Arxiu mensual: febrer de 2013

EL CINISME DE GAY DE MONTELLÀ

Finalment ahir es va celebrar la reunió de Foment amb Gay de Montellà al capdavant, i una gran majoria d’empresaris catalans brillant per la seva absència, ja que “Anem per feina” va ser una crida a la unitat i diàleg, per consensuar un Pacte per al creixement, amb un conte de fades sobre el nostre estat del benestar i l’entorn propici per l’activitat empresarial amb reformes estructurals fruit d’acords amplis, i amb l’ètica per resoldre la corrupció existent. Clar que aquestes bones intencions han obviat totalment el nostre espoli fiscal i l’Estat propi per fer-ho possible, com si no existissin, i presentant un realitat desdibuixada i totalment intencionada, que ha quedat amb evidencia davant la reacció de la majoria d’empresaris, que ja no creu amb pactes nocius, ni relacions amb un estat que porta 300 anys de greuges com a punt de partida. Com diu molt be en Toni Aira en el seu escrit, anem per feina, però de debò.

Anem per feina… de debò
Toni Aira
Avui la patronal Foment del Treball (no confondre amb els empresaris, ni molt menys amb tots els empresaris) acabarà celebrant força en solitari, i a casa seva, un acte que han batejat com “Anem per feina”. No hi trobaran el Cercle d’Economia ni La Cambra, entre d’altres dels previstos assistents en un primer moment que han causat baixa. Normal. La vida és qüestió de prioritats, com deia l’anunci de gelats, i el cas és que tot apunta que la majoria d’empresaris catalans no estan per campanyes contra el procés polític que vol impulsar el dret a decidir que poble català va votar clarament el 25N.
I cito el món prioritats no a l’atzar. El senyor president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, diu ara que “la prioritat” és sortir de la crisi i que la resta despista. I l’ara de la frase anterior tampoc no l’he posat a l’atzar. Perquè una part de l’empresariat que ara s’arrenglera amb les tesis més contràries a la reivindicació del dret a decidir no piulaven abans del 25N, quan la majoria de les enquestes albiraven una majoria folgada de CiU. Curiós.
Igual com és curiós que Gay de Montellà coincideixi amb les veus que des de Madrid, de forma totalment cínica i retòrica, reclamen ara diàleg tot venint a dir que la part catalana s’ha begut l’enteniment i ha de posar-hi seny. A ell no el conec, però no crec que sigui ni un cínic ni un demagog. Pateix per la mala situació econòmica, però trobo que s’equivoca a l’hora d’identificar els grans culpables que a casa nostra l’agreugen. I així és com el seu discurs coincideix amb el d’alguns polítics que de cinisme en saben (i en practiquen) un pou.
Gay i Foment diuen ara “anem per feina”, que la prioritat ara és sortir de la crisi. I coincideixen amb aquells qui sempre han trobat (en tot moment i conjuntura) alguna altra prioritat abans que no la de debatre i la de posar fil a l’agulla per combatre de debò la injustícia permanent (política i econòmica) a què Catalunya i la seva gent es veuen sotmesos en el marc de l’Estat espanyol.
En paral·lel, afortunadament, molts ciutadans d’aquest país ja han decodificat que l’anar per feina que mereixen, en particular i com a societat, és provar-ho d’una manera diferent a les mil i una que fent infinita bondat s’han provat fins ara per part catalana. Molts han vist clar, després de moltes garrotades i esperances defraudades per un poder de Madrid del tot inflexible, que l’opció que queda per mirar de remuntar econòmicament passa per canviar l’estatus quo de la relació de Catalunya amb Espanya. Això sí que serà un anar per feina de debò, no troben?

BURNIOL: LES RAONS DE LA DEPENDÈNCIA

Els catalans som tant honestos i transparents, que fins hi tot veiem com en un programa televisiu on hem vist les raons per la independència, ara en veiem un altre per contrastar de les raons de la dependència, amb el notari Juan José López Burniol. No veig possible en altres llocs molt propers, i amb un televisió pública fer un programa d’aquestes característiques, segurament alguns ens poden dir que anem amb el lliri a la mà, però jo ho veig positiu, ja que les raons d’una i altra opció son tant clares favorables a l’estat propi, que no hi ha res millor que deixar les coses clares, i amb una democràcia impecable.

