ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BON 2013: UN NOU PAS ENDAVANT

Sense categoria
El dia que ens ha deixat als 104 anys, un gran patriota, com era el Dr. Moises Broggi, es un motiu més perquè cap patriota es quedi sense veure el somni aconseguit, i aquest 2013 es un any cabdal per fer un altre pas decisiu, i com deia el discurs del President ahir no perdre de vista que la qüestió nacional i social va totalment lligada, i no caure en el parany dels nostres enèmics.

LA LEGITIMITAT PER DAMUNT DE LA LEGALITAT

Sense categoria
 

Te raó Oriol Junqueras quan diu que no n’espera res d’una trobada entre el president espanyol i el president Mas, ja que la historia ens diu que mai ha estat profitosa pels nostres interessos, i aquest cop no serà cap excepció, i més quan les cartes estan damunt la taula, i el poc respecte i les actituds antidemocràtiques son norma de la casa amb les sagrades escriptures de La Constitución com a resposta, i paret a tots els drets d’un poble, cosa que no canviarem. De totes maneres es interessant la visió d’aquest professor de dret constitucional de la Universitat de Girona, que ens explica la diferència entre la legalitat estricta, i la legitimitat que ha d’emparar el nostre proces constituent, per esvair dubtes aquells que l’arbre no els deixa veure el bosc.

 

Una qüestió de legitimitat

Professor de Dret Constitucional a la Universitat de Girona – Pere Simon Castellano

Una de les principals conclusions que es pot extreure del resultat de les eleccions celebrades el 25-N a Catalunya és que a casa nostra existeix una àmplia majoria social que desitja la celebració d’un referèndum mitjançant el qual Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Des d’una òptica estrictament legal, la celebració d’un referèndum d’aquestes característiques resulta impossible. La Constitució del 1978 no contempla l’existència d’un dret a decidir unilateralment d’una part del territori nacional, ja que en certa manera seria absurd que la pròpia carta magna posés en dubte la unitat o indivisibilitat del subjecte que es constitueix a través d’ella. A més, el Tribunal Constitucional, en la STC 103/2008 que va declarar inconstitucional la llei basca 9/2008, que pretenia la realització d’una consulta no vinculant a la ciutadania basca, va tenir l’ocasió de determinar que el principi democràtic de la voluntat popular no pot prevaler per sobre del text constitucional, recordant que l’únic titular de la sobirania és el poble espanyol –art. 1.2– i que en qualsevol cas l’article 149.1.32 deixa a mans del Estat l’autorització de la convocatòria de qualsevol mena de referèndum.

Parla el Tribunal Constitucional de legalitat, però val la pena assenyalar que legalitat i legitimitat material no són precisament el mateix, sent la segona només assolida mitjançant el reconeixement general, és a dir, cívic o ciutadà, de les lleis aprovades i de l’actuació dels poders públics. Que un ordenament jurídic que es defineix com a democràtic no permeti la participació formal de la ciutadania en assumptes d’interès cívic, com és la determinació d’allò que una majoria social pretén esdevenir, resulta com a mínim paradoxal.

Algunes veus insisteixen en la il·legalitat del referèndum per inconstitucional, cosa que mereix una triple reflexió. Primer: no hi ha ningú menys preparat per exercir funcions públiques que aquell que l’únic argument que és capaç de presentar per fer front a les pretensions dels altres és la suposada “inconstitucionalitat” d’una mesura. El que s’espera dels polítics són arguments de fons, ja siguin per al sí o per al no, però no una mera declaració d’inconstitucionalitat preventiva. En segon lloc, la Constitució no és ni hauria de ser un text perpetu, immutable o perenne. Les constitucions són normes que ordenen les societats i fixen els límits i les relacions entre els diferents poders de l’Estat, i entre aquests últims i els ciutadans. De l’anterior se’n deriva que cap text constitucional és etern, ben al contrari; sempre haurà de ser reinterpretat i, si fa falta, reescrit, per tal de reflectir les transformacions socials i la voluntat majoritària. No existeix Constitució si aquesta es converteix en una mera fulla de paper, com deia Ferdinand Lassalle, en la mesura que una àmplia majoria social, la mateixa que la Constitució pretén ordenar, no s’hi sent representada, no l’entén o no comparteix molts dels seus extrems. En tercer lloc, cal recordar que aquest text sagrat i intocable és el mateix que fa un any va ser objecte d’una reforma exprés per la via de l’art. 167, orquestrada des d’Alemanya, pactada en una trucada nocturna i votada sense tenir en compte l’opinió de la ciutadania. Fou una reforma legal, sens dubte, però tinc els meus dubtes sobre la seva legitimitat.

Amb tot, la legitimitat de la consulta prima facie és evident. Preguntar al titular de la sobirania, que és el poble, no hauria de ser considerat mai quelcom il·legítim. No obstant i això, el grau de legitimitat no depèn tant del què com del com. El govern de la Generalitat haurà de ser especialment curós en el procés, tractant d’actuar de manera imparcial i transparent. Així mateix, resulta fonamental la determinació d’allò que es pregunta. En aquesta mateixa línia, l’any 1995 el tribunal suprem canadenc acceptà el referèndum al Quebec interposant tan sols algunes condicions, més que coherents, entre les quals figurava l’exigència d’evitar ambigüitats en la pregunta i acatar principis generals com el respecte a les minories i els drets individuals. Esperem que el govern sigui capaç d’aglutinar tots aquests ítems i facilitar que aquesta àmplia majoria de catalans que volen decidir sobre el seu futur puguin fer-ho lliurement, si bé no en el marc d’un procés estrictament legal, sí en el marc d’un procés legítim.

