Arxiu mensual: agost de 2013

LA FUGIDA CAP AL NO RES

La Carme Chacon ens deixa, marxa del Congreso de Madrid per donar classes de sistemes polítics a Estats Units, no sabia que l’ensenyament en aquest estat estava tant malament, dit sigui de pas. De fet la Carme  ens adverteix abans de marxar que no hi ha futur per Catalunya negant una part de si mateixa, i declarant l’enfrontament, en la divisió i la ruptura. Diu que marxa per demostrar que els polítics no s’aferren a la cadira, deu ser un acudit dolent. La veritat es que no la trobarem a faltar, una intolerant menys en aquest partit socialista que en qüestions democràtiques o nacionals es una gota bessona dels Populars, i fa bo alló de que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Ens diu que deixa l’escó un any amb aspiracions de tornar i sense abandonar la política, defensant el procés que ella deia liderar de renovació i espera que aquest s’obri el més aviat millor i contribuir a fer-lo possible. De fet el seu poc protagonisme a la cambra espanyola pesa molt en la decisió.

La Carme i el seu procés de renovació fa riure, ja que les seves idees  antidemocràtiques pel que fa al dret a decidir i el seu poc respecte al poble català amb falsedats constants com a coartada per negar-li els drets no difereixen massa de l’etapa predemocràtica. Ni pluralitat, ni llibertat. La seva recepta imposicó i odi a Catalunya amb un maltracte per decret fins a l’infinit. Francament com deia no la trobarem a faltar.

Diu que Catalunya no te futur si es nega una part d’ella mateixa, però ves per on, si que el te amb la situació actual negant la seva identitat, espoliada econòmicament i menystinguda constantment. No hi ha cap societat que sigui uniforme, però si que te una identitat que la fa única i aquesta precisament no sembla importar-li massa a la Chacon.

Ens parla d’enfrontament i ruptura. De fet dos parts unides per la força quan tornen al seu estat natural simplement tornen a la normalitat, no hi ha cap divisió, i això ho hauria de saber. Catalunya vol i fa un procés escrupolosament democràtic i si Espanya respectes el sistema democràtic sota les lleis espanyoles que no permeten res per la nul·la voluntat política de negar la base democràtica de votar. Tot un desgavell.

 Voler abanderar el no aferrar-se a la cadira aquesta política que ha fet mil giragonses en la seva vida es voler burlar-se del personal, i ara donant classes de sistemes polítics, li recomanaria que estudies el capítol que parla de la democràcia i reflexioni, perquè quan torni i Catalunya pacíficament i per l’elecció majoritària de la seva societat sigui un nou estat ho pugui entendre amb tot el seu abast.

EL PAS DECISIU

Aquests dies veiem com la pressió de la cadena humana per la independència provoca en els partits diferents reaccions, des del PSOE-C es vol donar llibertat sempre que es deixi clar que es va a títol personal, suposo que crearan una mena de carnet per separar les persones en dues parts diferenciades, crec que més ridícul impossible. Per part dels principals líders d’Iniciativa sembla que el silenci es la seva veu, i segons les piulades dels seus líders, es preocupen per problemes molt llunyans, però aquest tant a l’abast no se’ls veu amb comoditat. Per part de CIU, el President rebrà l’ANC i no participarà a la cadena, encara que molts consellers si. Crec que com diu l’article de la Marta Sierra el dia 12 s’han de prendre decisions, ja que el poble no pot esperar i anar fent gestos indefinidament.

Drecera o giragonsa?
Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Oriol Junqueras caminen junts per un camí que porta cap a un cim anomenat Estat propi. Una excursió que va començar el desembre passat i que no està sent planera. El camí fa pujada i, a més, en alguns moments, els companys de viatge s’ho han posat encara més difícil. Els obstacles, però, no han impedit que tots tres continuïn la marxa plegats, encara que caminin a ritmes diferents. Però arribarà un moment, en els pròxims mesos, que el camí s’acabarà i arribarà a una cruïlla. A l’esquerra hi haurà una drecera que s’enfilarà directament cap al cim mentre que, a la dreta, un trencall portarà cap a un camí de giragonses.

Quan el govern espanyol rebutgi formalment la proposta de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya i, tal com es preveu, recorri davant del Tribunal Constitucional la Llei catalana de consultes quedarà constatat que és impossible una consulta pactada amb el govern espanyol. Llavors Catalunya i, per tant, el president de la Generalitat es trobarà en una disjuntiva. Junqueras l’intentarà arrossegar per prendre el camí de la drecera i tirar pel dret. És a dir, fer igualment la consulta o convocar eleccions plebiscitàries amb l’objectiu de declarar la independència. I, per l’altra banda, Duran i Lleida farà el possible per intentar ajornar l’intent de convocar una consulta fins que hi hagi acord amb el govern espanyol. De fet, l’acord CiU-ERC preveu la possibilitat d’un ajornament.

