ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NEGAR EL NOU CONTEXT NO TE SENTIT

Sense categoria
Les multes aplicades pel PSOE als diputats del PSC per trencar la disciplina de vot i votar a favor simplement del diàleg entre governs i al dret a decidir democràtic, també afecta a la Carme Chacon, que quedant amb terra de ningú amb la seva absència virtual, cosa que es el pitjor que pot fer un representant polític que òbvia les seves responsabilitats, i deixa als seus votants totalment marginats. Cal dir que Rajoy seguint amb el tarannà espanyol ahir també va negar qualsevol diàleg amb ETA, i només exigeix la seva dissolució. En definitiva la tàctica espanyola es negar el diàleg a tothom i posar la imposició per davant, aquesta es la democràcia que defensen i que lògicament no podem compartir, entre altres coses perquè ha deixat de ser-ho. Ajunto un article de Toni Aira que defineix perfectament el gest ni ni de la Chacón que com deia ahir hauria de ser el final de la seva carrera política en qualsevol estat normal.

La Chacón més ni-ni
Toni Aira
Barack Obama va recuperar per a la seva cerimònia de presa de possessió (la primera i la segona) un detall que John F. Kennedy va estrenar en el seu dia: la lectura d’uns versos per a l’ocasió, de la mà d’un poeta. El passat mes de gener l’elegit va ser Richard Blanco. Un dels seus pocs predecessors en aquest especial honor, en la presa de possessió de Bill Clinton l’any 1993, havia estat Maya Angelou, poetessa i activista pel drets civils. Una artista amb un munt d’altres registres, com l’actoral o el musical, que entre moltes altres ha deixat per als llibres de cites una que dimarts, en topar-me-la, em va recordar na Carme Chacón: “La gent oblidarà allò que vas dir, la gent oblidarà què vas fer, però la gent mai no oblidarà com els vas fer sentir”. Molt encertat i aplicable als aspirants a liderar, en política i en general a la vida.
Dimarts, Chacón, asseguda al seu escó del Congrés amb un posat d’explícit tedi no va votar. Simplement no ho va fer. Ni es va abstenir. Es va absentar (vitalment). Hi era però no. Allà la teníem, com absent, com vivint de forma feixuga la insuportable lleugeresa de l’ésser. I ni va votar ‘no’ a la proposta de diàleg Estat-Catalunya impulsada per CiU, ICV i ERC, ni va votar-hi que sí, com insòlitament havien decidit fer els seus companys del PSC, dels quals en va ser cap de llista fa poc més d’un any. Ni una cosa ni l’altra. Ni-ni. Com aquelles criatures que fa uns pocs anys van fer furor als mèdia com a etiqueta descriptiva d’una certa generació perduda que ni treballa ni estudia.
Dimarts Chacón va optar per la irrellevància, per la inexistència. I en un moment on una majoria de ciutadans reclamen respostes, compromís i un discurs clar als seus polítics, com fa sentir això? Com els va fer sentir ahir? Certs mots vinculats a sentiments tristos em vénen al cap: decepció, desil.lusió, desencís, prostració, impotència, estancament. Carme Chacón té un pla, però qui l’entengui que li’l compri. De moment sembla que això no passa. Ni al PSC ni al PSOE. Al PSC perquè potser comencen a entendre que el país es mou i que els partits polítics catalans que aspiren a representar-lo majoritàriament han de mirar de fer-ho al seu ritme. I al PSOE tampoc no li ho compraran perquè dimarts ni un simple ‘no’ es va atrevir Chacón a verbalitzar via vot. 
Fins i tot Rubalcaba, amb molt més passat que ella, sembla tenir més clar allò del futur com a sinònim de conquesta. Perquè els ni-nis, amb la inacció com a principal opció, no conquereixen més que sentiment de rebuig. Com a molt, de llàstima. I així no es liderar. Ni aquí, ni allà, ni enlloc. Bé potser a UPyD sí. Allà Rosa Díez i Toni Cantó, per posar-ne només dos exemples, són experts en censurar els altres des de la més absoluta inacció política, gestos i discursos més o menys afortunats a banda. Ben vist, igual aquí sí que Chacón tindria un cert camí per córrer, no?
 
 

CHACON: ADÈU A CATALUNYA I A LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria
El text presentat ahir a votació al Congreso de Madrid deia” El Congrés dels Diputats insta al Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat, a favor de possibilitar la celebració d’una consulta als ciutadans de Catalunya per decidir el seu futur”. El resultat per si algú encara no ho tenia clar, ens diu que PP i PSOE principalment no tenen cap voluntat de diàleg, i neguen la democràcia i els drets dels ciutadans catalans, els quals mantenen segrestats per sempre més, hi podríem afegir la Carme Chacon, que ahir definitivament va acomiadar-se de Catalunya, i de passada deixant clar que el seu dubtós tarannà democràtic quan es tracta dels catalans. De fet, res que no sabéssim ja, amb la notícia posítiva del desmarcat del PSC, no a favor de l’Estat propi, però si de la democràcia, cosa que hauria de ser normal en un país normal.

Grans titulars, però cap sorpresa, 60 diputats a favor i 275 en contra, el que es el mateix, un 75% dels diputats catalans a favor, cosa que esta acorde amb la societat catalana, i un 75% de la cambra espanyola en contra de cedir qualsevol dret democràtic als ciutadans catalans i un veto al diàleg, que deixa bastant inútil les properes trobades del President Mas amb Rajoy.  De fet la notícia ha estat el trencament per primer cop en unes votacions a Madrid entre els socialistes espanyols i catalans, cosa que demostra que el procés segueix ben viu i provoca adaptacions noves més ràpides o més lentes de tots els actors per no quedar fora de joc, o que la societat els passi per sobre. Es demostra que son dos realitats completament diferents, i els socialistes catalans veuen que amb la seva adscripció al costat de Populars i Ciudadanos simplement signen la seva defunció, ja que esta al costat de la xenofòbia i contra la base democràtica més elemental no pot donar gaires rèdits polítics. Aquest partit portava incorporat en el seu programa electoral el dret a decidir, i per tant, per coherència havia de votar a favor d’aquesta resolució. Els votants socialistes, argument portat per la Carme Chacon per justificar la seva no votació, i que justament ella ha traït un cop més anant en direcció contraria. Crec que amb un sistema electoral més proper on cada diputat pogués votar en consciència lliurement i prèviament explicat a aquests electors no hi hauria problema, però amb el sistema actual, defensant el simple programa electoral i avalat per declaracions de la mateixa Chacon fa pocs anys on veia perfectament normal votar diferent del PSOE, si era a favor de Catalunya, no te cap justificació, i la seva dimissió hauria de ser un fet. Es completament lícit que vulgui fer carrera a Madrid, però no volent enganyar l’electorat català que tant menysprea.
La resolució simplement parla de buscar un diàleg entre els dos governs per fer possible la consulta democràtica per decidir el nostre futur, sense donar partit per cap opció concreta, ella en canvi ens parla de ruptures, quan sap perfectament que des dels seus càrrecs ministerials s’ha caracteritzat per una vocació centralitzadora de l’Estat, sense tenir en compte les competències o drets autonòmics, en especial els catalans. Expressa clarament que no vol diàleg i no vol democràcia, exactament igual que els diputats socialistes i populars espanyols, la pregunta es que volen doncs, es bastant senzill, seguir exactament igual, uns ciutadans de segona, maltractats economicament i culturalment pels segles dels segles i sense rebre cap tipus de respecte per la nostra identitat, es a dir la nostra desaparició com a poble diferenciat, aquesta segurament si que la votaria la Carme, ja que ens diu que treballarà per unir aquest ponts de diàleg, però  a les primeres de canvi el nega.
En definitiva, la carrera de Chacon, si no ho estava ja, ha acabat a Catalunya, ha triat clarament i sense cap sorpresa es aliada de la manca de democràcia i del cop de porta a qualsevol reivindicació catalana per molt majoritària i pacífica que sigui. Adéu Carmen, i benvingut PSC.

COTARELO: LA NORMALITAT TAMBÉ EXISTEIX A ESPANYA

Sense categoria
El catedràtic de Ciència Política Ramón Cotarelo defensa ser nacionalista espanyol i estar a favor de la independència catalana en el programa “La Tuerka” de la televisió de Madrid. Carrega contra el nacionalisme de la dreta, i la fòrmula federalista poruga de l’esquerra, i es qüestiona quin es el problema per reconèixer el dret a decidir català. Afegint que la idea d’Espanya ha estat hegemonitzada i imposada al llarg de la historia, amb un fracàs per afegir-se al conjunt d’Europa. Apunta que les nacions son sentiments i no es pot obligar a ser espanyol. Alhora que la consulta serà legal o no legal en funció de la barbàrie regnant li deixi ser. Per últim parla dels canvis normals en el mapa europeu amb normalitat. Adjunto la seva intervenció com un oasi del que hauria de ser la normalitat democràtica, i que malauradament es notícia per la seva poca presència. De totes maneres a mesura el procés avanci, segurament veurem més casos com aquest, ja que per força una part espanyola ja en tindrà prou de tanta imposició antidemocràtica.