DIÀLEG ENVERINAT

Sense categoria
 

El president espanyol, Mariano Rajoy s’obre al diàleg, i te la mà estesa a parlar amb el President Català quan vulgui, encara que en el marc de la Constitució i amb lleialtat, i sobretot sense alimentar cap tensió centrifuga, així anomena ell el dret a decidir dels catalans en un marc democràtic. Per la seva banda Rubalcaba, pel PSOE es posa al costat del govern espanyol per combatre el dret a decidir fent realitat aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”. Com deia un autèntic diàleg de sords i amb les cartes marcades.

 

Efectivament, en Rajoy obre la porta a dialogar, però amb unes regles ben clares, que diu poden acomodar millor les regles de la diversitat però sense sortir de la sagrada Constitució, i sense alimentar cap tensió centrifuga, i convida a centrar-se en la millora de la situació econòmica per sortir junts de les dificultats amb la voluntat de sempre d’integrar i dialogar amb una unitat que genera fortalesa a Europa i a la resta del món. Ha lloat la Constitució per reconèixer els drets i llibertats dels ciutadans, i li dona encara 10 anys més sense cap reforma per afrontar els reptes futurs. Com no podia ser d’altra manera, Rubalcaba pel PSOE es posa al seu costat per frenar el dret a decidir, i la futura consulta catalana. Alhora el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost català de dipòsits bancaris ja es una realitat, seguint la política d’ofec econòmic de l’Estat contra Catalunya.

Realment, aquesta farsa de diàleg, on evidentment s’ha de seguir la comèdia com a part del nostre proces de cara al món, però un diàleg amb aquestes imposicions i on d’entrada les parets son infranquejables, no es diàleg ni res. Diu que volen acomodar la diversitat, em pregunto com, des del centralisme i la imposició més atroç sembla un impossible, i una presa de pel total que ja no va enlloc. Voldria ressaltar el menyspreu al dret a decidir dels catalans, considerant la seva voluntat democràtica una tensió centrífuga, francament demostra que son tractats com a ciutadans de segona en un estat tant poc democràtic i poc respectuós. Ens parla de lleialtat, però sembla que no es reciproca, ja que nomes va per una part, i la part espanyol no cal que la respecti, sobretot la lleialtat democràtica. En definitiva un diàleg bilateral amb el lema de sempre, un dicta les normes i l’altra simplement accepta les imposicions, aquesta es la vella recepta, que des de l’11 de setembre sembla que encara no han entès que ha canviat a Catalunya. Es curiós veure com encara dona 10 anys sense reformes a un tractar pre-franquista com la Constitució per afrontar reptes futurs, quan es mostra clarament fora de lloc amb els reptes presents. El mateix podríem dir del PSOE amb Rubalcaba, que com deia fa bona la frase de Pla, ja que els nivells de respecte democràtics de l’esquerra ja es veu que no difereixen gens de la dreta conservadora, i posa de relleu que estan al mateix sac pel que fa a respecte democràtic. De fet l’actitud del govern espanyol amb aquest ofec econòmic premeditat a les nostres finances dona una idea ben clara del respecte i de l’estima que ens tenen. Es una relació no d’igual a igual, sinó totalment de possessió i colonial que esta arribant a la seva fi, i que no es acceptada per la part opressora, i el que es més greu sembla que no estigui disposada ni a acceptar la voluntat majoritària dels ciutadans a les urnes.

En definitiva, no podem esperar res d’aquest estat, que sempre ha tingut una idea ben clara de la nostra relació, i que en moments de futurs canvis, demostra amb tota la seva virulència la seva vertadera cara. Per tant demanaria per respecte a la paraula diàleg, no utilitzar-la sense solta ni volta, i amb aquesta alegria amb velles receptes que ja no tornaran, com més aviat ho acceptin, millor per la seva salut mental i emocional.

EL NOU GOVERN CATALÀ I LES PRIMERES MENTIDES

Sense categoria
 

Des de que tenim el nou govern català, les reaccions no s’han fet esperar, de moment s’ofereix diàleg amb el govern espanyol com a garantia de la voluntat política catalana, evidentment que no es renunciarà a l’objectiu marcat, però sempre amb la paraula per davant, i sense cap unilateralitat. La reacció ha estat les acusacions de talibanisme per part de la Sanchez Camacho, les acusacions de De Cospedal sobre la creació d’una Conselleria d’Exteriors, quan la Generalitat no pot pagar els deutes o el discurs penjat a la web de la Casa Reial on el Borbó el 1975, on lloa les qualitats humanes del dictador Franco. Tota una declaració d’intencions del que ens vindrà al damunt els propers mesos.

 

El nou conseller Homs vol reprendre el diàleg amb Rajoy de forma sincera per tractar l’ofec econòmic i la futura consulta, de fet contestant Camacho, ens diu que no hi ha res més talibà que els Populars, i nomes posa com a condició per la trobada no haver de renunciar al que som per simplement parlar. De fet el Ministeri d’Hisenda envia avui la darrera transferència del fons de liquiditat, uns 540 milions dels 5370 rebuts, com es pot veure molt inferior al deute de l’Estat amb Catalunya, vora 8000 milions, i molt per sota dels 20000 milions d’espoli fiscal anuals. Per fer-se una idea aquest pagament anirà directament a pagar proveïdors, i no s’acabarà de pagar fins el 2022. Per altra banda De Cospedal considera que amb la creació de la nova conselleria d’Exteriors nomes es beneficia als que pensen d’una determinada manera, que diu que no son tants, acusa de no poder pagar els deutes, i fer aquestes polítiques que Catalunya no te per què tenir, apel·lant a la responsabilitat. Suposo que la mateixa de l’errada de la Casa Reial amb el discurs penjat del Rei al 1975, on lloa la figura de Franco i els símbols franquistes, i enalteix les qualitats humanes del dictador i el seu patriotisme, per acabar amb una declaració de tristesa per la seva mort.