Tal com ara estan plantejades les posicions dels tres partits, sembla complicat pensar que hi pot haver un camí del mig que permeti que les tres formacions continuïn juntes la marxa. I l’escenari es planteja difícil per a Mas. Convocar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari suposaria posar a prova la continuïtat de la federació nacionalista, que en els últims mesos ha vist com la tensió entre els dos socis ha pujat de to. I és que des d’UDC s’ha descartat, de moment, la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries com a pla b. A més, si hi haguessin comicis anticipats la federació no es podria presentar sota el paraigua de la consulta, sinó que hauria d’anar més enllà. I les enquestes no els són favorables.

Però, d’altra banda, l’opció d’ajornar la consulta pot posar en perill el pacte d’estabilitat entre CiU i ERC, i és gairebé impossible que un govern en minoria pugui tirar endavant un procés d’aquestes característiques. Ningú pot garantir si un dels camins o tots dos arribaran al cim de l’Estat propi, però malgrat les incerteses Mas haurà d’escollir.

PIO MOA: UN FEIXISTA DE CAP A PEUS

Aquest suposat escriptor i historiador, i que entre altres mèrits te haver estat membre de la banda terrorista Grapo, no condemnar mai el franquisme, o atacar el que anomena separatisme català amb tot un seguit de paranoies , com la seva comparació amb el cas escocés assegurant que ells van ser una nació real i nosaltres mai ho vam voler ser, o les suposades fantasies delirants de superioritat del separatisme català, que junt amb altres perles donen un perfecte currículum d’aquest personatge.

En Pio Moa va carregar ahir contra el nacionalisme català i ens diu que el separatisme escocès te raons històriques i polítiques, en canvi el separatisme català fantasies delirants de superioritat. La llengua escocesa ha estat destruïda per l’anglès i el català ha estat respectat per Espanya. Apart Escòcia va patir invasions brutals angleses i en canvi els catalans sempre es van sentir espanyols. Qualifica Escòcia de nació real i que Catalunya mai va voler ser-ho. De fet Moa va ser condemnat un any quan formava part del Grapo, i posteriorment ha estat contrari a condemnar Franco i entre les seves feines el podeu veure amb cadenes televisives de carácter ultra com Intereconomia.

Realment, que  personatges com aquest aboquin la seva bilis contra el procés català, es un bon senyal, i una clara demostració de que la suposada intel·lectualitat española es una fantasia totalment completa. Francament la seva ment feixista i clarament xenófoba pel que respecta a Catalunya li porta a dir que Escòcia te raons històriques i Catalunya no, com si fóssim un territori imaginari que de cop i volta trèiem el cap oblidant els nostres més de mil anys de recorregut. Parla de la brutalitat anglesa contra l’escoces i en canvi de respecte español pel català, deu ser que oblida el Decret de Nova Planta, les prohibicions de la nostra llengua, els atacs de tot tipus, el nul reconeixement o la invenció recent de llengües en contra de la comunitat filológica internacional com el Lapao o Valencià per afeblir la nostra llengua. Francament es un insult les seves paraules.

Per altra banda diu que sempre ens hem sentit espanyols, suposo que els defensors de Barcelona al 1714 també, per això van resistir fins al final i conquerits per dret de conquista. De fet diu que mai em volgut ser nació, primer això no es veritat, la historia ho desmenteix, i si així fos, no treu un gram de legitimitat al procés engegat actualment.

En Pio Moa defensor d’un dictador sanguinari i el seu sistema dictatorial, i ara predicant la seva  malaltia mental en forma de menyspreu a qualsevol alteració del que considera el seu territori costi el que costi en cadenes destinades a aquestes finalitats se li veu el plomall per totes les bandes, i representa aquesta Espanya intolerant i irracional de la qual volem fugir d’una vegada per totes.

En definitiva, una nova demostració d’aquest amor espanyol per una Catalunya tractada com una colònia del principi fins ara.

 

 

S’APROPA LA DATA DEFINITIVA

A quinze dies de la Via Catalana per la INDEPENDÈNCIA, ho poso en majúscules per si algú encara vol marejar la perdiu, i desprès de viure una repetició de declaracions i  posicions incomòdes davant aquest clam de la societat civil que serà captat per tots els mitjans internacionals i deixarà despullats a aquests que encara pretenen viure de la dependència o a aquells que pretenen barrejar conceptes envoltant Caixes i desviant el tema principal. Veiem Sanchez Camacho dient a Mas que no hi haurà negociació fora de la Constitució, com si fos una amenaça i sense dir que dins d’aquestes escriptures sagrades es pot resoldre el tema perfectament.