 
 
  
 

NAVARRO I LA SEVA DESORIENTACIÓ

Sense categoria
Aquests dies hem vist algunes declaracions del líder socialista que sembla que ens vol prendre el pel o que encara no s’ha fet càrrec de que el film ha canviat, i els vents bufen diferent a Catalunya. Primer renyà a Junqueras per esmentar eleccions anticipades, i pràcticament l’obliga a complir el pacte, que se li hauria de recordar es principalment per un objectiu concret. En segon lloc ens diu que la Llei de Consultes no ha de tenir com a principal objectiu un referèndum sobre la sobirania de Catalunya, ja que això te altres camins. Estem desitjosos de saber quins son aquests, de moment ningú els ha trobat encara, no serà que no existeixen.

Efectivament, Navarro es mostra preocupat per l’actitud repúblicana, amb una actuació irresponsable, perjudicant la governabilitat del país, recordant que el pacte es per complir-lo. De la mateixa manera, i sobre la teoria del joc brut espanyol sobre el dret a decidir ha convidat al President ha deixar la teoria de la conspiració, i treballar per resoldre els problemes dels catalans, instant a prioritzar la reforma del model de finançament per davant del dret a decidir. Pel que fa a la nova llei de consultes diu que ha de servir perquè els ciutadans participin en el govern i opinin sobre temes com les retallades. El futur de Catalunya es fa per altres camins, amb la negociació amb el govern espanyol i el compliment de la legalitat vigent.
Realment, sembla que ens vulgui vendre una situació que ja coneixíem, però que per desgracia per ell ha canviat i molt, i no sembla que es vulgui adaptar a ella. El pacte de governabilitat te un objectiu prioritari com es la consulta per decidir el nostre futur com a poble, i per tant el que allunyi aquest objectiu expressat als programes electorals, al carrer amb la manifestació de l’11 de setembre, i en el document de governabilitat, deixa aquest sense efecte, i s’ha de denunciar amb eleccions o no. Per tant recordo que el pacte com be diu s’ha de complir, però amb tota la lletra, això ho hauria de saber prou be. No avala la teoria del joc brut, quan deixant de banda la condemna total de la corrupció, veiem exemples cada dia d’aquest joc macabre espanyol amb una finalitat com es aturar el procés sobiranista i dividir la nostra societat, per tant no es pot deixar de denunciar. De fet el procés cap a l’Estat propi no es un capritx, i precisament es la via per solucionar o intentar solucionar els problemes dels catalans. No es pot reformar cap model de finançament, sense el nostre propi estat. Ja es va rebre la porta al nas amb el pacte fiscal i qualsevol modificació necessita l’autorització de qui vertaderament te el poder per fer i desfer, això no es cap pacte. Per tant el dret a decidir es la prioritat absoluta per poder ger la gestió dels nostres recursos. Ens diu que la llei de consultes pot preguntar per les retallades, i no pel nostre futur, es curiós, nomes es pot preguntar pel que li interessa al Sr. Navarro, amb un menyspreu absolut a la democràcia, i perquè no dir-ho una gran demagògia, ja que les retallades van immensament lligades amb poder assolir un estat propi o no. No es pot dir mitges veritats o mitges mentides. Diu que el futur es fa per la legalitat espanyola, i amb diàleg amb Espanya, quan sap perfectament que una i altra cosa tenen tancada la porta a Catalunya. Ja n’hi ha prou d’enganyar a la gent. A l’altre costat nomes hi ha apel·lacions a la sagrada Constitució per retallar-nos els nostres drets i deixar la democràcia com a secundària.
En definitiva, una gran desorientació interessada que en el nou context de Catalunya ja no te cabuda, i faria be de pensar que amb el nostre nou estat quin futur li espera al seu partit amb posicions com la seva, es pot defensar tot, però no anar en contra el dret de decidir de tot un poble lliurement.

ANIVERSARI DEL 23 F AMB TOT PER RESOLDRE

Sense categoria

Avui fa 32 anys de l’intent de cop d’estat a l’Estat Espanyol, i com tota la democràcia espanyola segueixen totes les incògnites, i amb la cada vegada més clara falsa transició d’aquells que “lo tenian todo atado y bien atado”. En aquest episodi que posteriorment ens va portar per exemple la LOAPA i “el cafè para todos”, com sempre he dit, no crec en les casualitats. Us adjunto un text públicat en el bloc del polític basc Iñaki Anasagasti, que veritat o mentida, no crec que s’allunyi massa de la realitat i la implicació del Borbó en aquests fets, que posteriorment van ser aprofitats per fer-lo passar com un heroi, una nova manipulació de la història de la qual ja estem acostumats al llarg del temps, i que dona idea de l’Estat del qual i sortosament marxàrem per iniciar la nostra pròpia aventura.

RECUERDOS DE SABINO FERNÁNDEZ CAMPO. LO QUE PASÓ DE VERDAD EL 23 F

¡PÁSALO!  IÑAKI ANASAGASTI

Aquella mañana llegué algo tarde a “Río Frío” (1) y Don Sabino ya estaba allí, en la mesa habitual donde nos sentábamos los sábados y con vistas a la plaza de Colón. Tenía un café delante, un vaso de agua, y ojeaba los periódicos del día. Nada más saludarnos me senté y casi sin mediar más palabras sacó unos folios doblados del bolsillo interior de su chaqueta y me dijo:

Ten, este es uno de los “Recuerdos” que estoy escribiendo. Lo escribí anoche casi de un tirón. Quiero que lo leas aquí y ahora y me des tu opinión.

193.13

Yo cogí aquellos folios y me puse a leer con verdadero interés. Reproduzco aquí las notas que allí mismo tomé a vuelapluma y cuando él me lo autorizó, pues no quiso dejármelos ni para sacar fotocopias. Los folios estaban escritos de su puño y letra. Y recordaré siempre su bella letra.

“Aquella tarde, la tarde del 23 de febrero de 1981, yo estaba en mi despacho revisando papeles, como casi todas las tardes, cuando de pronto irrumpió sin ni siquiera llamar a la puerta, Fernando Gutiérrez* y casi gritando me dijo:

¡Sabino, rápido, conecta la radio!

Inmediatamente conecté la radio y ambos escuchamos con asombro lo que todos los españoles: los gritos de Tejero y los tiros… y sentí como un latigazo en todo mi cuerpo. Debí ponerme blanco en segundos y sin pensarlo di un salto y me fui directo al despacho del Rey.

Cuando entré, tampoco yo llamé a la puerta, vi que el Rey y la Reina ya estaban pegados a la radio y escuchando atentamente. Eso sí, tranquilos.

– ¡Señor!, ¿qué está pasando en el Congreso?

– Sabino, por favor, no te alteres. ¡Estás pálido!

– ¡Señor, si ha habido tiros!.

– Lo sé, yo también lo he oído.

– Majestad, esto es muy grave. ¡Puede haber muertos!

– Tranquilo, hombre, tranquilo. No hay que perder la calma en situaciones difíciles. Ponte en contacto rápido con Seguridad y entérate de lo que está pasando.

– Señor, por si acaso voy a dar instrucciones para reforzar la seguridad del Palacio.

– Sí, me parece bien. ¡Hazlo!

La Reina no había dicho nada, aunque su cara era un poema. Pero, cuando fui a salir sonó el teléfono y el Rey, mientras lo cogía, me pidió que esperase.

Entonces Su Majestad, ya al teléfono, dijo muy alterado:

– ¡Alfonso!, ¿qué pasa? ¿Qué han sido esos tiros?

– …¿?

– Naturalmente yo no escuché bien las palabras del otro lado del teléfono ni me enteraría salvo por las respuestas del Rey.

– ¡Qué coño es eso de intimidación! ¡Eso no estaba previsto! ¡Quiero saber urgentemente lo que está pasando ahora mismo allí.

– … ¿?

– Sí, entérate de todo y te vienes urgente a la Zarzuela

– … ¿?

– En ese momento y con señas le hice saber al Rey que pospusiese su respuesta. Entonces Su Majestad dijo:

– Alfonso, déjame unos minutos y me llamas después (y colgó el teléfono).

– ¿Qué pasa, Sabino?

– Señor, no sé lo que pasa, pero pienso que el General Armada debe quedarse en su puesto.

– ¿Por qué?

– Señor, en plena batalla un jefe no puede abandonar su puesto. Sería un disparate.

– Pero, es que necesito saber lo que ha pasado. Los tiros no estaban previstos.

– Señor, no lo entiendo.

– Sí, Sabino, perdona (y el rey volvió a su control habitual). Después te lo explicaré. Bueno, tal vez tengas razón. Le diré ahora que se quede en su puesto.

– Tiene razón Sabino –dijo la Reina.

Y entonces, no habían transcurrido ni tres minutos, volvió a sonar el teléfono y otra vez era el general Armada.

– Mira, Alfonso, hemos decidido que sigas ahí y no te muevas hasta nueva orden.

– …¿?

– Sí, ya lo sé, Alfonso, ya sé que la situación es difícil y complicada. Pero, insisto, quédate ahí, más tarde volveremos a hablar.

– Señor, me voy a mi despacho –dije entonces, asombrado como estaba-. Voy a recabar información y a dar instrucciones a Seguridad.

– Vale, está bien.

Y me volví a mi despacho, donde esperaba angustiado Fernando Gutiérrez.

– Fernando, tienes que llamar urgentemente a la televisión, a las radios y a los periódicos, para enterarte qué está pasando y que noticias tienen ellos. Venga, rápido.