No podíem esperar altra cosa, tot hi algunes cares com Espadaler a Interior que no lliguen massa amb un govern que ha de portar un nou estat a Europa, i amb la ma sempre tenebrosa de Duran darrere, trobo positiu aquesta voluntat de diàleg amb tothom per fer veure al món que la voluntat democràtica es per damunt de tot, precisament molt oposat al talibanisme cavernícola dels populars, i la major part de la classe política espanyola, i que Camacho no encerta a classificar amb els autors adequats. Forma part del full de ruta, esgotar la via espanyola per una consulta legal, i crec que s’ha de fer amb convicció, encara que la resposta sigui bastant clara. De fet no podem perdre temps, ja que veiem com l’ofec de l’Estat a Catalunya ja es dramàtic i no s’aturarà aquí, ja que amb el crèdit demanat dels nostres propis diners, ja veiem que son poca cosa comparat amb els deutes espanyols o el robatori a fons perdut anual, cosa que nomes pot fer empitjorar les coses. De fet De Cospedal, per part del govern espanyol torna a recorre a la mentida per deixar anar la seva bilis contra Catalunya, i la nostra determinació, no podia ser d’altra manera. Hauria de saber que Exteriors no es cap conselleria, que es dins a Presidència, i que de fet ja existia, encara que no tingues un conseller propi, per tant no hi ha cap despesa com tant preocupa a la vicepresidenta espanyola, i de fet aquesta beneficia a tots els catalans, ja que dona projecció al nostre territori, cosa que les ambaixades espanyoles ni han fet, ni faran, cosa que si perjudica greument la nostra imatge i economia, segurament aquesta part no la dirà mai. De fet un Estat on el seu cap màxim, en la figura del Rei ens refresca la memòria de que simplement es l’hereu posat a dit per un dictador sanguinari, i el vídeo mostra com exhal ta la figura d’aquest autèntic monstre, i destaca les seves qualitats humanes, cosa que fa que sobrin els comentaris, i posa en evidència un cop més aquesta farsa de democràcia, i de pas de reialme hereu de l’horror.

En definitiva, res que surti del guió previst, i hem d’estar preparats per tot el que vingui, que serà molt i mai en positiu.

EL CLAM QUE NO S’ATURA

Sense categoria
 

A cada esdeveniment en el nostre país, podem veure el clam de la societat en forma de futur cap un estat propi, tant se val que sigui el minut 17:14 dels partits al Camp Nou, una festa cultural com la Nit de Santa Llúcia o el concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Sense voler tancar la porta a l’exterior, son un símptoma de que moltes coses han canviat al nostre país, i que el moviment es demostra caminant. Avui tindrem nou govern, i pel que sabem tindrà un caràcter més polític amb incorporacions com Homs amb les competències en afers exteriors, o acomiadaments com Pilar Bozal a Justícia, i el seu passat anti consultes per posar uns exemples. Es el govern que ha de gestionar, i fer possible aquest clam que abans parlava, i que tant be queda reflectit en el vídeo que adjunto.

ELS DRETS DELS POBLES NO PRESCRIUEN MAI

Sense categoria
 

Aquesta frase del president Macià, pronunciada pel President Mas davant la seva tomba, es la millor resposta al discurs reial, i també a totes aquestes actuacions de l’Estat espanyol, que per una banda posa la crisi com a primera prioritat per intentar desactivar el dret a decidir, i per altra fa accions, com la que sembla farà l’advocacia de l’Estat contra els municipis catalans declarats democràticament “territori català lliure”, tota una baixesa moral i democràtica que l’Estat espanyol presenta al món com les seves credencials, i la seva aportació al respecte a la ciutadania.

 

Efectivament, primer va ser l’Ajuntament de Celrà, contra el que va presentar un contenciós administratiu, i ara pretén ampliar als gairebé 200 municipis catalans que els seus plenaris democràticament han aprovat la moció de “territori català lliure”. El primer va ser Sant Pere de Torelló i s’ha excés per tot el territori, amb una nova prova que tant els partits ultra espanyols d’aquí i d’allà menteixen quan posen com a prioritat la crisi, quan desprès van per un altre costat. Realment tal com va dir el president davant els actes al President Macià, els drets no prescriuen, i recordant que Catalunya ha estat lliure i ho vol tornar a ser, no cal massa més justificacions, cosa que per tot, i amb les obvietats més bàsiques hem estat fent des del 78, i la suposada democràcia existent. Ningú pot indefinidament justificar la seva existència dia si i dia també amb un mur al davant que no vol escoltar, ni ho farà. Sobre la qüestió de la democràcia i els seus protagonistes la Marta Lasalas ens ho descriu al seu escrit.


Qui estarà a l’alçada?

El famós aparell de l’Estat s’ha posat en marxa fa mesos per aturar la reclamació de Catalunya d’un referèndum sobre el dret a decidir. Però no s’ha limitat a activar la imponent maquinària de què disposa. No. Ha decidit recórrer a una batalla molt bruta, construïda sobre mentides, difamacions i atacs contra qualsevol persona disposada a una acció tan elemental com és permetre que la democràcia faci el seu camí. Hi ha una nebulosa al voltant d’aquest moviment. No se sap massa bé quina part de l’Estat representa ni qui l’ha posat en marxa. Però el cert és que allà està i que, de moment, cap veu destacada d’aquest estament s’ha aixecat per donar alguna explicació o, simplement, per dir “prou”.

Per tant, hi ha unes quantes conclusions segures de tot plegat. El primer és que s’acosten uns moments d’incertesa en què veurem de tot i ens podem esperar qualsevol cosa. Però també que, més enllà que se’n surti o no amb la seva, la credibilitat d’aquest Estat que replica amb tanta por quedarà greument tocada davant del seus ciutadans i davant del món. ¿Com podrà explicar l’Estat espanyol a una Europa que ara mateix l’observa amb tanta atenció que li rebufin les clavegueres d’aquesta manera tan antidemocràtica quan una part dels seus ciutadans reclamen un dret essencial com és poder decidir sobre el seu futur? El govern espanyol té un problema intern molt greu, que reclama una resposta immediata. Si més no, així hauria de ser a qualsevol estat democràtic.