Efectivament, en Burniol ens va explicar que si optem per la independència, una generació se sacrificarà, i va fer afirmacions tant contundents com que va néixer espanyol i morirà espanyol. La seva argumentació es va basar en que Europa decidirà sobre política econòmica, defensa o exterior i no Madrid, per tant aquest sacrifici esmentat al final no valdria la pena, per un resultat igual com ara. De totes maneres ha defensat el pacte fiscal, i el dret a decidir dels catalans amb la cultura del pacte per evolucionar l’estat de les autonomies que reconegui la singularitat catalana. Ens diu que ni l’economia ni l’administració milloraran automàticament amb la independència, pel que fa al dèficit fiscal ens diu que hi ha diferents maneres de comptar-lo, i que en tot cas cal reduir-lo ja que oscil·la entre 5 i 8 %. El problema català el veu per la dificultat de conjugar els interessos particulars de Catalunya amb els interessos generals espanyols, i la negativa de reconeixement d’una a l’altra, una gran sense prou força per engolir la petita, i una petita que no ha tingut prou força per marxar, per acabar donant per fet que tindríem molt difícil ser a la Unió Europea.
Crec, com deia es positiu els dos punts de vista, per deixar en evidència la pobresa d’arguments contraris a la independència. No dubto de la qualitat intel·lectual d’en Burniol, però ja coses que difícilment son explicables. Diu que una generació es sacrificarà, no li diria que no, tot hi que amb matisos, ja que el trasbals del canvi d’estatus comportarà un temps de traspàs, que afectarà aquesta generació, però caldria preguntar quantes generacions s’han sacrificat els darrers 300 anys per mantindré aquesta unió nociva amb l’Estat espanyol, crec que totes, ens diu que naixerà i morirà espanyol, de fet ningú li dirà el contrari, res te a veure amb la independència, la identitat personal es intransferible com succeeix arreu, per tant cap problema, cosa que per cert no es respecta des de l’Estat espanyol,, i el seu pensament, llengua i identitat única. Treu els vells arguments de que la majoria de coses es decideixen a Europa, i que per això no val la pena, crec que podem donar el tomb a la truita, i per la mateixa regla es poden seguir decidint, i nosaltres ser representats com nosaltres mateixos sense intermediaris. Defensa el pacte i una evolució del sistema espanyol. Crec que els resultats del pacte mal entès entre un gegant que te el poder i un altra que no, ha quedat clar que no serveix de res. El pacte ha de ser entre iguals, i francament a aquestes alçades vendre que es respectarà la nostra singularitat dins l’Estat espanyol sona a presa de pel. Fa jocs amb el dèficit fiscal, quan els economistes més prestigiosos donen percentatges i xifres sense comparació mundial, i això es simplement un espoli que ens ofega. No comparteixo els interessos particulars nostres i els generals de l’Estat. Els nostres problemes son els generals, i per tant només ens te a nosaltres per intentar solucionar-los. Diu que no tenim prou força per marxar, jo crec que la tenim, i s’ha de donar veu a la societat catalana que es l’única que pot decidir el seu futur. Per acabar utilitzar al demagògia per parlar de la nostra pertinença a Europa, quan no hi ha cap llei que en digui res, i ningú s’ha pronunciat, es francament indignant i vendre una mentida mal intencionada.
En definitiva, crec que desprès d’això si algú tenia algun dubte, ha quedat prou clar on son els arguments, i on els sentiments com els d’en Burniol, legítims, però que no podem pagar tot un poble que vol viure en llibertat i decidint el seu futur.
.