Al quedarme sólo me di cuenta que mi cabeza era un volcán y cien preguntas me surgieron como centellas. ¿Qué significaba lo de “no estaba previsto”? ¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada? ¿Qué era aquello? ¿Era la acción individual del loco Tejero? ¿Era un Golpe de Estado? ¿Era la cabeza de puente de otra cosa mucho más seria?… ¡Y las dudas inundaron mi cabeza! ¡Dios, la situación apenas si me dejaba pensar!. Así que cogí el teléfono y llamé al teléfono especial que tenía del Congreso para hablar con la persona de la CASA que habíamos destacado aquella tarde para tener información directa. Pregunté, al descolgarlo alguien al otro lado, por el hombre de confianza que tenía allí destacado porque no estaba. Pero la persona que lo cogió me adelantó, muy nerviosa, lo que había pasado y lo que estaba pasando, y una cosa me produjo tal impacto que casi me tumba. Que Tejero había dicho que aquello lo hacía ¡¡EN NOMBRE DEL REY!!. Eso me nubló hasta la vista y hasta mi corazón empezó a latir peligrosamente. ¿En nombre del Rey? ¿Qué está pasando aquí? Entonces llamé también a mi amigo Lacaci, el Capitán General de Madrid, y comprobé que estaba tan desorientado y desconcertado como yo. El hombre estaba intentando saber con exactitud lo que estaba pasando en la Brunete. Quedamos en hablarnos después y estar en permanente contacto, porque era fundamental saber lo que iba a hacer la Acorazada.

Y otra vez me fui a ver al Rey. Entré en el despacho y Su Majestad estaba hablando por teléfono y a su interlocutor, que no era otro que el General Armada, le decía:

– Alfonso, si es verdad que ese loco ha entrado en el Congreso en nombre del Rey hay que desmentirlo urgentemente y quiero saber con urgencia –y el Rey casi gritó- por qué ha dicho Tejero semejante cosa.

– Y sin más colgó el teléfono. Yo me acerqué y sin sentarme, de pie (allí sentada seguía la Reina).

– Señor, veo que ya lo sabe. Eso es muy grave.

– Sí, Sabino, la cosa es grave. Creo que debemos autorizar a Armada a que venga a la Zarzuela y nos explique detalladamente lo que está pasando, porque creo que aquí están pasando cosas que no estaban previstas.

– ¿Cosas que no estaban previstas? ¿A qué se refiere Su Majestad?

– Bueno, es un decir (pero, por primera vez noté cierto nerviosismo en el Rey, como si quisiera ocultarme algo)

– Pues, Señor, sigo pensando que el General Armada debe quedarse en su puesto. Señor, creo que es urgente que Su Majestad hable directamente con los Capitanes Generales para saber qué opinan ellos y que está pasando en sus respectivas Regiones. También pienso que es urgente que Su Majestad desmienta públicamente lo que está diciendo Tejero en el Congreso. Creo que debería dirigirse a los españoles por Televisión Española.

– Muy bien, haz tú las gestiones con televisión y en cuanto termines te vienes aquí y hablamos con los Capitanes Generales.

– Así que volví a mi despacho, donde estaba supernervioso Fernando Gutiérrez, quien sin perder tiempo me dijo:

– Sabino, los militares han tomado Televisión Española y Radio Nacional.

– ¡Cómo! ¿Qué me dices?

– Me lo acaba de confirmar el propio director general*.

En ese momento sonó el teléfono. Era el General Juste que pedía hablar conmigo. Rápidamente me puse al habla.

– Juste, ¿qué pasa?

– Sabino (el general Juste y yo éramos muy amigos desde mi estancia en el Ministerio del Ejército). ¿Está el general Armada en la Zarzuela?

– No, ¿por qué me lo preguntas?

– Porque me han dicho que a estas horas el General Armada tenía que estar en la Zarzuela.

– Y eso ¿por qué? ¿Quién te ha informado de ello?

– El Comandante Pardo Zancada, que al parecer lo sabe de boca del General Milans.

– Pues, Juste, Armada no está en la Zarzuela, ni está ni se le espera.

– Gracias, Sabino, eso cambia las cosas. Gracias otra vez. Te llamaré después.

– Oye, oye, ¿por qué cambian las cosas? ¿qué cosas?

– Sabino, por favor, después te llamo.

Colgué el teléfono y mi cabeza era un hervidero. Por primera vez intuí algo sobre el General Armada, acaso por su insistencia en acudir a la Zarzuela. Mi instinto ya me puso en guardia. También que la noticia de Armada hubiese llegado a través de Milans del Bosch.

Y así, ya con “todas las moscas detrás de la oreja”, me dirigí de nuevo al despacho de Su Majestad y cuando entré me llevé la sorpresa de la noche, qué digo, la sorpresa de mi vida. Porque allí se estaba brindando. Y eso me nubló la mente y me enfureció. Así que, y ya sin protocolos, me dirigí a Su Majestad y sin pensarlo le dije mirándole de frente:

– ¡Señor!… ¿Está usted loco? Estamos al borde del precipicio y usted brindando con champán –y casi grité- ¡Señor!, ¿no se da cuenta de que la Monarquía está en peligro? ¿No se da cuenta que puede ser el final de su Reinado? ¡¡¡Recuerde lo que le pasó a su abuelo!!!

Entonces la cara del Rey cambió de color y vi como sus manos le empezaron a temblar y en voz casi inaudible mandó salir a los allí presentes, que de inmediato abandonaron el despacho. (*) Todos, menos la Reina, que tenía cara de póquer.

Una vez solos Su Majestad se vino hacia mí, y tembloroso y casi llorando, me tomó de las manos y en tono suplicante me dijo:

– ¡Sabino, por favor sálvame! ¡Sálvame, salva a la Monarquía, ahora mismo no sé lo que hago ni qué decir!

– Majestad, vamos a tranquilizarnos todos. No es el momento de pesares. Usted mismo me decía antes que no había que perder la calma en los momentos difíciles. Lo que hay que hacer es tratar de controlar la situación y para ello es fundamental hablar con los Capitanes Generales. Le advierto que la Brunete ha tomado ya Televisión Española y Radio Nacional.

– ¡Lo sabía, lo sabía! ¡Yo lo sabía!

– ¿Qué sabía, Señor?

– Lo que iba a pasar

En ese momento la Reina se levantó y sin decir nada salió del despacho. Y yo me derrumbé. Me temblaban las piernas.

Entonces el Rey se sentó en su mesa y apoyó su cabeza entre las manos. Yo me senté enfrente y esperé unos segundos antes de hablar.

– Señor, no sé lo que Su Majestad sabía, pero fuere lo que fuere, ahora lo que hay que hacer es parar esta locura. Si triunfa “eso” la Monarquía caerá como cayó la de su abuelo.

– Sí, sí, tienes razón. Por favor, habla tú con los Capitanes Generales y haz lo que puedas.

– No, Señor, con los Capitanes Generales tiene que hablar el Jefe Supremo de las Fuerzas Armadas, y ese honor le corresponde a Su Majestad.

– Sí, tienes razón… pero, no te vayas de aquí. Y allí permanecí mientras el Rey hablaba por este orden, con Jaime Milans del Bosch (III Región Militar), Guillermo Quintana Lacacci (I Región), Pedro Merry Gordon (II Región), Antonio Pascual Galmes (IV Región), Antonio Elícegui Prieto (V Región), Luis Polanco Mejorada (VI Región), Angel Capano López (VII Región), Manuel Fernández Posse (VIII Región), Antonio Delgado Álvarez (IX Región), Manuel de la Torre Pascual (Baleares), Jesús González de Yerro (Canarias) e Ignacio Alfaro Arregui, en ese momento Presidente de la Junta de Jefes de Estado Mayor (JUJEM) y Luis Arébalo Peyuz, almirante jefe del Estado Mayor de la Armada.

De lo que habló el Rey con los altos mandos del ejército hablaré en la siguiente entrega”.

– ¡¡Esto es una bomba, Sabino!!

– Ya lo sé.

– Esto lo cambia todo.

– Ya lo sé.

– Esto cambia la Historia.

– Ya lo sé… pero es la Verdad.

– ¿Sabes lo que puede suceder si esto se publica?

– No se publicará, al menos mientras yo viva.

– ¿Serán tus “Memorias”?

– No, ya sabes que yo no soy partidario de “Memorias”. Unas “Memorias” son una cosa muy seria y muy detallada. Yo prefiero llamar a esto que escribo “Recuerdos”. Un “Recuerdo” sólo te obliga a escribir lo que recuerdas.

– Pero, entiendo que esto es sólo el comienzo de lo que pasó aquella tarde-noche.

– Así es, el sábado que viene te mostraré lo que escriba estos días, si tengo ganas, porque tengo mis dudas… A veces pienso que la Historia que se ha escrito de “aquello” ya es inamovible. Además, me estoy viendo como el Prometeo encadenado.

– ¿Y eso?

– Sí, me veo encadenado a mis propias palabras y a todo lo que he venido diciendo desde 1981. Yo ayudé a crear la versión que ha pasado a la Historia y desdecirme ahora seguro que me lo echarían en cara todos. Porque bien pueden pensar que si entonces mentía, ahora también lo puedo estar haciendo. Muchos me achacarían que hablo ahora con resentimiento, por la “patada en el culo” que me dio Su Majestad el año pasado.