Però també la política catalana té al davant un repte molt delicat. ¿Fins a quin punt els partits del Parlament podran seguir actuant amb la lògica d’una legislatura ordinària quan els atacs contra el Govern i les institucions del país són d’una brutalitat tan descarnada? ¿Podran observar des de la barrera esperant que al desgast de la crisi i les armes més inconfessables de l’Estat erosionin el Govern i tots aquells qui decideixin fer-li costat fins fer-lo caure? ¿Serà capaç finalment el Parlament de defensar el dret a parlar dels seus ciutadans?

El repte és gegantí i pel camí el país s’hi juga el futur i la seva credibilitat. I l’Estat també. Veure’m que queda dempeus després de la batalla perquè el que hi ha en joc no és només qui guanya el pols, sinó també qui –per totes bandes- és capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

MARTA LASALAS

LA FARSA DEL BORBÓ

Sense categoria
 

El dia que commemorem la mort del President Macià, ja fa 79 anys, encara em ressonen les paraules del monarca espanyol, per cert subtitulat aquest any a la web de la Casa Reial, no tant sols amb les 3 llengües cooficials, com son català, gallec i euskera, sinó afegint la versió en valencià com a prova d’aquest nou intent matusser de trencar la unitat de la llengua catalana amb la oficialització d’una llengua que simplement no existeix, i contraria a la unitat avalada científicament.. Deu ser la famosa pluralitat que sempre parlen, i que com a prova del cinisme i farsa del personatge, us adjunto un vídeo que fa que sobrin els comentaris sobre la figura d’aquest hereu posat a dit pel dictador. Pel que fa al discurs, les apel·lacions a l’esperit de la transició i els seus valors per contrarestar el proces sobiranista a Catalunya, fan riure per no plorar. De quins valors ens parla, i quin esperit. Es deu referir al valor de la negació de la democràcia, i l’esperit de fer un rentat d’imatge a una dictadura per convertir-la en una democràcia de baixa qualitat, i sense cap intenció de fer una evolució. Bon nadal a tothom.

MONTORO I LLANOS DE LUNA: TESTIMONIS DE LA VOLUNTAT CATALANA

Sense categoria
 

Durant l’acte d’investidura del 129 president de la Generalitat, hi havia dos personatges incòmodes per damunt la resta, el ministre d’economia espanyol Montoro, i la delegada del govern Llanos de Luna, que han escoltat la petició del president Mas de no posar pals a les rodes a la voluntat dels catalans de decidir el seu propi futur, i recordant que s’ha de tenir fe amb Catalunya. Per cert un acte amb detalls com el domàs negre que tapava la figura del Borbó, i també que els dos personatges esmentats, estaven asseguts no a la presidència, sinó a les fileres del públic, tot un símptoma de que les coses han canviat, i no hi ha marxa enrere.

 

Montoro ens diu que no desitja un xoc amb Catalunya, i destaca la part de discurs del president català sobre economia, obviant el missatge sobiranista, mentrestant era acomiadat entre xiulets i crits d’independència . Alhora ha explicat que els mercats generen confiança no flexibilitzant el dèficit, i que no deixaran caure cap comunitat, facilitant liquiditat a les que ho demanin. El President ha destacat l’acord de govern amb ERC que aporta estabilitat i legitimitat al procés de transició nacional. Ha promès el càrrec amb fidelitat al Rei i a la Constitució, però amb plena fidelitat al poble de Catalunya, al mateix temps a posat el valor de la democràcia com a clau que demana segueixi tothom, i s’ha compromès a superar tots els obstacles per arribar a l’objectiu final. Per últim esmentar que tant CUP com Ciudadanos no han assistit a l’acte amb l’excusa dels últims que el president ha traspassat totes les línies vermelles de l’Estat de dret.

Realment, els detalls moltes vegades son molt importants, deixar el quadre del Borbó tapat, no es gratuït, i significa un canvi de rumb i tendència que Catalunya ha decidit, com també posar als representants de l’Estat espanyol, no a presidència com fins ara, sinó a les files entre el públic, també destacaria el final del jurament amb plena fidelitat al poble de Catalunya, una cosa que hauria de ser obvia per damunt de tot amb un president català, i l’aprofitament de l’ocasió per posar la democràcia com a valor que sembla que a l’Estat espanyol es tancat en un calaix, molt per darrera de la intolerància habitual, i també advertint que no vol pals a les rodes en aquest camí, i no desitja un xoc de trens que de totes maneres es inevitable. Per la seva banda en Montoro, amb el seu cinisme habitual diu que tampoc el desitja, quan tots els fets indiquen exactament el contrari, alhora diu que no flexibilitzara el dèficit, però no deixarà caure cap autonomia, obviant naturalment els deutes impagats de l’Estat que fan impossible que Catalunya compleixi amb aquest objectiu de Madrid, així com obviant que bona part d’aquest ajut, que a mode de generositat ens diu, son diners provinents de l’espoli català, o sigui els nostres diners. De fet nomes calia veure la cara de pomes agres del ministre i la delegada del govern, aquella preocupada pels trens de la manifestació de la Diada, i per les banderes dels ajuntaments catalans com a principals ocupacions, al escoltar el discurs del president català. Per altra banda aquesta fermesa d’en Mas en el seu discurs es energia per seguir el proces encara amb mes confiança. Tanmateix, una recriminació a les dues formacions que han trencat el protocol parlamentari no assistint a l’acte, especialment la segona, ja que deixant de banda les seves valoracions individuals, han estat escollits per una institució com el Parlament, i per tant han de complir amb el protocol, els agradi o no els resultats, se’n diu democràcia, un terme que molt sovint no els fa massa gracia.