CONTRA EL DRET A LA VIDA

Alguns fet les últimes hores marquen clarament el tarannà espanyol, amb les declaracions del President Rajoy, afirmant que una majoria de catalans vol seguir sent espanyols, això sí sense escoltar la societat catalana i molt menys autoritzar una consulta per sortir de dubtes. Per altra banda al Congreso a Madrid, els populars autoritzen per pura tàctica electoral l’admissió a tràmit per la dació de pagament de les hipoteques, quan pel matí defensaven el contrari, cosa que els dos últims suïcidis  ahir mateix de dos desnonats van canviar, cosa que naturalment no vol dir que l’aprovin, i segurament deixaran el milió i mig de signatures amb un pam de nas, i una operació estètica del tema perquè tot quedi més o menys igual. Per últim la intervenció de Toni Cantó per part d’UPyD sobre la ILP dels toros que adjunto, negant qualsevol dret als animals, que això es el que els diferencia dels humans, de fet jo em pensava que era la capacitat de pensar, però amb exemples com aquest veig que clarament m’equivocava. Per cert el PSC que es va abstenir va tornar a mostrar el seu nul respecte per una llei aprovada al Parlament català que prohibeix aquesta tortura animal en el nostre territori, cosa que tampoc hauria de sorprendre gaire. Es difícil de creure, però el vídeo es real, i el personatge existeix.

CORRUPCIÓ DEL SISTEMA: SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA

Aquests dies sentim part de la societat, i sobretot veus interessades que sempre n’hi ha, que aprofitant tots els casos de corrupció existents, i tota la disbauxa que dia si i dia també anem descobrint d’un sistema nefast i podrit per tots els costats, i això ho lliguen per amagar el debat de la independència, i intentar deixar en segon pla com una nosa i un tema menor. Crec que precisament es al contrari, i cal explicar-ho, alhora que ser un nou revulsiu per accelerar aquest procés.

Efectivament, es van acumulant per tots els racons la sensació de brutícia total que esquitxa tothom, i per dir-ho clar “no hi ha un pam de net”. Fins hi tot ja comencem a veure culebrots esperpèntics, com la sembla ser espionatge per part del PSC, concretament de José Zaragoza  a Sanchez Camacho i l’ex núvia de Jordi Pujol fill en un restaurant a Barcelona. De fet, i presumptament, uns van fer una escolta il·legal i la popular va amagar informació sobre aquest cas, que cada dia sembla més delirant. Esclar que l’exemple de la ministra alemanya dimitint per haver plagiat la seva tesi doctoral queda lluny molt lluny.
Realment amb aquest darrer exemple, i la llarga llista de casos que tots sabem amb noms que a vegades recorden aquells còmics de “Mortadelo i Filemon”, però en aquest cas amb la crua realitat al capdavant. Aquesta percepció interessada que s’ha de reformar tot de dalt a baix, i que la ciutadania sense falta raons cada cop més s’allunya dels polítics, te una lectura perversa i interessada, ja que un cop engegat el ventilador, i haver d’amagar-nos sota la taula per no veure’ns esquitxats de merda, amb un sistema hereu del franquisme, i que demostra que poques coses han canviat a la Espanya teòricament democràtica, i en el fons sense gaires canvis importants. Tots sabem que moure tot el sistema es extremadament complicat, costos, i amb tants interessos que difícilment es pot fer realitat, més enllà de cortines de fum per apaivagar el temporal, i seguir amb tota naturalitat com si res hagués passat. Es clar que des del govern al principal partit de l’oposició els interessos son tant grans que ningú aixecarà les catifes, més enllà d’operacions cosmètiques. En definitiva cal mirar més enllà i veure la solució, com recuperar un vertader sistema democràtic i participatiu, i uns partits que obeeixin unes lleis més semblants al nord d’Europa que a repúbliques bananeres. Es clar que Catalunya ho te al davant del nas, en forma d’Estat propi, i alliberar-se d’aquesta espanyolització en tots els sentits que han deixat aquell fals oasi català amb un niu més amb ferum a corrupció. La independència no eliminarà la corrupció per si sola, com tampoc ho fa arreu del món, però començarà amb el comptador a zero, i amb un estat de dret i lleis noves que si podem modelar i fer nostres, per evitar aquests casos i mirar molt cap al nord com a referent, alhora eliminarem el miratge que hem estat o ens han fet creure que vivim en bona part del període autonòmic, i que tant sols era això, un miratge. La realitat s’imposarà i la regeneració política no seran retocs, sinó una gran realitat, ja que d’entrada segurament podrà ser poc vistosa, però haver d’exercir la política amb poder real i responsabilitats que dins Espanya evidentment mai hem tingut, farà que les persones preparades i valides aniran endavant, i aquells que tots coneixem sense ofici ni benefici poc a poc aniran quedant al costat per voluntat pròpia o inèrcia sense pausa, per altra banda la limitació de mandats i les noves perspectives amb política de veritat, faran recuperar aquella cultura de l’esforç, i aquell tarannà nostre abandonat que poc te a veure amb l’espanyol.
En definitiva, en un cistell de pomes podrides, es molt més senzill agafar un nou cistell i emplenar-lo de fruita sense tares, que remenar entre el podrit per aprofitar alguna cosa bona, crec que es força clar, i sobretot no caure en la demagògia, ja que la independència no eliminarà la corrupció, però es la única via per intentar el seu control, i fer net com reclamava el President Mas.
 