– No, Sabino, tu prestigio de hombre serio está fuera de toda duda y seguro que te creerán a pies juntillas. Muchos acontecimientos de la Historia han sufrido vaivenes y cambios importantes con el paso del tiempo. Lo que sí me preocupa es la postura que pueda adoptar el Monarca si tu versión de ahora se hiciera pública.

– Pues, te lo puedes imaginar.

– Es que podría ser hasta la caída de la Monarquía.

– No lo creo. Aunque muchos no lo crean España no tiene ahora mismo otra salida que la Monarquía. En eso tal vez Franco tenía razón y ¡todo estaba atado y bien atado!

– Sí, pero la imagen del Rey “salvador de la Democracia” se habrá terminado.

– Bueno, eso es verdad, pero entre la Historia, la Monarquía, el Rey o la Verdad, yo prefiero quedarme con la Verdad. Es mi conciencia. Voy a cumplir 77 años y ya estoy, como decía Baroja, en la última curva del camino. Además se lo debo a mi teniente Rubio, ya conoces la historia (2).

– Y ahí dejamos ese día la conversación. Fue entonces cuando me dijo que tomase las notas que quisiera, a sabiendas, como ya le había demostrado en muchas ocasiones que yo era una tumba.

ELS EMBOLICS DE PERE NAVARRO

Sense categoria
No deixa de ser curiós que  un republicà convençut, demani abdicació del Rei per substituir-lo pel Príncep, de debò creu que això preocupa a la gent a Catalunya, com es pot fer l’orni a les posteriors entrevistes, si al cap de dues hores el PSOE ja treia nota de premsa criticant les seves declaracions, no se sent desautoritzat, no creu que hauria d’haver consensuat amb el seu partit aquesta proposta abans de sortir i disparar sense sentit. Realment es molt trist les justificacions en nom d’una renovació democràtica espanyola que diu reclama la ciutadania, quan fa quatre dies va votar en contra del dret a decidir de la gent, encara que sigui una reclamació majoritària, quin tipus de reforma vol que no inclou defensar la democràcia. Realment el grau de mediocritat i desorientació d’aquest partit que te com a màxima preocupació votar sempre al costat  del PSOE, i molts cops contra els nostres interessos, i anar contracorrent defensant una submissió sense sentit, i un criteri democràtic devaluat que nega els drets dels catalans. Us adjunto article d’en Toni Aira que crec ho defineix perfectament.

Pere, has abdicat?
Toni Aira
Transcorria ahir el Debat de Política General (anomenat pels nacionalistes espanyols com a Debate sobre Estado de la Nación) amb l’habitual previsibilitat i el pimpampum entre els dos grans, quan va Rubalcaba i es fa el federal i diu que cal reformar la Constitució per mirar de resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Ell, jacobí entre els jacobins i executor com pocs de l’amputació de l’Estatut del 2006 a Madrid. Però escoltin, ho vaig rebre bé. Que té la coartada perfecta de l’enrocament i la majoria absoluta del PP que li asseguren que això no passarà? Correcte. Però ho va dir. Tot i que per a desgràcia del seu seu projecte polític, ja prou desdibuixat i poc creïble de fàbrica, el mateix dia va Pere Navarro i li ho agraeix contraprogramant-lo amb una ocurrència sobre el rei. Diu que ha d’abdicar. Ara. I ahir, precisament.
Rajoy, si fos ràpid de reflexos i tingués una mica de punx polític autèntic (que no és el cas), li podria haver etzibat en ple debat a Rubalcaba què n’opinava ell, de l’abdicació o no del Borbó. L’hauria mort. Però no va passar. Rajoy, si no ho té escrit no ho diu. Aquesta és la justa mesura de la seva solvència com a líder. La de Rubalcaba la dóna la seva incapacitat per transmetre convicció quan busca la connexió emocional amb un món indignat que ja li ha dit que no se’l creu. I la mesura del lideratge de Navarro la dóna la seva inoportunitat.
Sobre la proposta de Navarro per l’abdicació del rei: per un dia que el PSOE li fa un gest, calia que el PSC li rebentés el debat i que el contraprogramés així? Però a més, regat curt a banda, de veritat creu Navarro que la prioritat del país (Catalunya) passa per aquí? El paper del PSC és votar amb el PSOE al Congrés en qüestions que afecten Catalunya però emetre declaracions gratuïtes de cara a la galeria per mirar de desmarcar-se’n? Vol transmetre Navarro la sensació que calla quan ha de parlar i que parla quan ha de callar?Inoportú, en aquest cas, potser és dir-ne poc.
La gesticulació buida, la que sap que es fa com a forma d’esbravament sense esperar-ne conseqüències reals, és propi de partits petits amb vocació d’irrellevància i d’agitació. En tot cas, és impropi del PSC que havíem conegut tradicionalment. Però ha passat. Des d’ahir mateix ja té resposta contundent del PSOE via un comunicat breu però on deixa clar que no està per l’abdicació del monarca. I això no ho sabia abans, el PSC? No podia haver coordinat mínimament la seva acció i/o descartar-la si sabia que es quedaria sol? Què ha passat, doncs? Potser és que Pere Navarro ha abdicat de la voluntat de liderar un partit gran i prefereix entretenir-nos agitant des d’un de crònicament minvant?

UN PROJECTE ATRACTIU?

Sense categoria
El president Mas ha instat al president espanyol davant el seu discurs al Debat nacional amb la proposta de reforma de la Constitució, a presentar un projecte atractiu per Catalunya, que inclogui el dret a decidir. De fet el tema català al Congreso ha estat marginal, i  les paraules han estat que fora de la Constitució no hi ha cap acord, ni tant sols ha esmentat el pacte fiscal, i  ha llençat la pregunta de que no es just negar als catalans la oportunitat de ser espanyols. Aquest episodi passa quan les dades del CEO sobre un referèndum per la independència, donarien un 54,7 de SI, un 20,7 de NO i 17 abstenció que crec dona idea del que vol la societat catalana.

Mas alerta de que el procés es vol avortar amb el joc brut que rebem, i emplaça a Rajoy a plantejar aquesta proposta atractiva per Catalunya, per no topar sempre amb el no habitual. Demana que ens donin opció encara que pugui no ser compartida per la societat catalana, i ha insistit que malgrat seguim tenint sentiments i projectes comuns el país ha de fer el seu camí precisament per no deixar de ser alguna cosa.  Rajoy ens diu que al marge de la Constitució no hi ha res, encara que Catalunya compti amb tots els requisits democràtics. Ha defensat la indissoluble unitat espanyola posant una barrera que tots sabem es política, ja que amb voluntat es podria traspassar les competències de referèndum a l’estil del Regne Unit. Ha reblat el clau dient que no es just negar als catalans el dret de ser espanyols i europeus. Tot això just el dia que coneixem l’enquesta del CEO sobre un possible referèndum.
Cal dir, i segons el meu parer, que la proposta del President Mas demanant un projecte atractiu per Catalunya des d’Espanya no es de rebut. No hi ha projecte interessant i rendible per nosaltres dins l’Estat espanyol, son ja 300 anys de maltractament que no han minvat amb la teòrica democràcia moderna dels últims 30, senzillament som incompatibles, només volen un pacte, que es el que ha regnat fins ara, el de la submissió i acceptació d’aquest pensament únic i aquest paper que tenim destinat dins l’Estat. Com hem comprovat aquests darrers mesos la sagrada Constitució es l’eina utilitzada contra la democràcia, quan hauria d’estar al seu servei. Els sentiments els seguiran compartint qui els tingui amb estat català o no, per tant es indiferent, el mateix que els projectes que podem fer en comú com a veïns que som. Ara bé, no es pot viure sempre de la mentida, no cal reformar la Carta Magna per fer un referèndum dins la legalitat espanyola en el nostre territori, es voluntat política amb l’exemple del Regne Unit ja esmentat, i d’aquesta no n’hi ha gens. De fet la frase que no es pot negar el dret de ser espanyols i europeus es podria acceptar, si no fos que sembla que si es pot negar el dret de ser catalans i europeus, per tant volem fugir d’imposicions, les urnes, la base de la democràcia ens donarà la solució, i serà la que la majoria de la societat decidirà en llibertat, i sense la coacció de la mateixa democràcia, una cosa insòlita. Si parlem d’aquest referèndum, un cop més veiem com l’enquesta oficial del CEO dona una majoria sobrada i a l’alça de l’opció afirmativa, un 54,7 que un cop feta sobre el global dels votants, superaria fàcilment el 70%, una cosa que no fa res més que confirmar que ja en tenim un de projecte atractiu, i es diu Estat propi.
En definitiva, apart del protocol necessari cap a l’Estat espanyol poques coses queden a parlar abans del referèndum, hem de seguir la nostra aposta per la democràcia, i decidir el més ràpidament possible el nostre futur, no esperem res de l’Estat, no entén de democràcia.
 