Efectivament la líder popular s’apunta a la manifestació anti independentista de la Diada i posa la Constitució com a tap per qualsevol acte democràtic, potser se li hauria de recordar que la transferència de la capacitat de referèndum a Catalunya, es a dir el simple i cabdal acte en qualsevol democràcia vertadera de votar simplement es voluntat política que evidentment no te. Pretén imposar el seu model per damunt del poble,  i això es molt greu en un representant a les institucions del mateix.

Al mateix temps insta al President Mas a participar a la cadena per deixar clar que vol independència, ruptura i separació. Segurament volia dir que estigui al costat de la majoria del poble i vulgui decidir per ell mateix i treballar al seu favor sense dependre de tercers que normalment actuen en contra, aquells que pretén defensar la Sra. Camacho sense escoltar la gent.

Crec que el President Mas hauria de participar a la Cadena tal com li ha demanat l’ANC i apunto els motius principals que la Carme Laura Gil ha expressat i que comparteixo plenament.

 Raons per les quals, President, hauríeu de participar a la “Via Catalana”



Perquè sou el President de Catalunya.

Perquè la manifestació ha sorgit de la força del poble, no és ni de dretes ni d’esquerres, no és producte de la consigna o designi d’un partit polític sinó de la voluntat del poble català. I vós sou el President d’aquest poble.

Perquè la vostra participació a la cadena, davant del Palau de la Generalitat, li dóna força i legitimitat institucional.

Perquè aquells catalans que discrepen o dubten necessiten saber i veure que el seu President té la decisió ferma de liderar el camí cap a la independència.

Perquè quan agafeu de les mans les persones del vostre costat a la cadena ens doneu la mà a tots els catalans sense cap mena de distinció.

Perquè esvaireu els dubtes i ambigüitats que els fets i paraules d’en Duran sembren.

I, benvolgut President, perquè ja no hi ha marxa enrera en la vostra decisió històrica

Carme Laura Gil

LA CORTINA DE FUM ES INCOMPATIBLE AMB LA REALITAT

Aquests dies, aquest imperi espanyol que ja ha passat a la història, encara que alguns sembla que no ho vulguin admetre, treu pit amb Gibraltar, sense tenir en compte que el Regne Unit es una potencia mundial que amb un mínim gest podria convertir aquest tros de terra amb unes Malvines segona part. Utilitzar aquesta situació per amagar la corrupció, la resposta a Catalunya o altres casos greus te un límit, i crec que la presència de la nau anglesa l’ha deixat ben clar. La realitat espanyola es una, però els governants volen mirar cap un altre costat, una mica com el cas català, però que com tot a la vida, la realitat acaba passant per sobre dels desitjos.

Els britànics humilien Espanya

Constantment el govern espanyol posa en evidència que hi ha una jerarquia, que el catalanisme pateix des de sempre, entre l’estat i qualsevol altra entitat jurídica. Aquesta relació és de tipus vertical i es justifica, en última instància, pel poder que dóna la força, tal i com indica, explícitament, la Constitució espanyola del 1978.
 
Però aquesta crisi de Gibraltar mostra una segona classificació. I és que entre els estats també hi ha una jerarquia. David Cameron ha menystingut els espanyols (mal)tractant-los de la mateixa manera que Margaret Thatcher va humiliar la junta militar argentina quan la guerra de les Malvines. Enviar un portaavions a fer maniobres és el senyal del poderós. Espanya no podria fer el mateix.
 
La via d’incendiar un nacionalisme tan inflamable com l’espanyol és fàcil i productiva, però ara Mariano Rajoy ha de buscar-li una sortida a les proclames patriòtiques que fa dies que omplen les portades de la premsa ultranacionalista de Madrid. En cas contrari, el portaavions Illustrious haurà estat més que suficient per posar Espanya al seu lloc.

Salvador Cot 

Ara toca vacances, i una setmana per carregar piles, frase que per cert no m’agrada gens. Ens retrobem a la tornada amb més força que mai. 

LA MEMÒRIA DEL DRET A DECIDIR

Des d’Unió s’ha demanat que la Via Catalana per la independència passes a convertir-se en la Via pel dret a decidir. Una proposta que per exemple en Joan Herrera d’Iniciativa abonava amb l’argument de poder aglutinar molta més gent i moure’s amb comoditats dins la mateixa. Cal dir que la resposta ha estat taxativa i clara des de l’Assemblea per no moure una coma de la proposta inicial, i dins dels mateixos partits les veus discordants han estat a l’ordre del dia. Recordo que el debat i les interpretacions de la Manifestació del 2012 va portar un debat semblant. Tot un any que no sembla haver fet una evolució en segons quins personatges.