En definitiva, i potser soc agosarat, però un canvi de rumb que podria ser encara més gran, si avui la televisió pública catalana no emetes el discurs del Borbó, com ja va passar al País Basc durant uns quants anys, ja que hi ha moltes altres cadenes per seguir-lo, i la credibilitat de la institució afegit al seus antecedents i discurs previsible, no crec que el faci ja d’interès pel nostre país, però en fi, segurament seria demanar massa, i s’haurà de donar temps al temps.

LA GUERRA BRUTA I LA FALSA NEUTRALITAT

Sense categoria
 

Els lobbys que fan el seu negoci amb la dependència ja estan amb alerta, i fent la seva campanya com ens ensenya el rotatiu La Vanguardia amb editorials que destil·len odi contra qualsevol aproximació a l’Estat Propi, i en particular contra l’acord de govern de CIU i ERC, i amb una serie de mentides, que llastimosament deixen aquest mitjà com un referent contra el nostre dret a ser normals, i dit de passada gaudir dels mateixos drets que els demés, caldria prendre nota per quan culmini el proces. Per altra banda, sembla que comandaments policials espanyols pagats per tots, es dediquen a fabricar informes falsos contra polítics catalans i personalitats destacades, evidentment tots sobiranistes, per crear estat d’opinió contrari i embrutar el proces, amb una maniobra pròpia d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol.

 

En el terreny polític català veiem i destaco la posició en els llimbs del PSC, renyat pel PSOE per gosar a dir la seva abstenció amb la qüestió del dret a decidir, dit sigui de pas una posició que encara els dura més ràpidament a la marginalitat de la societat catalana, per altra banda en Joan Herrera per ICV segueix entestat en ignorar la realitat, i veure que precisament la qüestió nacional va conjuntament amb la social, i no ignorar la realitat i separar i centrar-se simplement amb la meitat del projecte, sense una concepció global de país, com sembla que ha entès a la primera la CUP. Crec que ho reflecteix molt be la Patricia Gabancho en el seu escrit.

Ser neutrals és no ser

En qualsevol confrontació, joc o aposta, qui és neutral desapareix. No jugues, no existeixes. Sembla, doncs, que el PSC vol hivernar fins que els partits del Parlament acabin de definir la consulta. Quan desperti, cap a la “primavera” –dit tota la intenció- potser ja no li quedaran més que aquells votants minerals que té captius des del primer dia i que no són capaços d’adreçar-li una mirada crítica. Amb aquest capital polític, avui, no es va enlloc. Ho dic per si no se n’han adonat, tot i que sóc capaç d’endevinar la ràbia i la desesperança de molts militants i votants.

El problema del PSC no és únicament el PSOE, perquè té molt de PSOE dins de les pròpies files, però també és aquest PSOE que, unànime, s’ha declarat contrari al dret a decidir dels catalans. Pobra esquerra, que havia estat qui tirava endavant els drets que comporten llibertat, justícia i equitat! Quan es tracta d’Espanya, que s’apartin els ideals. En efecte, va ser proclamar Navarro, amb aquella veueta, que s’abstindrà pel que fa a la consulta –com si fos un tema menor!- i saltar el PSOE a deixar-lo com un drap brut. No pas per l’abstenció, sinó perquè no s’hi ha oposat! Des de Felipe a Zapatero, curiosament ressuscitat, i passant per l’Elena Valenciano, tots han dit que el tal dret no existeix per als catalans, que vol dir que allò que no existeix són els catalans.

Hi ha una anècdota preciosa que explica l’amic Jordi Mercader. Quan l’Estatut, se’n va Pasqual Maragall a parlamentar amb els barons del PSOE. La delegació l’espera a l’hotel i, hores enllà, torna el president fet un nyap. Com ha anat, li pregunten. Fatal, respon: la meitat no ens entén i l’altra meitat no ens estima. Doncs això, Pere Navarro. O PSOE, o Catalunya. Les dues coses no pot ser. Ah! Un altre dia parlarem de Joan Herrera & co, que declamen un discurs inamovible com si la realitat no existís. O com si no fos un risc separar la independència del projecte de benestar i desenvolupament, que és el que ells fan cada dia com si res.

Patricia Gabancho

JORDI CAÑAS: TUF DE FEIXISME

Sense categoria
El dia que escoltem l’antic president espanyol Zapatero, posant la Constitució com a garantia que no es celebrarà cap referèndum a Catalunya, deixant enrere “el talante”, si es que mai va existir, i descobrim que la FAES s’emporta una subvenció de més d’un milió d’euros, cosa bastant sospitosa, no quedàvem que la crisi era el més important. Veiem una cosa encara més greu, quan en el debat d’investidura al Parlament, i davant la intervenció de David Fernandez de les CUP, recordant que malgrat tot, la cultura catalana ha sobreviscut a Franco i Espartero, s’ha captat la reacció del diputat Cañas dient “Quina llàstima”, realment aquest es el tarannà xenòfob del personatge i el seu partit que mereixeria l’expulsió de la cambra de representants catalana per odi i racisme incompatible amb qualsevol democràcia seriosa. Us adjunto el vídeo difós.

JA TENIM PRESIDENT

Sense categoria

Finalment i com es preveía, Artur Mas ha estat escollit el President de la legislatura més important dels últims 300 anys de Catalunya, i on el referéndum per decidir el nostre futur es l’eix central. Cal dir que les intervencions populars i de Ciudadanos han mostrat aquest carácter agre i de poc respecte a la democràcia que caracteritza a aquests partits amb les amenaces com a lema. També cal destacar el trist paper del PSC, i la seva anunciada abstenció amb tot allò que sigui el dret a decidir, no deixa de ser curiós, el bon inici de les CUP amb un discurs ben argumentat, i l’encaparrament de Joan Herrera amb les retallades que sembla no vol veure van molt lligades amb la consulta. Comença una  legislatura apassionant.