LES AMISTATS FORA DE LES NOSTRES FRONTERES

Sense categoria
En Marti Anglada, periodista i autor de “Quatre vies per a la independència”, un full de ruta cap a l’estat propi. El vaig conèixer amb una conferència sobre la internacionalització del nostre afer, i tant per la seva gran experiència, com pel seu coneixement de la història es una opinió a escoltar, i que provoca una reflexió. Per això vull adjuntar aquesta entrevista actual, on pot obrir els ulls a un aspecte clau perquè el nostre procès arribi a bon port. La validació internacional passa pel nostre treball intens en materia diplomàtica, sense aquest de res valdrà que ens mirem el màlic i ens tanquem amb la nostra closca. Malauradament la nostra opinió interna evidentment es cabdal, però sense la externa de poc valdrà, i com es natural l’Estat espanyol ho sap perfectament. 
  

És un dels grans periodistes d’aquest país especialitzat en informació internacional. Ha estat arreu, ha cobert conflictes per tot el món i l’ha trepitjat per explicar-nos-ho en primera persona. Prejubilat a Televisió de Catalunya, ha estudiat sobre el terreny els nous estats independents d’Europa i ens ofereix, a Quatre vies per a la independència (Pòrtic), la seva visió de com cal traçar el full de ruta de Catalunya a partir del procés d’independència de quatre estats d’Europa: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.
Per què ha escrit aquest llibre?
Quan em van prejubilar, vaig decidir que m’agradaria escriure sobre un possible full de ruta de Catalunya i vaig intentar fer una cosa sobre Itàlia. Volia posar de model un tros del nord d’Itàlia, el triangle Ticcino, Suïssa, Torí-Milà, que continuo pensant que és un model europeu important i del qual podríem aprendre molt. Però amb la gran crisi i la caiguda de Berlusconi, posar Itàlia de model no era pertinent. I amb tot això el procés sobiranista estava avançant. Faltaven mesos per a l’Onze de Setembre però hi havia un crescendo, i parlant amb gent del Centre d’Estudis Jordi Pujol em vaig decidir a parlar d’aquests països europeus que han fet un procés sobiranista. I que tenen vint anys, perquè estem parlant de països nascuts quan hi va haver la gran onada d’independències de la Unió Soviètica, del 1990 al 1993, països que fa més de vint anys que tenen la independència i que ja es pot mirar què han fet, com els ha anat. Es tractava no només d’explicar el procés d’independència, sinó d’explicar la formació del país, la formació de la consciència de poble, que varia molt a Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. Analitzo cada país per saber d’on venien i després, amb detall, el procés de quan es forma el moviment nacional de cadascun d’aquests països fins a arribar a la independència. I dedico l’altra part del llibre a explicar com els ha anat posteriorment.
El que fa és explicar-nos aquestes quatre vies a la independència per marcar com ha de ser el full de ruta de Catalunya?
Des del prefaci aquest és un llibre mirat amb ulls des de Catalunya. Si Catalunya no hagués estat en el procés en el qual està ara, no l’hauria escrit. Si hi he volgut aprofundir fins a l’últim detall de les decisions polítiques, constitucionals i jurídiques, és perquè Catalunya es troba en una cruïlla. El motiu últim del llibre és mirar què han fet els altres, mirar com els ha anat, tenir al cap les fórmules que han assajat, saber el resultat que han tingut per poder aprofitar les coses ben fetes i evitar els errors.
Per què Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia?
La primera decisió era agafar tres països, que representessin àrees geogràfiques diferents, culturalment diferents i que tinguessin en comú que fossin de l’onada d’independències del 1990-93 i que fossin tan semblants com fos possible a Catalunya: és a dir, que fossin membres de la UE i tinguessin l’euro com a moneda. Vaig escollir Estònia, un país bàltic; Eslovàquia, del centre-est, i un de l’antiga Iugoslàvia, balcànic, que és Eslovènia. Després hi vaig afegir Letònia perquè Estònia i Letònia són països bessons històricament, països luterans, i en canvi em vaig adonar que Letònia havia pres decisions diferents que Estònia i ha tingut resultats diferents. A Estònia li ha anat molt millor que a Letònia.
Hi havia el tema de la llengua.
El gran problema que han tingut estonians i letons per reconstruir l’Estat és que tenen una minoria de russos, molts nascuts a Rússia i que van emigrar a l’època soviètica, i aquesta gent és una quarta part de la població. Estem parlant d’una minoria molt important i d’un problema a resoldre, per estructurar lleis, educació, accés a la nacionalitat… Vaig buscar països que tinguessin problemes similars als de Catalunya, d’estructuració, perquè tenen minories nacionals importants. Aquest és el cas d’Estònia i Letònia, amb un 25% de russos, i Eslovàquia, que té un tros de país on són hongaresos i parlen hongarès. He agafat països que fossin rics en problemes i, per tant, variats en solucions. Perquè aquestes minories plantegen problemes lingüístics, d’accés a la nacionalitat. En aquest sentit, el més paradisíac dels quatre és Eslovènia, que és un país amb el 88% de la població de parla eslovena, un país més homogeni.
I nosaltres a qui ens assemblem? En qui ens hem de fixar?
Hem de fer el nostre camí. Els més semblants entre si, Estònia i Letònia, van fer coses molt diferents, la qual cosa vol dir que no perquè s’assemblin han de fer el mateix. El procés sobiranista és un exercici de sobirania i en aquesta mesura cadascú el fa a la seva manera. Però sí que es poden aprendre coses. La riquesa d’oferir quatre fórmules, totes diverses entre elles, fa que es pugui mirar i comparar. No hi ha un model, per això en presento quatre. Curiosament en els temes lingüístics, encara que a Catalunya la meitat de la població sigui catalanoparlant i l’altra, castellanoparlant, amb totes les barreges conseqüents que hi ha, hi ha uns vasos comunicants que només s’assemblen a Eslovènia. M’explico. A Estònia hi ha molts russos que no parlen ni entenen l’estonià. I molts estonians no entenen el rus. Per tant hi ha uns vasos incomunicants lingüístics. Això fa que el problema sigui difícilment comparable al català. I això passa també a Letònia i Eslovàquia. En canvi, Eslovènia és un país molt uniforme lingüísticament, encara que tingui immigració. Els seus immigrants provenen de Sèrbia, de Croàcia, de Bòsnia, i tots parlen llengües eslaves, amb la qual cosa aprenen immediatament l’eslovè. És un cas com el català i el castellà. Per això en aquest aspecte és molt semblant. Els problemes que es resolen de manera generosa són molt semblants als que tenim aquí, perquè són llengües amb vasos comunicants, amb facilitat d’aprenentatge i la comprensió, i això permet coses a l’ensenyament, al món universitari que en canvi entre el rus i l’estonià és molt més difícil.
Serem independents a Catalunya?
Tot això que he escrit serveix de full de ruta, però no sé si serem independents. El que sí que sé és el que han fet els altres, i puc dir que els processos sobiranistes s’assemblen molt amb un parell d’excepcions. Catalunya està en línia, però hi ha una enorme diferència: el moment històric. El moment històric és ara molt diferent. Aquests quatre països i molts d’altres es van independitzar quan el vent bufava a favor. Ara aquest vent no bufa. No estic dient que tinguem vent en contra, però el vent històric no el tenim a favor. Ara, per això no s’atura un procés sobiranista. Però hi ha coses que altres països han fet i que no veig que Catalunya faci prou. Tots aquests quatre països van jugar la carta dels amics de fora. No ens hem d’oblidar que les manifestacions per la independència d’estonians i letons estaven farcides de les banderes de cada país i de banderes dels Estats Units. Això ho van fer alguns països balcànics, també, perquè això és un senyal d’amistat, és una crida. Ens cal una acció exterior decidida i aquesta és una gran mancança nostra. Aquests països bàltics i Eslovàquia i Eslovènia tenien un peu posat als Estats Units, tenien un lobby. Catalunya no l’ha tingut. O millor dit, no el tenia fins fa un any i mig, quan la Mary Ann Newman, que és filòloga, professora a Nova York i una gran amiga de Catalunya, va crear la Fundació Ferragut, que és un lobby català als EUA. Però hauríem d’haver picat pedra molt abans, molt abans. He trobat a faltar sempre un Departament d’Exteriors a la Generalitat i una consciència que ens miren de fora i que hem de tenir amics, perquè sense amics no es va enlloc.
Amics importants.
No se n’ha de menystenir cap, d’amic, però evidentment s’ha de posar el focus en els més importants, com és el cas dels Estats Units i d’alguns països europeus, o sigui Alemanya i França, o França i Alemanya. I cuidar el Mediterrani, on ja tenim Israel i el Marroc, i jo crec que a Turquia s’hi ha de posar més l’accent. Però França i Alemanya són països clau.
Espanya ho sap, això.
Sí, és clar. El procés sobiranista català no és com l’eslovac, que va ser un trencament pactat amb els txecs. Qualsevol projecte viable no ha de topar amb una paret que es digui França ni amb una paret que es digui Alemanya. Tampoc vol dir que et vinguin a ajudar, a empènyer, però no hem de topar amb una paret. I això vol dir acció exterior, vol dir Institut Ramon Llull i una preocupació de la societat civil molt més gran. Durant les grans manifestacions a Barcelona potser no calia sortir al carrer amb banderes americanes, però sí amb l’europea. A la de l’Onze de Setembre, la grossa, n’hi havia, però n’hi hauria hagut d’haver moltes més. En llocs clau. Davant la tribuna de les televisions, alguna de les quals ho donava en directe, eren tot banderes catalanes amb una excepció: una bandera occitana. És molt respectable, però no era el moment, ja que la bandera occitana llegida des de França sembla trepitjar un ull de poll.
Aquest procés que estem engegant és molt feble encara.
No hi haurà una crisi històrica com la de la Unió Soviètica. Això passa cada 75 anys. Però el que pot haver-hi és una segona transició, que ja l’estem començant ara a flairar. Una segona transició amb tots els ets i uts a l’Estat espanyol. Del mateix calat que hi va haver amb la caiguda de la monarquia l’any 31, o amb la mort de Franco. Que se’m permeti la llicència, però aquests dies és com si es tornés a morir Franco. I dit això si s’obre una segona transició dependrà de l’habilitat nostra, de com s’aprofiten els moments històrics. Catalunya, per més contents que estiguem del nostre país, també té coses a millorar. I els polítics, en la crisi del 31, no van estar brillants. I amb la mort de Franco van estar millor, hi va haver més majories, hi havia l’Assemblea de Catalunya, però tampoc es va fer bé del tot a l’hora de negociar la Constitució perquè hi va haver divisions massa profundes. Dependrà dels nostres polítics, dels nostres dirigents i de la nostra gent. I torno a repetir: sense amics no ens en sortirem.
Per traçar el full de ruta, cal anar units?
És discutible si les forces sobiranistes han d’anar agrupades en una plataforma o agrupar-se en un parell de blocs segons afinitats. A Letònia tots els sobiranistes, que eren la immensa majoria, es van ajuntar, però després és el país que ha anat més coix. Ara tenen un partit russòfon. En canvi, els estonians van anar amb dues plataformes, sobiranistes totes dues. Una tenia molt bona relació amb els russòfons, els comunistes reformistes, i l’altra era la del món nacionalista. I van anar arrossegant tota la població i, quan van haver declarat la independència, que ho van fer els reformistes comunistes, l’antic Soviet Suprem, a continuació, va crear una assemblea paritària. I des de llavors és un dels països que tenen més consens bàsic. La fórmula de les dues plataformes, que és el cas d’Estònia i Eslovènia, tots sobiranistes, és la més adequada.
Pot ser un exemple.
Aquí tenim un parell de partits que no hi entren, tot i que les enquestes diuen que en el PP també hi ha gent que són regionalistes. Però bàsicament del món sobiranista, o millor dit del món del dret a decidir, hi ha dues ànimes: la més nacionalista i la més centreesquerra que també està pel dret a decidir. El meu consell és: ni atomitzats ni tots junts en una única plataforma. Aquesta és la lliçó del llibre. El fet que hi hagi dos pols sobiranistes o del dret a decidir, si són prou consolidats i hi ha un consens bàsic entre ells que permeti fer algunes coses juntes, no és pas el pitjor escenari.
Ens en sortirem?
No tenim el vent a favor, però hi ha molta voluntat i il·lusió. Hi ha la perspectiva d’una segona transició i ens falta gent que s’ha de preparar bé per afrontar, amb un cert consens bàsic del món del dret a decidir, les coses importants d’aquesta segona transició.
Pot ser una trampa?
Serà el que els partits que tinguin una forta majoria social al darrere vulguin. I dependrà de l’habilitat que tinguin. Que sàpiguen que l’Estat espanyol hi estarà sempre en contra.