ELS PARANYS DEL SISTEMA

El sistema polític espanyol, està carregat de paranys per fer veure coses que realment no son, i crear un miratge de simple fullaraca. Les ILP en son un bon exemple, venudes com la possibilitat de que la societat pugui presentar les seves propostes als seus representants amb la quantitat gens menyspreable de mi milió de signatures, i que alhora de la veritat cauen al pou del sistema, on nomes la política interessada de Populars i Socialistes marca l’agènda espanyola, com molt be diu en Vicent Sanchís, si ens fixem en les últimes, no interessa que la comunitat catalano parlant resti unida per mitjans televisius, ja que això reforçaria els seus lligams i la seva llengua comuna, rebutjada. Ara veiem la dació de pagament, i on veurem com els interessos bancàris i les seves servituds polítiques passaran per davant d’aquest drama humà, i ens voldran vendre una sol·lució que tots sabem es paper mullat per resoldre el vertader problema i no creat precisament per aquesta part de la societat, rebutjada, i la tercera, la de declarar la tortura animal be d’interés cultural, aquesta si, es prioritària per reafirmar que tots tenim la mateixa cultura i el mateix pensament, acceptada. Com diu aquell, feta la llei, feta la trampa, i el nostre propi estat, se’ns dubte ha de millorar aquests mecanismes de participació per acostar-se a una democràcia real.

 

Iniciativa (?) legislativa (?) popular (!)

Diuen els grans partits polítics que són sensibles a una reforma del sistema que l’humanitzi i el democratitzi més. Tot i que aquesta voluntat de millorar el sistema sempre es fa més des de l’oposició que no pas des del govern. Per això, el PP i el PSOE s’alternen en la sensibilitat. Paren orelles des de la trinxera i les tanquen quan ocupen palaus.

Però les formes són les formes, i la llei ha previst un sistema perquè “el poble” faci sentir la seva veu. Més enllà de les eleccions, si cinc-cents mil legislats són capaços de fer pinya en una demanda concreta, els legisladors tenen l’obligació de fer-los un cert cas. Se’n diu, d’això, iniciativa legislativa popular.

Feta la llei, feta la trampa. Mig milió de contribuents poden presentar una proposta i 176 diputats la poden rebutjar. Com que aquestes senyories representen la majoria del poble espanyol, que, segons la Constitució, és subjecte de sobirania, això és lògic. A més de lògic, seria sensat i democràtic si aquests 176 diputats juguessin net. Sovint, no ho fan. Per això una iniciativa legislativa popular té possibilitats de convertir-se en llei si agrada ala majoria del Congrés i és fullaraca si els desagrada.

Reunir mig milió de signatures no és una broma. Suposa un esforç humà i econòmic remarcable. Per això, menystenir-lo torna a deixar en evidència el model polític que ens regeix. Partit Popular i PSOE el menystenen. Si algú en té cap dubte, només ha de mirar quines d’aquestes iniciatives han prosperat en tres dècades de democràcia. O atenir-se al present.

En el present immediat se n’han presentat tres, d’iniciatives. La primera proposa que entre “comunitats autònomes que comparteixen una mateixa llengua” les emissions de televisió no quedin tallades per fronteres administratives. El Congrés no la va voler considerar. La segona demana que les hipoteques siguin satisfetes per la dació en pagament. Atenció a la jugada, que és ben previsible. La tercera exigeix que la “fiesta nacional” tingui rang de Bé d’Interès Cultural, una consideració que permetria que a la Monumental de Barcelona es tornessin a matar toros. Aquesta prosperarà. Ben segur. I especificarà un concepte pervers d’ampliació de la democràcia representativa. Iniciativa? Legislativa? Popular! És a dir, del PP. I desgràcies.