Les paraules del president no podien ser més aclaridores, “aspirem a ser un país normal, i així ho explicarem a Europa i al món”, i apel·lant a la responsabilitat del moment a tots els diputats, alhora anuncia una cimera abans dels pressupostos per marcar els límits a no traspassar de l’estat del benestar, cosa que ja es una ma estesa a tots els grups. Per part del PSOE-C, en Pere Navarro, i per sorpresa amb el tema central com es el dret a decidir, ens diu que els dos partits que han acordat el govern l’han fet seu i per això vol marcar distancies i s’abstindrà en totes les votacions, i demana que sigui president de tots els catalans, i posi prioritat a la crisi per davant del tema nacional, i demana una proposta de reforma de la Constitució de caire federal. Per la seva part Camacho pels Populars, ha instat Mas a rectificar i abandonar la idea de la consulta, ja que vol trair la Constitució i l’Estatut, amenaçant que no es farà. Mentrestant Herrera ha insistit amb tots els problemes de les retallades, i la CUP ha estes la ma pel dret a l’autodeterminació, però no comparteix la política económica amb un inici brillant en el Parlament.

Realment, tot ha sortit segons el previst i amb les paraules adequades a un moment tant transcendent com el que vivim i el que hem de viure, i com diu el President ho volem fer amb normalitat. Les intervencions d’avui, voldria destacar en Navarro que sembla visqui en un altre planeta ja que en el tema clau de la legislatura, ni fu ni fa, no es vol mullar, i anuncia abstenció, que vol dir que no els importa o que no volen o no poden assumir la responsabilitat de definir-se, parla d’apropiament del dret a decidir, quan s’ha dit per activa i per passiva que es vol obrir el pacte a tothom que hi vulgui entrar, i tot per no quedar aïllat amb els ultra nacionalistes espanyols del Parlament. El president ho es de tots els catalans i ho es perquè la majoria social i parlamentaria esta pel dret a decidir, recordó dos terços, això es democràcia, i per rematar la desorientació insisteix amb una reforma constitucional federal que no vol gairebé ningú a l’Estat espanyol, i es ciència ficció. Sanchez Camacho ha mostrat el seu carácter antidemocràtic, instant a retirar la proposta de consulta, ja que diu que ens divideix, quan es al contrari, ens uneix entorn a un projecte comú i posa la llei sagrada española per davant de la voluntat popular, afegint que no es vol sentir estrangera a Catalunya, en tot cas aixó dependrà d’ella i de ningú més, no faci pagar aquest tema als demes. Herrera hauria de veure que la qüestió social i nacional van lligades, i que si amb prou feines es poden pagar les nòmines dels funcionaris, dòcilment es poden fer polítiques econòmiques per ajudar als que més ho necessiten. Per la seva part en David Fernandez per la CUP ha separat les dues coses i ha mostrat que ha entrat amb bon peu a l’hemicicle.

En definitiva, un pas més, i ara toca fer govern, i a la primera sessió parlamentaria fer la declaració de sobirania del Parlament, molta feina per fer.

LES REACCIONS DE LA CAVERNA

Sense categoria
Davant el pacte d’Estat signat per Artur Mas i Oriol Junqueras per seguir els anhels del poble, i el programa electoral amb un procés històric, la reacció de la caverna i mitjans espanyols ha estat immediata en forma d’amenaces de substitució del President i acusacions davant la Justícia, de suspensió de l’Autonomia catalana, d’amenaces de tancar l’aixeta dels diners (nostres, per cert), i mil i una coses per impedir la democràcia, sense comptar amb el menyspreu impune de molts personatges de ràdios i televisions espanyoles sense cap rubor. La guerra bruta només ha fet que començar, i hem d’estar ben preparats abans de poder deixar enrere aquest malson.

El camí cap a la llibertat dins un estat intolerant, prepotent i amb greus mancances democràtiques no serà fàcil, de moment ja hem vist les primeres reaccions al pacte des de fora, i també des de dins. El Mundo exigeix ja la suspensió de l’autonomia catalana, i demana la destitució de Mas per la seva afronta. Aquest mitjà utilitzarà tots els seus recursos per torpedinar el dret a decidir català. Des de dins trobem la Vanguardia. La Razon afirma que no hi haurà nació catalana i apel·la a la via penal, i altres com El País confien que la consulta no vegi mai la llum. Pel que fa l’executiu espanyol, prepara recursos contra tot els nous impostos catalans per impedir-los a pesar de no pagar els seus deutes, i asfixiar amb l’objectiu de dèficit les comunitats. De moment la declaració de sobirania en el primer ple del Parlament ja cou a la caverna, que no ho podrà evitat ja que només es una declaració política. Menció apart La Vanguardia, que posa semàfor vermell a Mas-Collell pel decret impost de dipòsits bancaris, mentrestant la mateixa mesura del govern Rajoy no va merèixer cap critica amb la seva croada contra Catalunya.  El govern a Madrid treu l’ordenament jurídic per frenar qualsevol il·legalitat, i periodistes com Carlos Herrera tracta amb menyspreu  el procés, i titlla Junqueras de grassonet feliç, demostrant la seva baixa talla intel·lectual.
Realment, la guerra serà bruta i l’Estat anirà collant Catalunya amb tot tipus d’amenaces i coaccions tant econòmiques com jurídiques. Sembla que encara no han après que el procés es democràtic i seriós, i que allò que tant gelosament impedien i amagaven, ara ja es públic a tota Europa i figura a l’agenda de tots els estats amb major o menor mesura. Per tant, molt difícil tindran per explicar a Europa que una iniciativa pacífica i democràtica vol ser avortada sense contemplacions, i amb aquesta virulència, i més amb un futur estat intervingut i rescatat.  O sigui credibilitat zero. De moment ens amenacen amb tancament autonòmic i acusacions d’inhabilitació al President que cauen pel seu propi pes que seran incapaços de dur a terme, en aquest cas la mobilització social seria immediata, i crec que el procés s’acceleraria encara més. Menció apart te mitjans com La Vanguardia posicionats clarament contra el camí que ha iniciat Catalunya, i desvirtuant un mitjà de prestigi amb informacions que no es corresponen a la realitat, i amb posicions contraries als nostres interessos i a la democràcia en general, un paper ben trist el d’aquest mitjà fent el joc als lobbys de la dependència, cosa que en un futur li hauria de comportar algun tipus de problema, i més quan mitjans molt allunyats del nostre país tenen una visió molt més oberta que ells mateixos. Pel que fa a opinadors com Carlos Herrera, veiem quin tipus de periodisme ja a l’Estat espanyol, i que gaudeixen del privilegi de crear opinió amb un odi visceral, i una imposició per decret digne de qualsevol estat autoritari, i de baixa estopa amb personatges que veuen com el seu mon imaginari es comença a enfonsar, i la seva visió tancada del planeta encara els fa més petits.
 