MEMÒRIA DESTRUCTIVA

Sense categoria
El soci del Barça Vicent Pla, el mateix que va iniciar aquesta croada contra la Directiva de Joan Laporta el 2006/2007, i l’exigència d’aportar aquests avals per valor de 23 milions d’euros, sembla vol arribar fins al final. Mentrestant des de la Directiva actual hi ha un silenci que malauradament fa molt soroll, i que sembla voler retornar a uns temps dels quals ja ens havíem oblidat, i on la autodestrucció i les revenges personals eren el pa de cada dia, amb un damnificat, com es el club. En Sandro Rosell te una gran oportunitat per fer un gran gest, i demostrar que la institució te memòria, i no vol fer mal a aquells que amb els seus encerts i errades han fet aquest canvi de mentalitat per convertir un gran club, amb el més admirat i premiat del món.

Efectivament, en Pla espera que la directiva demani l’execució dels avals, si no ho farà ell mateix, ja que ho dicta la sentència del Suprem. Espera que Laporta i els set exdirectius presentin aquests avals per pròpia iniciativa per guardar la dignitat, i si no ho fan amenaça amb actuar. Diu que no lamenta els problemes econòmics que ocasionaria a més d’un dels avaladors, i recorda que quan hi van haver les mocions de censura, llavors si es van interpretar els estatuts al peu de la lletra. De fet el Suprem responsabilitza l’expresident de 63 dels 164 milions de pèrdues del 2002-03. Cal recordar que l’èquip de Laporta va arribar el 22 de juny de 2003, i va haver de tancar els comptes de Joan Gaspart i Enric Reina, cosa que va convertir els primers 8 dies fins al 30 de juny com si fos un any, un tema polèmic. La demanda es per avalar el 15% del pressupost del 2006-07, cosa que gràcies al suport de la LFP i els beneficis obtinguts les tres primeres temporades, van permetre no fer-ho.
Realment, i deixant ben clar que com totes les persones i càrrecs van tenir encerts i errades, una de cabdal pel club va ser el canvi de mentalitat de tot el barcelonisme, convertir un club depressiu i en un pou de victimisme i mala gestió il·limitada, en el millor club del món i l’orgull de tots. Amb una renovació de l’equip, i una gestió que va transformar el club de dalt a baix fins convertir-lo en referència a tot el món. Això en gran part es patrimoni d’aquesta junta de Laporta, i per damunt de legalismes i socis amb possibles interessos al darrere, o que com a mínim deixen dubtes, no podem castigar d’aquesta manera qui ha fet això. Per molts d’aquests directius, si han d’avalar aquestes quantitats tindran un gran problema, i no s’ho mereixen. De fet en aquella famosa junta també hi formava part l’actual president del Barça que sembla ha quedat al marge de tot. La directiva actual ja sabem que moltes vegades s’ha mogut amb esperit de revenja sobre la junta de Laporta amb una acció de responsabilitat sobre els socis amb abstenció cínica del President inclosa. Ara podria ser el gran moment per tancar aquestes ferides, i deixar aquest tema en res en benefici del club que navega per aigües tranquil·les ja fa uns quants anys, i no ressuscitar cap inici de divisió entre la massa blaugrana. No es pot castigar qui ja es historia del Barça, i repeteixo amb encerts i errades. Seria un exemple que seria un capital per la junta actual, i una manera de fer veure que les motivacions del soci abans esmentat no poden passar pel prejudici que podrien ocasionar al mateix club. Els estatuts son una cosa i el seny i el be del club poden ser un altra, i cal flexibilitat. Crec que la gestió desastrosa de l’era Gaspart no ha estat mai castigada, i per tant molt menys ho pot ser la era Laporta, que ens va portar a portar encara amb més orgull que mai el nostre sentiment blaugrana. De fet aquesta tendència de no valorar les persones que destaquen amb una mena d’enveja rancuniosa, es malauradament una característica que hem de mirar d’invertir com a poble, i més quan siguem un nou estat amb tot el que això comporta de maduresa.
  

RES ES CASUALITAT

Sense categoria
La quantitat de porqueria abocada sobre Catalunya  i  donada a conèixer precisament ara, no es casual, forma part d’aquesta guerra bruta que l’Estat espanyol utilitza contra el legítim procés sobiranista. Tots sabem que no som ni hem estat mai aquell oasi que ens volien vendre, i naturalment s’ha de fer net, però dona la sensació que l’únic lloc del món on hi ha corrupció i males arts es Catalunya, i això ja te un tuf que fa molta pudor. Per altra banda veiem com les retallades comencen a crear mal estar entre els socis de govern, i més sabent que aquestes son gratuïtes, es a dir nomes cobrant els deutes que l’Estat te amb Catalunya no tant sols no hi hauria retallades, fins hi tot augmentaria el pressupost, i això es molt greu.

