge sòlida. No pas per als seus detractors, és clar, però pense que una part molt important del país, fins i tot del país que no el vota, li reconeix que sense ell tot això no hauria anat endavant. Tanmateix, sempre, sempre, apareix al final la pregunta de si no ens fallarà. Invariablement… 
Personalment, m’he trobat aquesta pregunta a tot arreu, formulada per tota mena de gent i explicitada normalment amb un deix d’angoixa que és evident que neix del conegut pacte que va fer amb Zapatero amb motiu de l’estatut. Un pacte que Mas defensa que va ser inevitable per a treure el país de l’atzucac on érem, però que ningú no pot discutir que va anar seguit d’un engany que ell es va haver d’empassar i que tots ens vam haver d’empassar. I va suscitar tot de dubtes sobre quines havien estat les seues prioritats a l’hora de proposar-lo. Ell pot dir que és injust que això el perseguesca per sempre, però no pot ignorar que això el persegueix. Ho he dit abans: els polítics han de saber que els clixés pesen com una llosa en la memòria col·lectiva i ahir el de Mas va aflorar novament amb una virulència que em va sorprendre i impressionar.
Tanmateix, siga com siga, hi ha el debat de fons, l’estrictament polític. Escoltant l’entrevista deduesc que el president de la Generalitat no creu que estiguem preparats ara per a encarar l’envit de les eleccions plebiscitàries, sinó que ens cal molt més múscul, més tremp. Això és discutible, és clar, però el problema és que una part substancial del país no hi està d’acord. I alerta amb la demostració que es viurà al carrer, dimecres, amb la Via Catalana.
La política és la tecnologia –els romàntics encara en diuen art– necessària per a fer realitat la voluntat col·lectiva de la gent. I per això la gran política, la que no es pot destriar de la història, neix sempre de la gent. És legítim i prudent que algú, especialment algú que té responsabilitats tan enormes com les que té Mas, dubte sistemàticament si té prou forces al darrere. Però si dubta massa o si dubta més d’allò que és raonable la història ens demostra que li pot passar una cosa: que des de darrere li reclamen de cedir el pas, si ell no s’hi veu amb cor. I sincerament jo avui no veig el país convençut que ara no puguem arriscar-nos perquè ens derrotarien; ni, en conseqüència, el veig resignat a continuar aguantant això fins el 2016. 
El Principat ja fa anys que dóna mostres d’una capacitat d’organització impressionant. Les consultes o la Via Catalana són exemples magnífics de com iniciatives estrictament populars i de realització molt difícil han fet canviar la política, de com la ciutadania ha dipositat l’esperança en processos diferents i innovadors i de com això l’ha reforçat. Aquesta és la pressió que puja i és la força menys negligible de la política catalana d’avui, encara que no tinga un rostre recognoscible en els paràmetres tradicionals del parlamentarisme. I encara no ha tocat sostre, ni de bon tros. Tota aquesta gent que eixirà als carrers dimecres se sent molt més poderosa que l’any passat. I dubte molt que accepte com si res una proposta d’aguantar encara tres anys de rituals, quan veuen tan factible l’objectiu que els fa eixir al carrer amb un entusiasme i una fermesa contagiosa i descomunal. 
Menys encara si tenim en compte el dubte final, que és el que em sorprèn més de tots: i amb qui pensa governar Artur Mas el 2015?

EL SIGNIFICAT DE LES PARAULES

Aquests dies sentim gent que demana respecte per discrepar de l’independentisme, i denuncia un pensament únic. Alhora confonen majoria social per una opció determinada amb la via lliure que han tingut fins ara per mantenir l’opció de l’Estat propi com a residual. Per altra banda, aquestes opcions de dependència que defensen no troben al carrer aquest suport massiu que tant esmenten, i per exemple veiem com Ciudadanos i Populars s’allunyen de les activitats del moviment 12 d’Octubre per la Diada i amenacen en no participar als actes institucionals, com si de cop l’11 de setembre hagués canviat de significat sobtadament. De fet i com diu el Víctor Alexandre moltes vegades les confusions son per la falta de claredat en les nostres expressions i aquestes amb el procés avançat han d’anar cap a una claredat que sigui fàcilment identificable.