 

PACTE PER LA LLIBERTAT

Sense categoria
El proces ha fet una altre pas endavant, i tal com reclamava la societat civil a la manifestació de la Diada, i com poc despres va quedar reflectit a la nostra cambra de representants, el President Mas i Oriol Junqueras han fet un pas decisiu per passar a la historia en majuscules, i fer avançar aquesta petita nació d’Europa cap al lloc que li correspon entre la resta de pobles lliures del planeta. Crec que els passos han quedat molt ben definits durant el 2013, i el 2014 obre la porta a poder decidir el nostre futur. No serà fàcil, però cal estar més units que mai davant els atacs que vindran d’un Estat amb greus mancances democràtiques, i amb la por com argument principal, i la seva legalitat per davant del dret a decidir de les persones. Com ja he dit reiteradament això no es un joc, i tots tenim un paper assignat per arribar a bon port, cal fer una majoria el més amplia possible, i no caure en el parany del joc brut espanyol, i dels lobbys que viuen de la dependència, caldrà fer confiança amb els nostres representants, i defensar-los davant els atacs que vindran, cal oblidar ideologies de curta volada i pensar que ens cal abans que res ser un Estat, adjunto annex de l’acord que parla de la Consulta i que ja es un document que va el seu pes en or.

ANNEX 1.
PROCÉS DE CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA
Al llarg dels darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per fer-hi encaixar Catalunya sense haver de renunciar ni a les legítimes aspiracions nacionals, ni a la voluntat d’autogovern, ni a la continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes negatives són, avui, una via sense recorregut. És per aquest motiu que CiU i ERC consideren que Catalunya ha d’iniciar una nova etapa basada en el dret de decidir per garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies. 
En aquest sentit, CiU i ERC manifesten el seu compromís explícit i la determinació política de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir democràticament i lliurement el seu futur col•lectiu.
Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa. 
Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt millor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.
Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.
En aquest sentit, i en funció dels compromisos descrits, CiU i ERC acorden:
1. Formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer Ple ordinari de la desena legislatura, que tingui per objecte fixar el compromís del Parlament amb l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.
2. Aprovar la Llei de consultes a partir dels treballs iniciats en l’anterior legislatura, tot incorporant-hi les modificacions i esmenes que es consensuïn. En aquest sentit, s’estableix el compromís d’impulsar l’inici de la tramitació parlamentària com a màxim a finals del mes de gener de 2013.
3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum, previst en la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. En aquest sentit, s’estableix el compromís de formalitzar la petició dins del primer semestre del 2013.
4. Crear el Consell Català per a la Transició Nacional, com a òrgan d’impuls, de coordinació, de participació i d’assessorament del Govern de la Generalitat amb relació amb les actuacions del procés de consulta i transició nacional, i amb l’objectiu de garantir-ne l’impuls i la materialització. 
Aquest organisme estarà integrat per personnalitats de reconegut prestigi i/o representatives dels diversos àmbits vinculats al procés de la transició nacional i la preparació i celebració de la consulta. 
El Consell haurà d’afavorir la participació en el procés de les entitats econòmiques, socials i culturals del nostre país, així com de les formacions polítiques favorables al dret de decidir i a la celebració d’una consulta.
5. CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari., dins el termini del següent any, amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà pactada almenys per les dues parts signatàries.
6. Convocar una consulta perquè el poble de Catalunya es pugui pronunciar sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat en el marc europeu. CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional.

EL FUTUR ENS PERTANY, I SERÀ BEN NOSTRE

Sense categoria
Voldria destacar aquestes paraules de la pressa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament per part de Núria De Gispert, un discurs on destaca que el Parlament ha d’estar en sintonia amb un poble en marxa. Segurament les receptes més assenyades en un discurs d’aquestes característiques, i tota una declaració d’intencions pel futur acord entre CIU i ERC posant el país per damunt dels partits. Ja va sent hora d’ignorar els atacs espanyols, i les amenaces d’aquests partits contraris a la democràcia, i als anhels del nostre poble, i alhora no fer cas dels intents desesperats dels que viuen de la dependència.

Aquestes paraules sàvies tenen que conviure amb informes com el CAREC, consell assessor per a la realització econòmica i creixement que planteja unes mesures per sortir de la crisi, ignorant l’espoli que patim i el dret a decidir, i fent molt d’èmfasi amb la bona gestió de les infrastructures com si fóssim un país normal. Tanmateix ha de conviure amb el estudis del fiscal general de L’Estat, que estudia tots els escenaris contra el referèndum català si no es autoritzat dins la Constitució amb amenaces matusseres sense sentit. També el president espanyol instant Mas a lluitar contra la crisi, i no crear problemes artificials. Tornant a De Gispert veig molt positiu que cregui en els somnis col·lectius, i digui amb claredat que l’encaix de Catalunya a Espanya reclama explorar noves vies, recordant que la història de Catalunya arranca a l’Edat Mitjana i no al 1978 amb la Constitució, cosa que sembla ens volen vendre des de l’Estat espanyol.
  