Efectivament, si Espanya pagues els seus deutes, i ja no parlem de l’espoli fiscal que es tot un altra cosa, no caldria ni una sola retallada, i quan l’estat del benestar ja s’aprimat molt degut a aquesta circumstància, i veiem com per exemple es vol estalviar 700 milions més amb l’eliminació de paga extra als funcionaris, i altres mesures que converteixen en bona part d’aquest col·lectiu en una situació difícil, o quan veiem en centres hospitalaris plantes senceres tancades que naturalment afecten l’atenció al pacient per molt bona voluntat que hi hagi del personal mèdic, i alhora veiem com determinades comunitats donen subvencions milionàries als aturats que volen ser emprenedors, o es construeixen infraestructures deficitàries sense cap control o molts greuges més que veiem cada dia, potser ha arribat l’hora de dir prou. Segurament no podem esperar a la nostra independència, ja que la crisi social serà inevitable. Crec que en primer lloc els propers pressupostos haurien de fer constar els incompliments de l’Estat amb Catalunya com a deutes pendents de cobrar, com qualsevol empresa normal i escoltar a Europa pel que fa al límit de defícit, això ens comportaria que amb els diversos deutes derivats de l’Estatut i amb la suspensió de taxes que des de Catalunya volien generar nous ingressos i que directament han topat amb el Tribunal Constitucional sistemàticament, augmentaria en 4850 milions el pressupost i ingressos, per tant no caldria retallar els 4000 milions, i encara disposaríem d’un extra. Estic convençut que darrera aquest escanyament premeditat i trampòs el govern no pot seguir maltractant la nostra societat fins al límit. Cal plantar-se i passar a la insubmissió fiscal. No es pot fer el joc a un moros, i per tant cal tancar l’aixeta com a mesura de supervivència. No podem marginar a col·lectius sencers i fer passar angunies per arribar a final de mes a una bona part de la població per culpa d’un moros, cal ser valent i no enviar els nostres diners lluny d’aquí a canvi d’aquest maltracte. La situació comença a ser esperpèntica i el nostre procès sobiranista necessita veure els seus líders valents i disposats a lluitar per la societat que els ha votat. Per altra banda, cal intentar fer net de tots els casos interessats de corrupció que van sortint i que sor tirant deixant ben clar que nomes amb un estat propi ens podrem dotar d’unes lleis que lluitin de veritat contra aquesta xacra. Evidentment amb el sistema espanyol totalment podrit es impossible intentar fer net, crec que es un missatge que ha de ser interioritzat per la societat catalana.
No podem intentar encara des de Catalunya arreglar Espanya, quan això simplement es fer-se trampes al solitari. No podem desviar el rumb, i tenim l’oportunitat de fer una cosa molt millor i tots ho sabem, si arribat el cas no ho fem, nomes serà culpa nostra. 
En definitiva toleranzia 0 amb la corrupció, però amb mirada llarga per veure que podem canviar la situació si ho volem, no caiguem en paranys que ens poden sortir molt cars.
.  

EL CINISME DE GAY DE MONTELLÀ

Sense categoria
Finalment ahir es va celebrar la reunió de Foment amb Gay de Montellà al capdavant, i una gran majoria d’empresaris catalans brillant per la seva absència, ja que “Anem per feina” va ser una crida a la unitat i diàleg, per consensuar un Pacte per al creixement, amb un conte de fades sobre el nostre estat del benestar i l’entorn propici per l’activitat empresarial amb reformes estructurals fruit d’acords amplis, i amb l’ètica per resoldre la corrupció existent. Clar que aquestes bones intencions han obviat totalment el nostre espoli fiscal i l’Estat propi per fer-ho possible, com si no existissin, i presentant un realitat desdibuixada i totalment intencionada, que ha quedat amb evidencia davant la reacció de la majoria d’empresaris, que ja no creu amb pactes nocius, ni relacions amb un estat que porta 300 anys de greuges com a punt de partida. Com diu molt be en Toni Aira en el seu escrit, anem per feina, però de debò.

Anem per feina… de debò
Toni Aira
Avui la patronal Foment del Treball (no confondre amb els empresaris, ni molt menys amb tots els empresaris) acabarà celebrant força en solitari, i a casa seva, un acte que han batejat com “Anem per feina”. No hi trobaran el Cercle d’Economia ni La Cambra, entre d’altres dels previstos assistents en un primer moment que han causat baixa. Normal. La vida és qüestió de prioritats, com deia l’anunci de gelats, i el cas és que tot apunta que la majoria d’empresaris catalans no estan per campanyes contra el procés polític que vol impulsar el dret a decidir que poble català va votar clarament el 25N.
I cito el món prioritats no a l’atzar. El senyor president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, diu ara que “la prioritat” és sortir de la crisi i que la resta despista. I l’ara de la frase anterior tampoc no l’he posat a l’atzar. Perquè una part de l’empresariat que ara s’arrenglera amb les tesis més contràries a la reivindicació del dret a decidir no piulaven abans del 25N, quan la majoria de les enquestes albiraven una majoria folgada de CiU. Curiós.
Igual com és curiós que Gay de Montellà coincideixi amb les veus que des de Madrid, de forma totalment cínica i retòrica, reclamen ara diàleg tot venint a dir que la part catalana s’ha begut l’enteniment i ha de posar-hi seny. A ell no el conec, però no crec que sigui ni un cínic ni un demagog. Pateix per la mala situació econòmica, però trobo que s’equivoca a l’hora d’identificar els grans culpables que a casa nostra l’agreugen. I així és com el seu discurs coincideix amb el d’alguns polítics que de cinisme en saben (i en practiquen) un pou.
Gay i Foment diuen ara “anem per feina”, que la prioritat ara és sortir de la crisi. I coincideixen amb aquells qui sempre han trobat (en tot moment i conjuntura) alguna altra prioritat abans que no la de debatre i la de posar fil a l’agulla per combatre de debò la injustícia permanent (política i econòmica) a què Catalunya i la seva gent es veuen sotmesos en el marc de l’Estat espanyol.
En paral·lel, afortunadament, molts ciutadans d’aquest país ja han decodificat que l’anar per feina que mereixen, en particular i com a societat, és provar-ho d’una manera diferent a les mil i una que fent infinita bondat s’han provat fins ara per part catalana. Molts han vist clar, després de moltes garrotades i esperances defraudades per un poder de Madrid del tot inflexible, que l’opció que queda per mirar de remuntar econòmicament passa per canviar l’estatus quo de la relació de Catalunya amb Espanya. Això sí que serà un anar per feina de debò, no troben?

BURNIOL: LES RAONS DE LA DEPENDÈNCIA

Sense categoria
Els catalans som tant honestos i transparents, que fins hi tot veiem com en un programa televisiu on hem vist les raons per la independència, ara en veiem un altre per contrastar de les raons de la dependència, amb el notari Juan José López Burniol. No veig possible en altres llocs molt propers, i amb un televisió pública fer un programa d’aquestes característiques, segurament alguns ens poden dir que anem amb el lliri a la mà, però jo ho veig positiu, ja que les raons d’una i altra opció son tant clares favorables a l’estat propi, que no hi ha res millor que deixar les coses clares, i amb una democràcia impecable.

Efectivament, en Burniol ens va explicar que si optem per la independència, una generació se sacrificarà, i va fer afirmacions tant contundents com que va néixer espanyol i morirà espanyol. La seva argumentació es va basar en que Europa decidirà sobre política econòmica, defensa o exterior i no Madrid, per tant aquest sacrifici esmentat al final no valdria la pena, per un resultat igual com ara. De totes maneres ha defensat el pacte fiscal, i el dret a decidir dels catalans amb la cultura del pacte per evolucionar l’estat de les autonomies que reconegui la singularitat catalana. Ens diu que ni l’economia ni l’administració milloraran automàticament amb la independència, pel que fa al dèficit fiscal ens diu que hi ha diferents maneres de comptar-lo, i que en tot cas cal reduir-lo ja que oscil·la entre 5 i 8 %. El problema català el veu per la dificultat de conjugar els interessos particulars de Catalunya amb els interessos generals espanyols, i la negativa de reconeixement d’una a l’altra, una gran sense prou força per engolir la petita, i una petita que no ha tingut prou força per marxar, per acabar donant per fet que tindríem molt difícil ser a la Unió Europea.
Crec, com deia es positiu els dos punts de vista, per deixar en evidència la pobresa d’arguments contraris a la independència. No dubto de la qualitat intel·lectual d’en Burniol, però ja coses que difícilment son explicables. Diu que una generació es sacrificarà, no li diria que no, tot hi que amb matisos, ja que el trasbals del canvi d’estatus comportarà un temps de traspàs, que afectarà aquesta generació, però caldria preguntar quantes generacions s’han sacrificat els darrers 300 anys per mantindré aquesta unió nociva amb l’Estat espanyol, crec que totes, ens diu que naixerà i morirà espanyol, de fet ningú li dirà el contrari, res te a veure amb la independència, la identitat personal es intransferible com succeeix arreu, per tant cap problema, cosa que per cert no es respecta des de l’Estat espanyol,, i el seu pensament, llengua i identitat única. Treu els vells arguments de que la majoria de coses es decideixen a Europa, i que per això no val la pena, crec que podem donar el tomb a la truita, i per la mateixa regla es poden seguir decidint, i nosaltres ser representats com nosaltres mateixos sense intermediaris. Defensa el pacte i una evolució del sistema espanyol. Crec que els resultats del pacte mal entès entre un gegant que te el poder i un altra que no, ha quedat clar que no serveix de res. El pacte ha de ser entre iguals, i francament a aquestes alçades vendre que es respectarà la nostra singularitat dins l’Estat espanyol sona a presa de pel. Fa jocs amb el dèficit fiscal, quan els economistes més prestigiosos donen percentatges i xifres sense comparació mundial, i això es simplement un espoli que ens ofega. No comparteixo els interessos particulars nostres i els generals de l’Estat. Els nostres problemes son els generals, i per tant només ens te a nosaltres per intentar solucionar-los. Diu que no tenim prou força per marxar, jo crec que la tenim, i s’ha de donar veu a la societat catalana que es l’única que pot decidir el seu futur. Per acabar utilitzar al demagògia per parlar de la nostra pertinença a Europa, quan no hi ha cap llei que en digui res, i ningú s’ha pronunciat, es francament indignant i vendre una mentida mal intencionada.
En definitiva, crec que desprès d’això si algú tenia algun dubte, ha quedat prou clar on son els arguments, i on els sentiments com els d’en Burniol, legítims, però que no podem pagar tot un poble que vol viure en llibertat i decidint el seu futur.
.