 
OPINIÓ. 
Víctor Alexandre
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l’Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d’infinitat d’equívocs i d’un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d’energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de ‘parlar clar i català’ ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l’ambigüitat i dels eufemismes i parlem ‘catanyol’, que és un patuès de l’espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l’hora d’articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.
Alex Salmond, per exemple, és l’antítesi d’això. Salmond, tot i saber que l’independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d’independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d’Europa al darrere –manifestació que ja voldria tenir Escòcia– maregem la perdiu i evitem els termes ‘independència’ i ‘Estat independent’ en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la ‘independència de Catalunya’, Catalunya –la Catalunya oficial– n’evita el mot com si li cremés a la boca.
I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l’objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a ‘nacionalistes’ els partidaris de la primera i com a ‘unionistes’ els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d’independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és ‘nacionalisme’ i la imposició d’Espanya és ‘unionisme’. O, dit d’una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir ‘unit’ [per la força], els catalanistes ho volem ‘separar’ [amb les urnes]. Talment com l’amo que titlla de ‘separatistes’ els captius que es volen alliberar mentre ell considera ‘unionista’ el manteniment de la seva submissió.
Si els partidaris de la sobirania d’una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d’esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen ‘l’encaix’. L’únic que els diferencia és l’esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.
Per això és important que l’independentisme català –i també el govern– deixi de definir-los com a partits ‘unionistes’ i els anomeni com el que són: ‘dependentistes’. És a dir, nacionalistes espanyols. O s’està a favor de la independència de Catalunya o s’hi està en contra. Qui hi està a favor és ‘independentista’, és clar, i qui hi està en contra és ‘dependentista’. No hi ha terme mitjà. No hi ha ‘unionistes’, hi ha ‘dependentistes’. El terme ‘unionista’ és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable ‘unionista’ és l’independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d’Estats lliures, democràtics i sobirans del món.

NEGAR EL DRET A DECIDIR NO ES DEMOCRÀCIA

Les afirmacions del portaveu municipal popular de Tarragona, Alejandro Fernandez, atorgant-se la potestat de negar aquest dret democràtic a la seva ciutat basat en els resultats de dos mocions en el plenari del seu Ajuntament que rebutjaven aquest dret es francament un exercici de cinisme i demagògia que en qualsevol estat democràtic seria rebutjat sense contemplacions, encara que en la democràcia de fireta espanyola es possible ser representant electe i rebutjar el dret a decidir de la societat, tot una paradoxa.

Efectivament, li envia una carta al President Mas per demanar que desisteixi de fer una consultat ja que sense Tarragona no hi haurà legitimitat. La doble votació municipal amb Populars i socialistes en el mateix vaixell negant aquest dret essencial en qualsevol sistema democràtic es la seva coartada, i exigeix respecte per la decisió qualificada i legitima del plenari. Diu que els tarragonins no compartissin aquest dret a decidir, i posa com exemple que no  s’acceptaria el mateix dret per decidir si la ciutat es vol separar de Catalunya o vol ser una comunitat autònoma uniprovincial i per tant demana fer cas a tots els criteris.

Pel que sembla ser escollit representant en un procés democràtic i no defensar el mateix sistema que t’ha escollit es perfectament compatible. Francament utilitzar la demagògia per encobrir una farsa democràtica no es de rebut.  Ningú li pot discutir les votacions en el plenari tarragoní i que degut a la majoria dels dos partits que son al·lèrgics al dret a decidir han portat a rebutjar el mateix, es totalment legítim, nomes faltaria, ara be, amb aquesta dada únicament no es poden treure les conclusions interessades de Fernandez. Seguint aquests raonaments podríem agafar els representants de Tarragona en les darreres eleccions espanyoles i trobaríem que els representants de partits favorables al dret a decidir son una clara majoria, o en les mateixes eleccions catalanes del 2012 veuríem que les coses son molt diferents de com les volen vendre. Naturalment aquestes dades no l’interessen a Fernandez, desmuntarien les seves teories.

En el seu cas una simple i legitima votació al plenari deixa sense democràcia tota una província, es un cas curiós. Ell, per damunt del be i del mal si que te dret a decidir per tothom, però la resta de la població queda per sota i perd aquest mateix dret. Per cert un dret bàsic en qualsevol democràcia i que com a representant de la mateixa, hauria de defensar el primer, i es capaç d’enviar una carta al President de Catalunya per demanar que no compleixi amb les seves promeses i que no deixi exercir la democràcia a la societat catalana.

En aquest terreny esperpèntic, parla de comunitats autònomes uniprovincials o separació de Tarragona de Catalunya, curiosament  coses que ningú ha demanat i que suposo que si li agradarien per consultar als ciutadans. Hauria de saber que el clam de la societat no va en aquesta direcció i si amb la de l’Estat propi que es el que s’ha de consultar als ciutadans, el que ningú demana normalment es que no te cap suport important i per tant no es pregunta, se’n diu democràcia i suposo que a l’Alejandro Fernandez li va una mica gran.

Ja  n’hi ha prou d’aquestes proclames falses sobre la ciutat de Tarragona sense cap base i nomes existents amb interessos concrets electorals i imatges  falsejades sense cap prova que les validi.

En definitiva, es tant senzill com preguntar i esperar respostes, llavors podrem treure conclusions vertaderes, el demes es voler enganyar i fer el ridícul.