Realment, agradi o no a alguns diputats i fora del Parlament, aquesta legislatura es històrica, i no es com les altres. El partit guanyador, el primer partit de l’oposició i altres fins sumar dos terços de la institució, es van presentar a les eleccions amb la consulta cap a l’Estat propi com objectiu, i per tant no es cap joc, un govern de transició per portar-nos el millor possible cap aquí, com be diu De Gispert, la Constitució espanyola te 34 anys i Catalunya un miler, o sigui que la diferència es substancial i algú hauria de prendre nota d’aquest fet, per altra banda les obvietats, no per ser-ho va malament recordar-les i que el Parlament vagi alhora amb els anhels del seu poble hauria de ser el normal, i el mandat es tant clar que no hi ha fugides fora d’estudi que valguin. Tampoc va malament recordar que el nostre futur el decidirem nosaltres democràticament, i si no hi ha una legalitat que ho empari, la crearem, però una democràcia no es pot entendre d’altra manera. Es curiós veure els intents desesperats de grups com el CAREC, que amb aquest informe esmentat obviant el bàsic com si la nostra situació fos normal, mereixerien la repulsa i dimissió. Per part espanyola, la justícia segueix obstinada en posar les lleis per damunt del poble, sembla que viuen en un altre món ja oblidat, i pel que fa al president espanyol tot això ho qualifica de problemes artificials, se’ns dubte sembla que encara no ha entès res, o que els seus valors democràtics evidentment no son els nostres.
Es el primer pas d’una legislatura, que ha de tenir continuïtat amb l’acord de govern amb tot ben lligat fins la consulta, i una primera sessió on solemnement ha de servir per fer pales aquest objectiu ambiciós de país, i les intencions de fer-lo possible amb l’ajut de les institucions, i entitats civils que han de fer possible que s’arribi a l’objectiu, i apart  es guanyi, un altre condició que no ens podem permetre fallar.
  

LA VALIDACIÓ INTERNACIONAL

Sense categoria
Avui s’obre el periode on el nostre Parlament ha de conduir al seu poble a un referèndum per la independència, que si tot va be, ens portarà a ser un nou estat tant normal o anormal com qualsevol altra, i que podrà decidir el seu present i futur, alhora que valorar el seu passat. De totes maneres més enllà de pactes que han de fer possible aquesta circumstància, i la creació d’estructures que ens permetin estar preparats per aquest canvi, hi ha una cosa encara més important, com son les validacions internacionals al projecte, i això requereix tacte, sentit d’estat, diplomacia i intel·ligència per tocar la tecla adequada a cada estat clau per no haver d’afrontar aquest via crucis com Kosovo, que defineix l’escrit de Salvador Cases que us adjunto,  i el més ràpidament  possible ingressem a tots els clubs mundials on hem de treure el cap

La majoria de països reconeixen Kosovo Aquest dimarts 11 de desembre de 2012 Kosovo va ser reconegut per Dominica. Des que el parlament de Kosovo va proclamar la independència unilateralment (sense el reconeixement de Sèrbia), el 17 de febrer del 2008, el nombre de països que l’han reconegut com a país independent ha anat creixent de forma lenta, però constant (cap país dels que l’han reconegut n’ha retirat posteriorment el reconeixement). Amb el reconeixement per part de Dominica els membres de l’ONU que reconeixen Kosovo són 97, xifra que representa, per primer cop, més de la meitat dels 193 països sobirans que en formen part.
Vol dir això que, finalment, Kosovo podrà formar part de les Nacions Unides? En absolut. Per tal de ser membre de la ONU primer ho han de recomanar nou dels 15 membres del Consell de Seguretat de la ONU. Ara bé, cap dels cinc membres permanents i amb dret de vet al Consell (els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) no pot votar-hi en contra per tal que la recomanació sigui aprovada. Cada un d’ells han de votar-hi a favor o abstenir-se.
Avui per avui, que els cinc membres amb dret de vet no hi votin en contra és molt difícil, ja que ni Rússia ni la Xina reconeixen Kosovo. Rússia és actualment aliada de Sèrbia i no reconeixerà Kosovo mentre Rússia Unida (el partit de Putin) estigui al poder. I, com tristament es va poder comprovar en les últimes eleccions russes, que Rússia Unida perdi el poder no depèn de la voluntat dels russos i les russes, sinó de l’aparell estatal. Les xifres varien molt segons les fonts, però sembla que Rússia Unida va obtenir oficialment entre 7 i 22 punts percentuals de vots més dels que realment els van atorgar els votants. Respecte a la Xina, també és difícil predir si algun dia s’abstindrà o votarà a favor de Kosovo.
Suposem, malgrat això, que tot va bé i que algun dia el Consell de Seguretat vota a favor de la recomanació de que Kosovo entri a l’ONU. Aleshores hi ha de votar a favor 2/3 de l’Assemblea General de l’ONU (on cada país, des d’Andorra fins a la Índia, té un vot i ningú té dret de vet). Això vol dir 129/193 vots favorables. No n’hi ha prou amb els 97 vots que tindria en aquests moments. N’hi falten 32 més.
Totes dues condicions s’han de complir, no n’hi ha prou amb una de sola. Palestina, per exemple, és reconeguda per 131 membres de la ONU, dos més que els 2/3 requerits, però els Estats Units, França i la Gran Bretanya bloquegen, al Consell de Seguretat, la seva pertinença a l’ONU.
Com podem veure, doncs, encara li queda un llarguíssim camí a Kosovo –o al Sàhara Occidental, reconegut actualment per només 52 països- fins a ser un membre com qualsevol altre de la comunitat internacional. Esperem, però, que, almenys, en aquest temps d’espera, tots traguem les conclusions adequades sobre el grau de democràcia interna del que gaudeix l’Organització de les Nacions Unides.
Salvador Cases