Vicent Sanchis

LA DECLARACIÓ INCONSTITUCIONAL, JA HO SABIEM, I QUE

 

La vicepresidenta espanyola ens confirma que a l’espera de l’informe previ del Consell d’Estat, ja tenen l’aval de l’advocat de l’Estat per portar la Declaració de Sobirania catalana al Tribunal Constitucional, cosa que la deixarà suspesa. De fet han passat de considerar paper mullat i tràmit sense importància aquesta Declaració aprovada al Parlament a fer aquest pas, ja que diuen obre un proces que podria anar més enllà, i que sota la seva intolerància i manca de democràcia preveuen aturar amb aquesta tàctica repressiva, sense pensar que qualsevol intent de qüestionar la sobirania tots sabem que segons la legalitat espanyola es prohibit, però precisament per això el context ha canviat, i el proces democràtic seguirà amb la Constitució espanyola a favor o en contra.

 

El govern espanyol segueix la seva lluita contra la democràcia i el dret a decidir del poble català, i portarà el text català al Tribunal donant fe de la distancia entre Espanya i el Regne Unit. L’Advocat de l’Estat conclou que l’acord vulnera la Constitució concretament on diu que la sobirania resideix al poble espanyol, i la que parla de la indissoluble unitat d’Espanya. També perquè produeix efectes jurídics extres ja que promou que els poders catalans vagin a una finalitat inconstitucional, ja que identifica el poble català com a subjecte polític i jurídic, i això canvia la seva condició i capacitats que no son reconegudes en la seva autonomia, alhora adverteix que actuarà igual contra qualsevol actuació del Parlament que vulneri la Constitució.

Realment, aquesta decisió espanyola, no per esperada, no deixar de ser sorprenent, ja que un estat dins la Unió Europea, i amb una teòrica democràcia de més de 30 anys, actua com qualsevol vulgar dictadura amb la intolerància i la imposició com a bandera. Primer per malbaratar els diners públics amb informes que tothom ja podia saber abans de fer-se, i que ara continuara amb la comèdia del Consell d’Estat, per arribar a un Tribunal Constitucional, tot sigui dit, totalment deslegitimat per la seva politització, i actuant com un tercer poder per donar força al caràcter antidemocràtic espanyol. En segon lloc, cal dir que tots sabem que encetar el procés cap a l’Estat propi, evidentment no hi cap dins la Constitució, i per tant segons la legalitat espanyola es il·legal. El que encara no saben o no volen saber, es que aquest procés es basa en la democràcia i la participació ciutadana, i que el desitjable seria seguir la legalitat espanyola, però com la porta es tancada a pany i forrellat, queda en evidència aquelles paraules del govern espanyol en referència al País Basc “que en democràcia es pot defensar qualsevol idea”, mentida, no es veritat, i el nostre exemple així ho deixa clar. La Constitució es com una mena de presó per segons quines aspiracions, per molt pacifiques i democràtiques que siguin, i per tant un cop començat, cap Tribunal aturarà la voluntat popular engegada. Senzillament perquè les lleis son per servir les persones i no a l’inrevés, i la sentència simplement serà ignorada ja que no te cap força jurídica en un context democràtic i de voluntat del poble de Catalunya i el seu Parlament. La indissoluble unitat per gracia divina que dicta les taules de la llei a mode d’amenaça, no han de ser cap fre pel poble català, son una simple mesura de coartació de les llibertats col·lectives i individuals, que nomes depèn d’aquests que siguin efectives o no. Poden portar totes i cadascuna de les lleis del Parlament als seus Tribunals,que això ja no ens ha d’afectar el més mínim, si ho fes, ja no caldria haver començat el nostre camí, per tant no tindria sentit. Crec que ha arribat l’hora de fixar-nos amb nosaltres mateixos, i deixar ja aquest sistema pervers espanyol amb les seves dèries que encara en seran moltes més.