Realment la resposta de l’ANC ha estat molt clara com a nació que som el dret a decidir ja el tenim, es una etapa passada, per tant ha de quedar molt clara que la nostra opció i raó de ser com entitat es aconseguir la independència. Sembla que alguns encara no han entès res. Ara fa prop d’un any recordo que la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa”, va donar peu a interpretacions totalment absurdes i fora de lloc i fins hi tot algú es va atrevir a donar els motius de la presència de la majoria dels manifestants, cosa que fa pensar que o tenia moltes amistats, concretament un milió i mig, cosa que no ho crec, o realment eren idees sortides amb una intenció clara, emmascar un acte molt clar i sense cap marge d’errada. Per aquelles dates ja es va dir que tothom que estigués allà seria comptat com independentista, i això sembla no va agradar a segons quina gent que volien dissimular el que era un gran acte reivindicatiu.

Voler reclamar ara el dret a decidir com a bandera es no haver entès res, o simplement no voler que aquest país doni un missatge clar i nítid. Herrera amb el seu discurs de critica social sembla seguir volent navegar entre dues aigües en el terreny nacional sota l’escut ampli del dret a decidir i això no toca. El moment històric implica mullar-se sense càlculs miserables electorals pel mig.

Crec que la resposta de l’ANC ha estat ben clara i no deixa lloc a dubtes, la declaració de sobirania aprovada per una gran majoria en el nostre Parlament ens diu ben clar que som una nació i que la sobirania resideix en el poble de Catalunya, per tant aquesta etapa del dret a decidir ja es historia, i en una democràcia normal no es un tema de discussió. La via catalana per la independència, crec no deixa lloc a dubtes, un objectiu ben clar i que no admet dubtes o alteracions d’aquests tipus.


UNA PRORROGA SENSE ALTERNATIVES

El Govern català ha fet l’única opció real que quedava amb el tema pressupostos, tant pel temps que quedava de l’any, com pel dèficit imposat per l’Estat totalment fora de lloc. Segurament els del 2014 passaran a ser anècdota i el procés cap al referèndum segueix el seu camí. Trobo encertat posar com a previssió d’ingressos els deutes de l’Estat espanyol, que encara que sospito mai cobràrem, com qualsevol empresa seriosa afegiria com es de rebut i no fent el joc als morosos. Les critiques fora de lloc de l’oposició son totalment fora de lloc i negant-se a veure la realitat de la situació. Crec que Elisenda Paluzie ens descriu perfectament aquesta prorroga.

Què implica prorrogar els pressuposts?

 

En realitat ja funcionàvem amb els pressuposts prorrogats. Fer-ne uns de nous, amb el tràmit parlamentari que hagués comportat, hauria implicat tenir-los aprovats probablement a l’octubre. És a dir, hauríem tingut uns pressuposts nous per a només tres mesos. Ara el que es farà serà modificar el decret de pròrroga adaptant-lo a l’objectiu nou, que és de l’1,58%. Fins ara l’objectiu era de l’1,2% i, per tant, ja s’ha treballat tot l’any amb un objectiu molt restrictiu. Ara es flexibilitzarà una mica, cosa que implicarà una petita millora de la disponibilitat de crèdit de les conselleries.

 

Amb uns pressuposts nous s’haurien pogut canviar prioritats o polítiques, però ja som a l’agost i, per tant, tindria un sentit molt relatiu. És a dir, ara no canviarà la distribució dels recursos ni el repartiment intern, però dubto que pels tres o quatre mesos que quedaven s’haguessin fet gaires canvis.

Aquí el que cal veure és com es faran els pressuposts del 2014, perquè el govern diu que es faran amb les mateixes retallades que ja hi ha ara, sense afegir-n’hi de noves. I com que l’objectiu és de l’1%, no és feina fàcil. Diuen que ho faran augmentant els ingressos, és a dir, sense retallar despesa. S’establiran noves figures impositives i els pressuposts hauran de preveure una determinada recaptació feta a través d’aquestes figures impositives. Però tampoc no és fàcil de preveure.

De l’impost de successions sí que se’n pot fer una aproximació força real, perquè és un impost del qual ja tenim experiència i estadístiques, però d’altres no. El que veig força agosarat, com fer volar coloms, és que el pressupost del 2014 pugui comptar nous ingressos derivats del nou sistema de finançament. D’entrada, políticament, si aquests han de ser els pressuposts de l’any de la consulta, no és gaire adient que es pensi en un nou sistema de finançament futur en el marc espanyol. I, per una altra banda, seria poc realista pensar que al 2014 s’establirà un nou sistema de finançament autonòmic amb entrada en vigor l’1 de gener i que, a més, implicarà nous ingressos per a Catalunya. Seria defugir la realitat, entre altres coses, també, perquè segons les recomanacions que s’han fet a Espanya caldria establir una comissió d’experts que treballés en el finançament autonòmic. I això va per llarg. O seria també poc creïble que es comptessin com a ingressos els diners de la disposició addicional tercera de l’estatut. Si no han arribat fins ara, no sé què fa pensar al conseller