CONTRA EL DRET A LA VIDA

Sense categoria
Alguns fet les últimes hores marquen clarament el tarannà espanyol, amb les declaracions del President Rajoy, afirmant que una majoria de catalans vol seguir sent espanyols, això sí sense escoltar la societat catalana i molt menys autoritzar una consulta per sortir de dubtes. Per altra banda al Congreso a Madrid, els populars autoritzen per pura tàctica electoral l’admissió a tràmit per la dació de pagament de les hipoteques, quan pel matí defensaven el contrari, cosa que els dos últims suïcidis  ahir mateix de dos desnonats van canviar, cosa que naturalment no vol dir que l’aprovin, i segurament deixaran el milió i mig de signatures amb un pam de nas, i una operació estètica del tema perquè tot quedi més o menys igual. Per últim la intervenció de Toni Cantó per part d’UPyD sobre la ILP dels toros que adjunto, negant qualsevol dret als animals, que això es el que els diferencia dels humans, de fet jo em pensava que era la capacitat de pensar, però amb exemples com aquest veig que clarament m’equivocava. Per cert el PSC que es va abstenir va tornar a mostrar el seu nul respecte per una llei aprovada al Parlament català que prohibeix aquesta tortura animal en el nostre territori, cosa que tampoc hauria de sorprendre gaire. Es difícil de creure, però el vídeo es real, i el personatge existeix.

CORRUPCIÓ DEL SISTEMA: SOLUCIÓ INDEPENDÈNCIA

Sense categoria
Aquests dies sentim part de la societat, i sobretot veus interessades que sempre n’hi ha, que aprofitant tots els casos de corrupció existents, i tota la disbauxa que dia si i dia també anem descobrint d’un sistema nefast i podrit per tots els costats, i això ho lliguen per amagar el debat de la independència, i intentar deixar en segon pla com una nosa i un tema menor. Crec que precisament es al contrari, i cal explicar-ho, alhora que ser un nou revulsiu per accelerar aquest procés.

Efectivament, es van acumulant per tots els racons la sensació de brutícia total que esquitxa tothom, i per dir-ho clar “no hi ha un pam de net”. Fins hi tot ja comencem a veure culebrots esperpèntics, com la sembla ser espionatge per part del PSC, concretament de José Zaragoza  a Sanchez Camacho i l’ex núvia de Jordi Pujol fill en un restaurant a Barcelona. De fet, i presumptament, uns van fer una escolta il·legal i la popular va amagar informació sobre aquest cas, que cada dia sembla més delirant. Esclar que l’exemple de la ministra alemanya dimitint per haver plagiat la seva tesi doctoral queda lluny molt lluny.
Realment amb aquest darrer exemple, i la llarga llista de casos que tots sabem amb noms que a vegades recorden aquells còmics de “Mortadelo i Filemon”, però en aquest cas amb la crua realitat al capdavant. Aquesta percepció interessada que s’ha de reformar tot de dalt a baix, i que la ciutadania sense falta raons cada cop més s’allunya dels polítics, te una lectura perversa i interessada, ja que un cop engegat el ventilador, i haver d’amagar-nos sota la taula per no veure’ns esquitxats de merda, amb un sistema hereu del franquisme, i que demostra que poques coses han canviat a la Espanya teòricament democràtica, i en el fons sense gaires canvis importants. Tots sabem que moure tot el sistema es extremadament complicat, costos, i amb tants interessos que difícilment es pot fer realitat, més enllà de cortines de fum per apaivagar el temporal, i seguir amb tota naturalitat com si res hagués passat. Es clar que des del govern al principal partit de l’oposició els interessos son tant grans que ningú aixecarà les catifes, més enllà d’operacions cosmètiques. En definitiva cal mirar més enllà i veure la solució, com recuperar un vertader sistema democràtic i participatiu, i uns partits que obeeixin unes lleis més semblants al nord d’Europa que a repúbliques bananeres. Es clar que Catalunya ho te al davant del nas, en forma d’Estat propi, i alliberar-se d’aquesta espanyolització en tots els sentits que han deixat aquell fals oasi català amb un niu més amb ferum a corrupció. La independència no eliminarà la corrupció per si sola, com tampoc ho fa arreu del món, però començarà amb el comptador a zero, i amb un estat de dret i lleis noves que si podem modelar i fer nostres, per evitar aquests casos i mirar molt cap al nord com a referent, alhora eliminarem el miratge que hem estat o ens han fet creure que vivim en bona part del període autonòmic, i que tant sols era això, un miratge. La realitat s’imposarà i la regeneració política no seran retocs, sinó una gran realitat, ja que d’entrada segurament podrà ser poc vistosa, però haver d’exercir la política amb poder real i responsabilitats que dins Espanya evidentment mai hem tingut, farà que les persones preparades i valides aniran endavant, i aquells que tots coneixem sense ofici ni benefici poc a poc aniran quedant al costat per voluntat pròpia o inèrcia sense pausa, per altra banda la limitació de mandats i les noves perspectives amb política de veritat, faran recuperar aquella cultura de l’esforç, i aquell tarannà nostre abandonat que poc te a veure amb l’espanyol.
En definitiva, en un cistell de pomes podrides, es molt més senzill agafar un nou cistell i emplenar-lo de fruita sense tares, que remenar entre el podrit per aprofitar alguna cosa bona, crec que es força clar, i sobretot no caure en la demagògia, ja que la independència no eliminarà la corrupció, però es la única via per intentar el seu control, i fer net com reclamava el President Mas.
 

ELS PARANYS DEL SISTEMA

Sense categoria
El sistema polític espanyol, està carregat de paranys per fer veure coses que realment no son, i crear un miratge de simple fullaraca. Les ILP en son un bon exemple, venudes com la possibilitat de que la societat pugui presentar les seves propostes als seus representants amb la quantitat gens menyspreable de mi milió de signatures, i que alhora de la veritat cauen al pou del sistema, on nomes la política interessada de Populars i Socialistes marca l’agènda espanyola, com molt be diu en Vicent Sanchís, si ens fixem en les últimes, no interessa que la comunitat catalano parlant resti unida per mitjans televisius, ja que això reforçaria els seus lligams i la seva llengua comuna, rebutjada. Ara veiem la dació de pagament, i on veurem com els interessos bancàris i les seves servituds polítiques passaran per davant d’aquest drama humà, i ens voldran vendre una sol·lució que tots sabem es paper mullat per resoldre el vertader problema i no creat precisament per aquesta part de la societat, rebutjada, i la tercera, la de declarar la tortura animal be d’interés cultural, aquesta si, es prioritària per reafirmar que tots tenim la mateixa cultura i el mateix pensament, acceptada. Com diu aquell, feta la llei, feta la trampa, i el nostre propi estat, se’ns dubte ha de millorar aquests mecanismes de participació per acostar-se a una democràcia real.

 

Iniciativa (?) legislativa (?) popular (!)

Diuen els grans partits polítics que són sensibles a una reforma del sistema que l’humanitzi i el democratitzi més. Tot i que aquesta voluntat de millorar el sistema sempre es fa més des de l’oposició que no pas des del govern. Per això, el PP i el PSOE s’alternen en la sensibilitat. Paren orelles des de la trinxera i les tanquen quan ocupen palaus.

Però les formes són les formes, i la llei ha previst un sistema perquè “el poble” faci sentir la seva veu. Més enllà de les eleccions, si cinc-cents mil legislats són capaços de fer pinya en una demanda concreta, els legisladors tenen l’obligació de fer-los un cert cas. Se’n diu, d’això, iniciativa legislativa popular.

Feta la llei, feta la trampa. Mig milió de contribuents poden presentar una proposta i 176 diputats la poden rebutjar. Com que aquestes senyories representen la majoria del poble espanyol, que, segons la Constitució, és subjecte de sobirania, això és lògic. A més de lògic, seria sensat i democràtic si aquests 176 diputats juguessin net. Sovint, no ho fan. Per això una iniciativa legislativa popular té possibilitats de convertir-se en llei si agrada ala majoria del Congrés i és fullaraca si els desagrada.

Reunir mig milió de signatures no és una broma. Suposa un esforç humà i econòmic remarcable. Per això, menystenir-lo torna a deixar en evidència el model polític que ens regeix. Partit Popular i PSOE el menystenen. Si algú en té cap dubte, només ha de mirar quines d’aquestes iniciatives han prosperat en tres dècades de democràcia. O atenir-se al present.

En el present immediat se n’han presentat tres, d’iniciatives. La primera proposa que entre “comunitats autònomes que comparteixen una mateixa llengua” les emissions de televisió no quedin tallades per fronteres administratives. El Congrés no la va voler considerar. La segona demana que les hipoteques siguin satisfetes per la dació en pagament. Atenció a la jugada, que és ben previsible. La tercera exigeix que la “fiesta nacional” tingui rang de Bé d’Interès Cultural, una consideració que permetria que a la Monumental de Barcelona es tornessin a matar toros. Aquesta prosperarà. Ben segur. I especificarà un concepte pervers d’ampliació de la democràcia representativa. Iniciativa? Legislativa? Popular! És a dir, del PP. I desgràcies.

Vicent Sanchis