En definitiva, no es pot perdre ni un minut més de son, amb l’actitud d’un Estat amb clares mancances democràtiques, i amb un estat de dret totalment esbiaixat i fet a la mida per no deixar cap espai a la llibertat i a la justícia.

SEMPRE ES DISCULPEN ELS MATEIXOS

Aquest vídeo que podeu veure en aquest post, es va emetre a TV3 en el programa d’esports que presenta Xavier Valls, i que comparava les entrades brutals que rep Messi a cada partit contra el R. Madrid amb els animals que hi veureu. Naturalment des de la Caverna espanyola ja han posat el crit al cel, i el club madrileny ja ha anunciat querella contra el programa, amb la petició de perdó ja expressada pel presentador. Crec que més enllà que la comparació fos afortunada o no, que uns programes espanyols que dia si i dia també insulten al Barça i per afegitó molt sovint a Catalunya sense cap vergonya ara es facin els ofesos amb un vídeo que mostra la realitat dels enfrontaments entre els dos equips i les tàctiques que utilitzen des de Madrid per intentar frenar la creativitat, millor joc i millor èquip que es el Barça. Es una realitat que en qualsevol altre Estat seria admesa per tothom i es sancionaria aquesta violència gratuïta que aquí es permet. Es indignant veure com uns tenen bula per dir tot, i altres han de demanar perdó gairebé per existir.

AJUNTAMENTS I PARLAMENT: PAPER MULLAT

Des de l’Estat espanyol ens volen deixar molt clara que les funcions del Parlament català, i de la majoria d’Ajuntaments son merament testimonials, i sense cap efecte real, una caricatura sense vergonya. Les denuncies a Girona per la seva declaració de territori català lliure i sobirà per part de Llanos de Luna, la recentralització i lluita contra el català de la nova llei d’Educació, o la futura aprovació al Congrés dels toros com a Bé d’interès cultural, que deixarà sense efecte la normativa catalana. Com deia unes institucions i una democràcia de fireta que ja no te sortida.

En Carles Puigdemont, alcalde de Girona dona amb el clau, i amb referència a la delegada del Govern espanyola es pregunta el sentit de la seva existència per les seves denuncies ridícules, i utilitzant recursos públics per perseguir idees i opinions. Insta a Llanos a fer costat als ciutadans, i demanar al govern espanyol acabar les infrastructures compromeses. Deixant aquesta despesa jurídica que encara que aconseguís declarar nul la votació del consistori, no pot explicar als ciutadans quin benefici en poden treure. De fet altres poblacions que han seguit les mateixes mocions ja reben les querelles de l’Estat que titllen de surrealistes. Per altra banda, la nova llei Wert que vol acabar amb els trets diferencials de Catalunya, i amb l’objectiu de recentralització i homogeneització del sistema educatiu, sent una ofensiva competencial, i un atac frontal a la nostra llengua, com ha dit la consellera Rigau, cal creure amb el procés cap a l’Estat propi, perquè aberracions com aquestes no ens afectin mai. Per últim el Congrés a consideració d’una ILP declararà els toros Bé d’Interès cultural, i així calculen que el mes de setembre quedarà sense efecte la prohibició del Parlament català, què seria derogada en benefici de la nova llei estatal.
Realment, que la democràcia espanyola es de fireta, i que les autonomies son simples cortines de fum sense cap efecte pràctic, sona dur, però els fets crec que ho deixen ben clar, i un cop començat el procés cap al nostre Estat propi s’han vist amb tota la seva cruesa. Estatuts i competències son totalment transparents, i sempre a disposició de l’Estat, uns Parlaments o Ajuntaments sense capacitat ni validesa per aprovar o decidir temes, ni que sigui amb tota la legitimitat democràtica existent. La delegada del Govern com si de la millor de les Dictadures es tractés, segueix perseguint acords dels consistoris per simple qüestió ideològica, i malbaratant diners de tots nosaltres per querelles judicials sense sentit, i per la simple obsessió malaltissa d’aquesta senyora que encara viu amb blanc i negre i sense cap respecte a les institucions, com diuen molt bé, surrealista. Per altra banda com diu Rigau, ens hem de creure amb el procés cap a l’Estat propi, sinó volem veure la nostra llengua definitivament arraconada, i la nostra identitat ferida de mort. Esta molt clar que dins l’Estat només hi te cabuda una sola identitat, llengua i manera de pensar, no hi ha altra via. Un altre cas simptomàtic son les curses de toros, una llei votada al Parlament, i que finalment pot quedar en un no res per aquesta nova normativa al Congressos, o sigui el Parlament de la Srta. Pepis en versió moderna, ja que com es pot comprovar no te cap  autoritat, ni legalitat amb les lleis aprovades, tot un gran respecte a la democràcia per part espanyola. Alhora cal dir que declarar bé d’interès cultural una barbaritat sanguinària, i tortura animal diu molt del tarannà espanyol que no s’adapta als temps que vivim, on aberracions així ja han quedat desterrades.
En definitiva, no es pot perdre temps, ja que els atacs son constants i no s’aturaran, som massa diferents, i no ens volen al seu costat, sinó sota seu, i això no ho podem permetre.
 

ALGÚ ENCARA ES PREGUNTA, PERQUÈ VOLEM MARXAR?

Alhora que Catalunya no pot complir el dèficit exigit pel govern espanyol, i te que retallar sense parar el seu estat del benestar, pidolant cada mes, per simplement fer front els pagaments immediats, comunitats com Extremadura no sembla que visquin en el mateix context de crisi i austeritat, ja que el seu President ha anunciat un pla d’autoocupació amb unes xifres que son una burla més al nostre espoliat i castigat territori, encara més quan son anunciades sense cap rubor i vergonya, i alguns encara es pregunten perquè volem marxar.

Efectivament el govern de Monago pagarà 7500 euros als aturats de llarga duració que es posin a treballar en la seva pròpia activitat empresarial, dones joves de menys de trenta anys i discapacitats. També ofereix préstecs de fins 30000 euros per autònoms amb dificultats, i ajudes de 5000 euros a la resta d’aturats. De fet des del Govern a Madrid es nega la flexibilització de condicions d’austeritat per les autonomies amb l’argument de la coherència a nivell dels mercats,  cosa que principalment afecta Catalunya, i el seu espoli fiscal per decret, que ja li suposarà una nova retallada de 4000 milions d’euros pels catalans. Sembla ser que no afecta Extremadura, amb aquest pla amb 25 milions d’euros de dotació anuals, que sumaria a la subvenció de quotes de la Seguretat Social, i que volen siguin mesures compatibles amb les de l’Estat pels mateixos temes.
Realment es una presa de pel indignant i de grans proporcions, un tracte tant desfavorable i agressiu amb ciutadans de primera i de segona categoria, es difícil de comparar a la resta del món civilitzat. Un territori amb un espoli de 20 mil milions anuals a fons perdut, discriminat amb inversions cada any, i en qualsevol projecte que porti a la seva mirada cap Europa, i el seu desenvolupament, i alhora amb un total impagament dels deutes que per llei son incomplets amb total impunitat, i que només amb una part d’ells no caldria fer les retallades brutals als pobres ciutadans catalans que evidentment gens preocupen a l’Estat. En aquest context trobem Extremadura, una de les principals beneficiades d’aquest espoli català sistemàtic, i que amb una comunitat amb un índex de funcionariat elevadissim, i baixa activitat industrial ,es pot permetre aquestes ajudes, jo diria immorals tenint en compte les circumstàncies, i encara més quan des del Govern Central a Madrid es parla de respectar la coherència de l’austeritat del moment per generar confiança als mercats, cosa que sembla només esta anomenat per Catalunya, i qualsevol petita despesa, com les famoses ambaixades amb un pressupost ridícul, que son posades als altars del malbaratament, i mentrestant aquestes quantitats milionàries extremenyes son assumides amb normalitat, i anunciades per un President que ja hem sentit moltes vegades parlar de Catalunya amb termes d’insolidaritat i menyspreu, quan son la seva principal font del seu estat del benestar. 
Es una prova més de que la crisi no es igual per tothom, i les regles de l’Estat espanyol tampoc, per una banda els ciutadans de segona i amb una finalitat molt concreta com Catalunya, i per altra, altres ciutadans d’altres territoris acostumats a viure de rendes i amb la cultura de la subvenció, gràcies a la generositat imposada sense límits a altres territoris. De fet aquesta burla a la ciutadania catalana, pocs s’atreveixen a denunciar-la, i res te a veure amb la població, i si amb els seus governants, suposo que la dignitat es una arma que hem de recuperar urgentment per aconseguir ser un nou Estat.

EL CERCLE D?ECONÒMIA I EL SEU DIÀLEG

La nota feta pública del cercle amb en Josep Piqué com a President delata la por al canvi de tendència, i encara que anomenant de passada el nostre dret a decidir sempre sota la legalitat espanyola, o sigui que simplement no existeix, s’encomana al diàleg sense confrontació entre Catalunya i Espanya, una versió del que s’ha fet sempre, on un dirigeix i l’altra accepta fent veure que alguna cosa hi te a veure, quan tots sabem que la situació ha donat un tomb, i malauradament pel Cercle caldrà que s’adaptin amb naturalitat a la nova situació que inevitablement es un xoc de trens, com no podia ser d’altra manera.

 

La nota com deia, considera inacceptable la manca de diàleg polític entre Catalunya i Espanya i el reclamen, alhora que res diuen, ni mostren cap indignació per l’espoli fiscal, els incompliments de l’Estat o l’ofec premeditat de la nostra econòmia. Parlen d’evitar un deteriorament polític, social i econòmic cap on ens dirigim, fent el joc a aquests lobbys econòmics que viuen de la dependència, i que desesperadament volen impedir el clam de la societat en benefici propi, de fet com han fet sempre. Ens diuen que nomes amb una gran majoria de la societat catalana, representada pels seus partits, es pot arribar a un nou marc de relació política entre Catalunya i Espanya, amb una consulta dins el marc legal i no es pot plantejar com un punt de partida, ni d’arribada. Per últim l’acord CIU amb ERC pot no donar estabilitat que consideren clau en aquest moment.

 

Realment, fer una crida ara al diàleg, quan des de fa tants anys no han tingut cap compassió de la situació catalana i han girat el cap cap un altre costat amb tots els greuges constants que hem patit i que ens han abocat aquesta situació on ens trobem, cal molt de cinisme. No hi ha una engruna de crítica al tracte rebut per part de l’Estat i que ha afectat greument la línia de flotació, però esclar ha donat sucosos beneficis personals pels que viuen de la dependència. Ens dirigim a un deteriorament que precisament nomes es pot solucionar amb la creació del nostre propi Estat, i el dret a decidir de la societat pel seu futur tal com ha reclamat la societat a partir de l’11 de setembre, per cert que tampoc esmenta aquest document, es veu que un 20 % d’un territori surti al carrer reclamant una cosa molt concreta no es notícia pel Cercle. El procés segueix avançant, i aquests lobbys econòmics es neguen a acceptar la realitat no adaptant el seu discurs als nous temps i la nova situació que vivim on ja res tornarà a ser igual. De fet ja hi ha una majoria social i també un mandat als partits que representen la majoria del Parlament, per tant, des d’aquest punt de vista cap problema. La consulta no la poden delimitar al marc legal,que en el seu imaginari es evidentment l’espanyol, sense cap altre possibilitat, perquè saben perfectament que aquest nega la possibilitat democràtica del dret a decidir pels catalans, per tant no ens podem tancar en un carreró sense sortida deliberadament com ens proposa el Cercle per no canviar res. Primer la legalitat espanyola, però desprès altres legalitats i per damunt de tot la democràcia. Per últim diu que no es pot ser punt de partida o d’arribada, en aquest punt sembla que no volen entendre que la consulta es el punt culminant del procès que ja ha començat i que no s’aturarà, es la clau de qualsevol democràcia, i per tant punt de partida sense excuses, l’arribada serà l’Estat propi que haurem de construir a partir de la decisió del poble català, i que l’haurem de fer bé.

 

En definitiva, no es podia esperar molt més d’una entitat presidida per Josep Piqué i amb una vocació de dependència pels segles dels segles sense poder sortir mai d’aquest atzucac.